Bloc3 PDF

La Segona República, Govern provisional i Constitució del 1931.
El sistema ideat per Cánovas del Castillo acabà amb un canvi de règim. Després de la
dimissió de Primo de Rivera, Alfons XIII per tal de recuperar el sistema de la restauració,
encarrega la formació de nou govern al general Berenguer (prinicpal responsable del
desastre d’Annual) i així substituïr al dictador dimitit (Dictablanda).El 14 d'abril de 1931 es
proclamava la Segona República espanyola en un ambient d'eufòria amb una voluntat
modernitzadora i transformadora. Neix de la conjunció de l’herència de la dilatada crisi
política des de la crisi del 98, la incidència a l’estat espanyol de la crisi econòmica mundial i
el renaixement intel.lectual.
Alfons XIII havia abandonat el país i semblava arribat el moment per a que la República
arreglés tot allò que la monarquia (amb la Dictadura de Primo de Rivera inclosa) no havia
pogut solucionar. La República és un pas de manera pacífica i de manera legítima, perquè
té el recolzament electoral. “no hi pot haver major crisis que un país que es colga monàrquic
i s’aixecà republicà”
Davant la crisi de la monarquia l’oposició republicana antimonàrquica s’anà organitzant a

partir de l’anomenat Pacte de Sant Sebastià firmat a l’agost del 1930. Es produeix una
insurreció militar de caràcter republicà el 12 de desembre de 1930 pel capità Fermín Galan;
Insurrecció de Jaca, que fracassa. Seran però a les eleccions municipals (convocades per
govern de l’Almirall Aznar) de 12 d’abril de 1931 on les forces republicanes obtenen una
majoria aclaparadora de vots convertint-se amb un plebiscit per a la monarquia, encara que
les Illes Balears segueixen a contracorrent. Dos dies més tard Alfons XIII fuig a l’exili
coincidint amb la proclamació de la República a Eibar. No obstant la proclamació
republicana es devia a les circumstàncies anteriors i al desprestigi del monarca. La 2na
República va viure amb condicions duríssimes a nivell internacional: la depressió econòmica
després del crack del 29, els règims feixistes que amenaçaven les democràcies vigents a
Europa i el comunisme (URSS). Així com a nivell interior ja que ens trobem amb un clima de
conflictivitat social, reformes molt lentes, dura oposició de sectors conservadors, de les elits
econòmiques i socials i, encara avui en dia, amb un país democràticament sense maduresa.
A partir de la successió de fets anteriors s’obri una nova etapa dins l’història d‘Espanya amb
un nou sistema polític que pretenia un seriós intent modernitzador del país. El Govern
Provisional presidit per Alcalà Zamora i integrat per membres dels grups firmats del Pacte
de Sant Sebastià es va comprometre a convocar eleccions per a formar unes Corts
Constituents. Les eleccions del 28 de juny del 1931 es van celebrar amb gran civisme,
celebrades per sufragi universal masculí (majors de 23 anys). La gran novetat és que per
primera vegada en la història d'espanya les dones es poden presentar candidates a ser
elecctes; es presenten Clara Campoamor i Victoria Kent. Es duen a terme unes primeres
mesures reformistes com el reconeixement de la jornada laboral de 8h, reformes agràries,
reformes dins l'exèrcit, es suprimeix l'obligatorietat de l’ensenyament religiós…
Ara bé, la República va donar lloc a una sèrie de problemes com; la qüestió catalana, a
catalunya es proclama la República catalana dins la federació ibèrica i després d’una sèrie
de negociacions es dissol; el problema de la religió, la jerarquia eclesiástica veia en perill els
seus privilegis. Cardenal segura va representar una forta oposició; l'oposició radical
d'empresaris i propietaris agrícoles, que tenien por que es dugui a terme expropiacions; i les
primeres vagues i mobilitzacions dels jornalers, que volien reformes immediates.
Les eleccions van ser guanyades per la coalició republicana socialista. A partir d’aquí s’obri
un procés constituent amb l’objectiu de elaborar un avantprojecte de constitució amb la
constitució non-nata del 1873 com a únic referent. Va ser aprovada el 9 de desembre de
1931. Les Corts constituents van elaborar una nova Constitució molt avançada pel seu
temps amb un fort caràcter democràtic; tots els poders surten del poble. Reb una forta
influència del model soviètic i està inspirada en la Constitució Weimer del 1919. (art 1)
En quant a l’estructura de l’Estat, es tracta d’un estat integral, que fuig del cantonalisme de
1873, però no és un estat centralista (com totes les constitucions del s.XIX). Té la capacitat
per concedir l'autonomia als municipis i regions, encara que a constitució nega la federació
autònoma entre municipis. Els municipis i regions poden dotar-se d’estatut d’autonomia
(Pacte de Sant Sebastià). (art 8)
Compta amb els tres poders clàssics; el legislatiu és unicamental, triat per sufragi universal
(masculí i femení); l’executiu el tenen el president de la República i el consell de ministres
del govern, encara que el president té funcions limitades; el judicial recau en els jutges
independents i es crea el tribunal de garanties constitucionals que vetla que les lleis no
siguin anticonstitucionals. (art 51, 52)
L’aspecte més “socialitzant” és la possibilitat d’expropiació forçosa de terres i propietats que
es considerin un benefici social.
La qüestió més polèmica va ser la religiosa, la constitució del 1931 es donarà una total
separació església-estat. Espanya és aconfesional i camina cap a un estat laic; es
prohibeixen ordes religiosos que puguin controlar l'ensenyament, es prohibeixen les
manifestacions religioses i es du a terme la supressió del pressupost dedicat al
manteniment del culte i clero. S’originen els enfrontaments entre dretes i esquerres (manuel
azaña - alcalá zamora) ja que els republicans conservadors no accepten les mesures
imposades a l'església. (art 3, 26, 27)
A més, queden reconeguts un ampli llistat de drets i llibertats (a diferència de les
constitucions anteriors). La novetat és la plena equiparació dels drets d'ambdós sexes;
mateix nivell jurídic homes i dones. La dona, a partir d’aquesta constitució gaudirà
plenament del dret de vot, de divorci i el reconeixement del matrimoni civil. La novetat és el
reconeixement de drets socials com el dret de sindicació, de seguretat social, treball,
vacances pagades… (art 2)
El castellà és la llengua oficial però les lleis de l’estat poden fer que es reconeguin altres
lleis cooficials. (art 4)
Presenta 368 vots a favor i cap en contra. Encara la constitució s’arriba a aprovar per
majoria, no s’aprova per consens ja que la dreta no va anar a votar. El contingut ideològic
esquerrà és excessiu i presenta una sèrie de “mancances” com la qüestió de l’estructura de
l’estat i la qüestió religiosa.
És vigent del 9 de desembre del 1931 fins al 1939 que acaba amb la instauració de la
dictadura franquista. Però una vegada esclata la guerra civil continua vigent al territori fidel a
la república.
La història de la Segona República espanyola es divideix en quatre fases: govern

provisional (1931), Bienni Reformador (1931-1933), Bienni Negre (1933-1936) i
Govern del Front Popular (1936). La dinàmica és prou senzilla: durant el govern
provisional, redacció de la Constitució de 1931, la base jurídica del nou règim; durant
el Bienni Reformador, govern d'esquerres, amb una clara voluntat transformadora; durant el
Bienni Negre, amb govern de dretes, reacció conservadora, amb la paral.lització de les
reformes; finalment, amb el govern del Front Popular, les esquerres recuperen el poder i
reinicïen el procés reformista endegat el 1931. En cada fase hi va haver oposició i
problemes, raó per la qual la República mai va trobar l'estabilitat necessària. La
radicalització políticosocial de les dretes i esquerres va anar augmentant fins arribar al
trencament: un grup de militars dretans, que no païren el nou triomf de les esquerres en les
eleccions de febrer de 1936, s'aixecaren contra la República i forçaren la guerra civil de
1936-1939. I amb la guerra va venir la derrota dels republicans i la fi del somni d'una
Espanya democràtica, republicana i lliure.
La Segona República, Bienni Reformista.
El 14 d'abril de 1931 es proclamava la Segona República espanyola en un ambient
d'eufòria amb una voluntat democratitzadora, transformadora i modernitzadora,
especialment durant el bienni reformista. Alfons XIII havia abandonat el país i semblava
arribat el moment per a que la República arreglés tot allò que la monarquia (amb la
Dictadura de Primo de Rivera inclosa) no havia pogut solucionar. Va néixer amb una forta
oposició, però també va ser un motiu de molta esperança de les classes mitjanes i populars
perquè veien l’oportunitat de modernitzar i democratitzar l’espanya del moment.
partir de l’anomenat Pacte de Sant Sebastià firmat a l’agost del 1930. Seran però a les
eleccions municipals (convocades per govern de l’Almirall Aznar) de 12 d’abril de 1931 on
les forces republicanes obtenen una majoria aclaparadora de vots convertint-se amb un
plebiscit per a la monarquia, encara que les Illes Balears segueixen a contracorrent.
A les eleccions veim una majoria republicana i socialista. Veiem a Manuel Azaña com a cap
de govern i a Alacà Zamora com a president de la república. El govern està format per
socialistes i republicans d’esquerra. Aquest govern intenta dur a terme un projecte
reformitzador; suposa una ruptura radical amb el model socio-econòmic precedent.
Es van dur a terme diferents àmbits de reforma:

En quan a la reforma militar, era necessari professionalitzar l’exèrcit, racionalitzar els
ascensos; als africanistes les victòries del marroc els feien ascendir ràpidament en cavi els
peninsulars eren partidàris d’ascensos per antiguitat, reduir els oficials i assegurar la fidelitat
de l’exèrcit a la República (allunyar a aquella part que era monàrquica).
Per reduir el nombre d’oficials es promulgà la Llei de retir de la oficialitat del 1931. Els
militars havien de jurar ser fidels a la República. També es va dur a terme el tancament de
l’acadèmia militar de Saragossa (dirigida pel general Francisco Franco). Es produí una
reestructuració de l'exèrcit a nivell territorial i la supressió de la Llei de Jurisdiccions (1906).
Els resultats són limitats per la manca de pressuposts; no es va aconseguir la modernització
de l'exèrcit i els africanistes consideren que la reforma es una autentica agressió a aquests.
El 10 agost 1932 es produirà a un cop d'estat de signe monàrquic pel general Sanjurjo
(sanjurjada) que només a triunfar a sevilla.
Els objectius de la qüestió religiosa van ser limitar la influència a l'església així com limitar-li
els privilegis i la secularització de la societat.
La constitució del 31 diu que espanya és un estat aconfessional, en el que hi ha llibertat de
culte i separació Església-Estat. A més, es permet el matrimoni civil, el divorci, la
secularitaxió dels cementiris i l’ensenyament laic. S’aprova la Llei de congregacions
religioses i l’educació passa a no dependre de l'església. Es dissol la companyia dels
jesuïtes i es confisquen els seus béns.
Aquesta reforma religiosa juntament amb la qüestió autonòmica son les qüestions més
polèmiques. Això farà que tota la obra legislativa i el moviment popular agafara tendència
anticlerical. Ens trobem amb la majoria de la jerarquia eclesiàstica en contra de la república.
El Cardenal Segura, antirepublicà, acabarà sent expulsat.
La qüestió agrària és un problema històric d’espanya que lesdesamortitazacions no havien

arreglat. El principal problema era la mala distribució de la propietat agrària (latifundisme). El
principal objectiu serà redestribuir la propietat de la terra, i millorar les condicions dels
pagesos.
Largo Caballero (ministre de treball) promulga un marc legislatiu per resoldre els problemes
del camp espanyol: prohibeix rescindir els contractes d’arrendament, limita la jornada laboral
de 8h al camp, estableix uns salaris mínims pels jornalers, l’obligatorietat de cultivar terres
útils i sense conreus… El govern promulga el projecte de Llei de Reforma Agrària amb
l’objectiu de eliminar el latifundisme i crear una classe de petits propietaris. Es varen
expropiar finques a la noblesa (amb indemnització quan no eren degudament expropiades i
sense a les terres dels “grandes d’Espanya”), i es distribuien entre els pagesos. “L’institut de
reforma agrària (IRA)” cedia les terres a comunitats de pagesos per fer-hi assentaments.
El resultat acaba en fracàs per les poques expropiacions i repartiments de terres, la
complexitat de la llei i problemes burocràtics, el baix pressupost de l’IRA, i lstenaç
resistència dels propietaris terratinents. Els grans propietaris varen oferir una gran
resistència en contra d’aquesta reforma i els pagesos n’estaven descontents perquè
esperaven reformes immediates. Això va provocar la radicalització d’aquests pagesos
(Casas Viejas).
Els objectius de les reformes socials i educatives eren la millora de les condicions salarials i
de la feina a les indústries i al camp. Així com una millora nivell educatiu (33% població
analfabeta), modernitzar educació i establir una educació laica, pública i obligatòria per així
garantir el dret a l’educació i estendre cultura.
Largo Caballero (Ministre Treball) programa reformes laborals com la llei de contractes de
treball, llei de jurats mixtos, jornada de 8h per els treballadors del camp, jornada laboral de
40h setmanals, augment salaris i promoció d’assegurances socials.
En l’ensenyament, es construeixen 10.000 escoles noves, 7.000 mestres nous (augment
salaris), s’incrementa un 50% del pressupost d’educació, es controla i limita l’ensenyament
religiós, es duen a terme Missions pedagògiques, com el Teatre Popular (La Barraca, Lorca).
Encara que no s’aconsegueix acabar amb un dels problemes de l’espanya del moment;
l’atur, de les reformes, foren les que millors èxits obtingueren. Es produeix una oposició
laboral (Forces polítiques de dreta i organitzacions patronals) i en l’educació (Església,
sectors socials conservadors i catòlics).
En quan a les autonomies, a les nacionalitats històriques se les presenta l'oportunitat de

