EL CATALANISME POLÍTIC

1. Introducció

La construcció de l'Estat liberal va aixecar a Catalunya crítiques de sectors que proposen

fórmules descentralitzades i que culminen en plantejaments federalistes i autonomistes.
La crítica al centralisme

Les diferents constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya, al llarg del segle XIX,
com a nació única, amb les corts com a úniques dipositàries de la sobirania nacional (en tot
cas, compartida només amb el rei), i van apostar per un model d'organització estatal basat
en la centralització total (política, econòmica, administrativa, jurídica i militar).
Sota el regnat d'Isabel II l'Estat liberal va haver d'enfrontar-se a les crítiques de certs sectors
del progressisme català que discrepaven d'una centralització tan radical i reclamaven majors
atribucions per als ajuntaments i les diputacions.
Els moviments populars (bullangues) que es produïren entre el 1835 i el 1843 van mostrar
aquest descontentament i van ser una primera mostra d'oposició al centralisme. Així, tant en
la insurrecció de Barcelona del 1842 com en la Jamància del 1843 s'hi van formular
projectes de reforma de l'Estat, amb un fort contingut anticentralista, federal i popular
La Dècada Moderada (1844-1854) va suposar un augment del centralisme acompanyat
d'una política d'ordre públic molt dura que va comportar la declaració de l'Estat de guerra =a
Catalunya en diferents ocasions. Això va provocar que fins i tot els moderats catalans
iniciessin un cert distanciament dels seus homònims espanyols, es mostressin descontents
davant l'uniformisme cultural i reivindiques sin el particularisme català.
El federalisme: l’opció al centralisme.

Des de la dècada del 1840, en un context de lluites polítiques i socials, el federalisme es va

iniciar de la mà del republicanisme amb Abdó Terradas com a primer referent. Al sexenni
democràtic, 1868, amb l'aparició del Partit Republicà Democràtic Federal les idees federals
van experimentar una expansió política important.

La implantació d'aquest partit va ser especialment significativa a Catalunya, sobretot en els

medis urbans, va comptar amb el suport de la petita burgesia i va tenir una important difusió
entre el proletariat industrial.
Francesc Pi i Margall, el principal teòric del federalisme, sostingué que Espanya era una
nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l'exercici de les llibertats, la
protecció dels drets i la igualtat jurídica. En conseqüència, defensava que l'Estat federal
espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles de la Península.
En aquesta direcció, l'any 1869 un grup de federals catalans, entre els quals hi havia Valentí
Almirall i Josep Anselm Clavé, juntament amb representants dels territoris de l'antiga Corona
d'Aragó (Balears, València i Aragó) van signar el Pacte federal de Tortosa. El document
constitueix un acord per impulsar un Estat federal espanyol que tingui en compte la realitat
històrica de l'antiga Corona d'Aragó i que es fonamenta sobre el concepte de la sobirania
popular.
La caracterització de com havia de ser un Estat federal es va concretar durant la
proclamació de la Primera República i es va fer efectiva amb el projecte de Constitució del
1873. Però el fracàs de l'experiència republicana i la nova situació provocada per la
Restauració van fer perdre influència al republicanisme alhora que les dissidències van
fragmentar el partit.
En el nou context de la Restauració, el federalisme es va plantejar la relació entre els
diferents territoris que haurien de constituir l'Estat federal. Josep Ma. Vallès i Ribot, principal
referent del federalisme a Catalunya atès que Pi i Margall residia a Madrid, va proposar la
redacció d'un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola (1883).
El text dotava Catalunya d'unes corts sobiranes i d'un govern amb àmplies competències i
sense altres limitacions que les derivades del pacte federal.
La dimensió catalanista del nou programa no va ser compartida pel conjunt del partit federal
i Pi i Margall va reformular el projecte a nivell espanyol posant l'accent en la problemàtica
social, en especial la reforma agrària i les reivindicacions dels treballadors industrials. La
defensa de la independència de Cuba per Pi i Margall va augmentar les dissensions a
l'interior del partit, que va entrar en decadència a la seva mort (1901).

2. El catalanisme “progressista”: Valentí Almirall i el Centre Català

Valentí Almirall va ser una figura cabdal en la definició del catalanisme polític, del qual n'ha
estat considerat un dels principals impulsors. Almirall, un dels dirigents federals més
destacats a Catalunya, va trencar amb Pi i Margall l'any 1881 i es decidí a impulsar una
acció política específicament catalana al marge dels partits d'àmbit estatal.

La seva tasca propagandística el va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista

