LA SEGONA REPÚBLICA

Les eleccions municipals del 12 d’abril i l’adveniment de la República

El 12 d’abril de 1931, el diumenge en què van tenir lloc les eleccions municipals, ningú no podia
suposar que la monarquia estigués amenaçada. Per començar, es tractava únicament de renovar els
ajuntaments; d’altra banda, semblava segur que havien de guanyar els partits monàrquics.

Comptant el nombre de regidors, les eleccions les van guanyar els monàrquics, però cal no oblidar que
aquest nombre no era proporcional al d’habitants. La ciutat de Madrid, per exemple, elegia 50 regidors
per un milió d’habitants, mentre que tots els altres pobles de la província de Madrid, que sumaven
conjuntament menys de la meitat de la població que la capital, n’elegien 1500.

A més, en virtut de l’article 29 de la Llei electoral de 1907, els monàrquics partien amb 130 regidors
d’avantatge ja que la llei concedia com a guanyadores sense necessitat de sotmetre’s a votació les
candidatures que es presentaven sense oposició en un poble. En aquest sentit, cal recordar que els
partits republicans només havien tingut dos mesos per preparar candidatures en un entorn rural
fortament controlat pel caciquisme.

Els republicans, però, es van imposar a 45 de les 52 capitals de província (van perdre a Ávila, Palma,
Burgos, Cadis, Lugo i Las Palmas, i van empatar a Orense). La derrota de la coalició governamental a
les grans poblacions evidenciava la victòria de l’opinió política més lliure sobre el caciquisme, que es
resistia a desaparèixer en el món rural. La publicació dels resultats va fer que, els dos dies posteriors,
l’agitació s’estengués pertot Espanya, fins al punt que a les 6 del matí del dia 14 es va proclamar la
República des del balcó de l’ajuntament d’Éibar; una notícia que els telegrafistes -un gremi
tradicionalment republicà- es van apressar a difondre per un país en el qual les proclamacions
s’anaven multiplicant.

Els esdeveniments es van precipitar a tot el país: a les 14:05, Macià declarava des del balcó de
l’Ajuntament de Barcelona la República Catalana dins la Federació de pobles ibèrics. D’aquesta manera
culminava el litigi lliurat entre els partits d’esquerra catalanistes i el Comitè Revolucionari sobre
l’estatus polític que hauria de tenir Catalunya dins del futur règim republicà. A primera hora de la
tarda, l’executiu socialista va enviar delegats a la Plaza de la Villa de Madrid amb l’objectiu de prendre
possessió de l’Ajuntament. Amb la República Catalana proclamada a Barcelona, l’ensenya tricolor
onejant en el Palau de Correus i la multitud convergint cap al centre de la capital entre l’estupor i la
impotència de la policia, els ministres del Rei van començar a arribar a Governació per celebrar l’últim
Consell de ministres. Poc després, un emissari del Govern Provisional va anunciar al Consell que si els
poders públics no eren entregats abans de les 19h, els líders republicans no es responsabilitzarien de
l’acció de les masses. El rei, davant la contundència dels resultats electorals, va acabar claudicant, va
acceptar formalment el triomf dels republicans i va fugir cap a Cartagena, arribant-hi a les 4 de la
matinada del dia 15. Allà l’esperava un vaixell per marxar a l’exili en direcció al Regne Unit. En la seva
renúncia va emetre un comunicat acomiadant-se del poble espanyol. Ja des de l’exili declararia que la
República era “una tormenta que pasará rápidamente”. Els diaris de la tarda van publicar el manifest
d’Alfons XIII adreçat a tots els espanyol en el qual no renunciava a cap dret dinàstic però comunicava
la seva partida davant del rebuig popular i per evitar un vessament de sang. A les nou de la nit, des del
despatx del ministre de la Governació, Niceto Alcalá Zamora, president del Govern Provisional,
proclamava oficialment la República a tot Espanya en una locució radiofònica. La mitjanit del 14 d’abril
el Govern Provisional culminava el traspàs de poder a tot Espanya i dictava les primeres mesures.

L’adveniment de la Segona República no és la història d’una revolució triomfant, sinó la d’una

monarquia que s’enfonsa per la seva pròpia corrupció i incompetència. Aquell 14 d’abril el poder havia
passat, de manera sobtada i imprevista, a un Govern Provisional format per polítics de set partits
polítics diferents (tots adherits al Pacte de Sant Sebastià), que abraçaven des de conservadors catòlics
com Alcalá-Zamora (exministre monàrquic), a antics monàrquics com Miguel Maura (fill del president
Antonio Maura), a socialistes i sindicalistes com Largo Caballero (PSOE-UGT), homes de centre-
esquerra com Azaña, vells republicans radicals com Lerroux, i polítics catalanistes i galleguistes. En
aquest ventall heterogeni, amb personatges de tradicions polítiques sovint enfrontades, es fa palès
més que enlloc el fracàs de la Monarquia per bastir un projecte creïble. La Monarquia havia caigut a
mans d’un dels seus enemics històrics, el republicanisme, que no va arribar al poder gràcies al triomf
d’una lluita revolucionària en el sentit clàssic, sinó de la mà d’un poble que es retrobava amb el carrer
de forma festiva, sense topar-se amb cap impediment polític i sense cap deute amb el passat. Va ser
la presència massiva de la ciutadania al carrer durant les jornades d’abril el que va legitimar la jove
República.

Ambient social i context internacional

La República va arribar acompanyada d’àmplies celebracions populars a les ciutats. El carrer es va

omplir d’un ambient festiu en el qual es combinaven tots els anhels: des de les esperances de revolució
social, als desitjos de reforma. La multitud es va llençar al carrer cantant l’himne de Riego i la
Marsellesa, himne republicà per excel·lència. La República començava amb un gran entusiasme atès
que se sortia d’una dictadura i d’una Monarquia caduca.

Van ser moments d’eufòria, d’entusiasme, d’afany de llibertat i d’opcions polítiques i socials cada cop
més radicalitzades. Per a sectors de les classes populars, les expectatives eren enormes perquè
semblava que la República ho podia canviar tot. S’havia creat un imaginari col·lectiu en el qual la
República havia despertat nombroses esperances entre diverses capes de la societat espanyola com
la panacea que havia de resoldre problemes endèmics. El dissentiment mostrat a les darreries de la
Dictadura va mostrar a les generacions que pujaven que hi havia possibilitat de canvi; va generar la
convicció que, amb l’arribada de la República, aquestes esperances es materialitzarien.

No obstant això, malgrat la Segona República va ser l’intent més important de democratitzar Espanya,
a la política internacional el vent bufava cap a una altra direcció (clima d’involució autoritària). Les
democràcies liberals estaven en crisi, i la greu situació política es va veure agreujada a causa dels
efectes de la crisi econòmica del 1929: atur, conflictivitat social, violència, etc. La temptació
autoritària, com a recurs de les classes més conservadores per frenar l’expansió del comunisme,
començava a ser una opció comuna; però no tan sols es tractava de dictadures de tipus tradicional,
com ara règims militars o cops d’Estat perpetrats pel mateix poder, sinó que ara es presentava la
solució dels moviments feixistes.
Així doncs, el context europeu era poc favorable a la consolidació d’un nou règim democràtic a
Espanya. El 1931 (any en què es proclama la República), dels 28 Estats europeus hi havia 6 règims
dictatorials; el 1936 (any en què esclata la guerra), només hi ha 15 Estat democràtics per 13 dictadures;
el 1939 (any del triomf de Franco), hi ha 11 règims democràtics per 17 règims dictatorials; i el 1941
(en plena Segona Guerra Mundial), dels 28 Estats europeus només hi havia 6 democràcies (la GB,
Irlanda, Suïssa, Suècia, Finlàndia i Islàndia) per 22 règims dictatorials. La involució autoritària s’havia
consumat.

La República neix, per tant, arraconada entre dues grans forces antagòniques i oposades: d’una banda
assetjada per una reacció declarada i la voluntat manifesta de no acceptar el nou règim entre les
classes benestants, l’Església i una part important de l’Exèrcit; i, de l’altra, per una revolució que
aspirava a anar molt més enllà dels plantejaments reformistes del primer govern. El règim republicà
es veuria sempre amenaçat per aquests dos costats; i, de fet, l’estira i arronsa d’aquestes forces
contràries l’acabaria esberlant en esclatar la Guerra Civil.

Govern provisional i Corts constituents

El Govern Provisional va haver de començar governant per decret atès que no s’havia constituït cap
parlament ni hi havia cap constitució vigent, ja que la del 1876 es considerava obsoleta. La primera
mesura que es va adoptar, després de l’exili d’Alfons XIII, va ser la de convocar eleccions constituents,
de les quals n’havia de sortir un parlament que investís un govern democràtic i que nomenés una
comissió per elaborar una constitució republicana, que seria el marc legal del nou règim. Durant
aquest període de transició, el Govern Provisional va plantejar públicament els límits del seu poder en
un estatut jurídic.

Aquestes eleccions s’havien de regir per una normativa nova, orientada a posar terme definitivament
a les velles pràctiques caciquils que havien prevalgut durant la Restauració. En aquesta direcció es va
dictar un decret modificant la Llei electoral de 1907. El text, que va ser promulgat el 8 de maig de
1931, es justificava mitjançant un preàmbul en què s’assenyalaven els greus inconvenients per a la
transparència del sufragi causats per la llei electoral vigent. Per evitar caure en el caciquisme se
suprimien els districtes uninominals propis de la Restauració, en considerar-los la causa fonamental
del sistemàtic falsejament electoral. Es creaven, doncs, les circumscripcions provincials. En establir
una unitat territorial, com a circumscripció, més gran, es pensava que es dissoldria i es mitigaria els
efectes de les xarxes clientelars.

Les eleccions es van celebrar el 28 de juny amb una participació del 70%. Els resultats van donar una
clara victòria a les esquerres, amb 250 dels 450 diputats. La força més votada era el PSOE (24,4%),
seguit del Partido Radical (20,2%). La campanya electoral va agafar la dreta desorientada i
desorganitzada pel canvi de règim. Les forces del pacte de Sant Sebastià, que havien format part del
Govern Provisional, van obtenir la majoria parlamentària. Amb les Corts republicanes constituïdes, es
va procedir a nomenar una comissió encarregada de redactar la constitució.

La principal preocupació dels pares de la constitució va ser l’ampliació de drets dels ciutadans, en el
sentit de recollir les aspiracions socials que havien conduït a la proclamació de la República, i
d’assegurar el compliment de la declaració de drets. En el preàmbul, el nou règim es definia com una
“República de trabajadores de toda clase”. Aquesta referència, marcadament ideològica, va ser
plantejada pels socialistes (grup majoritari a les Corts), però va ser matisada pel president de la
República, Niceto Alcalá Zamora, amb la generalització “de toda clase” que en buidava el sentit
original. El títol preliminar del text contenia una sèrie de principis generals que havien d’inspirar tot
l’articulat: igualtat dels ciutadans davant la llei, separació entre l’Església i l’Estat, Estat integral,
proclamació del castellà com a llengua oficial i renúncia del règim a la guerra.

Pel que fa a la declaració de drets, la constitució republicana incloïa per primer cop el sufragi femení.
A les eleccions a Corts Constituents del juny de 1931 les dones van poder ser elegibles com a diputades
(sufragi passiu), però no van poder votar (sufragi actiu). Es donava així una paradoxa: per primer cop
tres candidates havien estat escollides diputades (Clara Campoamor, Margarita Nelken i Victoria
Kent), però cap d’elles s’havia pogut votar a si mateixa. Aquesta situació, però, es resoldria aviat ja
que la Constitució republicana concediria el vot a les dones. A més, en l’articulat constitucional es
potenciaria una legislació progressista en relació a la situació civil de la dona, a la família i en matèria
d’educació (divorci, capacitat d’administrar els propis béns, educació mixta, etc.). L’article 36
explicitava: “Los ciudadanos de uno y otro sexo, mayores de 23 años, tendrán los mismos derechos
electorales conforme dictaminen las leyes”.

Després d’un debat intens i llarg, l’article 36 va ser aprovat per l’Assemblea Constituent. El procés va
ser tens, i el resultat, en un principi, semblava incert. Clara Campoamor, diputada pel Partido Radical,
va ser la principal –i única– de les tres dones diputades en defensar fins a l’última conseqüència la
concessió del dret de vot a les dones en el debat a l’hemicicle. Va defensar que l’esperit democràtic
de la Segona República no podia permetre’s negar el vot a les espanyoles, és a dir, a més de la meitat
de la població. No obstant això, una part dels partits progressistes van ser contraris al sufragi femení
per por a la influència reaccionària de l’Església catòlica sobre les dones. De fet, Campoamor va haver
de fer front a l’oposició del seu propi partit, que considerava el vot de les dones com una amenaça per
a la República. Les altres dues diputades electes, Victoria Kent (Partido Republicano Radical Socialista)
i Margarita Nelken (PSOE), malgrat formar part d’organitzacions feministes, van secundar que calia
ajornar l’aprovació del sufragi femení, adoptant el mateix argument. Des del seu punt de vista, les
dones encara no estaven preparades per votar.