reclamar una estructura descentralitzada de l’estat que reculli les seves aspiracions
d’autogovern, pendents des del segle XIX. Es permetia dotar d’estatut d'autonomia als
municipis i regions.
A Catalunya, Francesc Macià proclama la República Catalana dins la Federació Ibèrica, però
després de varies negociacions va ser anulada. Es va constituir un govern autonòmic
provisional (Generalitat), que redactarà un avantprojecte d’estatut; l’Estatut de Núria. Al
setembre de 1932, s’aprova de manera definitiva l’estatut de Catalunya. En les primeres
eleccions autonòmiques, Francesc Macià es va convertit en el primer president autonòmic
de la generalitat fins el 1933, que serà substituït per Lluís Companys.
Al País Basc, els carlins i els nacionalistes aprovaran juny del 1931 l’Estatut d’Estella, basat
en la recuperació dels privilegis forals i la defensa del catolicisme per la qual cosa els
socialistes i republicans el bloquejaran. El govern dretà el va paralitzar fins el nou triomf de
l’esquerra, octubre del 1936. El primer Lehendakari serà José Antonio de Aguirre. S’aproven
els Estatuts d’Autonomia de Catalunya i el País Basc i les forces polítiques de dreta i
centradreta (CEDA, Falange...) s’oposen.
A les altres regions comencen a debatre els seus avantprojectes d’autonomia que no
s’arriben a establir.
El pas de la monarquia a la república havia coincidit amb el crack del 29, un període de
depressió econòmica mundial. A aquells problemes que Espanya tenia d’enrere com atur
agrícola i mal repartiment de les terres, ara s’hi afegia que els empresaris havien reduït els
seus beneficis econòmics. Per l’altra banda, els treballadors troben que les reformes es fan
massa lentes. Provocarà una impaciència d’aquests treballadors i derivarà amb conflictivitat
social. El disgust de les elits econòmiques, socials i ideològiques i part de les classes
mitjanes provocarà la seva organització al voltant de partits conservadors tradicionals o
noves organitzacions de caràcter feixista i autoritari (Partit Radical, CEDA,
Renovación Espanyola, JONS, Falange). A l’agost del 1932 es produeix un cop d’Estat
protagonitzats pel General Sanjurjo (sanjurjada), de signe monàrquic, fracassat. Era evident
la crisi de la coalició republicana socialista; Manuel Azaña acabarà dimitint i Alcalá Zamora
dissol les corts i convoca noves eleccions el novembre del 1933.
Les constants revoltes i vagues anarquistes a Catalunya, València, Aragó i Andalusia foren
durament reprimides pel govern d’Azaña. De fet, la dura repressió en el cas de Casas Viejas
(Andalusia) provocà una crisi en la coalició de republicans (d’Azaña) i socialistes, que acabà
provocant la dimissió d’Azaña i la convocatòria de noves eleccions, guanyades aquesta
vegada per les forces de dreta i de centre i que conduïren al Bienni Conservador.
La Segona República, Bienni Conservador, Radicalcedista.
especialment durant el bienni reformista. Alfons XIII havia abandonat el país i semblava
arribat el moment per a que la República arreglés tot allò que la monarquia (amb la
Dictadura de Primo de Rivera inclosa) no havia pogut solucionar. Va néixer amb una forta
oposició, però també va ser un motiu de molta esperança de les classes mitjanes i populars
perquè veien l’oportunitat de modernitzar i democratitzar l’espanya del moment.
partir de l’anomenat Pacte de Sant Sebastià firmat a l’agost del 1930. Seran però a les
eleccions municipals (convocades per govern de l’Almirall Aznar) de 12 d’abril de 1931 on
les forces republicanes obtenen una majoria aclaparadora de vots convertint-se amb un
plebiscit per a la monarquia, encara que les Illes Balears segueixen a contracorrent.
Manuel Azaña dimiteix i Alcalá Zamora convoca eleccions el 18 de novembre de 1933 de

gran novetat; per primera vegada les dones poden votar a unes eleccions generals. La dreta
va guanyar perquè les dones van poder votar. A diferència de les eleccions del juny del
1931, a nivell ideològic, hi haurà un canvi polític important. Una de les causes que ho
explicaria és que les dones tenien tendència a votar coses més conservadores. A més, la
dreta s’havia aconseguit reorganitzar i havien concorregut unides entorn a la CEDA, la
defensa de la religió, la propietat i l’ordre social. L'esquerra, en canvi, es va presentar
desunida; per separat. La CNT promourà una campanya d’abstenció i, a diferència de les
eleccions del 1936, fa una campanya abstencionista. La dreta es presenta unida i
organitzada amb la CEDA amb Presenten un programa basat en la reforma de la constitució
del 1931 i la paralització o anul·lació de tota la tasca legislativa del bienni reformista.
Els resultats electorals són una clara victòria centre-dreta; es formarà un govern Radical
presidit per Lerroux amb el suport parlamentari de la CEDA. Veiem que la voluntat
transformadora i modernitzadira del Bienni anterior contrasta amb aquest.
Aquest Bienni negre és un període de gran inestabilitat política i estèril a nivell d’acció de
govern. Veurem que s’aniran succeint diferents governs però sempre amb Alcalá Zamora
com a president de la República i Lerroux, Samper i Portella Valladares com a primers
ministres.
El govern del radical Lerroux va realitzar una política antirreformista, contradient al realitzat
pel bienni anterior. Es va limitar l’aplicació de la Llei de Reforma Agrària: es retornen terres
a la noblesa, anul·len les terres mal conreades dels pagesos, supressió dels decrets
relacionats amb les millores salarials i laborals dels pagesos, es retalla el
pressupost per la reforma agrària… La conseqüència és la baixada salaris dels pagesos i la
seva resposta amb vagues.
Es paralitza el procés autonòmic, tant a Catalunya com al País Basc. A catalunya el govern
de la generalitat aprova la Llei de Contracte de Conreus, que defensava el dret d'aquells
arrendataris que pagaven uns preus fixats als propietaris. Al País Basc es paralitza la
discussió del projecte d’Estatut Basc.
En quant a la revisió de la legislació religiosa, s’aprovara un pressupost pel manteniment del
culte i el clero, així com negociacions per signar un concordat de la Santa Seu i la derogació
de la Llei de Congregacions, que permet a l'església tornar a dur a terme l'ensenyament.
A l’exèrcit s‘aprova la Llei d’Amnistia per els civils i militars revoltats amb Sanjurjo, que
retornen als seus càrrecs de militars contraris a la República .
Per l’educació s'alenteixen moltíssim les reformes, perquè es redueix el pressupost.
Finalment, es proposen altres actuacions polítiques més enllà de la legislació anterior com
la Llei d’arrendaments rústics, la promoció d’habitatges de lloguer o lapolítica d’obres
públiques.
Aquest tipus de mesures atreuen als sectors conservadors, però també intensifiquen les
tensions socials i polítiques: extrema de la dreta i també de l’esquerra.
Aquest gir conservador i obstrucció del procés reformista provocarà una radicalització dins
el PSOE i dins la UGT. Els radicals del PSOE s’aniran apropant als anaraquistes per
impulsar una revolució social i proliferen les vagues; Vaga Jornalers (juny 1934) o Vaga
General Revolucionària (d'octubre 1934).
La CEDA anirà endurint la seva posició i exigeix al partit radical participar directament al
govern. Lerroux accedeix a les peticions de la CEDA i a l’octubre del 1934 li otorgara 3
carteres ministerials.
Per acabar, ens trobem amb una tensa situació internacional; Mussolini i Hitler es troben al
poder i instauren un règim feixista. Això té una conseqüència directa a Espanya; l’entrada
de la CEDA al govern es percebut com un intent de destruir la república. Va disparar la
insurrecció de l’esquerra.
Arriba la revolució d'octubre del 1934 quan es convoquen vagues generals per part de les
forces moviment obrer. Davant això el govern respon amb la declaració de l’estat de guerra,
el que permet la intervenció de l'exèrcit per poder reprimir els moviments vaguístics, que
sols acaben triomfant momentàniament a Catalunya i a Astúries.
A Astúries la revolta és de caràcter social protagonitzada per miners, fruit d’un acord dels
anarquistes, socialistes i comunistes, amb la idea d’acabar amb el règim burgès. El govern
va enviar les tropes d’àfrica, La Legió, comandada per Franco i es va dur a terme una
repressió duríssima que estava prefigurant el que podia passar i els revoltats van ser
derrotats.
A Catalunya la revolta va ser de caràcter polític. El president de la generalitat, Lluís
Companys, volia evitar l’entrada de la CEDA al govern i proclama la República Catalana a la
vegada que una aliança esquerrana organitza una vaga general. La proclamació de la
República catalana fracassa, el govern central declara l’estat de guerra i l'exèrcit dirigit per
el general Batet ocupa el palau de la generalitat. Es deté tot el govern de la generalitat, es
suspèn l’estatut d’autonomia i Manuel Azaña es empresonat.
Les conseqüències d’aquesta revolució d’octubre van ser la polarització i radicalització de

les posicions polítiques. A la primavera de 1934 es forma un nou govern presidit per Lerroux
i 5 membres de la CEDA. Gil Robles serà el ministre Guerra, el General Franco el cap de
l’Estat Major i l’executiu de la “contrarevolució”. Suspén l’Estatut d'autonomia de Catalunya i
els pagesos es veuen obligats a pagar la totalitat de les rendes, es produeix el retorn de les
propietats dels jesuïtes, i al juliol del 1935, es presenta l’avantprojecte per modificar la
Constitució del 1931, que queda només en projecte.
A la tardor del 1935, un seguit d’escàndols de corrupció (especialment el cas Straperlo,

relacionat amb suborns al Govern per entrar a Espanya ruletes de casino il·legals) esquitxa
de ple el Govern de Lerroux, que perd el suport de la CEDA, la qual cosa provoca la seva
dimissió. Davant això, Alcalá Zamora anomena José Chapaprieta que no arriba a una
majoria estable i s’anomena a Portela Valladares, que convoca eleccions al febrer del 1936,
amb victòria d’esquerres que donarà lloc al front popular.
En aquell moment, les posicions de dreta i esquerra s’havien anat polaritzant molt a la
societat espanyola, amb postures molt enfrontades i recursos constants a la violència. En
aquest context l’esquerra forman una coalició conjunta, el Front Popular, que amb el suport
extern dels anarquistes guanyen les eleccions a una dreta i a un centre debilitats. S’inicià
llavors la breu etapa del Front Popular, que culminaria amb el cop d’Estat de Francisco
Franco que derivà a la Guerra Civil.
La Segona República, Front Popular
especialment durant el bienni reformista. La història de la Segona República espanyola es
divideix en quatre fases; govern provisional (1931), redacció de la Constitució de 1931;
Bienni Reformador (1931-1933), govern d'esquerres, amb una clara voluntat
transformadora; Bienni Negre (1933-1936) amb govern de dretes, amb la paral.lització de
les reformes; i Govern del Front Popular (1936), les esquerres recuperen el poder i reinicïen
el procés reformista. La radicalització políticosocial de les dretes i esquerres va anar
augmentant fins arribar al trencament: un grup de militars dretans, que no païren el nou
triomf de les esquerres en les eleccions de febrer de 1936, s'aixecaren contra la República i
forçaren la guerra civil de 1936-1939.
El clima de conflictivitat, la radicalització política Bienni Negre i un seguit d’escàndols de

corrupció (especialment el “cas etraperlo”, relacionat amb suborns al Govern per entrar a
Espanya ruletes de casino il·legals) esquitxa de ple el Govern de Lerroux, que perd el suport
de la CEDA, la qual cosa provoca la seva dimissió. En aquest context l’esquerra forman una
coalició conjunta, el Front Popular, que amb el suport extern dels anarquistes guanyen les
eleccions a una dreta i a un centre debilitats.
A les eleccions convocades al febrer del 1936, ja es deixa entreveure la idea de que la dreta
presenta trets de corrupció. Deixa veure la polarització d’Espanya en 2 blocs antagònics
(esquerra i dreta). Les esquerres, a diferencia de es eleccions del novembre del 1933,
voldran concórrer a les eleccions de manera unida i sobretot per reemprendre les reformes
paralitzades durant el bienni conservador.
A diferència de les eleccions del 1933, els anarquistes no fan la campanya a favor de
l’abstenció. Les dretes es reagrupen en El Bloque Nacional però no aconsegueixen una
candidatura única per tot espanya i no aconsegueixen un programa electoral consensuat.
Veiem una clara polarització política i una victòria molt ajustada del front populars. A les Illes
Balears guanya la dreta. La república es torna a reorganitzar i el resultat no va ser acceptat
per les dretes, que iniciaran una serie de conspiracions per acabar amb la II República.
Les corts no triaran a Niceto Alcalá zamora com a president de la república, será Manuel
Azaña. El president de govern serà Casar Quiroga. Es forma un govern republicà
d’esquerra, amb el suport parlamentari dels socialistes i comunistes.
Es van reactivar les mesures paralitzades, derogades durant el bienni conservador i també
s’activen noves mesures fruit de les circumstàncies del moment. Es restableix la Generalitat
de Catalunya, es produeix l’amnistia dels presos polítics, així com el desplaçament dels
generals “sospitosos de colpisme”, la implantació de les reformes
educatives i eclesiàstiques i una nova posada en vigor de la Llei de Reforma Agrària.
Els principals problemes interns, d’oposició i radicalització social van ser:

