Valentí Almirall i el Centre Català

Amb el pas del temps, Valentí Almirall ha sigut considerat un dels pares del catalanisme polític,
però sobretot del regionalisme.

Almirall, que havia sigut el màxim dirigent dels federals a Catalunya va trencar definitivament
amb Pi i Margall el 1881. A diferència de Pi i Margall que tenia un projecte per a Espanya, Valentí
Almirall volia crear un moviment completament catalanocèntric i no dependre de la dinàmica
dels partits estatals. Així doncs, es va decidir a impulsar una acció política específicament
catalana, al marge dels partits dinàstics i dels republicans. La tasca política d’Almirall suposaria
la transició ideològica del federalisme republicà cap un catalanisme de caire més aviat
progressista, malgrat aspirés a ser un moviment transversal i interclassista.

Almirall va posar les bases doctrinals del nou catalanisme modern. En aquest sentit, la seva
aportació ideològica recollida en l’obra Lo catalanisme (1886) trencava amb la subordinació del
federalisme català a l’espanyol. En el seu llibre analitzava el particularisme com a doctrina que
podia servir de bandera al moviment de regeneració catalana. Almirall propugnava una
descentralització basada en les comarques, i no en les províncies. Catalunya era, segons
Almirall, el factor de progrés a Espanya, i el catalanisme era un moviment d’enfortiment de la
personalitat catalana i de regeneració de la vida espanyola. Per a Almirall, Catalunya havia de
ser el motor de regeneració d’Espanya i liderar el seu desenvolupament econòmic. Eren les
regions i no pas el centre les que havien d’assumir el lideratge polític i econòmic.

Almirall utilitza tres mots sobre els quals pivota la seva doctrina: catalanisme, regionalisme i
particularisme.

1) Catalanisme: moviment que s’ocupa exclusivament de les coses de Catalunya.

2) Particularisme: terme utilitzat per definir els principis teòrics en què es basa el
catalanisme.
3) Regionalisme: paraula que fa servir per parlar de les relacions amb altres regions
d’Espanya.

Almirall, que havia fundat el primer diari editat en català, El diari català (1879), va explicar la
necessitat que el catalanisme superés l’etapa literària i cultural, que fins llavors havia
predominat, i que passés a ocupar-se dels “interessos materials” del país. És a dir, que el
catalanisme passés a fer política.

Per tal d’aconseguir reunir el suport dels homes de la Renaixença, des del “Diari català”, Almirall
va convocar el 1880 el I Congrés Catalanista amb la idea d’aplegar tots els sectors que lluitaven
pels interessos de Catalunya. Volia, d’aquesta manera, polititzar els homes de la Renaixença i
unir-los als membres dels republicans federals que s’havien unit a ell. Seria durant la celebració
d’aquest Congrés que s’acordaria la creació de la primera organització política catalanista: el
Centre Català (1882).

El Centre Català, fundat finalment el 1882, seria l’encarregat de crear un programa polític
reivindicatiu, de fer propaganda i de difondre el missatge catalanista. Les principals
reivindicacions marcades pel Centre Català van ser:
 - L’oficialitat de la llengua catalana.
- La defensa del Dret Civil.
- La divisió del Principat en comarques (no es reconeixen les províncies).
- Defensa del proteccionisme econòmic.

El 1883 el Centre Català també es va encarregar de convocar el II congrés Catalanista. En aquest

congrés l’organització va denunciar el caràcter sucursalista dels conservadors i liberals a
Catalunya, i va fer una crida als polítics catalans perquè abandonessin aquests partits i
s’impliquessin en organitzacions catalanistes.

En el marc d’aquesta dinàmica política, el 1885 el Centre Català va convocar un míting a la Llotja
de Barcelona en el qual es pretenia reunir les principals organitzacions econòmiques de la
burgesia, les institucions culturals i a d’altres institucions de caire catalanista. Va presidir l’acte
Rubió i Ors, figura intel·lectual de més prestigi entre la gent de la Renaixença. Allí es va decidir
exercir el dret de petició recollit per la Constitució, entregant al rei una exposició, un memorial,
que compendiava i recapitulava els motius pels quals Catalunya se sentia agreujada. El dret a
petició quedava recollit en el títol I de la Constitució de 1876, concretament en l’article 16 de la
declaració dels drets dels espanyols: “de dirigir peticiones individual o colectivamente al Rey, a
las Cortes y a las autoridades”.