Cent-vuitanta-un diputats de diferents partits es van absentar de l’hemicicle per evitar de participar a
la votació. Finalment, però, el sufragi femení es va imposar per 161 vots a favor i 131 en contra. Les
dones podrien votar per primer cop a les eleccions generals de novembre de 1933.

Els apartats més conflictius de la constitució, però, van ser el de la relació entre l’Església i l’Estat i la
qüestió de l’ordenament territorial. El camp de batalla ideològic es va dirimir, sobretot, en la qüestió
religiosa, apartat en què l’oposició va presentar més resistència. La discussió dels articles 26 i 27 va
tenir lloc després d’haver-se aprovat la majoria d’articles. Malgrat la major part de forces polítiques
representades en el govern provisional estaven d’acord en la separació de l’Església i l’Estat, motiu pel
qual l’article 3 va ser acceptat amb relativa facilitat, la diferència es feia palesa en quant s’aprofundia
més sobre la qüestió. L’article 26 establia que les ordes religioses i l’Església en general no obtindrien
cap tipus de privilegi de l’Estat. Es prohibia a les ordes religioses (catalogades com associacions)
dedicar-se a l’ensenyament. A més a més, es dissolia la Companyia de Jesús a Espanya, i s’establia la
possibilitat de nacionalitzar els béns de les ordes religioses. L’article 27, per la seva banda, desplegava
les conseqüències de la separació entre Església i Estat: llibertat de consciència, llibertat religiosa (de
practicar qualsevol fe), jurisdicció exclusivament civil sobre els cementiris, prohibició de l’exigència de
religió per a qualsevol càrrec, etc. La votació d’aquests articles va posar de manifest la divisió de les
Corts sobre aquest aspecte atès que només van ser aprovats per 178 vots a favor i 59 en contra, cosa
que significava que gairebé la meitat de diputats de la cambra legislativa no va voler participar de la
votació.

La major novetat, respecte de les constitucions anteriors va residir en la definició d’Espanya com un
Estat integral, pel que fa al seu ordenament territorial. Es pretenia, d’aquesta manera, resoldre la
qüestió regional –que en aquell moment es va conèixer com a “problema catalán”–. L’article primer
definia Espanya com un “Estat integral”, elaborant un concepte nou que en realitat era un compromís
entre els partidaris del federalisme i de l’unitarisme. En aquest article primer s’estipula que diverses
províncies es constitueixin en regions autònomes amb un sistema de competències pròpies, d’altres
de compartides amb el govern central, i unes d’exclusives per a l’Estat.

Un cop aprovada la constitució, calia escollir el president de la República. En un intent d’atraure els
republicans més conservadors, les Corts van investir Niceto Alcalá-Zamora com a cap de l’Estat, càrrec
que ocuparia fins al 1936. Niceto Alcalá-Zamora va encarregar a Manuel Azaña que formés govern.

De la República Catalana a la Generalitat republicana

La participació a les eleccions del 12 d’abril, a Catalunya, va ser alta: a la ciutat de Barcelona va votar
el 59% del cens; a la seva província, el 63%; a la de Girona, el 75; a la de Lleida, el 72, i a la de Tarragona,
el 66. A Catalunya varen sortir elegits 3219 regidors republicans, 114 socialistes i 8 comunistes; 279
monàrquics i 1014 d’altres formacions, bàsicament de la Lliga. El triomf republicà era absolut a
Catalunya, i ni la Lliga, de bon tros la millor col·locada després dels republicans, ni els monàrquics no
van poder fer altra cosa que de comparsa de la victòria republicana. Els radicals, que havien tingut una
important presència a Barcelona, desapareixerien lentament. S’inaugurava un període d’història
catalana en el qual l’hegemonia de l’esquerra a Barcelona, i en general a tot Catalunya, seria
indiscutible. El vot obrer i menestral portaven l’Esquerra Republicana de Catalunya al poder municipal
i català.

Després d’un dia 13 carregat de rumors, de reunions i d’eufòria, el migdia del 14 d’abril, Companys
proclamava la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, on hissava la bandera tricolor i
la catalana. Eren dos quarts i cinc de dues. Poc després, Macià proclamava la República Catalana, com
a Estat integrant d’una confederació de pobles ibèrics. Hores després, a Madrid, s’instaurava un
govern provisional de la República.

A partit de la proclamació de la República Catalana, Macià va actuar decididament. El màxim dirigent

d’ERC, home d’acció, va nomenar Anguera de Sojo president de l’Audiència; el general López Ochoa
per a la Capitania; Jaume Aiguader, alcalde de Barcelona, i Josep Tarradellas, el seu secretari. Macià
actuava com a militar que havia estat, amb una política de fets consumats i partint d’unes decisions
ràpides, però no gratuïtes. El lerrouxista E. Iglesias havia pres possessió del govern civil, d’on va ser
immediatament foragitat per Lluís Companys, a qui acompanyaven gent d’acció de la CNT, d’Estat
Català i del catalanisme republicà.

El gest de Macià trencava els acords presos a Sant Sebastià de proclamar tan sols la República i de
supeditar al redactat de la constitució l’accés a l’autonomia per part de Catalunya. El cas és que l’acció
de Macià va accelerar els esdeveniments i Catalunya va gaudir d’un règim d’autonomia provisional
paral·lelament a l’adveniment de la República.

A corre-cuita, el Govern Provisional de la República va enviar a Fernando de los Ríos, a qui

acompanyaven Marcel·lí Domingo i Nicolau d’Olwer, a Barcelona per parlamentar amb Macià. Després
d’un estira i arronsa va acordar-se, el 17 d’abril, renunciar a la República Catalana a canvi de constituir
un poder polític català autònom, que es va decidir anomenar Generalitat (a proposta de De los Ríos),
restaurant el nom històric, i a l’espera de l’aprovació d’un estatut d’autonomia. Macià ja havia format,
el dia 15, un govern de la República Catalana, i poc després -el 28 d’abril- li va donar el nom de govern
de la Generalitat provisional de Catalunya. Sota la presidència de Macià, aquest govern estava format
per homes d’ERC amb els seus aliats de la Unió Socialista de Catalunya, Carrasco i Formiguera (PCR) i
un membre de la UGT. Macià va oferir carteres al sector moderat de la CNT, que no es va decidir a
acceptar.

El camí cap a l’Estatut

El govern de la Generalitat va convocar una assemblea de representants dels ajuntaments, de la qual

va sorgir una ponència de 46 membres encarregada de redactar un projecte d’estatut d’autonomia.
La formaven homes d’ERC i de la USC, del PCR i independents. Ni la Lliga ni els radicals no en formaven
part. La ponència es va reunir a l’hotel de la Vall de Núria (motiu pel qual del projecte se’n va dir
l’Estatut de Núria) i el 20 de juny de 1931 ja el tenien enllestit. Aleshores va ser plebiscitat pels
ajuntaments catalans, abans del 26 de juliol. En els 1.063 ajuntaments, 8.349 regidors havien votat a
favor de l’Estatut, 4 en contra i 402 s’havien abstingut. Ara calia que fos aprovat en referèndum per la
població catalana. Hi va haver una gran campanya propagandística de suport, i el 2 d’agost de 1931 el
referèndum va donar un resultat aclaparador de vots favorables, 593.691, i pocs en contra, 3.171.
Amb tot, hi va haver un abstenció xifrada entorn del 38%, una dada similar a la d’altres eleccions de
l’època republicana. El fet és que no hi va haver campanya política hostil a l’Estatut de Núria, almenys
a Catalunya, encara que sí a fora, i la que es va produir en contra era perquè el trobaven moderat (i
en això coincidien els nacionalistes extrems i l’obrerisme radical). L’avantprojecte d’estatut plebiscitat
hauria d’anar ara a les Corts per a la seva aprovació.

El panorama polític català

Durant aquest procés s’havien celebrat a tot Espanya les eleccions a Corts Constituents, el 28 de juny
de 1931. La nova llei electoral havia canviat les circumscripcions uninominals, de poca població i
territori, per les grans circumscripcions provincials que elegien un nombre de diputats proporcional a
la població, el 75% dels quals anirien al partit guanyador -encara que només hagués tret un vot més-
i el 25% restant al partit que quedés en segon lloc. Barcelona i Madrid tenien també circumscripció de
la capital a més de la provincial. Aquest sistema va afavorir les grans concentracions urbanes, que van
estar proporcionalment més representades que abans, però podia fer canviar el color de la Cambra
per poc que variés la tendència de vot (que és el que de fet succeiria).

A Catalunya, el sistema polític va quedar establert amb un bipartidisme entre l’ERC i la Lliga, en el qual
la primera era clarament dominant i, gràcies al nou model electoral, aconseguia una majoria absoluta.
A les eleccions del juny del 1931 –de les quals sortirien elegits els diputats a Corts Constituents que
haurien de votar una nova Constitució–, a tot Catalunya tornaria a guanyar àmpliament ERC. Els
diputats electes van participar en l’elaboració de la Constitució de la República espanyola, que va ser
aprovada el 9 de desembre de 1931. Als primers governs de la República hi hauria algun ministre
català: Marcel·lí Domingo, Lluís Nicolau d’Olwer i Jaume Carner.

En aquests primers temps republicans el paper que juga ERC és fonamental: mana a Catalunya,
organitza el règim autonòmic, controla els ajuntaments més importants. Al mateix temps ha de pactar
amb el govern de Madrid, quan realment encara s’està vertebrant com a partit. El partit té un pacte
establert amb una força obrera moderada, la Unió Socialista de Catalunya, i obté la major part dels
vots de les classes populars i sobretot obreres (tinguessin o no el carnet de la CNT). L’hegemonia d’ERC
va poder realitzar-se gràcies al seu domini sobre la Generalitat i a l’aprofitament polític que va saber
realitzar de la campanya de l’Estatut i de la seva consecució.

En front d’ERC, la Lliga suportava malament la pèrdua de la seva hegemonia mantinguda al llarg dels
decennis anteriors. Cambó, malalt i desenganyat, es va mantenir molt temps allunyat de la política i
mai més no tornà a ser la figura sobresortint de la vida pública catalana. La Lliga havia anat incorporant
els sectors agraris, conservadors i monàrquics més autonomistes. El febrer de 1933 la Lliga va
abandonar, per obsolet, el qualificatiu de Regionalista, i va passar a dir-se Lliga Catalana. Es va aliar
amb Unió Democràtica de Catalunya, el primer partit de tendència demòcrata-cristiana aparegut a
Catalunya. A la seva dreta, però, hi havia un seguit de partits, com els tradicionalistes, els seguidors
d’Acció Popular de Gil Robles, i sectors monàrquics no autonomistes. I a la seva dreta hi hauria els
grups totalitaris i antiparlamentaris que es formarien aquell any, com la Falange.

L’Estatut del 1932

El 18 d’agost de 1931, Macià va lliurar l’Estatut de Núria a les Corts republicanes a Madrid per tal que
passés l’últim filtre legal i fos aprovat. El problema, però, era que la constitució republicana estava en
procés de redacció, i molts dels articles de l’Estatut de Núria entrarien en contradicció amb el text
constitucional. L’Estatut de Núria pressuposava que la constitució definiria la República com un Estat
federal, i determinava que el poble català era sobirà sobre el seu territori. La constitució finalment
aprovada el 9 de desembre de 1931 definia, en canvi, que la sobirania residia en el poble espanyol i
que la República era un Estat integral. A la vegada fixava l’obligatorietat de l’oficialitat del castellà en
tot el territori espanyol i prohibia el dret a federació entre regions autònomes. Tots els articles de
l’Estatut que entraven en contradicció amb la constitució van ser debatuts, discutits, esmenats i
reescrits. El debat sobre l’Estatut va ser llarg i complicat (va començar al maig del 1932). Dins les corts
republicanes s’hi van distingir tres posicions ben marcades. D’una banda, hi havia la posició dels
parlamentaris catalans, que van defensar la plena legitimitat de l’Estatut de Núria. Els diputats catalans
advocaven per un estatut ambiciós que reconegués l’especificitat catalana. Una altra posició va ser la
del govern de coalició de Manuel Azaña (socialistes i republicans d’esquerra). El govern Azaña volia
aprovar un Estatut per a Catalunya, però havia de ser un Estatut moderat, modificat, adaptat a la
constitució republicana. I en un sentit contrari, també va destacar la posició manifestament contrària
a l’Estatut, representada per les forces de dretes, que defensaven un model d’Espanya unitària i
centralista, i que entenien que l’Estatut era l’embrió del desmembrament d’Espanya. Els diputats de
dretes i els mitjans de comunicació afins van desplegar una campanya molt hostil contra l’Estatut i
contra el catalanisme.