A les esquerres, a l’interior del Front Popular coexisteixen dues tendències; els partidaris
d’un reformisme democràtic i els partidaris d’iniciar un procés revolucionari.
Dins el PSOE s’acaba de consolidar la via més radical, que aposta per l’estratègia
revolucionaria de Largo Caballero o la formació de la UGT.
El partit comunista, és menys radical i defensa que s’ha de seguir donant suport al govern
republicà del poder.
La CNT segueix impulsant l’estratègia revolucionària.
Hi haurà actuacions revolucionaries d’un sector de l’esquerra i un clima de tensió en
augment. Es produiran vagues de manera continuada, ocupacions de terres, assalts a
esglésies…
Els sectors conservadors, alarmats per la política reformista i la radicalització obrera,
acabaran donant suport als partits polítics que defensen els seus interessos; Bloc Nacional i
La CEDA.
El govern republicà d’esquerres no és capaç d’aturar l’espiral de violencia que s’havia
desfermat ni de posar mesures de consens que solucionessin la “revolució” social. Això
produeix un clima de crisi social i desestabilització de l’equilibri democràtic.
A la primavera de 1936 s’ intensifica la confrontació política i es produeixen enfrontaments

al carrer, atemptats contra els líders de dretes i esquerres...
La violència tant venia de les esquerres com de les dretes. Però sobretot, de El Bloque
Nacional (La Falange) que la utilitzaven per desestabilitzar la segona república.
Hi havia el terrorisme feixista, representat per les milícies de la falange, que eren finançades
per les personalitats polítiques del moment (Joan March). El govern les ilegalitza i
empresona els seus líders: “la dialèctica dels punys i les pistoles”. Es produiran
enfrontaments armats amb la Guàrdia d’Assalt, possibles incendis d'esglésies per
Falangistes i un clima de desordre i violència (Itàlia i Alemanya). A partir del març ja hi ha
les primeres conspiracions militars de la UME per preparar un aixecament militar. El Govern
allunya de Madrid els generals sospitosos (Franco és destinat a Canàries, Goded a Mallorca
i Mola a Pamplona).
Els antecedents de la Conspiració varen ser els intents d’aixecaments de manera simultània
de Franco, Mola, Varela… El líder era el general Sanjurjo, però el que preparava i signava
les ordres de la conspiració era el general Mola, “El Director”. Franco havia d’aportat el braç
armat. Aquest aixecament tenia el suport polític dels tradicionalistes, falangistes, catòlics…
i el suport internacional d’Alemanya i itàlia. Faltava el finançament, que venia per part de
Joan March. Aquest aixecament primerament està caracteritzat per la indefinició ideològica
perquè tots aquests que suporten La Falange aspiren a estructures diferents. El model
d’Estat previst per Mola era una “Dictadura
Republicana”. Es retrassa perquè Franco no s’acabava de decidir a alçar-se i hi havia
reticències dels requetés carlins. L’espurna que precipita l’alçament és el doble assasinat el
12 juliol 1936) per part dels feixistes a el tinent Castillo i el 13 de juliol, quan els companys
del Tinent Castillo van assassinar a José Calvo Sotelo. 17/07/1936 es produeix a Canàries i
Marroc i el 18/08/1936 a la resta de l’Estat: Alzamiento Nacional. El problema va ser que
l’alçament no va triomfar de manera completa a Espanya; va fracassar sobretot a les zones
industrialitzades i a les ciutats. Això obre el camí a la guerra civil, a una guerra de tres zany
(1936-1939).
La radicalització políticosocial de les dretes i esquerres va anar augmentant fins arribar al

trencament: un grup de militars dretans, que no païren el nou triomf de les esquerres en les
eleccions de febrer de 1936, s'aixecaren contra la República i forçaren la guerra civil de
1936-1939. I amb la guerra va venir la derrota dels republicans, l’establiment del règim
Franquista i la fi del somni d'una Espanya democràtica, republicana i lliure.
Causes i conseqüències de la Guerra Civil.
Durant la República hi ha conspiracions militars, serveix d’exemple la del general Sanjurjo
(Bienni Reformista). Amb la victòria del Front Popular comencen les conspiracions militars
de la UME per preparar un aixecament. El govern allunya els generals sospitosos de
colpisme de Madrid: Franco a Canàries, Goded a Mallorca i Mola a Pamplona.
A partir del març es coordina un pronunciament simultani. El líder és Sanjurjo (exiliat a

Portugal), Mola el coordinador (“El Director”) i Franco aporta el braç armat. El doble
assasinat del tinent Castillo i de José Calvo Sotelo (12 i 13 juliol) precipita el cop.
L’Alzamiento Nacional s’inica el 17 de juliol a Canàries i Marroc, el 18 s’estén a la resta de
l’estat. Té un èxit parcial i deriva cap a la guerra civil.
Espanya queda dividida en dues zones antagòniques:

El bàndol dels insurrectes o Nacionales s’aixeca en contra de la República. Té el suport dels
sectors que s’oposen a les reformes de la Segona República (oligarquies, burgesia i
l'església) i els partits de dreta i extrema dreta. A nivell internacional, tenen l’ajuda dels
països de règims feixistes. No hi ha una definició ideològica.
El cop d’estat triomfa a les zones rurals i agràries. El nord queda controlat per Mola; Franco
controla les illes Canàries, el Nord d’Àfrica, el sud peninsular i Mallorca; i Queipo de Llano la
regió de Sevilla.
Els republicans defensen la democràcia i lluiten en contra del feixisme. Tenen el suport del
sector radical d’esquerra, dels anarquistes, comunistes i socialistes. A nivell internacional,
tenen el suport de països democràtics, URSS, Brigades Internacionals i el suport moral de
Mèxic.
Al igual que dins el bàndol Nacional, hi ha un gran ventall ideològic. La zona republicana
queda dividida en dues zones separades per el territori nacional: la regió Centre Llevantina i
la regió del nord. Controlen les principals ciutats, Menorca es manté republicana fins al final
de la guerra.
La guerra civil és fruit de les tensions socials i polítiques que creixen durant els anys 30. Tot
i això, les causes profundes són els problemes estructurals del país del segle XVIII i XIX: la
qüestió agrària, les desamortitzacions, la influència de l'església a l’educació…La República
no els pot resoldre.
La victòria del Front Popular augmenta la tensió. Els sectors més conservadors i l’exèrcit no
accepten el govern, veuen com a una solució un alçament militar. Desde l’esquerra més
radical (anarco sindicalistes, comunistes, PSOE) es reclama aprofundir les reformes, fins i
tot, una revolució social.
Durant els mesos precedents a la guerra augmenta la violència als carrers: vagues,
atemptats i accions de grups incontrolats. El bàndol de la Falange durà a terme la “dialèctica
dels punys i les pistoles” i assassinats per mitjà de les milícies de la Falange. El detonant és
el doble assassinat de del tinent Castillo i de José Calvo Sotelo (12 i 13 juliol).
Dins el context internacional, l'auge del feixisme amenaça les democràcies europees,
trobem el suport de la URSS al bàndol republicà (paper més actiu a la política internacional:
estalinisme) i la Gran Depressió econòmica (crack del 29).
Les conseqüències de la guerra són molt dures. Es parla d’unes 650.000 víctimes entre el
combat, bombardejos i postguerra.
La repressió té lloc a ambdós bàndols. Al republicà, destaquen els afusellaments de líders

de dretes, els passeigs i les txeques. Al nacional, es va fer una repressió sistematitzada
amb consells de guerra, matances civils (Badajoz, Sevilla) i assassinats de líders i
intel·lectuals republicans (Lorca, Lluís Companys).
Molts republicans parteixen a l’exili cap a França (frontera de Portbou i La Jonquera).

S'uneixen als maquis o acaben a camps d’extermini nazi (Mauthausen) i refugiats
(Argelers). L’exili ultramarí es concentra a Mèxic (22.000 refugiats), Xile, Argentina, Cuba i
Veneçuela. Població es refugia a la URSS (els “nins de la guerra”).
A nivell econòmic, la guerra és una catàstrofe. La crisi s’allarga fins els anys 50’, els “anys
de la fam”. Seran necessàries les cartilles de racionament i el mercat negre (estraperlo).
Durant la guerra es destrueix el teixit industrial, habitatges, infraestructures i comunicacions.
Augmenta el deute extern amb el pagament a Alemanya, Itàlia i la URSS (reserves d’or del
Banc d’Espanya). Franco imposa una política autàrquica.
A nivell polític, la victòria dels insurrectes acaba amb el projecte transofromador i

modernitzador de la República. Es posa fi a la democràcia espanyola i s’estableix una
dictadura militar i autoritaria fins el 1975. Les classes beneficiades són l’oligarquia
terratinent, industrial i financera.
El règim criminalitza els vençuts (13 punts Negrín). Amb el control i repressió social es
perden les llibertats polítiques i s’estableix la censura. La Llei de Responsabilitats Polítiques
(1939) destina a republicans a camps de treball forçat (construcció de carreteres,
reconstrucció d’obres públiques o Valle de los Caídos).
El conflicte és una catàstrofe cultural: intel·lectuals, artistes i professionals republicans s’han

d’exiliar (Antonio Machado, Alberti..) o són assassinats (Lorca). Es reprimeix la cultura
basca i catalana: prohibició de la llengua pròpia, símbols i institucions (espanyolització).
La guerra fractura a nivell moral el país, es divideix en dos bàndols irreconciliables. El règim
franquista no impulsa la seva unió, sinó que allarga les ferides de guerra. Durant la transició
democràtica es silencia el passat.
El 2007 s’aprova la Llei Memòria Històrica per recuperar el passat. Per exemple, el canvi de
noms de carrers o l’excavació de fosses comunes com “Son Coletes” a Manacor.
Després de la Guerra Civil s’instaura una dictadura sota la direcció de Franco, s’allarga fins
el 1975. És l’inici d’una revenja política i repressió derivada de l’odi que prové de la guerra i
anys anteriors. Franco no perdona els vençuts, imposa la voluntat del vencedor amb el
suport de l’exèrcit, l’Església, la Falange i l’aparell propagandístic de l’Estat.
Guerra Civil: concepte. Evolució militar (les etapes de la guerra) i la
intervenció internacional.
La guerra civil és fruit de les tensions socials i polítiques que creixen durant els anys 30.
Aquestes s'originen al segles XVIII i XIX amb els problemes estructurals del país. La victòria
del Front Popular 1946 augmenta la tensió.
El febrer comencen les conspiracions militars de la UME per preparar un aixecament. Al

març al conspiració de Mola i Sanjurjo és bloquejada per la indecisió de Franco i els
requetés carlins. El doble assasinat del tinent Castillo i Calvo Sotelo desemboca a
l’Alzamiento Nacional del 17 i 18 de juliol. El cop d’estat té un èxit parcial i deriva cap a la
Guerra Civil. El president de la República, José Giral, acabarà armant les milícies, i Espanya
queda dividida en una zona nacional i una republicana.
Els insurrectes o Nacionales s’aixequen en contra de la República, defensen el règim

feixista. Tenen el suport de l’oligarquia, petits propietaris, els partits de dreta i l’església
catòlica. A nivell internacional, compten amb l’ajuda dels països de règims feixista
(Alemanya, Itàlia, Portugal, Irlanda…). El cop d’estat triomfa a les zones rurals i agràries. El
nord queda controlat per Mola; Franco controla les illes Canàries, el Nord d’Àfrica, el sud
peninsular i Mallorca; i Queipo de Llano la regió de Sevilla.
Els republicans defensen la democràcia, contra el feixisme. Tenen el suport del sector
radical d’esquerra, els anarquistes, comunistes i socialistes. A nivell internacional, tenen el
suport de països democràtics, a URSS i les Brigades Internacionals i el suport moral de
Mèxic. Controlen les zones urbanes, la regió Centre Llevantina i la regió del nord. La resta
d’europa es manté indiferent, França impulsa el comité de no intervenció.
La guerra civil espanyola es divideix en etapes:

Progrés cap a Madrid (juliol-novembre 1936). Amb l’Alzamiento els insurrectes volen
prendre Madrid (Guerra de les Columnes). Des del sud l’exèrcit espanyol a Àfrica travessa
l’estret de Gibraltar, controla Andalusia occidental i Extremadura (matança de Badajoz).
S’avança cap al Vall Tajo i Franco allibera Toledo (fi al setge d’Alcázar). Al nord, les tropes
del general Mola són frenades a Somosierra i Guadarrama. S'aïlla el nord amb l'ocupació de
San Sebastián i Irun.
Arriben les ajudes internacionals. Davant la possible conquesta de Madrid el general Miaja
dur a terme una defensa aferrissada sota les consignes “No pasarán” i “Madrid, la tumba
del fascismo”. Madrid resisteix als atacs aeris gràcies als brigadistes, tancs russos i una
columna anarcosindicalista de Barcelona (Durruti). Tenen lloc les batalles de la Casa de
Campo i Ciutat Universitària.
Les batalles de la rodalia de Madrid (desembre 1936 - març 1937). Es forma l’exèrcit
Popular de la República. En un intent d’aïllar la capital tenen lloc la Batalla de Jarama
(febrer 1937) i la Batalla de Guadalajara (març 1937).
Ocupació del nord (abril-octubre 1937). Davant la dificultat de prendre Madrid, Franco
mira cap el nord industrial (zona d’importants recursos miners, siderúrgics i industrials). Allà,
els republicans controlen una zona aïllada al nord (part d’Astúries, Cantàbria i el País Basc)
però Sant Sebastià i Navarra ja formen part del bàndol nacional. Els insurrectes prenen
Bilbao (Mola) i els alemanys (legió Còndor) bombardegen Gernika (26 abril). Per rebaixar la
pressió al front del nord, els republicans incien la batalla de Brunete i Belchite. Tot i això els
insurrectes prenen el nord (Santander, Astúries i Gijón), els republicans perden recursos
importants.
El progrés cap el Mediterrani (novembre 1937 - juny 1938). Els republicans reformen
l'exèrcit sota la direcció de Vicente Rojo. Ocupen Terol (recuperada pels nacionals febrer
1938). El bàndol insurrecte ocupa Toledo i inicien la Campanya d’Aragó. Arriben fins al
Mediterrani (Vinaròs, Castelló, Lleida) i aïllen Catalunya. La zona republicana torna a quedar
dividida.
La batalla de l’Ebre i l’ocupació de Catalunya (juliol 1938 - febrer 1939). La República,

tot i debilitada, reagrupa forces per la Batalla de l’Ebre, el seu darrer intent de
supervivència. És una batalla llarga i dura. La república serà derrotada tot i els seus
sacrificis (lleva del biberó). Amb l’entrada dels nacionals a Barcelona (gener 1939)
comença la batalla de Catalunya. Cauen Tarragona i Girona. Els refugiats (govern de
Azaña, català, Basc i Negrín) s’exilien.
La fi de la guerra (febrer - abril 1939).

