1.

EL TORN DE LA DINASTIA

A finals del Sexenni es va anar preparant el retorn de la monarquia amb la persona

d'Alfons XII, que es trobava exiliat al Regne Unit.

La preparació de la restauració alfonsina

El principal lider del projecte va ser Antonio Cánovas del Castillo.

Va crear el Partit Alfonsí, amb la voluntat d'atraure els monàrquics descontents

amb l'experiència revolucionària del Sexenni i juntar les classes altes i mitjanes,
l'Exèrcit i l'església sota el lema "Pau i ordre".

Objectiu: instaurar un règim moderadament liberal que acabara amb tots els danys.

Al desembre del 1874, Alfons XII, des de l'exili, va fer públic el Manifest de
Sandhurst, redactat per Cánovas, en què proclamava el futur règim, presentava:

● Una monarquia constitucional que fera compatible la tradició catòlica amb les
noves llibertats.

Paral·lelament, el pronunciament militar de Martínez Campos a Sagunt va proclamar

la restauració de la monarquia en la persona del nou rei Alfons XII.

Un programa d'autoritat i ordre

El colp d'estat va ser rebut amb satisfacció pels grups conservadors amb
l'esperança que la monarquia retornaria l'estabilitat política, econòmica i social.

A més, el nou règim pretenia superar alguns dels problemes endèmics del
liberalisme precedent. Així, el nou sistema polític canovista es basava en:

● La Constitució del 1876 moderada, però de caràcter obert i flexible.

● La Corona açò era inquestionable. El seu paper era el d'exercir d'àrbitre en la
vida política i garantir el bon enteniment i l'alternança en el poder entre els
partits polítics.
● Els partits dinàstics, el conservador i el liberal que havien d'alternar-se en
el poder. Renunciaven a accedir al govern mitjançant colps de força o
pronunciaments, però recorrien al falsejament electoral per assegurar-se el
poder.
● L'exèrcit, Es va identificar el rei com el cap i es va establir el poder civil sobre
el militar, però atorgant absoluta llibertat a l'exèrcit en els seus assumptes
interns.

1
La Constitució del 1876

Constitució en què es defensaven els valors tradicionals: religió i propietat, i foren

compatibles amb la incorporació, d'alguns dels principis democràtics del 1868.

La Constitució establia:
● Cosobirania entre les Corts i la Corona, (negant el principi progressista de
sobirania nacional).
Rei → poder executiu, controlava la política exterior, dret de vet, la potestat
legislativa compartida amb les Corts i el nomenament i cessament de
ministres.
Corts → amb dues cambres:
1. Congrés dels Diputats, escollit pels ciutadans.
2. Senat amb una part electiva i una altra de designada pel Rei o
formada per membres rellevants de l'aristocràcia, l'Església i l'Exèrcit.

● Primacia del catolicisme i, en conseqüència, es va restablir el pressupost

de culte i clergat.
● Restricció dels drets d'impremta, expressió, associació i reunió.

El dret al sufragi es va deixar pendent de concreció en posteriors lleis electorals:

→ la del 1878 va retornar al sufragi censatari.
→ la del 1890 va proclamar el sufragi universal masculí.

2
La fi dels conflictes bèl·lics i l’estabilitat

La guerra carlina

La restauració borbònica va privar la causa carlina de bona part de la seua

legitimitat i alguns carlistes van acabar reconeguent a Alfons XII.
A més, l'augment de l'esforç militar va reduir els nuclis carlins a Catalunya i, al llarg
del 1875, es va afeblir la resistència navarresa i basca fins que es va rendir el 1876.
Una conseqüència de la derrota carlina va ser l'abolició definitiva del règim foral i les
antigues províncies forals van quedar subjectes al pagament d'impostos i al servei
militar comuns de l'Estat. En el seu lloc, es va estipular un sistema de "concerts
econòmics" (1878) que els atorgava una certa autonomia fiscal.
La guerra de Cuba
L'enviament de noves tropes a Cuba i la negociació va permetre el final del conflicte
bèl·lic. El 1878 es va signar el Conveni de Zanjón, que incloïa una àmplia amnistia,
l'abolició de l'esclavitud i la promesa de reformes polítiques i administratives per les
quals Cuba tindria diputats a les Corts espanyoles.
L'incompliment de les reformes va provocar l'inici d'un nou conflicte el 1879, la
Guerra Chiquita, i la posterior insurrecció del 1895.

