1

CATALANISME CULTURAL
Els orígens del catalanisme cal cercar-los a al segle XVIII, amb la persistència de la identitat catalana:
ús del català com a llengua quotidiana oral i escrita, manteniment de costums i tradicions pròpies, i
consciencia particularista dins la monarquia espanyola.
Això va donar lloc al moviment cultural de La Renaixença, que pretenia recuperar la llengua i la
cultura catalanes.

 Renaixença culta: els intel·lectuals catalans volien promoure el català com a llengua literària,
un utilitzant un català arcaïtzat. En el desenvolupament de la Renaixença, hi va jugar un paper
clau: la restauració dels Jocs Florals (1859), els poetes com Jacint Verdaguer i Bonaventura
Carles Aribau (1833 – La Pàtria), dramaturgs com Àngel Guimerà, autors de narrativa com
Narcís Oller...

 Renaixença popular: Anselm Clavé, Abdó Terrades i Frederic Soler (Pitarra); gent d’idees
progressistes, molt actius en política, i defensors del català “que ara es parla”.

Però, no fou fins al Sexenni Democràtic que es formà un estat d’opinió catalanista. Les primeres
idees catalanistes es concretaren a través de la fundació de La Jove Catalunya (1870-75), una
associació pionera en la idea d’un autogovern per a Catalunya.

Origen del CATALANISME POLÍTIC

El catalanisme polític va sorgir durant la Restauració, en part com a resposta de:
 Carlisme: representa la consciència del món rural català, catòlic i ultaconservador. El seu
programa inclou: la recuperació dels furs (tradicions pròpies d’un territori) i una mena de
federalisme monàrquic. Però, no va ser fins a la Tercera Guerra (1872-1876) que el paper dels
furs va tenir més rellevància dins del seu programa polític. Fins i tot, el 1899, el Partit Carlí va
aprovar un projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya.

 Catalanisme cultural: Renaixença culta i popular (explicat abans)

 Proteccionisme econòmic: exigit pels burgesos industrials conservadors, amb l’objectiu de

protegir i defensar el comerç i la industria catalanes.

 Republicanisme federal: va ser la força política més important de Catalunya fins a la

restauració. Els defensors n’eren: la petita burgesia, els menestrals i el proletariat urbà; que
van passar del sector progressista a l’anticentralista, de l’esquerra política. El seu programa
oferia un sistema democràtic per a un estat federal, on cada territori disposava d’un govern
autònom.

CATALANISME POLÍTIC
Valentí Almirall, al 1882 va crear un centre cultural i científic, el Centre Català, amb un objectiu
patriòtic: fomentar i defensar els interessos morals i materials de Catalunya.
2

El 1885, Almirall va impulsar la confecció del Memorial de Greuges, que es va lliurar a Alfons XII. En
la carta es denunciava l’opressió que Castella exercia sobre Catalunya, s’exigia l’harmonització dels
interesso de les diferents regions de l’Estat, es reivindicava el proteccionisme econòmic i codi civil
català.

 Els sectors conservadors del Centre Català es negaven a la participació política, així que van
crear una organització cultural: la Lliga de Catalunya (1887). Que va impulsar a la creació de la
Unió Catalanista (1891), la qual al 1892 va aprovar les Bases de Manresa: un document on es
defensava un projecte d’Estatut d’Autonomia a Catalunya i incloïa elements federalistes i
tradicionalistes. Des del diari “La Renaixença”.
Dins aquest catalanisme conversador també hi ha havia part de l dins de l’Església alguns
sectors (especialment al bisbat de Vic) van evolucionar des del tradicionalisme cap al
catalanisme més pairalsita. Eclesiàstics com el bisbe Torras i Bages van vincular catolicisme i
catalanisme; un bon català era un bon cristià i viceversa. Per ells, Catalunya era una nació
perquè disposava d’una ànima pròpia que s’expressava a través de la llengua, la cultura i la
religiositat.

 Els sectors progressistes del Centre Català: opinaven que el catalanisme ja era un moviment
prou madur per participar en la vida política i presentar candidatures en les eleccions generals.
Entre les personalitats que donaven suport a aquesta segona idea en destacava Enric Prat de la
Riba. Des del diari “La veu de Catalunya”.

La pèrdua de les darreres colònies es convertirà en l’empenta definitiva que necessitava el

catalanisme per entrar en l’escena electoral espanyola = Lliga Regionalista (1901), el partit polític de
la burgesia catalana industrial.

VALENTÍ ALMIRALL
Idees: provinent del republicanisme federal, fou l’ànima del moviment catalanista laic i republicà.
Va ser el doctrinari catalanista més important en els primers anys de la Restauració.
El 1882 Centre Català.... El 1885 Memorial de Greuges...
La seva obra més important és “Lo Catalanisme” (1886)
Va participar en consolidació del teatre modern i de la premsa escrita en català, ja que va dirigir el
Diari Català (el primer diari polític escrit en llengua catalana).
Entre 1868 i 1881, Almirall va militar en el Partit Republicà Democràtic (PRDF), que volia
transformar el sistema polític espanyol, centralista i uniformitzador, en un de federal,
descentralitzat i respectuós amb la diversitat cultural espanyola.

JOSEP TORRES I BAGES

 3

Bisbe de l’Alt Penedès que va fer una vida dedicada a l’estudi i publica nombrós escrits filosòfics i
religiosos. Màxim representant al seu temps del catalanisme conservador i catòlic.
S’oposa al catalanisme d’Almirall i proposa un regionalisme moderat i vinculat a la religió catòlica.
Va intervenir en la redacció de les Bases de Manresa i redactà una comunicació sobre l’ús del català
a les esglésies. El 1899 fou nomenat bisbe de Vic.

ENRIC PRAT DE LA RIBA

És un dels principals responsables del ressorgiment del sentiment nacional català del segle XIX.
Defensor del dret català, també ho fou de la llengua catalana.
Va intervenir en la redacció de les Bases de Manresa.
Membre de la Lliga de Catalunya fins al 1899, va impulsar la creació del Centre Nacional Català, i el
1901 va ésser un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Va dirigir el diari La Veu de Catalunya.
Al 1907 va esdevenir el president de la Diputació de Barcelona, durant el seu mandat va fundar
l'Institut d'Estudis Catalans i la Mancomunitat de Catalunya (de la qual fou president del 1914 fins la
seva mort).
Va dirigir el diari “La Veu de Catalunya” i va impulsar impulsar el diari “La Renaixença”.

RESTAURACIÓ BORBÒNICA
Amb la fi de la 1º República, el nou sistema polític fou dissenyat per Cánovas del Castillo i es basava
en:
- La monarquia d’Alfons XII (fill d’Isabel II)
- L’alternança al poder de 2 partits dinàstics (partit liberal i partit conservador) mitjançant el sistema
del bipartidisme. Els 2 grups dinàstics eren partits de minories que representaven els sectors
socials dominats. En la pràctica no es diferenciaven gaire, a causa d’un acord que permetia abolir
una llei que l’altre govern havia aprovat.
 Partit liberal: Mateo Sagasta (professionals liberals, comerciants, banquers, militars,
funcionaris)
 Partit conservador: Cánovas del Castillo (aristocràcia, grans terratinents, industrials catalans
i bascos, part del clergat no intergista)
- Constitució conservadora de 1876 – Sufragi censatari (llei electoral de 1878). Sobirania reial i de les
Corts (bicameral a l’estil britànic: Congrés i Senat). Estat catòlic, però tolerància a les altres
religions.
En definitiva es va establir un “Torn Pacífic” en el govern (Pacte del Pardo) i va durar més de 40 anys
(fins el 1917). Quan un partit perdia la confiança de les Corts o es desprestigiava, cedia el seu lloc a
l’altre. Aquesta alternança, poc democràtica, era possible gràcies al sufragi censatari i el desinterès
de la població en la política (molts poc votaven). Més endavant, quan Sagasta al 1890 instaura el
sufragi universal masculí; es va recórrer al: caciquisme (sistema de relacions de coacció, organitzat
pels cacis per excloure les classes populars de la vida política) i altres trampes electorals
 4

(l’encasillado, “la partida de la porra”, la tupinada...). A causa d’això, els grups de l’oposició van
quedar marginats.
A partir del 1890, el torn pacífic inicià una crisi a causa del desprestigi, la divisió dels 2 partits
dinàstics i la mort dels seus 2 líders (Cánovas assassinat per un anarquista el 1897 i Sagasta mort el
1902).

