Apunts La II República

Història d’Espanya
Institut JR Benaprès
TEMA 4. LA II REPÚBLICA (1931-1936)
1. DE LES ELECCIONS MUNICIPALS DEL 31 A LA II REPÚBLICA.
El 12 d’abril de 1931 van celebrar-se les eleccions municipals a Espanya amb un

elevat índex de participació del 67%. Podien votar tots els homes majors de 25 anys
i a les grans ciutats la jornada va produir-se amb una transparència electoral
infreqüent en l’Espanya restauracionista. Les forces polítiques i l’opinió pública eren
conscients que aquests comicis esdevindrien un plebiscit sobre la continuïtat de la
monarquia. Així, les eleccions d’abril de 1931 van convertir-se en un referèndum
popular sobre el model d’Estat.
Resultats electorals eleccions municipals, Abril 1931
Els partits col·ligats en el Pacte de

Sant Sebastià (republicans,
socialistes i nacionalistes) van
imposar-se a les grans ciutats,
obtenint la victòria en 41 de les 50
capitals de província, i a la major
part dels nuclis industrials, mentre
que al món rural eren els
monàrquics els que van triomfar ja
fos per tradició o per pressions
caciquils. Malgrat que el nombre de
regidors monàrquics era superior al
de republicans en el conjunt del país, els resultats electorals van evidenciar que
bona part de l’electorat havia apostat per un canvi de règim.
Coneguts els resultats, el 14 d’abril,

els regidors electes de la localitat
guipuscoana d’Eibar van ser els
primers a proclamar la República
des de la plaça de l’Ajuntament, i al
llarg del dia ho van anar fent els
regidors de moltes altres ciutats
del país (Barcelona, Sevilla,
València, Saragossa, Sant
Sebastià…), mentre la població
sortia al carrer de manera
espontània i pacífica a celebrar-ho.
A Catalunya, les eleccions del 12 d’abril també

van reflectir el sentit plebiscitari sobre la
monarquia. Així, la Lliga Regionalista va
presentar-se com una opció política continuista
i reformadora, mentre que les forces
republicanes, la coalició republicano-socialista i
la recentment creada Esquerra Republicana de
Catalunya (ERC) de Macià es presentaven com
una opció rupturista amb el règim monàrquic.
Els resultats van donar un clar triomf d’ERC i una
inesperada derrota de la, fins llavors
hegemònica, Lliga Regionalista. La clara victòria
a les eleccions va portar Francesc Macià, el gran
vencedor de les eleccions, a proclamar la
República Catalana integrada en el si de la
República Federal Espanyola.
Proclamació de la República Catalana per Francesc Macià, 14 d’abril de 1931
Les eleccions del 12 d’abril de 1931 a Catalunya:
Monàrquics Republicans Socialistes Altres
Barcelona – 34 4 12
Tarragona 4 17 2 5
Lleida – 23 – 8
Girona 2 17 3 1
Davant la situació, amb la bandera republicana onejant a un gran nombre

d’ajuntaments espanyols, i per evitar una confrontació sagnant entre monàrquics i
republicans, Alfons XIII va veure’s obligat a renunciar a la potestat reial i va
abandonar el país en direcció cap a l’exili francès. Tot i que inicialment Alfons XIII
va mostrar-se contrari a abandonar el tron, els militars (Sanjurjo) van fer-li veure que
mantenir la monarquia suposaria anar a desembocar en una guerra civil.
Aquesta era la seva reacció a l’ultimàtum que li havia llançat el Comitè

Revolucionari dirigit per Niceto Alcalá Zamora. A Madrid, els representants dels
partits signants del Pacte de Sant Sebastià van constituir un govern provisional,
que el mateix dia 14 va fer-se càrrec del poder i va proclamar oficialment la Segona
República Espanyola. Romanones i Marañon, assessors del rei, van negociar la
transmissió de poders amb Alcalà Zamora que seria el primer ministre del nou
govern republicà.
D’aquesta manera, el 14 d’abril va ser un dia de celebració generalitzada i que va

transcórrer sense actes de violència. Durant les següents setmanes el rei, des de
l’exili, va aconsellar als seus seguidors que acceptessin la nova República que havia
arribat per la voluntat popular. L’Església també va recomanar que es respectessin
les noves institucions i des de l’anarquisme, tot i que no acceptaven una república
burgesa, inicialment no van atacar-la. Fins aquell moment tot s’havia fet amb el
màxim ordre possible i sense cap vessament de sang.
2. EL NOU RÈGIM REPUBLICÀ.
2.1. La constitució de 1931.
Després de la proclamació de la República, el nou govern va convocar eleccions a

Corts constituents pel 28 de juny, comicis amb un alt índex de participació (70,14%)
i en els quals s’imposarien per una àmplia majoria les forces d’esquerra amb 279
diputats sobre 464. Les principals forces polítiques que van imposar-se a les
eleccions de juny van ser els socialistes, en representació de gran part de la classe
obrera, i els radicals (Lerroux) i radical-socialistes, els quals representaven a una
àmplia part de la petita i mitjana burgesia rural i urbana del país.
Constituïdes les Corts, el govern va restar en mans de la coalició

vencedora, que va ratificar en els seus càrrecs Niceto Alcalá
Zamora, com a cap de govern, i la resta de ministres del govern
provisional. Les Corts van nomenar immediatament una
comissió encarregada d’elaborar un projecte de Constitució, la
qual seria aprovada el desembre de 1931 després de llargs,
intensos i apassionats debats.
Niceto Alcalá Zamora
La Constitució de 1931, molt avançada al seu temps, tenia un fort

caràcter democràtic i progressista ja que va basar-se en bona
part en l’exemple de la República de Weimar alemanya. Això ja es
feia evident en l’article primer del títol preliminar, el qual definia
Espanya com “una república de treballadors de totes les classes,
que s’organitza en un règim de llibertat i de justícia”.
La nova Constitució establia que tots els poders emanaven del poble i l’organització
de l’Estat en una configuració integral (ni centralista ni federal), dins de la qual
s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.
Els poders van dividir-se seguint el model clàssic. El poder legislatiu residia en les
Corts, constituïdes per una sola cambra amb àmplies atribucions. El poder executiu
requeia en el govern, format pel consell de ministres i el cap de govern, així com en
el president de la República, cap de l’Estat i representant institucional del país
escollit per un mandat de 6 anys. I el poder judicial es confiava a uns jutges
independents.
La carta magna republicana també incloïa una àmplia declaració de drets i

llibertats bàsics, a més de mostrar una gran preocupació per les qüestions socials.
Es garantia la igualtat absoluta davant la llei, l’educació, el treball, la no
discriminació per raons d’origen, sexe o riquesa i la llibertat d’expressió, reunió i
associació. S’establia el dret a vot des dels 23 anys de manera igual, directa i
secreta, i per primera vegada es concedia el dret a sufragi a les dones. També es
reconeixia la facultat del govern per expropiar béns d’utilitat social i es definia el
treball com una obligació social.
Finalment, la Constitució afirmava la laïcitat de l’Estat, ja que cap religió era

declarada com oficial, s’establia la separació Església-Estat i la llibertat religiosa, es
declaraven els eclesiàstics incapacitats per ensenyar, i es reconeixien el matrimoni
civil i el divorci.
La Constitució de 1931, tot i que va ser aprovada per una àmplia majoria dels
parlamentaris (368 vots), no va aconseguir el consens de totes les forces
polítiques. Així, mentre republicans, socialistes i nacionalistes la votaven
favorablement, les dretes van mostrar el seu rebuig per la laïcitat i la
descentralització de l’Estat. A més, l’aprovació dels articles religiosos del text
constitucional va provocar la dimissió dels polítics catòlics que en aquells
moments formaven part del govern.
2.2. Les forces polítiques i socials de la II República.
Es fa molt difícil parlar d’un sistema de partits

homogeni i estable en els anys de la Segona
República. El sistema electoral majoritari va
impulsar la concentració de les forces polítiques
afins en funció dels grans temes a solucionar. En
qualsevol cas, a continuació es presenta una
classificació en funció del seu posicionament a la
dreta o l’esquerra política.
Les formacions polítiques i sindicals d’esquerres:
Manuel Azaña
● Izquierda Republicana: La IR va ser un partit de

