TEMA 7 LA DINASTIA RESTAURADA: ALTERNANÇA I CACIQUISME (1875-

1902)
CONSTITUCIÓ DEL 1876
La Constitució elaborada l’any 1876 és una mostra clara del liberalisme doctrinari,
caracteritzat pel sufragi censatari i la sobirania compartida entre les Corts i els rei. Es tractava,
per tant, d’una constitució de caràcter clarament conservador i inspirada en els valors històrics
tradicionals de la monarquia, la religió i la propietat.
La Constitució considerava la monarquia com una institució superior, inqüestionable,
permanent i al marge de qualsevol decisió política. Constituïa un poder moderador que havia
d’exercir com a àrbitre en la vida política i garantir la bona entesa i l’alternança entre els partits
polítics. Per això, s’hi establia la sobirania compartida entre les Corts i el rei i s’hi atorgaven
poders amplis al monarca: dret de vet, nomenament de ministres i potestat de convocar les
Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern. Era cap de l’exèrcit, elegia
lliurement al cap de govern i no era responsable davant les Corts.
Les Corts eren bicamerals i es componien de Senat i Congrés dels Diputats, aquest darrer de
caràcter electiu. La Constitució no fixava el tipus de sufragi, però una llei de l’any 1878 va
establir el vot censatari, limitat als contribuents més grans (sols el 3% de la població).
Tanmateix, l’any 1890, quan era en el poder el partit liberal, es va aprovar el sufragi universal
masculí. Al Senat, la meitat dels senadors ho eren per dret propi o vitalici, cosa que donava
opció al rei i al govern de nomenar directament els senadors.
La Constitució també proclamava la confessionalitat catòlica de l’Estat, malgrat que
tolerava unes altres creences sempre que no se’n fera manifestació pública. L’Estat li assignava
el control de l’educació. Consegüentment, es va restablir el pressupost de culte i clero per
finançar a l’Església. El nou text constitucional comptava també amb una prolixa declaració
de drets i llibertats individuals, però la seua concreció es remetia a lleis ordinàries
posteriors regulades per l’executiu. Els governs conservadors ho van aplicar de manera més
restrictiva (especialment els drets d’impremta, d’expressió, d’associació i de reunió), i els
liberals, en un sentit més ampli i permissiu.