“ENEMICS DE L’ESTAT” = grups d’oposició al règim de la Restauració (grups petits amb poca força)
Republicanisme: dividit en diferents petits partits segons trets tàctics (participar en el sistema, o no
participar-hi, o enderrocar-lo violentament) i trets ideològics (progressistes, federals, centralistes...).
Alejandro Lerroux a Barcelona i Blasco Ibáñez a València, van expandir en aquestes ciutats el
republicanisme (radical, anticlerical i anticatalanista).
Carlisme: va pretendre presentar-se com a l'única força política autènticament catòlica.
Moviments obrers: Després dels importants progressos aconseguits en el Sexenni, durant 1874 i
1881 els treballadors van patir una forta repressió política, alhora que es van empobrir a causa de la
congelació dels salaris. Això va provocar una significativa emigració, sobretot cap a terres americanes.
La situació obrera va millorar a partir de 1881 amb la formació del primer govern Sagasta, que
inaugurà una política més permissiva que es concretà amb la llei d’associacions de 1887.
 Els anarquistes, abundants a Catalunya (sindicalistes) i Andalusia (revolucionaris), al 1881 van
fundar la Federació dels Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Els anarquistes van optar
per “la propaganda pel fet” o “acció directa”, accions violentes com la Bomba del Liceu o la
Bomba del carrer Canvis Nous. El govern de Cánovas va reprimir aquests atemptats amb molta
duresa i sang freda (els processos de Montjuïc 1897).
 Els marxista van fundar el sindicat de la “Unió General de Treballadors” (UGT) a Barcelona al
1888. El 1879 es va fundar clandestinament el PSOE, liderat per Pablo Iglesias (fou legalitzat al
1881).
Moviments regionalistes: Galícia, València... Moviments nacionalistes: Catalunya i País Basc
1875 – 1900

Economia: 2 fases:
 Creixement i expansió: gràcies principalment al sector agrícola: especialització vitivinícola
orientada a l’exportació. La fil·loxera va aparèixer a Catalunya després de liquidar les vinyes
francesos, així que els catalans van aprofitar la desgracia francesa per entrar en el mercat i
elevar enormement els preus. També són importants els sector: miner, tèxtil, siderúrgia i
metal·lúrgia.
 Depressió: a partir del 1886, a causa: crisi de la Borsa (1882), crisis agrícoles (van afectar la
Catalunya cerealística, importació a gran escala de cereals barats; i la Catalunya vitícola, la
fil·loxera i la recuperació de la viticultura francesa), i crisi industrial (els industrials espanyols
van demanar més mesures proteccionistes, i el govern va aprovar nous aranzels al 1891; però
llavors es va començar aplicar una política més lliurecanvista, fet que perjudicà el comerç
espanyol).
5

 Solució per la fil·loxera: replantació de les vinyes amb peus americans, que eren immunes a
la plaga, i s'empeltaven amb espècies tradicionals del país. Però no va servir de res, perquè
les vinyes franceses s’havien recuperat i tornaven a ser el líder del mercat.
 Conseqüències de la crisi agrària: èxode rural, conreus de secà (prou vinya i més ordi,
patates) i conflictes entre propietaris vinyes – pagesos rabassaires (els pagesos viticultors
tenien contractes de rabassa morta = fer ús de les terres fins que morin els ceps. Amb la
fil·loxera els ceps van morir i es van haver d’acordar nous contractes = contractes a 50 anys).

Durant el 1800, totes les dones continuaven el paper tradicional femení: la reproducció, la cura dels
fills i la realització de les tasques domèstiques. Dins el matrimoni l’autoritat del marit era total,
perquè les dones es consideraven inferiors respecte l’home en determinades capacitats (per això
cap constitució no es plantejava el vot femení). En resum, l’àmbit públic (política, cultura, treball...)
era de l’home i l’àmbit domèstic/familiar de la dona.
Quan la dona començà a incorporar-se al món laboral (principalment al sector tèxtil) va sofrir una
triple discriminació:
 L’explotació laboral (igual que els treballadors masculins, elles també patien condicions
laborals molt dures, falta d’higiene...)
 Sous inferiors, tot i fer el mateix treball que un home (per això es contractaven dones a les
fàbriques, ja que resultava més econòmic)
 Doble jornada laboral (les dones, a part de treballar, també havia de dedicar-se a les tasques
domèstiques, als fills i a l’home quan arribava a la llar)

DESASTRE DEL 98 – Guerra de Cuba (1895 – 1898)

El 1895 va començar la segona i definitiva guerra d’independència cubana (la primera fou al 1879,
“la guerra chiquita") liderada pel crioll José Martí. Les causes:
 La corrupció de l’administració colonial (incompliments del acords pactats al Tractat de Zanjón
de 1878, el qual concedia als cubans els mateixos drets que als espanyols).
 La negativa a concedir l’autonomia a l’illa.
 El rígid proteccionisme econòmic espanyol (els cubans volien comerciar lliurement el seu sucre i
tabac amb els països de l’entorn).
Fou una guerra de guerrilles. La tropa espanyola era dirigida pel general Weyler, el qual aplicà
mesures dràstiques de repressió com la concentració de la població rural. La duresa de Weyler
motivà als Estats Units a donar suport a Cuba, i l’explosió del vaixell nord-americà “Maine” al 1898,
al port de l’Havana, va servir d’excusa perquè els EUA declaressin la guerra a Espanya. El conflicte
durà pocs mesos, a causa de la gran superioritat bèl·lica dels EUA i la llunyania de la metròpoli
espanyola.
El 1898 l’exercit nord-americà va destruir tots els vaixells espanyols de Filipines i de Cuba; així que
Espanya es va veure obligada a acceptar el Tractat de París, en el qual reconeixia la independència
de Cuba i cedia Filipines, Puerto Rico i l’illa de Guam als Estats Units. Finalment, el 1899 el govern
espanyol vengué a Alemanya les restes de l’imperi del Pacífic: les illes Marianes, Carolines i Palaos.
Les conseqüències que va patir Espanya pel desastre del 98:
 Elevat nombre de cadàvers (epidèmies, guerres, fam...)
 Pèrdua de prestigi internacional
 6

 Caiguda del govern conservador

 Crisi econòmica, molts industrials que havien traslladat els seus negocis a les colònies van quedar
arruïnats.
 Expansió del Regeneracionisme, un moviment polític i cultural que pretenia condemnar el passat
espanyol per així modernitzar i regenerar el país. Els regeneracionistes estaven insatisfets amb el
sistema de la Restauració i volien canviar-lo. Els intel·lectuals regeneracionistes castellans foren
anomenats “Generació del 98” i alguns membres foren Joan Maragall, Joaquín Costa, Unamuno,
Pío Baroja... Però pocs resultats pràctics assolí el regeneracionisme espanyol; potser el més
destacable fou la creació l’any 1900 del ministeri d’Instrucció Pública.
A Catalunya, el desastre del 98 va provocar que la indústria catalana també perdés un important
mercat pels seus productes. No obstant, hi havia una part positiva: molts catalans que havien
emigrat a les colònies per negocis (“indanos”), van tornar a Catalunya amb maletes carregades de
bitllets.
En general la burgesia catalana estava descontenta amb la Restauració i va decidir intervenir en la
vida política, donant suport a les iniciatives regeneracionistes espanyoles (general Polavieja).

1900 - 1914

Demografia: la població espanyola cresqué de forma lenta però continuada, gràcies a la caiguda de la
taxa de mortalitat (millores sanitàries), però la mortalitat infantil era molt elevada. I l’emigració
interior (del camp a les ciutats) i l’emigració exterior (a Amèrica) continuaven sent altes.
Les ciutats (com Barcelona) van absorbir bona part del creixement demogràfic, i van experimentar
una profunda transformació (procés d’urbanització). El territori de la ciutat va créixer físicament amb
l’annexió dels municipis propers.
Societat: A les ciutats hi havia una minoria benestant (burgesia) que portaven una vida ostentosa i
rica (òpera, mansions, estiuejar, hipòdroms...). Però la majoria era el proletariat, cada vegada més
nombrós, que vivia en unes condicions molt dures (sense recursos ni formació).
No obstant, la majoria de la població espanyola continuava vivint al camp, l’agricultura (conreu de
secà) i la ramaderia ocupaven la major part de la població activa. Predominava el latifundi,
l’agricultura extensiva amb propietaris absentistes, contractes vitalicis i de masoveria, poca
productivitat de la terra, grans extensions però poc conreades... Al camp, molta religiositat i molt
analfabetisme.
Activitat industrial: l’activitat minera experimentà un fort retrocés a causa de la baixada
d’exportacions; les indústries de béns de consum es mantingueren estables; les indústries elèctriques
i les de béns d’equipament (materials de construcció) foren les més dinàmiques. Les indústries del
ciment i química també van expandir-se.
Política: Alfons XIII fou coronat rei al 1902 davant tots aquests problemes:
 Nacionalismes: les regions amb llengua pròpia (gallec, basc, català) volien disposar d’òrgans de
govern autònoms que els hi permetessin conservar les seves particularitats i llengua. El concepte
de pàtria s’està desintegrant.
 7

