2n BAT HISTÒRIA D’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

UNITAT 4: LA SEGONA REPÚBLICA I LA CATALUNYA AUTÒNOMA (1931-

1936)

1. Adveniment de la la República: Les eleccions municipals convocades pel govern

de l’almirall Aznar el 12 d’abril de 1931 van adoptar un caire plebiscitari sobre la
monarquia. Als municipis rurals majoritàriament es van imposar les candidatures
monàrquiques, però a les capitals de província i nuclis urbans importants va triomfar la
conjunció republicanosocialista. A Catalunya la victòria va ser aclaparadora i el partit
guanyador fou Esquerra Republicana. El mateix 14 d’abril, Francesc Macià proclamava
la República Catalana, integrada en una Federació de Repúbliques Ibèriques. El
mateix dia, Alfons XIII acatava la voluntat popular, renunciava i abandonava Espanya.
A Madrid els representants dels partits que havien signat el Pacte de Sant Sebastià
van constituir un govern provisional presidit per Niceto Alcalà Zamora. La iniciativa de
Macià provocà un conflicte amb el govern provisional perquè els acords de Sant
Sebastià deien que la descentralització seria establerta per la Constitució. Una
comissió del govern viatjà a Barcelona per demanar a Macià que sotmetés la decisió a
Les Corts Constituents a canvi d’una autonomia immediata. El govern decretà mesures
urgents com la concessió d’una amnistia per presos polítics, la proclamació der
llibertats polítiques i sindicals i la designació d’alts càrrecs de l’Administració. També
va convocar eleccions generals a Corts Constituents per al 28 de juny, on triomfaren
de nou les candidatures republicanosocialistes. Tot i no tenir majoria per governar en
solitari, el PSOE va tenir el principal grup parlamentari, seguit del Partido Republicano
Radical de Lerroux. Es va ratificar a Alcalà Zamora i el seu equip com a govern
provisional.

2. El nou règim republicà:

2.1. Els debats parlamentaris: El 14 de juliol les Corts Constituents inauguraren les
sessions i de seguida es va veure que no s’arribaria a un consens i la nova Constitució
respondria als criteris de la majoria parlamentària republicana d’esquerres i socialista.
La definició dels drets va provocar forts debats entre dretes i esquerres, va destacar el
dret de sufragi per les dones, que finalment implantà un autèntic sufragi universal.
També van ser durs els debats sobre laïcisme, la prohibició als ordes religiosos
d’impartir ensenyament i l’expulsió dels jesuïtes; Alcalà Zamora va dimitir de president
del govern per no estar d’acord, sent nomenat president de la república i substituït per
Manuel Azaña en l’executiu. La Constitució fou aprovada el 9 de desembre del 1931.

2.2. La Constitució de 1931: La Constitució del 1931 era de caràcter democràtic i

progressista: Definia Espanya com “una República de treballadors de totes les classes
socials”, renunciava a la guerra com instrument de les relacions internacionals
(pacifisme), configurava el país de forma integral però acceptava la possibilitat de fer
autonomies. Establia el principi de sobirania popular, la forma de govern republicana,
Corts unicamerals i una divisió de poders molt clara. El poder legislatiu residia en el
Parlament, amb predomini sobre el Govern i el Cap d’Estat; el president de la
república, nomenat per meitats entre els diputats i compromissaris votats pels
ciutadans, exerciria per sis anys. Es reconeixia una àmplia declaració de drets i
llibertats: Es garantia la igualtat absoluta davant la llei, l’educació i la feina i la no-
discriminació per raó d’origen, sexe o riquesa; s’establia l’educació primària obligatòria
i gratuïta i la facultat del govern per expropiar béns d’utilitat social, el treball era un dret
i una obligació social. Es votava a partir dels 23 anys i per primera vegada incloïa les
dones. Es declarava la laïcitat de l’Estat i es reconeixia el matrimoni civil i el divorci.