La posició que es va acabar imposant, però, va ser la del Govern Azaña, amb el suport dels diputats
catalans. Al cap de tres mesos de debat, l’agost de 1932 es va produir el cop d’Estat del general
Sanjurjo a Sevilla. El cop va fracassar però va suposar la primera amenaça real per a la jove República,
i va servir com a toc d’atenció per a les forces republicanes. Aquest fet va fer que els republicans
tanquessin files i s’adonessin de la necessitat de disposar del suport social a Catalunya, una de les
zones on el republicanisme estava més arrelat. Així doncs, la voluntat de guanyar-se l’aliança dels
partits catalans després del cop d’Estat i la defensa contundent que Azaña va fer de l’Estatut en seu
parlamentària van desencallar la situació. El text estatutari va ser finalment aprovat el 9 de setembre
de 1932. Azaña va jugar un paper determinant en la votació final gràcies a la seva capacitat oratòria.
En un moment en què la disciplina de partit no era tan hermètica, un discurs podia decantar vots més
enllà de les coalicions electorals.

L’Estatut va ser sancionat per Niceto Alcalá-Zamora, president de la República, a la ciutat de Sant
Sebastià. D’aquesta manera se segellava simbòlicament l’acord adoptat per les forces republicanes el
1930. Manuel Azaña va viatjar llavors a Barcelona per lliurar l’Estatut aprovat a Francesc Macià. El
president del consell de ministres va ser rebut entre mostres d’entusiasme popular a l’Estació de
França per les autoritats de la Generalitat, i després una comitiva el va conduir fins a la plaça Sant
Jaume des d’on les autoritats republicanes i de la Generalitat van pronunciar discursos de celebració
davant de les persones que s’hi havien concentrat.

El text aprovat, però, no s’assemblava a l’original redactat a Núria. L’Estatut aprovat havia estat retallat
i determinava que Catalunya era una regió autònoma. La major part de competències eren
compartides amb l’Estat, i la Generalitat conservava competències exclusives en ordre públic, en el
dret civil català i en el Tribunal de Cassació, organisme judicial encarregat d’actuar en qüestions
relatives al dret civil català.

El Bienni Reformista (1931 – 1933)

El canvi polític i de règim va arribar carregat de promeses i d’esperances. S’anunciaven temps

regeneradors d’un passat corrupte i decadent i van ser molts, en conseqüència, els qui esperaven un
gir transcendental. Cap aspecte de la vida política i social van quedar fora de l’abast de les reformes
empreses pel Govern provisional i pels governs que va presidir Manuel Azaña des d'octubre de 1931
a setembre de 1933. Van ser més de dos anys d’una intensa activitat legislativa en què es va escometre
la reorganització de l’exèrcit, la separació de l’Església i l’Estat, i es van prendre mesures radicals i
profundes sobre la distribució de la propietat agrària, els salaris de les classes treballadores, la
protecció laboral i l’educació pública.
Amb la consolidació del Govern de republicans d’esquerra i socialistes, ben aviat es van sentir pels
camps i ciutats espanyoles missatges d’esperança i de temor, pressions des de dalt i des de baix per
bloquejar la revolució en marxa o per liquidar el que quedava del passat monàrquic. Les classes
populars, amb les seves organitzacions, protestes i mobilitzacions, van aparèixer en l’escenari públic,
al carrer, al Parlament, a les institucions, com poderosos agents socials als quals ja no es podia excloure
del sistema polític. Les velles classes dirigents, els propietaris i la gent d’ordre, desplaçats del poder
pel nou règim republicà, van reaccionar de manera enèrgica i contundent en contra de les reformes.
Aquesta barreja de grans expectatives, reformes, conflictes i resistències va marcar l’evolució de la
República durant els primers anys. Mai a la història d’Espanya s’havia assistit a un període tan intens
de canvi i conflicte, de fites democràtiques i de conquestes socials.

La República heretava de la monarquia, heretava de segle i quart transcorreguts des de l’inici de les
revolucions liberals, un seguit de qüestions irresoltes, de problemes estructurals que havien llastrat
fins aleshores l’Espanya contemporània. Calia fer front a la laïcització de l’Estat, redefinir les relacions
de propietat al camp per acabar amb el latifundisme, professionalitzar i democratitzar l’exèrcit,
democratitzar el sistema polític depurant el sufragi i liquidant el caciquisme, escurçar les enormes
desigualtats socials, resoldre territorialment les tensions entre el centre i les perifèries (nacionalismes
perifèrics), i acabar amb l’elevadíssima taxa d’analfabetisme.

La reforma militar:

La reforma i reorganització de l’exèrcit la va posar en marxa Manuel Azaña només una setmana
després d’haver assumit el càrrec de ministre de la Guerra durant el Govern provisional. L’exèrcit que
es va trobar la República el 1931 comptava amb una història repleta d’intervencions en política,
ocupava un lloc privilegiat dins l’Estat i la societat, no disposava d’armament modern i tenia un cos
inflat de caps i oficials, molts més dels necessaris. Exclosos els cossos de seguretat, que també estaven
militaritzats, les forces armades sumaven uns 21.000 caps i oficials per 118.000 homes de tropa. I si
s’exceptuava els efectius destinats a l’Àfrica, un terç del total, que incloïen 4.000 homes de la Legión
Extranjera i quasi 9.500 marroquís “regulars”, el grau d’organització de les diverses unitats era bastant
deficient.

Azaña volia un exèrcit més modern i eficaç, més republicà també, i sotmès a l’ordre polític
constitucional. El seu primer decret, del 22 d’abril de 1931, va obligar els caps i oficials a subscriure
una promesa de fidelitat a la República, acció que va realitzar la major part d’ells amb la fórmula:
“prometo por mi honor servir bien y fielmente a la República, obedecer sus leyes y defenderla con las
armas”. Tretze dies després, un altre decret, el que pretenia abordar la situació més urgent, la de la
sobreabundància de caps i oficials, permetia que els militars professionals optessin a la jubilació
voluntària amb la conservació del salari íntegre. Un total de 84 generals i 8.650 oficials van acollir-se
a aquesta mesura. Azaña va aconseguir així una dràstica reducció de l’escalafó, facilitant la
reorganització de les unitats i la millora d’expectatives de promoció, però els historiadors especialistes
coincideixen en assenyalar que políticament va ser una mesura discutible, ja que no va contribuir a fer
un exèrcit més republicà, perquè una part del sector més liberal d’oficials va deixar el servei en actiu.
La Ley de Jurisdicciones del 1906 també seria derogada per decret.
La reorganització de l’exèrcit, un altre dels objectius d’aquesta reforma, va començar amb diversos
decrets de finals de maig i inicis de juny de 1931 pels quals es va reduir el número de divisions de setze
a vuit, es va dissoldre el cos de capellans castrenses, i van desaparèixer les capitanies generals. Les set
acadèmies militars es van reduir a tres i es va tancar l’Academia General Militar de Zaragoza, creada
el 1927 i dirigida pel general Francisco Franco.

Complicada i conflictiva va ser també la política de destins i d’ascensos. Tot i que molts caps i oficials
defensaven el criteri d’antiguitat, una minoria, la més estretament connectada amb l’exèrcit d’Àfrica,
preferia els “mèrits de guerra”. El decret del 4 de maig establia l’assignació de destins per estricta
antiguitat i va deixar els nomenaments i ascensos dels generals sota la competència directa del
ministre de la Guerra. Tots els ascensos per mèrits duts a terme per la dictadura de Primo de Rivera
havien de ser revisats, procés que va introduir una important dosi d’incertesa en diversos centenars
de caps i oficials que temien perdre el grau adquirit i retrocedir així en l’escalafó.

Per a les autoritats republicanes l’ordre públic es va convertir en una obsessió. Una obsessió amb
fonament, perquè va debilitar molt aviat el prestigi del règim republicà. Els governs republicans van
utilitzar els mateixos mecanismes de repressió que els de la Monarquia i no van trencar la relació
directa que existia entre la militarització de l’ordre públic i la politització de sectors militars.

La reforma religiosa:

Establir la primacia del poder civil exigia, així mateix, emprendre una àmplia secularització de la
societat, fet que va enfrontar la República amb l’Església catòlica. La posada en marxa d’una sèrie de
decrets i lleis secularitzadores va treure a la llum una lluita acarnissada, de forta càrrega emocional,
pels símbols religiosos. La retirada de les creus de les escoles va provocar llàgrimes a molts pobles del
nord d’Espanya. Altres van protestar per la secularització dels cementiris, o per la Llei del Divorci del
2 de febrer del 1932.

Amb la qüestió religiosa hi havia poques possibilitats d’entesa. Manuel Azaña repetia una vegada i una
altra que calia complir el “mandato constitucional en todas sus exigencias”. I el compliment de l’article
26 exigia declarar propietat de l’Estat els béns eclesiàstics i prohibir l’ensenyament a les ordes
religioses. L’Església havia tingut el control de la moral i de les relacions socials, el control de
l’ensenyament i de les visions del mon. Tot això, de cop i volta, desapareix. L’Estat es declara
aconfessional, es legalitzen els altres cultes (llibertat religiosa) i se suprimeix el pressupost de culte i
clero destinat a sufragar els costos de l’Església. Però la laïcitat es volia aconseguir sobretot a
l’ensenyament, i per això calia controlar les ordes religioses que en tenien el monopoli. En aquesta
direcció, es va promulgar la Ley de Confesiones y Congregaciones Religiosas, que va aixecar molta
polseguera, i va causar una autèntica commoció a l’Església. Les ordes eren definides com associacions
i eren apartades dels centres d’ensenyament, mentre que els jesuïtes eren expulsats i els seus béns
confiscats. No obstant això, abans que acabés el termini legal per al tancament dels centres docents
religiosos, fixat el 31 de desembre del 1933, l’esquerra va perdre les eleccions i els nous governants
del Partit Radical van suspendre l’aplicació de la Llei.

Les relacions entre el Govern de la República i l’Església van ser molt tenses des del primer moment.
El catolicisme va nodrir la base de l’oposició a la República. Els bisbes, dirigits des de l’abril de 1933
per l’integrista Isidro Gomá, van reaccionar amb una “Declaración del Episcopado”, on reafirmaven el
dret superior i inalienable de l’Església a crear i dirigir centres educatius i on rebutjaven les escoles
neutres o mixtes. La jerarquia eclesiàstica no va dubtar a manifestar la seva oposició al nou règim.
Aquesta actitud clarament hostil es va manifestar sobretot en les figures del cardenal Segura i del
bisbe de Vitoria, que finalment van ser expulsats del país.

La reforma agrària:

El major problema a què va haver de fer front el Govern Azaña va ser el del camp. De totes les
reformes, la més conflictiva i la més urgent era l’agrària. L’estructura de la propietat agrària a Espanya
presentava una gran complexitat. Hi havia abundants minifundis al nord, sobretot a Galícia, mentre
que al sud predominaven les grans propietats, els latifundis. La meitat de la població activa encara
treballava al camp, i hi havia dos milions de jornalers sense terra ni contracte d’arrendament. A
Andalusia, Castella i Extremadura, més del 50% de les terres pertanyia a unes poques famílies, els
grans terratinents. Qualsevol reforma agrària, per molt tímida que fos, seria percebuda pels
propietaris com una revolució expropiadora. Per aquest motiu la terra es va convertir en un dels eixos
fonamentals de conflicte durant la República i va acabar sent un element important de violència
política i social.

La situació al camp era tan greu i la reforma tan urgent, que ja des del Govern provisional es van
emetre els primers decrets per pal·liar la situació (abril 1931). Es prohibia expulsar els arrendataris,
s’obligava a contractar primer els jornalers del terme municipal on el terratinent tingués la terra, es
fixava la jornada laboral de 8 hores, s’obligava a conrear les terres fèrtils abandonades i s’establien
salaris mínims. Aquests mesures pretenien calmar els ànims al camp, però no resolien el problema de
fons. Calia una reforma més profunda que regulés les formes d’accés a la propietat de la terra, motiu
pel qual es va redactar i aprovar (el setembre del 1932) la Ley de Reforma Agraria.