3
Bipartidisme i alternança en el poder

Sistema polític de la Restauració es basava en dos grans partits: el conservador i

el liberal.
Coincidien en la defensa de la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la
centralització de l'Estat liberal, però assumien consensuadament dos papers
complementaris.

Base social: tots dos eren partits de minories, que comptaven amb diaris, centres i
comités distribuïts arreu del territori espanyol.
En quant a la seua actuació política:
→ els conservadors es mostraven més proclius a l'immobilisme polític i a la
defensa de l'Església i de l'ordre social.
→ els liberals estaven més inclinats a un reformisme més progressista i laic.
Per garantir l'estabilitat, existia un acord tàcit de no promulgar una llei que forçara
l'altre partit a abolir-la quan tornara al govern.

● Partit Liberal-Conservador tenia com a dirigent a Cánovas i va unir els

sectors més conservadors (excepte als carlins i els integristes radicals).
● Partit Liberal-Fusionista tenia com a dirigent a Sagasta i va reunir antics
progressistes, unionistes i alguns exrepublicans moderats.

La preeminència que la Constitució li donava a la Corona el poder de fer d’àrbitre

entre l'alternança d’un partit i l’altre.
Quan el partit del govern patia un procés de desgast polític o hi havia alguna greu
crisi al país, el monarca cridava el cap del partit de l'oposició a formar un nou
govern. Aleshores, el nou cap de gabinet convocava eleccions, que s'assegurava
que foren favorables al govern, amb l'objectiu de construir-se una majoria
parlamentària que li permetera governar de manera estable.

4
Frau electoral i caciquisme

L’alternança de poder sols era possible gràcies al massiu frau electoral, dirigitdes
del govern i en el qual exercien un paper fonamental els cacics, que practicaven una
gran influència sobre l'electorat.

Aquesta adulteració sistemàtica del vot va ser possible sobretot gràcies al

restabliment del sufragi censatari.

El control del procés electoral s'exercia a partir de dues institucions:

→ El ministre de la Governació.
→ Els cacics locals.

5
El ministre elaborava la llista dels candidats que havien de ser elegits (encasellat) i
nomenava els diputats, els "cuneros".
Els governadors civils transmetien la llista dels candidats "ministerials" als batlles i
cacics i tot l'aparell administratiu es posava al seu servei per garantir-ne l’elecció.

Per aconseguir l'elecció del candidat governamental, no es dubtava a falsificar el

cens, incloent-hi persones mortes, impedint votar les vives, manipulant les actes
electorals, exercint la compra de vots i coaccionant l'electorat.

El sistema es mantenia gràcies als clients del caciquisme.

Els cacics eren individus o famílies que, pel poder econòmic o per les influències
polítiques que tenien, controlaven una determinada circumscripció electoral.
Sobretot el seu impacte era més gran als districtes rurals, on bona part de la
població estava condicionada als interessos dels cacics.
Gràcies al control dels ajuntaments, aquests feien el que els interesava als que
realment estaven manant.

Els governs del torn

El torn dinàstic va funcionar fins al 1898, quan la crisi va anar acabant amb els
polítics i partits dinàstics.

I encara que en algunes ciutats les forces d’oposició van anar trencant els
monopolis dels partits dinàsticas, el torn va sobreviure fins 1923.

El Partit Conservador es va mantenir en el govern durant els primers anys de

Restauració, època en què es van establir les bases del sistema amb la Constitució
del 1876, que va ser acceptada pels liberals, que van accedir per primera vegada al
poder l’any 1881.