2.3. El sistema de partits i sindicats: A l’esquerra, els republicans de classes

mitjanes i intel·lectuals (radicalsocialistes, azañistes i nacionalistes), eren partidaris de

1
 2n BAT HISTÒRIA D’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

grans reformes, però no revolucionaris. El PSOE era el partit més estructurat, amb un
sector socialdemòcrata partidari d’endarrerir la revolució i un sector revolucionari,
representat per la UGT. Més a l’esquerra hi havia el PCE, sorgit de la branca bolxevic
del socialisme.
En la CNT s’havia fet un grup més moderat (trentistes) que donaven cert suport a la
República i un grup radical, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), més revolucionari. El
centre i centre-dreta estaven representats pel partit Derecha Liberal Republicana
d’Alcalà Zamora i el PRR de Lerroux. A la dreta, el partit fort era la CEDA de Gil
Robles, amb suport de grans propietaris, Església i exèrcit.
A banda, havia els grups hostils a la república, que animaven obertament al cop
d’estat: Monàrquics de Renovación Española de Calvo Sotelo, que van fer acords
electorals amb els carlins de Comunió Tradicionalista; i grups de caire feixista com les
Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), més endavant units a Falange
Española, de José Antonio Primo de Rivera, antidemocràtics i ultranacionalistes
espanyols, que organitzaven grups paramilitars per enfrontar-se als militants
d’esquerres.

3. La Generalitat i l’Estatut d’autonomia del 1932:

3.1. La Generalitat provisional i l’Estatut de Núria: El pacte amb el govern

provisional comportà la substitució de la República Catalana per un govern autonòmic
que recuperava un nom històric, Generalitat de Catalunya, i assumia els recursos i
competències de les diputacions catalanes sota la presidència de Francesc Macià. La
Generalitat convocà una comissió d’experts que elaborà un projecte d’Estatut en el
santuari de Núria. L’Estatut de Núria definia Catalunya com un “Estat Autònom dins de
la República espanyola”, declarava el català llengua oficial junt amb el castellà i
preveia la possibilitat de federar-se amb els països de parla catalana. La Generalitat
tenia competències exclusives en ensenyament, cultura, policia, sanitat, obres
públiques, agricultura, dret, justícia, ordenació territorial i règim municipal; comptaria
amb el finançament dels impostos directes, mentre que els indirectes els gestionaria
l’Estat Central. El 2 d’agost, en un plebiscit popular amb participació del 75%, va ser
aprovat pel 99% dels vots; les dones, a pocs mesos de poder votar, es van expressar
en un document d’adhesió amb 400.000 signatures.

3.2. La discussió de l’Estatut a les Corts espanyoles: El 18 d’agost, Macià va

presentar el document a les Corts per la tramitació parlamentària; fou difícil, ja que la
Constitució del 31 no definia Espanya com estat federal. En els debats va haver tres
posicions: El govern central era partidari d’una autonomia moderada, els parlamentaris
catalans una autonomia àmplia, i l’oposició de dretes considerava que l’Estatut posava
en perill la unitat d’Espanya i la seva llengua, i que privilegiava Catalunya. La ferma
defensa del president Azaña i el rebuig dels republicans a un intent de cop d’estat del
general Sanjurjo van ser decisius per a l’aprovació de l’Estatut (9.set.1932).

3.3. L’estatut de 1932: L’Estatut aprovat per les Corts no era el de Núria; Catalunya
es constituïa en regió autònoma dins l’Estat espanyol amb una sobirania limitada. Les
competències de la Generalitat eren plenes en dret civil propi i règim administratiu
intern, i bastant àmplies en ordre públic i justícia (jutges, magistrats, i Tribunal de
Cassació); però eren compartides amb l’estat en educació, obres públiques i sanitat, a
banda de tenir un finançament insuficient. Els conflictes entre Generalitat i Estat
s’havien de resoldre pel Tribunal de Garanties Constitucionals. Malgrat les limitacions,
l’Estatut fou molt celebrat, perquè significava el primer règim autònom contemporani.