En aquest míting es va nomenar una comissió, el redactor-ponent de la qual va ser Valentí

Almirall. Aquest va sintetitzar les diverses aportacions i punts de vista en un document que va
tenir un gran ressò públic i que va irritar la classe política espanyola, tant pel catalanisme que
traspuava com pel fet que fos adreçat al monarca i no al Parlament, deixant de banda la classe
política i els polítics de torn. Bona part de la premsa espanyola es va mostrar indignada, ja que
sostenien que el rei havia faltat als seus deures constitucionals; el govern de Cánovas va estar a
punt de dimitir. El document redactat rebria el títol de: Memorial en defensa de los intereses
morales y materiales de Cataluña, que passaria a ser conegut com el Memorial de Greuges
(1885). El document va ser redactat en el clima de l’oposició als tractats de comerç amb la Gran
Bretanya i a causa dels intents d’unificació del dret civil a Espanya.

La comissió que va presentar el document al rei el 10 de març estava formada per Valentí
Almirall, Verdaguer, F. Soler “Pitarra”, Àngel Guimerà i mossèn Colell, entre altres. El text va
constituir el primer manifest polític unitari del catalanisme. Almirall volia, d’aquesta manera,
intentar un acostament del catalanisme cap als interessos de la burgesia. El Memorial
denunciava el centralisme i demanava el dret a impulsar la vida regional, alhora que defensava
el proteccionisme i el dret civil català. Era, en summa, una recopilació dels greuges (motius de
queixa) acumulats per Catalunya des de l’establiment de la monarquia borbònica i des de la
consolidació d’un Estat liberal totalment unitari.

Per una banda, cal tenir en compte l’amenaça que suposava per als burgesos catalans un
projecte d’acord lliurecanvista amb el Regne Unit. I, de l’altra, cal tenir en compte que Cánovas
i Sagasta tenien la intenció de crear un codi civil espanyol unificat que faria desaparèixer la
particularitat del dret civil català (únic vestigi de les lleis catalanes que havia sobreviscut al
Decret de Nova Planta).
El rei es va mostrar receptiu davant el lliurament del manifest i va rebre amb to conciliador les
reivindicacions catalanistes, però la seva mort, pocs mesos després, va limitar l’eficàcia i
solemnitat inicial que tenia el document. No obstant això, va suposar un precedent en el
catalanisme que seria emprat més endavant. El més important no va ser el document en si, sinó
les voluntats que va aplegar, ja que per primer cop incloïa la burgesia. A la reunió de la Llotja hi
havien pres part representants de tot un seguit d’institucions econòmiques, com el Foment de
la Producció, l’Institut del Foment del Treball Nacional, el Centre Industrial de Catalunya;
ateneus, associacions catalanistes, artístiques, excursionistes, etc. En aquest sentit, Almirall
tenia el somni de crear una organització política interclassista que defensés aquest regionalisme
per tal de tenir suficient pes polític per presentar-se a les eleccions, però ben aviat es van veure
les limitacions del seu projecte.

D’una banda, Almirall representava un catalanisme massa republicà i laic per atreure als sectors
més conservadors que no li perdonaven el seu passat. I, per l’altra, en haver abandonat les
reivindicacions socials per centrar-se en les nacionals, el seu discurs no va atreure l’atenció de
bona part de les classes populars.

Poc a poc, Almirall va anar perdent suport i va anar cedint el lideratge d’un catalanisme polític,
que en gran part havia creat ell. La seva oposició radical a l’Exposició Universal de Barcelona de
1888 va suposar el colp final a la davallada del seu projecte, ja que la burgesia veia amb
entusiasme una Exposició que servia per potenciar el teixit industrial de Catalunya. D’aquesta
manera, igual que li va passar a Pi i Margall el 1898, Almirall va quedar aïllat i la seva influència
es va esvair. Poc després, el Centre Català patiria una escissió i acabaria desapareixent.

