Història

SELECTIVITAT
HISTÒRIA
LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1936)
1- CRONOLOGIA:
1.1- DEL GOVERN CENTRAL:
- PERÍODE CONSTITUENT: govern provisional (14 d’abril-28 de juny 1931); període constituent
(28 de juny-9 de desembre 1931).
- BIENNI REFORMISTA: 9 desembre del 31- setembre 33 (dimissió d’Azaña)/novembre 33
(eleccions).
- BIENNI CONSERVADOR: novembre 1933-febrer 1936.
- FRONT POPULAR: febrer 1936-17 juliol 1936.
1.2- DE LA GENERALITAT:
- GENERALITAT PROVISIONAL: abril de 1931-novembre 1932 (primeres eleccions als

Parlament de Catalunya).
- GENERALITAT AUTÒNOMA: novembre 1932-octubre 1934.
- SUSPENSIÓ DE L’ESTATUT D’AUTONOMIA I DE LA GENERALITAT: 6 d’octubre de
1934-febrer 1936.
- RESTABLIMENT DE L’AUTONOMIA I DE LA GENERALITAT: febrer 1936-17 de juliol
1936.
2- CONSIDERACIONS GENERALS, ECONÒMIQUES I POLÍTIQUES, NACIONALS I

INTERNACIONALS.
- La República neix en el context internacional d’una forta recessió econòmica que comença amb el
crack del 29 a Nova York i s’estén durant la dècada dels 30. Val a dir que a Espanya no incideix molt
perquè la seva economia no es basava en l’exportació de productes. Els sectors que més ho van patir
van ser els més dinàmics: exportacions agrícoles i minerals. Es calcula que es va reduir en un 72% el
volum de les exportacions. La depreciació de la pesseta va contribuir a paliar els efectes de la crisi
econòmica perquè en relació a la moneda internacional els preus espanyols eren prou baixos. En
general, els preus es van mantenir estables, excepte els agrícoles, que van baixar gràcies a les bones
collites. La crisi es va notar especialment a partir dels anys 1933-34, la qual cosa va implicar
l’increment de l’atur urbà i la reacció obrera.
- La República neix en el període d’entreguerres, moment d’expansió del feixisme que és vist en
alguns àmbits polítics i socials conservadors com un fre al perill comunista que irradia desde
l’URSS. La instauració de la República a Espanya és mal vista pels sectors conservadors europeus,
però també per l’URSS que recel.la d’ un moviment revolucionari que en un primer moment
s’escapa del seu control.
- L’establiment de la República aixeca desconfiança entre industrials, terratinents i financers. El
primer govern de la República engega accions que no agraden a l’antiga oligarquia: augment dels
sous dels treballadors per incorporar-los a la roda del consum i reducció dels dies de treball. D’altra
banda cal assenyalar que el primer govern de la República es vol apartar de la política econòmica de
dèficit pressupostari de la dictadura de Primo de Rivera: retall de la inversió pública que va
perjudicar algunes empreses.
3- ELS PRINCIPALS PARTITS POLÍTICS DURANT LA SEGONA REPÚBLICA.
4- EL TRIOMF DE LA REPÚBLICA.
4.1- EL PERÍODE DEL GOVERN PROVISIONAL.
El Pacte de Sant Sebastià (1930) entre republicans, socialistes i catalanistes d’esquerres havia fet evident que
una part important de polítics i espanyols pensaven que la manera de sortir de la crisi era la instauració d’un
nou règim republicà.
Les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 convocades pel govern de l’almirall Aznar van donar com a
vencedors a les principals ciutats espanyoles la coalició republicano-socialista.
El 14 d’abril de 1931, Alfons XIII abdica (llegir manifest: diu que vol evitar una guerra civil) i s’exilia
mentre les ciutats espanyoles proclamen pacíficament la república. La localitat més matinera fou Eibar, ciutat
de la província de Guipúscoa.
El mateix dia 14, els signants del Pacte de Sant Sebastià, molts d’ells encara empresonats, constitueixen un
govern provisional amb representació de republicans, socialistes i regionalistes. Aquest govern estava presidit
per Aniceto Alcalá Zamora (ell i Miguel Maura eren representants de la Derecha Liberal) i pels socialistes
Indalecio Prieto, Francisco Largo Caballero i Fernando de los Ríos; en representació del partit radical,
Lerroux; per Acción Republicana, Manuel Azaña; pel Partit Republicà Radical Socialista, Marcel.lí
Domingo i, finalment, per Esquerra Republicana, Lluís Nicolau d’Olwer.
Les primeres accions importants del govern provisional van ser les següents:
- Amnistia general dels presos polítics de la dictadura de Primo de Rivera.
- Jornada laboral de 8 hores al camp i també s’estableix el salari mínim.
- S’aprova la Ley de Términos Municipales, per la qual s’obliga als terratinents a contractar,
preferentment, a treballadors agrícoles del propi municipi.
- Convocatòria d’eleccions a Corts Constituents pel 28 de juny de 1931 on s’havia d’establir el model
de república i d’administració de l’Estat. Es va actualitzar el cens i es va reformar la Llei Electoral.
- Creació de 7.000 places de mestre.
- Es redueix el servei militar a 1 any.
- Resoldre el conflicte a Catalunya on Francesc Macià, després del seu pas per Estat Català, havia
fundat el març de 1931 Esquerra Republicana de Catalunya i havia proclamat unilateralment la
República Catalana dintre d’una suposada Federació Ibèria (Discurs PAU). Això va crear un
problema institucional perquè s`havia acordat que fos la nova constitució, encara no aprovada, la
que determinés el nou tipus d’Estat. Una delegació del govern provisional acut a Barcelona i
finalment Macià renuncia a proclamar la independència de Catalunya i ho deixa en mans de la
futura decisió de les Corts Constituents. A canvi, demana un govern provisional autonòmic, la
Generalitat.
4.2- EL PERÍODE DE LES CORTS CONSTITUENTS.
Les eleccions a Corts Constituents celebrades el 28 de juny de 1931 van donar una victòria als
republicans-socialistes, que van ocupar 250 escons dels 450. Immediatament es crea una comissió
encarregada d’elaborar un projecte de constitució que va ser aprovat el mes de desembre de 1931.
Els principals debats parlamentaris previs a la redacció de la Constitució van ser els següents:
- Model de república.
- El vot femení.
- El compromís de l’Estat amb l’Església.
- La conveniència de donar a l’Estat la facultat d’expropiar béns privats per satisfer necessitats
col.lectives.
La nova constitució va ser aprovada el 9 de desembre de 1931. Era una constitució molt avançada i establia
els següents punts (Text PAU):
- El preàmbul determina el caràcter del nou Estat: República democràtica de treballadors de totes les
classes socials, organitzats en un règim de llibertat i justícia.
- Sobirania popular.
- Estat integral compatible amb l’autonomia de municipis i regions.
- Corts escollides cada quatre anys, amb la possibilitat del vot de censura al govern o a un ministre.
- El poder legislatiu en mans de les Corts unicamerals -Congrés dels Diputats- que té la funció de fer
lleis i controlar les accions de govern.
- El poder executiu el formen un President de la República i un Cap de Govern. El President tenia les
funcions de nomenar el Cap de Govern, declarar la guerra i la pau i sancionar les lleis. La tasca del
Cap de Govern és la de governar amb el seu Consell de Ministres.
- El poder judicial es declara independent i s’estableix la figura del jurat. Es crea un Tribunal de
Garantías Constitucionales com a màxima instància d’apel.lació.
- Es reconeix el sufragi universal a partir dels 23 anys, incloses les dones.
- No hi ha religió oficial, Estat laic, llibertat de culte, no hi ha subvenció a l’Església.
- Es reconeix el matrimoni civil i el divorci.
5- LA GENERALITAT I L’ESTATUT D’AUTONOMIA.
La Constitució de 1931 havia donat el marc legal dintre de l’Estat integral pel desenvolupament d’estatuts
d’autonomia que permetessin la formació de governs autònoms dintre de les regions històriques de
Catalunya, País Basc i Galícia.
A Catalunya les eleccions de 1931 havien donat una victòria clara a Esquerra Republicana de Catalunya.
Això és important perquè la Lliga va perdre supremacia enfront d’Esquerra que era partidària d’un altre
tipus de política: preocupacions socials front conservadorisme, república front monarquia, esquerres front
dretes.
Com ja hem dit abans, Francesc Macià -L’avi- va proclamar la República Catalana abans que la constitució
determinés el model d’Estat.
Les negociacions amb el govern provisional espanyol van concloure amb la formació d’un govern provisional
a Catalunya format per republicans, partits d’esquerres i catalanistes que va prendre el nom de Generalitat.
Per tal de redactar l’estatut d’autonomia es va formar una comissió que es va reunir a Núria. El 20 de juny de
1931 van acabar la redacció del text i el van lliurar al govern provisional de la Generalitat per tal de sotmetre’l
el 2 d’agost a referèndum popular. Va ser un èxit total, les dones que encara no gaudien del dret de vot es van
mobilitzar per recollir signatures.
L’Estatut de Núria proposava el següent:

- La sobirania rau en el poble de Catalunya.
- República federal (Catalunya és un Estat autònom dintre de la República Espanyola).
- El català és la llengua oficial.
- L'òrgan de govern independent de Catalunya és la Generalitat que té plenes competències en
percepció d’impostos directes, ensenyament, seguretat, sanitat, obres públiques, justícia.
- Possibilitat de federació dels països de parla catalana.
El 18 d’agost Francesc Macià va presentar l’Estatut a Madrid.

Quan el desembre de 1931 s’aprova la Constitució estatal que defineix un Estat integral i prohibeix la
federació de regions es fa evident les dificultats que tindrà l’Estatut de Núria per tirar endavant i ser aprovat.
Els principals opositors seran la dreta espanyola. En general van aparèixer 2 postures:
- Govern central: partidaris d’atorgar una moderada autonomia per a Catalunya.

- Dreta: partidaris d’una Espanya unitària.
Finalment el govern de Manuel Azaña va aprovar-lo el 9 de setembre de 1932. Azaña es va afanyar a

tramitar-lo pel perill que representava l’avenç de les ideologies reaccionàries d’extrema dreta que volien
suprimir la República per les armes: intent frustrat de cop d’estat del general Sanjurjo l’agost de 1932 a Sevilla
(Sanjurjada).
Estatut d’Autonomia: el text definitiu és substancialment diferent del de Núria (Text PAU,
fotografia Azaña i Macià PAU):
- Catalunya és una regió autònoma dintre de l’Estat espanyol.
- L’Estatut se sotmet a la Constitució i és el text legal que dóna autonomia a la regió.
- Es conserven les institucions de govern de la Generalitat: Parlament, President i Consell Executiu.
- Cooficialitat del català i del castellà, encara que es reserva el castellà per a les relacions institucionals
entre les diferents autonomies.
- Plenes competències: dret civil català, administració i es crea el Tribunal de Cassació de Catalunya
com a òrgan suprem d’apel.lació
- Competències compartides entre la Generalitat i el govern central: ordre públic, educació, justícia,
sanitat, obres públiques.
-
6- L’OBRA DE LA GENERALITAT REPUBLICANA.
Quan el govern central aprova l’Estatut d’Autonomia acaba el període de la Generalitat provisional.
Es van convocar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Durant el període electoral van competir
molts partits però entre tots destacaven Esquerra Republicana de Catalunya i la Lliga.
Les forces polítiques i sindicalistes durant el període republicà:
- CNT/FAI: aplega la pràctica totalitat de l’obrerisme a Catalunya. Apoliticisme anarquista.

- El Partit Radical de Lerroux no té massa rellevància.
- La Lliga Regionalista en principi era contrària al republicanisme però va acceptar la constitució. Era
el segon partit catalanista en importància. El partit estava sostingut electoralment pels industrials i
els propietaris agraris.
- Esquerra Republicana de Catalunya formada el març de 1931, era una combinació del Partit
Republicà Catalanista i Estat Català de Francesc Macià, va tenir el suport gairebé massiu de la petita
burgesia urbana i del camperolat mitjà. Francesc Macià i els líders del partit eren carismàtics perquè
des de l’exili havien manifestat l’oposició a la dictadura de Primo de Rivera.
- El marxisme català estava fragmentat en la Federació Catalana del PSOE i la Unió Socialista de
Catalunya.
- Comunisme: Bloc Obrer i Camperol que intentava conjugar comunisme i catalanisme. L’any 1935,
dos partits, Bloc Obrer i Camperol i Esquerra Comunista, es van unir i van formar el POUM (Partit
Obrer d’Unificació Marxista) que es va declarar antiestalinistes.
Les eleccions es van celebrar el 20 de novembre de 1932. Va guanyar Esquerra Republicana i la Lliga va ser el
principal partit a l’oposició. Lluís Companys va ser elegit president del Parlament i Francesc Macià president
de la Generalitat encara que poc temps després, Nadal del 1933, va morir (resultat eleccions al Parlament,
PAU).
Aquest primer govern de la Generalitat perdura fins l’octubre de 1934 quan el govern central de centre-dreta
va suspendre l’Estatut i la Generalitat.
L’obra de govern de la Generalitat es resumeix en les següents àmbits:
- Desplegament de les institucions de govern a través del sufragi universal als 21 anys: Parlament,
Govern de la Generalitat, municipis i competència en els àmbits judicials: fiscals de justícia militar,
jutges i magistrats del Tribunal de Cassació.
- Economia: Caixes de Dipòsit, Institut d’Investigació Econòmica, serveis d’estadística.
- Agricultura: foment del cooperativisme agrari, intent de solucionar el conflicte rabassaire amb la
Llei de Contractes de Conreu que permetia als camperols convertir-se en propietaris de les terres que
treballaven després de pagar als propietaris un traspàs fixat pel govern. Els propietaris podien defugir
la llei si es comprometien a treballar directament la terra durant 6 anys. Els propietaris emparats per
la Lliga van presentar recurs d’inconstitucionalitat i se’ls va reconèixer.
- Social: a partir de la Llei de Bases es va impulsar la sanitat pública i es va ampliar la xarxa d’hospitals.
Es van engegar campanyes de prevenció sanitària, vacunació (tuberculosi), assistència primària i
psiquiàtrica. Es van projectar habitatges socials (Casa Bloc). Es va crear l’Institut Contra l’Atur
Forçós amb l’objectiu d’acabar amb la crisi del treball tot incentivant obres públiques i ajuts a sectors
econòmics en dificultats. Llei sobre la capacitat jurídica de les dones i dels cònjugues amb l’objectiu
d’igualar els drets dels homes i de les dones.
- Educació i cultura: es van projectar els Instituts Escola per a l’educació primària i secundària. Es va
promoure una educació mixta, laica i en català. Es van impulsar projectes d’experimentació
pedagògica sota la influència de la Institución Libre de la Enseñanza. Es va ampliar la xarxa de
biblioteques, arxius i museus. Es va publicar el Diccionari Pompeu Fabra per tal de normalitzar el
català escrit. Es va donar autonomia a la Universitat de Barcelona (UAB) (article 7 Estatut
d’Autonomia de Catalunya, PAU).
- Es va plantejar una nova distribució territorial en comarques (38) i vegueries que eren regions
territorials més àmplies (9). Es va definir la capital de comarca com a centre proveïdor de serveis.
7- EL BIENNI REFORMISTA O D’ESQUERRES (1931-1933).
Aquest període s’estén des de l'aprovació de la Constitució el desembre de 1931 fins el novembre de 1933,
moment en què una coalició de dretes guanya les eleccions (resultat eleccions legislatives, PAU).
El govern és presidit per Manuel Azaña que també és ministre de la guerra, Niceto Alcalá Zamora és el
President de la República. Azaña va formar un govern que integrava republicans i socialistes i que era força
semblant al govern del període provisional.
7.1- LA REFORMA MILITAR (Taula de dades, PAU).

El govern pensava que l’exèrcit estava antiquat i sobredimensionat en relació a les necessitats reals del país, a
més, era perillós per a l’estabilitat de la República. Volien professionalitzar-lo, fer-lo democràtic i fidel als
nous valors republicans.
- Llei de Retir de l’Oficialitat (1931): els oficials de l’exèrcit havien de jurar fidelitat a la República, si
no es podien retirar en condicions molt avantatjoses. Va donar com a resultat una reducció
important de càrrecs i una reducció de la despesa militar.
- Es va tancar l’Acadèmia Militar de Saragossa que era un establiment força reaccionari i amb
tendències colpistes.
- Es va crear la Guàrdia d’Assalt que era una força d’ordre públic en el marc de les ciutats fidel a la
República.
- Es va derogar la Llei de Jurisdiccions.
- Es van clausurar les capitanies generals i el Consell Suprem de Justícia Militar.
El conjunt d’aquestes mesures no va agradar a alguns sectors de l’estament militar i l’agost del 1932 a Sevilla el
general Sanjurjo va fer un intent de cop d’estat que va fracassar (Sanjurjada). Va ser condemnat a mort,
posteriorment a presó i, finalment, durant el govern de dretes, indultat. Des de l’exili portuguès va organitzar
amb altres militars l’alçament que conduirà a la Guerra Civil.
7.2- LA REFORMA AGRÀRIA (text d’Azaña en defensa de la reforma agrària, PAU).
El problema del camp era una de les matèries pendents dels governs espanyols des de la implantació del
liberalisme al segle XIX. Els objectius de la reforma eren acabar amb el latifundisme, millorar les condicions
de vida dels treballadors del camp (jornalers) i diversificar la producció agrària més enllà del cultiu tradicional
de cereals. El 1932 es va aprovar la Llei de Reforma Agrària que permetia expropiar sense indemnització els
grans latifundis de la noblesa espanyola (Grandes de España) que no estiguessin cultivats; també permetia
expropiar amb indemnització els latifundis explotats de forma deficient o permanentment arrendats.
L’organisme encarregat d’aplicar la llei (expropiacions i organització d’assentaments camperols) va ser l’IRA
(Institut de Reforma Agrària). Va ser una llei polèmica que va fracassar pels següents motius:
- Oposició frontal dels propietaris agraris que interposaven recursos per tal d’alentir les expropiacions.
- L’IRA no comptava amb el pressupost suficient per dur a terme les indemnitzacions.
- Els jornalers estaven insatisfets perquè les promeses de millora del govern no arribaven. Això es va
traduir en revoltes permanents -Casas Viejas-. (documental Casas Viejas, catàleg Filmin)
La FAI (Federación Anarquista Ibérica) impulsà una insurrecció general el mes de gener de 1933 que va ser
seguida en algunes zones de Catalunya i València. A Casas Viejas (Cadis) es va donar l’enfrontament violent
entre pagesos i forces de l’ordre públic. Va ser una revolta de caràcter anarquista reprimida de forma
desproporcionada, crema d’una barraca amb camperols a dintre i execucions posteriors de camperols
innocents, en total 22. La gravetat d’aquests incidents va provocar la dimissió del govern d’Azaña l’agost de
1933. Entre la dimissió d’Azaña i les eleccions generals del novembre, Alejandro Lerroux va ocupar el càrrec
de cap de govern.
7.3- “ESPANYA HA DEIXAT DE SER CATÒLICA”.
Aquesta frase d’Azaña resumeix un dels objectius del primer govern republicà, allunyar l’Església de l’esfera
política, social i educativa. La Constitució parlava d’un Estat laic, permetia el matrimoni civil i donava
cobertura legal al divorci, admetia la llibertat de culte i desvinculava l’Estat del finançament de l’Església,
cementiris i hospitals laics, l’article 26 de la Constitució prohibia a les institucions religioses dedicar-se a
l’ensenyament. Això va provocar la “Guerra Escolar”, pares de famílies catòliques que reclamaven el dret a
que els seus fills fossin educats en els principis de la moral cristiana.
Es va promulgar la Llei de Congregacions que limitava les possessions del clergat i contemplava la dissolució
d’ordres en el cas que ataquessin l’Estat. Es va dissoldre l’ordre jesuïta i es van nacionalitzar els seus béns amb
el pretext del quart vot d’obediència. El cardenal Segura va ser expulsat d’Espanya per una carta pastoral on
criticava la República.
7.4- EDUCACIÓ I CULTURA.
La reforma educativa va seguir dues direccions.

D’una banda diu que en un Estat laic l’educació ha de ser laica i liberal, les escoles han de ser mixtes i s’han de
suprimir dels plans d’estudi els ensenyaments religiosos (“guerra escolar”).
D’altra banda, el govern de la República ha de garantir el dret a l’educació. A Espanya en aquest moment hi
ha un 45% de població analfabeta. De les 30.000 escoles projectades se’n van aixecar 10.000. Es van crear
3.200 places de professors per any. No obstant això, no es va acabar del tot amb l’ensenyament religiós perquè
l’Estat es va trobar que no podia assumir tot sol el volum de població en edat escolar i molts establiments
religiosos van seguir en actiu. També s’ha de tenir en compte la mentalitat de l’època, malgrat que l’Estat
reconeixia el dret a l’educació per a tothom, molts nens i moltíssimes nenes de famílies deprimides no anaven
a l’escola o no ho feien de forma regular.
Les Misiones Pedagógicas impulsades per intel.lectuals compromesos amb els valors republicans tenien
l’objectiu de fer accessible la cultura en entorns rurals deprimits: conferències, actes culturals, biblioteques
ambulants, exposicions artístiques ambulants, teatre (companyia de teatre universitari La Barraca dirigida
per Federico García Lorca)...
Es van crear biblioteques estables, es van obrir les Cases de Cultura, es van programar colònies escolars i
instituts per a la classe obrera adulta.
8- SUPORTS I OPOSICIÓ AL FINAL DEL PERÍODE.