3.4. Les forces polítiques d’àmbit català: Amb la República, la major part de l’espai
polític a Catalunya fou ocupat per partits d’àmbit catalanista. Els conservadors estaven
representats per la Lliga Regionalista, que va acceptar la legalitat republicana i a partir

2
 2n BAT HISTÒRIA D’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

de 1933 es va dir Lliga Catalana. El partit més important va ser Esquerra Republicana
de Catalunya (ERC), que agrupava independentistes (Estat Català, de Macià),
republicans històrics (Lluís Companys) i altres formacions nacionalistes republicanes;
el seu programa de reformes va atraure grups de la petita burgesia, pagesos i obrers
nacionalistes. Els partits de caire marxista estaven representats per dos grups
socialistes: *Unió Socialista de Catalunya i *Federació Catalana del PSOE; i quatre
grups comunistes: *Partit Català Proletari, *Partit Comunista de Catalunya, (aquests
dos, junt amb els socialistes van formar durant la guerra el Partit Socialista Unificat de
Catalunya (PSUC), *Bloc Obrer i Camperol i *Esquerra Comunista (aquests dos van
formar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM, trotskista).

4. Com va canviar la vida de les dones a la Segona República?: Malgrat ser el

feminisme encara un moviment minoritari, la Constitució establia la igualtat de sexes.
L’aprovació del vot femení enfrontà les poques diputades en les Corts; mentre Clara
Campoamor el volia immediat per raó de justícia, les altres dones (Victòria Kent i
Margarita Nelken) creien que era millor esperar, ja que la influència de l’Església i
l’escàs nivell d’instrucció femení beneficiarien els sectors més reaccionaris. Finalment
s’imposà la primera opció i les dones van poder votar a Espanya per primer cop al
1933. Altres mesures, com el matrimoni civil, l’omissió d’enregistrar com “naturals” els
fills nascuts fora del matrimoni, el divorci, la igualtat d’accés a llocs oficials, també
milloraren els drets de les dones. L’impuls a la creació d’escoles ajudà a reduir
l’analfabetisme femení del 60% al 37%. Malgrat això, la brevetat de la república i la
mentalitat tradicional de la societat van fer que encara es mantinguessin situacions
discriminatòries com la poca presència femenina en estudis secundaris i superiors, les
diferències en els sous, i les dificultats per impulsar la coeducació.

5. El reformisme Republicanosocialista (1931-1933):

5.1. Reformes laborals i qüestió agrària: L’aliança entre la burgesia republicana

d’esquerres i l’obrerisme socialista va permetre el govern d’Azaña impulsar, durant el
bienni d’esquerres, una política de reformes destinades a equiparar Espanya a països
europeus més avançats. S’aprovà una nova legislació sociolaboral, amb protagonisme
de Largo Caballero, que millorava la situació dels treballadors i incloïa la Llei de
Termes municipals, la de Jurats mixtos, la de Treball forçós i l’establiment de la
jornada de 8 hores. Juntament, es van emprendre reformes en matèria comercial,
fiscal, hidràulica, industrial i agrària. La Llei de Reforma agrària de 1932 va ser la més
important; volia crear una classe mitjana rural propietària que incentivés el creixement
industrial, permetent expropiar sense indemnitzar terres de la noblesa i indemnitzant
les que no eren ben explotades. L’aplicació de la Llei corresponia a l’Institut de
Reforma Agrària, que tenia un pressupost per indemnitzacions i gestionava els
assentaments de pagesos. La complexitat burocràtica del procés i les limitacions de
pressupost van fer que fos tan lent (24.000 ha. expropiades i 4.000 pagesos de 60.000
en 1933), que es convertí en una decepció per molts pagesos pobres que volien el
repartiment de terres immediat. La Llei va generar oposició radical per part dels grans
terratinents i també entre propietaris de finques mitjanes (100 ha.), que es van alinear
contra la República.