La Lliga de Catalunya i el missatge a la Reina Regent

Les discrepàncies dins el Centre Català van conduir a una escissió dins del partit i a la creació de
la Lliga de Catalunya el 1887. Aquest nou partit, que va incorporar homes com Narcís Verdaguer,
Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Prat de la Riba i Guimerà, tenia un caràcter més
conservador que el projecte d’Almirall, amb la qual cosa va sintonitzar més amb la burgesia. Una
burgesia que, tot i estar cada cop més descontenta amb la política dels partits dinàstics, encara
no hi havia trencat.

Aquest nou grup va fer seves les reivindicacions de l’oficialitat de la llengua, de la defensa del
dret civil, del proteccionisme i de crear una política exclusivament en clau catalana. Una de les
seves primeres iniciatives va ser la d’enviar un missatge a la reina regent (1888) en el qual es
demanava ja explícitament l’autonomia de Catalunya. La visita de la Reina Regent a Barcelona
amb motiu de l’Exposició Universal del 1888 va ser aprofitat per la Lliga de Catalunya per
adreçar-li aquest missatge. El document suposava un pas més enllà respecte a l’acció iniciada
pel Memorial de Greuges, ja que superava la simple explicitació de greuges per reclamar, ara ja,
l’autonomia.

Seria l’any següent, però, el 1889 quan la Lliga de Catalunya obtindria la seva major victòria en
imposar les seves demandes en la defensa del codi civil català. Finalment, el govern cediria a la
campanya iniciada per la Lliga de Catalunya i accediria a canviar la redacció del codi unificat.
Aquesta victòria posaria de manifest que un catalanisme fort, unit i amb suport social al darrere,
era l’única manera d’incidir a Madrid i tenir repercussió sobre la política espanyola.

Va ser la Lliga de Catalunya la que va iniciar el canvi d’orientació en el lideratge del catalanisme
polític, que passaria del progressisme de Valentí Almirall al projecte conservador que acabaria
triomfant a les eleccions del 1901. Però per entendre aquest gir cap al conservadorisme ens hem
de remuntar a la formació d’un catalanisme tradicionalista d’arrel cristiana, que seria el que
posaria les bases ideològiques d’aquest catalanisme conservador.

El catalanisme conservador

Al costat del catalanisme predominant, que procedia del republicanisme federal i que era
netament progressista, van anar consolidant-se altres opcions. Va ser a la dècada del 1890 quan
van emergir amb força les tendències del catalanisme conservador, malgrat que abans ja havien
tingut manifestacions importants.

El catalanisme tradicionalista:

Per entendre el sorgiment d’un catalanisme d’arrel catòlica cal remuntar-nos als canvis que
havia patit l’Església arran de la transició de l’Antic Règim al liberalisme durant el segle XIX.
Durant la implantació de l’Estat liberal (1833), una bona part del clero català s’havia arrenglerat
amb el carlisme. Amb l’abolició de la societat estamental, del delme i amb les desamortitzacions
l’Església havia perdut bona part del seu poder econòmic, social i polític. Fins aleshores —i
durant segles— l’Església havia tingut el control de les consciències i fixava les pautes de
conducta social i moral. Aquesta influència s’estenia sobretot en el món rural, on bona part de
la vida pagesa venia marcada per les tradicions i les celebracions religioses. La industrialització,
i el conseqüent èxode rural, va allunyar bona part del poble de l’àrea d’influència de l’Església.
A les ciutats s’hi concentraven els obrers, confinats en barris amb unes condicions de
subsistència molt dures. En aquest entorn les pautes de conducta social i moral eren ben
diferents de les de l’entorn rural. L’obrer, sotmès a jornades laborals de fins a dotze hores a les
fàbriques, seguia el ritme frenètic de la maquinària i de les sirenes. En aquestes circumstàncies,
bona part del proletariat, alienat per la feina fabril que el convertia en un una simple peça de
l’engranatge productiu, dedicava les hores que no passava a la fàbrica —o que no les passava
dormint—, a acudir a les tavernes i als bordells on el consum d’alcohol es convertia en l’únic
refugi permès als treballadors, l´única via d’evasió de la realitat. A més, corrents ideològics com
l’anarquisme i el marxisme —que van tenir molta tirada en els suburbis de les ciutats
industrials— tenien un caràcter i un missatge marcadament anticlerical. Així doncs, en poc
menys d’un segle, la situació de l’Església, i la capacitat de persuasió de la seva doctrina, havia
canviat considerablement.