8.1- LA POSTURA DE LA CLASSE OBRERA.
Els seguidors de la UGT, inicialment, recolzen al govern. Amb el pas de la legislatura van radicalitzant les
posicions.
La CNT passa d’una acceptació a una oposició. Es donaven dues postures, els partidaris de les tesis de
Durruti volien obrir una via revolucionària; els partidaris de Pestaña volien aprofitar l’obra i les oportunitats
que es donaven amb la República. L’anarquisme va impulsar els següents episodis:
- Vaga del juliol de 1931 a la Telefònica.
- Vaga d’estibadors de ports.
- Vagues en el sector metal.lúrgic.
El partit socialista es troba dividit entre els que propugnen la necessitat d’una revolució burgesa, però sense
col.laborar amb el govern, i els partidaris de recolzar als republicans. Francisco Largo Caballero s’estima més
aliar-se amb comunistes i anarquistes.
8.2- LA POSTURA DE LES DRETES I DE LA PATRONAL.
La dreta es va organitzar al 1933 amb la fundació de la CEDA (Confederación Española de Derechas

Autónomas). Al capdavant hi trobem a José María Gil Robles. Tenia el recolzament dels sindicats catòlics, la
patronal i les oligarquies urbanes i agrícoles.
El 1933 José Antonio Primo de Rivera va fundar Falange Española i el S.E.U (Sindicato Español
Universitario).
També l’any 1933 es va crear la C.E.P.A (Confederación Española Patronal Agrícola), per defensar la religió,
la propietat i la família.
L’oposició al govern d’Azaña vindrà de tots els fronts, els dos bàndols es radicalitzen.
9- EL BIENNI CONSERVADOR (1933-1936).
El 1933 tot estava en contra del govern d’Azaña:
- La dreta agrupada en la CEDA.

- Els republicans de dretes agrupats entorn el radical Alejandro Lerroux.
- Creixent importància de les minories feixistes: JONS, Falange Española de José Antonio Primo de
Rivera.
- Els grups anarquistes.
- Part dels socialistes.
Finalment es convoquen eleccions anticipades el 19 de novembre de 1933 que donen el triomf a les dretes
presentades en coalició (CEDA, tradicionalistes, agraris, Renovación Española) i suposen una important
representació dels radicals de Lerroux (resultat eleccions del 1933, PAU).
El vot d’esquerres davalla possiblement pels següents motius:
- Es presenten a les eleccions desunits.

- Les dones voten per primer cop i ho fan, majoritàriament, cap a posicions conservadores.
- Abstenció causada pel seguiment de l’anarquisme apolític.
Al desembre es va constituir el nou govern presidit per Lerroux, amb el recolzament de la CEDA. Niceto
Alcalá Zamora segueix en el càrrec de President de la República.
Les principals accions de govern:
- Es deroga la Ley de Términos Municipales i la Ley de Salarios Mínimos amb la qual cosa els
latifundistes tenen llibertat de contractació i, en conseqüència, provoquen una baixada dels salaris al
camp.
- Amnistia als implicats en l’aixecament de Sanjurjo.
- Es restableix el pressupost pel clergat.
- S’atura la tramitació de l’Estatut d’Autonomia Basc que encara no havia estat aprovat.
El conjunt de contrareformes del govern i el temor a l’auge del feixisme a Espanya seguint el patró del que
estava succeint a Itàlia i Alemanya provoca que l’esquerra prengui posicions radicals, fins i tot l’esquerra més
moderada del PSOE i la UGT s’apropa als postulats comunistes i anarquistes (pel que fa als anarquistes
només aconseguiran el seu recolzament a Astúries).
A Catalunya la Generalitat continua en mans d’Esquerra Republicana. Les tensions entre el govern central i
el de la Generalitat van en augment. El govern de dretes dificulta el funcionament dels òrgans d’autonomia
catalans. Els partits obrers (anarquistes de Pestaña, BOC, UGT, PSOE) comencen a organitzar-se i cerquen
el recolzament de Lluís Companys.
9.1- EL CONFLICTE RABASSAIRE A CATALUNYA.
L’any 1931 el govern de la Generalitat va voler contribuir a l’estabilitat dels rabassaires i va aprovar una
reducció del 50% de les rendes que pagaven als propietaris de les terres. Aquesta mesura va provocar
l’oposició dels propietaris agrupats a l’Institut Català Agrícola de Sant Isidre.
L’any 1934 es va promulgar la Llei de Contractes de Conreu que permetia als pagesos accedir a la propietat
de la terra que treballaven a canvi d’uns preus fixats pel Govern de la Generalitat. Els propietaris catalans van
tornar a mostrar la seva oposició i van concórrer a la Lliga per defensar els seus drets. La Lliga va denunciar
els fets davant del Tribunal de Garanties Constitucionals que va determinar que la llei era anticonstitucional.
Aquests fets presentaven gravetat en el context de la política interna catalana:
- Enfrontava dos partits catalans nacionalistes. La Lliga que es declarava nacionalista demanava
l’arbitratge de Madrid per resoldre un conflicte intern.
- El govern de la Generalitat radicalitza la seva postura i s’enfronta obertament al govern central.
9.2- LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE DEL 34 A ASTÚRIES I CATALUNYA.
Davant la situació de conflictivitat generalitzada, el govern de Lerroux decideix augmentar la participació de
la CEDA al govern. Aquest grup parlamentari era partidari de la mà dura i de les polítiques de signe feixista.
L’esquerra ho va interpretar com una provocació i s’inicien alçaments i vagues a les principals ciutats
espanyoles amb especial importància a Astúries i a Catalunya (els socialistes impulsen una vaga general
revolucionària).
A Astúries es va produir una revolta minera impulsada pels partits i sindicats d’esquerres (fotografia revolta
minera, PAU). Van ocupar pobles i ajuntaments. Van destituir els governs municipals i van crear Comitès
Revolucionaris que s’encarregaven d’organitzar la revolta. El govern central va enviar a Astúries des de l’Àfrica
la Legió sota el comandament de Franco que va desfer la revolució amb una repressió duríssima que va
causar més de 1.000 morts.
A Catalunya, el 5 d’octubre es va formar Aliança Obrera (PSOE, UGT, rabassaires i comunistes) i van
convocar una vaga general. El 6 d’octubre, Lluís Companys proclama la República Catalana dintre de la
República Federal Española. L’exèrcit, comandat pel general Batet, ocupa el Palau de la Generalitat:
- Tot el govern de la Generalitat fou detingut (fotografia dels membres del govern empresonats,
PAU).
- Azaña i Largo Caballero, de visita a Barcelona, també. Juntament amb líders sindicals, obrers i
rabassaires.
- Es deroga la Llei de Contractes de Conreu.
- Se suspèn l’Estatut d’Autonomia Català.
- Augmenta el poder del feixisme en la política estatal: Franco és nomenat cap de l’Estat Major de
l’Exèrcit.
-
9.3- REORGANITZACIÓ DE PARTITS TANT DE DRETES COM D’ESQUERRES (1935,1936).
Després de la vaga, la dreta voldrà desmantellar tot el moviment obrer i els principis progressistes de la
Constitució.
El març de 1935 la CEDA aconsegueix cinc carteres ministerials i Gil Robles esdevé ministre de la guerra tot
eliminant els comandaments més propers al republicanisme i recolzant la UME (Unión Militar Española),
de dretes. Gil Robles també presenta una proposta per modificar la Constitució: negació de les autonomies,
abolició del divorci i del poder de l’Estat per expropiar.
Es crea el Bloque Nacional (tradicionalistes carlistes i Renovación Española) que es marca l’objectiu de
prendre l’Estat per la força. Falange Española propugna una insurrecció armada.
Pel que fa a les esquerres, els republicans es reorganitzen. També ho fan els grups obrers:
- A Catalunya es crea el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) el 1935 amb els comunistes
d’Andreu Nin i el BOC (Bloc Obrer i Camperol).
- El juliol de 1936 es va formar el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) que unia les
tendències socialistes i comunistes.
9.4- LA CRISI DEL BIENNI CONSERVADOR.
L’any 1935 un seguit d’escàndols (ruleta trucada als casinos, malversament de fons públics per part del Partit
Radical) trenquen amb la coalició de govern. Gil Robles amb l’argument de que el Partit Radical està
deslegitimat per governar vol proclamar-se president. Niceto Alcalá Zamora no ho va acceptar ja que això
significava deixar l’Estat en mans del feixisme i va dissoldre les Corts i va convocar eleccions pel febrer de
1936.
10- EL FRONT POPULAR.
Per a les eleccions del febrer del 36 es va formar una coalició d’esquerres (republicans, socialistes i comunistes,
els anarquistes de la CNT no hi van entrar però van recomanar el vot als seus simpatitzants entenent la
situació d’excepcionalitat que travessava el país) que es va dir FRONT POPULAR; la coalició corresponent
a Catalunya va ser el FRONT D’ESQUERRES.
Al bàndol de la dreta també es va formar una coalició encapçalada per la CEDA que es va dir BLOQUE
NACIONAL; la coalició corresponent a Catalunya va ser el FRONT CATALÀ D’ORDRE amb forta
presència de la Lliga.
En aquests moments la societat espanyola estava radicalment polaritzada en dos bàndols antagònics (cartells
polítics per a les eleccions del 36, PAU).
El FRONT POPULAR va guanyar unes eleccions molt ajustades (resultats electorals, PAU). Azaña va ser
nomenat President de la República en substitució de Niceto Alcalá Zamora i Casares Quiroga va esdevenir
cap de govern.
Les primeres accions polítiques del nou govern:
- Amnistia pels empresonats l’octubre del 34: Lluís Companys i els membres del govern, dirigents
polítics i sindicals, rabassaires.
- Restabliment de l’Estatut d’Autonomia, del govern de la Generalitat i de la Llei de Contractes de
Conreu.
- Es torna a engegar la reforma agrària: l’Estat expropia 232.000 Ha que reparteix entre 72.000
famílies camperoles.
-
Malgrat aquestes mesures no afluixa la conflictivitat social i la CNT promou diverses vagues a totes les
ciutats espanyoles.
El temor a un cop d’estat (que s’està preparant des de març) fa que el govern allunyi de les esferes de poder
aquells militars més radicals; Franco és enviat a les Canàries.
L’extrema dreta comença a assumir un protagonisme perillós. La Falange practica la violència brutal al carrer
la qual cosa genera una espiral de violència. Finalment Falange és declarada il.legal i José Antonio Primo de
Rivera detingut en un intent per part del govern de frenar als seus seguidors.
Dos fets determinen els moments previs a l’alçament militar que conduirà a la Guerra Civil: l’assassinat de
José del Castillo, guàrdia d’assalt republicà, en mans de Falange i el posterior assassinat de José Calvo Sotelo,
líder del Bloque Nacional, en mans dels companys de José del Castillo.
El 17 de juliol de 1936 esclata el cop militar pensat des de la clandestinitat pels militars espanyols de l’extrema
dreta que donarà pas a la Guerra Civil.
LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)
1936-
-16 DE FEBRER: triomf electoral del Front Popular.
-18 DE FEBRER: formació de govern per Manuel Azaña. -26 DE FEBRER:
restabliment de la Generalitat de Catalunya. -10 DE MAIG: elecció de Manuel
Azaña com a president de la República. -13 DE JULIOL: assassinat de José Calvo
Sotelo.
-17 DE JULIOL: insurrecció militar a Melilla contra el govern de la República.
-19 DE JULIOL: insurrecció a Barcelona i inici de la Guerra Civil. -4 DE
SETEMBRE: constitució del govern republicà de Francisco Largo Caballero.
-26 DE SETEMBRE: formació a Catalunya dún govern dúnitat presidit per Josep
Tarradellas.
-1 DÓCTUBRE: proclamació a Burgos de Francisco Franco com a cap de lÉstat i
de govern.
-20 DÓCTUBRE: inici de lófensiva franquista contra Madrid.
ELS PREÀMBULS DE LA GUERRA.

LA SITUACIÓ POLÍTICA.
El 18 de febrer, el president de la república, Niceto Alcalá Zamora, va nomenar cap
de govern a Manuel Azaña després de la victòria electoral del Front Popular.
El programa del Front Popular incidia en 4 aspectes:
- Reforma Agrària.
- Política educativa.
- Amnistia dels presos polítics.
- Resoldre el problema de les autonomies amb el restabliment de la Generalitat de
Catalunya i els estatuts dáutonomia del País Basc i Galícia.
El 10 de maig, Manuel Azaña passa a ser president de la República i el càrrec de cap

de govern lóbté Santiago Casares Quiroga. El nou govern de la República no pot fer
front al creixent descontentament social, a més no fa cas als creixents rumors de
conspiracions militars.
LA SITUACIÓ SOCIAL
La situació social espanyola es troba molt deteriorada amb postures molt radicals
tant de la dreta com de lésquerra:
- Violència al camp. Ocupació de terres davant de la promesa del nou govern de dur a
terme la reforma agrària que s´havia oblidat en el període 1931-33. Molts
terratinents abandonen les seves terres.
- Conflictes laborals a les ciutats. Látur augmentava vertiginosament. -
Atemptats al patrimoni eclesiàstic.
- Atemptats polítics el més destacat dels quals fou lássassinat en mans de la guàrdia
dássalt del líder monàrquic conservador de la coalició de dretes Bloque Nacional,
el 13 de juliol de 1936.
En general es pot dir que no hi havia possibilitat de reconciliar els bàndols extrems
dels dos espectres polítics dÉspanya. Era una Espanya radicalment polaritzada.
A la dreta de lárc ideològic hi havia LA FALANGE ESPAÑOLA i LAS JONS, el

seu líder, JOSÉ ANTONIO PRIMO DE RIVERA fou detingut el 17 de març sota
lácusació dínstigar aldarulls i tinença il.lícita dármes. La Falange tenia un acusat
caràcter feixista.
A lésquerra hi havia el PSOE i la CNT. A més al PSOE s´havia produït una divisió
entre la facció radical encapçalada per Francisco Largo Caballero i la més moderada i
dídees socialdemòcrates dirigida per Indalecio Prieto. A Catalunya hi ha haver una
fusió de partits désquerres: EL PARTIT OBRER DÚNIFICACIÓ MARXISTA
fundat lány 1935 i dirigit per Francesc Maurín i Andreu Nin. El 1936 es va crear el
PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (PSUC) que estava
vinculat a la Tercera Internacional soviètica. Pel que fa a la CNT havia radicalitzat
encara més les posicions del seu programa: profund anticlericalisme, confiscació de
béns i redistribució pública dels mateixos i organització en comunes.
La dreta espanyola no estava interessada en fer-se amb el poder de la República per

via democràtica, simplement volia destruir-la i és dáquesta manera com van
començar les conspiracions militars.
LA INSURRECCIÓ MILITAR.
El 17 de juliol de 1936 es va produir una insurrecció militar a Melilla contra el poder
legítim de la República. El pretext era preservar Espanya del perill del comunisme
que irradiava des de lÚRSS. De fet les classes socials espanyoles mitjana i alta temien
que les creixents onades de violència esborressin dÉspanya lésglésia i sínstaurés el
comunisme. Aquestes idees es veien constantment alimentades per la premsa de
dretes i pel líder polític monàrquic de dretes JOSÉ CALVO SOTELO.
El director de la conspiració va ser el general MOLA. Va dirigir lóperació des de
Pamplona on hi havia els ultraconservadors carlistes. Mola va emetre una primera
instrucció el mes dábril on es traçaven els objectius, els mètodes i els itineraris. Deia:
“se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta, para reducir lo antes
posible al enemigo que es fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados
todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al
Movimiento, aplicándose castigos ejemplares a dichos individuos, para estrangular los
movimientos de rebeldía o huelgas”.
Comptava amb lájut del tinen coronel SEGUÍ de léxèrcit africà. Lóficial YAGÜE
va preparar lálçament al Marroc.
També comptava amb la brutalitat de GONZALO QUEIPO DE LLANO i d’
ALFREDO KINDELÁN encarregat de movilitzar láviació. FRANCO des de
Canaries estava al corrent de tot aquest moviment conspiratori. Al principi Franco
no estava massa convençut de l´èxit de l óperació. Ell pensava que no tenien el
recolçament de tot léxèrcit ni de tota la Guàrdia Civil. Ell sabia que una vegada
iniciat lálçament no es podia tornar enrera.
El 25 de maig, el general MOLA va emetre una segona instrucció on desplegava una

gran plan estratègic dáixecaments regionals i atac a Madrid. Franco s´havia dócupar
de lálçament al Marroc. Lássassinat de Calvo Sotelo va precipitar els esdeveniments.
La insurrecció militar va començar a Melilla el 17 de juliol de 1936. El 18 de juliol
Franco es va traslladar des de Canàries al Marroc amb el Dragon Rapide i allà es va
fer càrrec de léxèrcit africà. A més va reclutar mercenaris marroquins per lluitar.
Al principi els generals revoltats no pensaven que estiguessin a les portes d úna
guerra civil. La idea era establir un directori militar. No van comptar amb la forta
oposició de la classe obrera.
El 18 de juliol Queipo de Llano es va alçar a Sevilla. El 19 MOLA es va alçar a
Navarra.
Al principi lálçament no va agafar tota Espanya sino que va quedar dividida.
Lálçament va triomfar al nord, al nordoest i a punts aillats del sud. Va triomfar a
Galícia i a regions rurals i catòliques de Castella i Lleó. Les ciutats conservadores i
religioses com Salamanca, Zamora, Segovia, Burgos, Ávila no van oposar resistència.
Al camp andalús hi predominava l
ésquerra. Les ciutats andaluses van caure amb repressions salvatges. Per exemple els
barris obrers de Sevilla van patir una violència ferotge en mans del sanguinari
QUEIPO DE LLANO.
A la majoria de centres urbans i industrials com Barcelona, València, Bilbao, Madrid,
les forces populars van passar per sobre del govern vacilant de la república i van
derrotar als militars rebels.
A Barcelona lálçament es va produir el 19 de juliol quan tropes rebels es van dirigir
cap al centre de la ciutat. El president Lluís Companys es va negar a repartir armes
entre la població però membres de la CNT es van fer amb els arsenals. La Guàrdia
Civil havia estat fidel a la república i amb l
ájut del poble van plantar cara. Quan va arribar GODED des de les Balears
lálçament ja havia estat sufocat. Va ser detingut i se´l va obligar a radiar un missatge
en el que instava als rebels a deposar les armes. Aquesta derrota va ser important
perquè va desmotivar als insurrectes dáltres ciutats catalanes.
Tres dies després de láixecament els conspiradors dominaven: Galicia, Castella la
Vella, Lleó, Aragó i part dÉxtremadura juntament amb punts aïllats com Oviedo,
Sevilla i Córdoba.
El govern central i el català cada vegada tenien menys poder per imposar la legalitat.
Per exemple, entre el 18 i el 20 de juliol van desfilar tres presidents pel govern central.
En el territori republicà es van formar milícies populars que van atemptar contra les
persones de dretes que hi vivien.
Els insurrectes es van adonar que assolir el poder no seria tan fàcil com havien
pensat. Som a les portes de la Guerra Civil.
LES FASES MILITARS DE LA GUERRA.