 Religiositat: la Constitució definia un Estat confessional catòlic, però els intel·lectuals i els obrers
consideraven excessiu el pes de la religió i de l’Església catòlica a la societat i a la política
espanyola.
 Problemes socials: el malestar dels obrers i camperols s’incrementaren provocant conflictes
socials i protestes que es van canalitzar a través de l’anarquisme i del socialisme.
 Guerra del Marroc: es convertí en una pèrdua d’homes i de diners per al país.
 A més: un retard econòmic i cultural respecte la resta d’Europa, un regim polític corrupte i
artificial, un exèrcit ferit en l’orgull (pel desastre del 98) que feia cops d’estat...
El tron pacífic continuava, però va caure en crisi per: la mort dels 2 líders (assassinat de Cánovas 1897
i mort de Sagasta 1903) i el creixement de l’oposició:
 Moviments nacionalistes:
 Catalanisme: la burgesia catalana, a les eleccions del 1901, va donar suport a una candidatura
catalanista anomenada "dels quatre presidents". Gràcies a la victòria d’aquest partit, es va
fundar la Lliga Regionalista (1901), partit defensor d'un catalanisme possibilista i socialment
conservador, liderat per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.
 Basquisme: la burgesia basca, al 1894, va fundar el Partit Nacionalista Basc (PNB), liderat per
Sabino Arana, i que es fonamentava en: les idees tradicionalistes i religioses, properes al carlisme
i la defensa dels furs i dels costums.
 Galleguisme: els intel·lectuals i escriptors gallecs van crear un moviment apolític, culturista i
conservador (Rexurdimento) per recuperar la cultura i la llengua gallega,

 Carlisme: s’oposava a la monarquia alfonsina i seguien igual de malament: menys del 3% del
vots.
 Republicanisme: els partits republicans començava a tenir un cert èxit electoral a les capitals
de província, però mai acaben de consolidar-se a causa d’un programa poc precís i una
estructura molt subdividida. Alejandro Lerroux creà el Partit Republicà Català (1901), que fou
la força política més important a Barcelona (molt suport de la classe obrera), i que criticava la
burgesia i defensava l’anticlericalisme i el nacionalisme espanyolista. Però la corrupció de
Lerroux i dels principals dirigents del partit, i la seva progressiva moderació, van fer que el
partit anés perdent suport. I el 1908 Lerroux fundà el Partit Republicà Radical.
 Moviments obrers: va optar pel sindicalisme revolucionari, formant Solidaritat Obrera (1907),
un reagrupament de sindicats obrers ja existents a Barcelona (socialistes i anarquistes), amb
els objectius: d'aconseguir el compliment de les lleis laborals, i fundar un setmanari de
formació i d'informació obrera. 
 Els marxistes (socialistes): el PSOE va anar creixent i consolidant-se.
 Els anarquistes: estaven devastats per la repressió del govern davant els seus actes terroristes.
Així que van apostar per crear un sindicat: Confederació Nacional del Treball (1911), que
esdevingué la primera força sindical d’Espanya, i es basava en: el sindicat únic i l’acció directa.
Però dins la CNT es van començar a diferenciar 2 grups: els revolucionaris (violents) i els sindicals
(pacífics).

La conseqüència d’aqueta situació política foren governs molts inestables i efímers:

 El govern de 1899, encapçalat pel conservador Francisco Silvela, intentà recollir l’esperit
regeneracionista, però fou impossible davant tots aquests problemes. A més, davant l’elevat
 8

dèficit que la guerra havia generat, es van augmentar els impostos i el descontentament popular
es va estendre (Barcelona es va iniciar un moviment per no pagar aquests impostos: el
Tancament de Caixes).
 El govern de 1903, encapçalat pel mallorquí conservador Antonio Maura, inicià un procés de
regeneració del país revitalitzant l’economia, modernitzant l’administració pública (“Llei
d’Administració Local”) i normalitzant la vida política.
* Quan Sagasta va morir (1903), el Partit Liberal es va dividir (liberals i més conservadors) i el nou
líder fou José Canalejas, que impulsà una política reformista centrada en tres aspectes polèmics: un
moderat anticlericalisme, l’increment de la fiscalitat i la introducció del servei militar obligatori.
Canalejar fou assassinat (1912) i el partit es tornà a dividir.

LES CRISIS POLÍTIQUES DE LA RESTAURACIÓ

Política intervencionista d’Alfons XIII: el rei començà a intervenir a la vida política del país, exercint
el seu poder per sobre de la democràcia i associant-se amb alts càrrecs de l’Exèrcit, l’Església,
l’aristocràcia... Fins que als anys 20 es va comprometre amb el dictador Primo de Rivera.
Llei jurisdiccional: El govern espanyol en comptes de condemnar l’acció militar, donà suport a
l’exercit, és més, el ministre Moret (1906) aprovà la Llei de Jurisdiccions: una normativa legal segons
la qual els delictes contra l’Exèrcit i la pàtria serien jutjats pels tribunals militars. Això significà el
retorn de l’exèrcit a la seva tradició intervencionista.
Solidaritat Catalana: tots els partits catalans no dinàstics, des dels carlins fins als republicans (llevat
de Lerroux), es van unir per crear: Solidaritat Catalana (1906), amb els objectius d’abolir la Llei de
Jurisdiccions i començar el procés vers l’autonomia de Catalunya. Solidaritat Catalana va assolir un
èxit rotund, a les eleccions generals de 1907, obtingué 41 dels 44 diputats que s’havien d’elegir a
Catalunya. Però les diferències entre els integrants i els efectes de la Setmana Tràgica, van portar a la
seva dissolució.
Guerra del Marroc: Espanya, des de la Conferència Internacional d’Algeciras (1906) exercia el
protectorat sobre una part del Marroc; i això era una oportunitat per: refer el prestigi internacional
de l’exèrcit espanyol (després del desastre del 98), fer d’Espanya la nova “potència colonial”, explotar
els rics jaciments marroquins (companyies privades espanyoles), afavorir els interessos del
capitalisme financer espanyol... Però al 1909, al Barranco del Lobo, les guerrilles marroquines van
derrotar les tropes espanyoles, causant un gran nombre de baixes. El govern espanyol, per reforçar
l’exèrcit, va allistar un gran nombre de reservistes (la majoria ja casats).
Setmana Tràgica: la massa obrera de Barcelona, al juliol del 1909, va dur a terme una revolta popular
incontrolada de caràcter violent, antimilitar i anticlerical; per mobilitzar-se en contra: de la Guerra del
Marroc, el sistema de reclutament de “quintes”, la lleva dels reservistes, les males condicions de vida
i laborals dels obrers, els interessos amagats de companyies mineres espanyoles... Els obrers van
ocupar els carres de barricades, vaga general (Solidaritat Obrera), manifestacions massives,
assassinats, vandalisme, crema i saquejos d’edificis religiosos i altres infraestructures...
La repressió fou dura: centenars de morts, ferits, exiliats, censures i l'afusellament de Francesc Ferrer
i Guàrdia (pedagog anarquista) acusat de ser el dirigent de la revolta (cosa que no es va demostrar).  
Davant la duresa de la repressió, com Joan Maragall va escriure uns quants articles en els quals
pretenia analitzar els fets (“La ciutat del perdó”, sense un perdó no es podria superar mai la forta
crisi que havia patit Catalunya). Prat de la Riba es negà a publicar l’article a La Veu de Catalunya.
 9

A nivell estatal els fets de la Setmana Tràgica provoquen la unió de forces dels sistema (partit liberal) i
de l’antisistema (republicans i socialistes) en una duríssima campanya de l’oposició d’esquerres
("Maura no") per exigir la caiguda de Maura del poder. Això causà una crisi del sistema, ja que
posava en perill el torn pacífic.
Mancomunitat de Catalunya (1914): institució que agrupà les quatre diputacions catalanes per lluitar
per l’autonomia catalana. Fou presidida per Enric Prat de la Riba (1914 - 1917) i Josep Puig i Cadafalch
(1917 - 1925), tots dos de la Lliga Regionalista. La Mancomunitat no té cap poder polític (; però sí té
un valor simbòlic per la visió de país, s’ha unificat el territori català.
La Mancomunitat era un organisme de gestió conjunta i coordinada dels recurso que tenien les
províncies catalanes (formació tècnica i professional, cultura, sanitat, serveis d’agricultura, obres
públiques, comunicacions...). Bàsicament perseguia 2 objectius:
- Desenvolupament econòmic del país: xarxa de carreters, xarxa postal, xarxa telefònica... i
ensenyament professional (Universitat Industrial i Escola del Treball)
- Fomentar la cultura i llengua catalanes: normalització de la llengua catalana (diccionari de Pompeu
Fabra), potenciació de l’Institut d’Estudis Catalans, creació de biblioteques populars a comarques,
protecció del patrimoni històric i artístic...

ESPANYA - CONSEQÜENCIES I.G.M.