Després de la mort del rei el 1885, es va impulsar una entesa entre conservadors i
liberals (coneguda com el Pacte d’El Pardo), que va donar pas a un govern liberal
que va assegurar la continuïtat del sistema.

6
Durant el "Parlament llarg" (1885-1890) els liberals van desenvolupar el seu
programa reformista.
Es van incorporar al sistema:
● Sufragi universal masculí per a comicis municipals,
● Abolició de l'esclavitud.
● Llei d'associacions que autoritzava els sindicats obrers.
● Judici per jurat perquè els ciutadans participaren en la justícia.
● El Codi Civil que regulava el dret de família i donava seguretat jurídica a la
propietat i als contractes.
Finalment, el 1890 es va establir el sufragi universal masculí atorgant el vot als
homes majors de 25 anys.
Tanmateix, la permanència dels mecanismes per al control electoral va dificultar la
progressiva democratització del sistema.

7
2.L’OPOSICIÓ MARGINADA DEL SISTEMA

Les bases del règim moderat

La Restauració va integrar en el joc polític les faccions més conformistes de

l'oposició, i els va atorgar un espai reduït al Parlament, però va marginar l'oposició
real:republicans, carlins, socialistes i regionalistes.

El carlisme i els partits integristes

Vençut militarment, el carlisme va pretendre presentar-se davant l'opinió pública com

l'única força política autènticament catòlica. Però, el suport de la jerarquia
eclesiàstica i del Vaticà a la dinastia alfonsina va dificultar l'èxit d'aquesta operació.
Bona part del clero va apostar per la integració dels catòlics en el sistema canovista,
com demostra la incorporació del grup Unión Católica, dirigit per Alejandro Pidal, al
Partit Conservador.

L’any 1886, Vázquez de Mella va liderar un intent de modernització de la ideologia

carlina, que va quedar reflectida en l'Acta de Loredan. La proposta mantenia el
caràcter catòlic i tradicionalista, la recuperació dels furs, però acceptava el nou ordre
liberal.
A l'altre extrem, el 1888, va patir el trencament del sector integrista liderat per
Ramón Nocedal, que va optar per crear un Partit Tradicionalista definit,
principalment, per l'antiliberalisme i per la defensa a ultrança de la tradició i la religió
catòlica.

A partir dels anys 90, el carlisme va optar per presentar-se a les eleccions, però
només va tenir una certa força a les províncies forals (Àlaba, Guipúscoa, Navarra i
Biscaia) i en menor mesura, a Catalunya. Malgrat que es va anar integrant
progressivament en el sistema, alguns carlins continuaven promovent insurreccions
armades, amb èxit escàs.

8
El republicanisme

El republicanisme, el gran vençut pel colp militar del 1874, va haver de fer front al
desencís d'una part dels seus seguidors, al descrèdit de la idea republicana després
del fracàs de l'experiència del 1873 i a les divergències doctrinals de les diferents
tendències.

Petita part del republicanisme, funden →Partido Republicano Posibilista

dirigit per Emilio Castelar, que va optar per entrar en el joc polític de la Restauració.

Els més radicals funden→ Partido Republicano Progresista

encapçalat per Ruiz Zorrilla. Des de l'exili, Zorrilla va protagonitzar pronunciaments
el 1883 i el 1886, però sense tenir suport popular.

Els republicanistes unitaris es va organitzar al voltant de Salmerón i els federals, que

eren el grup més nombrós, van seguir sota la influència de Pi i Margall, el seu líder
històric.

A les eleccions del 1886 van obtenir bons resultats i, per primera vegada, va
haver-hi una important minoria republicana a les Corts. La introducció del sufragi
universal masculí va estimular la seua reunificació amb la creació d'Unión
Republicana (1893), que agrupava federals, centralistes i progressistes
–possibilistes no–.
Tanmateix, el moviment obrer, que cada vegada s'identificava més amb
l'internacionalisme, va afeblir el republicanisme i va perdre gran part de les seues
bases socials i electorals.

