LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA

I. Introducció: el sistema polític de la Restauració

Després de l’intent de democratitzar el liberalisme i de modernitzar l’Estat es va restaurar la monarquia

borbònica. Amb el pronunciament de Martínez Campos a Sagunt es posava fi al Sexenni Democràtic (1868-
1874). Amb l’experiència de la Primera República, l’ideal republicà, associat al desordre i al cantonalisme,
quedava molt desprestigiat. Els sectors conservadors utilitzarien el desordre viscut el darrers mesos de la
Primera República per desprestigiar el moviment republicà.

El pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt (desembre 1874) va posar fi al Sexenni
Democràtic i, d’aquesta manera, va posar terme al primer període de democratització i radicalització de
l’Estat liberal espanyol. Durant el Sexenni havien estat la petita i mitjana burgesia urbanes les que havien
agafat el poder i s’havien convertit en protagonistes de la vida política. Amb la Restauració, però, el centre
del poder torna a recaure en els grans terratinents i l’alta burgesia financera, comercial i industrial. La
Restauració s’ha d’entendre, doncs, com un pacte o una solució de compromís de les elits socials
espanyoles destinat a eliminar tots els factors polítics considerats desestabilitzadors, tant per la dreta
(carlins) com per l’esquerra (moviment obrer i republicans). El nou sistema havia d’assegurar l’estabilitat
política i posar fi a qualsevol intent de revolució democràtica i social. La Restauració es podria emmarcar,
per tant, en el context europeu de conservadorisme que es va desfermar per reprimir la conflictivitat
obrera sorgida de la Comuna de París (1871).

La Restauració és el període més llarg de la història contemporània d’Espanya: va del 1874 al 1931 (més
de 50 anys), però dividirem aquest període en tres etapes:

1. 1874 a 1898 → Consolidació sistema de la Restauració

2. 1898 a 1923 → Crisi del sistema polític de la Restauració 1898 en serà el
3. 1923 a 1931 → Dictadura punt d’inflexió

Cal tenir present que, malgrat s’estableix el sufragi universal el 1890, la Restauració no va ser mai un
sistema plenament democràtic. En aquest sentit, si els polítics i ideòlegs del sistema polític de la
Restauració van acceptar el sufragi universal masculí, va ser per evitar la radicalització de les classes
populars en un moment en què els moviments sindicals i socials —articulats pel marxisme i l’anarquisme—
s’estaven consolidant. Va ser la por a les revolucions obreres el que va obligar el règim monàrquic a dotar-
se d’una façana suposadament democràtica.

El període s’anomena Restauració perquè va suposar el retorn de la monarquia borbònica en la persona

d’Alfons XII, únic fill mascle d’Isabel II. Des del punt de vista d’Antonio Cánovas del Castillo, autèntic artífex
del retorn de la dinastia borbònica al tron espanyol, el sistema de la Restauració naixia de la necessitat
d’un sistema polític equilibrat que eliminés les confrontacions i la violència entre progressistes i moderats
pròpies del regnat d’Isabel II. Cánovas, conscient dels errors que havien provocat l’exili forçat dels Borbons
en l’etapa anterior, va pretendre crear un sistema en què dos partits alineats ideològicament (partits
dinàstics), s’alternessin al poder sense haver de recórrer a l’exèrcit per accedir al govern.

Antonio Cánovas del Castillo era un vell polític monàrquic andalús molt experimentat, que s’erigiria com
l’estadista que cimentaria el fonaments de la Restauració. Creia que Espanya era monàrquica per tradició.
Per això que es va desmarcar del liberalisme clàssic i va defensar una sobirania compartida entre el
monarca i les Corts.

La primera mesura que va prendre Cánovas per establir les bases del nou règim va ser la redacció d’una
nova constitució: la Constitució de 1876, que seria la més llarga de la història d’Espanya, ja que va durar
fins al 19231. Fins aleshores, a Espanya ja s’havien redactat sis constitucions (1812, 1837, 1845 i 1856, que
no s’arribaria a aplicar mai; 1869 i 1873, que tampoc s’arribaria a aplicar) que posaven de manifest la
inestabilitat política del règim liberal espanyol i la fragilitat amb què havia nascut i s’havia consolidat el
liberalisme a Espanya. De les nou constitucions que s’han redactat a Espanya (si incloem la constitució
federal de Pi i Margall del 1873), sis van ser redactades en un període de menys de 65 anys.