No es tractava d’una llei radical ni revolucionària. No pretenia col·lectivitzar la terra, sinó redistribuir-
ne una part per crear una classe de petits propietaris agraris que rendibilitzessin al màxim l’agricultura
espanyola. La Llei de Reforma Agraria només contemplava quatre tipus de terra expropiables: algunes
de l’alta noblesa, les terres mal conreades, les que fossin sistemàticament arrendades i les que,
situades en zones de regadiu, seguissin sent explotades de secà. La llei només permetia l’expropiació
sense indemnització d’una part de les terres dels grans latifundistes. La resta, les mal conreades, les
que eren sistemàticament arrendades, les que podien ser de regadiu i no ho eren podien ser
expropiades amb indemnització. Per dirigir la reforma es va crear l’Instituto de Reforma Agraria (IRA),
al qual se li va assignar un pressupost de cinquanta milions de pessetes, la meitat dels que es
destinaven a la Guàrdia Civil. L’IRA comptava amb aquest pressupost per indemnitzar els propietaris i
s’encarregava de l’assentament de les famílies pageses a les terres expropiades.

L’abast real de la reforma va ser molt limitat. Dos anys i mig després de la proclamació de la República,
només havien canviat de mans 45.000 hectàrees de terra en benefici d’uns 6.000 o 7.000 pagesos. La
Llei de Reforma Agraria va ser moderada en la pràctica, però va ser percebuda com una amenaça. Els
qui la van percebre com una amenaça es van organitzar per combatre-la. Els grans terratinents es van
organitzar per protegir el que qualificaven de legítim dret a la propietat, i van posar totes les traves
administratives i judicials possibles per dificultar o alentir el ritme de les expropiacions. En un sentit
contrari, els jornalers, el sector que més confiança havia dipositat en la reforma, va veure com les
seves expectatives quedaven defraudades per la lentitud i la timidesa amb què s’estava aplicant la llei.
Aquest desencís va comportar una radicalització de les relacions socials al camp, i els jornalers,
instigats pels sindicats anarquistes, es van llançar a ocupar les terres mitjançant la insurrecció armada.
Els anys 1932 i 1933 van ser un període d’importants problemes d’ordre públic, de protestes i
d’insurreccions anarquistes. Les aspiracions revolucionàries dels jornalers van topar constantment
amb la repressió dels cossos policials de la Guàrdia Civil i de la Guàrdia d’Assalt, principalment. El
Govern de la República, que tenia l’obsessió d’actuar segons la legalitat, va utilitzar les mateixes
estratègies de repressió que els governs anteriors de la monarquia. El camp seria el principal focus de
conflicte i de desgast per al Govern d’Azaña durant els anys 1932 i 1933.

La reforma territorial:

Tal i com s’havia acordat al Pacte de Sant Sebastià, a la constitució republicana s’hi recollia el
reconeixement de les nacionalitats històriques a integrar-se en règim d’autonomia. En el cas català,
els esdeveniments s’havien accelerat a partir de l’acció de Francesc Macià del 14 d’abril del 1931.
L’Estatut de Catalunya seria finalment aprovat per les Corts republicanes el setembre del 1932, el
mateix mes en què era aprovada la Llei de Reforma Agrària. D’aquesta manera el Govern Azaña resolia
de cop dos dels principals problemes. Ara quedava canalitzar i donar sortida a les aspiracions
autonomistes del País Basc i de Galícia.

Al País Basc, la iniciativa va córrer a càrrec del PNV, principal partit nacionalista basc, amb el suport
dels carlins, i es va redactar l’Estatut d’Estella (localitat navarresa). Aquest projecte d’Estatut, però, va
rebre el rebuig frontal de les forces republicanes d’esquerres ja que el consideraven un text
confessional, poc democràtic (comptava amb la participació dels carlins) i incompatible amb la
constitució republicana (plantejava una autonomia que incloïa les tres províncies basques i Navarra).
L’Estatut va ser rebutjat i va caldre tornar a redactar-lo i deixar un interval de temps per tornar a
tramitar-lo a les Corts.

L’evolució del PNV cap a posicions més centristes va permetre que el procés d’autonomia es
desbloquegés el 1936, un cop iniciada la Guerra Civil. L’autonomia basca només va durar un any, fins
que les tropes insurrectes van ocupar les tres províncies basques durant la campanya del nord. El
primer govern basc va quedar format per els nacionalistes del PNV, els republicans, els socialistes i els
comunistes, i el seu president va ser José Antonio Aguirre, del PNV. La coalició que va fer possible
aquest govern només pot ser entesa en el context excepcional del conflicte.

A Galícia, el nacionalisme gallec era molt més feble que a Catalunya i al País Basc. Això va comportar
que el seu procés estatutari fos molt més lent. El 1936 es va sotmetre a plebiscit el projecte d’Estatut,
però tot just quan s’estava tramitant a les corts republicanes es va produir el cop d’Estat i Galícia va
caure sota el control dels militars insurrectes.

La reforma educativa:

Una altra mesura que no podia esperar més era la referent a l’educació primària, atès que
l’analfabetisme rondava encara el 45% de la població espanyola. Aquesta taxa era molt més elevada
a les zones rurals. L’educació va ser considerada com un dret per a tota la població, i l’educació
primària va agafar el caràcter d’obligatòria. L’educació era vista com una font d’alliberament i de
democratització de la societat, perquè era la base de la formació de ciutadans crítics i per tant lliures.
El govern republicà estava convençut que millorant el nivell cultural de la població es milloraria la
capacitat productiva dels treballadors i la qualitat democràtica de la societat. Per assolir aquest
objectiu, la República va desplegar un model d’educació pública, laica, republicana i mixta.

El projecte de cessar l’activitat docent de les escoles religioses va obligar el govern republicà a iniciar
un programa accelerat de construcció d’escoles, que en realitat era un dels eixos sobre els quals havia
d’erigir-se la República laica: escoles públiques, reducció de l’analfabetisme i extensió de la cultura
popular. L’Església catòlica tenia gairebé 5.000 centres educatius, amb 352.000 escolars, i 300 centres
de secundària, on estudiaven uns 20.000 alumnes. Les escoles públiques de primària passaven de
30.000, però hi havia quasi un milió de nens que no rebien instrucció, resultat de l’abandonament
educatiu practicat pels governs durant dècades. El socialista Rodolfo Llopis, director general
d’ensenyament primari, va calcular que per pal·liar el tancament de centres religiosos i escolaritzar
tota la població caldria construir més de 27.000 escoles, a un ritme de 5.000 escoles noves cada any.
Tot i que es van dotar més de 10.000 noves places de mestres, formats amb cursets especials, la falta
de mitjans de molts ajuntaments, en els quals es va delegar la construcció de les escoles, no va
permetre complir amb aquest ambiciós pla. Tot i així, durant els anys republicans es van construir més
de 10.000 escoles i la partida pressupostària dedicada a l'ensenyament va augmentar
substancialment.

El govern republicà va dissenyar un sistema educatiu públic, laic i gratuït, que fomentés la formació
integral de l’individu i afavorís la igualtat d’oportunitats. Aquests eren els objectius que perseguia el
concepte d’escola unificada o única. L’educació era la base de qualsevol progrés i una palanca de
promoció social. D’aquesta manera, es perseguia superar les desigualtats educatives per motius
econòmics i socials.

Per reduir l’aïllament cultural a què estava sotmès la població rural, es van crear el 1931 les Misiones
Pedagógicas, “para llevar a las gentes, con preferencia a las que habitan en localidades rurales, el
aliento del progreso”. Les missions pedagògiques eren grups ambulants d’estudiants, professors i
intel·lectuals que es dedicaven a portar la cultura (biblioteques, teatre popular, conferències, cinema)
a les zones més aïllades. Entre els seus vocals hi havia els poetes Antonio Machado i Pedro Salinas.
Apropar els llibres, el cinema i el teatre a l’Espanya rural era un dels seus objectius, als quals va
contribuir també el grup teatral de La Barraca, creat per Federico García Lorca, que es va mantenir
actiu, amb el seu repertori clàssic, fins a la primavera del 1936.

La crisi del govern reformista i la reorganització de les dretes

L’esperança en una transformació radical de les relacions de domini en el món rural es van esfumar
aviat. O així ho van percebre, si més no, nombrosos grups de pagesos que van manifestar el seu
descontentament en lluites carregades de mites i de reivindicacions possibles, i amb el somni d’una
revolució social a l’horitzó. La legislació posada en marxa pel Govern era possiblement l’encertada,
però la desocupació augmentava i el Govern no tenia mitjans per pal·liar-la. Molts propietaris
començaven a expressar clarament una hostilitat agressiva en front del “calvari” republicà; i les forces
d’ordre públic no sabien conservar-lo sense disparar.

A Castilblanco, un poble del nord-est de Badajoz, la Federació de Treballadors de la Terra d’aquella

província va convocar una vaga general, per als dies 30 i 31 de desembre de 1931, en protesta contra
el governador i el coronel que dirigia la Guàrdia Civil, als quals acusaven de donar suport als propietaris
i cacics en front de la legislació social implementada. La vaga va transcórrer en general de manera
prou pacífica, i el 31, quan els manifestants de Castilblanco tornaven a casa, l’alcalde, o un propietari
segons altres fonts, va demanar a la Guàrdia Civil que els dissolgués. Hi va haver enfrontaments i un
mort per tirs de la Guàrdia Civil. Els pagesos, en un atac d’ira i odi, d’aquell odi que relatava Azaña, es
van abalançar sobre quatre guàrdies i amb pals, pedres i navalles els van massacrar. La Guàrdia Civil,
enrabiada, mancada de disciplina i davant la passivitat d’algunes autoritats governamentals, es va
desfogar durant alguns dies amb escarniments mortals contra els pagesos.

1933 va ser un any complicat per al Govern Azaña. Va començar amb una insurrecció anarquista, que
va desembocar en la matança de Casas Viejas i va minar la credibilitat republicana. Va ser, també, l’any
del sorgiment del feixisme espanyol, al compàs de les notícies que arribaven de la destrucció de la
República de Weimar a Alemanya per part de Hitler i els nazis. Van confluir, durant els mesos centrals
de l’any, males notícies sobre l’economia i l’atur amb l’ofensiva de les organitzacions patronals, la crisi
del sistema corporatiu dels jurats mixtos, la irrupció del catolicisme com un moviment polític de
masses i l’assetjament del Partit Radical.

La matinada del 10 a l’11 de gener de 1933, a Casas Viejas, una petita localitat de dos mil habitants de
la província de Jerez, un grup de pagesos afiliats a la CNT va assaltar un quarter de la Guàrdia Civil per
robar-ne les armes. Tres guàrdies i un sergent eren dins el quarter. Després d’un tiroteig, el sergent i
un guàrdia van resultar greument ferits. El primer moriria el dia següent; el segon, uns dies després.
A les dues de la tarda de l’11, dotze guàrdies sota les ordres del sergent Anarte van arribar a Casas
Viejas. Van alliberar els dos companys que quedaven al quarter i van ocupar el poble. Molts pagesos,
temorosos de les represàlies, van fugir. La resta s’havia tancat a casa. Unes hores després, quatre
guàrdies civils i dotze més d’assalt, dirigits pel tinent Fernández Artal, es van unir als qui estaven
desplegats al poble. Amb l’ajuda de dos guàrdies que coneixien els veïns del poble, el tinent va
començar a buscar els rebels. En van agafar a dos i els van colpejar fins que van assenyalar la família
de Francisco Cruz Gutiérrez, “Seisdedos”, un carboner de setanta dos anys que acudia de tant en tant
al sindicat de la CNT però que no havia participat en la insurrecció. Sí que ho havien fet dos dels seus
fills i el seu gendre que es van refugiar a casa seva, una barraca de fang i pedra.
El tinent va ordenar que es forcés la porta de la barraca. Els de dins van respondre amb trets i un
guàrdia d’assalt va caure mort. A les deu de la nit van arribar reforços amb granades, rifles, i una
metralladora. Van començar l’assalt amb poc èxit. Unes hores després, se’ls va unir el capità Rojas,
amb quaranta guàrdies d’assalt, a qui el director general de Seguretat havia ordenat que es traslladés
des de Jerez per acabar amb la insurrecció i “abrir fuego sin piedad contra todos los que dispararan
contra las tropas”.
Rojas va manar incendiar la barraca. En aquell moment, alguns dels seus ocupants ja eren morts per
les bales dels fusells i les metralladores. Dos van ser crivellats quan sortien fugint del foc. El balanç va
ser de vuit morts; sis d’ells van quedar calcinats dins la barraca, entre els quals es trobava “Seisdedos”,
dos dels seus fills, el gendre i la nora. La insurrecció de Casas Viejas havia finalitzat.