5.2. Església i laïcisme: La República volia limitar la influència de l’església, la

Constitució ratificava la no-confessionalitat de l’Estat, la llibertat de culte i la supressió
del pressupost; es van treure símbols catòlics de les aules i cementiris públics. Es va
prohibir als ordes religiosos donar classes, i la Llei de Congregacions limitava la
possessió de béns i preveia la possibilitat de dissoldre’ls en cas de perill per l’Estat. El
cas dels jesuïtes, que tenien un quart vot d’obediència al Papa, els va considerar
depenents d’un poder estranger, dissolent la Companyia de Jesús i nacionalitzant els
seus béns. Les polítiques laïcistes provocaren una forta polèmica en un país de

3
 2n BAT HISTÒRIA D’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

majoria catòlica; la jerarquia eclesiàstica mobilitzà la dreta conservadora més pel tema
religiós que per la monarquia en contra la república (el cardenal Segura i el bisbe de
Vitòria foren expulsats del país), titllant-la de roja i atea, tot i haver alguna excepció
com el cardenal Vidal i Barraquer.
5.3. La reforma militar: Es volia reformar l’exèrcit, traient burocràcia a una institució
vella i obsoleta, amb massa oficials (mal pagats i amb poques possibilitats de
promoció) per les necessitats del país; calia modernitzar-lo i assegurar la obediència al
poder civil. La Llei de Retir de l’Oficialitat oferia els oficials retirar-se voluntàriament i
amb bones condicions. Es van suprimir càrrecs, reduir unitats i oficials, es tancaren
l’Acadèmia militar de Saragossa (focus de colpistes), les Capitanies, els Tribunals
d’Honor, el Consell Suprem de Justícia Militar i la premsa de l’exèrcit. Aquestes
mesures van ser mal rebudes, sobretot pels africanistes. A l’agost del 1932, va haver
un cop d’estat a Sevilla; tot i fracassar, la “Sanjurjada” demostrà que la lleialtat de
l’exèrcit estava en dubte; a Sanjurjo el van condemnar a mort, però el van commutar la
pena per presó. Quant a la policia, es va crear la Guàrdia d’Assalt, una força d’ordre
públic fidel a la República, preparada i dotada de mitjans moderns per imposar ordre
en les ciutats davant concentracions i manifestacions de protesta.

5.4. La descentralització de l’Estat: Una de les prioritats de la República va ser

permetre la creació de regions autònomes històriques, dins el marc de la Constitució.
Catalunya havia estat la primera en accedir, malgrat l’oposició de la dreta. Al País
Basc, els nacionalistes del PNB i els carlins van redactar el projecte d’Estatut d’Estella,
però la seva aprovació es va endarrerir a causa de l’oposició del republicanisme
d’esquerres i el socialisme, que el consideraven confessional, poc democràtic i anti-
constitucional. L’evolució del PNB a posicions més centristes i el pacte amb les
esquerres va fer que a l’octubre de 1936, s’aprovés l’Estatut, ja començada la Guerra
Civil. El govern basc, presidit pel lehendakari José Antonio Aguirre, era integrat per
republicans d’esquerres, socialistes, comunistes i nacionalistes. A Galícia, el
nacionalisme era menys acusat, i el procés va ser molt més lent; finalment el 28 de
juny del 1936 es va fer un plebiscit un projecte d’Estatut que mai es va aprovar a les
Corts per l’esclat de la Guerra Civil.

5.5. La promoció de l’ensenyament i la cultura: Es van dedicar molts recursos a

l’ensenyament; es va emprendre un pla de construcció de milers d’escoles i la
implantació d’una reforma basada en principis d’una escola unificada d’organització
estatal obligatòria i gratuïta, laica i coeducativa. Es van oferir moltes noves places de
mestres que van aconseguir triplicar les de la dècada anterior. Els mestres farien
conèixer els ideals del nou règim i orientarien a nens i adults mitjançant la creació de
biblioteques i l’organització de cursos i conferències. La no-obligatorietat de la religió i
el laïcisme de la reforma provocaren la reacció dels sectors conservadors, donant peu
a la “guerra escolar”; una forta oposició i protestes per part d’entitats educatives
confessionals i pares d’estudiants catòlics, que es van estendre als ensenyaments
secundari i universitari per algunes associacions d’estudiants. Els primers governs
republicans van impulsar iniciatives per fer possible l’accés a la cultura als sectors
tradicionalment oblidats: en col·laboració amb nombrosos intel·lectuals es van ver
Missions Pedagògiques pels pobles (biblioteques i xerrades itinerants) i es van obrir
Cases de la Cultura amb biblioteques estables, instituts per obrers i iniciatives com el
teatre universitari La Barraca, de F. García Lorca; també es fomentaren les colònies
escolars d’estiu.