(1880), que pretenia aplegar tendències diverses, des del federalisme republicà fins al
corrent que pels volts del 1870 havia fundat la primera associació catalanista, La Jove
Catalunya, al voltant de la publicació La Renaixença.
Almirall, ja des del Diari Català, explica la necessitat que el catalanisme super és la
formulació literària i cultural que fins llavors havia predominat i passés a ocupar-se dels
"interessos materials" del país, la qual cosa significa fer política.
Aquesta idea va ser el centre del congrés catalanista, en el qual es va acordar la formació
d'un partit, el Centre Català (1882), encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu
(llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis
propagandístics del catalanisme arreu del Principat.
El Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista l'any 1883, en el qual es va
denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es va fer una crida als
polítics catalans perquè els abandonessin i s'apliquessin en organitzacions estrictament
catalanes.
L'any 1885, el Centre Català va convocar un míting a la Llotja de Barcelona amb la
participació d'organitzacions econòmiques de la burgesia (Foment de la Producció Nacional,
Institut del Foment del Treball Nacional...), destacades institucions culturals (Consistori dels
Jocs Florals...) i altres entitats catalanistes. Per tal d'assolir una major projecció pública es
va redactar un document, el Memorial de Greuges, que va ser presentat a Alfons XII i que va
constituir el primer manifest polític unitari del catalanisme.
El Memorial denunciava el centralisme i demana el dret a impulsar la vida regional, alhora
que defensava el proteccionisme i el dret civil català davant l'amenaça governamental
d'elaborar un nou codi civil únic per a tot Espanya. La mort del rei aquell mateix any limità
l'eficàcia del document, però el seu impacte a Madrid va ser notable.
El Memorial també va suposar l'aproximació del moviment catalanista a la burgesia, que fins
llavors es movia en l'àmbit dels partits dinàstics i que, en el millor dels casos, defensava
fortament el proteccionisme i manifestava posicions tímidament descentralitzades.
L'any 1886, a partir d'aquestes experiències i de l'específica reflexió doctrinal, Almirall
publicava Lo Catalanisme, on va establir les bases ideològiques del catalanisme
progressista. El llibre explica la seva concepció del particularisme català que havia de ser el
motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d'Espanya.
Per això calia impulsar una forta tasca d'agitació cultural, al marge de les institucions
oficials, i fundar una organització política interclassista amb capacitat per intervenir en les
eleccions.
El fracàs del projecte d'Almirall

La proposta d'Almirall ben aviat va mostrar-se inviable i va anar perdent suports. D'una
banda, representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la
burgesia catalana, que se situava en l'òrbita política dels partits monàrquics. De l'altra, tenia
un component social més feble que el republicanisme federal, la qual cosa limitava les seves
bases populars.

Finalment, la forta oposició d'Almirall a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, en gran
manera promoguda per l'alcalde liberal Rius i Taulet, va contribuir al seu aïllament i el
distanciament de la burgesia a la qual pretenia desvincular de la política dinàstica. Poc
després, el Centre Català va desaparèixer i la influència d'Almirall dins el moviment
catalanista va anar esmorteint-se.

3. La Lliga de Catalunya

Les discrepàncies dins el Centre Català havien conduït a una escissió i a la formació de la
Lliga de Catalunya (1887), que va incorporar homes com Narcís Verdaguer i Callís, Lluís
Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba, al costat d'altres que
procedien de la Renaixença, com Àngel Guimerà.

La nova organització tenia un caràcter més conservador que el projecte d'Almirall, amb la
qual cosa va sintonitzar millor amb una burgesia cada cop més descontenta amb la política
dinàstica.
El nou grup va fer seves les reivindicacions de l'oficialitat de la llengua catalana, la defensa
del dret civil català, el proteccionisme i l'execució d'una política exclusivament catalanista.
Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent (1888) adreçat a
Maria Cristina, en el qual es demana autonomia per a Catalunya.
L'any següent, la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del dret català
i contra el projecte de reforma del Codi Civil que s'estan discutint a les corts de Madrid.
Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil i aquest fet fou presentat
com "la primera victòria del catalanisme".

4. El Catalanisme conservador i tradicionalista

Durant la implantació de l'Estat liberal, una bona part del clero català s'havia arrenglerat
amb el carlisme i havia adoptat posicions integristes i antiliberals. Al llarg de la Restauració, i
després que la Santa Seu hagués fet públic el seu suport a Alfons XII, part del clero va
abandonar aquests plantejaments per cercar un espai dins el liberalisme més conservador.
En aquest trànsit hi va tenir un paper important el vigatanisme, un moviment cultural i
intel·lectual impulsat en gran manera pels membres de les institucions eclesiàstiques de la
ciutat de Vic.
L'apropament del clero català al catalanisme conservador va estar liderat per clergues com
Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades, en un intent de cristianitzar un moviment que havia
començat des de posicions laiques.
Aquest grup va dotar-se d'un òrgan de premsa, el setmanari La Veu del Montserrat i d'entre
les seves iniciatives cal destacar les campanyes a favor de la celebració del mil·lenari de
Montserrat (1881) i la restauració del monestir de Ripoll (1893), com també l'exigència que
els bisbes fossin catalans.
La tradició vigatana va entroncar amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que va defensar
un catalanisme d'arrels cristianes. L'any 1892 va publicar La tradició catalana, on defensava
que l'esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió, refusava tot
plantejament de canvi social, presentava una Edat Mitjana idealitzada com a model de
valors que calia aplicar al present, i defensava una estratègia regionalista allunyada de
l'acció política.
En conseqüència, el clero, per tal de regenerar la societat catalana, havia de ser
protagonista principal en la tasca de cristianització d'un model social degradat per la
industrialització.

5. La unió dels dos catalanismes: progressita i conservador

La campanya contra el projecte de Codi Civil va mostrar la necessitat d'organitzar més i

millor el moviment catalanista i la Lliga de Catalunya va proposar la fundació d'una nova
entitat que coordina tots els grups catalanistes comarcals. Així, l'any 1891 es va constituir la
Unió Catalanista amb l'objectiu que fos una federació de tots els grups, centres,
associacions, ateneus i publicacions i que propaguen les idees regionalistes i portés a terme
la realització d'un programa comú per a tots els grups catalanistes.
La Unió va tenir un suport important a la Catalunya rural, la qual cosa entronca amb la
voluntat de donar més participació a les organitzacions comarcals i de sostreure-les de
l'hegemonia barcelonina que fins aquell moment havia tingut el catalanisme. Propietaris
mitjans, però també comerciants, professionals liberals i intel·lectuals formaven la seva base
social.
La seva militància directa era escassa, però la seva estructura, fonamentada sobre la
federació d'entitats, proporciona una gran amplitud geografica que afavoreix la difusió de les
seves iniciatives.
La nova organització va tenir un paper important en el desvetllament de la consciència
catalanista i va significar el triomf de les tesis que posen l'èmfasi en l'obtenció d'un ampli
autogovern per a Catalunya, més enllà de l'organització descentralitzada de l'Estat. El seu
punt més feble fou la tensió entre els sectors contraris a la participació en la vida política i
els que defensen la necessitat de convertir la Unió en una organització política que es
presentés a les eleccions.