Al febrer de 1939 la República només controla el centre. Juan Negrín torna de l’exili per
organitzar amb els comunistes la resistència (“resistir es vèncer”) proposa els 13 punts.
Coronel casado dirigeix la Junta de defensa de Madrid (cop d’estat 5 març 1939). Acaba
entregant la capital el 18 març 1939, Franco entra a Madrid.
Per por a les represàlies població es dirigeixen a Alacant. El 30 de març arriben a Alacant
tropes italianes per impedir la sortida dels refugiats. Pocs dies després, les tropes de Franco
ocupen la costa Mediterrània. 1 abril 1939, desde Burgos, Franco emet el darrer “parte” de
Guerra a tota Espanya: “Espanyols, la guerra ha acabat”
Illes balears. Mallorca, després del cop d’estat serà controlada pels insurrectes; militars i
falangistes. La població en general sent indiferència, encara que els carrabiners, Manacor,
Pollença i Sóller ofereixen una certa resistència. Es creen les milícies ciutadanes i de la
Falange per mantenir l’ordre amb una acció repressiva molt forta.
A Eivissa, degut a la poca guarnició militar, no hi ha problemes de control de situació.

Empresonen aquells seguidors del costat republicà dels partits obrers i sindicats.
A Menorca, Bosch Atienza proclama l’estat de guerra el 20 de juliol. Fracassa degut a la

contra rebel·lió dels suboficials i de la tropa i poble.
El capità Bayo organitza l’expedició de conquesta de Mallorca i Eivissa a l’agost del 1936
per evitar que les Balears siguin utilitzades com a base contra la República. Bayo situa la
base a Menorca i tropes sense ensenyament militar i amb un comportament molt anàrquic
desembarquen fracassadament a Cala anguila. Trobarem la victòria dels insurrectes amb
l’ajuda de l'aviació italiana.
El 4 de setembre del 36 el capità Bayo es retira i els nacionals tornen a ocupar Eivissa,
Cabrera i Formentera. Menorca es manté republicana fins dia 9 de febrer del 29.
Després de la Guerra Civil s’instaura una dictadura sota la direcció de Franco, s’allarga fins
el 1975. El règim es basa en aquelles mesures preses durant la guerra al bàndol nacional.
Guerra Civil: concepte. Evolució política a la zona republicana i a la nacional o
franquista.
La Guerra Civil (1936-1939) és un conflicte bèl·lic iniciat amb el cop feixista del 18 de juliol
del 1936. Posa fi a la República i a la seva tasca modernitzadora. El fracàs parcial de
l’Alzamiento Nacional divideix Espanya en dos bàndols: insurrectes i republicans.
A la zona republicana José Giral és anomenat cap de govern el 20 de juliol del 1936
després de la dimissió de Casares Quiroga (no arma el poble) i Martínez Barrio (fracassa la
negociació amb Mola). Organitza la força militar i lliura armes als republicans.
El govern substitueix l’exèrcit tradicional per els batallons voluntaris (milícies populars). El
poder de l’Estat passa als consells, comités i juntes. L’acció coordinada dels republicans
permet el control de les grans ciutats.
Entre l’estiu i la tardor del 1936 trobem la dualitat de poders. Conviuen els aparells de poder
de l’Estat Republicà (institucions, forces d’ordre públic) i el poder revolucionari (consells,
comitès, juntes). Reclamen un nou ordre per mitjà de la col·lectivització de part de la
propietat industrial i agrària. El poder popular emet el Decret sobre la col·lectivització i
control de la indústria i el comerç a Catalunya (octubre 36).
La resposta popular és la persecució dels “facciosos”: església, propietaris, burgesos.

Trobem assassinats, “passetgades”, afusellaments i “txeques”. Es cremen esglésies, es
requisen béns… El govern de Giral es veu desbordat per la situació (col·lectivització i
l’avanç de les tropes rebels), cau el setembre 1936.
Es substituït per Largo Caballero (setembre 1936 - maig 1937). Crea un govern d'unitat
antifeixista: Republicans, socialistes, comunistes, nacionalistes i anarcosindicalistes
(novembre 1936, 4 ministres). El 5 de setembre del 1936 s’uneix el poder democràtic liberal
i el revolucionari obrer.
Davant l’atac a Madrid el govern es trasllada a València per crear una estructura
centralitzada. Es militaritzen les milicies dels partits i es crea l’Exèrcit Popular.
Apareix el dilema “Guerra o Revolució” La CNT, FAI i POUM defensen una “Revolució i
guerra al mateix temps”. Metre que el PSOE i PCE prefereixen “Primer la guerra i després
revolució”.
Condueix als fets del maig del 1937: enfrontaments entre militants de la CNT i POUM
(anarquistes) i militants del PSUC, ERC i UGT (comunistes). És “Una guerra civil dins una
altra guerra civil”. Els comunistes es divideixen (estalinistes vs trotskistes), guanyen
influència davant els anarquistes i el POUM (trotskista) és il·legalitzat. El govern envia
l’exèrcit per restablir l’ordre. Largo Caballero dimiteix.
Manuel Azaña encarrega la formació d’un govern a Juan Negrín i comunistes (maig 37 -
març 39). Indalecio Prieto (ministre de Guerra) prioritza l’esforç militar i la centralització.
Forma un Exèrcit Popular i controla la producció agrària i industrial. El govern es trasllada a
Barcelona.
Davant l’avanç de Franco cap el Mediterrani (març 38), Negrín intenta negociar fi de la
guerra amb els Tretze Punts de Negrin.
La situació internacional afebleix la República: Pacte Munic, la retirada de le Brigades i

disminució de l’ajuda soviètica. A nivell intern, falten aliments i béns bàsics. Amb la caiguda
de Catalunya s’exilia part del govern.
Gran Bretanya i França reconeixen el govern de Franco (febrer 39). Manuel Azaña dimiteix.
Negrín defensa “Resistir és vèncer!”, i presenta una nova proposta del Tretze Punts.
Finalment, el cop d’estat del Coronel casado (març 39) posa fi a l’Estat Republicà.
Al bàndol nacional, degut a la mort de Sanjurjo, els generals insurrectes es reuneixen a

Burgos per crear la Junta de Defensa Nacional (òrgan provisional de govern). Pren mesures
dràstiques: estat de guerra, suspensió Constitució i totes les llibertats, dissolució partits
polítics, depuració funcionaris. La propaganda nacionalista justifica el cop militar com un
“Alzamiento Nacional” contra la República marxista i antiespanyola.
Davant la falta de direcció, Franco és nomenat Cap de Govern (octubre 36), estableix una
Dictadura dirigida desde Salamanca. La Junta Tècnica de l’Estat substitueix la junta de
Defensa Nacional.
Tot i el comandament militar únic i indiscutit no hi ha cohesió política (cohesionat exèrcit).
Franco allarga la guerra per consolidar el lideratge militar. Aprova el Decret d’Unificació
(abril 1937) per crear un partit únic: la Falange Espanyola Tradicionalista i de las Jons
(“Movimiento Nacional”). Amb la Llei d’Administració Central de l’Estat Franco concentra tots
els poders. Alguns carlins i falangistes s’hi resisteixen.
El procés d'institucionalització del nou estat franquista culmina el gener del 1938:
desapareix la Junta Tècnica i es forma el primer govern de Franco (“jefatura” de l'estat i
“caudillo”). Comença l’obra legislativa del franquisme.
Inspirat en el feixisme, defensa el conservadorisme i catolicisme, el militarisme,

autoritarisme totalitari, anticomunisme. Menysprea els sistemes democràtics i estableix una
economia autàrquica i poder centralitzat.
S’eliminen les reformes de la República. L’Estat intervé dins l’economia i s’aprova la primera
ley fundamental: “Fuero del Trabajo”. Espanya és un estat confessional. També es promulga
la Llei de Premsa (censura) i la Llei de Responsabilitats Polítiques.
Desde el Règim es du a terme una repressió institucionalitzada i sistemàtica basada en la

violència i eliminació dels vençuts. S'executa a persones rellevants i símbols de la República
per imposar el “terror”. Es creen fosses comunes.
Tot i això, mencionar que la repressió també és presenta al bàndol republicà. Aquí es du a
terme des dels grups incontrolats (també hi participaren grups polítics i Tribunals populars).
Al bàndol franquista hi intervenen les autoritats militars (els consells de guerra).
La guerra finalitza día 1 de abril del 1939. Franco signa a Burgos el darrer comunicat de
guerra (Espanyols, la guerra ha acabat), victòria dels insurrectes.
Al acabar la guerra s'estén el model polític nacional a la resta del territori, i comença la
dictadura franquista. Allarga la repressió durant la postguerra.
El règim franquista. Concepte i característiques.
El Franquisme (1939-1975) és el règim totalitari i autoritari iniciat amb la Guerra Civil fins la
mort de Franco (novembre 1975). Estableix el seu model polític particular i personal.
Després de la guerra s’estén el sistema polític de la "zona nacional" a tot l'Estat.
El règim, durant la seva existència va haver d’evolucionar degut a les circumstàncies

exteriors. Distingim tres etapes:
1939-1959: Postguerra i el decenni dels cinquanta.
- 1939-1951: Autarquia econòmica, 2a Guerra Mundial (1939-1945) i aïllament internacional
(1945-1953).
- 1951-1959: Reconeixement internacional del règim i “primera obertura”. Guerra Freda.
1959-1972: “Era del desenvolupisme”. Són “anys del miracle econòmic espanyol”. Aquest
creixement és desequilibrat i té un gran impacte a nivell social i demogràfic. El govern dels
tecnòcrates dissenya el Pla d’Estabilització (fi autarquia) que millora el nivell de vida.
Comença el “Boom turístic”.
1973-1975: Tardofranquisme. Anys de crisi a nivell polític i econòmic. L’oposició,

l’assassinat Carrero Blanco, la crisi dels preus del petroli, la descomposició del franquisme i
conflicte del Sàhara fan que espanya camini cap a una monarquia parlamentaria basada en
una democràcia.
El Franquisme es caracteritza per ser antiliberal, anticomunista, totalitari, catòlic i

nacional-sindicalista. Es tracta d’una “dictadura personalista” ja que Franco, el “Caudillo”
concentra tots els poders de l’Estat (cap d’Estat, del Govern, de l’Exèrcit i del Moviment
Nacional).
El règim evoluciona, presenta una “capacitat camaleònica” per tal d’adaptar-se a les
circumstàncies internacionals. Els primers anys perenta elements típicament feixistes però
després de la II Guerra Mundial, tendeix a la suavització. Cal destacar el constant
monolitisme ideològic.
Es fonamenta en:
Nacionalpatriotisme; l'exèrcit
Nacionalsindicalisme; existència d’un partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las
JONS; “Moviment Nacional”.
Nacionalcatolicisme; plena identificació de l’Església catòlica amb l’Estat Espanyol.
Política de vencedors i vençuts; els contraris (comunistes, separatistes, masons), són
rebutjats.
Manca de Constitució; es promulguen un conjunt de normes bàsiques anomenades Lleis
Fonamentals, com la Llei de Corts o el Fur del Treball.
Exaltació del líder “Caudillo d’Espanya”.
Negació de les llibertats bàsiques; rebutja el sistema democràtic liberal i els seus principis
bàsics.
Control de la societat; censura de premsa i adoctrinament social.
Model d’Estat unitari i centralista; es suprimeixen les autonomies, es reforça la
centralització administrativa i es persegueixen la cultura catalana, basca i gallega.
Autoritarisme militarista; presència constant de l’exèrcit dins la vida política.
Tradicionalisme; exaltació del passat gloriós.
Rebutgen el liberalisme ja que defensen un sistema sistema sense partits polítics, eleccions,
divisió de poders, parlament i institucions. A més, contra la conspiració
judeo-maçònica-comunista estableixen una dictadura autoritària amb sindicats verticals.
El Franquisme no és un partit polític: existeixen diferents famílies i Franco exerceix d'àrbitre i

de jutge suprem. Estem xerrant d’un pluralisme ideològic limitat ja que el dictador es limita a
adoptar aquests principis que l’havien encimbellat a les més altes legislatures de l’Estat;
exèrcit, Església, Falange, tradicionalistes i monàrquics.
Aquestes famílies guanyen o perden importància al llarg de la dictadura. En els primers

anys del franquisme, la falange té molta importància. Quan les potències de l’est són
derrotades, l'església agafa els seu poder. Franco divideix les diferents famílies i les
enfronta per a contrarestar que una de les famílies tingués massa influència per sobre de
les altres i que cap de les famílies acabi acaparant massa poder.
Les fonts ideològiques plurals, procedents de la totalitat de la dreta foren successives en la

seva influència. L’única cosa que manté unides a les “famílies del règim” és allò al que
s’oposen i la fidelitat al “Caudillo”.
Exèrcit i nacionalpatriotisme. Principal aportació ideològica per part dels militars.