6. Què va fer la Generalitat republicana?: Tenint en compte que el període efectiu

de govern va ser de novembre del 1932 a l’octubre del 1934, en què va ser suspesa
pel govern de centredreta, la tasca fou important. * En el camp econòmic: en
agricultura es crearen cooperatives i centres d’experimentació agrària, s’abordà el
problema dels rabassaires i es va elaborar la Llei de Contractes de Conreu; es crearen

4
 2n BAT HISTÒRIA D’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

el servei d’estadística i l’Institut d’Investigacions econòmiques, així com les Caixes de

Dipòsits. * En política Social: S’aprovà la Llei de bases que permeté organitzar els
serveis de Sanitat i Assistència Social; es van fer experiències d’innovació en la xarxa
d’hospitals, assistència a malalts, atenció psiquiàtrica, i les campanyes de prevenció,
vacunació i higiene pública. També es crearen organismes de suport com l’Institut
contra l’atur forçós i el Consell de Treball. * En ensenyament: Es va donar autonomia a
la Universitat de Barcelona i es van crear moltes escoles primàries i centres
d’ensenyament secundari i professional, biblioteques populars, arxius i museus; es
van millorar les condicions laborals i salarials dels mestres. * En l’àmbit cultural, es va
normativitzar la Llengua catalana, es van impulsar activitats literàries i artístiques,
s’implantà el bilingüisme a l’escola, augmentant el nivell de coneixement del català fins
a fer-lo eina de comunicació social (27 diaris en català).

7 La crisi de la coalició d’esquerres: Als tradicionals problemes de l’economia

espanyola (atur agrícola, desigual repartiment de la terra, escassa competitivitat, dèficit
comercial...) s’havien afegit les repercussions de la crisi del 29. Des del primer moment
les reformes del govern republicà van topar amb l’oposició de la dreta i els grups de
pressió (patronals, església i exèrcit); la desconfiança de l’empresariat industrial i els
propietaris agrícoles van esdevenir en un esfondrament de les inversions. D’altra
banda, les mesures del govern semblaven lentes i insuficients a l’esquerra obrera. La
política de contenció de despesa i equilibri pressupostari va provocar un increment de
l’atur; el deteriorament de l’economia augmentà la conflictivitat social, vagues i motins
protagonitzats per la CNT i els sectors més radicals de la UGT van arribar a un punt
àlgid al 1933. Azaña va haver de prendre mesures dures per restablir l’ordre, alguns
cops la policia es va acarnissar en la repressió i les topades amb la força pública es
cobraren un alt preu en morts, ferits i detinguts; va augmentar la violència política. La
pèrdua de popularitat i el desgast de la coalició de govern arribaren a un extrem amb
l’escàndol de Casas Viejas; un revés en les eleccions municipals d’abril va fer molt
difícil la col·laboració de republicans i socialistes. Alcalà Zamora retirà la confiança al
Govern i nomenà A Martínez Barrio president d’un gabinet encarregat de dissoldre el
Parlament i convocar eleccions generals, que es fixaren pel novembre del 1933.

8 El Bienni Conservador (1933-1936):

8.1. Les eleccions del 1933 i el canvi de govern: Les eleccions del 19 de novembre
del 1933, les primeres en què van votar les dones, van donar un tomb en les Corts. La
dreta es presentà concentrada en àmplia coalició en moltes circumscripcions, mentre
que l’esquerra ho feia en candidatures separades. Per efectes del sistema electoral, la
CEDA de Gil Robles i del PRR de Lerroux, superaven els cent escons cadascú,
insuficients però per governar en solitari. La sortida fou formar un govern dels radicals
amb alguns partits petits de centre, amb el suport vigilant de la CEDA; així s’inicià una
política revisionista de les reformes del primer bienni.