1915 – 1919: saldo positiu de la balança comercial, a causa de la guerra i la neutralitat d’Espanya,
van fer que s’incrementessin extraordinàriament les seves exportacions i disminuïssin les
importacions (procés de substitució d’importacions, la indústria espanyola hagué de manufacturar
productes que abans importava; així que s’ampliaren les indústries existents). També es van créixer
les entitats de financeres (bancs).
1916... : vagues en demanda d’augments salarials, ja que l’augment de les exportacions provocà
una inflació important dels productes bàsics, causant la pèrdua de poder adquisitiu de les classes
treballadores i un major descontentament popular.
Estiu de 1917: greu crisi política que posà en perill la Restauració, la causa fou la confluència de 3
moviments reivindicatius (militar, polític i obrer) que mai unir-se en un únic projecte revolucionari
perquè els seus objectiu eren massa diferents. En una situació social inestable i d’un govern feble:
- Alguns sectors militars es van manifestar públicament en demanda de millores econòmiques
i professionals. Van formar un sindicat (Juntas Militares de Defensa) per manifestar
l’autonomia de l’exèrcit respecte al poder civil i el desig d’intervenir més en la vida del país.
- Republicans, socialistes i catalanistes van criticar amb duresa els partits dinàstics i exigiren
una reforma constitucional per democratitzar el país. Així que es van suspendre els drets
constitucionals i es van tancar les Corts. Els parlamentaris catalans van demanar que es
tornessin a obrir, van redactar un programa i van convocar una assemblea de parlamentaris
a Barcelona on es demanava la formació d’un govern d’unitat i la convocatòria d’eleccions
generals constituents. El govern va prohibir l’assemblea i va tancar els diaris republicans i
catalanistes.
- Els obrers, empesos per l’eufòria de la revolució russa, van realitzar una vaga general
revolucionària (dirigia per la CNT) a bona part de l'Estat per reclamar un canvi en el sistema
polític. Però el govern ofegà l'intent de revolta armada i realitzà una forta repressió.
10

Novembre de 1917: finalitza la crisi. Dato va dimitir i es va formar un govern de concentració

(encapçalat pel conservador Maura) on per primer cop hi eren presents els nacionalistes catalans.
Maura va elaborar un programa basat en: la modernització parlamentària del país, la solució del
conflicte militar per tornar a la normalitat civil i política, una àmplia amnistia per disminuir la
conflictivitat social, i l’aprovació d’un pressupost que fes possible la modernització del país.
1918: CNT va celebrar el Congrés de Sants, on es van fixar una nova orientació: un sindicat únic i
d'acció directa. L'èxit de la nova tàctica de sindicat únic va quedar demostrat en un seguit de vagues
(la de la companyia elèctrica La Canadenca). En general es va revifar el conflicte patronal –
treballadors.
1916 – 1923: època del pistolerisme. La crisi econòmica afectà al sector industrial català i endurí la
patronal, la qual (davant l'anarcosindicalisme i les actituds extremes de "defensa social") va prendre
mesures més dràstiques ( llei de fugues) i creaven o finançaven els Sindicats Lliures i les partides de
pistolers a sou. La resposta de la CNT més radical fou atemptar contra els amos de les fàbriques.
1918 – 1921: època del trienni bolxevic. El conflicte social també esclatà al camp (Andalusia), on els
jornalers protagonitzaren un seguit d’actuacions violentes (vagues, destrucció de collites,
ocupacions i repartiments de terres dels latifundistes).
1921: les tropes espanyoles van ser massacrades a Annual per l'exèrcit rifeny d'Abd el-Krim. Aquest
desastre militar va agreujar la inestabilitat política, social i econòmica espanyola.
1918... : la Lliga va impulsar una campanya per a demanar l‘Estatut d'autonomia per a Catalunya. La
Mancomunitat va ser capdavantera i va comptar amb el suport dels partits polítics catalans. La
reivindicació fou molt mal rebuda per Madrid, que respongué amb molta propaganda anticatalana.
1917: es funda el Partit Republicà Català (Lluís Companys), un partit catalanista de nacionalisme
d'esquerres, que incorporava elements del pensament social al seu propi ideari.
1922: es funda Estat Català (Francesc Macià), un partit independentista radical (defensa la lluita
armada), que apostava per trencar qualsevol relació amb Espanya i proclamar l'Estat Català (amb el
País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya del Nord, i potser, Occitània).

LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1931) Rivera era el Capità General de

Catalunya
Causes: la conflictivitat social de l'etapa (vagues, terrorisme, pistolerisme, locauts), la crisi economia
(estancament de salaris i alça de preus, pèrdua de mercats exteriors), les derrotes militars en la
guerra del Marroc, la crisi política de la Restauració (desprestigi pel frau electoral), l’auge dels
nacionalismes perifèrics, creixement de les organitzacions obreres... En general una crisi del sistema
liberal.
Suport: part de polítics i partits monàrquics, rei Alfons XIII, burgesia industrial i financera (inclosa la
catalana), terratinents, grups polítics d’extrema dreta.

Règim autoritari (1923 – 1925)

11

Rivera creia que per arreglar els problemes del país n’hi havia prou en aplicar, a tots els àmbits de la
vida publica, les formes d’actuar de l’exercit (jerarquia, disciplina, obediència, responsabilitat). Per
això es va rodejar de 8 generals i inicià una dictadura militar.

1r Objectiu: restaurar l'ordre públic  Reformes: suprimir el sistema parlamentari: suspendre tots
els drets públics, prohibir l’activitat política i sindical (en especial l’obrera, com la CNT i el PCE),
realitzar una forta repressió del moviment obrer, estendre a tot l'Estat el sometent català (una
milícia paramilitar)... La vida política es militaritzà i els mateixos militars ocuparen els càrrecs de
governador civil, des d’on elegien els terratinents i els representants burgesos dels ajuntaments.
Reformes a Catalunya: prohibir l’ús públic de la llengua catalana (i escoles, esglésies) i
l’exhibició de la bandera catalana. El món associatiu (ateneus, societats recreatives...) va ser
controlat o tancat. Es va dissoldre la Mancomunitat (1925). Des de Catalunya s’intentà un atemptat
contra Alfons XIII (Complot del Garraf al 1925) i s’intentà envair Catalunya des de Prats de Molló
(1926).

2n Objectiu: tapar l'escàndol de la guerra del Marroc  Reformes: acabar la conquesta del territori
i imposar la pacificació per la força (es va organitzar un desembarcament massiu de tropes
franceses i espanyoles a la badia d’Alhucemas al 1925)

3r Objectiu: millorar l’economia del país  Reformes: accentuar el poder de l'oligarquia financera,
expansió dels bancs, concedir monopolis, continuar amb la tradicional política proteccionista,
invertir en obres públiques (que causà la crisi de la Hisenda, la multiplicació dels deutes i una
davallada de la cotització de la moneda).

La Dictablanda (1930 – 1931)

1930 - Primo de Rivera va dimitir, a causa de: a partir de 1927 l’atur va començar a augmentar; el
1929 el descontentament es va estendre a empresaris i inversors i es va produir una fugida de
capitals cap a l’estranger; alhora el rei veia com s’identificava la monarquia amb la Dictadura...
Aleshores es va formar un govern provisional (dictablanda) presidit pel general Dámaso Berenguer.
Pacte de Sant Sebastià (republicans, catalanistes d’esquerra i socialistes organitzaren un comitè
revolucionari que havia de canviar el règim per mitjà d’un aixecament militar). Però la Insurrecció
de Jaca va ensorrar el pla.

Durant la dictadura...
- Societat: molta població va anar a viure a les ciutats i a treballar els sectors secundari i terciari,
provocant una gran modernització de la societat: generalització de l’electricitat, introducció
d’electrodomèstics, aparició de nous mitjans de comunicació (radio), consolidació de la premsa
escrita... Van aparèixer noves formes d’oci, com els casinos, els ateneus, l’esport (futbol) i el
cinema.

- Condició de la dona: la dona es considerava un ésser inferior intel·lectualment a l’home, per això
estava obligada a obeir al marit. Dedicava la seva vida professional a fer d’esposa i de mare (i
eren educades amb aquest objectiu). El treball fora de la llar estava mal vist i només era tolerat
en cas de necessitat per completar el sou de l’home.
1910 - Dret de la dona a l’educació superior.
12

Organitzacions que defensen el sufragi: Asociación Nacional de Mujeres Españolas al 1918 (Clara
Campoamor i Victoria Kent) i Cruzada de Mujeres Españolas al 1921 (Carmen Burgos).

- Moviment obrer socialista: PSOE visqué una important crisi, així que un petit grup es separà i
fundà el Partido Comunista de España (1921), però els comunistes eren un grup molt minoritari.
- Moviment obrer anarquista: visqueren fortes tensions entre els partidaris de la lluita pacífica i
els més revolucionaris, els quals formaren la Federación Anarquista Ibérica (1927).

II REPÚBLICA (1931-1939): amb a fi de la monarquia, el 14 d’abril de 1931 es proclamà la

República.