Mantenen una concepció unitària i nacionalista. També aporten l’esperit militar de jerarquia,
disciplina, autoritat... amb una forta repressió. L'exèrcit s’alça com el principal suport de
l’estat franquista, assumeix el comandament del generalísimo i acaba ocupant les més altes
esferes de l'administració.
Falange i nacionalsindicalisme. Falange s’havia anat inspirant en les teories del feixisme
italià; l’estat estava controlat per un partit i sindicat únic (OSE). Aporta un gran bagatge
ideològic; hipernacionalisme, ética de la violència i repressió, masclisme, idea d’espanya
com un imperi, exaltació al lider, sindicats verticals, l’adoctrinament de la societat a través
de la OJE i la Sección femenina (Pilar Primo de Rivera). Franco, controlava falange a través
dels dirigents que eren afins, sobretot a través del seu cunyat: Ramon Serrano Suñer
(president de la junta política de Falange).
Església i nacionalcatolicisme. L'església defensa la religió i la moral catòlica amb la seva

vessant més tradicional i conservadora. S'estableix Espanya com un estat confessional. Es
suprimeix tota la legislació de la segona república que conduïa a espanya cap a un estat
laic: prohibició matrimoni civil, divorci, control de l’ensenyament… Impregna la moral,
l’anticomunisme, antiliberalisme, la manera de vestir, pensar, educació, relacions sexuals…
Trobem actituds socials dividides en diferents postures:

- Els partidaris del règim, sobretot en els primers anys de la dictadura, que no qüestionen
res de la dictadura (per convenciment o interès).
- Els conformistes, que tenen por a ser represaliats. Des del règim es convida a
l’apoliticisme, sense qüestionar la naturalesa del règim.
- Els que adopten una postura en contra de l’estat franquista, els castigats: l’espanya
republicana (els represaliats, perseguits) i la tercera espanya (espanya liberal, de les
llibertats, que vol un règim democràtic sense extremismes).
Durant tota aquesta època, l'oposició va anar augmentant. Les forces polítiques i sindicals
clandestines, juntament amb l'acció de diversos col·lectius de la societat democràtica
espanyola, van anar afeblint la base social del règim i van ser una peça clau en el procés de
transició de la dictadura a la democràcia.
Evolució econòmica i política en la postguerra i anys cinquanta (1939-1959).
El franquisme es divideix en tres etapes: postguerra i dècada dels cinquanta (1939-1959),

amb l’aïllament internacional i autarquia econòmica (a partir del 51 primera obertura); el
“desenvolupisme” o miracle econòmic espanyol (59-72); i tardofranquismo (59-72), crisi
política i econòmica.
La política oficial del primer franquisme són els “anys blaus”, basada en el règim típicament
totalitari de signes feixistes. La falange és la família més important, destaca Ramon Serrano
Suñer.
El règim anul·la l’obra legislativa de la Segona República (Estatuts d'autonomia, drets civils)
i dur a terme repressió contra vençuts. “El Movimiento Nacional” (partit únic) i el frente de
juventudes i secció femenina monopolitzen la política. S’exalta el caudillo, el sindicat vertical
i s’elaboren les lleis fonamentals del règim.
Es creen institucions com les corts formades per procuradors (cambra de representació de
la democràcia orgànica). Franco dirigeix el govern: controla la organització territorial
(governadors civils) i autoritat militar (governador militar provincia). Es centralitza el poder
polític.
S’estableix l’organització sindical (llei d'unitat sindical 1940) d’afiliació obligatoria. Es creen
el consell del rei (assessora el cap de l’estat) i els consell de regència (funcionament
després de la mort de franco). El Consell Nacional del Movimient és la segona cambra de
legislació: aprova les lleis proposades per Franco.
Amb l’inici de la 2a Guerra Mundial, Espanya es declara neutral. Franco i Hitler es reuneixen
a Hendaia (octubre 1940) per negociar l’entrada a la guerra. Espanya és “no bel·ligerant”
però dóna suport al bàndol totalitari. La “ división azul” pateix al front rus (41).
Amb les victòries aliades (1943) Espanya retorna a la neutralitat, retira la división azul i pren
mesures per millorar la imatge del règim: La lleis de corts, el referéndum nacional de 1945 i
Fur dels Espanyols.
La victòria aliada posa fi a la 2a Guerra Mundial (1945) i derrota el feixisme europeu.

Comença l’aïllament internacional d’Espanya (45-50). Les potències vencedores
condemnen el règim espanyol: negocien a la conferència de Potsdam el seu enderrocament
pacífic. França tanca la frontera, Espanya no pot ingressar ONU i es retiren els ambaixadors
de Madrid (excepte Argentina, Suïssa, Irlanda, Portugal i el Vaticà.) S’intenta esborrar la
imatge feixista del règim (retir del saludo roma, la substitució de la Falange per la influència
catòlica, Llei de Successió (1947) per referèndum).
L’obertura internacional té lloc dins el context de la guerra freda. Espanya és anticomunista:

bloc d’occident (capitalisme). EEUU veu Espanya com un bon aliat. El 1950 l’ONU anul·la
l’aïllament diplomàtic del règim, però retreu els trets feixistes.
El 1952 Espanya és admesa a l’UNESCO (no OTAN) i EUA s'acosta a Franco. Al 1953 es
signa el Pacte de Madrid entre Espanya i EUA: caràcter militar (bases americanes en
territori espanyol) i econòmic (pla Marshall).
Es firma el Concordat amb el Vaticà: Monopoli educatiu de l'església i Espanya com estat
catòlic i confessional. Entra a l’ONU el 1955, finalitza l’aïllament internacional. Al 1956
s’independitza el Rif.
Franco remodela el govern (57): aparta els sectors falangistes i promou els grups catòlics.
Els nous ministres són de l’Opus Dei, els “tecnòcrates”. S’aprova la Llei de Principi de
moviment nacional (58) i al 1959 el president Eisenhower (EEUU) visita Espanya.
Amb el final de la guerra (1939-1945) i repressió molta població s’exilia, es promulga la Llei
de responsabilitats polítiques i la llei de repressió del Comunisme i la Maçoneria. L'oposició
es reorganitza (PSOE, PCE i CNT) tant a l’exili com a l’interior (clandestinitat). Trobem
vagues a Catalunya (1945), País Basc (1947) i de tramvies a Barcelona (1951).
Des del sector monàrquic conspiren a favor de Juan de Borbó. Publica el manifest de
Lausana per reclamar el retorn del poder a la corona borbònica. Els maquis (guerrillers)
continuen lluitant per la República fins el 1950. Ocupen la Vall d’Aran al 1944.
Entre el 45 i 59 l’oposició entra en crisi degut a la repressió i reconeixement internacional

del règim. Els maquis segueixen lluitant però el PCE renuncia a la violència (48). Destaca la
vaga de tramvies a Barcelona, el relleu generacional dels líders de l’oposició, l’actuació
desde les universitats i la infiltració al sindicat vertical. El règim endureix la repressió: Llei
contra el bandidatge i terrorisme (58) i llei d’ordre públic (59).
La guerra civil destrueix el teixit productiu espanyol. Els anys 40 es coneixen com “anys de
la fam” degut a la crisis económica. El règim aplica l'autarquia (autosuficiència econòmica).
L’estat regula les importacions i exportacions (reduides a mínims), intervé en l'economia i
fomenta la indústria.
El 1941 es crea l’Institut Nacional d’Indústria per potenciar sectors estratègics: minería,
siderurgia, aramanet. No es fabriquen suficients béns de consum, es controlen els preus i la
distribució. L’Estat crea empreses públiques deficitàries (Ibèria, Endesa) i nacionalitza xarxa
de ferrocarrils (RENFE).
L’autarquia disminueix el nivell de vida (desequilibri entre preus i salaris). Augmenta la

pobresa de les capes populars, però els empresaris, funcionaris i estreperlistes
s’enriqueixen. Apereixen les cartilles de racionament, el mercat negre (estraperlo) i
adulteració de productes. L’Estat crea institucions d’auxili social (menjadors col·lectius).
L’Estat deroga les lleis i drets socials (sindicats de classe i el dret de vaga) i regula salaris
(sense negociació col·lectiva). L'afiliació al Central Nacional Sindicalista és obligatòria.
El model social és la direcció “paternalista” del poble. S’adoctrina la societat (organitzacions

sectors concrets) i s’imposa la moral catòlica puritana tradicionalista i puriatana i masclisme
institucionalitzat.
Tot i això, amb aquesta etapa finalitza l’aïllament internacional del país. Dona pas a miracle
econòmic espanyol gràcies a la tasca dels tecnòcrates.
Evolució econòmica i política a l’era del “desenvolupisme” 1959 - 1973.

“desenvolupisme” o miracle econòmic espanyol (59-72); i tardofranquismo (73-75), crisi
El 1947 la pujada al poder dels tecnòcrates del Opus Dei (Ullastres, López Bravo, Mariano
Navarro Rubio) provoca una transformació econòmica. Va acompanyada de canvis socials i
culturals, però no de l’obertura política real.
Per assegurar continuïtat i adaptar-se als canvis socials s’impulsen reformes polítiques
“aperturisme”:
- 1958: Ley de Principios Fundamentales del Movimiento. S’estableix una “democràcia
orgànica” per mantenir el caràcter autoritari del règim i els principis del Moviment. Trobam
mesures liberalitzadores (elecció 1/3 dels procuradors Corts per caps de família).
- 1966: Llei de Premsa (Manuel Fraga), suprimeix la censura prèvia.
- 1967: Llei de llibertat religiosa, tolerà el culte i la pràctica d’altres religions.
- 1967: Ley Orgánica del Estado (sèptima i última Ley fundamental)
Franco mostra símptomes de decadencia física “el hecho biológico inevitable”. Davant això
s’elegeix un nou successor del regne: Príncep Joan Carles (1969). Exclueix el seu pare
Joan, defensor de la monarquia liberal (Lausana).
L’Estat Espanyol entra en el FMI, banc mundial i a la OCDE, però no a la unió europea.
Castiella (ministre exterior) descoloniza Guinea Equatorial (68) i el marroc (Rif 56, Ifni 69).
El 1969 esclata un cas de corrupció política a l’empresa tèxtil Matesa entre dues famílies del
règim. Franco vol donar una aparença d’unitat però realment el règim està dividit.
A partir dels 60 es torna a reactivar l’oposició. El 1962 se celebra el Congrés de Munich

(contubernio de Munich) per enderrocar el franquisme i implantar un règim democràtic.
Creix l’oposició a les universitats espanyoles, reclama llibertats i un règim democràtic. El

moviment obrer reapareix a finals dels 50 amb els canvis socials derivats de la
industrialització i urbanització. Es creen les comissions obreres i l elements comunistes
penetren en els sindicats verticals. Sorgeix una vessant terrorista i armada: FRAP i ETA.
(1968 primer atemptat mortal).
Davant això el règim forma els tribunals d’ordre públic (1963) per reprimir qualsevol mostra
d'oposició al règim i jutjar els casos de corrupció política i sindical.
El miracle econòmic té antecedents en els canvis de la dècada dels 50: Pla de Badajoz de
regadius (1950), la desaparició cartilles racionament (1952) i el Pla Marshall.
El creixement dels països occidentals afavoreix el context internacional. Tot i això, Espanya
és el país més pobre d’Europa occidental degut a un aparell productiu tecnològicament
desfasat, un dèficit comercial, pronunciat endeutament públic, inflació elevada...
Del 1957 al 1973 hi ha el govern dels “tecnòcrates”, Opus Dei. López Rodó convenç a
Franco per fer un canvi radical en política econòmica: fi de l’autarquia amb l’estabilització i
desenvolupament.
Al 1959 s’aprova el Pla d’Estabilització i liberalització. Cerca l’estabilitat econòmica (moneda

i balança de pagaments) i connectar l'economia a la internacional.
S’equilibren les importacions i exportacions, es redueix el dèficit públic, es devalua la

moneda i liberalitza el comerç (inversió estrangera). Es suprimeix el racionament i control
sobre la indústria. La inversió privada afavoreix el sector industrial.
Es mantenen les altes taxes d’inversió, l’elevat dèficit en la balança comercial i manca de
divises. Es du a terme una reforma del sistema tributari (1957).
En un principi les mesures són inpopulars (congelació crèdits, limitació despesa pública,
devaluació de la pesseta). Després condueixen al creixement econòmic “Desarrollismo”.
De la mateixa manera, s’impulsen plans de desenvolupament industrial: tres plans

quadriennals (1964 fins el 1975). El seu objectius són fomentar els sectors industrials,
millorar la productivitat, crear grans empreses i mà d’obra barata (provenen del camp).
Es creen pols de desenvolupament per industrialitzar les zones deprimides i poc

desenvolupades. Es construeixen grans obres i infraestructures (carreteres, electricitat,
autovies, aeroports…). Es el moment de la política “d’inauguració dels pantans”. Els sectors
industrials químic, siderometal·lúrgic, construcció naval i automobilístic actuen com a
palanca de creixement.
A partir de 1963 la transformació econòmica i social condueix al “miracle econòmic

espanyol”, fruit del pla de estabilització i migració. La indústria creix en un 160%. Els salaris
baixos i absència de conflictivitat social atreuen capital estranger. Les divises de l’emigració,
el turisme i les inversions estrangeres equilibren la balança de pagaments.
Finalment, es recupera la renda per habitant entre 1959 i 1973, augmenta el consum (baixa
de preus per augment productivitat i augment salarial).
La societat espanyola deixa de ser principalment agrària, predomina el sector industrial. Hi

ha moviment migratoris importants de la població espanyola cap a l’exterior (europa). És
positiu ja que surt l’excedent de població: baixa l’atur i entren divises procedents de les
remeses que els emigrants envien a les seves famílies.
El moviment interior és tant camp-ciutat (èxode rural) i el moviment de interior costa

(turisme). Les zones més afectades van ser les més agraries: andalusia, extrmadura, galícia
i les dues castelles. El creixement desordenat condueix al barranquisme (ciutat).
La societat espanyola es transforma per la influència exterior i per les modernitzacions a les
formes de vida (canvi de mentalitat).
Són els anys del "miracle" econòmic espanyol, amb un desenvolupament econòmic notable,
però força desequilibrat, que va tenir un fort impacte demogràfic i social. Malgrat tot,
l'expansió econòmica tampoc serveix per canviar l'estructura política, que segueix aferrada,
amb poques variacions, a la mateixa ideologia amb què es va forjar.
La crisi final del règim. El tardofranquisme 1973 - 1975.