Rojas va continuar amb la cerca de responsables. Va enviar tres patrulles a registrar cases,
acompanyats pels dos guàrdies civils del quarter de Casas Viejas. Només començar, van matar un vell
de 75 anys que cridava “¡No disparéis! ¡Yo no soy anarquista!”. En van detenir uns altres dotze, dels
quals només un havia pres part en la insurrecció. Emmanillats, els van arrossegar fins a la barraca de
“Seisdedos”. El capità Rojas, que havia estat bevent conyac a la taverna, va començar el tiroteig, seguit
per altres guàrdies. Van assassinar els dotze civils. Poc després van abandonar el poble. La massacre
havia acabat. Dinou homes, dues dones i un nen van morir. Tres guàrdies també. La Segona República
ja tenia la seva tragèdia.

El Govern, disposat a sobreviure a les crítiques que des de l’esquerra i la dreta se li feien per l’extrema
crueltat amb què s’havia reprimit la insurrecció, va eludir responsabilitats. “No se encontrará un atisbo
de responsabilidad para el Gobierno”, va declarar Azaña en un discurs a Corts el 2 de febrer de 1933.
“En Casas Viejas no ha ocurrido, que sepamos, sino lo que tenía que ocurrir. Se produce un alzamiento
en Casas Viejas, con el emblema que han llevado al cerebro de la clase baja trabajadora española de
los pueblos sin instrucción y sin trabajo, con el emblema del comunismo libertario, y se levantan unas
docenas de hombres enarbolando esa bandera del comunismo libertario, y se hacen fuertes, y
agreden a la Guardia Civil, y causan víctimas a la Guardia Civil. ¿Qué iba a hacer el Gobierno?”

L’oposició radical i de la dreta, malgrat que alguns diaris com l’ABC van aplaudir inicialment el càstig
als revolucionaris, va créixer exponencialment a partir d’aquell moment. La CNT, que només havia tret
màrtirs d’aquells fets, va cobrar forces en contra el Govern i va inflamar les seves aspiracions
revolucionàries. Rere aquesta posició hi havia, en essència, el rebuig del sistema institucional
representatiu i la creença que la força era l’únic camí per liquidar els privilegis de classe i els abusos
inherents al poder.

L’oposició de la CNT va privar la República d’un suport social fonamental. Però el radicalisme
anarquista, tot i que va contribuir a estendre la cultura de l’enfrontament, no va ser l’únic moviment,
ni el més potent, que va obstaculitzar la consolidació de la República i del seu projecte reformista. En
menys de dos anys, el catolicisme va arrelar com un moviment polític de masses, amb el suport de
centenars de milers de petits i mitjans propietaris rurals, i va llançar una ofensiva desestabilitzadora
que no va cedir fins aconseguir l’objectiu de tirar enrere les reformes i extirpar l’amenaça
revolucionària.

La Sanjurjada: un cop d’Estat fracassat

El malestar de l’exèrcit per la reforma militar d’Azaña era evident ja des de l’estiu de 1931. El “ruido
de sables” acompanyaria l’esdevenir de la República fins a l’esclat de la guerra. Les forces
monàrquiques, quan es van haver recuperat de l’estaborniment inicial amb l’adveniment de la
República, van veure com el descontentament militar els obria una finestra de possibilitats. Aviat,
alguns sectors descontents amb les polítiques reformistes d’Azaña van buscar el suport del general
José Sanjurjo, heroi de la campanya del Marroc als anys vint, conegut com el “León del Rif”, i que com
a director de general de la Guàrdia Civil havia aconseguit mantenir-se neutral en la transició de la
Monarquia a la República. La intervenció militar tindria l’objectiu de substituir el govern Azaña per un
altre de republicans moderats, una mena de “rectificació” de la República, sense que es contemplés
de moment la restauració de la Monarquia.

Al principi Sanjurjo no va mostrar gaire interès per la proposta, però la seva destitució com a director
general de la Guàrdia Civil després dels fets d’Arnedo i el seu trasllat a la direcció de Carabiners, un
càrrec de menys pes, el van fer canviar d’opinió. Va considerar el seu relleu com un càstig i va
començar a pensar que hi havia motius per substituir la República per una dictadura militar: el
desordre social, les reformes militars i els debats que estaven tenint lloc aleshores sobre la Ley de
Reforma Agraria i l’Estatut de Catalunya. A començament d’estiu de 1932, Sanjurjo es va incorporar a
la junta colpista.

L’organització del cop va ser bastant deficient, fins al punt que ràpidament va ser controlada pels
cossos de Seguretat de l’Estat. Els suports del cop es van veure debilitats quan la Comunión
Tradicionalista, partit carlí, es va negar a adherir-se a la insurrecció. La data fixada era el 10 d’agost.

A primeres hores del dia 10, un grup de militars i civils armats, a les ordres dels generals Barrera i
Cavalcanti, van intentar prendre el Ministeri de la Guerra i el Palacio de Comunicaciones a Madrid.
Diverses unitats de la Guardia Civil i d’Assalt van neutralitzar la rebel·lió, en la qual van morir nou
insurrectes. El general Barrera es va traslladar a Pamplona en avioneta i va intentar convèncer de nou
els carlins. No ho va aconseguir i es va refugiar a França.
Malgrat el fracàs de controlar la capital, el general Sanjurjo va aconseguir arrossegar la guarnició
militar i les unitats de la Guàrdia Civil a Sevilla. Va declarar l’estat de guerra i, seguint la tradició dels
pronunciaments militars, va publicar un manifest en què s’anunciava la dictadura. El Govern i les Corts
republicanes havien portat Espanya, segons el manifest, “al borde de la ruina, la iniquidad y la
desmembración”. No obstant això, fora de Sevilla cap guarnició es va sumar al cop, i el general
Sanjurjo, en comprovar que s’havia quedat sol i que els seus subordinats es negaven a enfrontar-se
amb les tropes enviades pel Govern des de Madrid, va abandonar la capital andalusa. Va ser detingut
a Huelva, un dia després, quan intentava creuar la frontera portuguesa. Així va acabar el que després
es va conèixer com la “sanjurjada”, la primera insurrecció militar contra la República, poc més d’un
any després de la seva proclamació.
Al ministre de la Governació li van arribar telegrames de moltes ciutats i pobles demanant un càstig
exemplar per a Sanjurjo i fins i tot la pena de mort. Manuel Azaña, en canvi, va entendre la necessitat
des del principi de no convertir-lo en un màrtir, com havia fet la Monarquia amb els capitans Galán y
García Hernández i va anotar en el seu diari del 25 d’agost del 1932: “procuremos no incurrir en un
yerro análogo. Se ha de acabar con la historia de los levantamientos y con los fusilamientos, haciendo
ver que esas acciones no producen ni gloria. Más ejemplar escarmiento es Sanjurjo fracasado, vivo en
presidio, que Sanjurjo glorificado, muerto”.
I així va ser. Condemnat a mort per un consell de guerra, la pena li va ser commutada per cadena
perpètua, malgrat que Casares Quiroga, ministre de la Governació, s’hi va oposar perquè pensava que
l’indult “rompe la firmeza del Gobierno, alienta a los conspiradores, y nos impide ser rigurosos con los
extremistas”. Sanjurjo va estar empresonat a Santander, fins que, amnistiat pel Govern Lerroux l’abril
del 1934, va establir la seva residència a Portugal. Des d’allà va liderar un altre cop d’Estat contra la
República, de fatals conseqüències, el juliol del 1936.
El càstig per als sectors militars, de l’aristocràcia i de l’extrema dreta que havien participat de la
insurrecció va ser sever. Diversos centenars de militars van ser destituïts per participar-hi o per
complicitat amb els insurrectes, i 145 caps i oficials van ser deportats a la base sahariana de Villa
Cisneros (protectorat espanyol al Marroc). El govern Azaña va reforçar la seva autoritat i va fer
importants canvis en els cossos de seguretat. La Ley de Reforma Agraria i l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya, que havien suscitat interminables discussions i obstruccions de tota mena, van ser
ràpidament aprovats. Azaña estava exultant, en el seu millor moment com a governant. El que havia
aconseguit emprendre la República durant el seu mandat en menys d’un any era difícil de superar. I
els enemics, fins ara, eren els previstos. Però, contra tot pronòstic, 1933 va resultar ser un any molt
complicat per al Govern Azaña. Va començar amb la insurrecció anarquista, que va desembocar en la
matança de Casas Viejas i va minar la credibilitat del govern.

Els projectes reformistes del govern de coalició de republicans i socialistes i l’obra legisladora de les
Corts Constituents havien estimulat l’aparició de fortes reaccions i tensions en la societat espanyola.
Alcalá Zamora, després de retirar la confiança al govern Azaña, va dissoldre les Corts i va convocar
eleccions per al novembre del 1933. Aquesta decisió situaria en una difícil cruïlla les forces defensores
de la legitimitat republicana, però les eleccions que es van celebrar van ser netes, pròpies d’un sistema
democràtic parlamentari, i les noves Corts representaven la voluntat general, amb les dones incloses
per primera vegada. Una nova alternativa s’obria per a la República, sense els socialistes ni els
republicans d’esquerra. Era l’hora del Partit Radical i de la dreta catòlica.

La dreta autoritària

El feixisme va aparèixer a Espanya més tard que als altres països, sobretot si la referència són Itàlia i
Alemanya, i es va mantenir dèbil fins a la primavera del 1936. Durant els primers anys de la República,
gairebé no va poder obrir-se camí en un escenari ocupat per l’extrema dreta monàrquica (carlins) i pel
catolicisme polític (partits de la futura CEDA). En un principi no eren feixistes, tot i que després es van
identificar amb molts dels seus postulats, els grups de la dreta monàrquica, alfonsina o carlina, que
van apostar des de bon principi, tot i que amb pocs recursos, per l’enderrocament violent de la
República.

Neutralitzat i debilitat per la presència de la monarquia alfonsina durant el primer terç del segle XX,
els carlins van treure rèdit de la caiguda d’Alfons XIII i de l’establiment a Espanya d’un règim republicà.
Al seu antirrepublicanisme ideològic hi van unir, durant els anys trenta, la reconstrucció activa del
Requetè, la força formada per joves guerrers, un grup paramilitar modern que estava preparat i en
perfecta formació per auxiliar el cop d’Estat del juliol de 1936.

El triomf de Hitler a Alemanya (1933) va captar l’interès de molts ultradretans que, sense saber encara
massa del feixisme, van veure en l’exemple dels nazis un bon model per acabar amb la República. A
Espanya, no obstant això, qualsevol projecte feixista que aspirés a germinar havia de comptar amb els
monàrquics i amb els catòlics. Aquest va ser el camí que va conduir a la fundació de Falange Española
(FE). José Antonio Primo de Rivera, fill del difunt dictador, va ser el vincle d’unió entre l’autoritarisme
monàrquic i les propostes feixistes amb segell italià.
A principis de 1934, falangistes i jonsistes es van fusionar en la Falange Española de las JONS, que es
va mantenir, fins a la primavera de 1936, com una organització minúscula, amb uns pocs milers
d’afiliats, que cercava suport financer entre els monàrquics i la Itàlia feixista sense gaire èxit. El
moviment falangista tampoc va aconseguir incidir entre les classes populars, tot i que ho va intentar
amb la creació d’un moviment sindicalista nacionalista i antimarxista, la Confederación Obrera
Nacional-Sindicalista (CONS). Els seus intents d’imitar els models feixista i nazi van fracassar fins que
la seva gran oportunitat va arribar amb la violenta guerra civil. Mentrestant, però, els seus militars,
integrats en grups paramilitars d’acció (las camisas azules), es van enfrontar amb els líders del
moviment obrer i dels partits esquerrans, i van crear el desordre necessari perquè semblés que la
situació era cada cop més insostenible.

L’escàs arrelament d’un moviment feixista de masses a Espanya abans de la Guerra Civil, catorze anys
després de la Marxa sobre Roma de Mussolini, ha generat diverses explicacions. Espanya no va
participar a la Primera Guerra Mundial i no va tenir, per tant, al contrari del que va succeir en altres
països, sobretot els que van perdre la guerra o que la van guanyar de manera desastrosa, com Itàlia,
masses d’ex combatents ressentits que engrossissin les files d’organitzacions paramilitars (fasci di
combattimento, camises brunes), caldo de cultiu essencial del feixisme com a moviment polític i social.
Espanya no va patir, tampoc, les conseqüències de la crisi econòmica del 1929 d’una forma tan severa
com d’altres països en què l’economia va col·lapsar (cas d’Alemanya).

No obstant això, gairebé tres anys després de la seva aparició, aquests grupuscles feixistes, junt amb
Renovación Española, el carlisme i les masses del catolicisme polític, estaven a primera fila en
l’assetjament i derrocament de la República. Van destinar tota la seva energia i tots els seus recursos
socials i econòmics en obstaculitzar el projecte reformista republicà, la consolidació del moviment
obrer i del poder representatiu obtingut per les organitzacions polítiques d’esquerra.