Bienni progressista o reformista (1931 – 1933)

El govern provisional estava format pels partits del Pacte de Sant Sebastià, que eren de: centre
(liberals i radicals), centreesquerra (radical- socialistes i republicans progressistes) i esquerra
(socialistes). Niceto Alcalá – Zamora fou l’elegit president del govern i de la República.
El govern provisional va convocar Corts constituents. Elegit un govern legítim, republicans i
socialistes començaren l’elaboració de la Constitució de 1931, amb reformes de caràcter
democràtic i burgès:
1. Llibertat: religiosa, d’expressió, reunió, associació i petició.
2. Dret de: lliure residència i circulació, d’elecció de professió, inviolabilitat del domicili,
correspondència i protecció a la família.
3. Dret al: divorci, treball, cultura i l’ensenyament.
4. Igualtat davant la justícia. Es suprimia qualsevol privilegi de classe social i de riquesa.
5. Sufragi universal, home i dones majors de 23 anys.
6. Es renuncia a l`ús de la guerra com a instrument polític.
7. El poder legislatiu és de les Corts (assemblea unicameral = el Congrés dels Diputats, triada
directament i que té un mandat de 4 anys)
8. El poder executiu és del President de la República, que és el Cap l’Estat (té mandat de 6 anys).
9. El poder judicial és del Tribunal Suprem i les corts subordinades a aquest. Es crea un Tribunal de
Garanties Constitucionals per resoldre la inconstitucionalitat de les lleis.
10. El Govern està format pel President del Consell de Ministres i els ministres, que s’encarreguen
de la direcció superior de l’Estat i els serveis públics.
11. Separació Estat – Església: mesures per secularitzar la societat i l’Estat (eliminació de la
influència dels clergat en el sistema educatiu, la supressió del finançament públic a l’Església...)
12. Reforma de l'exèrcit (llei Azaña): racionalitzar i democratitzar l’exèrcit espanyol i eliminar la
seva intervenció en la política (reduir els seus efectius, limitar pressupostos, controlar acadèmies
militars...)
13. Reforma educativa: per disminuir l’analfabetisme i augmentar la taxa d’escolarització infantil, es
va augmentar el nombre d'escoles i de mestres, sobretot en el medi rural. Establiment de la
coeducació, que la religió no fos obligatòria a les escoles i que se suprimissin progressivament les
escoles de l'Església.
13

14. Reforma agrària (llei de bases de la reforma agrària): per corregir les desigualtats socials del
camp espanyol, l’Institut de la Reforma Agrària expropiava les grans finques senyorials (sense
indemnització) i els latifundis del sud (amb indemnització) per entregar-les als seus cultivadors,
individualment o amb cooperatives. També es va disminuir el creixement de la superfície cerealista.
15. Estat integral, constituït per municipis agrupats en províncies. Concedia l’autonomia a les
regions que ho sol·licitessin, però no era possible qualsevol procés d’autodeterminació.

Conflictivitat social
Àrees industrials i grans ciutats: conflictes laborals i vagues, a causa del: malestar de la classe
obrera, l’augment de l’atur i la politització de la vida social. Anarquistes i comunistes van
protagonitzar una gran agitació política i ideològica.
Camp: conflictes agraris, a causa la lenta i ineficaç aplicació de de la reforma agrària. Anarquistes
van defensar la rebel·lió i van promoure importants revoltes.

CATALUNYA
ERC van guanyar les eleccions municipals. El líder, Francesc Macià, primer va proclamar la República
i llavors la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques. El govern provisional va
obligar Macià a retirar la República Catalana, però va acceptar la creació d'un govern autònom (la
Generalitat) i l'elaboració d'un Estatut.
Es va fer una reunió a Núria per redactar un projecte d'Estatut (l’Estatut de Núria), que es basava en
el dret a l'autodeterminació dins d'una república federal, i que: garantia l'ús de tots els drets
individuals i col·lectius, defensava l’alliberament de la classe treballadora i manifestava preocupació
per l'ensenyament, la democràcia i la llibertat.
El 1932, després de l’intent de Cop d’Estat del general Sanjurjo, les Corts van aprovar l'Estatut (però
era una versió retallada pactada entre els representants de l'esquerra catalana i la coalició
republicana-socialista que governava a Madrid). Malgrat la limitada capacitat d'autofinançament,
l'Estatut va comportar una transformació de l'estructura política, administrativa i econòmica de
Catalunya.
Estatut del 32: Catalunya es constituïa en regió autònoma dins de l’Estat espanyol, i que el català i
el castellà eren llengües oficials. Es cedien a la Generalitat competències en: ensenyament, ordre
públic (mossos d’esquadra), dret civil, règim administratiu intern, obres públiques, administració de
justícia...
Aprovat l'Estatut, calia escollir el Parlament. ERC va guanyar les eleccions, i Francesc Macià fou
elegit president de la Generalitat. ERC defensava l'autonomia i una societat laica amb cert caràcter
socialitzant:
- Reformes educatives i culturals: desenvolupar un ensenyament públic català modern,
creant: Institut Escola, ensenyament secundari, Escola Normal, escoles d'estiu, noves
biblioteques...
- Reforma legislativa: construcció d'un país democràtic i modern: Llei de l’Estatut interior de
Catalunya; la creació del Tribunal de Cassació; la Llei sobre la Capacitat Jurídica de la Dona; la
Llei de Majoria i Habilitació d'Edat (21 anys); la Llei de la Successió Intestada; Llei de
14

Contractes de Conreu; la Llei de Cooperatives; tot un conjunt de lleis en el camp de la

sanitat...
- Reforma urbanística (pla Macià): necessitats del creixement barceloní
- Reforma territorial: Pau Vila va reordenar el territori català en comarques i vegueries

Conflictivitat social a C A T A L U N Y A
Causes: la situació econòmica de crisi i les expectatives de canvi social radical que s’havien creat.
Anarquistes radicals, seguidors de la FAI, van protagonitzar revoltes.
Pagesos arrendataris van fer protestes i crear la Unió de Rabassaires, per reivindicar la propietat de
la terra que treballaven.
1932 - els miners anarquistes es van revoltar. La revolta va ser reprimida per l’autoritat, i aleshores
la CNT es radicalitzà i trencà les seves relacions amb el govern de la Generalitat.

Bienni negre (1933 – 1935)

Fracàs del projecte reformista del primer bienni, a causa de: les disputes dins el govern entre
socialistes i republicans progressistes i l’oposició de dretes; les dificultats financeres de l’Estat;
l’oposició que actuava fora del joc parlamentari: la dreta contrària a la república (els conservadors
monàrquics i els feixistes) i l’anarquisme.
1933 - Les eleccions són guanyades pel: Partit Republicà Radical (s’oposa a les reformes) i CEDA
(dretes i antirepublicana). S'inicia el Bienni Negre, on es paralitzaren les reformes iniciades en el
bienni anterior: la reforma agrària (i expulsió de les terres que havien ocupat els jornalers), la
reforma militar (i designació per a llocs clau de militars antirepublicans com Franco, Goded o Mola),
la reforma educativa (i anul·lació de l’ensenyament mixt i construcció d’escoles)...
A més, s’acorda la conciliació amb l’Església Catòlica i l’amnistia pels participants en el cop de
Sanjurjo (1932). I també es frena el projecte d’Estatut d’Autonomia basc (presentat pel PNV) i es
creen tensions amb la Generalitat catalana (Lluís Companys, dirigent d’ERC, n’és el president des de
1934). Aquesta tensió govern – Generalitat va augmentar, quan el govern va refusar la Llei de
Contractes de Conreu (els arrendataris no podien ser expulsats de les terres que treballaven i
possibilitava l’accés a la propietat pagant una indemnització al propietari).

1934 – 3 ministres de la CEDA es van unir al nou govern. Des de l’esquerra (PSOE, UGT i PCE), aquest
canvi fou interpretat com el triomf del feixisme al país; així que van organitzar una vaga general (a
l’octubre) contra el govern radical-cedista, però fracassà per descoordinació i manca de suport
militar.
Però a Astúries la vaga general triomfà i es convertí en una veritable revolució organitzada per la
UGT i la CNT. El govern va optar per la repressió més brutal, deixant miler de morts i molta
destrucció.
Alhora, Lluís Companys proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola. En
conseqüència: els membres de la Generalitat van ser empresona (condemnats a 30 anys de presó),
el Parlament fou clausurat, molts ajuntaments van ser dissolts, l’Estatut va ser suspès, alguns diari
catalanistes i d’esquerra foren prohibits, la Llei de Contractes de Conreu va ser anul·lada...
15

En general, els fets d’octubre produïts a tot el país van provocar una dura repressió: detencions,
execucions, tortures, empresonaments (dirigents de l’esquerra Largo Caballero, Azaña...).