Amb la restauració de la monarquia borbònica i amb el final de la tercera guerra carlina, quan la
Santa Seu va fer públic el seu suport a Alfons XII, part del clero va abandonar les files carlines
per cercar un espai dins del liberalisme conservador. Amb la desfeta carlina, molts dels seus
seguidors —que eren foralistes— van abraçar el catalanisme més tradicionalista i conservador
que s’estava gestant. Ara que la insurrecció s’havia mostrat inviable, es va anar produint un
esllavissament d’aquests sectors cap al catalanisme. El missatge foralista, que havia tingut molt
bona acollida a les zones rurals de Catalunya i que postulava la construcció d’una monarquia
descentralitzada, va ser fàcilment absorbit pel programa del catalanisme polític. En aquest
trànsit hi va tenir un paper important el vigatanisme, un moviment cultural i intel·lectual
impulsat en bona part pel bisbe de Vic. Intel·lectuals religiosos com Jacint Verdaguer, Jaume
Colell o Josep Morgades es van agrupar en la plataforma La veu de Montserrat, des d’on es
difonien les idees catòliques i nacionalistes. L’Església encetava així un retrobament amb el
catalanisme regionalista, al qual pretenia dotar d’unes arrels cristianes i tradicionals.

En aquest context de cristianització del catalanisme van destacar les campanyes de restauració
del monestir de Ripoll (considerat com a “bressol de Catalunya”) i l’exigència que els bisbes de
les diòcesis catalanes fossin catalans. Recuperar el monestir de Ripoll no era només reconstruir
un edifici religiós, sinó que suposava reconstruir un món destruït pels avalots populars i les
desamortitzacions dels temps de les revolucions liberals. Era un acte simbòlic que anava més
enllà de la recuperació del patrimoni romànic. El monestir de Ripoll representava una doble
simbologia per al catalanisme catòlic: d’una banda permetia recordar i remuntar els orígens de
Catalunya als comtats catalans, quan aquests, com a territori cristià, lluitaven contra els
musulmans; i de l’altra, permetia superar la fase anticlerical de la consolidació de l’Estat liberal
que havia tingut com a punt culminant la desamortització dels béns eclesiàstics. Ara que
l’Església tornava a acostar-se a l’Estat liberal, calia cristianitzar-lo.

A nivell cultural, i en la mateixa línia, cal destacar l’obra de Jacint Verdaguer, El Canigó (1886),
que constituïa un poemari de la construcció nacional de Catalunya al voltant de la religió
catòlica. Descrivia la imatge de pobles muntanyencs que descendiren dels Pirineus cap a l’any
1000 per forjar una nació cristiana.

Però la principal figura del catalanisme cristià va ser el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages. A La
tradició catalana, Torras i Bages va defensar un catalanisme d’arrel catòlica. Aquest moviment
es fonamentava en una idealització de les tradicions medievals i en una estratègia apolítica.
Torras i Bages defensava que l’esperit de Catalunya reposava en la família, la propietat (figura
de l’hereu) i la religió catòlica. El lema que se li ha atribuït posteriorment, malgrat no en va ser
l’autor, sintetitza molt bé les seves idees: “Catalunya serà cristiana o no serà”. Aquest lema està
esculpit a la façana del monestir de Montserrat. Va ser durant les celebracions del mil·lenari de
Montserrat, el 1880, quan s’escolliria la música que havia d’adaptar els versos del Virolai de
Jacint Verdaguer.