centreesquerra d’àmbit estatal creat el 1934 a
partir de la convergència d’Acción Republicana
de Manuel Azaña, del Partit Republicà Radical
Socialista de Marcel·lí Domingo i de l’ORGA de
Santiago Casares Quiroga. Tenia una certa
implantació entre les classes mitjanes i populars
i amb el suport d’una bona part de la
intel·lectualitat espanyola. Azaña fou president
del govern (1931-1933) i, des de 1936, president
de la República.
FRancesc Macià (esq.) i Lluís Companys
● Esquerra Republicana de Catalunya: ERC era

un partit nacionalista català constituït el
1931. Integrava sectors nacionalistes radicals
com l’Estat Català de Francesc Macià, vells
republicans històrics i petites formacions
republicanes i nacionalistes. El seu programa
va atreure amplis grups de la petita burgesia,
de la pagesia i de la classe treballadora.
Hegemònic durant tota l’etapa republicana, va aportar els dos presidents que
tindria la Generalitat (Macià i Companys), comptava amb una gran militància
(70.000 militants el 1933) i proposava un ampli programa de reformes
polítiques i socials.
Francisco Largo Caballero i Indalecio Prieto
● Partido Socialista Obrero Español: En els

anys de la República va formar part dels
governs de Manuel Azaña i va agrupar dues
tendències internes: un corrent
socialdemòcrata, encapçalat per Indalecio
Prieto, partidari de col·laborar amb els partits
burgesos i consolidar el règim republicà; i un
corrent revolucionari, liderat per Francisco Largo Caballero, que considerava la
República com un instrument en el camí cap a l’Estat socialista. El PSOE tenia
una influència notable entre la classe treballadora.
● Partido Comunista de España: El PCE era un

partit minoritari d’obediència soviètica, nascut
el 1921 arran d’una escissió del PSOE. Liderat
per José Díaz i Dolores Ibarruri, va començar
a tenir força el 1934 i, especialment, a partir
de l’esclat de la Guerra Civil.
Dolores Ibarruri
● Partit Socialista Unificat de Catalunya: El PSUC va néixer el 1936 com a partit

català de l’esquerra comunista. Era el resultat de la unió de la Unió Socialista de
Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i el Partit
Comunista de Catalunya. Partits amb una militància escassa i poca influència
política, amb la unificació i l’esclat de la Guerra Civil el PSUC esdevindria, sota
la direcció de Joan Comorera, un partit rellevant en els governs de la
Generalitat.
Andreu Nin
● Partit Obrer d’Unificació Marxista: El POUM va néixer el

1935 de la unió del Bloc Obrer i Camperol i l’Esquerra
Comunista. De tendència trotskista, sota la direcció
d’Andreu Nin i Joaquín Maurín, participaria en els governs
de la Generalitat fins els Fets de Maig de 1937. La seva
incidència política va ser limitada.
● Unión General de Trabajadores: Sindicat socialista fundat el 1888, la UGT

comptava amb 277.011 afiliats el 1930. El seu secretari general era Francisco
Largo Caballero. Va convertir-se en la principal força sindical del nord i el centre
d’Espanya. En aquest període va estendre la seva influència al món rural a
través de la Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra.
● Confederación Nacional del Trabajo: La CNT era un sindicat anarquista fundat

el 1910. Els seus principals punts d’influència es trobaven a Catalunya, Aragó,
Llevant i Andalusia. Dirigit per Àngel Pestaña i Joan Peiró, anomenats els
trentistes, defensava una orientació netament sindicalista i moderada, alhora
que mostraven cert suport a la República tot i defensar l’apoliticisme.
● Federación Anarquista Ibérica: La FAI era l’agrupació radical de l’anarquisme

vinculat a la CNT, partidària de la via insurreccional i armada. Fundada el 1927,
estava dirigida per Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Joan García Oliver.
El seu activisme violent va posar en serioses dificultats els governs

republicans.
Els grups polítics de la dreta:
● Partido Radical: Partit republicà de centre. Dirigit per Alejandro Lerroux, es

mostraria contrari a les reformes republicanes, tot derivant cap a posicions
conservadores. Lerroux arribaria a la presidència del govern durant el Bienni
Negre.
● Derecha Liberal Republicana: Partit republicà de centre-dreta dirigit per Niceto

Alcalá Zamora i Miguel Maura, aviat es fracturaria. Eren partidaris d’una
República moderada i d’unes transformacions poc radicals.
● Partido Agrario: Formació caracteritzada per la seva violenta oposició a la

Reforma Agrària i la defensa dels interessos dels grans propietaris agraris.
Liderat per Martínez de Velasco.
● Confederación Española de Derechas

Autónomas: La CEDA va ser una coalició
electoral de petits grups dretans, creada el
1933 per José María Gil Robles i no
compromesa amb el règim republicà. Tenia
com a objectiu defensar els interessos dels
petits propietaris agraris i de l’Església. Les
joventuts del partit es presentaran com
antirepublicanes i profeixistes.
José María Gil Robles
Francesc Cambó
● Lliga Catalana: La Lliga Regionalista

canviaria la seva denominació el 1933,
però seguiria sent el partit de la burgesia
industrial catalana liberal-pactista i dels
grans propietaris agrícoles. Segona força
política a Catalunya, sota el lideratge de
Francesc Cambó i Joan Ventosa, seria
partidària de qüestions com l’Estatut,
però es mostraria contrària a la Llei de Contractes de Conreus. No va participar
dels governs de la Generalitat.
● Partido Nacionalista Vasco: El PNB arribava als anys de la República com una
força política conservadora pel que feia a la família, l’educació o les relacions
laborals. Posteriorment, l’objectiu d’aconseguir un Estatut d’autonomia pel País
Basc acostaria el partit cap a posicions polítiques més centristes sota el
lideratge de José María Aguirre.
José Calvo Sotelo
● Renovación Española: Partit liderat per José Calvo Sotelo,

defensava obertament la necessitat de liquidar el nou règim
republicà per retornar a l’antic sistema monàrquic. Va
mostrar-se obert a posicions properes al feixisme.
● Comunión Tradicionalista: Partit carlí. Partidaris de la

branca carlina dels Borbons (Javier de Borbó), aspiraven a
instaurar una monarquia tradicionalista i catòlica.
● Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas: Partit autoritari influenciat pel

feixisme italià, va ser liderat per Ledesma Ramos i Onésimo Redondo. Acabaria
unint-se a Falange.
Jose Antonio Primo de Rivera
● Falange Española: Grup polític residual creat el

1933 per José Antonio Primo de Rivera.
D’ideologia feixista, presentava una ideologia
antidemocràtica i una defensa a ultrança del
nacionalisme espanyol. Seria la base del partit
únic del règim franquista (FET-JONS) després de
la seva fusió amb la Comunión Tradicionalista
carlina el 1937.
3. LA GENERALITAT I L’ESTATUT D’AUTONOMIA DEL 1932
3.1. De la República Catalana a la Generalitat provisional.
L’esclatant victòria de les candidatures republicanes i d’esquerra a les eleccions del

12 d’abril de 1931, triplicant el nombre de regidors aconseguits per la dreta, van
portar Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat
de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà a presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec.
Cap quarts de dues a la Plaça Sant Jaume ja onejava la bandera republicana i els
dirigents d’ERC van sortir al balcó de l’ajuntament des d’on Companys va proclamar
la República.
Poques hores després, Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la