1935 - els radicals van abandonar el govern a causa del descobriment d’una sèrie d’escàndols de
corrupció econòmica (l’estraperlo) que van esquitxar alguns dels seus dirigents, inclòs Lerroux. Així
que el govern dretà va haver de convocar eleccions.

1936 - la campanya electoral es realitzà en un ambient polític i social molt crispat, i es polaritzà en 2
bàndols: dreta o esquerra. L’esquerra es va unir en el Front Popular (Izquierda Republicana, PSOE,
PCE, PUM i ERC) i comptaven amb el suport de la CNT. La dreta presentava 2 forces majoritàries: el
Bloc Nacional de Calvo Sotelo (Renovación Española i tradicionalistes) i la CEDA (forces
conservadores).

Eleccions 1936 - CATALUNYA: també es van polaritzar en 2 opcions: el Front Català d’Ordre (la Lliga
i CEDA) que denunciava el caràcter revolucionari del Front d’Esquerres i s’oposava a les seves
mesures socials reformistes; i el Front d’Esquerres (encapçalat per ERC) que pretenien restablir el
reformisme del primer bienni republicà.

El vot dretà es va concentrar a l’Espanya interior i al nord; mentre que el vot d’esquerres va ser
majoritari a les grans ciutats, a les zones industrials i a les regions perifèriques. Així que va guanyar
les esquerres a Espanya i a Catalunya. El nou govern inicià ràpidament l’acció reformista:

• Amnistia per a tots els represaliats després dels fets d’octubre de 1934.
• Restabliment de l’Estatut català, el govern de Companys i el Parlament de Catalunya.
• Allunyament de Madrid dels generals més sospitosos de colpisme (Franco, Mola i Goded van ser
destinats a Canàries, Navarra i Balears).
• Represa de la reforma agrària (molts jornalers es llançaren a l’ocupació de finques).
• Tramitació de nous estatuts d’autonomia (Estatut de Gal·lícia fou aprovat i el del País Basc
estava pràcticament acabat)

Conflictivitat social
Ciutats: vagues per demanar la millora de les condicions laborals. Empresaris industrials van tancar
fabriques i fer locauts.
Camp: jornalers van iniciar l’ocupació de terres. Molts propietaris es negaven a la reforma agrària.
CNT era cada vegada més revolucionària.
Sectors socialistes van orientar-se cap a posicions radicals.
La Falange apostà per la “dialèctica dels punys i de les pistoles” (violència i terror), finançat per
l’oligarquia espanyola i legitimat per l’Església. I buscava el suport de l’exercit per un cop d’estat.

Sectors de la dreta van activar un cop militar definitiu contra la República; fins i tot abans del triomf
del Front Popular, s’havia començat a preparar una conspiració militar contra el govern. D’una
banda hi havia una trama política formada pels principals líders dels partits dretans: Gil Robles,
Calvo Sotelo, Jose Antonio Primo de Rivera... Per l’altra, creixia el número de generals implicats:
16

Franco, Goded, Fanjul, Varela... Emilio Mola, destinat a Pamplona, era el cap de la conspiració, el
"director" del cop militar.

LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

CAUSES internes: resistència a les reformes republicanes del grups socials i corporatius, les quals
afectaven a: la propietat de la terra (Reforma Agrària), les nacionalitats, l’Església catòlica,
l’educació, l’Exèrcit... També: grans desequilibris socioeconòmics, violència política, forta
conflictivitat social, tradició colpista i intervencionista de l’exèrcit, radicalització ideològica i política
dels partits i sindicats, actitud hostil dels conservadors envers la republica...
CAUSES externes: situació internacional crítica per: l’expansionisme d’Alemanya i d’Itàlia que
amenaçava la pau mundial, la política d’acord entre Gran Bretanya i França amb Itàlia i Alemanya
per evitar la confrontació militar, una presència més activa de la Unió Soviètica en la política
europea...
Tot això provocà que després de la victòria electoral de les esquerres, el febrer de 1936, es produís
un aixecament militar contra la República el juliol. Com que no totes les regions militars es van
sumar a la sublevació, el territori espanyol va quedar dividit en 2 zones, fet que derivà ràpidament
en una guerra civil.
Bàndol republicà: suport de sectors obrers i de les classes mitjanes. L'exèrcit era desestructurat, a
causa de l’enemistat dels comandaments, fet que el portà a la formació d'un exèrcit popular,
inferior en preparació i direcció.
Bàndol sublevat: suport de propietaris, alta burgesia, oligarques, sectors socials influïts per
l'Església catòlica. Controlaven el millor cos de l’Exèrcit, el colonial, i mantingueren la seva
organització regular alhora que incorporaven milicians carlins i falangistes.

El temor a que la guerra espanyola tingués una projecció internacional, portà els països europeus a
signar un Acord de No Intervenció (1936), per iniciativa francobritànica. Però no es fa complir:
Bàndol republicà: ajuda de les “Brigades Internacionals”, uns 60.000 voluntaris d’uns 70 països
europeus i americans, d’ideologies d’esquerra, que volien lluitar contra el feixisme que guanyava
terreny a Europa. L’armament va arribar de l’URSS, però en una fase ja molt avançada de la guerra.
Bàndol sublevat: suport militar de l’Alemanya de Hitler (la Legió Cóndor) i de la Itàlia de Mussolini
(Cos de Tropes Voluntàries) des dels primers moments del conflicte. El suport va ser en soldats i en
armament (avions, tancs, artilleria, fusells i municions)

L’Església fou molt perseguida durant la Guerra Civil pel bàndol republicà, caracteritzar per un gran
anticlericalisme. I un cop iniciat el conflicte, l’Església convertí la guerra en una croada (guerra
santa) i tractà de convèncer que la causa de Franco era la causa de la civilització cristiana.

El fracàs del cop militar desencadenà a la zona republicana una verdadera revolució social, de
manera que les autoritats locals, autonòmica i central van perdre l’autoritat i el control de la
situació. El poder estava en mans de milers de comitès obrers i milícies que a sovint s’enfrontaven
17

entre ells, especialment els anarquistes amb socialistes i comunistes. Els primers mesos de la
guerra, l’actuació d’aquests comitès va ser molt sagnant contra clergues i opositors conservadors.
El setembre de 1936 s’establí un govern d’unitat, presidit pel socialista Largo Caballero i amb
ministres del PSOE, PCE, Izquierda Republicana i grups nacionalistes bascos i catalans. El gran repte
del nou govern era recuperar el control de la situació i crear una estructura de poder centralitzada.
Evolució política a la zona republicana: s’enfrontaren la CNT-FAI i POUM, que col·lectivitzaven les
terres i fàbriques, el seu lema era "Revolució i guerra a l’hora", i es situaven a Catalunya, Aragó i
València. Contra el PSOE i PCE, que volien restaurar l’ordre i centralitzar el poder al govern,
respectant la petita i mitjana propietat, el seu lema era "Primer la guerra i després la revolució".

Evolució política de la zona sublevada: amb la mort del general Sanjurjo, la resta de generals van
reunir-se a Burgos i van crear la Junta de Defensa Nacional, un nou govern provisional que adoptà
unes mesures dràstiques per construir el “Nuevo Estado Español”: establiment de l’estat de guerra
en tot el territori, supressió de la Constitució i de totes les llibertats, dissolució de tots els partits
polítics (excepte la Falange i els requetès carlistes), ús del terror per acabar amb els opositors i
atemorir la població... I sobretot l’ús de la violència i la repressió, la qual es practicava a 3 nivells:
en l’entrada de les tropes insurrectes en una població (contra els resistents i els que no hi havien
col·laborat), en els dies posteriors per venjança i represàlies, i en el procés de repressió que va
engegar el nou règim de manera planifica per “purificar” la societat.

L’octubre de 1936, Franco era designat “Jefe del Gobierno del Estado español” pels sublevats. La
Llei de l’Administració Central de l’Estat concentrà en la figura de Franco els poders executiu,
legislatiu i judicial. El nou règim establí el Nacionalcatolicisme, declarant un estat confessional,
aprovant la subvenció estatal de l’Església, eliminant el divorci i el matrimoni civil, cedint al clergat
gran part de l’educació... D’aquesta manera s’instaurava una dictadura militar de caire feixista, amb
una empremta catòlica molt important, amb un cap que acumulava tots els poders. A començament
de 1938, Franco va organitzar els diferents ministeris i instaurà una pràctica política que es
mantingué sempre: ministres de les diferents forces polítiques que donaven suport a la insurrecció
des dels seus inicis (conservadors, tradicionalistes, reaccionaris), sempre sota la tutela de l’exèrcit.