ELS PRIMERS MESOS DE LA GUERRA (JULIOL-DESEMBRE DE 1936)
Els fracassos dels insurrectes a Madrid, Barcelona, València, Màlaga o Bilbao els va
obligar a desenvolupar un pla dátac per conquerir tota Espanya. Els insurrectes
consideraven Madrid com el centre de la resistència republicana i van desenvolupar
léstratègia dáctuar-hi mitjançant repetides campanyes que havien de ser dirigides
per MOLA des de Pamplona i FRANCO amb el seu exèrcit marroquí
Franco es trobava bloquejat a Àfrica perquè la marina no estava del seu bàndol i va
pensar en traslladar léxèrcit per aire. Al principi era molt lent però va tenir lájut de
láviació de MUSSOLINI i més tard dáparells alemanys. Dáquesta manera va
començar a establir-se una relació amb el feixisme i el nazisme que van contribuir
activament en la guerra civil amb munició, armament, tècnics... El 5 dágost amb
lájut de láviació que donava cobertura per aire Franco va aconseguir fer entrar a la
península un convoy amb 8000 soldats. Això va suposar un revés per a la causa
republicana. Entre juliol i octubre de 1936 van entrar 14000 homes, 44 peces
dártilleria y 500 tones déquip militar.
Franco va establir la seva seu a Sevilla i es va estrendre cap a Extremadura. El 10
dágost va conquerir Mérida i poc després amb la conquesta de Badajoz va prendre
contacte amb les tropes del general MOLA unint d áquesta manera les dues meitats
de lÉspanya rebel. El pas de léxèrcit africà cap a Madrid va deixar basses de sang,
dones violades, milers de morts... a Badajoz es van assassinar 2000 persones, es va fer
un ús desmesurat del terror. Les milícies republicanes no tenien experiència en la
guerra.
Després de la derrota de Badajoz les tropes van avançar en direcció nordest cap a
Madrid. El 3 de setembre van rendir lúltima ciutat important abans d árribar a
Madrid, TALAVERA DE LA REINA. Les repressions també foren sagnants.
Mentrestant MOLA havia iniciat un atac a la província basca de Guipúzcoa per
tancar la frontera amb França. Les ciutats dÍrun i de Sant Sebastian eren
bombardejades diàriament. Irún va caure el 3 de setembre i Sant Sebastian el 12. Van
ser victòries importants. Viscaia, Santander i Astúries que eren republicanes van
quedar aillades.
Mentrestant Franco a Talavera, abans dátacar Madrid, va decidir desviar se cap a
Toledo per alliberar lÁlcàsser, ho van aconseguir el 27 de setembre. Això va ser un
error que va afavorir la reorganització dels milicians de la República els quals amb
lájut del soviètics van aconseguir reorganitzar-se i posicionar-se a la ciutat de Madrid
amb l’arribada de columnes de brigadistes. Però l´èxit de lóperació va reportar
importants beneficis per a la imatge pública triomfal de Franco. Sobretot de cara a l
ájut que rebia dels nazis.
Poc a poc la figura de Franco destacaba per sobre dels altres militars insurrectes:
primer com a comandant en cap o generalíssim i després com a cap dÉstat. El 21 de
setembre se li va confiar el comandament únic, es va convertir en Generalíssim. El 28
de setembre a més se li va confiar el poder de cap déstat mentre durés la guerra. El
decret que ratificava aquesta decisió deia:
“En cumplimiento del acuerdo adoptado por la JUNTA DE DEFENSA
NACIONAL, se nombra jefe del gobierno del estado español al excelentísimo señor
general de división Francisco Franco Bahamonde, quien asumirá todos los poderes del
nuevo estado”.
Els generals monàrquics es van equivocar escollint a Franco com a líder perquè una
vegada es va veure amb plens poders governamentals no tenia intenció, encara que ell
deia que sí, de tornar a restaurar la monarquia a Espanya una vegada finalitzés la
guerra.
El 30 de setembre lÉsglésia Catòlica es va posicionar públicament del bàndol dels
militars insurrectes. El papa Pius XI va dir que els nacionals eren herois cristians
mentre que els republicans eren salvatges. Poc a poc es va anar construint la imatge
dúna CROADA RELIGIOSA CONTRA EL
MAL. Això també li va aportar beneficis, per exemple els recolçament dels polítics
conservadors britànics.
Al discurs dínvestidura celebrat l´1 dóctubre va dir:
“Mi General, señores generales y jefes de la junta: podéis estar orgullosos, recibisteis
una España rota y me entregáis una España unida en un ideal unánime y grandioso.
La victoria está de nuestro lado. Ponéis en mis manos a España y yo os aseguro que mi
pulso no temblará, que mi mano estará siempre firme”.
Poc a poc va anar construint la seva imatge de Caudillo que estava per sobre de la
resta dels mortals. Les seves fotos penjaven de botigues i escoles, quan se´l visitava
s´havia dánar vestit d’ etiqueta. A partir del nomenament com a cap dÉstat es va
formar un organisme JUNTA TÈCNICA DE LÉSTAT formada per: UNA
SECRETARIA GENERAL DEL CAP DÉSTAT, UNA SECRETARIA
GENERAL D ÁFERS ESTRANGERS I UN GOVERN GENERAL. A MÉS HI
HAVIA DEPARTAMENTS MINISTERIALS: HISENDA, JUSTÍCIA,
INDUSTRIA, COMERÇ, AGRICULTURA, TREBALL, CULTURA I
EDUCACIÓ, OBRES PÚBLIQUES I COMUNICACIONS. Representa una
primer intent d’organitzar un Estat feixista a Espanya. Lófensiva contra MADRID
va començar el 7 dóctubre. Eren 10.000 homes organitzats en 5 columnes i amb
abundants provisions italianes. Però els resistents republicans havien rebut ajut
militar soviètic, a més havien arribat 1900 homes de les BRIGADES
INTERNACIONALS i la situació estava força igualada. Tot i això, el govern de la
República va creure que estaven davant del final i el 6 de novembre van traslladar el
govern de la República cap a València. La defensa de la ciutat es va deixar a mans
dúna JUNTA DE DEFENSA presidida pel general JOSÉ MIAJA i estretament
ajudat per VICENTE ROJO.
Seguint el pla del general MOLA el 7 de novembre els nacionals estaven preparats
per començar un atac frontal per lóest de la ciutat travessant el riu Manzanares pero
no van conseguir penetrar i desfer la ciutat. Van haver hi moltes baixes en léxèrcit
africà quan intentava travessar el Manzanares. Els nazis van començar a parlar de la
ineficàcia de Franco per prendre la ciutat i van enviar més reforços. La LEGIÓ
CÓNDOR nazi va arribar a la capital el 12 de novembre. Van bombardejar els barris
obrers de la ciutat. El 22 de novembre Franco va ordenar el cessament dels atacs
frontals conscient de la inferioritat de léstratègia dels nacionals.
Els republicans ben cansats no van començar una contraofensiva si ho haguessin fet
probablement la balança hauria canviat. Per fortuna per Franco, els alemanys i
italians van seguir ajudant-lo malgrat el despreci que sentien per la manera com
dirigia els atacs. Van acordar que a partir dára l
átac seria coordinat per un conjunt italogermànic i espanyol. El 9 de desembre van
arribar nous resforços italians.
A finals del 1936 van idear una nova ofensiva que havia dátacar Madrid pel nord i
pel sud però tampoc va tenir èxit. Es va abandonar amb molts morts. El 15 de gener
es van estabilitzar els fronts. Van morir prop de 15000 homes de cada bàndol.
Afortunadament per léxèrcit franquista les milícies republicanes no van començar
cap contraofensiva.
A lány 1936 els republicans catalans van engegar una ofesiva cap a Aragó però es van
veure frenats a Osca, Saragossa i Terol.
LA SEGONA FASE.
1937.
El front de Madrid estava aturat.
Franco a petició dels italians es va dirigir cap a Málaga. Látac va ser dirigit en
coordinació entre els italians i QUEIPO DE LLANO. Hi van arribar el 7 de febrer.
La ciutat va caure rendida. Les repressions foren molt cruels però no va tenir gaire
ressó internacional perquè Franco no hi va deixar entrar cap corresponsal de guerra.
Franco estava recelós perque tots els mèrits se´ls havia endut léxèrcit italià. Tot seguit
va caure part del territori de Granada. Els italians i QUEIPO DE LLANO volien
seguir cap al nord: Almeria i escombrant cap al nord, Múrsia, Alacant. Franco s´hi va
negar, potser perquè l’objectiu final era fer una guerra llarga de destrucció massiva de
republicans.
A principis de febrer (el dia 6) Franco va llençar una nova ofensiva contra Madrid pel
JARAMA. Franco volia conquerir gradualment el territori i no mitjançant una
ofensiva a gran escala. Va dir:
“ En una guerra civil, es preferible una ocupación sistemática del territorio,
acompañada por una limpieza necesaria, a una rápida derrota de los ejércitos
enemigos, que deje el país infestado de adversarios”. Látac a través de la vall del Jarama
va quedar estancat però la guerra en aquest sector va ser molt dura. A léxèrcit
republicà van morir uns 10000 homes i déntre els nacionals uns 7000.
A principis març es va pensar en un nou atac a Madrid pel nord a través de la

província de Guadalajara. Els que duien el pes de lófensiva eren els italians amb les
seves FLAMES NEGRES. Els va sorprendre una tempesta i van quedar
immovilitzats. Els avions republicans els van atacar. No van rebre ajut de léxèrcit
nacional que estava paralitzat i exhaust al front del Jarama. Més tard es va saber que
Franco no havia donat permís perque hi intervinguessin. A mitjans març la
conquesta a Madrid va quedar de nou paralitzada. Va representar un triomf moral
dels republicans a més van aconseguir molt dármament. La derrota a Guadalajara va
provocar que Franco canviés la idea de guanyar la guerra a Madrid i mirés cap a altres
punts dÉspanya que eren més fàcils de conquerir.
En aquest moment es comença a reclutar part de la població civil espanyola
(1.000.000 défectius) per a léxèrcit i va començar látac massiu al País Basc.
Lófensiva consistia en continuats atacs terrestres combinats amb bombardejos de
láviació alemanya sense tenir en compte els danys a la població civil. Els atacs van
començar el 31 de març. Van ser brutals i especialment angoixants pel bombardeig
constant. El poble basc va seguir plantant cara. Línterés de Franco pel País Basc era
fer- se amb les indústries per fabricar armes i en aconseguir minerals. Primer va caure
DURANGO, després OCHANDIANO però lávenç era lent. El 24 dábril després
dún dur atac molts bascos van fugir, el 26 dábril léxèrcit nacional va decidir
tallar-los la fugida i láviació alemana va bombardejar ponts, carreteres i els suburbis
de GUERNIKA. Des de les 4:40 a les 7:45 del 26 dábril que era un dia de mercat no
va parar de caure bombes. GUERNIKA va quedar totalment destruida. Van morir
unes 1650 persones encara que mai se sabrà amb exactitud el nombre perquè les
forces nacionals van entrar abans que ningú. GUERNIKA era lántiga capital del
País Basc i això tenia una gran significació simbòlica pel poble basc. Era la primera
vegada a la història que una ciutat oberta era completament destruida per un
bombardeig i gràcies a que hi van accedir corresponsals de diaris europeus i
americans que en van relatar cròniques es va promoure una enorme campanya
internacional contra Franco com a criminal. Els nacionals sempre van negar
qualsevol implicació en la destrucció de Guernica, fins i tot van arribar a dir que
havien estat els mateixos bascos els que havien dinamitat la ciutat.
Entre Guernica i Bilbao hi ha uns 80 km. Els resistents bascos s´havien atrinxerat en
el territori. Els nacionals no van aconseguir arribar fins a Bilbao a finals de maig.
Bilbao va caure el 19 de juny.
El 9 de juliol va començar la campanya sobre VISCAIA I SANTANDER. El 26
dágost els bascos es van rendir a léxèrcit italià sota la promesa que els principals
dirigents de la resistència serien custodiats pels italians i trets fora del país per evitar
les execucions però van ser interceptats pels nacionals i van ser executats passant per
alt les condicions de la seva rendició.
El 21 dóctubre va caure GIJÓN. Es va apoderar de les mines de carbó asturianes que
es complementaven amb el ferro basc. En aquest moment la guerra es decanta del
costat dels nacionals. A Franco ja només li quedava per resoldre els fronts del centre i
de l’est.
Davant la situació de perill, el 31 d’octubre el govern de la república es trasllada de
València a Barcelona.
El 15 de desembre de 1937, VICENTE ROJO de l’exèrcit republicà, va llençar des
del front de l'est una ofensiva a TEROL. Van entrar a la ciutat el 21 de desembre. El
8 de gener la ciutat va caure en mans dels republicans. Batalles de Brunet i Belchite
són batalles dispersives perquè no es concentri tota la batalla al País Basc, les guanyen
els republicans, però són inútils, ja que es perden molt soldats i no serveixen per res es
perd el País Basc igualment.
1938.
El 30 de gener el mandat de la JUNTA TÈCNICA D’ESTAT DE BURGOS va
acabar i es va desfer LA SECRETARIA GENERAL DE L’ESTAT. Franco va
constituir un primer govern. El seu cunyat SERRANO SÚÑER va ocupar
límportant càrrec de MINISTRE DE LA GOVERNACIÓ. La resta de càrrecs van
ser distribuïts estratègicament entre militars, monàrquics, carlistes i falangistes per
tal de deixar satisfeta tota la dreta espanyola sempre que no li fessin ombra.
Franco va declarar que faria una política totalitària: eliminació de la lluita de
classes, eliminació de partits polítics i pràctiques electorals democràtiques
pròpies del liberalisme. En matèria econòmica va optar per l'autarquia la
qual cosa va dur al país al desastre econòmic perquè es van rebutjar els ajuts
exteriors.
Un dels primers treballs del govern va ser elaborar un FUR DEL TREBALL que era
una pseudoconstitució que es va aprovar el 9 de març de 1938. Com que el
CONSELL NACIONAL era una mena de farsa que no servia per a res,
paral.lelament es va formar a una JUNTA POLÍTICA presidida per 12 membres.
Franco la va disoldre a la primavera de 1938. Internament i des dún punt de vista
política les baralles estaven entre el bàndol monàrquic i el falangista.
A Terol el fred era insuportable, la batalla fou duríssima. Finalment el 22 de febrer la
ciutat va ser reconquerida pels nacionals. A partir dáquest moment tenen el front de
lést obert perquè léxèrcit republicà està molt desfet pel que fa a homes i material
bèl.lic. La superioritat militar dels nacionals és aplastant.
El 24 de febrer es va detallar léstratègia al front est: 200.000 homes havien dávançar
per la vall de lÉbre amb bifurcacions cap al nord –Pirineus- i cap al sud –València-.
Lófensiva va començar el març. Franco pretenia disgregar léxèrcit republicà en
diferents fronts i debilitar-lo encara més. Va ser una mena de BLITZKRIEG.
Lóbjectiu dels exèrcits que avançaven pel nord era assolir el punt del Segre tocant a
Lleida. Pel sud un avenç cap a la zona valenciana. Dáquesta manera es trencava la
unitat republicana a la costa mediterrània. Mentre els avions italians amb base a
Mallorca bombardejaven Barcelona. La ciutat de Lleida va caure el 4 dábril. En
aquest punt, Franco enlloc dátacar Catalunya va retirar les tropes cap al sud en un
gran atac a València. El 15 dábril va arribar a la costa i va rendir VINAROZ. Lávenç
era lent. El 15 de juny va caure Castelló. Franco era conscient que tenia el sector
republicà dividit i que l´única manera que estiguessin en contacte era per mar així
que va ordenar a láviació italiana i alemanya que bombardegessin els vaixells i les
ciutats costaneres.
Des de Catalunya es va intentar reconstituir la zona republicana. El general
VICENTE ROJO va intentar un atac a la línia de lÉbre. Va ser
comandat pel general comunista JUAN MODESTO. Hi van participar uns 80.000
homes. La nit del 24 al 25 de juliol les primeres unitats van creuar el riu en barca. Els
nacionals els van bombardejar. Unes poques unitats van arribar prop de GANDESA
el dia 1 dágost però allà hi havia concentrat un gruix important déxèrcit nacional i
látac fou contingut en una guerra especialment cruenta. LA BATALLA DE
LÉBRE VA DURAR QUASI 4 MESOS. Gandesa es va convertir en el cementiri de
léxèrcit republicà. L’anomenada “quinta del biberó” perquè cada vegada hi anaven
combatents més joves.
La contraofensiva nacional definitiva de LA BATALLA DE LÉBRE la van llençar el
30 dóctubre de 1938. El 15 de novembre els nacionals aconseguien expulsar als
republicans del territori conquerit al juliol. Es calcula que a léxèrcit nacional van
morir 6500 homes, al republicà 15000. Franco va trigar 4 mesos en conquerir el
territori que la república havia aconseguit en una setmana. Probablement la guerra
hauria acabat abans si Franco hagués atacat Barcelona des de Lleida però com ja hem
comentat anteriorment Franco volia UNA GUERRA DE DESGAST que destruís
físicament al seu enemic. Rebutjava completament una pau negociada. Deia que “los
delincuentes y sus víctimas no pueden vivir juntos”.
Rebutjava també una amnistia general. A les zones republicanes que queien sota
léxèrcit de Franco els nacionals confiscaven tota la informació referent a individus
simpatitzants amb la causa republicana i la portaven a l árxiu de Salamanca. Durant
la posguerra, aquestes llistes van servir de base per a la repressió institucionalitzada de
totes aquelles persones no simpatitzants amb la causa nacional.
Látac definitiu a Catalunya va començar el 23 de desembre.
LA DESFETA FINAL. EL TRIOMF DELS NACIONALS.

1939.
Látac a Catalunya es va formar amb 5 cossos de léxèrcit espanyol, 4 divisions de
léxèrcit italià. Lártilleria va precedir a látac. Els italians avançaven més ràpid pel
territori que no pas els nacionals. França va permetre lóbertura de la frontera per
entrar suministrament al bàndol republicà. Els italians van declarar que si França
ajudava a Catalunya, el seu exèrcit atacaria als francesos en territori català. Això va
provocar que França es tirés enrera. Franco estava entusiasmat perquè veia com les
potències democràtiques europees no feien res per aturar lávenç dels totalitarismes.
Franco veia renèixer el somni dúna ESPANYA IMPERIAL. TARRAGONA va
caure el 15 de gener de 1939.
El 25 de gener, davant la ràpida progressió dels nacionals per territori català, el
govern de la República es va dirigir cap a Girona. El 26 de gener els nacionals entren
a Barcelona executant milers de persones.
El 4 de febrer va caure Girona.
El 10 de febrer havia caigut tota Catalunya. Els govern republicà havia travessat la
frontera i amb ell milers de persones van fugir. El 13 de febrer es va publicar la LLEI
DE RESPONSABILITATS POLÍTIQUES per la qual els partidaris de la República
eren declarats culpables del crim de recolçar la República. La llei tenia caràcter
retroactiu fins el 1934. Era el primer pas per a donar fonament jurídic a la brutal
repressió de posguera.
La darrera reunió de les Corts Republicanes es va celebrar a Figueres el 6 de febrer.
Manuel Azaña, president de la República, es va exilar. El van seguir Negrín, cap de
govern, i el general Rojo. Miaja es va quedar al capdavant de léxèrcit republicà que
quedava. El 28 de febrer Azaña va dimitir com a president de la República. França i
Gran Bretanya van anunciar el seu reconeixement del govern de Franco i això va dur
a la República a una situació de caos institucional. Tanmateix a Espanya encara
quedava un 30 % del territori en mans de la República. MIAJA i altres republicans
pensaven que havien de resistir fins que esclatés la Guerra Mundial i les democràcies
es tornessin a aixecar amb autoritat.
El 4 de març, SEGISMUNDO CASADO, comandant de léxèrcit republicà en el
centre, va formar una JUNTA DE DEFENSA NACIONAL per tal de posar fi a la
carniceria mitjançant una rendició pactada amb Franco. Es va revoltar contra els
dirigents de la República i la facció comunista als quals acusava dínstigar una
resitència fins al final mentre ells aconseguien fugir a léxili. Dálguna manera va
iniciar una segona guerra civil dintre de les files antifranquistes. Els plans pactistes de
CASADO van fracassar. Molts dels resistents del centre van abandonar els fronts. Els
nacionals van poder avançar molt pel territori. El 27 de març els nacionals van entrar
a Madrid trobant una ciutat fantasmal, silenciosa, deserta.
Després de Madrid van caure sense resistència: ALACANT, JAÉN, CARTAGENA,
CUENCA, GUADALAJARA, CIUDAD REAL... el 31 de març tota Espanya
estava en mans dels nacionals.
L´1 dábril Franco va emetre el darrer comunicat de guerra. “en el día de hoy, cautivo
y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos
militares. La guerra ha terminado”.
El Papa el va felicitar passant per alt els milers de morts de guerra i els que encara
havien de venir.
L A TRAJECTÒRIA POLÍTICA A LA REREGUARDA REPUBLICANA.

L’alçament dels nacionals fa que el govern de la República presidit per José Giral i la
Generalitat presidida per Lluís Companys quedin desbordats. Després dels primers
moments de desconcert es va prendre consciencia que calia que al govern central hi
convergissin els diferents interessos de les faccions d’esquerres i que se suprimissin les
milícies populars descontrolades. A la pràctica el carrer estava dominat per la CNT,
FAI, UGT I POUM que era un partit revolucionari i antiestalinista.
Pel que fa als comunistes lleials a Moscou, és a dir a la Internacional, no tenien un
partit estructurat de forma sòlida i al juliol del 36 es va constituir el PSUC –Partit
Socialista Unificat de Catalunya-.
Giral va dimitir al setembre de 1936 i va entrar com a cap de govern Francisco Largo
Caballero. Ell va ser l’encarregat de formar el govern d’unitat on hi convergien
socialistes, comunistes, republicans i nacionalistes catalans i bascos. L’objectiu era
posar ordre a la situación caòtica.
Però les tensions no van desaparèixer. Des de l’inici de l’alçament fins a finals del 36 el
debat polític i social al bàndol republicà girava al voltant de la pregunta: cal guanyar
la guerra o cal avançar en la revolució social? Els que pensaven que s’havia de guanyar
primer la guerra eren els republicans d’esquerres, comunistes i socialistes; els que
pensaven que s’havia d’avançar en la revolució eren el POUM i els anarquistes.
Aquest conflicte derivarà en els FETS DE MAIG DEL 37 (veure més endavant).
Aquests fets van provocar la caiguda del govern de Largo Caballero, Juan Negrín el
va substituir.
La política de Negrín es podria resumir amb el lema “primer la guerra, després la
revolució”. Negrín era socialista però compartia molts punts amb el comunisme. Les
principals accions polítiques que va prendre van ser les següents:
- Va tirar enrere les col.lectivitzacions anarquistes.
- Va centralitzar l’Estat i va treure competències a la Generalitat. - Va substituir les
milícies populars al front d’Aragó per un exèrcit de la república amb l’objectiu de
formar un únic bloc de resistència coordinat.
- Va publicar el programa dels TRETZE PUNTS on proposava a Franco un acord
de pau i la pervivencia de la República. Òbviament Franco no ho va aceptar.
- Negrín volia que la República resistís fins l’inici de la Guerra Mundial però la no
intervenció de França i Anglaterra que van signar el Pacte de Múnic segons el
qual reconeixien l’ocupació dels Sudets per Hitler, fan que la República ho tingui
molt difícil.
LES TRANSFORMACIONS A LA ZONA REPUBLICANA CATALANA.