“desenvolupisme” o miracle econòmic espanyol (59-72); i tardofranquisme (73-75), crisi
Davant el deteriorament pronunciat de la salut de Franco, Carrero Blanco del sector Búnker
(línia més tradicionalista i conservadora) serà qui concentra el poders. Durant els darrers
anys del règim es formen dues postures enfrontades:
Els immobilistes (búnker o ultra), són un sector “dur”, molt conservador, partidari del
manteniment del franquisme. Incloïa els alts comandaments de les Forces Armades com
Carrero Blanco i Blas Piñar. Els oberturistes (evolucionistes), partidaris d’una certa obertura
i evolució política del règim. Defensen unes reformes graduals, encara que eren pocs els
que pensaven autènticament en una futura democràcia. Hi trobam Manuel Fraga i Arias
Navarro.
El detonant i catalitzador de la crisi va ser l’assassinat per part d’ETA de Carrero Blanco,
l’Operación Ogro (desembre 1973) amb la que es consolida el sector immobilista.
S’anomena un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro, que oscil·là entre oberturistes
i immobilistes:
Els oberturistes duen a terme vagues d’idees liberalitzadores (espíritu del 12 de febrero),
una tímida obertura que fracassa per la falta de continguts: augmenta la tolerància
informativa (Pío Cabanillas), s’evoluciona cap el pluralisme polític, es promulga una nova llei
municipal (l'elecció dels batles i diputats provincials), reformes sindicals i s’incrementa el
poder per als procuradors de les Corts. Realment no hi ha cap intenció de reformar el règim
democràticament.
Els immobilistes defensaven l’enduriment del govern amb una nova Llei antiterrorista (agost
1975), que instaura la pena de mort. Al setembre del 1975, Franco signa 5 condemnes de
mort. S’afusellen a 3 membres del FRAP i 2 d’ETA (darrers afusellaments del franquisme).
Això causa fortes protestes internacionals, l'aïllament i el desprestigi del règim i la retirada
d’ambaixadors. El 5 d’octubre del 1975 es fan manifestacions d’exaltació i suport a Franco
(amb excepció del País Basc)
Durant l’estiu del 1974 la salut de Franco empitjora notablement. Joan Carles assumeix
puntualment l’autoritat de l’Estat com a futur successor del dictador.
Al novembre del 1975 trobem la Crisi del Sàhara. Marroc ocupa el Sàhara aprofitant la
situació de crisi del Règim. Al 1973 neix el Front Polisari, una formació saharaui nacionalista
independentista. Espanya accepta la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i
Hassan II de Marroc reclama el Sàhara espanyol i llança la Marxa Verda. Als acords de
Madrid Espanya cedeix el Sàhara occidental al Marroc i Mauritània. Podem veure que
aquest conflicte encara perdura a l’actualitat.
Franco mor el 20 de novembre de 1975 deixant-ho tot “atado y bien atado”. Això marca
l’inici d’una complexa etapa de transició cap a la democràcia, que es basa en la
autodissolució de les estructures del règim, el pactisme i l’enteniment de mínims de les
diferents forces polítiques.
L’oposició augmenta la seva pressió amb vagues, manifestacions i comunicats.

L’església Catòlica es distancia del règim. Es sol·licita la revisió concordat amb el vaticà.
Alguns membres del clero es comprometen amb els grups d’oposició o treball social a barris
degradats (cardenal Tarancón).
S’incrementen les accions armades (12/1973 Operación Ogro), accions del FRAP i
d’elements anarquistes. El moviment obrer (CCOO, UGT i USO) augmenta les vagues i
manifestacions. Un grup minoritari de militars impulsen UMD. S’intensifiquen les
reclamacions nacionalistes i augmenten les protestes estudiantils a les universitats.
Els grups d’oposició democràtica en la clandestinitat iniciaren una estratègia d’unitat, el PCE
(Santiago Carrillo) i crea la Junta Democràtica d’Espanya (juliol 1974) que defensen la
ruptura. Proposen la formació d’un govern provisional, amb llibertats democràtiques,
amnistia pels presos polítics, legalització de tots els partits polítics, llibertats sindicals i el
dret a l’autonomia de Catalunya, País Basc i Galícia.
Al 1975 el PSOE (dirigit per Felipe González) impulsa la Plataforma de Convergència

Democràtica, formada per partits que estaven disposats a negociar amb el franquisme per
canviar el sistema i convertir-lo en democràtic.
El règim endureix la repressió, el 1970 es celebra el Judici de Burgos on es condemnen a

mort a 9 membres d’ETA. Dóna lloc a manifestacions, protestes i vagues per les quals el
govern commuta penes. El procés 1001 va contra els dirigents de CCOO (Camacho). Es va
executar a Salvador Puig Antich (anarquista 1974) i hi hagué una terrible contundència de la
policia en les manifestacions.
Als anys 60 trobem el “miracle econòmic espanyol” sustentat en l’importància dels ingressos
del “boom turístic”, les remeses de divises dels emigrants i la inversió estrangera.
També trobem deficiències. La renda per habitant és molt inferior a l’europea, hi ha

desequilibris regionals i demogràfics, desastres ecològics, un dèficit públic i un sistema
fiscal deficient. A més, la manca d’inversió pública en habitatge i infraestructures, la
dependència de la inversió estrangera i energètica, i la manca de competitivitat industrial
respecte a Europa van esclatar en el darrer període del Franquisme.
Especialment es manifesten en la “Crisi dels preus del petroli”, iniciada com a conseqüència
de la guerra entre els Estats Àrabs i Israel, va desestabilitzar i frenar les economies
europees: la inflació es dispara, augmenta el dèficit pressupostari i el de la balança
comercial i l’atur. A Balears la crisi afecta al turisme, es tanquen d’hotels i augmenta l’atur
en l'hostaleria i la construcció. Es provoca a Espanya un període de recessió econòmica
molt greu.
Els últims anys del franquisme són anys de crisi, política i econòmica. Amb la mort de
Franco comença la transició, camí cap a una monarquia parlamentària.
La transició democràtica. Concepte i característiques. L’estatut d’autonomia
de les IB.
La Transició és el procés de desmantellament de la dictadura que va tenir lloc en morir
Franco (1975), i va culminar, l’any 1978, amb l’establiment d’un règim democràtic i una
constitució. Acabà essent un compromís entre la ruptura que demanava l'oposició i la
reforma que aplicava el govern.
Característiques:
-El consens i la reconciliació: el canvi fou possible pel pacte entre totes les forces
polítiques que hi participaren i que renuncien a la seva part més radicals.
-Els canvis socials des dels anys 1960: el desenvolupament econòmic havia creat una
nombrosa classe mitjana i una classe obrera organitzada, que demanaven una major
apertura.
-El context internacional: el franquisme era un anacronisme polític en Europa Occidental.
La petició per formar part de la CEE no avançava degut a l'oposició d'alguns països
membres.
-El paper de la Corona: el rei Joan Carles I, després de la dimissió d’Arias Navarro, va
anomenar president a Suárez per dur a terme reformes necessàries.
-El record de la Guerra Civil: l’objectiu era evitar un altre enfrontament entre espanyols, ja
que la guerra va ser el fet més traumàtic del país.
Trobem dues etapes, la primera del 1975 al 1977 i la segona del 1977 al 1982.
En aquesta primera etapa, durant el govern d’Arias Navarro (franquista immobilista),
Fernández Miranda (president de les corts) promou reformes, però Arias Navarro no està
d’acord i dimiteix. El rei tria com a nou president a Adolfo Suárez, que comença a governar
amb una amnistia parcial i un ambient de violència (actes terroristes d’ETA, GRAPO i
extrema dreta, com la “Matança d’Atocha”). S’aprova la Llei de Reforma Política, però el
franquistes demanen una no responsabilització del passat i no legalitzar els partits
comunistes, encara que Suárez el 1977 legalitza el Partit Comunista d’Espanya. Suárez
crea la UCD, que guanya les eleccions democràtiques celebrades dia 15 de juny de 1977,
com a segona força política queda el PSOE.
En la segona etapa, es signa el Pacte de la Moncloa per fer front a la crisi econòmica i
social. A més, es devalua la peseta, s’estableixen uns límits per els augments dels salaris i
es planteja un ambiciós pla d’ocupació que proporciona estabilitat en les relacions laborals.
Dia 31 d’octubre les Corts aproven la Constitució de 1978 i més tard es dissolen. En el març
de 1979 es convoquen eleccions generals legislatives guanyades per la UCD i el PSOE i a
l’abril es celebren les primeres eleccions municipals. Una forta crisi en el 1981 provoca la
dimissió de Suárez, substituït per Calvo Sotelo. Antonio Tejero, va assaltar el Congrés dels
Diputats en la sessió d'investidura del nou President del Govern però el Rei va impedir que
aquest intent prosperés. Dia 27 febrer hi ha una manifestació (la major de la història
d’Espanya) contra el colpisme i de suport a la democràcia.
Finalment, dia 28 octubre 1982 es convoquen noves eleccions on triunfa el PSOE.
Les Corts, sorgides a les eleccions de juny de 1977, tenien l'objectiu d'elaborar una
Constitució, que va ser possible gràcies al consens polític. Dia 6 de desembre de 1978 el
text va ser aprovat en referèndum amb el 88% dels vots emesos i coninua vigent. Les
característiques més importants és que és un text llarg (169 articles), en alguns punts es
mostra deliberadament imprecisa (en matèria autonòmica) i això permet orientacions
polítiques diverses (és adaptable a les circumstàncies). Hi ha una part dogmàtica, una
orgànica i una que tracta de la reforma constitucional. Els elements principals que tracta
són: “estat social i de dret”, sobirania resident en el poble, monarquia parlamentària, castellà
llengua oficial de l’Estat i les altres també oficials en les seves regions, estat laic, corts
bicamerals, amplia declaració dels drets civils i de llibertats (declaració de Drets Humans),
decrets socials (salut, educació, etc.), entre d’altres.
Durant el govern d’Adolfo Suárez es va reconèixer l’autonomia de les regions que ja

l’havien tingut durant la II República: Catalunya, País Basc i Galicia. Les noves comunitats
autònomes s'anaven configurant per regions antigues amb personalitat pròpia o autonomies
uniprovincials noves. Actualment, cada una de les 17 CCAA i les ciutats autònomes de
Ceuta i Melilla tenen un estatut d’autonomia que en regula les competències i el
funcionament, i unes institucions de govern pròpies. La qüestió autonòmica ha estat una
font de conflictes.
El juliol de 1978 el govern espanyol concedí a les Balears un règim preautonòmic i amb la
Constitucio del mateix any, s’estableix per a les Comunitats no històriques dues vies d'accés
per l’autonomia: la via ràpida i i la via lenta. La comissió dels onze, fou l'encarregada de
redactar l'avantprojecte d'estatut de les Balears, però va ser dissolta sense acord el 1981.
A la fi, l'estatut d'autonomia de les Illes Balears, resultat d’un pacte entre UCD i PSOE,
fou aprovat pel Congrés dels Diputats el 22 de febrer de 1983 i publicat al BOE l'1 de març.
És la norma institucional bàsica d’aquesta comunitat autònoma. Reconeix la oficialitat de la
llengua catalana, juntament amb la castellana. Les Balears tenen una organització
institucional integrada per: El Parlament té la potestat legislativa, aprova els pressupostes i
controla l'acció del govern; el President de la comunitat autònoma, elegit pel Parlament,
és la més alta representació de la CAIB i dirigeix l'acció del govern; el govern, un òrgan
col·legiat que té funcions executives i administratives; els Consells Insulars de Mallorca,
Menorca, Eivissa i Formentera, òrgans de representació i govern de cada illa; i les
Competències de la Comunitat Autònoma que varien en funció de nous nivells
competencials transferits per l'Estat.
TEXTOS
La Segona República
El període de la República fou un període d’intenses reformes socials, econòmiques i
polítiques. Fou també un període marcat per la crisi econòmica mundial (Gran Depressió) i
per l’ascens dels feixismes a molts d’indrets d’Europa, la qual cosa tingué el seu reflex a la
societat i la política espanyoles. Aquest període, a Espanya, fou d’una intensa conflictivitat i
contraposició de projectes, amb una tendència a la polarització entre partidaris de les
reformes i contraris a elles que culminà en el cop d’Estat de 1936 i la Guerra Civil
Espanyola. Internament, el període de la República passà per diverses etapes: un primer
govern provisional, controlat pels republicans i l’esquerra, que inicià importants reformes de
caire social i progressista, el bienni reformista, que incidí fortament en aquestes reformes,
un bienni conservador, dirigit pel centredreta i que ralentí o aturà moltes de les reformes
anteriors i una darrera etapa, el govern del Front Popular, també d’esquerres, que continuà
la tasca reformista i fou avortat pel cop d’Estat de Francisco Franco.
TEXT Assemblea de parlamentaris

DEFENSAVA UNS INTERESSOS BURGESOS CATALANS
Introducció crisi 1917
- Crisi 1917 → fase final sist restauració
- crisi 1917 triple crisi i no hi ha una acció conjunta i acaba escardant d emanera
definitiva el sistema de restauració.
Crisi 1917:
- nivell polític
- després juntes de defensa i vaga
- vaga
Comentar clausura corts, govern per decret…
a) malgrat ja sigui govern conservador com liberal (dato, romanones) es varen

clausurar les corts → no era un funcionament democràtic de les corts. Inestabilitat
política + “censura” premsa de dato
b) demanen la convocatòria de corts constituents, descentralització de l’estat + ____
c) censura de dato + pràctica política que havia caracteritzat la restauració
(falsejament, adulteració) + diu que sistema restauració és corrupte i que cal
democratitzar-lo.
*Posar la repercussió 1GM
TEXT Manifest Cop d’Estat PDR