Torras i Bages refusava qualsevol plantejament de canvi social i presentava els valors de l’Edat
Mitjana com els principis a recuperar. A nivell polític defensava un regionalisme allunyat de
l’acció política. Així doncs, des d’aquest punt de vista, el clero, per tal de regenerar la societat
catalana, havia de ser el principal protagonista de la tasca de cristianització. La societat industrial
havia fet molt de mal a la moral i tradició catòlica i havia reduït el poder d’influència de l’Església
sobre la població que abans es concentrava al camp.

És important tenir en compte que aquest conservadorisme catalanista, així com l’arrelat
catolicisme de la burgesia, van permetre l’acostament d’aquest grup social cap als
plantejaments regionalistes descentralitzadors. Figures com Duran i Bas, Mañé i Flaquer, que
fins aleshores havien estat adscrit als partits dinàstics (conservadors i liberals), s’aproparien
d’aquesta manera a les reivindicacions regionalistes.

La Unió Catalanista

A nivell polític, la campanya contra el projecte del codi civil unificat que volia implantar el govern
Cánovas havia mostrat la necessitat d’organitzar més i millor el moviment catalanista. És per
aquesta raó que els membres de la Lliga de Catalunya van proposar la fundació d’una nova
entitat que coordinés tots els grups catalanistes. D’aquesta manera, el 1891 es va constituir la
Unió Catalanista amb l’objectiu que fos una federació de tots els grups, centres, associacions,
ateneus i publicacions que propagués les idees regionalistes i dugués a terme la realització d’un
programa comú per a tots els catalanistes.

La Unió Catalanista va tenir un suport important a la Catalunya rural. La nova entitat naixia amb
la voluntat ferma d’estendre el catalanisme més enllà de Barcelona. Així doncs, el catalanisme
va anar sortint de l’hegemonia barcelonina que havia tingut fins aleshores. La seva base social
estava formada per propietaris mitjans, professions liberals i comerciants.

La nova organització va tenir un paper important en el desvetllament de la consciència

catalanista i va significar el triomf de les tesis que reclamaven dotar Catalunya d’un ampli
autogovern. El seu punt feble, però, va ser les tensions que es van crear entre el sector més
apolític (catòlics) que reclamaven posar èmfasi en la qüestió cultural i els partidaris de l’acció
política i de presentar-se a les eleccions.

Les Bases de Manresa

Un dels primers actes que va emprendre la Unió Catalanista va ser la celebració a Manresa
(1892) d’una assemblea de delegats amb l’objectiu d’aprovar un programa polític que va rebre
el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana. El document recollia els principis del
catalanisme polític i posava l’èmfasi en el paper que Catalunya hauria de tenir en la vida política
espanyola. Les Bases regirien l’actuació de la futura Lliga Regionalista, el 1901. Són un recull de
les idees nacionalistes exposades fins aleshores.

Tot i anomenar-se constitució, les Bases de Manresa s’assemblen més a un Estatut d’Autonomia
que no pas a una Constitució. Més que un programa a assolir eren uns principis pragmàtics, el
full de ruta al qual recórrer. Catalunya s’havia d’instituir com un poder regional, amb unes Corts
pròpies:

- es reclamava el català com a única llengua oficial a Catalunya i com a llengua de relació
amb l’Estat.
- s’exigia que l’administració pública i els càrrecs eclesiàstics fossin ocupats per catalans.
- es dividia el territori en comarques i en municipis.
Catalunya seria única sobirana en el seu govern interior i es negava l’obligatorietat del servei
militar i del sistema de quintes (formació d’un exèrcit de voluntaris).

El poder regional de Catalunya s’atribuïa competències en:

- legislació
- educació
- justícia
- ordre públic
- encunyació de moneda

Al poder estatal només se li deixava les competències militars i les relacions internacionals i
econòmiques amb l’estranger, així com la construcció d’infraestructures i la defensa nacional.

La redacció de les Bases de Manresa va adoptar un discurs arcaïtzant en la mesura en què es

defensava el restabliment d’antigues institucions medievals com l’audiència reial i unes Corts
que havien de ser itinerants i escollides per sufragi restringit (corporatiu) i no universal. Aquest
discurs emmirallat en el passat venia en contraposició del liberalisme centralitzador que s’havia
configurat a Espanya. Cal tenir en compte, però, que, malgrat el document adopta la forma d’un
document jurídic, es tracta d’un document de caire polític, d’un document intern de la Unió
Catalanista.