Els primers dies de l’alçament i quan esclata a Guerra Civil es dóna un buit de poder
central per manca de reacció i apareixen les MILÍCIES ANTIFEIXISTES.
Dit d’altra manera, hi ha un govern legítim de la República molt afeblit i de forma
paral.lela manifestacions populars antifeixistes.
Es produeix una transformació revolucionària de la societat immersa en un context
de guerra. Aquesta situació compartida arreu de l’Espanya republicana va dura fins el
govern de Negrín quan es recupera una certa normalitat institucional.
- Els primers dies de l’alçament el carrer es trova dominat pels anarquiestes i es

produeix una reacció popular espontània i molt violenta (assassinats, crema de
convents…) contra les classes tradicionalment vinculades a l’alçament (alta
burgesia, clergat, propietaris industrials). Moltes d’aquestes persones decideixen
marxar de Catalunya i molts d’ells entren a formar part del bàndol dels nacionals.
Moltes fabriques queden abandonades i se suspèn la producció. Els primers
mesos de guerra van ser molt violents: 70.000 víctimes en territori republicà i
175.000 en territori ocupat.
- Vençuda la insurrecció de GODED, Lluís Companys, president de la Generalitat,

davant la situació de desconcert decideix aplegar totes les forces désquerres per
formar un govern combatent a les forces nacionals. El 21 de juliol del 1936 es crea
el COMITÈ CENTRAL DE MILÍCIES ANTIFEIXISTES DE CATALUNYA
(CCMA) impulsat per la CNT i FAI. En moltes ocasions substitueixen els
ajuntaments i actuen al marge del govern de la Generalitat (encara que el govern
de la Generalitat també s’hi troba representat). El Comitè sovint ha de donar
resposta a problemes imminents provocats per la situació de guerra i, degut a que
el poder central de la República no respon a la situació, crea conflictes entre el
govern central i el govern de la Generalitat perquè el govern central interpreta
moltes mesures com a separatistes. En aquests primers moments, el Comitè actua
de poder central a Catalunya fins que es dissol el 26 de setembre del 1936. S’hi
trobaven representats tots els partits antifeixistes i la Generalitat. Les funcions del
Comitè eren les següents: coordinar l’organització social, política i económica de
la resistència a Catalunya i preparar les milícies populars per enviar-les
principalment al front d’Aragó.
- APARICIÓ DEL GOVERN DÚNITAT PRESIDIT PER JOSEP

TARRADELLAS (26 DE SETEMBRE): el Comitè Antifeixista no funcionava
perquè hi havia descoordinació i proliferació espontània de
comitès. Companys decideix delegar les funcions executives del govern republicà
en Tarradellas. Els partits désquerres implicats en aquest govern dúnitat s´hi van
avenir però no van deixar de tenir visions oposades sobre com s´havia de resoldre
el conflicte. Es confrontaven dues visions diferents de com s’havia de resoldre la
situació: els partits i sindicats més moderats (ERC, PSUC, UGT, PSOE,
PCE) volien ordenar la República, reconstruir l’Estat i marcar directrius
polítiques clares; els sindicats i partits més anarquistes o antistalinistes
(CNT, FAI, POUM) volien aprofundir en les transformacions
revolucionàries i avançar en el camí de l’autoorganització popular com a
mesura per frenar el feixisme.
- COL.LECTIVITZACIONS: la desfeta de la insurrecció nacional a Catalunya va

dur a que molts empresaris abandonessin les seves fàbriques. Quan els
treballadors van anar als seus llocs de treball es van trobar sense amos i van dur a
terme una col.lectivització de les empreses en les quals ells mateixos eren gestors.
Léxtensió dáquesta situació va dur a que l´11 dágost de 1936 es constituís el
CONSELL D
ÉCONOMIA DE CATALUNYA que mitjançant el DECRET DE
COL.LECTIVITZACIONS va legalitzar la situació. També es van col.lectivitzar
transports públics, cinemes…
- CREACIÓ DE LA INDÚSTRIA DE GUERRA: la Generalitat va assumir les

competències del Banc d’Espanya a Catalunya i va finançar el material de guerra
pel front d’Aragó. Es van reconvertir en indústria de guerra més de 500 fàbriques.
- LA MUNICIPALITZACIÓ DE LLOGUERS: el municipi es quedava amb les

cases i els llogaters pagaven als ajuntaments.
- IMPULS A LÉNSENYAMENT.
- LEGALITZACIÓ DE LÁVORT.
- IGUALTAT EN LA XARXA SANITÀRIA.
ELS FETS DE MAIG DEL 37.

A Stalin no li agradaven segons quins competidors per l’esquerra. El POUM que era
antiestalinista i la CNT eren forces obreres fora del control de la Internacional
comunista. De forma interessada es va començar a fer una campanya contre el
POUM i contra el seu secretari general Andreu Nin que era un comunista rebel que
havia estat expulsat de l’URSS l’any 1930 per simpaties amb Trotski, un dels pares de
la revolució russa, però enemic de la dictadura d’Stalin.
El cas és que a la Barcelona de finals del 36 es plantejava si primer s’havia de guanyar
la guerra, tesi que defensava el PSUC, o si s’havia de fer la revolució per guanyar la
guerra, postura que defensaven la CNT i el POUM. El PSUC i el PCE van dir que el
POUM era trotskista i, per tant, contrarevolucionari. Tot seguit es va acusar
públicament el POUM d’espionatge a favor de Franco, acusació totalment
infundada. El maig del 37, la Guàrdia d’Assalt amb l’ajut dels Mossos d’Esquadra,
sota les ordres del conseller de seguretat Artemi Aiguader, envia uns blindats cap a
l’edifici de la Telefònica de Plaça Catalunya que estava sota control de milicians de la
CNT i la UGT. El balanç dels enfrontaments va ser de 500 morts i més de 1000
ferits en una semana de lluites al centre de Barcelona.
Com a resultat d’aquests enfrontaments, el govern central de coalició dirigit per
Largo Caballero va caure i entra el govern de Negrín que era filocomunista i
centralista. Això va implicar que la Generalitat va perdre competències en seguretat a
favor del govern de la República. A més va disoldre el POUM i molts afiliats i
simpatitzants van ser segrestats i assassinats. Andreu Nin va ser detingut per policies
governatius, traslladat a Madrid, torturat, assassinat i el cadáver fet desaparèixer. La
resta de membres de la directiva del POUM van ser condemnats a 30 anys de presó.
Uns mesos més tard, quan el govern central i la Generalitat dugen de Catalunya van
deixar a les presons els membres del POUM. A molts d’ells no se’ls va donar la
oportunitat de fugir i van caure en mans de Franco.
Amb tants entreteniments sanguinaris en nom del proletariat, la República va
perdre la guerra.
LA REREGUARDA NACIONAL I L’ORGANITZACIÓ DE L’ESPANYA

OCUPADA.
- 24 de juliol de 1936: es forma la Junta de Defensa Nacional a Burgos, integrada per

militars. President: Miguel Cabanellas. Membres integrants: Mola, Franco,
Queipo de Llano. Funció: governar la zona ocupada. No tenia la funció de dirigir
la guerra. Principals accions: prohibició dels partits polítics, suspensió de la
Constitució, paralitza la reforma agrària i retorna terres.
- 1 d’octubre de 1936: Franco és investit Generalíssim –comandament únic de
l’exèrcit i de la guerra- i Cap d’Estat mentre duri la guerra. La figura de Franco
com a Generalíssim i cap de govern del bàndol nacional es va forjar pel control
déll sobre les diferents faccions polítiques de la dreta espanyola. Eren les
següents:
LA FALANGE ESPAÑOLA Y DE LAS JONS: feixista, antimonàrquica. Franco
la va poder controlar bé perquè el seu líder Primo de Rivera estava a la presó.
COMUNIÓ TRADICIONALISTA: monàrquica carlina amb pretendent
XAVIER DE BORBÓ- PARMA.
LA CEDA: monàrquics alfonsins que volien el retorn dÁlfons XIII que estava
exilat. Franco ho va controlar tenint bones relacions amb Alfons però no
deixant-lo tornar a Espanya per por de que li fes ombra. També es disol la Junta
de Defensa Nacional i es forma la JUNTA TÈCNICA DE L’ESTAT amb seu a
Valladolid i a Burgos. Franco esdevé el líder indiscutible de l’alçament. Raons:
protagonitza episodis heroics com l’alliberament de l’Alcàsser de Toledo,
dilata la guerra fins que s’assegura el control de la situació i l’extermini de
l’enemic, esdevé l’únic interlocutor amb els màxims dirigents del nazisme i
del feixisme, conspira contra aquells militars que li poden fer ombra,
promet que quan acabi la guerra instaurarà la monarquia la qual cosa li
proporciona la simpatía dels militars monàrquics, Primo de Rivera, un
clar competidor, és afusellat a Alacant el noviembre del 1936 després de
ser condemnat per un tribunal republicà.
- El moment clau per a la unificació de la dreta fou el DECRET D ÚNIFICACIÓ

DE PARTITS l’abril del 1937 on es reconeixia la fusió de falangistes i tradicionalistes
en un partit únic: LA FALANGE ESPAÑOLA TRADICIONALISTA Y DE LAS
JUNTAS DE OFENSIVA NACIONAL SINDICALISTA (FET I DE LES JONS).
Les bases de la ideologia franquista que perviuran en el llarg període de dictadura

van ser: TOTALITARISME, TRADICIONALISME O
CONSERVADURISME I CATOLICISME. Va comptar amb el recolçament de
lésglésia (no tota) principalment del cardenal ISIDRE GOMÀ i del PAPA DE
ROMA.
- 30 de gener del 1938 acaba la Junta Tècnica i es forma el primer govern pròpiament
dit, el CONSEJO NACIONAL. La principal obra d’aquest govern és la redacció
del FUR DEL TREBALL (9 de març del 1938). És una pseudoconstitució que
defineix el model del nou Estat i que s’assenta en els següents punts: Estat
corporatiu, sindicalisme vertical, prohibició de la vagues.
-
- 8 d’abril del 38: es deroga l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
EL MÓN DAVANT LA GUERRA CIVIL (desenvolupar).
- EL PAPER DÍTÀLIA I DÁLEMANYA.

- EL PAPER DE FRANÇA I ANGLATERRA.
- LES BRIGADES INTERNACIONALS.
- EL PAPER DELS EUA I EL SALVATGISME CAPITALISTA (TEXACO).
EL FRANQUISME
Bloc 1: fonaments polítics ideològics del franquisme: totalitarisme (censura, concentració de poder,
nacionalisme arrel castellana i sindicalisme falangista i paper de l’església i legislació franquista)
Bloc 2: evolució política del franquisme amb relació els esdeveniments internacionals
Bloc 3: explicar la política econòmica del primer franquisme (autarquia) i la de la fase tecnocràtica.
Bloc 4: explicar les formacions econòmiques, demogràfiques, territorials, socials del franquisme del 1959 al
1975
Bloc 5: explicar oposició el franquisme amb tots els períodes, és a dir, primer i segon franquisme.
ELS FONAMENTS POLÍTICS I IDEOLÒGICS DEL NOU ESTAT

FRANQUISTA.
Lóbjectiu dels militars revoltats al 36 no era exactament frenar léxpansió del comunisme a la Península, era
més aviat acabar amb la República perquè posava en perill els fonaments de lÉspanya tradicional:
1- Acceptació de les autonomies regionals que portaven al separatisme i al trencament de la unitat
espanyola.
2- Trencament de la unitat religiosa perquè la República separava lÉsglésia i lÉstat i creava una legislació
laica.
3- Trencament de lórdre social perquè sátemptava contra les grans propietats latifundistes i perquè
séscoltava la veu dels obrers que demanaven millors condicions de vida.
La visió dels revoltats era que la República era la culminació de la crisi espanyola iniciada al segle XVIII i
calia, per tant, tornar a lÉspanya imperial dels Reis Catòlics i dels primers Àustries. Aquest era el fonament
polític i ideològic del NOU ESTAT.
El NOU ESTAT va néixer de la convergència ideològica de la dreta espanyola, principalment de dos grups
que ja existien abans del 36:
1- ELS FALANGISTES: aporten el nacionalisme radical i imperial, lántiliberalisme, lántimarxisme, la
retòrica i el ritual i instruments polítics per organitzar lÉstat totalitari: sindicats verticals, associacions
juvenils i femenines... lány 1934 la principal figura dáquest sector era JOSÉ ANTONIO PRIMO DE
RIVERA.
2- ELS TRADICIONALISTES CARLINS: hi aporten l'ultratradicionalisme catòlic. Lány 1934 la
principal figura dáquest sector era PEDRO SAINZ RODRÍGUEZ.
Aquests dos grups lány 1934 van signar un document polític on es fonamentaven les bases del NOU
ESTAT NACIONAL.
Les circumstàncies amb què es va donar la Guerra Civil van fer, però que aquestes idees polítiques
convergissin en la figura de FRANCO que es va convertir en la cap indiscutible del Nou Estat, a més
aquestes circumstàncies també van fer que durant el període de postguerra es donés una absoluta
preponderància del component MILITAR.
LÉSTRUCTURA DEL NOU ESTAT.
El 5 dábril de 1938 Franco va signar una llei que derogava l'Estatut d'Autonomia de Catalunya; el 15
dóctubre de 1940 era executat al castell de Montjuïc el president de la Generalitat, Lluís Companys.
Lóbjectiu del règim franquista era desfer les institucions: govern de la Generalitat, Parlament i les
expressions culturals de caràcter nacionalista català: signes nacionals com els Segadors o la Bandera però
també la llengua. Es va imposar el castellà a tots els àmbits: escola, administració, església... El primer
governador civil de Barcelona va ser WENCESLAO GONZÁLEZ OLIVEROS. En el procés de
castellanització van jugar un paper molt important els ajuntaments i les diputacions perquè al capdavant s´hi
van posar catalans de dretes anticatalanistes.
El Nou Estat va tenir una estructura jeràrquica seguint una organització “de dalt a baix”.
Per una llei del 8 DÁGOST DE 1939 es va disposar que FRANCO tenia la “SUPREMA POTESTAT DE
DICTAR NORMES JURÍDIQUES DE CARÀCTER GENERAL” sense deliberació del Consell de
Ministres. També era CAP SUPREM DE LES FORMES ARMADES, és a dir, GENERALÍSSIM i CAP
ÚNIC de l´únic partit polític creat lábril de 1937: les FET I LES JONS I CABDILL D´ ESPANYA PER LA
GRÀCIA DE DÉU. Era Cap dÉstat, cap de Govern i cap de léxèrcit.
Per tant el govern i els seus representants estaven absolutament subordinats al dictador. Els ministres eren
designats i destituïts lliurement però una vegada eren nomenats posseïen un alt grau dáutonomia per a la
corrupció (empreses privades...), a més sovint eren nomenats ministres totalment incompetents en els seus
ministeris. Lássignació de ministres que feia FRANCO sovint tenia lóbjectiu de mantenir contentes les
diferents famílies de dretes espanyoles. Per exemple, els CATÒLICS se solien repartir els ministeris
dÉducació, Hisenda i Afers Exteriors; ELS FALANGISTES séncarregaven de lórganització sindical,
d´Habitatge, Treball i Agricultura i ELS TRADICIONALISTES O CARLINS del ministeri de justícia i
presidència de les Corts.
Es va crear la figura del ministre de la Governació que séncarregava de nomenar els GOVERNADORS
CIVILS. Els governadors civils, un per província, séncarregaven de ládministració perifèrica de lÉstat i
tenien la funció de vetllar per línterés polític del govern central. A més, aquests governadors civils o
presidents de les diferents províncies fins lány 1947 podien designar alcaldes, regidors i diputats provincials.
El primer ministre de la Governació va ser SERRANO SUÑER, cunyat de Franco.
El poder judicial restava subordinat al poder executiu i va jugar un notable paper en la repressió política.
El 1940 es va crear lÓRGANITZACIÓ SINDICAL ESPANYOLA (OSE) amb lóbjectiu dímposar la
disciplina social als treballadors. La filiació de patrons i treballadors era obligatòria i estaven reunits en un
mateix sindicat dáquí el nom de SINDICAT VERTICAL. Era una forma de controlar els treballadors.
El desembre de 1940 es va crear el FRENTE DE JUVENTUDES que tenia lóbjectiu dénquadrar tota la
joventut espanyola en lídeari falangista, els nois des dels 7 anys fins la incorporació al servei militar, i les noies
des dels 7 fins als 16. Depenent del FRENTE DE JUVENTUDES hi havia el SINDICATO ESPAÑOL
UNIVERSITARIO (SEU).
El juliol de 1942 es van crear les CORTS ESPANYOLES però a la pràctica no tenien cap mena de funció
significativa perquè no tenien caràcter legislatiu, eren només consultives.
EL SUPORT INSTITUCIONAL DEL FRANQUISME.

Léxèrcit va ser protagonista actiu en lálçament i durant la dictadura va seguir jugant un paper molt
important amb tasques de repressió. Les repressions del règim contra els opositors va generar un alt grau de
terror en la població que va portar al fet que la població civil es mostrés passiva i resignada. Els
comandaments de les forces dórdre públic van ser sempre militars ja sigui en la Guàrdia Civil o la Policia. A
més, es van imposar valors militars en les relacions socials.
LÉsglésia Catòlica va legitimar la dictadura amb la CARTA COL.LECTIVA en qualificar la Guerra Civil de
“Croada”. El 16 dábril el PAPA PIUS XII, el va felicitar públicament a través dún comunicat radiofònic. El
1953 es va signar un CONCORDAT AMB LA SANTA SEU en virtut del qual lÉsglésia obtenia
importants privilegis: es derogaven les lleis laiques de la República, la jurisdicció eclesiàstica era independent,
ensenyament religiós obligatori, sou estatal pels eclesiàstics... Les coses van començar a canviar en el
CONCILI VATICÀ II celebrat entre 1962 i 1965, el clergat jove va començar a mantenir distàncies amb el
règim.
ELS PERÍODES POLÍTICS DEL FRANQUISME.

La dictadura va durar de 1939 a 1975. Durant aquest llarg període es va adaptar a diferents contexts històrics
sovint vinculats a la política internacional.
- Fase Totalitària (1939-1959) que ve marcada per la Segona Guerra Mundial, (1939-45); per un període
d’aïllament internacional (1945-1950) i per la guerra freda (1950-59). La totalitat d’aquest període
també es coneix amb el nom de postguerra.
- Fase Tecnocràtica (1959-1969).
- Fase de descomposició del Règim (1969-75)
LA FASE TOTALITÀRIA.
LA SEGONA GUERRA MUNDIAL: apunts llibreta
ELS MESOS PREVIS A LA GUERRA:
L’ambient prebèl.lic: Després de la Guerra Civil, mentre en un ambient prebèl.lic es va gestant la Segona
Guerra Mundial, Franco manifesta el seu desig déntrar en lÉix, encara que es manté en secret. El problema
era que Espanya després de la Guerra Civil tenia l’economia devastada i l’exèrcit exhaust; a més, tot i que la
guerra havia acabat encara hi havia en territori espanyol focus de resistència republicana sobretot a Astúries
amb la guerra de guerrilles i també enfrontaments entre falangistes i carlistes dintre del bàndol franquista. Els
interessos que impulsaven Franco a voler entrar en guerra eren: frenar la influència britànica i francesa al
Mediterrani i crear un imperi colonial espanyol al nord d’Àfrica desposseint a França del seu territori al
Marroc
Amb lésclat de la Segona Guerra Mundial, Franco tot i declarar que Espanya és neutral, es posa del costat de
Mussolini i Hitler, és a dir, al costat de lÈix. Es parla d´ una “neutralitat vigilant”.
Al principi Franco manifestava intencions hostils: va enviar tropes a la frontera amb França i Gibraltar.
El 8 de maig Franco va retirar Espanya de la Societat de Nacions com ho havien fet Alemanya i Itàlia.
Franco va cedir bases espanyoles a lÉix perque repostessin o es convertissin en centres dátac a lÁtlàntic.
LA GUERRA:
El 3 de setembre de 1939 va esclatar la guerra. Els submarins alemanys utilitzaven les aigües territorials
espanyoles per carregar bateries i, fer-se amb subministrament.
Els èxits ràpids dels alemanys i italians alimenten l`ànim de Franco déntrar en Guerra. Franco temia que la
guerra acabés abans que ell hi pogués entrar perquè això significava que Espanya no estaria present en el
repartiment mundial i com ja hem vist Franco desitjava Gibraltar i el Marroc francès.
La caiguda de França en mans dels alemanys, fa témer als britànics que si Espanya entra en guerra al costat de
lÉix recuperarà Gibraltar. Els esforços diplomàtics dÁnglaterra en aquests moments es basen en assegurar la
neutralitat dÉspanya. Espanya va optar per mantenir un compromís NEUTRAL DE NO
BELIGERÀNCIA (13 de juny de 1940) la qual cosa significava el preludi dúna declaració de guerra. Des
d’Espanya es va formar la DIVISIÓN AZUL, una unitat militar d’uns 60.000 voluntaris que va intervenir al
front soviètic, sota les ordres dels alemanys. Aquesta unitat va ser repatriada quan Franco va analitzar la nova
situació militar menys favorable a l’Eix i va decidir declarar la neutralitat d’Espanya.
El 14 de juny, mentre els alemanys entraven a París, léxèrcit espanyol va ocupar Tànger amb léxcusa de
garantir la seguretat de la ciutat internacional. Per Franco però era el primer pas cap a una expansió per
Àfrica. Amb lócupació de França, Pétain va demanar a Franco que actués díntermediari entre els francesos i
els alemanys, proposava un armistici. A canvi dáquesta acció diplomàtica, Espanya demanava a França
punts estratègics del Marroc Francès. Els francesos s´hi van negar i Espanya va demanar a Alemanya de
participar activament en la guerra ara que semblava que la victòria final es decantava del costat de lÉix. Per la
seva banda, els alemanys pensaven que Anglaterra cauria aviat i no tenien interès en admetre als espanyols en
el seu bàndol. De fet els interessos alemanys i espanyols, des d’un punt de vista imperialista, xocaven en
territori africà; a més, léntrada dÉspanya significava que els alemanys haurien déxportar cereals a la
Península i no estaven en condicions de fer-ho. La resposta d’Alemanya va ser ambigua i va barrar el pas a
léntrada dÉspanya.
A més, lármistici firmat per França i Alemanya amb independència de la intermediació dÉspanya tindria pel
neguit imperialista espanyol repercusions negatives perquè significava l’abandonament de les aspiracions
espanyoles sobre el territori francès del nord d´Àfrica.
Un altre aspecte negatiu és que Anglaterra davant del perill que entrés Espanya a la guerra controlava les
importacions de combustible en territori espanyol i això va fer minvar la producció industrial.
Mentrestant, els alemanys a la batalla dÁnglaterra no havien aconseguit desfer láviació britànica.
POSGUERRA I AÏLLAMENT INTERNACIONAL:

La victòria dels aliats sobre l’Eix significa una victòria de la democràcia, del socialisme i del comunisme sobre
els valors del feixisme (imperialisme, antiliberalisme i ultracatolicisme); és a dir, una victòria sobre les idees
que defensava l’estat franquista. El règim, conscient que calia adaptar-se a la nova situació, va fer un gir en la
seva política internacional. Va intentar desmarcar-se dels feixismes i subratllar el caràcter anticomunista i
catòlic. El franquisme volia vendre la idea de la neutralitat i no bel·ligerància d’Espanya en el conflicte
internacional. Malgrat aquests intents propagandístics, l’ONU va condemnar el col·laboracionisme del
franquisme i el 1946 va imposar un boicot diplomàtic a Espanya que es va traduir en la retirada dels
ambaixadors. Espanya tampoc va rebre els ajuts del Pla Marshall i se li va barrar l’entrada a l’OTAN. S’ha de
dir que les potències vencedores no van emprendre cap acció política directa per enderrocar el règim
franquista.
La legislació franquista d’aquest període té l’objectiu doble de mantenir el sistema repressiu de control sobre
la població i de donar una aparença de democràcia davant la comunitat internacional. Les lleis fonamentals
del regne defineixen els principis inalterables del règim franquista fins la seva desaparició: DEMOCRÀCIA
ORGÀNICA NO REPRESENTATIVA (TOTS ELS CÀRRECS ESTAN CONTROLATS PER UNA
ENTITAT SUPERIOR I AL DAMUNT FRANCO), SINDICALISME VERTICAL, ESTAT
CORPORATIVISTA. Aquí teniu una síntesi d’aquestes lleis:
- FUERO DEL TRABAJO (1938): regulava la vida laboral i econòmica. Es reconeixia la iniciativa
privada però l’Estat podia intervenir si ho demanava l’interés públic. Posa les bases de la futura seguretat
social i dels sindicats verticals. L’estat podia intervenir a l’economia i bases de la futura seguratat social.
- LA LLEI PER A LA REPRESSIÓ DE LA MAÇONERIA I EL COMUNISME en vigor des del febrer
de 1940 (abans Llei de Responsabilitats Polítiques): Franco pensava que les desgràcies dÉspanya eren
degudes als maçons, als jueus i als comunistes i durant la guerra civil va confeccionar llistes on sácusava a
80.000 homes de ser sospitosos de pertànyer a la maçoneria (a Espanya no n´hi havia més de 10000). Sota
el paraigües dáquesta llei va continuar la persecució i repressió de dissidents polítics.
- LLEI CONSTITUTIVA DE LES CORTS (1942): les corts no tenien funció legislativa real, només eren
consultives i aprovaven les lleis presentades per l’executiu. Estaven formades per procuradors (500), dels
quals 50 eren directament designats per Franco i els altres ho eren d’ofici repartits per terços entre
sindicat, entitats cooperatives més importants d’Espanya i administració local. Vigència des del 1943 fins
al 1977. Lleis de corts, però només tenen funció consultiva.
- FUERO DE LOS ESPAÑOLES (1945): era una declaració de drets fraudulenta perquè deia que els
espanyols podien opinar, reunir-se o manifestar-se a favor del règim però mai en contra.
- LLEI DE REFERÈNDUM NACIONAL (1945): disposava que quan la transcendència de
determinades lleis ho aconsellés, el Cap d’Estat podia sotmetre a referèndum els projectes de llei. Era una
maniobra per aparentar que el règim admetia el sufragi universal. Al llarg del franquisme només es va
aplicar dues vegades: Llei de Successió (1947) i Llei Orgànica de l’Estat (1967). Els resultats sempre van
ser favorables a la proposta de llei. L’única propaganda era la de votar sí per les opinions favorables per les
lleis
- LLEI DE SUCCESSIÓ (1947): definia Espanya com un regne, però no tenia cap efecte sobre el poder
de Franco perquè s’atribuïa el títol de “Caudillo” i regent vitalici amb la possibilitat de designar successor
amb títol de rei, així mantenia contents als monàrquics del règim. Podia escollir un altre regent a partir
d’unes condiciona, per exemple, ser religiós…
- LLEI DE BASES DEL RÈGIM LOCAL (1948): els regidors dels ajuntaments es distribuïen en terços.
Una part l’elegien els veïns “caps de família”, l’altra era elegida per l’organització sindical local, l’ultima
pels regidors elegits (llista feta per al ministre de governació) dels dos terços anterior d’una llista de
personalitats elaborada pel governador civil de la província (val a dir que les províncies estaven sota
control de governadors civils i governadors militars). L’alcalde era nomenat pel ministre de governació a
tots els municipis de més de 10.000 habitants i capitals de província, a la resta de municipis els
nomenava el governador civil.
Exemple de DEMOCRÀCIA ORGÀNICA
- LEY DE PRINCIPIOS DEL MOVIMIENTO NACIONAL (1958): reconeix Falange Española
Tradicionalista com a únic partit. Tots els càrrecs civils o militars són considerats membres nats del
Movimiento. Tots els funcionaris són obligats a jurar els principis del Movimiento.
- LEY ORGÁNICA DEL ESTADO (1966): és un refregit de les lleis anteriors per tal d’adaptar Espanya
al nou context internacional (turisme) i eliminar l’aparença totalitària. Separa els càrrecs de Cap d’Estat i
de president del govern que es farà efectiu el 1973. Afegeix que els càrrecs d’estat i de govern es poden
separar l'any 1973 ho farà abandonar el càrrec de cap de govern. Integren a les corts un nou terç que són
els caps de família.
ECONOMIA PERÍODE TOTALITARI: AUTARQUIA, INTERVENCIONISME I

ESTANCAMENT ECONÒMIC.
La política econòmica del primer franquisme va ser pèssima i va condemnar als espanyols a molts anys de
misèria.
Els vencedors van atribuir la penúria econòmica d’Espanya a les conseqüències de la guerra, però això no és
cert. Estudis històrics han demostrat que si bé les obres d’infraestructures (ponts, carreteres, vies…) i el
material de transport van quedar danyats, les fabriques (tèxtil, metal·lúrgica, química) a Catalunya i al País
Basc, les regions industrials més dinàmiques d’Espanya, van patir pocs danys. Les raons de la crisi cal
cercar-les en la POLÍTICA ECONÒMICA AUTÀRQUICA (plena confiança amb què el país portar la
seva pròpia economia, és una mentalitat ultranacionalista) que va impulsar el franquisme durant i després
de la Guerra Civil. La paraula “autarquia” vol dir autosuficiència econòmica. El projecte autàrquic es basa en
un NACIONALISME EXTREM QUE PORTA A UN SENTIMENT D’INDEPENDÈNCIA
RESPECTE A L’EXTERIOR. Sovint s’ha assenyalat que hi ha una correspondència entre el model
econòmic autàrquic i la ideologia feixista. El crac del 29 fa que la gent es plantegi l’autarquia el primer és
Hitler.
Els primers passos per una economia autàrquica es van elaborar lóctubre de 1939: substituir les
importacions, augmentar les exportacions, confiança en les matèries primeres nacionals i rebuig de les
inversions estrangeres. Era un pla econòmic poc realista perquè Espanya era deficitària en combustible. A
més en aquests moments Espanya passava crisi de fam i aquestes mesures sobretot les que negaven la
possibilitat de rebre ajut econòmic dáltres potències (Pla Marshall) encara van agreujar més la situació. Va
aparèixer el racionament i el mercat negre. Aquesta situació es va estendre a la dècada dels 40.
L’any 1941 es va crear l’Instituto Nacional de Industria (INI) amb l’objectiu de promoure la creació
d’empreses públiques en un principi vinculades a la defensa militar: ENHER (1946), SEAT (1951).
LÉstat controlava directament el mercat i els productors estaven obligats a vendre-li tota la producció a un
preu taxat prèviament. Després, ládministració venia els productes als consumidors a un preu també regulat.
La fixació dels preus dels aliments per sota del seu valor va provocar que molts productors preferissin amagar
la producció i vendre-la al mercat negre. L’Estat els hi demanava els productors (racionament)
La cartilla de racionament 1952 tenia lóbjectiu que ningú pogués acumular productes escassos. Va
resultar contraproduent perquè els grans empresaris séstimaven més vendre els productes al mercat negre
on podien posar els preus que volguessin –en alguns casos, productes bàsics, van triplicar el seu preu-. Els
consumidors no trobaven a les botigues el que buscaven al preu taxat per lÉstat i van haver de cercar-los
clandestinament a preus disparats. És lÉspanya de léstraperlo (negocis turbulents). Eren perseguits per al
petit camperol, tot això va comportar molta fam.
Aquest frau a gran escala va ser encobert per autoritats corruptes. Hi havia un estraperlo que movia tones de
blat, farina, oli... i també grans fortunes i que va contribuir a enriquir moltes famílies i un estraperlo de pura
supervivència que era producte de la misèria generalitzada (pagesos que vendran productes fora de control).
Pel que fa a les condicions laborals i socials eren pèssimes i els treballadors no tenien el dret de defensar els
seus interessos ja que els sindicats lliures estaven prohibits:
- Inflació i salaris baixos molt per sota de l’increment de preus.
- Manca d'habitatges i infraestructures per a la població que condueix al barraquisme.
- Increment de malalties (tuberculosi...), alta mortalitat infantil i descens de l’esperança de vida per a les
classes treballadores: 47 anys els homes i 53 les dones durant els primers anys del franquisme.
El país no recuperarà el nivell de vida del 1936 fins la dècada dels 60, mentre que Europa es recupera de la
Guerra Mundial en quatre anys. Fer una autarquia, ja que hi havia manca de matèries primeres, energia, país
devastat per la Guerra va ser una idea terrible per Espanya.
Indústria: INI 1941: Indústria de béns pesants de producció i energia (hidroelèctrica) Ex: ENHER, Seat
(1953) situada a Catalunya i el 1957 treuen el “600”, Pegaso. Regions més industrialitzades, ja que la gent
marxava del camp perquè era una misèria, un exemple seria Barcelona.
La fam provoca diverses malalties, per exemple, tuberculosis, tifus… Esperança de vida dels obrers 47 anys i
les dones 53 anys, llavors la mortalitat infantil era molt elevada cada 1000 nens 143 nens no arribaven a l’any
de vida.
Autarquia molt dolenta per Catalunya, ja que tenien molta inústria textil i quasi no arribava coto, per les
restriccions. No es va poder recuperar.
LA GUERRA FREDA:
El règim segueix la seva política propagandística dácceptació internacional. En aquests moments la visió que
té els EUA del franquisme és molt diferent del període anterior. A partir de 1950 tornen els diplomàtics a
Madrid i Espanya és admesa als organismes vinculats a Nacions Unides. Aquest canvi és degut al nou marc
dénfrontament ideològic entre els Estats Units i lÚRSS. Quan léstiu de 1949 va esclatar la primera bomba
atòmica soviètica, els EUA van abandonar la posició contrària a Franco i van acceptar la concessió dájuts
econòmics al règim com a forma de suport contra el comunisme. Lány 1953 Espanya va signar un acord
militar amb el govern nord-americà pel qual a canvi de la cessió de territori espanyol per a la instal·lació de
bases militars americanes (Torrejón, Rota, Morón...), els EUA concedien ajuts militars i econòmics. Aquest
fet posa fi al racionament que patia el poble espanyol i al període dáïllament internacional. Lány 1955
Espanya entra a lÓNU com a membre de ple dret.
La situació econòmica desfavorable i les protestes estudiantils i obreres condueixen a una crisi de govern lány
1957. Es produeix una regeneració de ministres, molts délls vinculats a lórganització OPUS DEI, que
tenien una sòlida formació econòmica. Emergeix en el panorama polític CARRERO BLANCO que poc a
poc es convertirà en la mà dreta de Franco. En matèria econòmica, el nou govern és partidari dúna certa
liberalització del mercat. Sábandona la idea dáutosuficiència respecte a léxterior, sábandona el radicalisme
de láutarquia i els franquisme es veu obligat, davant les males collites, a importar aliments.
LA FASE TECNOCRÀTICA.
Des de finals de la dècada dels 50 fins la crisi del petroli del 1973, Espanya experimenta un període de
creixement econòmic que és molt fort als primers anys i que es comença a estabilitzar a partir de lány 1966.
Aquest èxit – El Milagro Español segons la propaganda franquista- es deu a la incorporació dÉspanya al
context internacional déxpansió econòmica i a léxistència dúna base industrial que s´havia anat formant al
llarg de tot el segle. També és molt important el canvi de govern del 1957 protagonitzat per ministres
partidaris de liberalitzar léconomia. Molts dáquests ministres estaven vinculats a lÓpus Dei i reben el nom
de TECNÒCRATES.
El PLA DÉSTABILITZACIÓ del 1959 va significar lábandó de láutarquia. Va ser imposat pels organismes
internacionals per tal dássegurar que Espanya podria pagar les importacions. Espanya es comprometia en els
següents aspectes:
- Reduir líntervencionisme de lÉstat.
- Afavorir léntrada de capital estranger amb avantatges fiscals per als inversors.
- Liberalitzar les importacions.
- Controlar el dèficit públic.
S´hi van afegir altres mesures com els PLANS DE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC I SOCIAL. El
primer Pla de Desenvolupament es va aprovar lány 1963. Seń van aprovar 3 més de caràcter quadriennal
(1964-67, 1968-71, 1971-75). Sínscriuen dintre de líntervencionisme de lÉstat en matèria econòmica.
Lóbjectiu era incentivar el sector industrial i superar les tradicionals mancances de la indústria espanyola:
empreses petites, baixa productivitat, desequilibris regionals... Aquests plans van tenir molt poca incidència
real en léconomia espanyola perquè no es complien mai.
En aquests anys el nivell dátur a Espanya és pràcticament zero perquè léntrada de capital estranger a la
indústria va permetre absorbir la població rural que no es podia guanyar la vida al camp; a més, el bon
moment econòmic que travessa Europa en general fa que absorbeixi els immigrants espanyols que cerquen
millors condicions de vida i sous més elevats. La plena ocupació i lálça dels ingressos estimula el consum i,
per tant, léconomia creix. Sovint s´ha dit que el govern franquista no hi va tenir res a veure en aquest període
de prosperitat: el mèrit el té deixar entrar diner estranger i deixar sortir emigrants.
Pel que fa al dèficit de la balança de pagaments, cal dir que amb láutarquia anterior, la pobra capacitat
exportadora dÉspanya condicionava les importacions. Als anys seixanta, amb el creixement econòmic,
síncrementa la necessitat dímportacions principalment de petroli i de tecnologia mentre les exportacions
creixen més lentament. Léntrada de capital estranger va facilitar compensar la balança de pagaments
deficitària.
El turisme europeu que venia a Espanya cercant sol, platges i bons preus també va contribuir a equilibrar el
dèficit. En la mateixa línia, les remeses déstalvis que enviaven els immigrants a les famílies va generar un flux
de divises que va contribuir a rebaixar el dèficit comercial.
El MIRACLE ESPANYOL, emprant la terminologia propagandista del franquisme ha quedat desmuntat.
Els anys del “desarrollismo” són fruit dúna conjuntura internacional favorable, de la entrada de
capital estranger i de lábandó de láutarquia, pocs mèrits es poden atribuir intrínsecament al
franquisme.
FRANQUISME EVOLUCIÓ POLÍTICA 1959-1975 (Agonia del règim)

1- 1959: PLA D’ESTABILITZACIÓ: entrada en els tecnòcrates en el govern. Millores econòmiques a la
dècada dels 60 que incrementen la seva presència política: LAUREANO LÓPEZ RODÓ I LUÍS
CARRERO BLANCO. MILLORES ECONÒMIQUES QUE NO VAN ACOMPANYADES DE
CANVIS POLÍTICS. Volen acabar amb l’autarquia, es millora l’economia, però no hi ha millores polítiques,
és a dir, no hi ha més llibertats…
2- 1964: CAMPANYA DELS “25 AÑOS DE PAZ”. Evidentment no era veritat, la violència seguia però
monopolitzada per l’Estat. Es volia transmetre una imatge idíl.lica d’Espanya a Europa. És un pau forçada.
1966. LEY DE PRENSA E IMPRENTA: impulsada per ministra jove tecnòcrata MANUEL FRAGA
IRIBARNE (formarà el PP en el futur). Substitueix la censura prèvia per a les publicacions per una censura
posterior: segrest de publicacions, multes… PER TANT, NO HI HAVIA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ
només una tímida obertura d’informacions afins al règim. Aquesta llei és perquè si algú era massa crític
podrien haver de pagar multes o segrest de l’article la censura és després i no abans. La censura va passar de ser
abans o després “falsa llibertat d’expressió”
4- És crear el TOP (tribunal d’ordre públic): que substitueix els tribunals militars per tribunals civils en
els casos de delictes polítics, ja no serà jutjats per tribunals militars. Intent de fer veure que el franquisme
avançar.
5- 1966.LEY ORGÁNICA DEL ESTADO: canvi, un nou terç a les corts dels procuradors eren elegits
entre els caps de família de cada província. 108, dos per província. Limitació: era molt difícil accedir i gairebé
sempre eren escollits representants afins al règim. NO VA SUPOSAR CAP CANVI FONAMENTAL.
Les corts segueixen sent consultives.
6- POLÍTICA FRANQUISTA A CATALUNYA. Durant molts anys va estar en mans de JOSÉ MARÍA
DE PORCIOLES, 1957-1973, alcalde de Barcelona. Vinculat a l’activitat constructiva va afavorir molts
empresaris afins al règim que es van enriquir amb el BOOM CONSTRUCTIU QUE EXPERIMENTAVA
BARCELONA. Esgarrapades que fa el Franquisme (fites): recopilació del Dret Civil Català, cessió de
Montjuïc a Barcelona, aconsegueix Carta Municipal de Barcelona. Fites en general no massa significatives
perquè no canviaven massa res. Dimitix el 1973 a causa de la pressió veïnal que demanava millors
infraestructures per la ciutat.
7- SUCCESSIÓ: a partir de la Ley de Sucesión del 1947. Des de 1948 Joan Carles s’educa a Espanya:
formació universitària i militar. El seu pare, Joan de Borbó, a Portugal. L’altre candidat és Felip de Borbó
Dampierre i el canditat carlista Carles Hug de Borbó. FRANCO ES DECANTA PER JOAN CARLES,
VOL UNA MONARQUIA NOVA DESVINCULADA DE LA GUERRA CIVIL, A MÉS Menysprea A
JOAN DE BORBÓ. L’acord és ratificat per les Corts l’any 1969. JA HI HA SUCCESSOR Per a QUAN
FRANCO MORI O DECIDEIXI ABANDONAR EL CÀRREC DE CAP D’ESTAT. Escull a Joan
Carles, perquè no havia tingut a veure amb la guerra civil, perquè sembles una monarquia nova.
8- FRANCO JA ÉS VELL, Disputes entre les famílies franquistes: sobretot FALANGISTES (no volen
canvis) I TECNÒCRATES (sí que volen canvis). 1969- CAS MATESA: escàndol vinculat a fraus en les
exportacions de material tèxtil que havia rebut moltes subvencions estatals per part dels tecnòcrates, és a dir,
que hi havia corrupció. AQUEST ESCÀNDOL VA TENIR REPERCUSSIÓ MEDIÀTICA I ELS
FALANGISTES VAN ACUSAR A LA LEY DE PRENSA DE PERMETRE-HO els falangistes els
aprofitant per atacar-los. Franco resol la disputa eliminant la presència dels tecnòcrates al govern i convertint
a LUÍS CARRERO BLANCO en la seva mà dreta i al govern passar ser el Monocolor (1969-1973) és el
sector més dur del franquisme sense els tecnocràtes.
9- DISCUSSIÓ SOBRE LES ASSOCIACIONS- LEY ORGÁNICA DEL MOVIMIENTO 1969:

permetia que hi haguessin diferents famílies (idelogies) i associacions dintre del moviment a condició que no
ataquessin els principis del Movimiento. AIXÒ NO HO VEIEN AMB BONS ULLS EL SECTOR MÉS
INTRANSIGENT: DELS FALANGISTES CAPITANEJATS PER JOSÉ ANTONIO GIRÓN DE
VELASCO, pensaven que era el principi del desmantellament del règim i que a la llarga permetria la
formació de partits polítics.
10- 1970: Processos de Burgos: hi havien empresonats gent que estava acusada sense proves i els
condemnant a mort i això fa que hi hagi aposició a Espanya i l’estranger. El franquisme cada vegada més aïllat
es veu la dictadura com realment és.
11- 1973: FRANCO amb 88 anys cedeix el càrrec de Cap de Gopolíticvern a Carrero Blanco al
juny. Carrero Blanco era la mà dreta de Franco, coneixia molt bé les interioritats del règim. Havia estat
l’impulsor de les reformes econòmiques dels tecnòcrates, però es mostrava inflexible davant la possibilitat
d’algun tipus d’obertura política, era del sector més immobilista. Va ser assassinat en un atemptat d’ETA el
mes de desembre del mateix any. Va ser un cop molt fort pel règim, era vulnerable. Moltes conseqüències el
seu somni de la continuació del règim es veu estroncada i també es veuen vulnerables. SENTÈNCIA DEL
RÈGIM. El febrer del 1974 Arias Navarro era un polític més mediocre fa un discurs contradictori: valorava
els tecnòcrates i dir que en el moviment no hi hauria canvis. Atemptar el règim contra un religiós Basc arrest
dominicili, va assassinar a un noi català que era acusat d’assassinar a un policia el noi era Salvador Puig antic.
10- Cauen les dictadures de Grècia de i Portugal a més cauen per una part de l’exèrcit que i estar en
contra.
12- EL GOVERN D’ARIAS NAVARRO. Era molt més feble. Ambigu, valorava els canvis però al mateix
temps volia seguir el Movimiento. El seu plantejament és conegut com EL ESPÍRITU DEL 12 DE
FEBRERO. No obstant això el règim va endurir la repressió: ARREST DOMICILIARI DE
L’ARQUEBISBE DE BILBAO PER UNA HOMILIA I EXECUCIÓ DE SALVADOR PUIG ANTICH,
un jove llibertari acusat de matar a un policia, malgrat l’onada de protestes. DE MENTRES CAUEN LES
DICTADURES DE PORTUGAL I GRÈCIA. El règim cada vegada està més aïllat i amb més dissensions
internes.
13- 1974- APROVACIÓ DEL DECRET LLEI SOBRE LES ASSOCIACIONS POLÍTIQUES que
permetia la formació d’associacions diverses dintre del Movimiento. El sector més aperturista que entén que
les mesures repressives són contraproduents: Manuel Fraga Iribarne o Adolfo Suárez. El búnquer que no
volia cap canvi: Blas Piñar o José Antonio Girón de Velasco.
14- UNIÓN MILITAR DEMOCRÀTICA 1974 (umd), MILITARS demòcrates crítics amb el
franquisme. Va ser un cop baix el veure que també hi ha militars al règim i no només gent a favor.
15- Intensificació de les accions armades dels grups terroristes ETA I FRAP (Frente Revolucionario
Antifascista y Patriótico) i execució d’alguns dels seus membres. Cada vegades agafan més força i hi ha més
conflictes per acabar amb el franquisme.
16- 1975-PROBLEMES AL SÀHARA OCCIDENTAL, el Marroc aprofitant la debilitat del règim

pretén aconseguir el control sobre el territori espanyol (Marxa Verda promoguda pel rei Hassan II).
Finalment, el 14 de novembre es va signar la DECLARACIÓ TRIPARTIT DE MADRID, Espanya es
desentenia del Sàhara i el lliurava al Marroc i a Mauritània.
17- Llarga agonia de Franco. Mor el 20 de novembre del 1975. S’activa el protocol de fer pujar al tron a
Joan Carles de Borbó. Era evident que el franquisme sense Franco era inviable. A poc a poc prenen força les
iniciatives aperturistes. Començant els mecanismes per cap una transició cap a la democràcia.
EXEMPLES DE LA REPRESSIÓ:
-Els barris obrers de Sevilla en mans de Queipo de Llano.
-Republicans concentrats a la plaça de toros de Badajoz (1400 afusellats).
-Desfeta de Málaga.
El primer que feien els nacionals a l’ocupar un territori era anar a l’ajuntament a per les actes
i documents importants i enviar-les a Salamanca on hi havia el despatx de Franco.
*Assassinats a personalitats importants:
-Federico Garcia Lorca

-Miguel de Unamuno → en un principi es va mostrar partidari del cop d’estat dels nacionals.
Amb el pas del temps però es va distanciar d’aquest bàndol. En un acte a Madrid on hi havia
molts nacionals (Franco, Millán Astray...). Miguel de Unamuno va dir que el que volien els
nacionals era fer que Espanya fos una regió com l’aspecte de Millán Astray (tot esguerrat).
*Eliminació de polítics republicans:
-Lluís Companys (1940-Montjuic)
*Repressió dins de les pròpies dretes:
-Batet→ tot i al principi fa colaborar en el cop d’estat més endavant va mostrar-se en
desacord amb les accions de Franco.
-Manuel Falconde → va proposar crear una academia militar per als carlins. Franco li va
semblar tan malament que el va obligar a exiliar-se.
-Hedilla→ lider falangistes mentre Primo de Rivera era a la presó. Era un “Camisa vieja”
portava des de l’inici del 1933 amb el partit. Eren gent popular. També hi havien els
“Señoritos” que eren més l’altra banda, la de la gent rica dins la falange. Va criticar la forta
repressió de Franco i aquest el va empresonar durant molt de temps.
*Fosses comunes:
Representa tractar a les víctimes de la guerra civil com si fossin trossos de carn. Es nega a la
familia el dret d’enterrar i despedir al difunt. És un acte de deshumanització.
*Confiscació de béns
*Depuració dels funcionaris:
Abans de ser funcionari cali jurar fidelitat al moviment nacional.
*Repressió política a les entitats, òrgans i cultura catalana
A partir del 1938 quan els nacionals entren a Catalunya.
S’aboleix l’estatut d’autonomia, la generalitat, etc.
S’inicia un procés de castellanització en tots els àmbits (administracuó, educació, espais
públics, etc).
Nova retolació dels carrers (volia homenatjar als herois nacionals).
També nova retolació de negocis i establiments.
*Camps de concentració
Batallones disciplinarios de soldados trabajadores: gent de l’exèrcit que no se’ls considerava
de fiar i que eren enviats com a grups de treball per a reconstruir l’Espanya després dels
enfrontaments.
Això ho va fer per l’influència de polítics alemanys que li van dir que podria aprofitar
els presos com a mà d’obra esclava.
*Delictes i judicis
Els delictes polítics passen a ser jutjats per tribunals militars, no jurídics
Amb aquesta forta repressió es volia crear terror en la població i que el Franquisme tingués
el poder total.
*Manca d’aliments i de productes de primera necessitat
Racionament
Mercat negre → els productors es guardaven la mercaderia i ho treien a la venda quan els
productes eren molt cars.
*Bombardejos a la població civil
-Guernica
-A Catalunya
-BCN- a partir del 13/02 del 1937 fins al final de la guerra→ es bombardeja la ciutat
384 vegades. S’habiliten més de 1000 refugis.
-Bombardeig del mercat de Granollers → gran nombre de victimes.
-Nombre aproximat de víctimes per les bombes a Catalunya 14.000.
*Exiliats i població desplaçada

Frontera amb França oberta des del 27/01 fins al 3/02 del 1937. Es creu que van entrar a
França més de 300.000 espanyols. No van ser molt ben rebuts ja que van anar a parar a
Camps de concentració. Més endavant moltes d’aquestes persones van passar a ser de la
resistència contra la invasió nazi de França.
*Noves lleis del règim
Llei de responsabilitats polítiques (1939) → qualsevol persona involucrada amb la república
des del 1934 podrà ser processada per rebel·lió.
Perquè des del 1934:
- Revolta minera
- Fets d’Octubre (es torna a proclamar la república catalana)
Llei de Repressió de la masoneria i el comunisme (1940) → Afegia als comunistes a les
condemnes per rebel·lió.
OBJECTIU: Sembrar terror entre la població.
Promovia les delatacions→ un veí podia anar a acusar a una altra persona de roig, jueu, etc.
Això “donava punts” en aquesta persona dins l’estat
OPOSICIÓ A LA DICTADURA FRANQUISTA.
Des del mateix moment en què va acabar la Guerra Civil, es van constituir moviments de resistència i
d’oposició a la dictadura tant a l’interior com a l’exterior.
L’oposició antifranquista durant els anys 1939-1959.
Activitat clandestina de partits i sindicats, PCE, PSOE i CNT. Són molt presents en els primers moments,
però van minvant durant la dècada del 1950.
Grups monàrquics que demanen la restauració de la monarquia (Carta Col·lectiva del 1943). El 1945 es
publica el Manifest de Lausana. El comte de Barcelona, Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII (mort el 1941) fa
públic un manifest en què demanava a Franco que es retirés per restaurar la monarquia en la seva persona.
Les relacions entre ambdós es va trencar. Franco va mostrar el seu interès a aconseguir que el príncep Joan
Carles (pare de l’actual rei i fill de Joan de Borbó), s’eduqués a Espanya. El 1948, en una entrevista entre
Franco i Joan de Borbó (en el iot Azor) es va pactar el trasllat del príncep Joan Carles a Espanya, on havia de
continuar els seus estudis. Un any abans, el 1947, havia estat sotmesa a l’aprovació dels espanyols, en
referèndum, la Ley de Sucesión, en la que s’establia que, un cop mort Franco, a Espanya s’instauraria la
monarquia (vegeu legislació tema franquisme).
Juan va intentar aconseguir la monarquia, però va veure que Franco tenia molts aliats i també es va queixar
de la Llei de Successió. El fill va Espanya estudiar, però el rei serà qui vulgui Franco. El fa estar 4 anys
diferents llocs de l’exèrcit, perquè aprengui la disciplina de l’exèrcit i que es fa el que diu Franco. Després
d’això Franco volia començar com una petita disputa entre pares i fill, per això diu que el rei serà en Juan
Carlos pare, per veure com reaccionava el fill i qui es quedaria finalment amb la monarquia. Finalment, es
decideix que el successor serè el fill, ja que parlant amb un ministre d’Estats Units demostra un gran lideratge
i ganes d’una monarquia més moderna. A més a més, diu que el seu pare no ho podria fer, ja que no seria
acceptat per les corts, ni coneix com és ara la política…
Maquis o guerrilla es va constituir a partir de dos grups diferents. El primer es va formar a partir de nuclis
que subsistien escampats per zones de muntanya des del final de la guerra. El seu objectiu era continuar la
guerra, que no la donaven per perduda, tot esperant el moment oportú que permetés una ofensiva exterior
contra la dictadura. El segon grup els constituïen les unitats que havien lluitat contra els alemanys a França
on estaven exiliats i que intentaven trasplantar aquella experiència a Espanya. La seva acció més important va
ser l’ocupació de la Vall d’Aran (1944), concebuda com a preludi de l’entrada dels aliats a Espanya, però va
fracassar. L’activitat guerrillera va allargar-se fins al 1960, sobretot als Pirineus, però de forma episòdica.
Des del 1947, ja acabada la Segona Guerra Mundial i sense intervenció estrangera a Espanya, el franquisme es
va consolidar i l’oposició va entrar en una llarga etapa de crisi, també motivada per la forta repressió policial.
La CNT estava delmada; POUM, UGT, republicans i nacionalistes es va paralitzar a l’exili exterior; PSOE
patia divisions internes. Els partits comunistes (PSUC i PCE) van iniciar un canvi d’estratègia que partia del
reconeixement que la guerra estava perduda sense remei i el franquisme era una dictadura consolidada. Calia
centrar-se en els problemes que patia la classe treballadora i aprofitar les possibilitats que oferien els sindicats
verticals.
El panorama desolador va començar a canviar a partir del 1950. El primer senyal va ser l’aparició de petits
grups de laics catòlics que cercaven un tipus de religiositat diferent del que oferia el nacionalcatolicisme.
Als suburbis de les grans ciutats, on es començava a amuntegar la primera onada d’immigrants, hi va sorgir
un tipus de clergat diferent, més vinculat a les necessitats de la població desafavorida. Eren sacerdots joves
que van introduir a Espanya la JOC (Joventut Obrera Cristiana) o l’HOAC (Hermandades Obreras de
Acción Católica). Volien ajudar a les classes que tenien més necessitat.
A la dècada de 1950 també va sorgir l’oposició a les universitats, els fets de paranimf 1957, els estudiants
professors i gent de la cultura catalans al voltant 700 persones van fer una assemblea el paranimf de la ciutat
de Barcelona on demanaven la democratització de la universitat, la llibertat de càtedra dels professors i
l’ensenyament amb català va ser dissolta de forma violenta per la guàrdia civil de forma violenta, i en el si dels
mateixos sindicats franquistes que aprofitaven les eleccions a enllaços sindicals per introduir sindicalistes
molt combatius. Aquest és l’embrió del sindicat Comissions Obrerers (CCOO). L’acció més freqüents era
la convocatòria de vagues, que encara eren il·legals, en què es reivindicaven millores econòmiques. La vaga
de més ressò va ser la dels tramvies, a Barcelona, el 1951. Va començar amb un boicot d’usuaris dels
tramvies com a protesta per l’augment del preu del bitllet. Aviat el moviment es va convertir en una vaga que
es va anar estenent a molts centres industrials de Barcelona, Manresa, Sabadell, Terrassa. Un cop finalitzat el
moviment de protesta es van produir força destitucions: la del governador civil de Barcelona, la del cap de
policia i la del delegat de sindicats. L’activitat vaguística va continuar i el govern va reaccionar de dues
maneres:
- Endurint la repressió: Ley contra el Bandidaje y el Terrorismo (1958) i la Ley de Orden Público
(1959).
- Acceptant certa flexibilitat pel que fa a les demandes salarials: Ley de Convenios Colectivos
(1958). Fins el 1958 el govern dictava els salaris dels treballadors per decret. Els representants que
triaven els treballadors a les empreses (enllaços sindicals) no tenien cap funció seriosa i els
treballadors no se sentien representats. Aquesta situació canvia amb la Ley de Convenios Colectivos
segons la qual les empreses i les representacions obreres podien negociar els salaris i les condicions de
treball. El govern pretenia estalviar-se els problemes derivats de l'excessiu centralisme mitjançant la
negociació i el consens entre les parts implicades. La tendència va ser que cada vegada més els
treballadors elegien enllaços sindicals més contraris al Règim i que, per tant, els defensaven millor
L’oposició antifranquista a Catalunya entre 1939-1959.
A l’exili, els polítics republicans catalans van mantenir la Generalitat com a institució legítima. Josep Irla, el
1940, va ser elegit president com a successor de Lluís Companys. El 1954, a l’ambaixada de la República
Espanyola a Mèxic, els diputats catalans van elegir president de la Generalitat Josep Tarradelles, que es va
mantenir en el càrrec fins a la reinstauració de la Generalitat el 1977.
També a l’exili es va fer una tasca molt important de denúncia del franquisme i defensa del fet català: el
doctor Josep Trueta, el músic i compositat Pau Casals.
A l’interior, grups nacionalistes, aglutinats des del 1939 en el Front Nacional de Catalunya (FNC), van
iniciar tasques d’agitació. L’esquerra catalana va confluir en el Front de la Llibertat que el 1945 va donar
lloc al Moviment Socialista de Catalunya (MSC) sorgit de la desfeta del POUM i que va ser el principal
referent a Catalunya del PSOE. El PSUC va tenir un paper molt important en la lluita clandestina. Els
anarquistes van continuar l’oposició violenta fins a la dècada del 1960, quan van morir dos dels seus líders
més destacats en tirotejos amb les forces d’ordre públic: Quico Sabater i Ramon Vila “Caracremada”.
A la dècada de 1950, un grup de joves cristians, liderats per Jordi Pujol, va crear Cristians de Catalunya
(CC), van promoure campanyes catalanistes i antifranquistes.
L’oposició espanyola al règim franquista en el període 1959-1975.
El 1962 es va celebrar a Munic una reunió que el règim va batejar amb el nom de contuberni de Munic. Era
un encontre de l’oposició al règim interior i a l’exili i de tots els espectres polítics per discutir sobre la
necessitat que els països europeus exigissin una democratització del règim en un moment en què el govern
acabava de sol·licitar l’ingrés en el Mercat Comú D’Europa. La reacció del règim no es va moderar i bona part
dels assistents procedents d’Espanya es van haver d’exiliar. La gent dels espanyols era molt variada hi havia
gent fins i tot d’extrema dreta.
1962-1965 Concili del Vaticà II reunió de la gent important de l’església per tornar orientar el catolicisme. Es
va dir que l’església s’havia de posar del costat dels pobres i es va fer una crítica l'extrem capitalisme. Això fa
que el franquisme encara quedi més aïllat, ja que aquest nou punt de vista no té res a veure amb la seva
ideologia.
El moviment vaguístic continua amb força al 1962. Es van formar comitès de treballadors per gestionar-la
que, una vegada acabada, no es van dissoldre. Prenent com a model aquests comitès, a partir del 1964 es van
anar creant unes Comissions Obreres permanents a cada població, una per a cada branca industrial. Un
dels caps era Marcelino Camacho. Aquestes comissions eren fins a cert punt legals perquè no havien trencat
amb les estructures dels sindicats verticals. Tot i que en un principi hi havia gent del JOC i de les HOAC, el
PC va anar prenent un paper preponderant dins les CCOO. El govern va acabar il·legalitzant el 1967.
Pel que fa als estudiants universitaris, es va estendre un moviment crític al voltant del SEU (Sindicato
Español Universitario), que era el sindicat oficial del règim. Es va permetre que alguns dels seus càrrecs
sortissin de les eleccions fetes pels seus estudiants que, òbviament, van escollir els seus representants més
crítics. A partir de 1965 es va concretar la intenció de crear un sindicat democràtic d’estudiants que
promogués l’agitació constant dins l’àmbit universitari. El govern va dissoldre el SEU però no va poder evitar
que les universitats esdevinguessin un nucli de protesta molt important. El 1966 es va celebrar a Barcelona, al
convent dels caputxins de Sarrià (la Caputxinada), l’assemblea de constitució del Sindicat Democràtic de
la Universitat de Barcelona. Formaven part de l’assemblea no només els estudiants, sinó també professors i
importants personalitats del món cultural. Al cap de pocs dies la policia va assaltar el convent i va detenir
molts membres de l’assemblea. No obstant això, algunes universitats van esdevenir un centre permanent de
protestes i van ser tancades diverses vegades.
1959 la Fundació d’ETA és una banda terrorista de Bilbao que eren un grup d’estudiant. Eta era de caràcter:
la defensa de l'eusquera, l'etnicisme (com fase superadora del racisme), l'antiespanyolisme i la independència
dels territoris que, segons reivindicat, pertanyessin a Euskadi: Álava, Vizcaya, Guipúzcoa, Navarra (en
Espanya), Lapurdi, Baja Navarra y Zuberoa (en França). El 1961 intentant fer la primera acció armada, però
és un fracàs no van poder descarrilar el tren, llavors durant uns anys és dedicant a fer petites coses com
col·locar bombes o fer pintades i no es volen ajudant amb cap associació, només defensant fer un aixecament
armat per aconseguir la independència d’Euskadi. Finalment el 1965 fan una acció armada.
1970 Processos de Burgos: L'anomenat procés de Burgos fou el consell de guerra que va jutjar, entre el 3 i el
9 de desembre del 1970, setze persones, acusades, entre altres delictes, de pertànyer a l'organització armada
(ETA), i que marcaria un abans i un després en la història del franquisme.
1971 la Vaga de la Seat ANTONIO RUÍZ VILLALBA és assassinat. La Vaga de la SEAT de 1971 van ser
uns fets succeïts el 18 d’octubre de 1971 a la factoria de SEAT de la Zona Franca de Barcelona on 6000
treballadors, mobilitzats per les Comissions obreres de la fàbrica, van ocupar pacíficament la factoria SEAT
per la readmissió d'obrers acomiadats mesos abans per part de les autoritats franquistes El governador civil va
ordenar a la policia que desallotgés als manifestants, produint-se xocs molt violents entre les dues parts en
conflicte.
L’oposició antifranquista a Catalunya en el període 1959-1969.
Entre 1959 i 1960 a Barcelona es va desencadenar un moviment d’oposició al diari La Vanguardia. Aquest
moviment, que va consistir en un boicot al diari, va ser la resposta a l’actuació del seu director, Luis de
Galinsoga, que havia manifestat que “todos los catalanes son una mierda”. La campanya orquestrada per la
gent de Cristians de Catalunya va acabar amb la destitució del director decidida pel govern de Madrid.
El 20 de maig de 1960 van tenir lloc els fets del Palau, durant una visita que Franco va fer a Barcelona,
acompanyat d’un nombrós seguici. Coincidint amb l’estada del dictador, al Palau de la Música s’organitzà un
concert d’homenatge al poeta Joan Maragall, durant el qual era previst que l’Orfeó Català entonés el Cant de
la Senyera, si bé el governador civil, Felipe Acedo Colunga, va desautoritzar aquesta peça l’últim moment.
Una part del públic, posat dempeus, va cantar l’himne en senyal de desacord amb la prohibició. Entre els
detinguts per aquells fets hi havia Jordi Pujol, que havia redactat un fullet contra el dictador (sota el títol Us
presentem el general Franco) uns dies abans. Pujol va ser sotmès a un consell de guerra i va ser condemnat a
set anys de presó (només va estar-hi fins al 1962), mentre que a l’impressor del fullet (Tizón) li van caure dos
anys.
Paral·lelament, en l’àmbit cultural, es van activar els esforços en favor de la llengua i la cultura catalanes.
Durant aquest període neixen noves publicacions Serra d’Or, Cavall Fort; editorials com Edicions 62;
entitats com Òmnium Cultural creada per empresaris amb la finalitat de patrocinar les manifestacions de la
cultura catalana; també la Gran Enciclopèdia Catalana. Aviat van començar les campanyes per exigir
l’ensenyament del català a l’escola i el seu ús sense restriccions.
També va sorgir el fenomen de la Nova Cançó, que es va iniciar l’any 1961, quan un grup de joves cantants i
autors (Els Setze Jutges) s’imposaren l’objectiu de fer possible una cançó moderna i reivindicativa en llengua
catalana. Les autoritats franquistes prohibien els recitals i multaven els cantants i organitzadors.
L’associacionisme veïnal també va jugar un paper molt important en la lluita antifranquista. Sota les
demandes de millores en les infraestructures dels barris s’amagava una oposició popular a la dictadura que a
poc a poc va arrelar en amplis sectors d’una població que fins al moment s’havia mostrat apàtica i al marge de
les reivindicacions polítiques.
L’Església catalana també va donar símptomes de distanciament. Un dels fets que tingué més relleu
internacional va ser l’actitud de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré (recordem el suport que havia
donat al franquisme als anys quaranta), que el novembre de 1963 va ser unes declaracions al diari francès Le
Monde en les quals feia una crítica implacable al règim franquista. El títol d’aquest reportatge era una frase
del mateix abat: “El règim espanyol es diu catòlic, però no obeeix els principis bàsics del catolicisme”. Al llarg
de la conversa l’abat feia una defensa aferrissada de les llibertats polítiques i dels drets de la nació catalana. El
Vaticà va accedir a fer sortir Escarré d’Espanya l’any 1966 i el va enviar a un monestir del nord d’Itàlia, on es
va estar fins poc abans de la seva mort l’any 196.
Assemblea de Catalunya el 1971 va ser la unió de partits polítics com a, sindicats, associacions molt
transversals. Es marcava els següents objectius: amnistia presos polítics, tornat a legalitzar Estatut
d'Autonomia del 1932, assolir la llibertat i enderrocar el franquisme i coordinar diferents grups d’oposició en
l'àmbit de tot l’estat per acabar amb el franquisme. Va ser molt important, perquè va ajuntar a sectors molt
diferents per lluitar contra el franquisme.
Segon Franquisme (1959-1975) Etapa tecnocràtica “desarollismo/milagro español”
Vinculat el context internacional de la guerra freda 1950 1959.
- 1950: retorn ambaixador EUA a Espanya