Les Bases de Manresa

Un dels primers actes de la Unió va ser la celebració a Manresa (1892) d'una assemblea de
delegats amb l'objectiu d'aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases per a la
Constitució Regional Catalana. El document, anomenat Bases de Manresa, recollia els
principis del catalanisme polític i posava l'èmfasi en el paper que Catalunya hauria de tenir
en la vida política espanyola.
Les Bases estaven estructurades en disset articles i defineixen un poder regional que
reposava en la plena sobirania de Catalunya. Les competències de l'Estat central quedaven
força limitades, i s'hi atorgaven competències absolutes al poder català en matèria
legislativa, educació, justícia, ordre públic, encunyació de moneda, etc. S'hi proclamava
l'oficialitat de la llengua catalana, que els càrrecs públics a Catalunya només fossin exercits
per catalans i s'hi declarava voluntari el servei militar.
El seu caràcter arcaïtzant es palesa en la defensa del restabliment d'antigues institucions
com l'audiència reial i les corts, que haurien de ser elegides per sufragi corporatiu, i la
vinculació de Catalunya amb Espanya per mitjà d'un pacte d'aquestes institucions amb la
Corona.

6. La guerra de Cuba: les actituds dels catalans davant del conflicte

En esclatar el conflicte a Cuba, la majoria de les classes benestants i les principals entitats
econòmiques catalanes, sobretot el Foment del Treball Nacional, van defensar l'espanyolitat
de les colònies i van donar un clar suport a la política de guerra del govern espanyol. En
efecte, els aranzels del 1891 i la derogació del tractat de comerç amb els Estats Units del
1894 havien beneficiat en bona mesura les exportacions catalanes a l'illa i els empresaris
catalans volen defensar el darrer mercat colonial al seu abast.
Les classes populars, que pateixen les conseqüències de l'injust servei militar, van mostrar
un clar sentiment d'oposició a la guerra que va traduir-se en actituds pacifistes i
antimilitaristes i, sobretot, en el rebuig de les "quintes".
Els federals van ser els únics republicans que es van oposar frontalment a la guerra i que es
pronuncien a favor del dret dels cubans a decidir el seu destí. Així, Francesc Pi i Margall va
ser una de les poques veus crítiques dins l'ambient de patriotisme exultant que vivia una
bona part de la societat espanyola.
A l'inici del conflicte la majoria de les forces catalanistes van donar suport a la política del
govern, encara que la premsa catalanista, des de La Renaixença fins a La Veu de
Catalunya, no va atacar directament els patriotes cubans.
Però a partir del 1887 van criticar el fracàs del projecte autonomista del govern liberal de
Sagasta i van defensar la necessitat d'aconseguir la pau amb una negociació amb els
insurrectes que comporta un règim autonòmic a l'illa. Per a molts catalanistes, l'autonomia
cubana podia significar un precedent per a les seves aspiracions descentralitzadores de
l'Estat espanyol.
7. Canvi de segle

Catalunya va entrar en el nou segle amb una dinàmica política força diferenciada de la resta
d'Espanya. Els partits dinàstics van perdre l'hegemonia electoral i dues noves forces (el
catalanisme i el republicanisme) van passar a dirigir el joc polític català.
El desastre del 1898 va tenir un abast econòmic i militar, però a Catalunya va comportar
també canvis polítics que van significar la irrupció del catalanisme en la vida política. La
pèrdua de les darreres colònies de l'imperi espanyol va comportar el desprestigi dels partits
dinàstics i va posar de manifest la seva ineficàcia per dur a terme una veritable regeneració
de la política espanyola tal com demanaven molts sectors socials del país.
Aquesta incapacitat va afavorir les aspiracions polítiques del catalanisme, que comptava
amb uns líders consolidats, havia elaborat un cos doctrinari amb entitat i havia aconseguit
una notable mobilització social.
Amb aquest teló de fons, la conjuntura del 98 va afavorir la consolidació d'una nova
generació d'intel·lectuals i activistes que defensaven un nou programa polític i la creació
d'un partit que es presentés a les eleccions com a estratègia per accedir a l'autonomia. A
més, la seva actitud crítica vers la manera de fer política dels partits dinàstics els legitimava
per criticar la corrupció electoral i reclamar reformes polítiques i socials.

8. Les conseqüències polítiques del conflicte: els canvis

L'any 1899, davant el fracàs del projecte regeneracionista del govern Silvela-Polavieja i
després de la protesta ciutadana coneguda com a Tancament de Caixes, els dirigents de les
corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona, que actuen com a portaveus polítics
de la burgesia industrial, van optar per crear un grup polític: la Unió Regionalista. A la junta
directiva hi havia els industrials més actius dels darrers anys de protestes, alguns dirigents
del Tancament de Caixes i representants de la burgesia agrària. El seu programa incloïa
referències regionalistes explícites i demana una autonomia política i administrativa per a
Catalunya.
Paral·lelament a aquesta iniciativa, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va
abandonar la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català (1900). Estava format
per joves professionals (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner, Lluís Duran
i Ventosa...) que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per
la via electoral.
L'abril del 1901, a la ciutat de Barcelona, la Unió Regionalista i el Centre Nacional van
arribar a l'acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions convocades per al
mes de maig.
Aquest acord responia a la confluència d'interessos dels dos grups, perquè el primer tenia
una base social ben nodrida d'industrials i comerciants, però no disposava d'un projecte
polític definit ni de dirigents amb experiència, mentre que el segon tenia un programa polític
possibilista i dirigents experts, però necessitava suports socials clars.
Aquesta iniciativa es va conèixer com la "candidatura dels quatre presidents" atès que
estava encapçalada per l'industrial Albert Rusiñol (expresident del Foment del Treball
Nacional), el doctor Bartomeu Robert (expresident de la Societat d'Amics del País),
l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner (expresident de l'Ateneu Barcelonès) i el comerciant
Sebastià Torres (president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial).