Introducció inici dictadura
Diu les causes:
- + desastre d'annual
- + expedient picasso
Espanyols(...)vida espanyola → no li ha qudat més remei, tot haurien de haver viscut amb el
funcionament democràtic.
Els desitjos… alliberar la dels professionals de la política → acusa el mal d’espanya als
polítics que es dediquen de manera “professional” (que fan de la política una manera de
viure)
inestabilitat política
del que per un motiu … 98 → des de l desastre del 98 (perdues ) espanya ha viscut una
conflictivitat i cúmul de desastres un darrera s’altre (conflictivitat social, setmana tràgica,
inestabilitat política)
amenacen a espanya … prelats → s estan assesinant gent de l’esglèsia
governadors → canalejas, cànovas
amos i obrers → fa referència al pistolerisme
… de la moneda → inflació causada per PGM, situació d’espanya derivada de la guerra.
milions de despeses reservades → referència a l'exèrcit.
arezanalira … tragèdia del marroc → expedient picasso que cerca “ficar el dit dins la llaga”
conflictivitat social → nombre de vagues
propaganda separatista descarada → contra la unitat nacional
Posar → causes amb les quals ell justifica el cop d’estat.
TEXT Renúncia Alfons XIII

Pas de la dictadura cap a la 2 república i la renuncia d’Alfons 13.
“Les eleccions…amor del meu poble” → eleccions del 12 abril 1931 + no te suport dels
espanyols
“la conciencia…” → es pensa que els espanyols li tornaran el suport
“he procurat...un rei es pot equivocar” → reconeix que s’ha equivocat + posar errors
d’alfons(anual, expedient picasso, suport a dic PDR…)
“se ben bé...les combaten” → ell ara se’n anirà pero que si volgués seguir sent rei
d’espanya ho podria seguir fent utilitzant la força (cop d’estat o violència)
“em vull apartar … guerra civil” → no vol conflictivitat
“no renuncio a cap des meus drets… contes rigurosos” → no renuncia a ser rei d’espanya,
no abdica, vol conservar el seus drets dinàstics (és el legítim rei de la dinastia borbònica
que ha estat situada al tron espanyol, única dinastía legítima
“espero conèixer…“ → per ell el que ha passat a les eleccions no es autèntic
“...ho sentin i ho compleixin a tots es espanyols” → comentar etapa final dictadura +

Berenguer- aznar + eleccions +renúncia d'Alfons XIII → pas de monarquia a república
TEXT Constitució 1931

- govern provisional: col·lisió
- primera constitució republicana → experiència prèvia non-nata 73
TEXT Clara Campoamor
Clara Campoamor → diputada i abogada
Kent: Era partidaria del vot femení però que no era el moment
“no nos invoqueis a …. de los seres desiguales” → reclama els mateixos drets pels homes i
dones
“dejad que la mujer …. tuvieren” → deixeu que la dona actui, i que si s’equivoqui se pugui
equivocar.La dona sols aprendrà el dret a votar votant
“yo me he regocijado … veinte siglos de monarquía” → una vegada proclamada la
república, el govern provisional havia duit a terme mesures q ja equiparaven algun drets
entre homes i dones (igualtat)
moment en que s’ha celebrat les eleccion sdel 28 juny → ha guanyat la coalició republicana
socialista però la constitució encara no és aprovada.
victoria kent deia que les dones, que estan més influenciades per homes, tenen una
tendència més a votar opcions conservadores.
és veritat que tenim les eleccions del 12 abril 31 que es proclama la república, les eleccions
del 28 de juny del 31 les dones poden ser triades pero no poden votar
eleccions novembre 1933 són les primeres eleccions generals en que la dona pot votar.
Aquestes eleccions són importants
- perquè les dones poden votar per primera vegada a l’història d’espanya.
- signifiquen un gir a nivell ideològic de la república
presentar clara
situar text context → setembre: temps que es debat la constitució no aprovada fins més
endavant
reconeixement o no del sufragi femení + dues postures
- clara campoamor
- victoria kent
exemples pràctics:
- eleccions (com ella ha dit)
TEXT Manifest de la coalició de dretes

Situar les eleccions del 1933 → victoria la CEDA i al partit radical
comentar que dretes se presenten unindes davant la desunió de les esquerres davant la
campanya extensionista CNT
“no caprichosamente … antimarxista" → anticomunista

“es en efecto el marxismo...valores rtadicionales” → valors que ells defensen; unitat,
propietat, família, església …
privilegis església
“con el antiespañolismo….gestión desarrollada al frente a los negocios públicoa” →
referencia a totes les reformes del bienni reformista, desmontar-les; sobretot derogar la
constitució del 31.
“los candidatos … y socializantes” → totes les reformes en que se volia democratitzar i
modernitzar espanya, aturar-les
és la política que duen a terme el partit radical i la CEDA una vegada arriben al poder
“trabajaran… de la propiedad” → aturaran la reforma agrària
“ y persecutorias … religiosas” → defensen els pilars que havien atacat les reformes del
bienni
comentar bé de le seleccions + intencions coalició antimarxista
mesures que duu a terme el bienni conservado
comentar els problemes del bienni conservador: tant d’esquerres (revolució CEDA) com les
dretes
fets gravíssim de l’octubre del 1934 (astúries i catalunya) → suspensió estatut d'autonomia
lluís companys
+ conclusió → eleccions febrer 1936
TEXT Programa del Front Popular

Programa amb que se presenta el front popular a les eleccions del 36
context
esquerres a l'estat final bienni conservador s’adonen que per poder tornar a assolir el poder
s’han de presentar de manera conjunta
igual que havia passat a frança, es forma la candidatura anomenada front popular, que
integraria a esquerres de centre així com partits més radicals i revolucionaris
“la república que conciben … interès públic i progrés social” → és un programa reformista
però no radical, és moderat. Estan pensant en recuperar les mesures iniciades durant el
bienni reformista
“precisamente por esa definida razón … sociales y económicos” → reformisme de caràcter
moderat, es volen limitar els privilegis limitats al bienni reformista
una vegada a les eleccions del 36, guanyara de manera molt ajustada el front popular i
significarà una reorientació de la república i se ornaran a posar en marxa les reformes del
bienni
+ anomenar reformes (reforma argària...)

+ comentar mesures noves fruit del moment
- amnistia presos polítics
+ comentar que a n’aquesta època radicalització pública...
comparar amb eleccions del novembre del 33
Instruccions reservades del general Mola (abril 1936)
Introducció: context Front + conspiració + divisió

“Aquest text fa referència al cop simultani organitzat per Mola durant el govern del Front
Popular”.
Comentari text
“Pel que podem llegir al text”
Anticipa mesures bàndol nacional durant la guerra
● Repressió serà molt dura
La repressió té lloc a ambdós bàndols. Al republicà, destaquen els afusellaments de líders
de dretes, els passeigs i les txeques. Al nacional, es va fer una repressió sistematitzada
amb consells de guerra, matances civils (Badajoz, Sevilla) i assassinats de líders i
intel·lectuals republicans (Lorca, Lluís Companys).
“Enemic organitzat”: Intueixen el possible fracàs del cop d’estat, veien la república forta.
“exemples per escanyar els moviments de rebel·lia o vaga” → Està anticipant la llei de
Responsabilitats Polítiques : que permetrà perseguir a qualsevol que combregui amb les
idees esquerranes
“És una dictadura de caràcter militar” → suport de tota la dreta política. els falangistes volien
un estat feixista, els carlins volien monarquia tradicional : avall, hem de comentar la
indefinició ideològica
“restablir l’ordre públic” → Els actes de violència durant el front popular, la no acceptació de
la victòria esquerrana per part de la dreta, esquerra que vol la revolució .
* Violència dels dos bàndols
Desenvolupament alzamiento
Comentar
- front popular
- conspiració
- alçament (mapa evolució militar)
- detonants guerra
*PREGUNTA CAUSES I CONSEQÜÈNCIES
Ban de declaració de l’Estat de Guerra a les Illes Balerals (juliol 1936) signat pel
general Goded
BANDO
Artículo 1.º Se declara el Estado de Guerra en todo el Archipiélago Balear.
Artículo 2.º En defensa de la Patria, asumo el mando absoluto en todo el

Archipiélago, quedando destituídas las autoridades civiles.
Artículo 3.º Resuelto a mantener inflexiblemente mi autoridad y el orden, será

pasado por las armas todo aquel que intente, en cualquier forma de obra o de
palabra, hacer la más mínima resistencia al Movimiento Salvador de España.
Con igual ejemplaridad se castigará el más ligero intento de producir huelgas o

sabotajes de cualquier clase y la tenencia de armas, que deben ser entregadas
inmediatamente en los Cuarteles.
Artículo 4.º Todos los soldados que disfruten permiso deberán incorporarse
inmediatamente. Asimismo se incorporarán inmediatamente a sus Cuerpos todos
los soldados del Capítulo XVII de la Ley de Reclutamiento, denominados cuotas,
pertenecientes a los reemplazos de 1931 a 1932, ambos inclusive, y cuantos
soldados de estos reemplazos deseen hacerlo voluntariamente para contribuir a
este Movimiento Salvador de España.
Palma de Mallorca, 19 de Julio de 1936.- El General Comandante Militar de

Baleares,
Manuel Goded.
CONTEXT
Amb la victòria del Front Popular comencen les conspiracions militars desde la UME per a
coordinar un pronunciament. davant això els generals sospitosos de colpisme serna
allunyats del centre de decisions (Madrid): Mola a Pamplona, Goded a Mallorca i Franco a
Canàries.

L’Alzamiento Nacional s’inica el 17 de juliol a Canàries i Marroc, el 18 s’estén a la resta de
l’estat. Té un èxit parcial i deriva cap a la guerra civil. El 19 de juliol Goded declara l’estat de
guerra a Mallorca i s'adhereix al moviment.
Centrar-nos en la guerra civil a les Balears
Mallorca:
Article 1: Serà desde Mallorca que Goded proclama l’estat de guerra, Mallorca queda
adherida al cop d'estat.
Article 2: Les autoritats republicanes són destruïdes, IB van quedar al bàndol nacional.
Menorca, fins al final de la guerra va ser republicana.
Article 3: es castiguen amb la pena de mort qualsevol intent de rebel·lió. Una vegada es
declara l’estat de guerra s’inicia una duríssima repressió contra tot aquell que s’oposava a la
insurrecció.
Article 4: Crida als soldats. Es creen les milícies ciutadanes i de la falange per mantenir
l’ordre amb una acció repressiva molt forta. S’empresoren a mes de 1500 persones
(sindicats i partits polítics d’esquerra i republicans).
Resposta població
Militars i falangistes controlen els principals punts estratègics de Mallorca. La població en
general sent indiferència, no ofereixen resistència.
Només s’ofereix resistència desde els carrabiners, Manacor, Pollença i Sóller. Es creen les
milícies ciutadanes i de la Falange per mantenir l’ordre amb una acció repressiva molt forta.
A Eivissa, degut a la poca guarnició militar, no hi ha problemes de control de situació.

Empresonen els seguidors republicans dels partits obrers i sindicats.
A Menorca, Bosch Atienza proclama l’estat de guerra el 20 de juliol. Fracassa degut a la

contra rebel·lió dels suboficials i de la tropa i poble.
L’agost del 36 el capità Bayo organitza l’expedició de conquesta de Mallorca i Eivissa per
evitar que les Balears siguin utilitzades com a base contra la República. Desde Menorca,
parteixen tropes sense ensenyament militar i comportament anàrquic, desembarquen
fracassadament a Sa Coma. Són derrotades pels insurrectes i aviació italiana.
El 4 de setembre del 36 el capità Bayo es retira i els nacionals tornen a ocupar Eivissa,
Cabrera i Formentera. Només Menorca es manté republicana fins dia 9 de febrer del 29.
***Quan el cop triomfa a Mallorca, Goded es desplaça a Catalunya allà on l’ha de fer
triomfar. Serà afussellat pels republicans.
conseqüències guerra IB a nivell general

MAPA EVOLUCIÓ MILITAR
Cop d’estat + antecedents (Tret de causes i conseqüències)
Durant la República hi ha conspiracions militars, serveix d’exemple la del general Sanjurjo
(Bienni Reformista). Amb la victòria del Front Popular comencen les conspiracions militars
de la UME per preparar un aixecament. El govern allunya els generals sospitosos de
colpisme de Madrid: Franco a Canàries, Goded a Mallorca i Mola a Pamplona.

Front, conspiració ume, mola sanjurjo franco i cop.
Alzamiento nacional i desenvolupament del 17-19 de juliol.