República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques.
Macià s’avançava així als esdeveniments que es succeïen a Madrid, potser per
poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu primer govern
integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.
Macià proclamant la República al balcó de la Generalitat
La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern

provisional de la República perquè els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven
que la descentralització de l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats
havien de ser establerts per la futura Constitució. Així, durant uns dies Catalunya va
viure independent de l’autoritat del govern espanyol. La reacció del govern
provisional de Madrid, però, no va fer-se esperar ja que la instauració d’un projecte
federal com el que pretenia Macià no entrava en els seus plans.
El 17 d’abril arribava a Barcelona una comissió del govern encarregada de negociar

amb el president. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República
Catalana per la concessió immediata d’un règim d’autonomia concretat en el
govern de la Generalitat i el compromís de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia
que seria aprovat pel govern espanyol després de ser referendat pel poble català. El
21 d’abril, per signar aquest acord amb el president Macià, el mateix president de la
República, Niceto Alcalá Zamora, va traslladar-se a Barcelona.
El govern de la Generalitat, en mans de republicans i catalanistes d’esquerres,

comptava amb una força més moral que real ja que, en espera de les competències
que es cedirien en el promès Estatut, només podia actuar amb les atribucions de
l’antiga Mancomunitat..
3.2. L’Estatut de Núria.
L’elaboració del projecte d’Estatut que havia de definir el marc institucional de

l’autonomia catalana i les competències que assumiria va ser ràpida. Va crear-se,
en primer lloc, una comissió, presidida per Jaume Carner, que seria l’encarregada
de la seva redacció, la qual va reunir-se a la vall de Núria. A continuació,
l’avantprojecte, l’anomenat Estatut de Núria, va ser aprovat per la Diputació
provisional (una assemblea de representants dels municipis) i, posteriorment,
sense esperar que la Constitució estès enllestida va ser aprovat per referèndum.
Així, el 26 de juliol el text de Núria va ser aprovat per 1.063 municipis catalans
(98%); i el 2 d’agost de 1931, el poble català es pronunciava a favor de l’Estatut amb
un 75% de participació, i 595.205 vots a favor (99%) per només 3.286 en contra.
L’Estatut naixia amb un amplíssim suport a Catalunya, però encara faltava el tràmit
més feixuc: la seva aprovació per les Corts espanyoles.
L’articulat de l’Estatut de Núria era ambiciós i defensava “el dret que té Catalunya
com a poble a l’autodeterminació” a la vegada que reconeixia Catalunya com un
“Estat autònom dintre de la República espanyola”. I és que el text partia de la base
que la República tindria un caràcter federal i que la sobirania, en conseqüència,
residiria en el poble de Catalunya. A més, l’Estatut de Núria declarava el català com
a llengua oficial a Catalunya, acceptava la possibilitat de la federació dels països de
parla catalana i establia les atribucions del poder de la República i de la Generalitat.
La Generalitat es dotava de
competències exclusives en
l’ensenyament, la cultura, la policia,
l’ordre públic, la sanitat, les obres
públiques, l’agricultura, la regulació
del dret civil, l’ordenació territorial, el
règim municipal i els tribunals de
justícia. Per al finançament
autonòmic, la Generalitat disposaria
de la gestió dels impostos directes,
mentre que els indirectes serien
gestionats pel govern central.
Manifestacions en favor de la defensa de l’Estatut de Núria

3.3. L’Estatut d’Autonomia de 1932.
El debat celebrat a Madrid al voltant de l’Estatut va ser llarg, laboriós i farcit de

pressions, com ho prova el fet que, havent estat presentat l’Estatut el 18 d’agost de
1931, les discussions no van iniciar-se fins al mes de maig de 1932 i no van
finalitzar fins el 9 de setembre del mateix any, havent-se accelerat l’aprovació a
causa dels efectes de l’intent de cop d’Estat protagonitzat pel general Sanjurjo.
L’optimisme inicial respecte del text de Núria aviat va ser apaivagat per l’aprovació
d’una Constitució que proclamava l’Estat unitari i que feia inviable la permanència
en la redacció final de bona part de l’articulat presentat pel propi Macià a Madrid.
Paral·lelament, amplíssims sectors socials a dreta i esquerra van mostrar la seva
aversió a la sortida estatutària, que titllaven de separatista, i no van dubtar a
mobilitzar la població espanyola a favor de la unitat indissoluble de la pàtria a
través de mítings, manifestos i campanyes de boicot al productes catalans.
L’Estatut aprovat a Madrid el 9 de

setembre de 1932 (400 dies després
d’haver-lo lliurat a les Corts), amb 334
vots favorables i 24 contraris, havia
estat retallat per uns diputats que
tenien una concepció de l’Estat
espanyol i el seu sostre de
competències molt allunyat del
plebiscitat pels catalans. Tot i això,
encara van conservar-se institucions
bàsiques com el Parlament i el
Consell de govern de la Generalitat.
Així, Catalunya ja no era considerada

un Estat autònom, sinó una regió
autònoma; no es contemplava la
ciutadania catalana, sinó l’espanyola;
el poder de Catalunya ja no emanava del poble, sinó de les Corts; la llengua
catalana ja no era l’única oficial, sinó que compartia aquest caràcter amb el
castellà; la Generalitat no assumiria les competències dels centres d’ensenyament
existents, sinó que n’havia de crear de nous; i la recaptació de tributs ja no
corresponia íntegrament a la Generalitat.
En el repartiment de competències, l’Estat assumia en exclusiva la legislació en

defensa, exèrcit, polítiques aranzelàries, tributs, moneda, banca, legislació laboral i
relacions amb l’Església. Per la seva banda, corresponia a la Generalitat la
legislació del dret civil, el règim administratiu intern de Catalunya, l’ordre públic,
obres públiques, l’administració de justícia i les relacions laborals. Els conflictes
entre la Generalitat i l’Estat s’haurien de resoldre mitjançant el Tribunal de Garanties
Constitucionals.
Tanmateix, l’Estatut d’Autonomia de 1932, acceptat de forma desigual per la

població catalana, era una eina útil per iniciar el camí autonòmic ja que tancava el
període de provisionalitat, reconeixia la Generalitat com a institució de govern de
Catalunya i acceptava l’existència d’un Parlament i d’un Tribunal de Cassació com a
òrgan suprem d’apel·lació. Ara bé, la seva utilitat dependria de la promptitud amb la
qual es rebessin els traspassos i les assignacions pressupostàries corresponents. I
aquest procés va ser lent i deficient.
4. EL BIENNI REFORMISTA (1931-1933)
Amb l’aprovació de la Constitució de 1931, Niceto Alcalá Zamora va passar a

ocupar la presidència de la República i Manuel Azaña va convertir-se en cap del
govern. S’iniciava una nova etapa, entre desembre de 1931 i setembre de 1933, en
la qual les forces republicanes d’esquerra i els socialistes van impulsar un ambiciós
programa de reformes, algunes ja iniciades en el període constituent, que tenien
com a objectiu modernitzar i democratitzar la societat espanyola.
4.1 La reforma agrària.
La reforma de la propietat de la terra va ser el projecte més ambiciós iniciat per la

República. Es volia posar fi al predomini del latifundisme existent a bona part del
centre i el sud espanyol i a la vegada millorar les condicions de vida dels pagesos
més pobres, els jornalers. La reforma era essencial degut al pes que l’agricultura
tenia en l’economia espanyola, ocupant gairebé la meitat de la població activa del
país.
A través d’uns primers decrets, el socialista Largo Caballero, Ministre de Treball, va

disposar que els empresaris agraris havien de donar treball als jornalers del seu
terme municipal (decret de termes municipals), així com que la jornada laboral
havia de ser de vuit hores, i que s’havien de crear jurats mixtos per arbitrar els
salaris i la congelació dels arrendaments. Aquestes mesures van molestar
l’Associació Nacional de Propietaris de Finques que va endegar una actitud de
boicot sistemàtic caracteritzada per la reducció de les superfícies conreades i
l’extensió dels conreus extensius per tal d’utilitzar menys mà d’obra, incrementant
així el nombre de camperols a l’atur.
Després d’aquestes primeres mesures, el març de 1932 van iniciar-se al Parlament

les discussions sobre el Projecte de Reforma Agrària. Igual que va passar amb
l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els debats van eternitzar-se per les

discrepàncies polítiques.
Es pretenia expropiar amb la conseqüent indemnització milions d’hectàrees de

finques que els seus propietaris, fonamentalment latifundistes i nobles, no
conreaven directament, amb l’objectiu de redistribuir-les entre famílies camperoles
o col·lectivitats d’agricultors. La llei afectava aquelles províncies on predominava el
latifundi (Andalusia, Extremadura, Ciutat Reial, Toledo, Salamanca i Albacete) i no
solucionava els problemes dels petits propietaris castellans ni dels minifundistes
gallecs. En definitiva, no es tractava d’un canvi radical de la situació en el camp ni
d’una col·lectivització de la terra, sinó d’un intent per a modernitzar l’agricultura i de
millorar la situació social de la pagesia.
Per a portar a terme la redistribució de les terres va crear-se l’Institut de Reforma