La constitució de 1876 és una clara mostra del liberalisme més conservador:

● sobirania compartida entre el Rei i les Corts

1
Amb un últim breu període de vigència el 1931 des de la convocatòria de les eleccions municipals de 1931 fins a
l’aprovació de la constitució republicana del desembre del mateix any.
 ● defensa de la propietat privada
● centralisme polític
● confessionalitat catòlica de l’Estat (tot i que es permet la professió d’altres confessions)

Per a Cánovas, la Monarquia era sinònim de legalitat. La monarquia existia abans que les lleis, abans que
les constitucions. Les Corts no podien posar en dubte la sobirania del Rei. La Restauració era, així, un pacte
de la monarquia amb l’Estat. El rei havia d’actuar com un poder moderador: havia de garantir la bona
entesa i l’alternança entre els partits polítics, assumint el rol d’àrbitre. El monarca tenia els següents
poders:
● dret de vet
● dret a nomenar ministres
● potestat de convocar i dissoldre les Corts

Si bé la Constitució no fixava el tipus de sufragi, una llei de 1878 va establir el sufragi censatari, limitant el
dret a vot al 5% de la població. Per això, quan el 1890 es va introduir el sufragi universal masculí, no va
caldre modificar el text constitucional.
Malgrat tolerar altres creences, l’Estat es proclamava confessionalment catòlic. S’establia un
pressupost per finançar l’Església i l’educació religiosa (pressupost de culte i clero). Aquestes mesures
d’acostament pretenien apartar l’Església dels sectors carlins i fer que els sectors més catòlics acceptessin
la monarquia alfonsina.
L’apartat més conflictiu de la constitució va ser, sense cap mena de dubte, la declaració dels drets
dels ciutadans. Si bé la declaració dels drets era quasi equiparable a la de la Constitució democràtica de
1869, la seva execució quedava lligada a les lleis ordinàries que es promulguessin. D’aquesta manera es
va procedir sistemàticament a restringir-los. Aquestes restriccions anaven enfocades a limitar les
manifestacions dels sectors populars:
● dret d’impremta
● dret d’expressió
● dret d’associació
● dret de reunió
II. Bipartidisme i torn pacífic

Cánovas va configurar un sistema amb dos partits que monopolitzaven la política. La base d’aquest
sistema raïa en què, a través de l’alternança en el poder, els dos partits renunciaven als pronunciaments
com a mecanisme per accedir al govern. Malgrat les diferències ideològiques, els dos partits aplicaven
mesures polítiques molt semblants en un intent d’evitar qualsevol confrontació. L’estabilitat política se
situava per damunt de tot. Les dues forces polítiques hegemòniques van acceptar la Constitució del 76 i
defensaven els mateixos principis essencials:
● Monarquia
● propietat privada
● Estat unitari i centralista

Els dos partits eren coneguts com a partits dinàstics perquè pretenien reunir en el seu si a totes les forces
polítiques que acceptaven la monarquia alfonsina. A través d’un pacte, les minories (elits econòmiques)
del país es repartien el poder d’una manera totalment antidemocràtica, excloent la resta de forces
polítiques i socials. Amb la configuració d’aquest pacte entre els dos partits, Cánovas posava les bases del
torn pacífic i s’assegurava que l’exèrcit no intervingués més en política. A canvi d’abandonar el seu
protagonisme en la política del país, l’exèrcit s’assegurava una certa autonomia i un pressupost elevat.
L’exèrcit acceptava la limitació de la seva capacitat d’intervenció a canvi, però, que el govern no apliqués
reformes sobre l’estructura militar. Cal tenir en compte, en aquest sentit, que l’exèrcit espanyol era massa
nombrós (sobretot pel que fa al nombre d’oficials), inoperant i endarrerit; no era un exèrcit modern i
eficaç. L’exèrcit havia agafat molt de protagonisme durant les guerres carlines —a les quals s’hi sumarien
les dues guerres de Cuba (1868-1878 i 1895-1898), i, més endavant, el conflicte marroquí— i havia
augmentat el nombre d’oficials. Les reformes per modernitzar l’exèrcit haurien afectat a un nombre molt
gran d’oficials. Per tal d’assegurar la subordinació de l’exèrcit al poder civil es va emetre una reial ordre
que establia que la missió de l’exèrcit era exclusivament la defensa de la seguretat i la independència del
país.

III. La vida política i l’alternança en el poder

A diferència de la resta de polítics, que eren homes de partit, Cánovas del Castillo era prioritàriament un
home d’Estat. El seu estil va imprimir el caràcter a un llarg període de la història d’Espanya. Cánovas va
transformar el partit alfonsí, que durant el Sexenni democràtic havia defensat la restauració monàrquica,
en el Partit Liberal Conservador. En ell s’hi aglutinaven els grups polítics més conservadors (grans
terratinents i alta burgesia) a l’excepció dels carlins i dels integristes catòlics. Al final acabaria sent conegut
com el Partit Conservador. Cánovas, però, ja havia anticipat que, per assegurar l’estabilitat política, el
règim necessitava de dos partits polítics forts i fidels al sistema que s’alternessin de forma pacífica en el
poder.