Trencada la coalició de govern entre socialistes i republicans, els partits d’esquerra es van presentar
per separat i dividits a les urnes. La dreta no republicana, en canvi, va presentar coalicions electorals
per aglutinar el vot en un sistema electoral que afavoria la presentació de candidatures conjuntes. El
programa dels partits de dreta era molt clar i confluïa en tres punts: revisió de la Constitució i de la
legislació reformista, especialment en matèria religiosa i social; la supressió de la reforma agrària; i
l’amnistia per als involucrats en el cop d’Estat d’agost de 1932.

Mai s’havia viscut a Espanya una campanya electoral amb un desplegament de propaganda i de diners
invertits similar. El finançament de la coalició de dretes no tenia rival. Va ser una campanya
apassionada, amb la mobilització dels votants catòlics en defensa de l’ordre i de la religió i una
esquerra socialista que començava a radicalitzar-se i a distanciar-se dels republicans d’esquerres. El
vot de les dones, a les quals s’identificava comunament amb el catolicisme, preocupava. La por a la
influència de l’Església en el vot de les dones, i a través d’elles en el seus marits, va ser un dels temes
preferits de sectors de l’esquerra anticlericals i va suscitar comentaris masclistes i poc democràtics en
la premsa.
Els anarquistes de la CNT i la FAI van emprendre una agitació sense precedents a favor de
l’abstenció. Mai s’havia escrit tant sobre el tema. S’insultava a l’”animal elector”: “No hay en todo el
reino animal un ser más infeliz y más detestable que el hombre-elector”. Les desqualificacions es
disparaven a dreta i esquerra: “Buitres, rojo y amarillo, y buitres tricolores. Todos buitres. Todos aves
de rapiña. Todos, canalla inmunda que el pueblo productor barrerá con la escoba de la revolución”.
Els treballadors, segons el sindicat anarquista, no havien de votar: “No han de votar, porque política
significa inmoralidad, negocios inconfesables, afán de medro, ambición desmedida, hambre
desenfrenada de enriquecerse, de dominar, de imponerse, de detentar los privilegios del Estado, lo
mismo en nombre de la Democracia que en el de Dios, Patria y Rey”. Els anarquistes ho fiaven tot, per
tant, a una gran insurrecció revolucionària. I alguns dirigents anarquistes, de fet, feien públic que una
victòria de les forces reaccionàries o feixistes preparava el terreny per a la implementació del
comunisme llibertari. “No te dejes engañar, no votes a los partidos de izquierda porque su triunfo
sería retardar tu emancipación: no te impresione el que te digan que si no votas ganarán las derechas.
Preferible es que ganen éstas porque su triunfo favorecerá nuestros planes”. Complerta la previsió, ja
no hi havia marxa enrere. “El triunfo de las derechas abre las puertas al fascismo declarado. El
proletariado opondrá la revolución para impedir su acceso al Poder”.

L’abstenció el 1933 va ser més elevada que el 1931 i el 1936, i es va notar especialment en ciutats com
Sevilla, Barcelona, Cadis o Saragossa, on els anarquistes tenien més presència. Però les investigacions
a Catalunya, on el sindicat tenia més arrelament social, han demostrat que el comportament electoral
abstencionista per raons ideològiques, és a dir, per la propaganda anarquista, va quedar restringit a
sectors minoritaris de la classe obrera. El 1933, la frustració de les expectatives creades amb les
reformes, la desunió entre els partits d’esquerres i la campanya de la CNT van restar vots als candidats
republicans i socialistes.

El bienni conservador (desembre 1933 – febrer 1936)

La composició de les Corts que va sorgir de les eleccions no tenia res a veure amb la del 1931. La CEDA
va ser el partit més votat i va obtenir 115 escons. Els radicals van aconseguir 104 diputats, però després
de dos anys d’oposició, el partit només havia guanyat deu diputats respecte de les eleccions a Corts
Constituents. Acción Republicana, el partit de Manuel Azaña, perdia 23 dels 28 escons obtinguts el
1931, i els socialistes van baixar de 115 a 58 diputats. En conjunt, la dreta no republicana va passar
dels pocs més de 40 diputats del 1931 als 200 el 1933, mentre que l’esquerra baixava dels 250 a un
centenar. Era un parlament molt fragmentat, amb 21 grups representats i amb molts diputats nous.
Cal recordar, en aquest sentit, que la llei electoral republicana beneficiava les coalicions i perjudicava
els partits que es presentaven per separat.

Alcalá Zamora va demanar a Lerroux que formés un Govern “puramente republicano”, de centre, en
què no estiguessin ni els republicans d’esquerra, amb els quals Lerroux havia trencat el desembre de
1931, ni la CEDA, que no havia fet una declaració pública d’adhesió a la República. El vell dirigent
republicà del Partido Radical va pensar que una aliança parlamentària amb la CEDA asseguraria la
majoria, i per tant la governabilitat, i permetria incorporar la dreta “accidentalista” a la República.
L’estratègia de la CEDA, per la seva banda, i com explicaria José María Gil Robles en diverses ocasions,
consistia en col·laborar primer amb els radicals al Parlament, entrar després al Govern i passar
finalment a presidir-lo. Des del poder revisaria la Constitució i, si aquella via fallava, segons va declarar
el mateix Gil Robles, “deberemos buscar otras soluciones” al marge de la democràcia. La CEDA
amenaçava amb la violència si no se’ls permetia governar i els socialistes van proclamar la seva
intenció de desencadenar una revolució si la CEDA entrava al Govern. Als republicans d’esquerra,
aquell Govern dels radicals sostinguts per la dreta catòlica, els va semblar una traïció a la República.

Lerroux volia rectificar la política del primer bienni sense necessitat d’anul·lar algunes de les seves
reformes. “Centrar la República”, com deien alguns dels dirigents del Partido Radical. Però la dreta no
republicana, de la qual depenia per governar, va pressionar des del principi perquè la revisió fos a fons
i afectés els punts essencials de les reformes empreses per la coalició republicanosocialista dels dos
anys anteriors. Gil Robles advertia una vegada i una altra a Lerroux que o el Govern emprenia una
esmena a la totalitat de les reformes o la CEDA es veuria obligada a conquerir el poder.

Un dels primers objectius de la dreta no republicana va ser impedir que s’apliqués la Llei de
Congregacions Religioses, aprovada el juny de 1933. La llei va quedar derogada, els col·legis catòlics
van seguir funcionant amb normalitat, es va iniciar una ronda de contactes amb el Vaticà per signar
un nou concordat i es van restablir, parcialment, els béns del clero. Els efectes de la llei més anticlerical
quedaven congelats.

Tot seguit, la burgesia, que havia donat suport a les dretes a les eleccions, va exigir una revisió de la
reforma laboral. El jurats mixtos, tot i que no van desaparèixer, van canviar el procediment d’elecció
dels seus presidents, que serien ara escollits entre professionals i no pas designats pel ministeri. Així
doncs, el poder dels comitès d’arbitratge es va desplaçar dels sindicats als empresaris. Els decrets que
fixaven salaris mínims van ser derogats i la patronal va poder tornar a negociar lliurement els salaris,
que automàticament van baixar.

Una de les grans obsessions del terratinents era revisar la reforma agrària. Així doncs, el Govern va
aturar les expropiacions planificades i va decretar el retorn de terres a alguns nobles; s’anul·la la cessió
de propietats mal conreades; se suspenen les lleis i els decrets relacionats amb les millores laborals i
salarials dels pagesos. El 1935 es va retallar el pressupost de l’Instituto de Reforma Agraria (IRA), que
en suposava la seva paralització definitiva.

Tot i que Lerroux no es va atrevir a modificar la reforma militar empresa pel mateix Azaña, el Govern
va portar a les Corts la discussió d’una àmplia amnistia per als implicats en el cop d’Estat fracassat de
l’agost del 1932, i especialment per al general Sanjurjo. Aquesta amnistia formava part del programa
electoral tant de la CEDA com del Partido Radical. Després de durs enfrontaments parlamentaris, la
llei va ser aprovada el 20 d’abril de 1934. Alcalá Zamora, però, es va negar a signar-la, perquè en la
seva opinió aquella llei feia més dèbil la República en posar en llibertat els seus enemics. La va retornar
a les Corts perquè fos reconsiderada, però cap ministre del Govern hi va donar suport, segons el que
exigia l’article 84 de la Constitució. Alcalá Zamora, que no podia negar-se ara a sancionar la llei, va
adjuntar un memoràndum de 34 pàgines amb totes les seves objeccions personals. Gil Robles va
aprofitar l’avinentesa per forçar la dimissió del president de la República, però Lerroux s’hi va negar i
es va veure obligat a presentar la dimissió per una qüestió protocol·lària. El 25 d’abril, Alcalá Zamora
va demanar al ministre de Treball, Ricardo Samper, que formés govern. Era el tercer govern dels
radicals en quatre mesos. Samper va governar des de l’abril de 1934 fins a l’octubre, moment en què
la CEDA va exigir entrar al Govern.
A nivell de la reforma territorial, la tramitació de l’Estatut basc va quedar completament paralitzada i
les relacions entre la Generalitat i el Govern republicà van ser molt tenses. Els traspassos de les
competències que fixava l’Estatut es van paralitzar i l’exercici de l’autogovern a Catalunya va esdevenir
cada vegada més difícil. L’autonomia catalana caminava cap a un atzucac. A més a més, el 25 de
desembre de 1933 havia mort Francesc Macià, que havia sigut l’element aglutinador d’ERC i un
referent respectat i estimat pel conjunt de la societat catalana. El seu funeral va ser el més popular i
seguit a la història de Catalunya. El detonant de la tensió entre Generalitat i Govern central, però, seria
l’aprovació al Parlament de Catalunya de les Llei de Contractes de Conreu.

El conflicte rabassaire i la tensió Generalitat-Govern de la República:

A finals de març, el Parlament català va aprovar la Llei de Contractes de Conreu, promulgada per Lluís
Companys el 14 d’abril, amb la intenció d’afavorir els rabassaires, els arrendataris i bracers del sector
vinícola estretament lligats a ERC, els quals podrien comprar la terra que haguessin treballat durant
18 anys. La Llei convertia el contracte de rabassa morta en cens emfitèutic, donava a l’arrendatari el
dret a comprar la terra i creava un tribunal arbitral format paritàriament per propietaris i per pagesos;
fixava la durada mínima de l’arrendament en sis anys; el propietari només podia anul·lar el contracte
si anava ell mateix a cultivar la terra durant sis anys; la renda anual no podia ser superior al 4 per cent
del preu de la terra. En promulgar-se la llei, els diputats de la Lliga van abandonar els seus escons al
Parlament per mostrar el seu rebuig. L’Institut Agrari Català de Sant Isidre, l’organització de propietaris
agraris de Catalunya, amb el suport de la Lliga Catalana i de les organitzacions patronals, va recórrer
la llei al Tribunal de Garanties Constitucionals, entenent que el Parlament català i el Govern de la
Generalitat no tenien competències per legislar en aquesta matèria. El 8 de juny, el Tribunal va
declarar la llei anticonstitucional. Quatre dies després el Parlament català ratificava la Llei de
Contractes punt per punt sense cap esmena.

Coneguda la sentència, els diputats d’ERC, i en solidaritat amb ells els del PNV, van abandonar els seus
seients a les Corts republicanes. Azaña va defensar la Generalitat definint-la com “el último poder
republicano que queda en España”. Tot i que Samper i Companys, amb la mediació d’Alcalá Zamora,
van buscar una fórmula jurídica per resoldre el conflicte de competències, Gil Robles va decidir tensar
la corda. A la tornada de les vacances parlamentàries, i abans que les Corts es reunissin l’1 d’octubre,
va retirar oficialment el suport de la CEDA al govern de Samper, anunciant que la CEDA havia d’entrar
en el nou govern.

Els radicals sabien que sense la CEDA no podien continuar al Govern, motiu pel qual Samper va dimitir.
Alcalá Zamora, que no volia dissoldre les Corts ja que la Constitució només li ho permetia en dues
ocasions, va accedir a la proposta de la dreta no republicana i va encarregar a Lerroux la formació d’un
nou Govern, anunciat el 4 d’octubre, amb la inclusió de tres ministres de la CEDA (Agricultura, Justícia
i Treball). La dreta no republicana passava a governar la República amb el més històric dels partits
republicans: el Partido Radical. Els republicans d’esquerra ben aviat van alertar de la “traïció” que
suposava entregar el govern de la República “als seus enemics”. Martínez Barrio, antic número dos de
Lerroux, va suplicar a Alcalá Zamora que entregués el poder a l’esquerra per salvar la República. Els
socialistes van declarar la seva revolució i Companys va cridar a constituir un govern provisional de la
República amb els partits d’esquerra espanyols a Catalunya per salvar el sentit original de la República.
Revolució i rebel·lió, octubre de 1934 marcava el punt d’inflexió del règim republicà ja que després
d’aquest mes ja res seria igual. La violència es convertia en una extensió més de la vida política.