Agrària. Però aquest va trobar-se amb múltiples i greus problemes a l’hora d’aplicar
la reforma, de manera que cap a finals de 1933 només s’havien expropiat unes
90.000 hectàrees i s’hi havien assentat menys de 10.000 famílies (quan s’havien
previst unes 60.000 anuals). D’aquesta manera, la reforma agrària va passar de
representar l’esperança en el nou règim a ser una de les grans frustracions.
3.2. La reforma militar.
El govern republicà estava convençut que l’exèrcit necessitava una profunda

transformació ja que presentava problemes d’estructura i d’actitud: un excés de
comandaments (195 generals i 17.000 oficials per 105.000 soldats), un material
inadequat i antiquat, i uns oficials que aixecaven dubtes al respecte de la seva
predisposició a defensar la República. Es pretenia impulsar una reforma que creés
un exèrcit professional i democràtic.
Azaña va intentar abordar la reforma de l’exèrcit disposant que tots aquells oficials
que no signessin la promesa “pel meu honor servir bé i fidelment la República”
podien causar baixa, però cobrant el seu sou íntegre. Amb aquest moviment van
sortir uns 10.000 oficials, però això no va servir per neutralitzar l’exèrcit. A més, es
van suprimir les capitanies generals i l’Acadèmia Militar de Saragossa, dirigida en
aquell moment pel general Franco i viver dels sectors militars més propensos al
colpisme, va ser clausurada. La reforma, però, va tenir uns resultats limitats i va ser
rebuda com una agressió per alguns sectors militars.
4.3 La reforma religiosa.
Un dels primers objectius de la República va ser limitar la influència de l’Església i

secularitzar la societat espanyola. Així, l’article 3 de la Constitució deia que “l’Estat
espanyol no té religió oficial”. La reforma també va suposar la llibertat de culte, la
supressió del pressupost del clergat, l’establiment del matrimoni civil, la legalització
del divorci, la secularització dels cementiris i la dissolució de la Companyia de

Jesús i la confiscació dels seus béns. A més, el 1933, va aprovar-se la Llei de
Congregacions que prohibia a l’Església i a les ordres religioses dedicar-se a
l’ensenyament, al comerç i a la indústria.
Aquesta legislació, en una societat com l’espanyola dels anys trenta, d’absoluta
majoria catòlica, va convertir-se en la font d’innumerables conflictes. Bona part dels
sectors catòlics van veure en la reforma religiosa una agressió a les seves
conviccions. A més, la jerarquia eclesiàstica (amb l’excepció de Vidal i Barraquer)
no va dubtar a l’hora d’exposar la seva hostilitat a la República i posar els catòlics
en contra del nou règim. Per exemple, el Primat d’Espanya, el cardenal Segura, va
publicar una violenta pastoral sobre la gravetat del moment en la qual propugnava
la unió defensiva dels catòlics per aturar les reformes, motiu per la qual el govern
va expulsar-lo del país.
El cardenal Segura
Igualment, a mida que s’avançava en les reformes i

l’Església s’oposava al règim, la radicalització
anticlerical s’accentuava. Així, el maig de 1931 una
reacció popular i anticlerical va provocar l’incendi d’un
centenar d’edificis eclesiàstics com a conseqüència
dels avalots a Madrid, Sevilla, Còrdova, Màlaga, Sevilla,
Alacant, Cadis, Múrcia i València, fet que va reafirmar
l’Església i els catòlics en els seus temors. En canvi, al
nord peninsular i a Catalunya la calma va ser total.
4.4. La reforma de l’Estat centralista.
En el projecte polític republicà hi entrava la

contemplació de la diversitat nacional dins d’Espanya,
tal i com s’havia recollit en el Pacte de Sant Sebastià
primer i en la Constitució de 1931 després. Això,
suposadament, comportava que qualsevol regió que
ho sol·licités podia accedir a l’autonomia.
Catalunya va ser el primer territori on va iniciar-se

aquest procés amb la creació de la Generalitat i
l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1932. Ara bé,
aquesta va ser l’única nacionalitat que va aconseguir
aquest reconeixement abans de l’esclat de la Guerra
Civil. Així, l’Estatut basc, ratificat pel poble en plebiscit
el novembre de 1933, no va ser aprovat fins a l’octubre
de 1936. I l’Estatut gallec, plebiscitat el juliol de 1936, no va ser aprovat fins el

febrer de 1938.
4.5 La reforma laboral.
La millora de les condicions laborals va ser l’objectiu primordial del ministre

socialista Francisco Largo Caballero, tot i l’oposició de les organitzacions patronals
a qualsevol tipus de reforma del marc de les relacions laborals. Així, es va aprovar
la Llei de Contractes de Treball, que regulava la negociació col·lectiva, i la Llei de
Jurats Mixtos, que atorgava a aquests jurats un poder d’arbitratge vinculant en cas
de conflictes laborals. La legislació laboral va completar-se amb l’establiment de la
jornada laboral de quaranta hores setmanals i l’augment dels salaris.
4.6 Reforma educativa i cultural.
L’acció de la República en el camp de l’educació va promoure una educació liberal i

laica i garantint el dret universal a l’educació per primer cop en la seva història. Es
pretenia estendre la cultura a les capes menys afavorides de la població, reduir el
40% d’analfabetisme i posar en marxa un programa modern d’educació que
estigués a l’abast de tota la població. En el camp de l’escolarització van fer-se uns
avenços notoris. Així, en els períodes de govern d’Azaña van construir-se més
escoles (10.000) que en els trenta anys anteriors. A més, van crear-se places de
mestres i aquests van veure millorat el seu salari, va ampliar-se el nombre
d’estudiants de secundària, van millorar-se les universitats i va crear-se un institut
d’investigacions científiques. En aquest període, el pressupost destinat a educació
va incrementar-se fins al 50%.
Obra de teatre itinerant en el marc de les Misiones pedagògiques.
Una iniciativa singular de

difusió cultural va
consistir en la creació de
les Misiones Pedagógicas,
introduïdes l’estiu de
1933, que tenien com a
objectiu fer arribar la
cultura als nuclis de
població més endarrerits
mitjançant uns 5.000
grups ambulants de
professors, estudiants i
intel·lectuals que
portaven a aquestes zones biblioteques ambulants, conferències, teatre i cinema.
Un aixecament anarquista a Casas Viejas (Cadis) i la repressió duríssima que el va

seguir amb la intervenció de la força pública produint ferits i morts van ser alguns
dels motius que portarien a la dimissió d’Azaña i del seu govern, desacreditat per
les dures mesures policials adoptades per restablir l’ordre públic, donant pas a unes
noves eleccions el novembre de 1933 que donarien pas al triomf de les dretes.
El general José Sanjurjo
Alguns sectors de l’exèrcit van voler aprofitar el

descontentament creixent dels grups més conservadors de
la societat per les reformes militar i agrària d’Azaña
juntament amb el projecte d’Estatut d’Autonomia de
Catalunya i la laicització de l’Estat. Així, l’agost de 1932, el
general José Sanjurjo va protagonitzar un intent de cop
d’Estat amb la pretensió de forçar el gir polític de la
República cap a la dreta. El cop, la Sanjurjada, va fracassar
estrepitosament i Sanjurjo va ser empresonat. La seva
rebel·lió s’havia demostrat prematura perquè els grups
socials de la reacció que poguessin haver-li donat suport encara no estaven prou
units, però va obrir un perillós camí per a l’evolució de la Segona República que es
concretaria amb la creació de la clandestina Unión Militar Española profundament
reaccionària i antireformista.
5. EL BIENNI NEGRE (1933-936)
5.1. El bienni conservador: la retirada de les reformes.
Al llarg de 1933 la República va entrar en crisi. El proletariat, tant l’anarquista (CNT)

com el socialista (UGT), va desentendre’s dels objectius republicans i va practicar
una estratègia revolucionària; els tradicionalistes i les elits econòmiques, socials i
ideològiques (Església, grans propietaris, organitzacions patronals, etc.)
s’aglutinaven en la idea d’enderrocar les reformes dels primers governs republicans;
i els mateixos republicans dubtaven del camí a seguir.
D’aquesta manera, el president de la República, Alcalá Zamora, va fer dimitir Azaña

per la seva complaença amb els socialistes i va encarregar Martínez Barrio la
formació d’un govern integrat exclusivament per republicanistes. El projecte, però,
va resultar inviable i l’octubre de 1933 les Corts van ser dissoltes i van convocar-se
noves eleccions pel 19 de novembre.
Al llarg de 1932 les dretes s’havien reorganitzat després de la desfeta republicana.