- 1951: canvi de govern és promocionen ministres catòlics: ex: Carrero Blanco (nacionalcatolicisme)
- 1953: signatura del Concretat amb la Seu, signatura d’acords amb EUA: materials militars, crèdits,
tècnics…
A canvi de bases militars en territori espanyol (Terrejo, Morin, Saragossa i Rota).
- Anticomunisme del règim franquista.
1958: Ley de Principios del Movimiento Nacional. Causes?
- 1/ fallida econòmica de l’estat

- 2/ oposició - vagues del tramvia (1951), estudiants: fets del Paranimf (1957)
Canvi de govern del 1957: ajuts FMI, OCDE! Tornar-los
- Franco potència els tecnocràtes vinculats a l’OPUS (Navarro Rubios, Uclastres): volen llibertar
l’economia, és a dir, acabar amb l’autarquia.
1959: Plan de Estabilazación econòmica
Liberalitzar l’economia espanyola
- D'avaluació de la pesseta
- permetre l’arribada d’inversions estrangeres
Sanejar l’economia interior
- Acabar amb el dèficit pressupostari a inversions públiques

- acabar amb la inflació - contenció de salaris
-menys interès, menys crèdits
Acabar amb l’intervencionisme de l’estat (preus, regulacions…)
Planes de desarrollo. Quadremals (total 3) (1964-1975)
Laureno López - Rodó

- Infraestructures: regadius, ponts i carreteres
- obtenció de matèries acer, ferro…
Transformacions Econòmiques (fase tecnocràtica)
Indústria (secundari) agricultura Serveis
- motora transformació eco. - diversificació agricultura Banca

- afavorit per les importacions de - ramaderia intensiva porcina i - fort creixement pq aporta el
capital tècniques. aus. capital per el desenvolupament
- sous baixos els treballadors - concentració parcel·lària, altres activitats.
- diversificació industrial promou el regadiu i assentaments - distribueix ajuts estrangers
metal·lúrgica (cotxes) química camperols, tecnificació. - concentració bancària 7 bancs
(plàstic) - agricultura tradicional la gent es 80% capital.
- tradicionals patir un retrocés. queda sense feina aquests canvis Turisme
- Noves regions industrials provocant un èxode rural cap a Els 60 fort creixement reconegut
(Madrid, Valencià, Saragossa) les ciutats. les vacances i salaris decents.
Construcció increment - zones d’Espanya deshabitada Presenta molt reduïda (sol i
- migració urbana - Catalunya va potenciar la platja).
- més turisme (hotels) ramaderia intensiva. Negatius
- noves necessitats socials contaminació, destrucció
(escoles) patrimoni natural, massificació,
feines temporals i sous més
baixos.
Beneficis
noves idees culturals obren la
ment, equilibrar balances de
pagaments.
+ foto esquema llibre.
Dèficit de la balança comercial
amb els diners turisme,
emmigrants i capital estranger.
Passem a superàvit, son d’origen
estranger (taxa dependència).
1973: crisi del petroli “bye
aportacions”
No hi ha milagro espanyol.
Transformacions demogràfiques, socials, territoris… (1959 - 1975)
Baby Boom
- 1960 - 1975, fort creixement demogràfic caracteritzat per mortalitat amb descens sobretot infantil.
Taxa natalitat sent alta (hi ha diners, polítiques natalistes i no anticonceptius) + esperança de vida.
- amb 30,8 milions fins a 35,8 milions
- el nombre de fills per dona és 2,7
- Molta població jove
- mà d’obra barata, més consum, pagant impostos gent més jove, per tan més oberta, facilita les
migracions
Moviments migratoris
- 60 - 75, migrant 1,5 milions d’espanyols van a Europa. 5 milions d’espanyols es mouen dins
d’Espanya no hi ha quasi atur per les migracions.
Per què?
- Atracció lloc industrial

- complicat sobreviure al camp
- marxaven: Andalusia, Extremadura, Aragó…
- on anaven: Catalunya, País Basc, Madrid
Andalusos: Sevilla i Huelva a ciutats industrials.
Catalunya
- Rep 1,8 milions de treballadors

- 80% àrea matripolana de Barcelona
- gran ciutats es produeix el barranquisme
Valoració moviments migratoris
- On anaven els immigrants rejovenia i d’on marxaven envellien

- s’accentua una Espanya buidada.
Canvis en l’estructura laboral
- 1959 - 1975 es produeix un canvi a partir dels 60 hi ha un canvi que fa augmenta els treballadors en
el servei.
- 1975: 4 milions obrers a les ciutats industrials. Primera vegada que els serveis estan per sobre dels
agrícoles.
- 2 grups socials molt característics els salaris i augmenta el nivell de la classe mitjana.
- Augment població urbana genera canvis en l’estructura familiar, el nucli familiar es redueix.
- Tenir certs estalvis estimula el consum variat d’oci.
La societat cada cop més baixa abandona la rigidesa de l’església

Excés general a l’ensenyament bàsic
- Ley general de Educación 1970.
Les dones a reflexionar
- Tenir un salari els hi donarà més independència/ creix el sentiment feminista.
DE LA TRANSICIÓ POLÍTICA A LÁCTUALITAT (1975-2000).