El projecte bipartidista de Cánovas necessitava la creació d’un altre partit de caràcter més progressista:
l’anomenada esquerra dinàstica. Cánovas va veure en Práxedes Mateo Sagasta la persona ideal per crear
aquest nou partit, que neix oficialment el 1890. Després d’acceptar la Constitució de 1876, Sagasta es va
prestar a cimentar les bases del Partit Liberal Fusionista: s’hi s’aglutinarien els petits i mitjans terratinents,
les classes mitjanes i la burgesia urbana.

PARTIT CONSERVADOR PARTIT LIBERAL

LÍDER Antonio Cánovas del Castillo Práxedes Mateo Sagasta

BASES SOCIALS Grans terratinents i alta burgesia Mitjans i petits terratinents, classes
mitjanes, burgesia urbana

IDEOLOGIA Conservadora (dreta dinàstica) Caràcter més progressista (esquerra

dinàstica)

- sufragi censatari - sufragi universal masculí

- declaració de drets restringida - declaració de drets més àmplia
- confessionalitat de l’estat - defensa d’un cert laïcisme

PUNTS EN COMÚ Defensa de la propietat privada i l’ordre social; defensa d’una visió centralista de
l’Estat; defensa de la monarquia alfonsina

D’aquesta manera, conservadors i liberals coincidien ideològicament en l’essencial, però diferien en

alguns aspectes secundaris; els dos partits assumien papers complementaris. Els dos partits no eren
partits de masses sinó de minories. Les seves bases socials es trobaven entres les elits econòmiques del
país. Els dos defensaven la Monarquia, la Constitució, la propietat privada i la consolidació d’un Estat
liberal centralista i unitari.
En la seva forma de govern però, els conservadors es mostraven més inclinats a l’immobilisme, proposant
un sufragi censatari i defensant l’Església i l’ordre social. En canvi, els liberals eren més partidaris d’un
sufragi universal i d’un reformisme social més progressista i laic. Tanmateix, en la pràctica, l’actuació dels
dos partits no diferia en l’essencial. Hi havia un acord tàcit de no promulgar cap llei que forcés l’altre
partit a derogar-la quan tornés al poder. Se situava així l’estabilitat per damunt de tot. El torn en el poder
quedava garantit gràcies al sistema d’alternança pacífica. Quan el partit al govern patia un procés de
desgast polític, el rei cridava el cap de l’oposició a formar govern. Només al cap d’un temps, quan el
Govern ja estava format, es dissolien les Corts i es convocaven eleccions amb la finalitat d’aconseguir el
nombre de diputats necessari per garantir una majoria parlamentària al partit que ja estava governant.

IV. Falsejament electoral i caciquisme

Quan Cánovas parlava d’un sistema de torn pacífic no es referia a un sistema democràtic sinó a un sistema
que garantís la pau mitjançant les eleccions, evitant, d’aquesta manera, el recurs als pronunciaments. La
pau havia de venir garantida per les eleccions, però aquestes no eren la manifestació de la lliure
participació ciutadana en la política. El caràcter democràtic de les eleccions no era una prioritat ni tan sols
per als liberals sagastins, que havien preconitzat el sufragi universal masculí. El preu a pagar pel torn
pacífic va ser el foment d’un doble pacte (de les elits entre si, i d’aquestes amb els notables locals) i el
falsejament sistemàtic dels resultats electorals, com a únic mitjà de fer compatible una alternança que no
podia dependre directament de la voluntat ciutadana. Així doncs, el sistema de torn pacífic es va poder
mantenir durant més de vint anys degut a la corrupció electoral i a la influència dels cacics. La corrupció
no va ser un accident o una deformació del sistema, sinó que, contràriament, formava part de l’estructura
d’aquest; n’era un dels fonaments. Sense frau electoral no hi havia torn de partits. Amb sufragi censatari
o universal, les successives consultes electorals van tenir, des de 1876 fins al 1923, un resultat gairebé
sempre previsible. Les eleccions eren guanyades sistemàticament pel partit polític que estava al Govern i
que, per tant, les convocava. El calendari de les eleccions no era gens innocent, ja que no es fixava en el
tram final d’un mandat del Govern, sinó als pocs mesos que el partit de l’oposició hi hagués accedit. Abans
de governar, els primers passos de cada nou executiu se centraven en la preparació de les eleccions. En
conseqüència, s’invertien les tornes del procediment propi d’un sistema parlamentari. El poder executiu
no era, així, el resultat de la voluntat dels ciutadans, sinó que sorgia d’una decisió prèvia
extraparlamentària, en la qual intervenien diversos actors i, de forma molt imprecisa, l’opinió pública.