Així, el centredreta espanyol va reestructurar-se al voltant del Partit Radical
d’Alejandro Lerroux, que va atreure grups d’empresaris, comerciants i propietaris
agrícoles, que no s’oposaven tant al règim republicà com a la seva tendència
esquerranosa. D’altra banda, el 1933, els sectors catòlics i conservadors van
mobilitzar-se molt activament contra la política social, religiosa i autonòmica dels
governs d’esquerres, donant lloc a la creació d’un nou partit, la Confederación
Española de Derechas Autónomas (CEDA) sota el lideratge de José María Gil
Robles.
Les eleccions de 1933 van estar marcades

per la fragmentació dels partits d’esquerres
en un sistema electoral que primava les
coalicions. Així, les dretes arribaven a la
convocatòria electoral amb un front
electoral unificat en moltes
circumscripcions amb un programa
encaminat a revisar la legislació laica i
socialitzant, amnistiar els revoltats del cop
militar d’agost de 1932 i defensar els
interessos econòmics tradicionals del país. Per contra, les esquerres, enfrontades
pels conflictes socials dels anys anteriors, van presentar-se desunides. A més, la
CNT va optar per defensar l’abstenció.
Les eleccions generals van comptar amb la novetat que les dones van tenir
l’oportunitat de votar per primer cop en la història d’Espanya. Tot i això, l’abstenció
va ser força elevada (23%). El resultat va ser la victòria dels partits del centredreta,
inaugurant dos anys de govern conservador que passarien a la història amb el nom
de Bienni Negre encunyat per les esquerres.
Alejandro Lerroux i Jose Maria Gil Robles
Dues forces polítiques van sortir com a vencedores de

les eleccions de 1933: el Partit Radical de Lerroux i la
CEDA de Gil Robles. Davant dels resultats, el president
de la República, Alcalá Zamora, temorós de les
pretensions de la CEDA de reformar la Constitució, va
confiar la formació del govern als radicals de Lerroux.
Aquest, però, comptaria amb el suport parlamentari de
la CEDA a canvi de la promesa de la rectificació
immediata de les reformes del bienni d’esquerres.
D’aquesta manera, el govern de Lerroux posava en

marxa la rectificació de l’anterior obra republicana. La
seva primera mesura va ser l’ajornament de la reforma
agrària: va fixar-se la devolució de terres a la noblesa,
va anul·lar-se la cessió de les propietats mal
conreades, va desposseir-se dels drets d’uns 100.000
camperols que s’havien assentat en grans latifundis
andalusos i va autoritzar-se la lliure contractació,
mesura que va comportar una baixada dels salaris
dels camperols.
Igualment, el govern va intentar contrarestar la

reforma religiosa mitjançant l’aprovació d’una partida
pressupostària de culte i clergat i amb l’inici de
negociacions amb la Santa Seu per signar un nou
concordat. Igualment va posposar-se el programa que
preveia la substitució de les escoles religioses per
escoles laiques.
En relació a l’exèrcit, va aprovar-se una amnistia pels revoltats que s’havien

sublevat juntament amb Sanjurjo l’agost de 1932 i pels col·laboradors amb la
dictadura de Primo de Rivera, el que va la suposar la recuperació de terres per part
dels nobles i restitució en el seu lloc dels militars rebels.
D’altres mesures conservadores del Bienni Negre van ser la reducció del pressupost
en educació, la reducció dels salaris, l’acomiadament dels treballadors que
haguessin destacat en la defensa de la legislació reformista, la paralització del
procés autonòmic basc i l’alentiment dels traspassos a la Generalitat de Catalunya.
El gir conservador i l’obstrucció del procés reformista que s’havia encetat en el

primer bienni republicà van comportar una radicalització de les posicions del PSOE
i de la UGT. L’ala més esquerrana del socialisme, liderada per Largo Caballero, va
proposar deixar de col·laborar amb les forces polítiques burgeses i va propugnar la
revolució social, tot apropant-se a les posicions anarquistes. Com a conseqüència,
una proliferació de vagues i conflictes van esclatar al país al llarg de 1934.
Davant la mobilització obrera, la CEDA va reclamar a l’executiu radical una acció

repressora més contundent en qüestions d’ordre públic i va exigir participar
directament en el govern fent servir l’amenaça de retirar el seu suport parlamentari
al govern. Lerroux va haver de cedir davant de les pretensions de Gil Robles i, el 5
d’octubre de 1934, va atorgar tres carteres ministerials a la CEDA. L’esquerra va
interpretar l’entrada de la CEDA al govern com una deriva del règim cap al feixisme i
no trigaria a reaccionar, donant lloc a la revolució d’octubre.
5.2. Revolució a Astúries; octubre de 1934
L’endemà mateix de l’entrada de la CEDA al nou govern, per iniciativa de la UGT i l’

Aliança Obrera (una conjunció d’organitzacions obreres), va esclatar una vaga
general per impedir la consolidació del govern radical-cedista. El moviment, però va
fracassar com a conseqüència de la manca de coordinació i per la resposta
contundent del govern, que va decretar l’Estat de guerra. Tanmateix, els
esdeveniments van assolir un relleu especialment greu a Astúries i Catalunya.
Així, els miners asturians van protagonitzar una revolució social, fruit de l’acord
previ entre anarquistes, socialistes i comunistes. Columnes de miners armats van
ocupar els pobles de la conca, van prendre gran part de les casernes de la Guàrdia
Civil i van substituir els ajuntaments per comitès revolucionaris que van assumir el
proveïment d’aliments, el funcionament dels transports i el subministrament d’aigua
i electricitat.
Els miners, disposats a defensar la

revolució, van posar setge a la ciutat
d’Oviedo i van enfrontar-se amb les forces
d’ordre. Per tal de reprimir la revolta, el
govern va enviar la Legió, comandada pel
general Franco, des del front colonial africà.
La resistència dels prop de 30.000 miners
asturians va perllongar-se durant deu dies.
Finalment, la contraofensiva del govern republicà va aconseguir la rendició dels

insurrectes després de la intervenció de l’exèrcit i una duríssima repressió. Més de
1.000 miners van morir en la revolució asturiana, molts com a conseqüència
d’execucions sumaríssimes, van produir-se prop de 2.000 ferits i unes 5.000
persones (sindicalistes i altres “sospitosos”) van ser detingudes. Aquests fets van
desfermar una campanya internacional de solidaritat amb les víctimes
5.3. Els fets del 6 d’octubre a Catalunya.
El descontentament davant del rebuig a la Llei de Contractes de Conreu més la

incorporació dels membres de la CEDA al govern de Madrid va provocar que, el 6
d’octubre, en declarar-se la vaga general revolucionària contra el nou govern, Lluís
Companys declarés, com ja ho havia fet Francesc Macià, tot i que en unes altres
circumstàncies, l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. A més,
Companys va instar els dirigents antifeixistes a establir un govern provisional de la
República a Catalunya a l’espera del triomf de la vaga general.
L’Estat Català va durar deu hores. El moviment català va quedar aïllat i sense el
suport de la CNT, que va rebutjar de participar en la revolta perquè desconfiava de
la Generalitat. Igualment, la població va mostrar un escàs suport a la rebel·lió. A
més, els partidaris de la proclama revolucionària, a més de presentar-se
desorganitzats, no esperaven una resposta ràpida i contundent com la que va
viure’s un cop que l’Estat va declarar l’Estat de guerra. L’exèrcit va ocupar
ràpidament els punts neuràlgics de Barcelona sota el comandament del general
Batet.
Portada de La Vanguardia del 9 d'octubre de 1934