Malgrat els intents governamentals per mantenir la força electoral dels partits dinàstics, la
candidatura catalanista va imposar-se a Barcelona i va aconseguir l'elecció com a diputats
dels quatre regionalistes.

9. La creació de la Lliga Regionalista

L'èxit electoral de la candidatura unitària va afavorir la fusió dels dos grups en una nova
entitat política: la Lliga Regionalista, un partit que va fer del diari La Veu de Catalunya el seu
òrgan de difusió principal i que va consolidar la força electoral del catalanisme.

A les eleccions municipals del mateix any, la Lliga va obtenir onze regidors a l'ajuntament de
Barcelona; els republicans, també onze, i els dinàstics, quatre. Les victòries del 1901 van
marcar una fita dins el corrupte sistema electoral de la Restauració, perquè fou el primer cop
que candidatures "no dinàstiques" guanyaven a Barcelona.
A partir d'aquell moment, el joc polític a Catalunya ja no passaria per conservadors i liberals,
sinó que l'hegemonia electoral es disputaria entre republicans i catalanistes, que
esdevingueren les opcions polítiques majoritàries.
A més, la Lliga fou la primera formació política moderna de l'Estat espanyol, perquè no
solament va provocar el trencament del monopoli de les classes benestants que tenien els
partits dinàstics, sinó que va dotar-se d'una organització eficaç (afiliats, centres polítics,
secretaria electoral, publicacions...).
Inicialment, la Lliga va tenir influència entre els industrials, comerciants i professionals de
Barcelona. Però, gràcies a la seva expansió cap a la resta de Catalunya, sobretot a les
comarques centrals i orientals, va esdevenir també un partit força dominant entre els
propietaris agraris.
El seu programa polític fou capaç d'aplegar la majoria dels sectors benestants dels país
disposats a lluitar contra el corrupte i ineficaç sistema centralista de la Restauració i a favor
d'un reformisme polític que atorgués l'autonomia a Catalunya.

Al llarg de les primeres dècades del segle XX, la Lliga es va consolidar com el partit
hegemònic a Catalunya. El seu ideari, que Enric Prat de la Riba va definir a La Nacionalitat
catalana (1906), reclamava el dret de Catalunya a l'autonomia política, però es mostrava
disposat a intervenir en la política espanyola per tal de modernitzar i descentralitzar l'Estat.

Entre els seus dirigents principals destaquen Prat de la Riba, que va ser el responsable
principal de la política catalana ("Catalunya endins"), i Francesc Cambó, que va esdevenir el
portaveu dels interessos catalans a Madrid ("Catalunya enfora").
Els primers anys de la Lliga Regionalista no van ser gens fàcils perquè el nou partit va haver
de fer cara a l'expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques
internes. Així, malgrat l'èxit aconseguit a les eleccions del 1901, les del 1903 i el 1905 li van
ser adverses, perquè les forces republicanes van imposar-se en les generals i en les
municipals.
Aquestes desfetes electorals de la Lliga van evidenciar les desavinences entre un grup
d'intel·lectuals i professionals de tarannà més progressista, que es mostraven intransigents
en el tema de la negociació de les reivindicacions catalanistes amb el govern de Madrid, i la
majoria dels dirigents del partit, que eren partidaris d'una política possibilista que arribés a
acords.

La crisi esclatà el 1904 arran de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona, quan un grup de
regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, no obeir els acords del partit de boicotejar la
visita reial. La direcció del partit aprova la seva actitud, la qual cosa va empènyer el sector
més crític a abandonar aquesta formació i a fundar-ne una de nova de caire republicà.

El moviment solidari

El rebuig massiu a la Llei de jurisdiccions (1906 -fets Cu-Cut-) va gestar un moviment

patriòtic de reafirmament de la personalitat catalana i de compromís en la lluita pels drets de
Catalunya. Aquest fou l'origen de Solidaritat Catalana (1906), una coalició electoral que
aplegava totes les forces catalanes (des dels carlins fins als republicans federals passant
per la Lliga), llevat dels partits dinàstics (conservador i liberal) i dels lerrouxistes.
Davant les eleccions del 1907, els partits de Solidaritat van decidir presentar una
candidatura conjunta i un programa comú (Programa del Tívoli), que defensava la derogació
de la Llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya òrgans d'autogovern.
Els solidaris van obtenir un gran triomf en les eleccions provincials per a les diputacions, que
es va repetir a les generals, en les quals van fer-se amb 41 dels 44 escons en pugna.
La presència de diputats solidaris al Congrés va obligar el govern Maura a canviar
d'estratègia i a negociar les lleis amb la minoria catalana amb la voluntat tant d'integrar-los al
sistema com de dividir-los. En efecte, les discrepàncies entre els diferents partits que
formaven la coalició solidària van ser l'element fonamental del seu trencament.
El primer factor de discòrdia va ser el projecte de reforma de l'administració local impulsat
pel conservador D'antoni Maura, que els membres de la Lliga volen negociar amb Madrid
com un primer pas cap a la descentralització i que l'esquerra solidària rebutjava per poc
democràtic.
Un segon cas de discòrdia va arribar l'any 1908, quan la Lliga, en defensa dels interessos
de l'Església, es va oposar a un projecte de l'ajuntament de Barcelona que comportava la
introducció a les escoles municipals de la cooficialitat del català, la coeducació i la neutralitat
religiosa.
Finalment, els fets de la Setmana Tràgica, l'any 1909, van acabar de dispersar el moviment
solidari, ja que la Lliga va veure amb bons ulls la repressió i els republicans, en canvi, van
criticar l'actuació governamental.