Les eleccions no feien el govern, sinó que eren els governs els qui preparaven un parlament a la seva
mesura, un cop havien aconseguit del monarca el decret de convocatòria de les eleccions. La lògica del
sistema es basava en la prevalència del poder executiu sobre el legislatiu. La suma dels escons que
pertanyien a membres dels partits dinàstics va arribar a obtenir majories que oscil·laven entre un 98.2% i
un 82.7%. Gairebé no quedava marge per a les minories. Tot i que a partir de 1891, amb l’entrada en vigor
del sufragi universal, l’hegemonia dels dos partits dinàstics va baixar lleument, va quedar palès que el seu
control sobre la representació popular no admetia dubtes. El partit que convocava i preparava les
eleccions aconseguia una majoria escandalosa de diputats que se situava al voltant del 75%, el 1890, i a
prop del 65% amb sufragi universal. Es tractava de victòries aclaparadores que feien inviable el
funcionament del sistema de no concórrer un factor de compensació, que consistia en l’abandó del poder
per part del partit que havia governat fins aleshores, amb l’esperança fundada de tornar a recuperar-lo
aviat. El torn era alternança però, sobretot, era regulació dels mecanismes d’accés i abandó del poder,
que havia fallat tant en el període del regnat d’Isabell II. Per aquesta raó, els dos grans líders de l’època,
Cánovas i Sagasta, van promoure, des del 1881 cap endavant, la pràctica d’una alternança pacífica pactada
o negociada com a mitjà per arribar al poder i per abandonar-lo.

Qui convocava les eleccions les guanyava sense contemplacions. Però qui perdia el govern acceptava una
presència testimonial, en veure reduït el seu nombre de representants en fins a tres quartes parts del
grup parlamentari anterior. En aquest sistema de torns, el monarca hi tenia un paper cabdal, ja que havia
de fer a la vegada d’àrbitre i de moderador entre els dos partits dinàstics. A la Constitució de 1876,
s’establia que Espanya era una monarquia constitucional en què el rei, com a cap de l’Estat, tenia
bastantes atribucions. Al rei se li reservava la direcció del poder executiu i el control del poder legislatiu a
través del decret de dissolució de les Corts. Per arribar al poder, era necessari una decisió del monarca,
que havia d’encarregar a un partit la tasca de formar govern.

Aquest sistema exigia un notable grau de falsejament del sufragi o, en tot cas, el desenvolupament d’una
sèrie de pràctiques electorals, més o menys corruptes, que garantissin que els resultats s’acomodaven a
les previsions del govern. Aquesta corrupció, doncs, estava sistematitzada, institucionalitzada i arribava a
gairebé tots els àmbits de la vida social i política. Aconseguir que aquest cercle viciós es mantingués en
vigor durant tant de temps va ser una tasca complexa en què a banda de la intervenció de la corona i dels
dos partits dinàstics, havien d’intervenir les elits locals. El mecanisme del frau electoral tenia diferents
vies de procedir:

● L’adulteració del vot: es manipulen els resultats comprant vots, falsificant actes,
s’inclouen en el cens persones mortes, se n’exclouen de vives, s’amenaça l’electorat amb
coaccions de tota mena, etc.
● Els cacics: persones que, basant-se en el seu poder socioeconòmic, controlaven la política
d’una població. Els cacics eren persones notables procedents sobretot de l’àmbit rural
que tenien molta influència sobre la vida local.
o Clientelisme econòmic
o Control dels ajuntaments (contractes, llicències, etc.)
o Direcció del sorteig de quintes
o Control dels tràmits burocràtics i administratius.
Amb la seva influència, els cacics orientaven la direcció del vot.
● Els governadors civils: el ministre de la Governació elaborava l’anomenat “Encasillado”,
que consistia en l’assignació prèvia d’escons per a cada circumscripció electoral. Els
governadors civils enviaven i distribuïen als cacics les llistes electorals que havien de sortir
victorioses. El ministre de governació des de Madrid coordinava als governadors de cada
província.

El conjunt de totes aquestes trampes electorals era conegut amb el nom de tupinada (pucherazo, en
castellà) i garantia el tornisme. Els coetanis eren plenament conscients del frau electoral i molts
intel·lectuals com Miguel de Unamuno, Joaquín Costa, Valentí Almirall o Joan Maragall van denunciar
aquestes pràctiques sistemàtiques. El 1899, el poeta Joan Maragall observava que mentre “en Inglaterra
y Francia el parlamento es antes que el gobierno, y los ministros salen de la voluntad de las Cámaras, en
España el Parlamento se hace después que el gobierno, y a gusto de éste”. Unamuno, per la seva banda,
deia que el fet que el Govern guanyés les eleccions era “el abecé de la política”.