Octubre 1934:

La revolució, tal i com l’havia planejat el comitè revolucionari socialista, havia de començar amb una
vaga general a les principals ciutats i centres industrials, secundada per sectors afins de les forces
armades. Hi va haver vagues importants a Madrid, Sevilla, Còrdova, València, Barcelona i Saragossa,
amb conats d’insurrecció armada en algunes localitats de la província de Saragossa. A la zona minera
de l’oest de Bilbao, l’exèrcit i la Guàrdia Civil van combatre durant unes hores amb els insurrectes. En
cap lloc, però, els soldats van sortir de les casernes a secundar la revolució i l’aixecament armat va
quedar reduït a Astúries, tot i que la rebel·lió del Govern de la Generalitat contra el poder central va
tenir també un fort impacte polític.

La vaga general va començar a Catalunya el dia 5 d’octubre sense el suport de la CNT, malgrat alguns
grups anarquistes dispersos van voler implantar el comunisme llibertari, amb escasses possibilitats
d’èxit. A primeres hores del matí del 6 d’octubre forces addictes de la Generalitat ocupen llocs
estratègics de la ciutat. Els militants dels partits i sindicats d’esquerra estan concentrats en els locals
de les seves organitzacions esperant ordres i armes. Aquestes arriben en poca quantitat, i, a més, no
hi ha temps d’aprendre a utilitzar-les. Es tracta d’un aixecament d’un poder legal contra un altre, fet
sense forces suficients, mal preparat i concebut. En el fons Companys creia que seria com el 14 d’abril,
quan amb una mica de soroll les coses havien canviat (però aleshores hi havia mobilització pública,
ambient i acords, i l’enemic estava desmoralitzat, però aquest no era el cas en aquell moment). A les
vuit de la tarda del dia següent, el president Companys va anunciar que el Govern de la Generalitat
trencava tota relació amb “les institucions falsejades”, com havien fet ja tots els partits republicans
d’esquerra en conèixer-se l’entrada al Govern de la CEDA, i proclamava “l’Estat Català dins la República
Federal espanyola” com una mesura contra les “forces monarquitzants i feixistes [...] que havien
assaltat el poder”. Convidava, a més, al “Govern provisional de la República”, és a dir, a les forces
republicanes i socialistes que l’havien configurat a l’abril de 1931, a establir-se a Catalunya.

Poc després, Companys comunicava els seus propòsits al general Batet, cap de les tropes a Catalunya,
i li demanava que es posés a les seves ordres. Batet es mostraria disconforme i li demanaria que ho
comuniqués per escrit, i així ho faria el president de la Generalitat: “Exsim. Senyor Domènec Batet,
General de Catalunya. Com a President del Govern de Catalunya requereixo a V.E. perquè amb la força
que comanda es posi a les meves ordres per a servir a la República Federal que acabo de proclamar.”

Aquesta proclama de Companys pot ser interpretada com un intent de repetir el gest revolucionari de
1931. Es pretenia concloure la disjuntiva entre el Govern català i el de centredreta de Madrid arran de
les tensions acumulades per l’assumpte de la Llei de Contractes de Conreu.

Malgrat els preparatius armats de la rebel·lió que havia fet Josep Dencàs, conseller de Governació i
membre de la línia dura d’Estat Català, el general Domènec Batet, cap de la guarnició militar de
Barcelona, no va fer cas de les ordres de Companys com a màxima autoritat de Catalunya, i, després
de parlar amb Madrid, va declarar l’Estat de guerra i va ocupar la ciutat. A primeres hores del matí del
dia següent, va situar les tropes davant del Palau de la Generalitat i després d’una petita resistència i
canoneig, el Govern català es va rendir. El general Batet, tot i ser pressionat fortament des de Madrid
perquè ataqués, va anar donant allargs, sabent que dominaria fàcilment la revolta. Les canonades
contra els edificis van ser fetes amb projectils que no podien explotar. Batet volia evitar fer màrtirs i
causar danys irreparables.

A un quart de set del matí les tropes entren al Palau de la Generalitat, on Companys es fa responsable
de tot. Queda detingut, amb el seu govern i amb alguns diputats. També l’Ajuntament és ocupat
immediatament i detinguts l’alcalde Pi i Sunyer i els regidors de l’Esquerra que li feien costat. Tots els
presos van ser portats al vaixell Uruguay, ancorat al port, que els faria de presó provisional. La rebel·lió
fracassada va costar la mort a 46 persones: 8 soldats i 38 civils.

Poques hores després de la rendició, el coronel Francisco Jiménez Arenas era nomenat governador de
Catalunya i president accidental de la Generalitat. L’exèrcit ocupa el local del Parlament de Catalunya.
És suspès l’Estatut. El 10 d’octubre de 1934 van començar els consells de guerra: Pérez Farràs i Frederic
Escofet van ser condemnats a mort, però indultats. El Tribunal de Garanties Constitucionals jutjaria el
president i el Govern de la Generalitat, que serien condemnats a trenta anys de presidi.

La revolució d’Astúries

Aquest fracàs va coincidir en el temps amb el de la majoria de les vagues i intents d’insurrecció que
havien secundat l’ordre del comitè revolucionari. Es tractava de pressionar perquè la CEDA no entrés
al Govern, però no ho van aconseguir. El que va ocórrer a Astúries, en canvi, amb una violència
revolucionària i una brutal repressió posterior fins aleshores desconegudes a Espanya, va ser una cosa
molt diferent. Va ser un autèntic conat de revolució social: Octubre de 1934, l’octubre roig.

A Astúries, l’Aliança Obrera, l’única que va aconseguir agrupar les forces de la UGT, la CNT i dels
comunistes, havia organitzat o secundat importants mobilitzacions els mesos anteriors, amb diverses
vagues generals des de febrer a octubre a les conques mineres. A més a més, el moviment s’havia
armat, amb el robatori d’armes, fusells, metralladores i cartutxos de dinamita. Aquestes municions no
eren suficients per derrotar les forces de seguretat i de l’exèrcit, però eren suficients per llançar a
milers de militants en una lluita contra els guàrdies civils concentrats a les guarnicions de les quals
s’esperava obtenir noves armes. La planificació armada dels insurrectes, al marge de les mobilitzacions
de sindicalistes i miners, va ser duta a terme per les Juventudes Socialistas i per grups anarquistes que
van crear escamots paramilitars de combat.

La insurrecció va començar la nit del 5 al 6 d’octubre quan milers de militants de les organitzacions
sindicals van ocupar les casernes de la Guàrdia Civil de la conca minera; van controlar Avilés i Gijón, es
van apoderar de la fàbrica de canons de Trubia i van arribar a ocupar el centre d’Oviedo. A la capital
asturiana hi va haver aferrissats combats entre les forces de l’ordre i els revolucionaris al voltant del
Govern Civil, la Telefònica i la catedral. El comitè regional de l’Alianza Obrera, dirigit pels socialistes,
va coordinar els nombrosos comitès locals que sorgien en els diferents pobles i va tractar de dirigir
l’”ordre revolucionari”. Es va posar en marxa un ràpid control dels serveis públics i del transport, de
proveïment de les localitats assetjades; en alguns llocs es va arribar a suprimir la moneda oficial i van
aparèixer les primeres manifestacions de violència contra propietaris, gent d’ordre i el clero. Trenta
quatre sacerdots, seminaristes i germans de les Escuelas Cristianas de Turón van ser assassinats. A
Astúries tornaria a aparèixer el “foc purificador”: 58 esglésies, el palau episcopal, el Seminari i la
Cambra Santa de la catedral van ser cremats o dinamitats.

La posterior repressió duta a terme per l’exèrcit i la Guàrdia Civil va ser duríssima, d’escarni exemplar,
i milers de socialistes i anarcosindicalistes van omplir les presons de tot Espanya. Però l’Església i la
premsa catòlica es van dedicar a recordar constantment les atrocitats patides pels seus màrtirs,
apel·lant al càstig exemplar i a la repressió com a únic remei contra la revolució. Aquesta ceguesa de
l’Església en l’àmbit social és el que lamentava el canonge Maximiliano Arboleya, bon coneixedor del
món obrer asturià, en una carta: “Nadie, absolutamente nadie, se para a preguntar si este atroz
movimiento criminal revolucionario de 50.000 hombres no tiene más explicación que la consabida
malsana propaganda socialista; nadie piensa en que también puede haber tremenda responsabilidad
por nuestra parte”. Entre els miners i pobladors dels suburbis industrials de les grans ciutats, l’Església
catòlica apareixia identificada amb el capitalisme “opressor” i els sindicats catòlics tenien com a única
finalitat la defensa de l’Església i del capitalisme.

Per sufocar la rebel·lió, el Govern va haver de recórrer a la Legión i a les tropes regulars del Marroc. El
ministre de la Guerra, el radical Diego Hidalgo, va prescindir del cap de l’Estat Major, el general Carlos
Masquelet, i va escollir el general Francisco Franco. El general López Ochoa, encarregat del
comandament de la principal columna de socors, es va obrir pas des de Galícia amb un contingent de
gairebé 400 soldats. El 10 d’octubre, dues banderes de la Legión i dos “tabores”1 de Regulars van
desembarcar a Gijón i van començar a avançar cap a Oviedo. Davant l’avenç de les tropes, molts
milicians van començar a retirar-se. El comitè revolucionari va ordenar el replegament cap a les
muntanyes, tot i que hi va haver grups de miners armats que es van negar a obeir i que van mantenir
combats pels carrers entre el 14 i el 17. López Ochoa disposava ja de 15.000 soldats i de 3.000 guàrdies
civils que, junt amb les tropes colonials del coronel Yagüe, van començar a netejar la zona. El dia 18,
Belarmino Tomás, president del comitè revolucionari, va negociar amb López Ochoa la rendició.

En front de la violència revolucionària, hi va haver també execucions sumàries sota la Llei marcial. El
balanç més aproximat de víctimes dóna 1.100 morts entre els qui van donar suport a la insurrecció,
uns 2.000 ferits i uns 300 morts dels cossos de seguretat i de l’exèrcit. En la repressió més immediata,
centenars de presoners van ser sotmesos a pallisses i a tortures. El periodista Luís de Sirval, que havia
investigat i denunciat els excessos de les tropes mercenàries de Yagüe, va ser assassinat a mans d’un
oficial estranger del Tercio, el tinent Dimitri I. Ivanov. Nombrosos dirigents polítics republicans i
socialistes, com Largo Caballero i Azaña, van ser detinguts. Les presons es van omplir de presos
revolucionaris i de militants d’esquerra, i la repressió es va convertir en un tema recurrent del debat
polític durant els mesos següents.

Amb aquesta insurrecció, els socialistes van demostrar el seu repudi cap al sistema institucional
representatiu, com ho havien fet els anarquistes prèviament. El mateix anunciament de la revolució,
condicionat per l’entrada de la CEDA al Govern, va ser un mètode de coacció contra l’autoritat política
establerta. Els socialistes, radicalitzats, van trencar amb el sistema parlamentari com a mètode de
pressió per reconduir la política. L’aparició de Falange Española, la pujada de Hitler al poder,
l’anorreament del moviment socialista austríac pel canceller Dollfuss, el febrer de 1934; l’agressivitat

1
Els “tabores” eren unitats de tropes regulars indígenes del protectorat marroquí.
verbal de Gil Robles amb continues declaracions contra la democràcia i a favor del “concepte totalitari
de l’Estat” i les clares demostracions feixistes de les Juventudes de Acción Popular (JAP) van mobilitzar
el moviment obrer que es va llençar a enfrontaments polítics violents; uns enfrontaments que havien
estat absents durant els primers anys de República.

Plantejar, no obstant això, que amb la insurrecció d’octubre es va trencar qualsevol possibilitat de
convivència constitucional, com a preludi o primera batalla de la Guerra Civil, és situar una insurrecció
obrera, derrotada i reprimida per l’ordre republicà, en el mateix pla que una insurrecció militar
executada per les forces armades de l’Estat. La República sempre va reprimir les insurreccions i va
acabar imposant l’ordre legítim. Cal tenir present, també, que anarquistes i socialistes van abandonar
després d’octubre del 1934 la via insurreccional i les possibilitats de tornar a intentar-ho el 1936 eren
pràcticament nul·les perquè les organitzacions obreres, castigades per la repressió, estaven
fragmentades. A la dreta autoritària, en canvi, octubre de 1934 li va ensenyar el camí. Sempre podria
recórrer a l’exèrcit, la “columna vertebral de la Patria”, tal i com indicava per aquells dies José Calvo
Sotelo (líder de Renovación Española).