1. juliol 1936 – primers mesos 1937: accions militars es concentraven en la lluita per arribar a
Madrid, des de Navarra (Mola) i des de Sevilla (Franco). En el seu camí, es van produir grans
batalles: les tropes de Franco executaren al voltant d’un miler de defensors de la ciutat de Badajoz
una vegada s’havien rendit; la de la carretera de la Coruña; la del Jarama; la de Guadalajara
(protagonitzada per tropes italianes)...
2. Març 1937: Davant la impossibilitat de prendre Madrid, Mola centrà l’objectiu de l’exèrcit
franquista en controlar Astúries, Cantàbria i Euskadi, zona de gran valor econòmic per la riquesa
siderometal·lúrgica i minera. El mes de juny les tropes franquistes, amb l’ajuda de la Legió Còndor
alemana (responsables del bombardeig de Guernica), van prendre Bilbao i van suprimir l’autonomia
basca.
3. Amb l’objectiu de dispersar les forces franquistes, l’exèrcit republicà inicià una contraofensiva
prop de Madrid (Brunete) i a l’Aragó (Belchite).
18

4. Agost 1937: l’exèrcit franquista ocupa la ciutat de Santander; a l’octubre era ocupada Astúries.
5. Després dels fets de maig de 1937 a Barcelona: el socialista Juan Negrín es va convertir en el nou
president del govern. Negrín va reforçar i centralitzar el poder republicà, va reorganitzar l’exèrcit i
va imposar una política de resistència, confiant que la guerra a Europa afavoriria el suport de les
potències democràtiques a la República espanyola; però l’única ajuda va arribar de l’URSS, fet que
justifica l’accent comunista dels darrers temps de la República.
6. Finals de 1937: la zona republicana quedava restringida a l’est d’Espanya, així que l’exercit
republicà va prendre la iniciativa militar conquerint Terol (desembre). Però el febrer de 1938
l’exèrcit franquista ocupà Terol, i seguí avançant per la vall de l’Ebre cap al Mediterrani ocupant
Vinaròs i Castelló. Abril de 1938 ocuparen Lleida i l’estatut de Catalunya fou derogat.
7. Juliol 1938: Mentre l’exèrcit franquista operava a Valencia, els republicans van dur a terme
l’ofensiva més ambiciosa de tota la guerra: la batalla de l’Ebre, per recuperar el prestigi perdut,
alleugerir la pressió franquista a València, reconquerir els embassament del Prepirineu...
8. Desembre 1938: Les tropes franquistes inicien l’ofensiva contra Catalunya; i a finals de gener de
1939 Barcelona era ocupada.
9. El 4 març de 1939: el tinent coronel republicà Casado s’alçà contra el govern de Juan Negrín amb
l’objectiu d’aconseguir una pau negociada amb Franco. La proposta fou rebutjada; i el 28 de març
l’exèrcit franquista entrà a Madrid i el 30 a Alacant (l’última ciutat republicana).
10. L’ 1 abril de 1939: la guerra civil espanyola finalitzava oficialment.

CONSEQÜÈNCIES: La guerra va trastornar la vida quotidiana de la població tant per les dificultats de
la supervivència (manca d’aliments, mercat negre, problemes sanitat, refugiats...) com pels:
bombardeigs, la marxa al front (com la Quinta del biberó, per formar l’Exèrcit popular), les
persecucions (contra els emboscats), la violència política...
Des dels primers dies de la guerra, població dels 2 bàndols va fugir del seu territori por de ser
perseguits a causa de les seves idees polítiques o de la seva condició social. Cap al final de la guerra,
persones d’arreu d’Espanya i milers de soldats en retirada es van concentrar a Catalunya per passar
la frontera francesa; però allà molts van ser reclosos en camps de concentració improvisats a les
platges d’Argelers i Sant Cebrià.

CATALUNYA
La sublevació militar no va triomfar inicialment a Catalunya, a causa de les milícies obreres, la
Guàrdia d’Assalt i la Guàrdia Civil. El general Goded, arribat des de les Balears, fou empresonat i el
president Companys el va convèncer perquè anunciés per ràdio la seva derrota.
Bàndol sublevat: la dreta catalana (de la Lliga Catalana i profundament catòlica), petits nuclis
monàrquics, falangistes i tradicionalistes. Molts seguidors de la Lliga, víctimes del terror anarquista,
van marxar, però des de l’exili ajudaven les tropes franquistes: algunes aportaven diners per
combatre les despeses militars i altres anaven a Burgos per unir-se al Tercio Virgen de Montserrat.
Molts patrons d'empreses també van fugir i els treballadors van iniciar un procés de
19

col·lectivització, on les empreses eren controlades per les organitzacions obreres i camperoles i els
sindicats.
Fracassada la sublevació de Catalunya, els catalans es van armar i organitzar en milícies obreres,
desbordant els poders públics i les forces d’ordre públic. La tensió social i política va derivar en
violència: diversos grups radicals (sobretot anarquistes) van iniciar actes violents i assassinats contra
persones considerades enemigues de la revolució.
Juliol 1936: com a iniciativa de la CNT-FAI, es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes,
que va organitzar: les milícies a nivell local i provincial, el funcionament econòmic del país, els
primers grups de voluntaris milicians cap al front d'Aragó... I és que durant els primers mesos de la
guerra, a Catalunya, grups polítics i sindicats d’esquerra (especialment anarquistes) van formar
columnes de milicians, poc disciplinades i coordinades, que es van dirigir cap a Madrid i Aragó en la
seva defensa. No van aconseguir recuperar Saragossa, però van aturar l’avanç dels insurrectes i el
front d’Aragó es va estabilitzar durant uns mesos.
Tardor 1936: es va dissoldre aquest Comitè, perquè la CNT va acceptar formar part d'un govern
d'unitat presidit per Josep Tarradellas. Alhora, els comitès locals van ser substituïts per nous
ajuntaments; es van centralitzar els serveis policials en una Junta de Seguretat; es va reconstruir el
sistema judicial (tribunals populars); es van militaritzar les milícies amb la creació de l’Exèrcit
Popular de Catalunya; la Generalitat va augmentar el seu control sobre l’economia...
Fets Maig 1937: la Generalitat va intentar recuperar la Telefònica, que estava sota el control dels
anarcosindicalistes. Aleshores, la CNT i el POUM, que donaven suport a la revolució, es van
enfrontar amb la Generalitat, que tenia el suport del PSUC i Esquerra Republicana (partidaris de la
guerra). Durant 3 dies, a Barcelona hi va haver enfrontaments armats, fins que els reforços del
govern van fer cedir CNT i POUM. Les conseqüències foren: POUM va ser il·legalitzat i el seu màxim
dirigent (Andreu Nin) va ser assassinat pels comunistes; els anarquistes van sortir del govern de la
Generalitat; el PSUC, que tenia el suport del PCE i de Negrín, va augmentar la seva influència política
i va formar govern amb ERC.
Octubre 1937: el govern espanyol es va traslladar a Barcelona i va assumir la majoria de
competències de la Generalitat. I així es va quasi acabar l’autonomia catalana.
Gener 1938: l’exèrcit franquista va dur a terme una gran ofensiva, iniciada al front d’Aragó i seguint
pels rius Segre i Ebre.
3 d’abril 1938: l’exèrcit franquista entrava a Lleida i a Gandesa. El 5 d’abril es derogava l’Estatut
d’Autonomia. Dies després van conquerir Balaguer, Tremp i Camarasa; ocupaven les centrals
hidràuliques del Pirineu; i arribava fins a la costa mediterrània. La derrota dels republicans a la
batalla de l’Ebre va permetre que les forces rebels prenguessin ràpidament la resta de Catalunya:
Barcelona (gener 1939), Girona (febrer) i a Puigcerdà i Portbou (febrer).
Els vencedors es van comportar com un exèrcit d’ocupació: es amb una repressió molt dura, que es
va allargar molt més enllà del final de la guerra i va ocasionar milers de morts i empresonats.

FRANQUISME (39 – 59)

 20

La “España nueva” que construïa el general Franco es basava en un règim totalitari, sense
Constitució i sense llibertats, que garantia els interessos dels que havien guanyat la guerra civil:
l'oligarquia terratinent i financera, l'Exèrcit i l'Església.
Franco, com a dictador, assumia la funció constituent i era alhora el: cap de l’Estat, Caudillo
d’Espanya, cap del govern i Generalíssim dels 3 exèrcits (Junta de Defensa Nacional, Capitanies
generals i governadors militars). No existia la separació de poders, tot depenia d’ell:

 Executiu: govern (pr. Franco), consell de ministres (sindicats verticals), governadors civils i alcaldes
 Judicial: tribunal suprem (pr. Franco) i audiències provincials
 Legislatiu (caràcter consultiu i assessor): Consejo Nacional del Movimiento (pr. Franco); Corts
espanyoles (pr. Franco) formades per procuradores en funció del seu càrrec o designats per
Franco; Consell Nacional del Regne (pr. Franco) format per procuradores escollits per sufragi
restringit i indirecte per: la família, el municipi, i el sindicat (a la pràctica, eren unes eleccions
totalment intervingudes, així que el mateix règim triava els representants)
La ideologia franquista adoptava bases del:

 Falangisme: hipernacionalisme, ètica de la violència i repressió, masclisme, la idea d’Espanya com

un Imperi, exaltació del líder, organització sindical en sindicats verticals, adoctrinament polític de
la joventut i la dona.