● 17 de juliol: Melilla, Àfrica.
Franco arriba desde Canàries (hidroavió Dragon Rapide finançat per joan march).
● El 18 de juliol:
○ Queipo de Llano a Sevilla
○ Godeb s’aixeca a les Balears
○ Mola a Pamplona.
Els militars rebels utilitzen una gran violència contra les autoritats militars i civils que
segueixen fidels a la república: afusellaments del general Batet a burgos i de Romedales a
melilla.
● El 19 de juliol
Franco arriba al Marroc i es fa càrrec de l'exèrcit.
Cap de la república: Santiago Casares Quiroga → es nega a armar els obrers i dimietix.
Serà substituït per Martinez Barrios, intenta pactar sense èxit amb les rebels. Dimiteix.
● Dia 20 de juliol
Cap de govern: José Giral. Arma a les organitzacions obreres.
Provoca el fracàs parcial del pronunciament: Resistència del sectors obrers, sector de la
guàrdia civil i exèrcit fidel a la república i control republicà a les ciutats.
Zones
Espanya es divideix en:
Evolució bàndols
Tot i els intents dels insurrectes (progrés cap a Madrid i batlles de rodalies) Madrid queda
sota domini republicà fins a finals de guerra. Serà entregada pel general casado el 18 de
març del 1939.
Els nacionals ocupen la franja del nord industrial (abril-octubre 37), fins el moment
republicana. Trobam l’ocupació de bilbao i el bombardeig de gernika.
Amb la campanya d’Aragó (novembre 37-juny 38) els nacionals avancen cap a la
Mediterrània, la zona republicana torna a quedar dividida, aïllant catalunya.
El darrer intent de resistència de la República és la batalla de l’Ebre, tot i això els nacionals
entren a Barcelona (gener 39), Tarragona i Girona.
Text de Manuel Azaña sobre els problemes del govern republicà en començar la
guerra, Memorias políticas y de guerra
Doc 1.- LA SITUACIÓN DEL GOBIERNO TRAS EL ALZAMIENTO
Al siguiente día del alzamiento militar el gobierno republicano se encontró en esta situación; por
un lado tenía que hacer frente al movimiento que desde las capitales y provincias ocupadas
tomaba la ofensiva contra Madrid.; y por otro, a la insurrección de las masas proletarias, que sin
atacar directamente al gobierno, no le obedecían. Para combatir al fascismo, querían hacer una
revolución sindical. La amenaza más fuerte eran, sin duda, el alzamiento militar, pero su fuerza
principal venía, por el momento, de que las masas desmandadas dejaban inerme al gobierno frente
a los enemigos de la República. Reducir aquellas masas a la disciplina, hacerlas entrar en una
organización militar del estado, con mandos dependientes del gobierno, para sostener la guerra
conforme a los planes de un Estado Mayor, ha constituido el problema capital de la República.
Azaña, escritos políticos y de guerra
PREGUNTA EVOLUCIÓ POLÍTICA (sobretot republicana i mencionar un poc nacional)
Desenvolupar govern Giral i Caballero

dualitat de poders
“contra madrid” → la república ha de fer front a les tropes
“a la insurrección de las masas proletarias” → els obers, que demanaven armes.
“no le obedecian” → no ataquen al govern però no l’obeeixen
“alzamiento militar, gobierno” → no hi ha una unitat d’acció
“dependientes del gobierno” → no hi havia un comandament únic, com si hi era al bàndol de

franco
“constituir el problema capital de la Republica → falta de comandament únic
Més endevant, durant l’època de largo caballero, es formarà l’exèrcit popular de la república,
per combatre la indisciplina
comentar dualitat de poders al bàndol de república

- ajuntaments
- organismes populars: comites, consells
poder democrático liberal convivia amb el poder revolucionari
les institucions pròpies que conviien amb els poders revolucionaris
Resumir govern Negrín + final de sa guerra

CONCLUSIÓ
Per contra, l’evolució política al bàndol és molt diferent. Desde un principi es crea la Junta
de Defensa de L’Estat, després de la mort de Sanjurjo. S’anul·la tota la tasca de la república
i es prenen mesures dràstiques (estat de guerra). Franco puja al poder ja l’octubre del 36 i
crea la Junta tècnica, hi ha un comandament militar únic però no una cohesió política.
Franco allarga la guerra i amb el Decret d’unificació crea la Falange espanyola i de de les
JONS i amb el Decret d’administració central concentra els poders. Finalment, el gener del
38 es substitueix la Junta tècnica per el govern de Franco, s'institucionalitza la dictadura
basada en el conservadorisme, catolicisme, militarisme, autoristarisme... Franco aplica una
economia autàrquica, emet les primeres lleis fonamentals (ley de fuero del trabajo), la llei de
premsa i la llei de responsabilitats polítiques.
Podem veure que aquestes institucions i ideals creats durant la guerra s’apliquen al règim
durant la postguerra, s’allarga fins el 1975. Mencionar que la repressió és present als dos
bàndols encara que al nacional és sistematitzada.
Decret d’unificació de Falange i la Comunió Tradicionalista (1935)

EL DECRETO DE UNIFICACIÓN Llegada la guerra a un punto muy avanzado y próxima la
hora victoriosa, urge ya acometer la gran tarea de la paz, cristalizando en el estado nuevo el
pensamiento y el estilo de nuestra Revolución Nacional. Unidos por un pensamiento y una
disciplina común, los españoles todos han de ocupar su puesto en la gran tarea. Esta
unificación (...) precisa tener en cuenta que (...) Falange Española y Requetés han sido los
dos exponentes auténticos del espíritu del alzamiento nacional iniciado por nuestro glorioso
Ejército el diecisiete de julio. Como en otros países de régimen totalitario, la fuerza
tradicional viene ahora en España a integrarse en la fuerza nueva. Falange Española aportó
con su programa masas juveniles, (...) los Requetés [aportaron], junto a su ímpetu guerrero,
el sagrado depósito de la tradición española (...). Por todo lo expuesto, DISPONGO: Artículo
1º. Falange Española y Requetés, con sus actuales servicios y elementos, se integran, bajo
Mi Jefatura, en una sola entidad política de carácter nacional, que de momento se
denominará Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. Esta organización,
intermedia entre la sociedad y el Estado, tiene la misión principal de comunicar al Estado el
aliento del pueblo y de llevar a éste el pensamiento de aquél a través de las virtudes
político-morales, de servicio, jerarquía y hermandad (...). Quedan disueltas las demás
organizaciones y partidos políticos. Artículo 2º. Serán órganos rectores de la nueva entidad
política el Jefe del Estado, un Secretariado o Junta Política y el Consejo Nacional (...)
Artículo 3º Quedan fundidas en una sola Milicia Nacional las de Falange Española y de
Requetés, conservando sus emblemas y signos exteriores (...). La Milicia Nacional es
auxiliar del Ejército. El Jefe del Estado es el Jefe Supremo de la Milicia (...). Dado en
Salamanca a diecinueve de abril de mil novecientos treinta y siete.- FRANCISCO FRANCO,
Boletín Oficial del Estado (Burgos), 20 de Abril de 1937
PREGUNTA EVOLUCIÓ POLÍTICA (sobretot nacional, començar per aquí)

Context: Octubre 36 (junta tècnica)
Problemes: ventall opcions polítiques que donen suport a franco. (direcció militar única però
no cohesió política).
franco va establir l’estratègia d’allargar la guerra per imposar el seu lideratge
va reduir a un règim de partit únic, amb un líder indiscutible → Per tant, franco sols va
legalitzar un únic partit polític; Falange i de les Jons. DEl qual ell és el líder indiscutible.
membres de dins falange o carlins varen presentar reticències a integrarse al partit : manuel
hebilla o falconde
“como en otros países...de les JONS” decret d’unificació

“bajo mi jefatura” → ell com a jefe de estado, de partit únic.
Comentar gener 38 la junta técnica es substitueix per el govern de Franco + obra legislativa
franquisme.
Conclusió: Final de la guerra i inci de la dictadura

*Bàndol republicà:
Govern José Giral: Dualitat poders + col·lectivització.
Largo Caballero: Govern d’unitat Antifeixista + unificació poders.
Conflicte “guerra o revolució” → Fets del maig del 37.
Manuel Azaña→ Govern Negrín,
Indalecio prieto: Resistència i centralisme
13 punts + context internacional
Final de la guerra.
Resolució de la ONU contra el règim de Franco (1946)
Pel seu origen, naturalesa, estructura i comportament general, el règim de Franco és un

règim feixista, organitzat i implantat en gran part gràcies a l'ajuda de l'Alemanya nazi i de la
Itàlia feixista. Durant la llarga lluita de les Nacions Unides contra Hitler i Mussolini, Franco
va prestar una ajuda molt considerable a les potències enemigues, malgrat les contínues
protestes dels aliats (...)
L'Assemblea General de Nacions Unides, convençuda que el govern feixista de Franco a

Espanya (...) no representa al poble espanyol (...), recomana que es prohibisca al govern
de Franco pertànyer als organismes internacionals creats per Nacions Unides, o relacionats
amb elles, i participar en conferències i altres activitats que puguen concertar les Nacions
Unides, o aquests organismes, fins que es forme a Espanya un govern nou i adequat. A
més (...) recomana que, si dins d'un termini raonable, no s'estableix a Espanya un govern
l'autoritat del qual procedisca dels seus governats i que es comprometa a respectar la
llibertat d'expressió, de religió i de reunió, i a celebrar com més prompte millor eleccions en
les quals el poble espanyol puga expressar la seua voluntat, lliure de coacció i d'intimidació
(...), el Consell de Seguretat estudie les mesures per a remeiar tal situació. Així mateix,
l'Assemblea recomana que tots els Estats membres de les Nacions Unides retiren
immediatament els ambaixadors i ministres plenipotenciaris que tenen acreditats a Madrid.”
Resolució de l'Assemblea General de les Nacions Unides (12 desembre 1946).
Tema franquisme
“origen, estructura...” ha acabat la 2GM i espanya se li vetarà l’entrada a la ONU, per ser un
règim feixista, fins a l’any 1955.
“Règim de franco és un règim feixista … itàlia feixista” → auda països feixistes a la guerra
civil
“protestes dels aliats” → división azul
“nou i adequat” → anys de obertura
“respectar la llibertat...madrid” → diuen el que ha de fer Espanya
“retirar els ambaixadors” → tots els retinren menos el vaticà, portugal ni argentina

Bloc3 PDF

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Bloc3 PDF

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

La Segona República, Govern provisional i Constitució del 1931.

Davant la crisi de la monarquia l’oposició republicana antimonàrquica s’anà organitzant a

La història de la Segona República espanyola es divideix en quatre fases: govern

Es van dur a terme diferents àmbits de reforma:

La qüestió agrària és un problema històric d’espanya que lesdesamortitazacions no havien

En quan a les autonomies, a les nacionalitats històriques se les presenta l'oportunitat de

Manuel Azaña dimiteix i Alcalá Zamora convoca eleccions el 18 de novembre de 1933 de

Les conseqüències d’aquesta revolució d’octubre van ser la polarització i radicalització de

A la tardor del 1935, un seguit d’escàndols de corrupció (especialment el cas Straperlo,

El clima de conflictivitat, la radicalització política Bienni Negre i un seguit d’escàndols de

Els principals problemes interns, d’oposició i radicalització social van ser:

A la primavera de 1936 s’ intensifica la confrontació política i es produeixen enfrontaments

La radicalització políticosocial de les dretes i esquerres va anar augmentant fins arribar al

A partir del març es coordina un pronunciament simultani. El líder és Sanjurjo (exiliat a

Espanya queda dividida en dues zones antagòniques:

La repressió té lloc a ambdós bàndols. Al republicà, destaquen els afusellaments de líders

Molts republicans parteixen a l’exili cap a França (frontera de Portbou i La Jonquera).

A nivell polític, la victòria dels insurrectes acaba amb el projecte transofromador i

El conflicte és una catàstrofe cultural: intel·lectuals, artistes i professionals republicans s’han

El febrer comencen les conspiracions militars de la UME per preparar un aixecament. Al

Els insurrectes o Nacionales s’aixequen en contra de la República, defensen el règim

La guerra civil espanyola es divideix en etapes:

La batalla de l’Ebre i l’ocupació de Catalunya (juliol 1938 - febrer 1939). La República,

La fi de la guerra (febrer - abril 1939).

A Eivissa, degut a la poca guarnició militar, no hi ha problemes de control de situació.

A Menorca, Bosch Atienza proclama l’estat de guerra el 20 de juliol. Fracassa degut a la

La resposta popular és la persecució dels “facciosos”: església, propietaris, burgesos.

La situació internacional afebleix la República: Pacte Munic, la retirada de le Brigades i

Al bàndol nacional, degut a la mort de Sanjurjo, els generals insurrectes es reuneixen a

Tot i el comandament militar únic i indiscutit no hi ha cohesió política (cohesionat exèrcit).

Inspirat en el feixisme, defensa el conservadorisme i catolicisme, el militarisme,

Desde el Règim es du a terme una repressió institucionalitzada i sistemàtica basada en la

El règim, durant la seva existència va haver d’evolucionar degut a les circumstàncies

1973-1975: Tardofranquisme. Anys de crisi a nivell polític i econòmic. L’oposició,

El Franquisme es caracteritza per ser antiliberal, anticomunista, totalitari, catòlic i

El Franquisme no és un partit polític: existeixen diferents famílies i Franco exerceix d'àrbitre i

Aquestes famílies guanyen o perden importància al llarg de la dictadura. En els primers

Les fonts ideològiques plurals, procedents de la totalitat de la dreta foren successives en la

Exèrcit i nacionalpatriotisme. Principal aportació ideològica per part dels militars.

Església i nacionalcatolicisme. L'església defensa la religió i la moral catòlica amb la seva

Trobem actituds socials dividides en diferents postures:

El franquisme es divideix en tres etapes: postguerra i dècada dels cinquanta (1939-1959),

La victòria aliada posa fi a la 2a Guerra Mundial (1945) i derrota el feixisme europeu.

L’obertura internacional té lloc dins el context de la guerra freda. Espanya és anticomunista:

Entre el 45 i 59 l’oposició entra en crisi degut a la repressió i reconeixement internacional

L’autarquia disminueix el nivell de vida (desequilibri entre preus i salaris). Augmenta la

El model social és la direcció “paternalista” del poble. S’adoctrina la societat (organitzacions

El franquisme es divideix en tres etapes: postguerra i dècada dels cinquanta (1939-1959),

A partir dels 60 es torna a reactivar l’oposició. El 1962 se celebra el Congrés de Munich

Creix l’oposició a les universitats espanyoles, reclama llibertats i un règim democràtic. El

Al 1959 s’aprova el Pla d’Estabilització i liberalització. Cerca l’estabilitat econòmica (moneda

S’equilibren les importacions i exportacions, es redueix el dèficit públic, es devalua la

De la mateixa manera, s’impulsen plans de desenvolupament industrial: tres plans

Es creen pols de desenvolupament per industrialitzar les zones deprimides i poc

A partir de 1963 la transformació econòmica i social condueix al “miracle econòmic

La societat espanyola deixa de ser principalment agrària, predomina el sector industrial. Hi

El moviment interior és tant camp-ciutat (èxode rural) i el moviment de interior costa

El franquisme es divideix en tres etapes: postguerra i dècada dels cinquanta (1939-1959),

L’oposició augmenta la seva pressió amb vagues, manifestacions i comunicats.

Al 1975 el PSOE (dirigit per Felipe González) impulsa la Plataforma de Convergència

El règim endureix la repressió, el 1970 es celebra el Judici de Burgos on es condemnen a

També trobem deficiències. La renda per habitant és molt inferior a l’europea, hi ha

Durant el govern d’Adolfo Suárez es va reconèixer l’autonomia de les regions que ja