10. El catalanisme d’esquerres

Els escindits de la Lliga l'any 1904, encapçalats per Lluís Domènech i Montaner, van fundar
el Centre Nacionalista Republicà (1906), un partit que es va definir com a nacionalista,
democràtic i republicà i al qual van afegir-s'hi alguns militants provinents del federalisme.

La seva incidència electoral va ser escassa, perquè el partit de Lerroux detenia una bona
part del vot republicà, però va aconseguir un notable activisme a partir del diari El Poble
Català i de la fundació de nombrosos ateneus. També va promoure el sindicat Centre
Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) vinculat a l'obrerisme.
La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a l'apropament entre les forces republicanes
d'esquerra, que l'any 1910 van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR),
amb la qual van obtenir bons resultats en les eleccions del 1910.
Però la posterior aliança de la UFNR amb el Partit Radical de Lerroux, l'anomenat Pacte de
Sant Gervasi, va desagradar als electors, que van castigar ambdues forces en les eleccions
del 1914. La desfeta electoral va provocar la crisi de la Unió Federal Nacionalista
Republicana, que va desaparèixer l'any 1916.
Davant el que anomenaven la claudicació de la Lliga a Madrid, les forces d'esquerres es van
proposar una renovació dels seus principis basada en la necessitat de catalanitzar el
republicanisme, després de la petjada anticatalana deixada per Lerroux, i de republicanitzar
el catalanisme per posar fi a l'hegemonia de la Lliga.
A més, també van voler atreure sectors de l'obrerisme per tal que abandonessin
l'apoliticisme propugnat pels anarcosindicalistes i esdevinguessin base electoral del
catalanisme d'esquerres.
L'any 1917, Francesc Layret i Lluís Companys van organitzar el Partit Republicà Català. El
1922 un grup d'intel·lectuals i professionals descontents amb la política de la Lliga va
abandonar el partit i va crear Acció Catalana. El mateix any, Francesc Macià fundava
l'organització Estat Català, amb postulats independentistes.
Al seu torn, el 1923 es va crear una organització socialista estrictament catalana, quan un
grup de militants del PSOE encapçalats per Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans van
formar la Unió Socialista de Catalunya.

11. El problema al Marroc i la Setmana Tràgica

El trist record que la guerra de Cuba havia deixat entre les classes populars va comportar
que l'any 1909, quan es va fer una nova lleva, esclatés una violenta protesta popular a
diferents indrets de Catalunya, però sobretot a Barcelona.

El conflicte al Marroc

A partir del 1900, Espanya va consolidar la seva penetració al nord d'Àfrica. La Conferència
d'Algesires (1906) i el posterior Tractat Hispanofrancès (1912) van establir un protectorat
franco espanyol al Marroc. A Espanya li va correspondre el territori del Rif, una zona
muntanyosa del nord, amb l'obligació de pacificar-lo i administrar-lo.

L'interès espanyol es basava en els possibles beneficis econòmics (mines, inversions en

ferrocarrils, etc.), però sobretot en el desig de restaurar el prestigi de l'exèrcit, enfonsat
després del desastre de Cuba, i d'aconseguir que Espanya esdevingués novament una
potència colonial.
La presència espanyola en aquesta àrea es va veure contestada pels atacs continus dels
rifenys, organitzats en cabiles. El 1909, al Barranco del Lobo, els rifenys van infligir una
derrota important a les tropes espanyoles, que van sofrir moltes baixes. Aleshores, es va
decidir d'augmentar el nombre de soldats al Rif amb una lleva dels reservistes, entre els
quals n'hi havia molts que estaven casats.
Es va disposar que alguns regiments partissin des de Barcelona, i això va provocar a la
ciutat un moviment de protesta popular molt important.
La mobilització popular

La mobilització contra la guerra i contra l'injust sistema de quintes es va iniciar al port de

Barcelona el dia 18 de juliol, durant l'embarcament de tropes cap al Marroc. El dia 24, amb
la participació de republicans lerrouxistes, socialistes i anarquistes, es va constituir un
comitè de vaga que va fer una crida a la vaga general.