L’exèrcit va sufocar ràpidament l’aixecament. Sense possibilitat de victòria, el

govern de la Generalitat i el de l’Ajuntament barceloní van rendir-se. Els caps de la
revolta, encapçalats pel president Companys, van ser empresonats al vaixell
Uruguay, al mateix temps que la CNT donava per ràdio l’ordre de tornar al treball.
Més de 3.500 persones van ser detingudes, entre ells tots els membres del govern
de la Generalitat així com tots els diputats, alcaldes i regidors que havien donat
suport a la insurrecció i els dirigents més destacats dels partits i els sindicats
d’esquerres. Azaña, que es trobava a Barcelona, també va ser empresonat.
Les conseqüències dels fets d’octubre. Les conseqüències van ser dramàtiques, ja
que el govern català va ser jutjat i els seus membres condemnats a trenta anys de
presó, mentre que l’Estatut era suspès i la Llei de Contractes de Conreu
definitivament anul·lada. Així, entre l’abril de 1935 i el febrer de 1936, Catalunya va
passar a ser governada per una coalició dels radicals i la CEDA, amb el suport de la
Lliga que, malgrat la col·laboració, no va aconseguir reimplantar l’Estatut.
A més, com a conseqüència de la revolució d’octubre, la CEDA va augmentar la

seva influència en el govern i va mostrar-se partidària d’aplicar les condemnes amb
rigor i de procedir a una reorientació de la política del govern. Es van tornar les
propietats als jesuïtes i es va nomenar Gil Robles com a Ministre de la Guerra, a la
vegada que Franco, recompensat per la repressió de l’aixecament asturià, es
convertia en cap d’Estat Major. Posteriorment, el juliol de 1935, la CEDA va
presentar una proposta per a modificar la Constitució on es recollia la revisió del
sistema autonòmic, l’abolició del divorci i la impossibilitat de l’expropiació de terres.
6. EL FRONT POPULAR (1936)
6.1. Les eleccions de febrer.
La tardor de 1935 va esclatar una forta crisi de govern. El Partit Radical va veure’s
afectat per un seguit d’escàndols de corrupció, com el cas de l’estraperlo (una
ruleta trucada que, mitjançant suborns, s’havia implantat en diferents casinos
espanyols) i els casos de malversació de fons públics per part de diferents polítics
radicals (afer Nombela). Aquests escàndols van agreujar les diferències a l’interior
de la coalició governamental ja que Lerroux havia perdut la seva legitimitat.
Així, els escàndols en els quals va veure’s immers el govern d’Alejandro Lerroux i la
progressiva descomposició de les forces dretanes van dur al president de la
República, Niceto Alcalá Zamora, el qual va negar-se a permetre que Gil Robles
esdevingués el cap del govern, a convocar unes noves eleccions pel 16 de febrer de
1936.
Tot i que la campanya electoral va ser curta, aquestes

eleccions es van presentar com una clara polarització
de la vida política espanyola. Així, com que el sistema
electoral obligava a les grans aliances electorals per
aconseguir la victòria, les forces progressistes i obreres
van seguir l’exemple europeu i van crear una àmplia
coalició, el Front Popular, que pretenia recuperar el
poder i continuar la tasca reformista anterior al Bienni
Negre.
Enfront, la dreta va articular-se al voltant de la CEDA i el

seu Bloque Nacional. El programa de les dretes es
centrava en la denúncia del perill que significaria una
victòria de les esquerres, en la defensa de la propietat,
de la religió, de la família, de l’ordre i de la unitat
d’Espanya.
A Catalunya aquestes coalicions també es van formar,

però a causa del poc pes que tenien els partits
obreristes –la CNT es manifestava com una formació
clarament apolítica i era el sindicat que aglutinava la
major part del moviment obrer– va anomenar-se com a
Front d’Esquerres. El seu programa demanava el
restabliment de l’Estatut d’Autonomia i les llibertats
democràtiques, l’amnistia dels presos polítics,
l’aplicació de la Llei de Contractes de Conreu i la readmissió dels obrers
acomiadats per motius polítics durant el bienni conservador. Enfront s’hi trobava la
coalició dretana del Front Català d’Ordre, encapçalada per la Lliga.
En les eleccions, amb una participació del 72% del cens, el Front Popular va obtenir
el 48% dels vots, convertint-se en la força política guanyadora amb 257 diputats al
parlament. Les esquerres havien triomfat a més de la meitat de les
circumscripcions i a totes les ciutats de més de 150.000 habitants. Per la seva
banda, la dreta va obtenir el 46,5% dels sufragis que es traduïen en 196 diputats.
Les eleccions a Catalunya també van suposar un rotund triomf del Front
d’Esquerres: la coalició va obtenir el 58,9% dels vots (el que suposaven 41 escons
dels 51 en joc a Catalunya) davant del 41% assolits pel Front Català d’Ordre, la
coalició dretana encapçalada per la Lliga. A més, les esquerres van ser majoritàries
a totes les circumscripcions catalanes.
Les conseqüències de la victòria no van fer-se esperar. D’acord amb el que s’havia
acordat en el programa del Front Popular, el nou govern va quedar format
exclusivament pels republicans d’esquerra (Izquierda Republicana i Unión
Republicana), mentre que els socialistes i els altres partits integrants de la coalició
es comprometien a donar el seu suport al govern. Manuel Azaña era elegit com a
nou president de la República, amb gran oposició per part de la dreta, i Santiago
Casares Quiroga es convertia en el nou cap del govern.
6.2. El govern del Front popular.
Després de la victòria electoral, el nou govern del Front Popular,

presidit per Santiago Casares Quiroga, va posar ràpidament en
marxa el programa pactat per la coalició electoral d’esquerres.
Així, es va decretar una amnistia per als més de 30.000 presos
polítics i es va obligar les empreses a readmetre els obrers que
havien estat acomiadats per motius polítics arran de les
vagues d’octubre de 1934. Igualment, els regidors dels
ajuntaments suspesos després dels fets d’octubre van ser
reintegrats en els seus càrrecs.
Santiago Casares Quiroga
A Catalunya, després de l’amnistia, l’Estatut i el govern de la Generalitat van ser

restablerts pel govern frontpopulista, reprenent-se l’autonomia del Principat. És en
aquest moment quan Lluís Companys, en sortir de la presó per tornar a Barcelona i
ser confirmat pel Parlament com a president català, va pronunciar la seva famosa
frase: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”.
A continuació, el govern espanyol d’esquerres va reprendre la tasca reformista

interrompuda el 1933. Així, el parlament espanyol va iniciar les discussions per
aprovar l’Estatut basc i convocar un referèndum sobre l’Estatut gallec; va
impulsar-se la reforma agrària amb l’assentament de més de 70.000 camperols
sobre unes 230.000 hectàrees; l’anterior legislació en matèria religiosa va ser
restablerta; va reposar-se la coeducació i van crear-se més de 5.000 places de
mestres.
Tanmateix, l’arribada al govern de les esquerres no va portar la pau social al país,

sinó que va significar el desenvolupament definitiu de les contradiccions socials i
polítiques del període republicà. Amb la victòria del Front Popular va encetar-se una
etapa de gran inestabilitat social que preludiava l’esclat de la Guerra Civil. I és que
només entre els mesos de febrer i juliol de 1936 van convocar-se arreu de l’Estat
113 vagues generals i van produir-se 1.287 ferits i 269 morts.
La constitució d’un nou govern d’esquerres no va evitar l’increment dels moviments

vaguístics, les manifestacions multitudinàries i els enfrontaments amb la política.
Esperançats per les noves perspectives de canvi que suposava el govern del Front
Popular, els elements més radicals de la CNT van defensar la necessitat de
protagonitzar accions revolucionàries. També un sector del socialisme va
orientar-se cap a posicions radicals i properes a les dels comunistes. En
conseqüència, a algunes ciutats van convocar-se vagues per demanar la millora de
les condicions laborals, i al camp jornalers d’Andalusia i Extremadura van iniciar
l’ocupació de terres.
Igualment, la nova situació va ser rebutjada per les dretes, temoroses de la revenja
de l’esquerra política. Molts propietaris de terres van oposar-se a la reimplantació
de la reforma agrària, alguns empresaris industrials van tancar les seves fàbriques i
van expatriar capitals, i l’Església va llançar campanyes contra la República perquè
s’havia recuperat l’anterior legislació en matèria religiosa.
Lluís Companys
En aquest moment Falange Española va fomentar un clima

d’enfrontament civil i de crispació política. Utilitzant la
dialèctica dels “punys i les pistoles” defensada per José
Antonio Primo de Rivera, grups de falangistes van formar
patrulles armades i escamots que van protagonitzar accions
violentes contra els líders d’esquerres, que eren contestades
de la mateixa manera pels militants més radicals de
l’esquerra.
La creació d’un clima de violència a Espanya era una estratègia que afavoria els
sectors decidits a organitzar un cop d’Estat contra la legalitat republicana. Per això,
els militars més predisposats a un possible cop d’Estat van ser allunyats dels
centres de poder: Franco va ser destinat a les Canàries, Goded a les Balears i Mola
a Pamplona. Tanmateix, el govern no va atrevir-se a destituir-los dels seus càrrecs
militars.
Aquest ambient, qualificat per alguns autors de “primavera tràgica”, contrastava