Després d’octubre, l’esquerra va intentar restablir l’activitat política democràtica, vèncer la dreta a les
urnes i superar les conseqüències de les insurreccions. La CEDA va créixer en influència, va defensar
la repressió fins a les últimes conseqüències i va boicotejar qualsevol possibilitat d’estabilitzar la
República. Les possibles solucions de centre, que Lerroux i els seus proposaven, van acabar engolides
per l’estratègia de la conquesta del poder de la CEDA i pels escàndols que van sacsejar la cúpula
radical.

El perllongament de la repressió per l’octubre de 1934 i la contundència amb què es va exercir van
produir una reacció popular favorable a les esquerres. L’actitud impune de la patronal, que es va
dedicar a abaixar els salaris i a acomiadar obrers afiliats a sindicats sense respectar les lleis ni els
contractes laborals, va accentuar la tendència de l’esquerra a unir-se. Durant el 1935, la política del
Govern radical-cedista es va fer encara més reaccionària. Es va paralitzar definitivament la reforma
agrària, es va reduir el pressupost en educació, José María Gil-Robles va ser nomenat ministre de
Defensa i es van nomenar militars antirepublicans per ocupar càrrecs de responsabilitat (el general
Franco va ser nomenat cap de l’Estat Major), i hi va haver una política d’acostament diplomàtic amb
l’Alemanya nazi.

La divisió entre radicals i cedistes, però, es produiria en motiu d’un projecte de reforma de la
constitució (juliol de 1935). La CEDA volia modificar els articles sobre la relació entre l’Estat i l’Església,
anul·lar la descentralització de l’Estat i il·legalitzar el divorci, mentre que els radicals es negaven a
retocar els articles religiosos. Per la seva banda, el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora
exigiria a l’executiu el compliment i el respecte cap a les autonomies, que quedava recollit a la
constitució del 1931.

La tensió dins del Govern esclataria la tardor del 1935, quan el Partido Radical es va veure afectat per
un seguit d’escàndols de corrupció (el cas de l’Estraperlo i el cas Nombela, de soborns i de malversació
de fons). Quan al Congrés es va obrir una comissió d’investigació parlamentària, el Govern de Lerroux
va dimitir. Davant la dimissió de Lerroux, José María Gil-Robles va intentar ser nomenat president i
formar un nou Govern amb membres de la CEDA. Alcalá-Zamora, però, s’hi va oposar rotundament,
va dissoldre les Corts i va convocar eleccions per al febrer del 1936.

Les eleccions es van celebrar en un clima de gran polarització política i social, i el to de la campanya
va estar molt radicalitzat. La repressió contra les esquerres durant el bienni conservador va propiciar
la unió de les seves forces en una gran coalició. El multipartidisme anterior va desaparèixer i es van
conformar dos blocs antagònics: el Front Popular (a nivell català va ser el Front d’Esquerres) i el Bloque
Nacional (a nivell català va ser el Front Català d’Ordre). El nom de Front Popular es va adoptar dels
governs que s’estaven configurant a Europa per crear un front unitari per tal de frenar l’ascens dels
feixismes i dels autoritarismes.

El Front Popular estava integrat pels republicans d’esquerra, els socialistes i els comunistes. El
programa electoral de les esquerres era reformista, amb la intenció de recuperar les polítiques
progressistes del Govern Azaña, però amb la voluntat de dur-les a terme de forma més decidida per
no fer caure en la decepció als sectors més revolucionaris. El Front Popular prometia una àmplia
amnistia per als presos de la revolució d’Astúries i dels fets d’octubre, el restabliment de l’autonomia
catalana, la restitució del Govern de la Generalitat i de la Llei de Contractes de Conreu, i la recuperació
dels avenços polítics i socials obtinguts durant el primer bienni.

Les dretes, per la seva banda, van erigir-se com el fre a la revolució, i defensaven la necessitat de
garantir l’ordre social i defensar el catolicisme. Per dur a terme el seu programa van prometre una
reforma de la constitució de 1931. El Bloque Nacional estava constituït principalment per la CEDA, els
monàrquics (alfonsins i carlins) i els republicans de dreta. Falange va decidir presentar-se en solitari.

La participació a les eleccions va ser la més elevada de les celebrades anteriorment, amb un 72% del
cens. L’alta participació es pot explicar per la transcendència de les polítiques que hi havia en joc, per
la polarització social, i perquè aquest cop la CNT no va defensar l’abstenció. A diferència de les
eleccions anteriors (novembre de 1933), on la CNT, desencantada per les reformes d’Azaña, havia
demanat l’abstenció, ara la situació era molt diferent. Els anarquistes tenien milers de simpatitzants
empresonats pels fets d’octubre i sabien que la victòria de les esquerres comportaria la seva sortida
de la presó.

El Front Popular (1936)

El resultat de les eleccions va mostrar una clara victòria de les esquerres en nombre d’escons, però
una victòria molt més ajustada en vots. El Front Popular obtenia 271 diputats, mentre que les dretes
n’obtenien 184. A Catalunya, el Front d’Esquerres s’imposava per 41 diputats a 13 diputats del Front
Català d’Ordre (Lliga Catalana i carlins, principalment). Tot just passades les eleccions, el 23 de febrer,
es decretava l’amnistia per a tots els presos polítics i el 26 de febrer es restablia el govern de la
Generalitat de Catalunya. El 7 d’abril, Niceto Alcalá-Zamora era destituït com a president de la
República i substituït per Manuel Azaña, que esdevenia per primer cop cap de l’Estat. Les esquerres
no perdonaven a Alcalá-Zamora que no hagués dimitit arran de la repressió desfermada després de la
revolució d’octubre; La CEDA, en canvi, no li perdonava haver impedit que Gil-Robles fos investit
president del Govern després de la caiguda de Lerroux. L’elecció d’Azaña com a president de la
República va ser orquestrada per Largo Caballero, líder socialista, per inutilitzar el principal actiu (i el
més capaç) del republicanisme reformista. El de cap de l’Estat era un càrrec simbòlic pràcticament
buidat de competències executives. D’aquesta manera, Azaña quedava limitat a funcions
institucionals i donava peu a que la presidència del govern fos ocupada per elements més
revolucionaris. Santiago Casares Quiroga seria investit com a nou president del Govern.

D’acord amb el que s’havia signat en el programa del Front Popular, el nou Govern va quedar format
exclusivament pels republicans d’esquerres (Izquierda Republicana i Unión Republicana), mentre que
socialistes i comunistes es comprometien a donar-los suport parlamentari. Amb el nou govern
reformista es van accelerar les negociacions per aprovar els estatuts del País Basc i de Galícia, i es van
reprendre les gran reformes del primer bienni. Recuperar el temps perdut i accelerar l’aplicació
d’aquestes reformes va ser, sens dubte, una de les qüestions prioritàries del nou Govern. Esperançats
per les noves perspectives de canvi, els elements més radicals de la CNT, del PSOE i del PCE van
defensar la necessitat d’accions revolucionàries, de manera que les convocatòries de vagues i les
ocupacions de terres es van multiplicar.

Bona part de les dretes no va acceptar els resultats de les eleccions i es van oposar a les mesures del
Govern. Alguns empresaris van tancar les fàbriques i van expatriar els capitals, l’Església va llançar
ferotges campanyes en contra de la República, una part de l’exèrcit començava a conxorxar-se i els
grups paramilitars de Falange (les camisas azules) van emprendre una campanya d’atemptats i
d’assassinats per estendre un clima de terror. Imitant les estratègies dels feixistes italians i dels nazis,
Falange fomentava el clima d’enfrontament civil i de crispació política amb el que José Antonio Primo
de Rivera va batejar com la “dialéctica de los puños y las pistolas”. Els falangistes formaven patrulles
armades que atemptaven contra els líders d’esquerra i que rebentaven els seus actes polítics i
sindicals. Aquestes accions eren contestades pels anarcosindicalistes en una espiral d’acció i reacció.
D’aquesta manera la violència s’apoderava de les Corts, de la premsa i del carrer; una violència que
ningú no frenava. Les dretes van fer el possible per descriure una Espanya que es trobava al llindar de
l’abisme per defensar, així, la necessitat d’una intervenció armada que “salvés” el país. El cop d’Estat,
però, portava covant-se des de la mateixa primavera, després de conèixer els resultats electorals.

Durant aquests mesos, la CEDA havia fet un procés d’acostament a les posicions autoritàries que cada
cop es feia més visible en el llenguatge utilitzat i en l’adopció de la salutació feixista i dels uniformes
per part de les joventuts del partit. Les eleccions de febrer del 1936 van marcar el final de
l’accidentalisme de la CEDA. Fracassat l’intent de revisar la República, el moviment catòlic advocava
ara per derrocar el règim. L’opció del cop dels militars cada cop es feia més plausible.

Tota aquesta deriva autoritària i la violència dels discursos polítics de la dreta i de l’Església no hauria
tingut èxit si no hagués comptat amb el suport militar d’un sector important de l’exèrcit. El Govern
sortit de les eleccions de febrer va fer, durant les primeres setmanes, importants canvis i trasllats que
van afectar a alts comandaments militars de qui se sospitava de formar part d’una conspiració militar.
Franco va ser substituït com a Cap de l’Estat Major i se’l va destinar a les Illes Canàries. Al general
Goded, director general d’Aeronàutica, se’l va destinar a les Illes Balears i a Emilio Mola se’l va
traslladar a Pamplona. Van ser substituïts per militars republicans o suposadament fidels a la legalitat
republicana, tot i que els esdeveniments van demostrar aviat que aquesta política de trasllats no va
servir per aturar la conspiració i frenar el cop.

L’organització de la conspiració va córrer a càrrec de la Unión Militar Española (UME), una organització
semisecreta i antiesquerrana, que incloïa alguns centenars de caps i d’oficials. El 8 de març, Franco,
Mola, Fanjul, Varela i altres generals es van reunir a Madrid per “acordar un alzamiento que
restableciera el orden en el interior y el prestigio internacional de España”. Els assistents van acordar
que el general Sanjurjo, que vivia a Portugal, liderés la insurrecció.

El principal protagonista de la trama va ser el general Mola, que es va entrevistar amb els caps de la
rebel·lió i que va dictar, sota el pseudònim de “El Director”, diversos informes, instruccions i annexos
reservats per als comandaments de les divisions. Mola defensava la necessitat d’un cop d’Estat seguit
una violenta repressió: “Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir
lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego serán encarcelados todos
los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándose
castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas”. La
guarnició del Marroc, la més ben dotada i entrenada, va ser la primera en adherir-se al cop. El 4 de
juliol el mallorquí Juan March va acceptar finançar els diners per aconseguir l’avió, un Dragon Rapide
britànic, que hauria de traslladar Franco des de les Canàries cap al Marroc.

Els esdeveniments es van accelerar. L’assassinat de José Calvo Sotelo va convèncer els colpistes de la
necessitat urgent d’intervenir i va sumar a la insurrecció a alguns indecisos, que estaven esperant que
les coses estiguessin molt clares per sumar-s’hi. La tarda del 12 de juliol, diversos pistolers d’extrema
dreta van assassinar a José del Castillo, tinent de la Guàrdia d’Assalt, de coneguda filiació socialista.
Unes hores després, la matinada del dia següent, alguns dels companys policies van anar al domicili
de Calvo Sotelo, se’l van endur, el van assassinar i van deixar el seu cadàver al cementiri de l’Almudena.

Calvo Sotelo, dirigent de Renovación Española, havia mantingut en els mesos anteriors durs
enfrontaments dialèctics a les Corts amb l’esquerra, i el seu assassinat, comès per membres dels
cossos de policia de la República, va causar una lògica indignació entre els seguidors i polítics de la
dreta. El dirigent monàrquic Antonio Goicoechea va dir durant el funeral: “empeñamos solemne
juramento de consagrar nuestra vida a esta triple labor: imitar tu ejemplo, vengar tu muerte y salvar
a España”.

El general Franco, quan va rebre la notícia el matí del 13 de juliol, va dir unes paraules que després
van ser utilitzades pels apologistes del cop d’Estat per justificar la insurrecció (el cop, però, havia
començat a preparar-se al març): “La patria ya cuenta con otro mártir. No se puede esperar más. ¡Es
la señal!”. Al dia següent, el Dragon Rapide va arribar a les Canàries. La tarda del 17 de juliol es van
aixecar al Marroc les guarnicions de Melilla, Tetuan i Ceuta. El 18, de matinada, Franco va firmar la
declaració de l’estat de guerra i es va pronunciar contra el Govern de la República. El 19 de juliol va
arribar a Tetuan. Mentrestant, moltes guarnicions militars de la Península se sumaven al cop. Era el
final de la República en temps de pau.