La revolta popular es va allargar durant una setmana, va desbordar l'objectiu inicial de

protesta i va adquirir un fort component antimilitarista i de rebuig a l'hegemonia social i
cultural de l'Església.
Al carrer es van aixecar barricades, es van produir enfrontaments amb les forces de l'ordre i
es van incendiar més de 80 centres religiosos. Les autoritats hi van respondre declarant
l'Estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions.
El nombre elevat de morts i ferits va radicalitzar el moviment insurreccional, però la falta de
direcció i de coordinació polítiques va derivar cap a l'acció incontrolada de grups que
actuaran indiscriminadament.
La repressió posterior va ser molt dura per part del govern de Maura. Es van celebrar 216
consells de guerra que van afectar 1700 persones i es van dictar 17 penes de mort, de les
quals només se'n van dur a terme 5.
Entre els executats hi havia Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista i fundador
de l'Escola Moderna, que no havia intervingut en la revolta, però que va ser víctima de la
voluntad governamental infligir un càstig exemplar.
L'actuació del govern va aixecar una onada de protestes que va fer caure el govern
conservador de Maura. A Catalunya, els fets del 1909 també van tenir conseqüències
polítiques. Els lerrouxistes, desacreditats pel comportament oportunista dels seus dirigents,
van anar perdent influència entre els treballadors.
El fracàs del moviment va provocar el desengany d'importants sectors de la classe obrera
respecte dels polítics republicans i això va afavorir l'arrelament de l'anarquisme. Pel que fa
al catalanisme, la coalició Solidaritat Catalana va desintegrar-se i la Lliga Regionalista va
patir un important retrocés electoral en les eleccions del 1910, acusada d'haver donat suport
a la repressió.

12. La Mancomunitat de Catalunya

Inicis

La Mancomunitat de Catalunya va ser el primer òrgan administratiu català des del 1714 i la
principal concessió d'autogovern aconseguida pel catalanisme fins a la creació de la
Generalitat l'any 1931.
El procés d'obtenció de la Mancomunitat va ser llarg i difícil i va haver de superar molts
entrebancs. Els seus precedents cal cercar-los en les actuacions desenvolupades des dels
ajuntaments i les diputacions catalanes a partir del moment en què el catalanisme, i en
particular la Lliga Regionalista, va assolir responsabilitats de govern en aquestes
institucions.
En efecte, els polítics catalanistes eren conscients que la regeneració de Catalunya
necessitava un programa de millora de les seves infraestructures, la modernització del
sistema educatiu i el foment de la llengua i la cultura catalanes.
Aquests objectius van convertir-se en el programa de la Diputació de Barcelona l'any 1907,
quan Prat de la Riba va ser-ne escollit president. Així, per impulsar i difondre la cultura
catalana, aquest mateix any, es van crear l'Institut d'Estudis Catalans i la Biblioteca que més
endavant s'anomenaria de Catalunya, i l'any 1913 es va fundar el Consell d'Investigació
Pedagògica.
Amb la voluntat de dotar Catalunya d'òrgans de govern propis, l'any 1911 la Diputació de
Barcelona, amb el suport de les altres diputacions, va promoure la iniciativa de mancomunar
les quatres diputaciones catalanes i va presentar una proposta en aquesta direcció al govern
liberal de Madrid.
Canalejas es va comprometre a tirar endavant un projecte de Mancomunitats, que va ser
aprovat per les corts l'any 1912. Però les circumstàncies no el van acompanyar. El partit
liberal estava dividit i alguns dels seus membres eren força hostils al catalanisme, mentre
que el partit conservador s'hi va oposar perquè era una iniciativa dels liberals. Així, l'any
següent de l'assassinat de Canalejas (1912), el Senat, dominat per forces anticatalanistes,
va bloquejar el projecte aprovat per les corts.
Finalment, l'any 1913 el nou govern conservador, encapçalat per Dato, va publicar un decret
que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament
administratius.

La constitució de la Mancomunitat

La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 6 d'abril del 1914. El nou organisme

consta d'una presidència, per a la qual va ser elegit Enric Prat de la Riba, i una assemblea,
que designava un consell permanent integrat per vuit membres. La Mancomunitat, però,
només va ser una delegació de les funcions que ja tenen les diputacions i va comptar tan
sols amb el pressupost de què aquestes disposaven anteriorment.

És a dir, no hi va haver mai ni cessió de noves competències de govern ni modificacions

pressupostàries que n'augmentessin els recursos. A més, en qualsevol moment el govern
podria suspendre la Mancomunitat, atès que era tan sols un ens administratiu.
La Lliga Regionalista va tenir sempre una presència majoritària a la Mancomunitat, des d'on
va dur a terme una política de govern orientada a estimular el desenvolupament cultural i la
modernització econòmica i social de Catalunya. L'organisme va tenir tres presidents: Prat de
la Riba fins a la seva mort el 1917, Josep Puig i Cadafalch fins al 1923 i Alfons Sala,
nomenat per Primo de Rivera després del cop d'Estat, fins al 1925.
La campanya per l'autonomia

A Catalunya, esperonats per Alfons XIII, que havia mostrat la seva voluntat de resoldre el
tema català, la Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van endegar al final de l'any 1918 una
campanya en defensa de la l'autonomia. A l'inici del 1919 es va presentar a Madrid un
Projecte d'Estatut de Catalunya que proposava la formació d'un govern català i d'un
parlament elegit per sufragi universal.
El projecte va ser mal rebut pels cercles polítics de Madrid, el govern s'hi oposa i el monarca
no hi va donar suport. A més, s'hi va desencadenar una intensa campanya en contra,
organitzada bàsicament per les diputacions provincials castellanes i per algunes entitats
econòmiques que consideraven el projecte autonòmic com un privilegi que podria obrir el
camí cap al trencament d'Espanya.
La seva presentació a les corts va suscitar un debat tan ple d'hostilitats que els diputats
catalans van abandonar la cambra.
D'altra banda, la campanya va coincidir amb un moment de forces tensions socials a
Catalunya davant les quals la Lliga va ajornar la reivindicació autonòmica en considerar
prioritari el restabliment de l'ordre social.
A més, l'animadversió amb què va ser rebuda la proposta a Madrid va suposar un cop fort
per a la Lliga, que va constatar que la col·laboració en els governs de coalició no havia
significat, com esperava Cambó, una sensibilitat més gran envers les reivindicacions del
catalanisme.