8.2. Els governs de centredreta: El nou Govern va capgirar la política reformista del
bienni anterior: * va frenar la reforma agrària, retornant terres a grans propietaris,
anul·lant cessions de terres mal conreades, i concedint llibertat de contractació baixant
els sous dels jornalers. * va contrarestar la reforma religiosa aprovant un pressupost
de culte i clero i negociant amb la Santa Seu per signar un concordat. * va concedir
una amnistia pels que s’havien revoltat amb Sanjurjo, que abandonà Espanya i
s’instal·là a Portugal. * va reduir el pressupost d’educació. * van destituir els
ajuntaments republicans i socialistes, i posar comissions gestores de membres de
partits afins de dreta. El govern va topar amb la Generalitat per la qüestió agrària (Llei
de Contractacions) i va derivar en enfrontament obert arran de la proclama
insurreccional de Companys el 1934. També topà amb els nacionalistes bascos en
aturar el les Corts el seu projecte d’Estatut.

5
 2n BAT HISTÒRIA D’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

8.3. La radicalització obrera i la revolta asturiana del 1934: Les mesures del
Govern van ser contestades amb la radicalització del PSOE i de la UGT a instàncies
de Largo Caballero; van declarar al juny del 1934 una vaga general pagesa per
defensar les millores del bienni anterior. El moviment va ser reprimit, detenint-se molts
socialistes. La CEDA endurí la seva posició, reclamà més contundència a l’ordre públic
i exigí entrar en el govern si volia el seu suport. Lerroux va cedir tres ministeris a la
CEDA. L’esquerra va veure això com un tomb cap a la dreta. A l’octubre del 1934 la
UGT convocà vagues i manifestacions arreu, però sense el suport de la CNT, les
forces d’ordre públic van aconseguir dominar els intents de revolta. A Astúries,
l’actuació conjunta (incloent la CNT) d’organitzacions obreres i la intervenció dels
miners, que tenien dinamita, els van permetre controlar la regió. La insurrecció
finalment fou sufocada per l’exèrcit dirigit pels generals Franco i Goded, amb una
repressió implacable (1.400 morts -300 d’ells forces d’ordre- i 2.000 ferits). Les
detencions de gent d’esquerres es van estendre, així com la clausura de seus de
partits i sindicats.

8.4. La crisi del bienni: A principis del 1935, Lerroux va fer un nou Govern amb 5
membres de la CEDA; Gil Robles era ministre de la Guerra, i Franco cap de l’Estat
major. Gil Robles començava la “contrarevolució”, presentant un avantprojecte per
modificar la Constitució; restringint la autonomia, abolint el divorci i negant
l’expropiació de terres. La divisió entre els que donaven suport al govern, sumada als
escàndols de corrupció que afectaven a Lerroux (estraperlo als casinos i malversació
de fons -cas Nombela-) van provocar el descrèdit del govern i permeteren a Alcalà-
Zamora dissoldre Corts i convocar eleccions pel febrer dl 1936.

9. Els fets d’Octubre del 1934 a Catalunya: La Generalitat continuava en mans d’un
govern republicà d’esquerres. El xoc amb el govern central es produí en aprovar el
Parlament de Catalunya la Llei de Contractes de Conreu (abril 1934), que garantia als
rabassaires la propietat de la terra si pagaven al propietari una quantitat taxada pel
govern. La llei enfrontava propietaris i pagesos, partits d’esquerra i dreta, i el govern
català amb l’espanyol. El Tribunal Constitucional va anular la llei, produint fortes
tensions, augmentades per l’entrada de la CEDA al govern, que es veia com una
amenaça a la República i a l’autonomia, ja que posava en perill les competències de la
Generalitat i els recursos. En aquesta situació, el 6 d’octubre, el president Lluís
Companys proclamà l’Estat Català, dins la República Federal espanyola, cridant a la
vaga general. La crida no va tenir massa ressò, (la CNT, considerant el govern hostil,
es va desentendre), només la van seguir els Mossos d’esquadra, alguns ajuntaments, i
grups d’obrers socialistes i comunistes; es muntaren algunes barricades per defensar
la Generalitat. El govern central proclamà l’estat de guerra a Catalunya, el general
Batet sufocà la insurrecció i detingué el govern català, i a Azaña, que estava a
Barcelona.