amb l’aparent normalitat que existia a Catalunya, on després de la restauració de
l’autogovern la Llei de Contractes de Conreu estava novament en vigor, el govern de
Companys i l’ERC havien moderat el seu discurs, i la Lliga assumia un paper
centrista abandonant l’opció radical adoptada per les dretes espanyoles a la vegada
que es mostrava predisposada a col·laborar amb el govern per consolidar
l’autonomia. D’aquesta manera, tot i l’existència de conflictes laborals, i amb
l’excepció de fets com l’assassinat dels germans Badia a mans d’elements radicals
de la FAI, a Catalunya no va desenvolupar-se un clima de crispació i d’enfrontament
entre dretes i esquerres com el que s’estava produint a d’altres punts de l’Estat
espanyol.
6.3. Del fracàs del cop d’estat als inicis de la guerra civil.
En el context de crisi política i social dels primers mesos de 1936 van iniciar-se els
preparatius d’un cop d’Estat contra la República per part de generals i caps de
l’exèrcit organitzats en la Unión Militar Española, una organització clandestina que
agrupava els militars reaccionaris. Així, els generals Franco, Goded i Mola van
iniciar els preparatius definitius per posar fi al govern sorgit de les eleccions. El
lideratge del cop havia de córrer a càrrec del General Sanjurjo, el qual ja havia
protagonitzat, el 1932, un primer cop d’Estat contra la República i es trobava exiliat
a Portugal.
Els colpistes comptaven amb l’ajuda econòmica del financer mallorquí Joan March
i de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, que havien mantingut contactes previs amb
els conspiradors i els havien encoratjat a aixecar-se contra el govern. Políticament,
totes les forces de la dreta i de l’extrema dreta (en especial els carlins i els
falangistes) es mostraven partidàries de donar suport al cop militar.
La matinada del 13 de juliol, com a rèplica a l’assassinat a

mans d’escamots falangistes del tinent republicà José
Castillo, militar col·laborador amb les milícies d’esquerra, va
produir-se l’assassinat del dirigent parlamentari de l’extrema
dreta monàrquica José Calvo Sotelo. La mort del polític va
accelerar els plans colpistes, que ja tenien un motiu que
justifiqués l’aixecament, i el 17 de juliol de 1936 va succeir el
que tothom es temia: l’exèrcit va sublevar-se.
El general Francisco Franco

A Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, va aixecar-se en armes contra la

República i la insurrecció, l’Alzamiento Nacional, va estendre’s ràpidament a la resta
del protectorat marroquí. El 18 de juliol, el general Franco, un cop assegurat el
triomf de la insurrecció a Canàries, va passar al Marroc per posar-se al capdavant
de l’exèrcit de l’Àfrica i dirigir-se cap a la Península. Seguidament, entre el 18 i el 19
de juliol, la majoria de les guarnicions militars de la resta d’Espanya van unir-se al
cop d’Estat, així com sectors civil de la Falange i els requetès carlins.
El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, va trigar a reaccionar i en

dos dies la insurrecció ja s’havia fet forta a Pamplona, Sevilla, Castella-Lleó i part de
l’Aragó. Només amb la formació del govern de José Giral, el dia 19, va accedir-se a
l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats obrers per enfrontar-se als militars
insurrectes. També una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat van mantenir-se
fidels al govern republicà, fent possible la derrota de la insurrecció a una part
significativa de l’Estat.
El general Manuel Goded
A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit pel

general Goded, que va desplaçar-s’hi des de Mallorca,
però aquest comptava amb un suport civil escàs.
Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els
partits directament implicats tenien poca implantació
en el Principat.
Els militars confiaven que la majoria de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que

la Guàrdia Civil els seguiria. Així, a Barcelona els rebels van ser aturats gràcies a
l’acció de la població, amb partits i sindicats d’esquerres armats per la Generalitat, i
per la intervenció de les forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la
República. El fracàs de la revolta a Barcelona va propiciar que a la resta del
Principat els militars sublevats acabessin rendint-se. La victòria va viure’s com un
gran triomf popular. El general Goded va ser arrestat i, posteriorment, jutjat i
afusellat.
En definitiva, la rebel·lió va fracassar a Catalunya, igual que a aquells llocs on les

forces obreres i d’esquerres tenien més presència així com a les zones industrials:
Madrid, Biscaia, Guipúscoa, Astúries, Santander i València, així com una part
d’Andalusia, Extremadura i Castella. Els sublevats van dominar pràcticament tota
l’Espanya interior: Castella, Navarra, Àlaba, Galícia, Aragó (Saragossa), part
d’Andalusia (Sevilla) i Mallorca. D’aquesta manera van delimitar-se dues zones
política, social i militarment ben delimitades: l’anomenada Espanya nacional o
franquista i l’Espanya republicana.
Espanya quedava dividida en les fronteres marcades per la geografia electoral de

febrer de 1936. El cop havia triomfat a les zones catòliques que majoritàriament
havien votat a favor de la CEDA, mentre que, en canvi, als bastions de les esquerres
de l’Espanya industrial i als grans latifundis del sud la sublevació va ser derrotada
per la reacció espontània de les organitzacions obreres.
7. LA GENERALITAT REPUBLICANA
7.1 Evolució de la política catalana.
Aprovat l’Estatut d’Autonomia a Madrid es tancava l’etapa de provisionalitat del

govern català. Políticament, la Generalitat republicana va estar marcada per
l’hegemonia de l’Esquerra Republicana de Catalunya i pel domini del seu líder

carismàtic, Francesc Macià, “l’Avi”. Així, les eleccions al Parlament de Catalunya del
20 de novembre de 1932 van suposar una nova victòria d’ERC aconseguint 56
escons dels 85 de la cambra, mentre que la Lliga es consolidava com el primer
partit de l’oposició amb 16 diputats. Lluís Companys era escollit com a president
del Parlament i Macià ocupava novament la presidència de la Generalitat.
Francesc Macià i Lluís Companys
No obstant això, l’ambient laïcitzant de la

República, la creixent inestabilitat social,
l’absentisme polític del moviment obrer liderat per
la CNT i l’ambient internacional favorable a la
puixança del feixisme van provocar que en les
eleccions generals de 1933 les forces dretanes
s’imposessin a les urnes, obrint un període de
retrocés polític conegut com el Bienni Negre.
També a Catalunya les dretes van imposar-se i la
Lliga va vèncer ERC. Era el preludi d’un canvi que
va veure’s accelerat per la mort de Macià el dia de
Nadal de 1933.
La mort del president Macià va portar a l’elecció

d’un nou president de la Generalitat per part del
Parlament de Catalunya, elecció que va recaure en
la figura de Lluís Companys, que es mantindria en
el càrrec fins el 1940. Les relacions amb el nou
govern conservador de Madrid van ser difícils des
del primer moment, ja que l’actitud d’aquest va ser
de reticència davant l’autogovern català, frenant
els traspassos de competències a la Generalitat.
Des d’aquest moment, la Generalitat es trobaria
amb dos fronts de conflictes: un govern central
antiautonomista i la lluita de classes, que es
mostrava en dos fronts: al camp, amb els
rabassaires enfrontats als propietaris rurals, i a les
zones industrialitzades, amb la CNT anarquista
obertament enfrontada als patrons.
7.2 L’obra de govern de la Generalitat republicana.
Des de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de 1932, la tasca política a