L'obra de govern de la Mancomunitat

L'actuació de la Mancomunitat va seguir la política iniciada per la Lliga des de la Diputació

de Barcelona i va tenir dues direccions fonamentals: d'una banda, la creació d'una
infraestructura de serveis públics i administratius bàsics que potenciessin el
desenvolupament econòmic; d'una altra, el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir
d'un projecte cultural i educatiu.

La realització d'aquest programa va haver de superar l'escassetat de recursos econòmics -la

Mancomunitat no va tenir pressupost propi fins a l'any 1918- i la curta vida de la institució.
Pel que fa al desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir bona part dels seus
recursos en un pla de millora de la xarxa viària i també dels sistemes postal i telefònic -entre
el 1916 i el 1921 es va fer arribar la xarxa telefònica a alguns dels pobles més aïllats de
Catalunya-.
També es va endegar un pla d'acció agrària que cercava la modernització de les formes de
producció i l'augment de la productivitat de l'agricultura i la ramaderia. Per això, es van crear
escoles de tècnics agraris mitjans i superiors, camps d'experimentació de conreus i granges
models, i es va fomentar el cooperativisme agrari.
Pel que fa a la cultura i l'ensenyament, es va iniciar un ambiciós projecte centrat en la
reafirmació de la llengua i la cultura catalanes, que va incloure la creació de les Biblioteques
Populars (1918), les Escoles Experimentals (1918) i els Estudis Normals (1919).
Per tal de normalitzar la llengua catalana, l'Institut d'Estudis Catalans va iniciar una tasca
d'unificació ortogràfica, que va ser encarregada a Pompeu Fabra i que culminaria anys més
tard en l'elaboració del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932). També es va
posar èmfasi en la divulgació i la protecció del patrimoni cultural i amb aquesta finalitat es va
constituir la Junta de Museus i el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments.
Paral·lelament es van impulsar una renovació pedagògica que va introduir a Catalunya els
mètodes de Maria Montessori, l'Escola Industrial (creada el 1910), l'Escola del Treball i
l'Escola de l'Administració Local, destinada a capacitar tècnicament els futurs funcionaris
públics de Catalunya. La missió d'aquestes noves institucions educatives, que van ser
veritablement exemplars en el seu temps, era de potenciar la diversificació professional i
preparar professionalment quadres tècnics de nivells mitjà i superior per a la indústria i el
comerç.
 13. La Catalunya a l’etapa dictatorial de Primo de Rivera

Mentre Primo de Rivera exercia com a capità general de Barcelona no había manifestat
hostilitat al catalanisme i fins i tot havia declarat el seu respecte per la llengua, les tradicions
i la cultura catalanes.

Una bona part de la burgesia catalana, i en gran manera els dirigents de la Lliga
Regionalista, van donar suport inicialment al cop d'Estat com una via per acabar amb la
conflictivitat obrera i garantir l'ordre social. El que no imaginaven era el component
anticatalanista que ràpidament va adoptar el nou règim.
El mateix mes de setembre del 1923 es va publicar un decret per a la repressió del
separatisme a partir del qual es va iniciar un procés de desmantellament de les institucions
públiques i privades catalanistes. La Mancomunitat va passar a ser dirigida per
l'anticatalanista Alfons Sala, fins que l'any 1925 fou dissolta definitivament.
També es van clausurar un bon nombre d'institucions catalanistes (ateneus, societats
recreatives, associacions corals...) i es van prohibir les manifestacions en llengua catalana
en un intent de castellanitzar la vida pública del país. L'ús públic de la bandera catalana va
quedar prohibit així com la celebració de l'Onze de Setembre i dels Jocs Florals.
Es va imposar la censura a la premsa diària i a la publicació de llibres i es va produir una
certa depuració del magisteri i de les institucions educatives i culturals vinculades a la
Mancomunitat. La dictadura va mantenir també una dura pugna amb el Col·legi d'Advocats,
la junta del qual fou destituïda, i amb certs sectors eclesiàstics que es negaren a acceptar la
castellanització de tots els seus actes i escrits.
La persecució va arribar fins al Futbol Club Barcelona, quan, arran de la xiulada del públic
en fer sonar l'himne espanyol a l'inici d'un partit d'homenatge a l'Orfeó Català, es va tancar
el camp per sis mesos.

14. Els altres nacionalismes i regionalismes a Espanya

El nacionalisme basc

En els orígens del nacionalisme basc cal considerar la reacció davant la pèrdua dels furs
com a conseqüència de la derrota del carlisme el 1876. Però també hi va influir el procés
d'industrialització de Biscaia, que havia comportat l'aparició d'una burgesia vinculada al
sistema de la Restauració.

El creixement industrial va provocar una forta immigració d'altres territoris de l'Estat