TRANSICIÓ: desaparició de la dictadura franquista i construcció dúna monarquia
constitucional i democràtica. És una revolució política pacífica en el sentit que no està determinada
per una insurrecció armada. A la fi es consolida un sistema legal de partits i sindicats, s´ha abolit la
censura, la pena de mort i les institucions repressives. Es defineix un sistema de govern territorial
descentralitzat –lÉstat de les Autonomies- en contrast amb lánterior Estat fèrriament centralista.
1- LA TRANSICIÓ POLÍTICA.
1.1- LÉCONOMIA: a nivell mundial, la dècada dels 70 pateix la crisi del petroli provocada per
léncariment del preu del barril de cru. A Espanya la inflació i látur marquen la transició i
bona part del període democràtic. El creixement econòmic no es reactiva fins després del
1984, sobretot després de léntrada a la Comunitat Econòmica Europea (1986).
1.2- EL CONTEXT EUROPEU: GRÈCIA I PORTUGAL: en el moment de la transició
política espanyola es donen dos esdeveniments europeus que marquen el seu devenir
polític. A Grècia, lány 1967, un grup de coronels van fer un cop déstat i van imposar una
dictadura al rei Constantí, germà de la princesa Sofia. Llavors Grècia va iniciar un període
feixista que va comportar un aïllament internacional. La dictadura i la monarquia van caure
lány 1973. El procés va significar un recordatori per a les monarquies dúna situació que ja
s´havia donat en la Segona Guerra Mundial, quan els reis dÍtàlia i Romania van perdre la
corona per haver donat suport al feixisme. Láltre esdeveniment és la Revolució dels Clavells
a Portugal lány 1974. Aquesta dictadura va caure per un cop déstat protagonitzat per
militars désquerres. A Espanya la por als possibles traïdors dins léxèrcit porta al govern a
cedir el Sàhara espanyol al Marroc mentre Franco agonitza. De fet, l any 1974, un grup de
militars en la clandestinitat havien format una organització dóposició al franquisme, la
Unión Militar Democrática (UMD). Van ser detinguts lány 1975.
1.3- LÉXÈRCIT: léxèrcit era la darrera força franquista. Però dintre de léxèrcit no tots
sostenien la mateixa posició: 1- majoritàriament franquista i anticomunista com a resultat
dún règim que els havia donat una posició privilegiada dintre del nou estat; 2- la UMD en
contra del franquisme i desmantellada; 3- oficials joves partidaris de la monarquia i més o
menys liberals que pensen que el seu futur està a lÓTAN. Lámenaça colpista va ser una
constant que planejava en tot el procés negociador entre els partits polítics de la transició. A
més les principals accions terroristes dels grups que apostaven per la lluita armada (ETA,
FRAP, GRAPO) anaven dirigides contra militars la qual cosa creava una situació de
conflictivitat.
1.4- LA REFORMA POLÍTICA:
1.5- el novembre de 1975 Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei dÉspanya. Arias Navarro es
va confirmar com a president dún govern immobilista que no sóbria a la democratització.
Es va produir una separació entre el cap dÉstat –que correspon al rei- i el cap del Govern
–Arias Navarro-. El govern dÁrias Navarro séxtén fins el juny del 1976, moment en el que
dimiteix a causa de la pressió de lóposició – COORDINACIÓN DEMOCRÀTICA DE
ESPAÑA- que plantejava la necessitat dúna convocatòria a eleccions constituents en un
marc democràtic i el restabliment dels estatuts dáutonomia. Adolfo Suárez va succeir a
Arias Navarro i va elaborar la LLEI DE REFORMA POLÍTICA que desmantellava les
institucions de la dictadura: DEMOCRÀCIA, SOBIRANIA POPULAR,
SUBSTITUCIÓ DE LES CORTS FRANQUISTES PER UN CONGRÉS DE
DIPUTATS I UN SENAT ELEGITS PER SUFRAGI UNIVERSAL. Suárez va convocar
un referèndum per ratificar la Llei de Reforma Política el 15 de desembre de 1976.
Lóposició pensava que el govern mantenia una relació de continuïtat amb el franquisme i
va fer campanya per lábstenció, els ultres demanaven el no. Tanmateix el resultat del
referèndum va ser un èxit per Suárez: alta participació (77%) i majoria aplastant del vot
afirmatiu (94%). S´havia obert un procés de negociació del qual estaven exclosos els
comunistes, de moment.
1.6- LES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES: les eleccions a Corts constituents van ser fixades
pel 15 de juny de 1977. Suárez va legalitzar els partits polítics a excepció del PCE i el PSUC
a causa de lóposició militar. Un atemptat a Madrid dún grup ultra amb lássassinat de cinc
advocats laboralistes vinculats al PCE, al seu despatx del carrer dÁtocha, va fer decidir
Suárez a legalitzar els comunistes. Ho va fer dámagat. Va aprofitar les vacances de Setmana
Santa en absència dels ministres militars (9 dábril de 1977). El panorama polític quedava de
la següent manera: UNIÓN DE CENTRO DEMOCRÁTICO (UCD) al voltant de
Suárez que aglutinava figures del reformisme franquista i democristians, ALIANZA
POPULAR (AP) amb Fraga i López-Rodó constituïa la dreta franquista, el PSOE va
definir un socialisme democràtic al voltant de Felipe González i Adolfo Guerra i el PCE
amb figures històriques com Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo que representava el
radicalisme antifranquista. Les eleccions van donar el triomf a la UCD, el PSOE es va
convertir en la segona força política, el PCE no va respondre a les expectatives previstes i AP
va quedar en un quart lloc. A Catalunya els resultats de les eleccions van ser diferents: va
guanyar el PSC amb el 28% dels vots, la dreta catalana, CENTRISTES DE
CATALUNYA-UCD i el PACTE DEMOCRÀTIC (CDC, UDC) van obenir el 16% dels
vots respectivament. És important veure com a zones com ara Catalunya i el País Basc, els
resultats electorals són molt desfavorables per al govern i que, en conseqüència, caldrà
tenir-los tots en compte a l´hora de negociar el procés constituent.
1.7- LÉTAPA CONSTITUENT I ELS INICIS DE LES AUTONOMIES: la Constitució va
ser elaborada per una ponència integrada pels principals partits polítics amb representació
parlamentària: 3 membres dÚCD, 1 del PSOE, 1 del PCE, 1 dÁP i un de CDC. La
Constitució va ser ratificada en referèndum el 6 de desembre de 1978. Els elements
fonamentals de la Constitució de 1978 són els següents: RECONEIXEMENT DELS
DRETS I LES LLIBERTATS INDIVIDUALS: reunió, associació, vaga, expressió, opinió,
igualtat davant la llei, no-discriminació, educació, habitatge, treball, salut, protecció social,
sáboleix la tortura i la pena de mort; SOBIRANIA POPULAR: sufragi universal directe i
secret a partir dels 18 anys, els partits polítics són léxpressió de la pluralitat, els sindicats de
treballadors i les associacions patronals compleixen una funció social en el marc de la
negociació col.lectiva; ESTABLIMENT DE LA DIVISIÓ DE PODERS: el poder
legislatiu li correspon a les Corts Generals que estan integrades per dues cambres, el
Congrés dels Diputats –elegit en proporció a la població de cada província- i el Senat –amb
4 senadors per província més els nomenats de manera proporcional per cada parlament
autònom-. El poder executiu es correspon amb el Govern. El poder judicial autònom i
governat pel Consell General del Poder Judicial; ES PROCLAMA LA MONARQUIA
PARLAMENTÀRIA HEREDITÀRIA com a forma de representació de lÉstat;
ACONFESSIONALITAT DE LÉSTAT encara que l´ Església Catòlica té tracte de
preferència en finançament del culte i en lássignatura de religió a lénsenyament obligatori;
ESTABLIMENT DE LÉSTAT DE LES AUTONOMIES: és un model dórganització
territorial descentralitzada basant-se en comunitats autònomes integrades per províncies
unides voluntàriament dácord amb criteris geogràfics o històrics, amb dues vies per
accedir-hi que obrien pas a dos nivells de competències diferents. Catalunya no va esperar a
la Constitució per assolir láutonomia. Va ser restablerta dúna manera provisional amb el
retorn del president de la Generalitat a léxili Josep Tarradellas el 23 dóctubre de 1977. A
Catalunya es va recuperar parcialment la legalitat de la Segona República, encara que es va
acabar redactant un nou estatut.
1.8- ELS PACTES DE LA MONCLOA: els Pactes de la Moncloa van ser signats lóctubre de
1977 pels principals partits polítics, els empresaris i els sindicats obrers –concertació social-
per tal de fer front a la crisi del petroli agreujada a partir de 1975 i que havia provocat
inflació, encariment dels preus, atur i descens del nivell de producció. Es va devaluar la
pesseta, es va reduir la despesa pública i es va procedir a les reformes de la Seguretat Social i
de la tributació amb la creació dímpostos sobre el patrimoni i la renda de les persones
físiques (IRPF). Dáquesta manera Espanya síncorporava a léstructura fiscal dels països
europeus i es posaven les bases de lÉstat del benestar.
LÓCÀS DÚCD I LÍNTENT DE COP DÉSTAT (1979-1981): el març de 1979 es van
celebrar noves eleccions generals. Va guanyar lÚCD però amb una victòria més ajustada. A
les eleccions municipals del 1979 va fracassar a les principals ciutats espanyoles. LÚCD no
havia sabut resoldre la crisi econòmica i les mobilitzacions socials eren un factor de
desestabilització. El terrorisme etarra havia arribat al seu zènit lány 1980 amb el rècord de
96 assassinats. Tot plegat va contribuir a lésquerda de lÚCD. Suárez havia estat brillant en
el desmantellament del franquisme però es mostrava incapaç de dissenyar la nova
democràcia. El PSOE va presentar una moció de censura el maig del 1980 i Suárez va
dimitir el gener de 1981. És en aquest contex que es va materialitzar la reacció ultra en
forma díntent de cop dÉstat militar com a resultat dúna intensa tasca subversiva dins
léxèrcit. Amb lóbjectiu de destruir la democràcia, el 23 de febrer de 1981, el tinent coronel
de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, entrava al Congrés dels Diputats quan séstava
celebrant la sessió dínvestidura del nou cap de govern Leopoldo Calvo Sotelo. Mentrestant,
el capità general de València, Milans del Bosch, treia els tancs al carrer. La incertesa i el
temor van durar fins que de matinada, el rei va desqualificar els sublevats. Va ser un discurs
important perquè el cop dÉstat no comptava amb el recolçament de molts militars que
esperaven un pronunciament de la monarquia per prendre una decisió. Després dáquest
incident, Leopoldo Calvo Sotelo va ser investit sense problemes però els efectes de
lámenaça antidemocràtica es van deixar sentir en el devenir polític ja que el procés
autonòmic quedava retallat amb láprovació de la Llei Orgànica d´Harmonització
Territorial (1982) que establia un sostre màxim de competències per a totes les autonomies i
que va provocar lóposició dels nacionalismes basc i català.
LÉTAPA SOCIALISTA.
Lóctubre de 1982 es van celebrar eleccions legislatives que van donar la majoria absoluta al PSOE
de Felipe González. AP de Fraga va ser la segona força política. Láclaparadora victòria del PSOE
séxplica perquè va aglutinar el centrisme dÚCD que com a partit polític es va volatilitzar i el vot
désquerres del PCE que es trobava immers en una crisi interna. La victòria socialista va presentar-se
sota la consigna del canvi, que liquidava definitivament el franquisme, i va emetre un discurs de
modernització ideològica. Per això, el PSOE va abandonar el marxisme com a base ideològica i
situava lÉstat, que calia reformar administrativament, com el promotor dúns canvis que no
passaven per les nacionalitzacions ni les expropiacions sinó per les reformes a través dels pactes amb
els poders fàctics (Església, exèrcit, grups de pressió econòmica). El discurs del primer PSOE
sínscriu dintre de la via regeneracionista iniciada a principis del segle XX. És un partit de
centreesquerra i socialdemòcrata, la qual cosa vol dir que abandona el radicalisme de les esquerres
revolucionàries i promou lÉstat del benestar.
LA POLÍTICA ECONÒMICA: el PSOE comença a governar en una situació de crisi econòmica
profunda. Va impulsar la reconversió industrial i la liberalització econòmica per tal de controlar la
inflació i reduir el dèficit públic. El sector industrial públic, en particular el siderometal.lúrgic, està
en una situació de dèficit crònic. La intervenció governamental és força dura: al País Basc es
tanquen alts forns i a Galícia, drassanes, fet que provoca la pèrdua de molts llocs de treball. Això es
va acompanyar amb la lluita contra látur –el 22% de la població activa- i la reforma del mercat de
treball –abaratiment de lácomiadament i noves modalitats de contractació temporal i a temps
parcial-. Lóbjectiu dels socialistes era un desplegament de lÉstat del benestar amb protecció social,
extensió de la sanitat pública gratuïta i un sistema de pensions. Per tal que tot plegat funcionés calia
una reforma del sistema fiscal que es va basar en la generalització dels impostos directes progressius-
en funció de la riquesa individual- per fer front a la despesa pública
2.1-
2.2- LES REFORMES DEL PRIMER GOVERN SOCIALISTA: la primera és la reforma de
les forces armades, on encara hi ha molts partidaris dún cop dÉstat. Es va promulgar la Llei
orgànica de les forces armades, lány 1984, amb lóbjectiu díntegrar léxèrcit en el sistema
democràtic subordinant-lo al poder civil, reduint els seus efectius, professionalitzant-lo i
incorporant-lo a organismes internacionals com lÓTAN. Les reformes en matèria
dénsenyament passen per láprovació de la Llei orgànica del dret a léducació (LODE-1985)
que estableix els principis de lénsenyament obligatori, la llibertat de càtedra i la llibertat de
creació de centres. Finalment es va despenalitzar lávortament.
2.3- LA POLÍTICA EXTERIOR DELS SOCIALISTES: els dos grans assumptes del moment
són ládhesió a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la permanència dÉspanya a
lÓTAN. Les negociacions per entrar a la CEE s´havien iniciat el 1977, quan Suárez era
president del Govern. El Govern socialista les va impulsar molt perquè pensava que la
integració era fonamental per a la regeneració i vertebració de lÉspanya moderna. Les
negociacions són difícils perquè Espanya havia de ser perceptora dájuts del fons de la
Comunitat cosa que preocupava els països més desenvolupats (França i Alemanya).
Finalment Espanya va entrar-hi l´1 de gener de 1986. Ládhesió va comportar la implantació
de lÍVA (impost sobre el valor afegit) i la coordinació de polítiques agràries i pecuàries.
Léntrada a lÓTAN es va produir el 1982 i va ser molt contestada per lópinió désquerres,
fins i tot pel PSOE que havia fet campanya pel no. El 1986 es va fer un referèndum per la
permanència i el PSOE va demanar un vot favorable. AP va fer campanya per lábstenció.
Paral.lelament va aparèixer una plataforma contrària a lÓTAN que va acabar convertint-se
en IU. La permanència va ser finalment aprovada.
CRONOLOGÍA DE LA TRANSICIÓN DEMOCRÁTICA
LA TRANSICIÓN DEMOCRÁTICA
1973 El 20 de diciembre, el almirante Carrero Blanco, nombrado presidente del gobierno español ese mismo año,
muere en un atentado reivindicado por Euskadi ta Askatasuna (ETA).
1973 Tras el asesinato de Carrero Blanco, la presidencia del gobierno fue asumida interinamente por el vicepresidente,
Torcuato Fernández Miranda Hevia (1973-1974), quien, a la muerte de Franco en 1975, fue nombrado por
el rey Juan Carlos I presidente de las Cortes y del Consejo del Reino.
1974 En los primeros días de enero de 1974, fue nombrado presidente Carlos Arias Navarro, quien dirigió el último
equipo ministerial del régimen franquista.
1974 Felipe González es elegido secretario general del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), tras el congreso del
partido socialista en Suresnes (Francia).
1975 El 20 de noviembre de 1975, fallecimiento de Franco. Finaliza la dictadura franquista y comienza el proceso de
transición al restablecimiento de la democracia, proceso impulsado por el rey Juan Carlos I. Este periodo de
transición democrática finalizará con la victoria electoral del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) el 28
de octubre de 1982.
Primer gobierno de la Monarquía 1975-1976
1975 Muerto Franco, es proclamado rey por las Cortes 48 horas después Juan Carlos I, quien confirmó en su cargo de
presidente a Arias Navarro. La apuesta del monarca por un sistema plenamente democrático era
incompatible con los proyectos políticos de Arias Navarro, por lo que este tuvo que dejar en julio de 1976 la
presidencia del Gobierno.
1976 Fuerza Nueva surge de la mano de Blas Piñar en 1966 y se constituye como partido en 1976 con el objetivo de
mantener vivos los principios ideológicos del Alzamiento Nacional del 18 de julio y de la dictadura
franquista. Durante los años de la Transición se vio envuelta por su apoyo a varios atentados
ultraderechistas. Uno de los grupos integrantes, los Guerrilleros de Cristo Rey, fue el responsable del
asesinato de varias personas durante aquellos años. En 1977 se presenta a las elecciones al Congreso de los
Diputados con la coalición Alianza Nacional. El partido no tuvo ninguna participación en el golpe militar
del 23 de febrero de 1981,7 efectuado por miembros de la Guardia Civil y el Ejército.
1976 En el mes de julio, la incompatibilidad de los proyectos políticos de Arias Navarro y Juan Carlos I (que apostaba
por un sistema
plenamente democrático) condujo a que Arias Navarro tuviera que dejar la presidencia. Ejercida esta en
funciones, durante unos días, por el vicepresidente para Asuntos de Defensa, el general Fernando de
Santiago y Díaz de Mendívil, Juan Carlos I encargó la formación de nuevo gobierno a Adolfo Suárez.
Gobiernos de Adolfo Suárez y UCD 1976-1982
1976 Adolfo Suárez es elegido presidente del gobierno español por el rey Juan Carlos I. Su gabinete elabora la Ley de
Reforma Política, que es aprobada en referéndum el 15 de diciembre. El líder del PCE (Partido Comunista
de España), Santiago Carrillo, regresa a España
de forma clandestina.
1976 El rey con motivo de su proclamación había concedido un indulto, pero seguí habiendo cientos de presos
políticos en las cárceles. En las huelgas y manifestaciones, la gente clamaba unánimente: ¡Amnistía!
1976 El 28 de julio de 1976: Acuerdo entre el Estado español y la Santa Sede sobre nombramientos de arzobispos,
obispos y vicario general castrense y fuero judicial.
1976 En octubre, en pleno proceso de transición a la democracia, Manuel Frage Iribarne fundó Alianza Popular (AP),
partido de carácter liberal-conservador, del que fue nombrado secretario general.
1976 El 11 de diciembre de 1976, el abogado y político tradicionalista Antonio María de Oriol y Urquijo fue
secuestrado por un comando terrorista de los GRAPO, que amenazaron con matarle si el Gobierno de
Adolfo Suárez no se plegaba a sus exigencias. Poco después también fue secuestrado el teniente general
Emilio Villaescusa, que fue confinado junto a Oriol. El 11 de febrero de 1977 fue liberado en una operación
de la policía.
1977 Se aprueba por referéndum la Ley para la Reforma Política, promulgada el 4 de enero de 1977 por el rey Juan
Carlos I, fue una pieza legislativa fundamental en el proceso de transición español a la democracia tras la
dictadura del general Francisco Franco.
1977 El 23 de enero de 1977, mientras Oriol seguía en poder de los GRAPO, un pistolero ultraderechista asesinó a
sangre fría al estudiante Arturo Ruiz, de 19 años, cuando participaba en una manifestación proamnistía en
la céntrica Gran Vía madrileña.
1977 La noche del 24 de enero de 1977 – Matanza de la calle Atocha: Un comando ultraderechista penetró en un
despacho de abogados en derecho laboral de Comisiones Obreras (CC OO) y militantes del Partido
Comunista de España (PCE), situado en el número 55 de la calle de Atocha, abriendo fuego contra los allí
presentes, matando a cinco personas y dejando cuatro heridos.
1977 El 9 abril de 1977, en plena pausa de la Semana Santa, Suárez legaliza el Partido Comunista de España (PCE),
enfrentándose a la
resistencia de muchos grupos políticos. Aparecen los primeros síntomas de malestar en el ejército con
motivo de la legalización del PCE. El Sábado Santo, dimitió el almirante Pita da Veiga, ministro de Marina,
pero no obtiene apoyos por los demás grupos militares. El Consejo Superior del Ejército emitió una nota en
la que manifestaba su disconformidad con dicha legalización, aunque la acatase.
1977 El 3 de mayo de 1977, diversos grupos conservadores, democristianos, liberales y socialdemócratas formaron
Unión de Centro Democrático (UCD). Suárez y un grupo de reformistas procedentes del régimen franquista,
como Fernando Abril Martorell, se unieron a esa coalición.
1977 El 15 de junio de 1977, se celebran las primeras elecciones generales democráticas en España tras la dictadura
franquista, con la victoria de Adolfo Suárez y su partido, la Unión de Centro Democrático (UCD), que
logró el 34,6% de los votos, y 166 de los 350 escaños del Congreso de los Diputados.
A estas elecciones concurrieron también el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) y el Partido
Comunista de España (PCE), que había sido legalizado en abril.
1977 El 15 de octubre de 1977, fue promulgada la Ley de Amnistía, que entra en vigor el 17 de octubre. Incluía la
amnistía de los presos políticos. Su objetivo era eliminar algunos efectos jurídicos que pudieran hacer
peligrar la consolidación del nuevo gobierno democrático.
1977 El 27 de octubre de 1977, se firmaron los denominados Pactos de la Moncloa, un gran «pacto social» para
compensar con mejoras sociales las duras medidas de ajuste que se tenían que tomar para estabilizar la
economía y reducir la inflación, considerada como el principal problema. La propuesta fue bien acogida por
los partidos de la oposición que acabaron negociando con el Gobierno y firmando el pacto. El resultado de
los pactos fue que se logró estabilizar la economía y controlar la inflación, y a cambio se aumentó el gasto
social.
1977 Concesión del Premio Nobel de Literatura a Vicente Aleixandre. CONSOLIDACIÓN DEMOCRÁTICA –
CONSTITUCIÓN DE 1978
1978 Durante 1978, las principales fuerzas políticas, incluso las nacionalistas, trabajaron en la redacción de una ley
magna que conectara de nuevo al Estado español con su constitucionalismo histórico. El consenso acordado
se centró fundamentalmente en el respeto de la economía de libre mercado, junto a la planificación estatal, y
la unidad nacional, dentro de un Estado estructurado en comunidades autónomas. El 6 de diciembre,
España aprueba la nueva Constitución democrática, que convierte al país en una monarquía parlamentaria.
La Constitución española de 1978 zanjó definitivamente las heridas abiertas desde julio de 1936 (estallido de
la Guerra Civil). Pese a proclamar la indisoluble unidad de la nación, reconoce y garantiza el derecho a la
autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran.
El texto constitucional promulgado en diciembre de 1978, fruto del consenso de la pluralidad de fuerzas
políticas, define a España como un Estado de derecho, democrático y social. La nueva Constitución
limitaba en gran medida los poderes políticos del rey, en consonancia con las monarquía europeas
parlamentarias. Desde entonces, las funciones de Juan Carlos I se centraron en ejercer una labor de arbitraje
entre los distintos poderes e instituciones del Estado, además de encarnar la más alta magistratura de la
nación.
La Constitución fue ratificada por los españoles, en un referéndum que rindió unos resultados excelentes:
87,9 por 100 de los españoles confiaron en una Norma constitucional que les abrió un futuro de
convivencia nuevo y sólido. La aprobación se produjo en todos los territorios, incluido el País Vasco, donde
la fuerza nacionalista no había hecho campaña de apoyo a la Constitución.
1978 Se crea Convergència i Unió (CiU), coalición electoral catalana entre Convergència Democràtica de Catalunya
(surgida en 1976) y la histórica formación democristiana Unió Democràtica de Catalunya (nacida en 1931).
En 2001, CiU superó su carácter fundacional y se convirtió en una federación de ambos partidos políticos.
1978 En noviembre de 1978 tuvo lugar la desarticulación de la Operación Galaxia, una intentona golpista por la cual
su principal responsable, Antonio Tejero, fue condenado a siete meses de prisión.
1979 El 3 de enero de 1979 firma de Acuerdos entre el Estado español y la Santa Sede: Acuerdo entre el Estado español y
la Santa Sede sobre Asuntos Jurídicos, Acuerdo entre el Estado español y la Santa Sede sobre Enseñanza y
Asuntos Culturales, Acuerdo entre el Estado español y la Santa Sede sobre Asuntos Económicos, Acuerdo
entre el Estado español y la Santa Sede sobre la asistencia religiosa a las Fuerzas Armadas y el servicio militar
de los clérigos y religiosos, de 3 de enero de 1979.
1979 En marzo de 1979, aprobada la Constitución democrática, se convocan nuevas elecciones generales con la victoria
de Suárez y con un resultado similar al de las anteriores con ligeras variaciones, entre ellas el hundimiento
del partido de derechas Alianza Popular (AP) y la irrupción de nuevos grupos nacionalistas. A estas
elecciones se presentó Unión Nacional (UN), una coalición formada por Fuerza Nueva, Falange Española de
las JONS y otros grupos de extrema derecha. Representaba a las fuerzas políticas defensoras del franquismo.
De cara a las elecciones de 1982 la coalición se deshizo y, por separado, ninguna de las formaciones políticas
integrantes pudo revalidar el escaño obtenido en 1979.
1979 En 1979 hubo nuevas elecciones legislativas y se promulgaron estatutos de autonomía en Cataluña, en el País
Vasco, Asturias y más tarde en Cantabria y Galicia (1981) y Andalucía, Murcia, Valencia, Aragón, Navarra,
Castilla-La Mancha, Castilla-León, La Rioja, Canarias, Baleares, Extremadura y Madrid (1982).
1979 El 18 de diciembre de 1979, es aprobado el Estatuto de Autonomía de Euskadi, conocido como Estatuto de
Guernica.
1979 El 18 de diciembre de 1979, es aprobado el Estatuto de Autonomía de Cataluña.
1980 El 28 de febrero de 1980, se celebra el Referéndum sobre la iniciativa del proceso autonómico de Andalucía. El
Gobierno de Suárez apoya la abstención con la intención de frenar el proceso autonómico en las regiones no
consideradas “históricas” (País Vasco, Cataluña y Galicia). El claro apoyo de la población al referéndum
supuso una clara derrota para el Gobierno de UCD.
1980 El 14 de marzo de 1980 se aprueba el Estatuto de los Trabajadores, que crea un gran malestar en algunos sectores
derechistas de la Unión de Centro Democrático (UCD) que estaba en el Gobierno.
1980 En mayo de 1980, los socialistas (PSOE), principal partido de la oposición, presentaron una moción de censura
contra el presidente Adolfo Suárez, moción que no prosperó. El candidato a reemplazar a Suárez era Felipe
González. Resultado: 166 votos en contra y 152 a favor.
1980 Primeras elecciones autonómicas en Cataluña (23 de marzo) y el País Vasco (20 de marzo), que concluyen con el
triunfo de Carlos Garaikoetxea del Partido Nacionalista Vasco (PNV) en el País Vasco y de Jordi Pujol de
Convergència i Unió (CiU) en Cataluña.
1980 El 21 de diciembre de 1980, se aprueba el Estatuto de Autonomía de Galicia.
1981 El 24 de enero de 1981, diez mil personas se manifestaron en la marcha sobre Torrejón de Ardoz, contra la
OTAN y la presencia militar norteamericana en España.
1981 El 29 de enero de 1981, Adolfo Suárez dimite como presidente del Gobierno y le sucede Leopoldo Calvo-Sotelo,
que había colaborado con él en la creación de Unión de Centro Democrático (UCD). Agustín Rodríguez
Sahagún le sustituye al frente del partido, luego de que Suárez presentara su dimisión ante el II Congreso
Nacional. Tras la renuncia de Rodríguez Sahagún en noviembre, Calvo-Sotelo asumió también la jefatura
del partido, de la que dimitió el 6 julio de 1982 para proponer como sucesor a Landelino Lavilla.
1981 El 30 de enero de 1981, el Comité Ejecutivo de UCD propone a Leopoldo Calvo Sotelo como candidato a la
Presidencia del Gobierno. El 10 de febrero de 1981, el rey propone a Leopoldo Calvo Sotelo como
candidato a la Presidencia del Gobierno. El 20 de
febrero de 1981, Leopoldo Calvo Sotelo no obtiene en la primera votación la mayoría necesaria, 176 votos,
para ser investido Presidente del Gobierno.
1981 El 23 de febrero, en una de las sesiones de investidura de su sucesor, Leopoldo Calvo Sotelo, se produce un fallido
golpe de Estado dirigido por el teniente coronel Antonio Tejero, quien toma el Parlamento. Esta fecha
parasará a la historia como el 23-F.
1981 El 24 de febrero de 1981, el rey dirige un mensaje televisivo a los españoles a las 1,14 horas de la madrugada, en el
que ordena el mantenimiento del orden institucional votado por el pueblo español. El capitán general de
Valencia, Milans del Bosch, tras escuchar el mensaje del rey, ordena la retirada de las tropas de la ciudad. El
Gobierno y los miembros del Parlamento son liberados después de diecisiete horas de secuestro.
1981 El 25 de febrero de 1981, se procede a la votación de investidura de Leopoldo Calvo Sotelo, que ahora sí obtiene
la mayoría absoluta. El 26 de febrero, Calvo Sotelo jura su cargo como presidente del Gobierno.
1981 El 11 de marzo de 1981, el Consejo Superior del Ejército acuerda reiterar su lealtad al Rey, a la Constitución y a la
democracia.
1981 El 24 de mayo de 1981, 25 personas fallecen y 2000 personas resultan afectadas por el síndrome tóxico del aceite
de colza en toda España.
1981 El 24 de junio de 1981, los cuatro grandes partidos estatales comienzan a negociar, sobre la base del dictamen de
la comisión de expertos, un acuerdo global sobre la regulación del proceso autonómico.
1981 El 10 de septiembre de 1981, vuelve a España el Guernica, famoso cuadro de Picasso, pintado por encargo de la
República para el pabellón español en la exposición de Paris.
1981 El 27 de octubre de 1981, el Pleno del Congreso rechaza, con el apoyo de UCD y AP, las propuestas de la
oposición de someter a referéndum el ingreso de España en la OTAN.
El 29 de octubre, el Pleno del Congreso aprueba por 186 votos a favor y 146 en contra el proceso de
adhesión de España en la OTAN. El 10 de diciembre de 1981, los quince países miembros de la OTAN
firman en Bruselas el protocolo de adhesión de España. El PSOE deposita en el Ministerio de la Presidencia
600.000 firmas en petición de un referéndum sobre la adhesión de España a la OTAN.
1982 El 28 de julio de 1982, Adolfo Suárez abandona UCD, de la que fuera su presidente honorario desde enero hasta
diciembre de 1981, renuncia a su escaño en el Congreso y el 31 de julio funda un nuevo partido, el Centro
Democrático y Social (CDS), con el que concurrió a las elecciones generales de 1982, 1986 y 1989.
1982 El 27 de agosto de 1982, se publica el decreto de disolución de las Cortes. Se convocan elecciones generales para el
28 de octubre.
1982 Las elecciones generales de octubre de 1982, tras un intento de golpe de Estado el 23 de febrero de 1981, las ganas
los socialistas (PSOE) y Felipe González asume la presidencia del Gobierno.
1982 El 25 de noviembre de 1982, el Rey inaugura la nueva Legislatura de las Cortes y propone a Felipe González
como candidato a la Presidencia del Gobierno.
El 1 de diciembre, el Congreso de los Diputados elige a Felipe González Presidente del Gobierno con la
oposición de los grupos Popular y Centrista, por 207 votos a favor, 116 en contra, 2 abstenciones y 5
ausencias.

Història

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Història

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

SELECTIVITAT

1.1- DEL GOVERN CENTRAL:

- GENERALITAT PROVISIONAL: abril de 1931-novembre 1932 (primeres eleccions als

2- CONSIDERACIONS GENERALS, ECONÒMIQUES I POLÍTIQUES, NACIONALS I

3- ELS PRINCIPALS PARTITS POLÍTICS DURANT LA SEGONA REPÚBLICA.

4.1- EL PERÍODE DEL GOVERN PROVISIONAL.

4.2- EL PERÍODE DE LES CORTS CONSTITUENTS.

L’Estatut de Núria proposava el següent:

El 18 d’agost Francesc Macià va presentar l’Estatut a Madrid.

- Govern central: partidaris d’atorgar una moderada autonomia per a Catalunya.

Finalment el govern de Manuel Azaña va aprovar-lo el 9 de setembre de 1932. Azaña es va afanyar a

6- L’OBRA DE LA GENERALITAT REPUBLICANA.

Les forces polítiques i sindicalistes durant el període republicà:

- CNT/FAI: aplega la pràctica totalitat de l’obrerisme a Catalunya. Apoliticisme anarquista.

L’obra de govern de la Generalitat es resumeix en les següents àmbits:

7- EL BIENNI REFORMISTA O D’ESQUERRES (1931-1933).

7.1- LA REFORMA MILITAR (Taula de dades, PAU).

7.2- LA REFORMA AGRÀRIA (text d’Azaña en defensa de la reforma agrària, PAU).

7.4- EDUCACIÓ I CULTURA.

La reforma educativa va seguir dues direccions.

8- SUPORTS I OPOSICIÓ AL FINAL DEL PERÍODE.

8.2- LA POSTURA DE LES DRETES I DE LA PATRONAL.

La dreta es va organitzar al 1933 amb la fundació de la CEDA (Confederación Española de Derechas

9- EL BIENNI CONSERVADOR (1933-1936).

El 1933 tot estava en contra del govern d’Azaña:

- La dreta agrupada en la CEDA.

- Es presenten a les eleccions desunits.

Les principals accions de govern:

9.1- EL CONFLICTE RABASSAIRE A CATALUNYA.

9.3- REORGANITZACIÓ DE PARTITS TANT DE DRETES COM D’ESQUERRES (1935,1936).

9.4- LA CRISI DEL BIENNI CONSERVADOR.

10- EL FRONT POPULAR.

Les primeres accions polítiques del nou govern:

LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

ELS PREÀMBULS DE LA GUERRA.

El 10 de maig, Manuel Azaña passa a ser president de la República i el càrrec de cap

A la dreta de l´arc ideològic hi havia LA FALANGE ESPAÑOLA i LAS JONS, el

La dreta espanyola no estava interessada en fer-se amb el poder de la República per

El 25 de maig, el general MOLA va emetre una segona instrucció on desplegava una

LES FASES MILITARS DE LA GUERRA.

A principis març es va pensar en un nou atac a Madrid pel nord a través de la

LA DESFETA FINAL. EL TRIOMF DELS NACIONALS.

L A TRAJECTÒRIA POLÍTICA A LA REREGUARDA REPUBLICANA.

LES TRANSFORMACIONS A LA ZONA REPUBLICANA CATALANA.

- Els primers dies de l’alçament el carrer es trova dominat pels anarquiestes i es

- Vençuda la insurrecció de GODED, Lluís Companys, president de la Generalitat,

- APARICIÓ DEL GOVERN D´UNITAT PRESIDIT PER JOSEP

- COL.LECTIVITZACIONS: la desfeta de la insurrecció nacional a Catalunya va

- CREACIÓ DE LA INDÚSTRIA DE GUERRA: la Generalitat va assumir les

- LA MUNICIPALITZACIÓ DE LLOGUERS: el municipi es quedava amb les

- IGUALTAT EN LA XARXA SANITÀRIA.

ELS FETS DE MAIG DEL 37.

LA REREGUARDA NACIONAL I L’ORGANITZACIÓ DE L’ESPANYA

- 24 de juliol de 1936: es forma la Junta de Defensa Nacional a Burgos, integrada per

- El moment clau per a la unificació de la dreta fou el DECRET D ´UNIFICACIÓ

Les bases de la ideologia franquista que perviuran en el llarg període de dictadura

EL MÓN DAVANT LA GUERRA CIVIL (desenvolupar).

- EL PAPER D´ITÀLIA I D´ALEMANYA.

ELS FONAMENTS POLÍTICS I IDEOLÒGICS DEL NOU ESTAT

EL SUPORT INSTITUCIONAL DEL FRANQUISME.

ELS PERÍODES POLÍTICS DEL FRANQUISME.

POSGUERRA I AÏLLAMENT INTERNACIONAL:

ECONOMIA PERÍODE TOTALITARI: AUTARQUIA, INTERVENCIONISME I