Catalunya va seguir dos eixos molt definits. D’una banda, es va desenvolupar una
important labor legislativa en la qual va destacar la creació d’un Estatut interior de
Catalunya, on s’organitzava l’autogovern i el desenvolupament de les institucions

del Principat, i, d’altra banda, es van començar a fer efectius els traspassos del
govern central.
Un primer camp d’actuació del govern de la Generalitat va ser l’econòmic. Van

crear-se els serveis d’estadística, l’Institut d’Investigacions econòmiques i les
Caixes de Dipòsits. En agricultura va fomentar-se la creació de cooperatives i de
centres d’experimentació agrària, i va plantejar-se la qüestió dels arrendaments,
especialment dels rabassaires agrupats en la Unió de Rabassaires. Entre d’altres
mesures, la Generalitat va aprovar una reducció del 50% de les rendes que els
rabassaires pagaven als propietaris i va iniciar-se la redacció de la Llei de
Contractes de Conreu.
Respecte a la política social, la Generalitat va traçar un programa d’acció per

organitzar els serveis de sanitat i assistència social (Llei de Bases de 1934). Amb
uns recursos escassos va millorar-se la xarxa d’hospitals, l’assistència als malalts,
l’atenció psiquiàtrica i van introduir-se les campanyes de prevenció, vacunació i
higiene pública. També es van crear organismes de suport social (Institut Contra
l’Atur Forçós, Consell de Treball) així com l’organització dels serveis d’assistència i
previsió social.
En el terreny de l’ensenyament, van fundar-se nombroses escoles i centres

d’ensenyament secundari i professional, d’entre els quals destaca l’Institut Escola.
També van crear-se noves escoles per formar mestres (Normal Mixta) i va dotar-se
d’autonomia la Universitat de Barcelona. Les condicions laborals i salarials dels
mestres van ser revisades a l’alça, va introduir-se la coeducació i la laïcitat i es van
introduir les pautes dels moviment de renovació pedagògica.
En l’àmbit cultural, en el terreny lingüístic va destacar la determinació per aprofundir

en el procés de normalització de la llengua gràcies a la publicació del Diccionari de
Llengua Catalana de Pompeu Fabra, que va ser una eina determinant a l’hora de
fixar i difondre el català normatiu. També va establir-se el bilingüisme a les escoles
primàries i el català va avançar en tots els nivells de l’ensenyament. En definitiva, el
català va esdevenir una eina de comunicació social de primer nivell i, per exemple,
27 capçaleres de premsa van editar-se en aquest llengua.
Finalment, es va proposar una nova divisió territorial de Catalunya, oposada a les

províncies, que va introduir les comarques com reunió d’un conjunt de municipis,
però aquesta divisió no va ser aprovada fins a l’agost de 1936 i no va poder
portar-se a terme pel desenvolupament de la Guerra Civil.
Govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys
7.3 La Llei de Contractes de Conreu.
El camp català també va estar agitat en aquest període a causa de l’anomenada

qüestió rabassaire. Els pagesos, els rabassaires, demanaven una revisió dels
contractes de conreu, a la qual causa s’oposaven els propietaris. El moviment va
estendre’s amb força pel Penedès, el Bages, el Vallès i el Camp de Tarragona.
En el context polític del Bienni Negre, la promulgació de la Llei de Contractes de

Conreu, aprovada pel Parlament català l’abril de 1934, va enrarir encara més el
clima polític. Aquesta llei es tractava d’un intent moderat de reforma del camp
català que pretenia, en especial, aportar una solució a la situació dels rabassaires
que veien garantit per llei l’accés a la propietat de la terra que treballaven
mitjançant el pagament als propietaris d’uns preus de traspàs prèviament taxats
pel govern. Els propietaris tenien l’oportunitat d’anular el traspàs si es
comprometien a conrear directament la terra durant un període de 6 anys.
La reacció dels propietaris va ser immediata i, agrupats al voltant de l’Institut

Agrícola de Sant Isidre, van pressionar perquè la Lliga Catalana aliada amb la
majoria conservadora a les Corts espanyoles i el govern de Samper presentés un
recurs d’inconstitucionalitat, el qual va ser aprovat pel Tribunal de Garanties
Constitucionals que va declarar la Generalitat incompetent per legislar en matèria
social agrària.
Manifestació rabassaire en favor de la Llei de Contractes de Conreu
La sentència minimitzava clarament

l’autonomia catalana i va ser mal
rebuda per extensos sectors socials.
Aleshores, ERC va prendre una
mesura de força i va retirar-se del
Parlament espanyol sota
l’argumentació que la República
s’estava desnaturalitzant. El govern
de la Generalitat no va acceptar
l’anul·lació de la llei i el 12 de juny va
tornar a aprovar, sense tocar ni un
punt ni una coma, l’anterior llei en
l’escenificació d’un acte de resistència autonòmica. Novament el govern central va
anul·lar-la, però va obrir la porta a la negociació. La possibilitat d’un acord al voltant
de la Llei de Contractes de Conreu entre la Generalitat i el govern central, encara
que suposés suavitzar els seus punts més polèmics, va irritar els propietaris, que
van començar a allunyar-se de la Lliga per apropar-se a la CEDA.
Finalment, el 12 de setembre de 1934, la Generalitat va tornar a aprovar la Llei de

Contractes de Conreu, però modificada en els seus aspectes executius. Mentre que
el govern radical de Samper estava satisfet amb les modificacions introduïdes, la
CEDA i altres grups de la dreta reaccionària van oposar-s’hi. L’enfrontament posava
en evidència les grans diferències polítiques i socials tant entre les dretes i les
esquerres catalanistes, com entre el govern de la Generalitat i el govern central, és a
dir entre el centralisme i l’autonomisme.

Apunts La II República

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts La II República

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Història d’Espanya

TEMA 4. LA II REPÚBLICA (1931-1936)

1. DE LES ELECCIONS MUNICIPALS DEL 31 A LA II REPÚBLICA.

El 12 d’abril de 1931 van celebrar-se les eleccions municipals a Espanya amb un

Resultats electorals eleccions municipals, Abril 1931

Els partits col·ligats en el Pacte de

Coneguts els resultats, el 14 d’abril,

A Catalunya, les eleccions del 12 d’abril també

Proclamació de la República Catalana per Francesc Macià, 14 d’abril de 1931

Les eleccions del 12 d’abril de 1931 a Catalunya:

Monàrquics Republicans Socialistes Altres

Davant la situació, amb la bandera republicana onejant a un gran nombre

Aquesta era la seva reacció a l’ultimàtum que li havia llançat el Comitè

D’aquesta manera, el 14 d’abril va ser un dia de celebració generalitzada i que va

2. EL NOU RÈGIM REPUBLICÀ.

2.1. La constitució de 1931.

Després de la proclamació de la República, el nou govern va convocar eleccions a

Constituïdes les Corts, el govern va restar en mans de la coalició

Niceto Alcalá Zamora

La Constitució de 1931, molt avançada al seu temps, tenia un fort

La carta magna republicana també incloïa una àmplia declaració de drets i

Finalment, la Constitució afirmava la laïcitat de l’Estat, ja que cap religió era

2.2. Les forces polítiques i socials de la II República.

Es fa molt difícil parlar d’un sistema de partits

Les formacions polítiques i sindicals d’esquerres:

● Izquierda Republicana: La IR va ser un partit de

FRancesc Macià (esq.) i Lluís Companys

● Esquerra Republicana de Catalunya: ERC era

Francisco Largo Caballero i Indalecio Prieto

● Partido Socialista Obrero Español: En els

● Partido Comunista de España: El PCE era un

● Partit Socialista Unificat de Catalunya: El PSUC va néixer el 1936 com a partit

● Partit Obrer d’Unificació Marxista: El POUM va néixer el

● Unión General de Trabajadores: Sindicat socialista fundat el 1888, la UGT

● Confederación Nacional del Trabajo: La CNT era un sindicat anarquista fundat

● Federación Anarquista Ibérica: La FAI era l’agrupació radical de l’anarquisme

El seu activisme violent va posar en serioses dificultats els governs

Els grups polítics de la dreta:

● Partido Radical: Partit republicà de centre. Dirigit per Alejandro Lerroux, es

● Derecha Liberal Republicana: Partit republicà de centre-dreta dirigit per Niceto

● Partido Agrario: Formació caracteritzada per la seva violenta oposició a la

● Confederación Española de Derechas

José María Gil Robles

● Lliga Catalana: La Lliga Regionalista

José Calvo Sotelo

● Renovación Española: Partit liderat per José Calvo Sotelo,

● Comunión Tradicionalista: Partit carlí. Partidaris de la

● Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas: Partit autoritari influenciat pel

Jose Antonio Primo de Rivera

● Falange Española: Grup polític residual creat el

3. LA GENERALITAT I L’ESTATUT D’AUTONOMIA DEL 1932

3.1. De la República Catalana a la Generalitat provisional.

L’esclatant victòria de les candidatures republicanes i d’esquerra a les eleccions del

Poques hores després, Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la

Macià proclamant la República al balcó de la Generalitat

La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern

El 17 d’abril arribava a Barcelona una comissió del govern encarregada de negociar

El govern de la Generalitat, en mans de republicans i catalanistes d’esquerres,

3.2. L’Estatut de Núria.

L’elaboració del projecte d’Estatut que havia de definir el marc institucional de

Manifestacions en favor de la defensa de l’Estatut de Núria

3.3. L’Estatut d’Autonomia de 1932.

El debat celebrat a Madrid al voltant de l’Estatut va ser llarg, laboriós i farcit de