10 El Front Popular (1936):

10.1. La polarització electoral: L’esquerra es presentà a les eleccions del 1936 en

una gran coalició, el Front Popular, junts republicans d’esquerra, socialistes i
comunistes; afavorits per la CNT, que tot i no participar, no va demanar l’abstenció. La
dreta es va agrupar en el Bloque Nacional, incloent la CEDA, republicans de dreta,
monàrquics, tradicionalistes, i alguns radicals (altres radicals van fer candidatures de
centre), sense aconseguir consens per un programa i una candidatura comú a tot
arreu. A Catalunya es formà el Front d’Esquerres amb un programa que demanava
l’amnistia dels presos d’octubre del 34, el restabliment de l’Estatut, de la Generalitat i
de la Llei de Contractes de Conreu; i donava suport al Front Popular amb les reformes

6
 2n BAT HISTÒRIA D’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

suspeses per la dreta. La dreta catalana va formar el Front Català d’Ordre, liderat per
la Lliga.

10.2. La victòria del Front d’Esquerres: El Front Popular guanyà les eleccions amb
el 48% dels vots per 46,5% la dreta i 5,4% el centre, mentre que Falange Española
perdia fins i tot l’escó de José Antonio Primo de Rivera. El nou govern seria format sols
per republicans, amb suport parlamentari dels altres partits del Front; Azaña seria el
president de la República i Casares Quiroga cap de govern. A Catalunya el Front
d’Esquerres va tenir una victòria rotunda, 41 escons (23 d’ERC) per 13 la dreta (12
LC).
10.3. L’etapa del Front Popular: El nou govern va complir el pacte de la coalició:
decretà l’amnistia de 30.000 presos polítics, obligà les empreses a readmetre els
obrers acomiadats l’any 34, es restabliren l’Estatut i la Generalitat, es restituïren
regidors i batlles, retornà la Llei de Contractes de Conreu i començaren les
negociacions per als estatuts basc i gallec. Amb l’esperança del canvi, les
organitzacions d’esquerra van iniciar mobilitzacions populars i vagues per accelerar els
canvis. Els anarquistes proposaven mesures revolucionàries, molts socialistes
s’acostaren a les solucions radicals dels comunistes, i en el camp, molts jornalers
extremenys i andalusos s’avançaren ocupant les terres. La dreta rebutjà la victòria del
Front Popular, molts propietaris de terres s’oposaren a les mesures, molts empresaris
expatriaren capitals i l’església inicià noves campanyes contra la República.

10.4. La preparació del cop d'Estat: La situació política i social es va radicalitzar i

generà un clima de violència social. Falange i altres grups d’extrema dreta feien
patrulles armades que emprenien accions violentes contra líders esquerrans; en
resposta, militants radicals d’esquerra s’enfrontaven als grups de dreta. A Catalunya la
radicalització no va ser tan clara: ERC moderava els seus propòsits i la Lliga es
desvinculava de les postures d’extrema dreta; a la CNT els moderats semblaven
guanyar posicions sobre els radicals de la FAI, fins i tot la premsa no adoptava
postures tan alarmistes com en altres indrets.
Feia mesos que alguns oficials de l’exèrcit planificaven un aixecament armat. Eren
liderats per Sanjurjo des de Portugal, i dirigits per Mola des de Pamplona, generals
com Franco i Queipo de Llano tenien suport d’una trama civil que els finançava i
cercava ajuda exterior. La conspiració era d’un fort caràcter antidemocràtic i pretenia
restaurar l’ordre i l’autoritat, la unitat d’Espanya i la religió catòlica. L’assassinat de
José Calvo Sotelo, de Renovación Española, com a venjança per l’assassinat del
tinent Castillo, de la Guàrdia d’Assalt, per part de la ultradreta, va accelerar la
insurrecció militar, que començà al Marroc el 17 de juliol, originant la Guerra Civil.