Al principi del segle XX, l'ascens i l’enfortiment de nous sectors socials i econòmics
va afavorir un cert increment del republicanisme. Els dos moviments més
característics d'aquest nou republicanisme, implantat sobretot a les ciutats, van ser:
el lerrouxisme→ a Catalunya
el blasquisme→ a València.

9
L’obrerisme: socialisme i anarquisme

Després de la crisi de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), els corrents

socialista i anarquista van seguir camins separats.
Socialistes→ donaven suport als principis marxistes que defenien la formació d'un
partit de la classe obrera.
Anarquistes→ negaven l'actuació política i defensaven l'acció revolucionària.

La Nueva Federación Madrileña es va transformar el 1879 en l'Agrupación

Socialista Madrileña, fundada per Pablo Iglesias, nucli originari del Partit Socialista
Obrer Espanyol (PSOE). L’any 1888, els socialistes van impulsar la creació de la
Unió General de Treballadors, organitzada en sindicats d'ofici, que va combinar la
política de negociació amb la mobilització obrera (manifestacions i vagues). Partit i
sindicat van tenir a Madrid, Biscaia i Astúries les seues zones de més influència,
mentre que la seua presència a Andalusia o Catalunya va ser escassa
El PSOE es definia com un partit marxista, d'orientació obrerista i partidari de la
revolució social. A les eleccions del 1910 va obtenir el seu primer diputat a les Corts.

Els corrents anarquistes es van mantenir en la il·legalitzada secció espanyola de

l’AIT, fins a que en 1881 van canviar de nom i va passar a ser la Federació de
Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) per adaptar-se a la legalitat vigent.
La nova organització, implantada a Andalusia i Catalunya, va créixer i va
desenvolupar una acció sindical reivindicativa→ La repressió constant va fer que
una part del moviment anarquista optara per l'acció directa i protagonitzés una sèrie
d'atemptats contra l'Estat, els patrons i l'Església, als quals considerava
responsables del capitalisme opressor.

postit

10
3. NACIONALISMES I REGIONALISMES

Els orígens del catalanisme (volen recuperar llengua i cultura)

Catalunya havia aconseguit una important burgesia industrial i de negocis que va

estimular el renaixement de la llengua i la cultura catalana.

Cap al 1830 va sorgir a Catalunya un moviment cultural i literari conegut com la

Reinaixença.
Objectius→ estrictament de caràcter cultural, propossaven la recuperació de la
llengua i de la identitat catalana.

Les primeres formulacions catalanistes de contingut polític van venir de la mà de

Valentí Almirall, republicà federal, que va fundar el Centre Català (1882):
organització de caràcter progressista que pretenia sensibilitzar l'opinió pública
catalana de la necessitat d'aconseguir un autogovern per a Catalunya.
L’any 1885 va impulsar la redacció d'un Memorial de Greuges, que va ser presentat
a Alfons XII i en què denunciava l'opressió de Catalunya i reclamava l'harmonia
entre els interessos i les aspiracions de les diferents regions espanyoles.

Un grup d'intel·lectuals, contraris al progressisme d’Almirall, van fundar la Unió

Catalanista (1891), una federació d'entitats catalanistes de tendència conservadora,
que reclamava la restauració de les institucions històriques i la sobirania de
Catalunya en política interior.

La crisi del 98 va ser decisiva per a l'expansió social del catalanisme.

El 1901 es va fundar un nou partit, la Lliga Regionalista, que va comptar entre els
seus principals líders amb Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.
Presentava: programa polític conservador, centrat en la lluita contra el sistema de la
Restauració i a favor d'un reformisme polític que atorgara l'autonomia a Catalunya.

11
Arana i el nacionalisme basc (se volen separar per raça)

Al País Basc l'abolició dels furs va donar lloc al naixement d'un corrent que
reivindicava la reintegració dels drets forals històrics.