espanyol, que fou vista pels sectors més tradicionalistes com una amenaça a la identitat
basca. En aquest context va guanyar força un moviment cultural en defensa de la llengua, la
cultura i les tradicions basques, que va donar lloc a la creació del moviment dels èuscars,
que presentava un important component religiós i de defensa de la societat tradicional.
El gran impulsor del nacionalisme basc va ser Sabino de Arana, que va formular els principis
originaris del nacionalisme basc a l'entorn de la preservació d'una suposada raça basca,
dels furs i de la religió. El seu lema "Déu i lleis antigues" reflectia la defensa de
l'antiga societat patriarcal des d'una perspectiva antiliberal, catòlica i tradicionalista i
propugnava la independència del País Basc.
Aconseguir la "puresa de la raça" era un dels pilars d'aquest nacionalisme que pretenia
limitar la nova Euskadi a l'ètnia basca, atès que consideraven que els immigrants (els
maketos) deterioraven els costums, la religió i la moral. Per a Arana, els responsables del
retrocés de la identitat basca eren tant la classe dirigent, que amb la industrialització havia
destruït la societat tradicional, com el socialisme obrer, que era estrany a les tradicions
basques.
L'any 1894, Arana va crear la Societat Euskalerria, germen del Partit Nacionalista Basc
(PNB). En un primer moment, les seves propostes feien referència tan sols a Biscaia, però
ben aviat les va fer extensives a tot el territori basc i a Navarra. El PNB va aconseguir els
primers èxits electorals cap a la fi del segle, gràcies al suport de les classes mitjanes
urbanes de Bilbao i la seva rodalia.
Els darrers anys de la seva vida, Sabino de Arana va abandonar els postulats
independentistes i antiindustrialistes i va apostar per la conversió del PNB en un partit
autonomista que defensi la integració dels furs dins el marc de l'Estat espanyol. Encara que
a la mort d'Arana van aparèixer dissensions dintre del nacionalisme basc, el seu progrés
electoral va ser constant en les primeres dècades del segle XX.

El galleguisme

La societat gallega, a diferència de la catalana o de la basca, era eminentment rural. Hi

havia una burgesia feble davant d'unes classes dominants tradicionals, compostes
bàsicament per la vella noblesa territorial i l'Església. L'aparició del galleguisme, com una
forma de reivindicació de la llengua i de les tradicions pròpies, fou minoritària i tardana, tot i
que la identitat gallega s'havia mantingut molt arrelada en el si de la societat pagesa.

Això explica un dels problemes fonamentals del galleguisme: la seva escassa penetració
entre les classes mitjanes, les quals consideraven la defensa de les tradicions i de la llengua
com un signe d'endarreriment cultural i social, identificat amb la pagesia tradicional.

A mitjan segle XIX, s'inicià a Galícia un corrent, O Rexurdimento, que va significar el

redescobriment literari de la llengua, la història i les tradicions gallegues, però amb un
caràcter essencialment culturalista i apolític. La seva figura literària més influent va ser la
poetessa Rosalía de Castro (1837-1885).

Paral·lelament, unes minories cultes, insatisfetes davant la situació del país, van començar
a veure en la subordinació política de Galícia la causa del seu endarreriment econòmic, que
forçava molts gallecs cap a l'emigració. Així, els primers discursos galleguistas estem
impregnats d'una forta denúncia de l'abandonament del país, tant per part dels polítics
espanyols com per la mateixa classe dirigent gallega.
A les dues darreres dècades del segle XIX el galleguisme va adquirir un caràcter més polític,
que es va mostrar en el naixement d'una premsa i els primers projectes galleguistas.
Tanmateix aquest primer galleguisme només es va difondre entre grups minoritaris
d'intel·lectuals i professionals de ciutats com Vigo yA Coruña, tot i el prestigi cultural d'alguns
dels seus representants (Manuel Murguía, Alfredo Brañas). Així, doncs, no va arribar a
arrelar ni entre els grups tradicionals (hidalguía, clero i pagesia) ni entre el gruix
de les classes mitjanes urbanes.
Es va haver d'esperar fins a les primeres dècades del segle XX per trobar una nova
generació de galleguismos amb plantejaments més clarament polítics i amb una influència
social més gran. En aquesta etapa van destacar Vicente Risco i, especialment, Alfonso R.
Castelao, que es va convertir en el gran líder del nacionalismo gallego.

Valencianisme, aragonesisme i andalusisme

Els sentiments particularistes es van desenvolupar també a d'altres regions on es van donar
moviments de ressorgiment cultural que després van evolucionar cap a la política en les
primeres dècades del segle XX.
Un dels més importants va ser el valencianisme, que va néixer com un moviment cultural
(Renaixença) de reivindicació de la llengua i la cultura pròpies i que va tenir en Teodor
Llorente i Constantí Llombart el seus máximos representantes. Més endavant, el
valencianisme polític es va iniciar amb la creació de l'organització Valencia Nova (1904), que
va promoure la celebració de la Primera Assemblea Regionalista Valenciana.
Aragonesisme va tenir els seus orígens a la segona meitat del segle XIX per l'acció d'una
incipient burgesia que va impulsar la defensa del dret civil i la recuperació del patrimoni
cultural aragonés alhora que disfonia una mitificació romàntica dels orígens del regne i de
les seves institucions medievals.
A aquests factors s'hi van afegir, encara que marginalment, el foralisme carlí i, més
endavant, el regeneracionisme de Joaquín Costa, que, encara que no es pot considerar
regionalista, va reclamar de manera insistent els drets socials del món pagès aragonès.
El primer impulsor de la andalusisme va ser el notari Blas Infante, l'ideari del qual va quedar
recollit en la seva obra El Ideal andaluz. L’any 1916 va fundar el primer Centro Andaluz a
Sevilla amb la voluntat que esdevingués un òrgan expressiu de la realitat cultural i social
andalusa.
Més endavant va participar en la primera Asamblea Regionalista de Ronda l'any 1918, on es
van establir les bases del particularisme andalús i es va proposar l'autonomia. Durant la
Segona República, el moviment andalusista va elaborar un primer projecte d'estatut andalús,
que va ser redactat per una assemblea de municipis sevillana.
No obstant això, aquesta iniciativa va tenir un escàs suport popular i no va ser fins a la fi del
franquisme quan es va consolidar un sentiment andalusista amb arrelament popular que
defensen l'autonomia andalusa.