La crisi del 1898 el tancament de caixes i la victòria electoral de la Lliga Regionalista del 1901

L’element que realment va fer que el catalanisme polític entrés a l’arena política va ser la crisi
del 98. La crisi desencadenada per la pèrdua de les colònies va suposar la irrupció del
catalanisme en la vida política espanyola. La derrota militar contra els EUA va comportar el
desprestigi dels partits dinàstics que havien estat governant durant el conflicte (govern
conservador del 1895 al 1897 i govern liberal del 1897 fins al 1898), i va posar de manifest la
seva ineficàcia per dur a terme un veritable regeneracionisme.

La inoperància dels partits dinàstics va fer que la regeneració quedés en mans de societats
econòmiques com Foment Nacional del Treball (FNT), la Societat Econòmica d’Amics del País,
la Lliga de Defensa Industrial i Comercial i l’Ateneu Barcelonès que aplegaven els interessos de
la burgesia industrial i agrària de Catalunya i que exigien reformes per pal·liar els possibles
efectes negatius de la pèrdua dels mercats colonials. En un primer terme, aquestes entitats
lloarien el programa regeneracionista del general Polavieja, que havia liderat les accions de
l’exèrcit espanyol a les Filipines, i que oferia descentralització i un concert econòmic. Aquestes
esperances es van traslladar al govern encapçalat per Silvela i pel mateix Polavieja. Aquest
govern, del qual formava part Duran i Bas (polític català del Partit Conservador), està relacionat
amb el nomenament dels alcaldes catalanistes de Barcelona, el doctor Bartomeu Robert, i de
Reus, Pau Font de Rubinat. També se’ls relaciona amb el nomenament de Josep Morgades i de
Josep Torras i Bages per als bisbats de Barcelona i Vic respectivament. Ben aviat, però, les
tensions entre aquests sectors i el govern van esclatar en un conflicte.
El 17 de juny de 1899, el govern presentava al congrés el projecte de pressupostos amb què
intentava fer front al deute públic acumulat durant les guerres colonials. La guerra, que s’havia
prolongat durant cinc anys i que havia tingut lloc en dos teatres d’operacions molt allunyats de
la península, havia tingut un cost molt elevat. La reforma pressionava fiscalment la indústria i el
comerç, i va provocar el malestar entre aquests col·lectius que havien confiat en el
regeneracionisme.

L’1 de setembre, els comerciant es van negar a pagar la contribució trimestral com a senyal de
protesta per l’augment dels impostos. S’iniciava així el “tancament de caixes”. Un mes més tard,
el govern va prendre la decisió d’embargar els morosos. L’alcalde de Barcelona, el Dr. Robert, es
va negar a dur a terme els embargaments, es va enfrontar amb el delegat d’Hisenda a Barcelona
i va dimitir. La seva popularitat es va disparar immediatament, implicant els sectors catalanistes
en la tensió entre el Govern Central i els seus delegats a la província de Barcelona.

El govern va respondre suspenent les garanties constitucionals a Barcelona. El dia abans, Duran
i Bas dimitia del seu càrrec de ministre de Gràcia i Justícia en el govern, mostrant el seu desacord
amb la política que estava adoptant aquest a Catalunya. L’1 de novembre, cinc botiguers
morosos eren enviats a presó. Com a resposta a les detencions i al tancament de les botigues,
a Barcelona es va produir una vaga general del comerç que va durar una setmana, fins que es va
aconseguir la llibertat dels botiguers empresonats.

La dinàmica iniciada amb el “tancament de caixes” va ser difícil d’aturar. La premsa i l’opinió
pública espanyoles ho van presentar com una revolta separatista. Aquesta rigidesa per part de
l’Estat va portar les elits econòmiques del país a entrar definitivament en contacte amb el
nacionalisme i a buscar en el regionalisme una alternativa de regeneració que passés per una
nova hegemonia catalana a l’Estat. El fracàs del govern regeneracionista va fer que la burgesia
catalana deixés de creure en les possibilitats d’influir de manera mediatitzada en el govern de
Madrid.