D'altra banda, el procés industrialitzador va afavorir una gran transformació social,

que va suposar una ruptura de la societat tradicional i l'arribada d'una forta
immigració. Com a reacció, es va enfortir un corrent de defensors de la llengua i la
cultura basques.

Sota el lideratge de Sabino Arana, els nacionalistes van considerar que per defensar
els valors de la societat tradicional, rural i catòlica calia la separació de l'estat
espanyol. Amb el llibre Bizkaya por su independencia (1893) i la creació del Partit
Nacionalista Basc (1895), Arana va divulgar un discurs que s'articulava entorn de
la singularitat de l'ètnia basca, idealitzava la societat preindustrial, exaltava tot el que
era genuïnament basc, rebutjava els maketos, emigrants castellans, i defensava
l'integrisme religiós.

El discurs d'Arana es va anar moderant, a partir del 1901, quan va anar abandonant
els seus postulats independentistes, per impulsar la creació d'un partit
autonomista. Aquest viratge va facilitar el seu acostament a sectors de la burgesia
industrial basca, que veien en el nacionalisme un possible aliat enfront de l'expansió
de l’obrerisme. Aleshores, el nacionalisme basc va evolucionar cap a posicions més
moderades i possibilistes i es va presentar a les eleccions, en què va obtenir els
seus primers èxits, sobretot a Biscaia i Guipúscoa.

Els orígens del galleguisme

El galleguisme era més feble. A mitjan segle XIX, es va iniciar un corrent que va
donar lloc a l’O Rexurdimento que va significar el redescobriment literari de la
llengua i la cultura gallegues. La figura literària de més influència va ser la poeta
Rosalía de Castro (1837-1885).

Tan sols unes minories cultes, insatisfetes davant la situació del país, van començar
a responsabilitzar la subordinació política de Galícia del seu endarreriment
econòmic, que forçava molts gallecs a emigrar.
Va ser durant l'última etapa de la Restauració quan el galleguisme va adquirir un
caràcter més polític, encara que es va mantenir minoritari malgrat el prestigi
d'algunes de les seues figures. Aquest ambient va facilitar la convocatòria de
l'Assemblea Federal de la Regió Gallega (1887), que va aprovar el Projecte de
Constitució per a l'Estat Galaic.

12
Valencianisme i andalusisme

El primer valencianisme va nàixer com la Renaixença, i va tenir en Teodor Llorente i

Constantí Llombart els seus màxims representants. També va destacar l'activitat de
Vicent Blasco Ibáñez.

El 1904, es va crear l'organització València Nova que va promoure la Primera

Assemblea Regionalista Valenciana i de l'organització Joventut Valencianista l’any
1908, el primer grup clarament valencianista.

A Andalusia,el republicanisme federal es va manifestar durant la Revolta

Cantonal del 1873 amb el Manifest dels Federals d'Andalusia, en què es
reclamava la constitució d'uns estats confederats andalusos.
Un pas més en aquesta direcció es va portar a terme durant l'Assemblea del Partit
Republicà Federal, celebrada a Antequera el 1883, que amb l'aprovació de la
Constitució Federal Regional per a Andalusia es plantejava un programa
d'autogovern per al territori andalús.
A la dècada del 1880, un grup d'intel·lectuals es va proposar identificar la identitat
andalusa i, amb aquest objectiu, van estudiar el folklore i les formes de vida del
poble andalús. D'aquesta manera, van editar la revista Folklore andaluz i van
començar a aglutinar-se entorn del recentment creat Ateneu de Sevilla.

13
4.LES GUERRES COLONIALS

Al final del XIX, Espanya comptava amb: colònies de Cuba, Puerto Rico,les Filipines
i algunes illes petites al Pacífic.

El malestar cubà

Cuba concentrava interessos i negocis espanyols i un gran flux d'emigració

espanyola.
La seua economia es basava en la plantació de sucre de canya, café i tabac per a
l'exportació.
Però el comerç cubà es veia limitat pels aranzels que Espanya imposava i que
forçaven l'illa a comprar els productes espanyols, com el blat i els teixits, a elevats
preus mentre dificultava l'exportació cap a Europa o als Estats Units.

Al Conveni de Zanjón del 1878 es van pactar mesures destinades a facilitar la

gradual autonomia cubana, l'abolició de l'esclavitud i la presència de diputats cubans
al Parlament espanyol. així que a l'illa, el sector espanyol oposat a aquestes
reformes va formar el Partido Unión Constitucional.
D'altra banda, els grups més progressistes, principalment criolls, van crear el
Partido Liberal Cubano, partidari de mantenir l'illa espanyola, però amb un elevat
grau d'autonomia.
L'any 1892, José Martí va fundar el Partido Revolucionario Cubano d'orientació
independentista.
La majoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir l'autonomia a Cuba. Els
governs liberals de Sagasta encara que eren partidaris d'introduir-hi millores, només
van concretar l'abolició de l'esclavitud el 1880. L’any 1893, el Pla de Reformes
Colonials elaborat pel ministre conservador Antoni Maura va ser rebutjat a les Corts
amb l'oposició del seu propi partit.

L'oposició cubana a l'aranzel del 1891 va provocar un gran malestar tant a l'illa com
als Estats Units (que adquiria el 88% de les exportacions cubanes) però havia de
pagar forts aranzels pels productes que exportava a Cuba.

Al fonamentat temor a Espanya que es produïra una nova insurrecció, s’hi sumava
el temor que aquesta insurrecció tinguera el suport dels Estats Units.

14
La guerra de Cuba

Es va iniciar després de la insurrecció dels independentistes cubans i es va

desenvolupar en tres fases:

● Febrer del 1895 - gener del 1896: Comença la insurrecció amb el Grito de
Baire i la mort del líder independentista José Martí. Els revolucionaris Antonio
Maceo i Máximo Gómez van aconseguir estendre la guerra a la part
occidental. El govern espanyol va respondre enviant un exèrcit a Cuba, al
capdavant del qual hi havia el general Martínez Campos, que no va poder
frenar l'avanç cubà.

● Gener del 1896 - agost del 1897: Es va decidir el relleu de Martínez Campos
pel general Weyler. L'ofensiva militar va anar acompanyada dels llauradors.
La dificultat de proveir d'aliments i de facilitar assistència mèdica, tant a
l'exèrcit com als llauradors, va comportar una mortalitat molt elevada. A més,
es van destruir ginys, plantacions, nombroses vies fèrries... i l'economia
cubana va baixar.

● Agost del 1897 - febrer del 1898: Després de la mort de Cánovas, el nou
govern liberal va decidir provar l'estratègia de la conciliació a la desesperada.
Va rellevar el general Weyler del comandament i va concedir el novembre del
1897 l'autonomia a Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets
entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària. Però les reformes van
arribar massa tard. Els independentistes, que comptaven amb el suport
nord-americà, es van negar a acceptar la fi de les hostilitats declarada
unilateralment pel govern espanyol. Així, el conflicte va prendre un nou rumb.

La insurrecció de Filipines

En aquest arxipèlag, la presència espanyola era més feble.

L'independentisme va ser impulsat per José Rizal, fundador de la Liga Filipina el
1892, que advocava per reformes pacífiques. La seua persecució va donar lloc a un
moviment més radical conegut com a Katipunan, que va promoure la insurrecció
armada el 1896. La posterior atenuació de la repressió i els intents de negociació
van conduir a una pacificació temporal de l'illa.

15
La intervenció dels Estats Units

L’any 1898, el president dels Estats Units, William McKinley, es va presentar com a
defensor del poble cubà.