Aquest descontentament va desembocar en la creació d’una organització política nova: la Unió

Regionalista (1899). Paral·lelament, el mateix 1899, sorgia un altre grup, també conservador,
anomenat Centre Nacional Català. Tots dos grups tenien en comú uns interessos econòmics
semblants i representaven diversos espectres d’un catalanisme moderat; de fet, es pot
considerar que existia una certa complementarietat entre les dues noves formacions. La Unió
Regionalista no tenia un projecte polític clar ja que els seus líders destacaven del món social i
dels negocis, però els faltava pràctica política, mentre que els del Centre Nacional Català eren
persones amb àmplia vocació política, als quals els faltava, en canvi, una base social i econòmica
consistent. Entre els seus líders hi havia Prat de la Riba i Francesc Cambó.

La convocatòria d’unes eleccions per al 19 de maig de 1901 va accelerar la confluència d’aquests

dos grups que van preparar una candidatura conjunta, coneguda com la dels “Quatre
presidents”, a través de la fundació d’una nova formació política, la Lliga Regionalista (25 d’abril
de 1901) que estava encapçalada per Albert Rusiñol (expresident del Foment); Bartomeu
Robert (president de la Societat d’Amics del País); Lluís Domènech i Muntaner (expresident de
l’Ateneu Barcelonès) i Sebastià Torres (president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial).
El triomf va ser total. Les eleccions del 1901 van demostrar la debilitat del sistema de la
Restauració, si més no a Catalunya. A la ciutat de Barcelona, dels 7 diputats electes, van ser
escollits quatre diputats catalanistes, dos republicans (Pi i Margall i Lerroux) i un liberal. Així
doncs, dels set diputats només un representava les forces dinàstiques.

L’èxit electoral sense precedents de la candidatura catalanista va afavorir la fusió definitiva dels
dos grups en la Lliga Regionalista, que en el conjunt de les quatre províncies catalanes obtindria
6 escons (quatre per Barcelona, un per Girona i un per Lleida). D’aquesta manera es consolidava
el lideratge del catalanisme conservador amb la creació d’un partit nacionalista burgès que per
primer cop es presentava a les eleccions generals amb la voluntat d’incidir en la vida política
espanyola. El seu òrgan de difusió seria el diari “La veu de Catalunya”.

Cal tenir present, però, que l’èxit electoral del 1901 no va ser una simple flor d’estiu fruit del
descontentament contra les forces dinàstiques, sinó la consolidació d’un nacionalisme
estructurat, que per primer cop prenia forma més enllà de les diverses proclames polítiques i les
accions culturals. A partir del 1901, es trencaria definitivament la dinàmica electoral pròpia de
la Restauració, i l’hegemonia de liberals/conservadors seria substituïda per la de
catalanistes/republicans. Aquest canvi de dinàmica es produiria sobretot a les zones urbanes
(Barcelona), en les quals el caciquisme tenia menys influència.

A les eleccions municipals del 1901, la Lliga obtindria 11 regidors, els republicans també 11 i els
dinàstics 4. A partir d’aquest moment, Catalunya seguiria un ritme electoral diferenciat dins
d’Espanya.

La Lliga, amb el suport dels industrials, comerciants i professionals de Barcelona, i sota el

lideratge de destacats líders polítics (Bartomeu Robert, Prat de la Riba, Cambó) es va constituir
com un dels primers partits realment moderns de l’Estat espanyol (afiliats, secretaria electoral
encarregada de coordinar les campanyes propagandístiques, publicacions, comitè central). Però
si bé en un principi va ser fundada per la burgesia catalana urbana de Barcelona, la Lliga ben
aviat va saber difondre el seu missatge cap a l’interior de Catalunya aconseguint el suport dels
propietaris agraris. El seu programa polític possibilista va ser capaç d’aplegar la majoria dels
sectors benestants del país disposats a lluitar contra el corrupte i ineficaç sistema centralista de
la Restauració, i a favor de l’autonomia de Catalunya.