Amb el pretext de l'enfonsament d'un dels seus vaixells de guerra, el Maine, va

declarar la guerra a Espanya, que es va negar a renunciar a l'illa i a acatar
l'ultimàtum nord-americà.
Com a extensió del conflicte, aquest mateix any es va reprendre la insurrecció a
Filipines.

El 18 d'abril, els americans van intervenir a Cuba i a Filipines, fet que va provocar
una ràpida guerra que va acabar amb la derrota dels espanyols a Cavite (Filipines) i
Santiago (Cuba).
Aquest desastre no va deixar al govern espanyol una altra alternativa que demanar
la pau.

El 10 de desembre es va signar el Tractat de París i Espanya va abandonar Cuba,

Puerto Rico i les Filipines, que van quedar sota influència nord-americana.
Les últimes colònies al Pacífic (les illes Mariannes, Palau i Carolines) es van vendre
a Alemanya el 1899, a causa de la impossibilitat de mantenir i fer efectiva la seua
ocupació.

5.1898, LA CRISI DE LA FI D’UN IMPERI

La derrota i la pèrdua de les colònies van ser conegudes a Espanya com el

"desastre del 98", que es va convertir en símbol de la primera gran crisi del sistema
polític de la Restauració.

Repercussions econòmiques, polítiques i militars

Encara que la guerra va comportar perdudes materials a les colònies, no va ser així
a la metròpoli malgrat el deute causat per la guerra.

Economía:
Durant els primers anys del nou segle es va produir una inflació baixa, una reducció
del deute públic i una considerable inversió provinent de capitals repatriats. Encara
que a llarg termini, la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies es va notar
en la economia espanyola.

16
Política:
El sistema de la Restauració va sobreviure al desastre.
Els polítics conservadors i liberals es van adaptar als nous temps.

Exercit:
La derrota va comportar el retorn de la ingerència de l'exèrcit en la vida política
espanyola, convençut que la derrota havia estat culpa dels polítics i del
parlamentarisme.

La crisi del 98, més que política o econòmica, va ser fonamentalment una crisi
moral i ideològica, que va tenir un gran impacte social.

El descencís del 98

La derrota més que res va significar la destrucció del mite de l’Imperi espanyol.
Aquesta, va donar lloc a un grup d’intel·lectuals coneguts com a Generació del 98:
Vall-Inclán o Antonio Machado van parlar sobre el que havia segut Espanya i ja no
era,o van criticar el sistema de Restauració.

Després d’analitzar el problema d’Espanya van argumentar que havia arribat el

moment d’una regeneració moral, social i cultural del país.

La voluntat de regenerar el país→ regeneracionisme.

Els intel·lectuals van crear la ILE (Institución Libre de Enseñanza), en el 1876, quan
un grup de profesora d’universitat es va negar a ajustar les seves asignatures als
dogmes oficials: religó, política i moralitat.

Alguns dels intel·lectuals que van crear la ILE parlaven de la necessitat de

regeneració d’Espanya i van encapçalar un moviment que es va anomenar
regeneracionisme (suport de les classes mitjanes).

Tots aquestos ideals van quedar reflectits en el pensament de Joaquín Costa que va
denunciar el clientelisme i frau electoral.Segons ell s’havia d’acabar amb el
caciquisme, en el progrés del camp espanyol i en la millora cultural i educativa del
país. Lema→ “Escola i rebost”.

17
El primer govern regeneracionista

Els regeneracionistes van fer efecte en les opcions polítiques.

El govern de Sagasta que estava desgastat, va posar de nou líder a Francisco
Sivela, qui va convocar eleccions i va formar un nou govern: “Sivela-Polavieja”, amb
un poc de carácter renovador.

Propostes de reforma:
1. projecte de descentralització administrativa.
2. Política amb pressupostos per fer front als deutes de la guerra.

però l’oposició dels comerciants als nous impostos van fer que en l’any 1901 el
regent atorgara el poder als libera.

I les promeses de la regeneració es van quedar sense tenir incidència en la vida

política del país.

18