 Catolicisme conservador: moral, tradicionalisme, anticomunisme, antiliberalisme... S’identificava la

condició d’espanyol amb la de catòlic. I des que la guerra havia adoptat el caire de croada,
l’adoctrinament religiós identificava els objectius de l’Església catòlica amb el règim franquista.
Segons el nacionalcatolicisme, la religió catòlica era l’única manera possible d’entendre la vida
política tradicional. L’Estat pagava les activitats eclesiàstiques i, a canvi, cedia a l’Església una gran
part de l’ensenyament; a més, era obligatori cursar la religió catòlica a totes les escoles, tant
públiques com privades.
1941: es va restaurar el pressupost de culte i clergat per mantenir les parròquies i els religiosos de
tot l'Estat. Totes les lleis laiques de la República van ser suprimides (matrimoni civil, divorci,
avortament...) i la vida social es va sotmetre a la tradició catòlica més conservadora.

 Militarisme: nacionalpatriotisme, visió unitària i tradicionalista d’Espanya, jerarquia, disciplina,

austeritat, autoritarisme, virilitat, repressió... Per la seva formació, Franco va aplicar sempre la
lògica de la institució militar. Per ell, es tractava que tot el país obeís les autoritats; per això
concentrava tot el poder en la seva sola persona, la qual era “venerada" per la població.
Per organitzar la repressió es van establir una sèrie de lleis, com la “Ley de responsabilidades
políticas”, aprovada al 1939, que . A més l’Exèrcit tenia la potestat judicial, així que es celebraven
Consells de Guerra; fins que es va crear el Tribunal d’Ordre Públic (1963).

Poc a poc el règim va anar aprovant diverses Lleis Orgàniques, que configuraren el que se’n van dir
les “Leyes Fundamentales del Movimiento”:
1. Fuero del Trabajo: regulava les relacions laborals i establia els principis del nacionalsindicalisme.
2. Fuero de los Españoles: aprovada a finals de la 2a Guerra Mundial, era un conjunts de deures i
drets dels espanyols, impregnada d’una mentalitat tradicionalista i catòlica. A la pràctica, no
tingué cap mena de reconeixement real de drets polítics o socials.
21

3. Llei del referèndum nacional: el cap de l’Estat, Franco, podia sotmetre a consulta popular les
qüestions que considerés oportunes.
4. Llei constitutiva de les Corts: aprovada al 1942. Es creen les Corts com a òrgan legislador, però
estan sotmeses a la funció sancionadora de Franco.
5. Llei de successió: establia Espanya com a regne i preveia la monarquia com a successora del
franquisme.
6. Llei de “Principios del movimiento”: actualitza els principis directius de l’Estat. Tots els
funcionaris públics estaven obligats a jurar aquest principis abans de prendre possessió.
7. La llei de 1938: censura radical per protegir la política i moral franquista i catòlica. Els diari i les
emissores de ràdio eren institucions nacionals, dirigides des del propi poder polític, que
censurava tot allò que no convingués al règim i publicava tot el que volia. Es censurava
l’espectacle (el teatre i al cinema) i es va impulsar la producció de pel·lícules de caràcter
propagandístic del règim (carregades d'ultranacionalisme espanyol, imperialisme, antiliberalisme
i antimarxisme). El NO-DO (Noticiero Documental) era un noticiari que es projectava
obligatòriament en tots els cines espanyols abans de la pel·lícula; era l’informatiu únic, que a la
pràctica es va servir per difondre els valors franquistes i exaltar el dictador.
El franquisme pretenia reeducar la població vençuda per convertir-la en fidel. L’eina que utilitzà
per fer-ho foren la censura i les escoles, on els joves eren adoctrinats amb l’objectiu d’adquirir
uns valors comuns: unes instruccions de pensament i comportament que tothom havia de seguir.
Tothom havia de seguir una mateixa moral, la catòlica, segons la qual el sexe estava considerat
pecaminós, l’exhibició del cos era atemptat moral, i tot plegat conduïa a l’infern.

El franquisme tingué el suport de tots els sectors conservadors de la societat espanyola que
s’havien oposat a les reformes de la República: la pagesia de Navarra i Castella, els grans
terratinents, la burgesia industrial i financera, un sector important de les classes mitjanes urbanes,
la major part del funcionariat (que havia estat depurat), l’exèrcit i l’Església catòlica.
Els financers: conspiraren contra la República i pagaren les despeses del cop militar (compra
d’armament, els vaixells, les operacions amb Itàlia i Alemanya, assegurances de vida per als
familiars dels colpistes...); a canvi d’obtenir, en plena guerra civil, el control del sector bancari i
financer, les claus de l’economia. Després de la victòria, Franco els nomenà procuradors a Corts o
ministres o cavallers imperials, i els concedia honors, medalles, títols de noblesa... Però ells sempre
van ser, els banquers de Franco, i formaren part del seu cercle d’amistats íntimes.
L’exèrcit: al 1936 l’exèrcit adoptà un paper de predomini polític absolut a Espanya. Durant la guerra,
l’Exèrcit augmentà: el nombre, la seva vinculació amb l’oligarquia i el control sobre tots els aspectes
de la vida social espanyola. Acabada la guerra, Franco decidí mantenir en peu de guerra un Exèrcit,
però al 1939 ordenà que el 80% de totes les feines burocràtiques de l’Estat fossin reservats als
«cruzados» desmobilitzats, aconseguint així que el personal de l’Administració estigués format, en
una alta proporció, per militars de la «cruzada».
L’Església catòlica espanyola: al costat de Franco, s’oposaven a l’anarquia, el socialisme i la
República laica; i donaven suport a la política d’extermini.
22

La Falange: fou el principal moviment de caire feixista de l’Espanya del segle XX, fundat per José
Antonio Primo de Rivera al 1933. Al 1937 esdevingué partit únic amb el nom de Falange Española
Tradicionalista y de las JONS. Tots els grups civils que havien donat suport al cop militar van ser
integrats a la FET y de las JONS (bàsicament eren falangistes i carlins). Franco era: cap de la FET y de
las JONS (controlava el sindicat únic CNS-OSE) i secretari general del Movimiento Nacional.

DÈCADA DELS 40
Context internacional
En l’esclat de la II Guerra Mundial (setembre 1939), Espanya es manifestà d’estricta neutralitat.
Juny 1940: la ràpida victòria nazi sobre França provocà un canvi d’actitud de les autoritats
franquistes i Espanya es declarà país “no bel·ligerant” (donar suport diplomàtic i econòmic a les
potències de l’Eix). Més tard Franco i Hitler van torbar-se a Hendaia, perquè el govern espanyol
estava disposat a entrar en la guerra a canvi d’unes exigències (armament, aliments, Gibraltar,
territoris del nord d’Àfrica), però Hitler va rebutjar.
1941: Alemanya ataca la Unió Soviètica amb l’ajuda d’un un cos de voluntaris espanyols (División
Azul) de 18.000 homes, molts falangistes i amb comandaments militars.
1942: Espanya es veu obligada a tornar a l’estatus de neutralitat estricta, ja que el regim franquista
és pressionat econòmicament pels governs britànic i nord-americà.
Espanya no va ser acceptada en el nou marc mundial: no fou acceptada a la ONU (1945), es van
retirar la major part dels ambaixadors estrangers de Madrid (1946), es prohibí la venda de
productes al règim franquista... A partir de 1947, per la Guerra Freda, la pressió exterior va
disminuir.

Postguerra miserable: Enfonsament demogràfic (baixa esperança de vida i alta mortalitat);

moviment de ruralització (la gent fugia al camp per poder menjar amb més facilitat); producció
paralitzada (els beneficis augmentaven a una velocitat molt superior que els salaris); comerç
exterior molt escàs...

Política d’aïllament econòmic = autarquia econòmica

L’objectiu del govern era convertir Espanya en un país autosuficient en matèria econòmica amb el
desenvolupament dels diferents sectors productius. La política d’autarquia es caracteritzava per:
- La voluntat d’aïllar-se econòmicament de l’exterior, refusant l’entrada de capital estranger i
limitant les importacions i exportacions (agrícoles i industrials) per aprofitar els recursos
econòmics propis.
- La intervenció de l’Estat en la producció i distribució de béns; la fixació de preus, salaris i
valors de canvi de la moneda; la nacionalització d’algunes empreses (Telefònica)...
14 maig 1939: s'implanta el racionament en tot el país, per reduir l'escassetat d'aliments que se
sofria a causa de la prolongada guerra. Es crearen les "cartilles de racionament" en tres categories
(1a, 2a i 3a), on figuraven els productes que proporcionava la Comissaria d'Abastiments (cigrons,
moniatos, oli, sucre i cansalada. De tant en tant, cafè, xocolata, sabó. Rarament carn, llet i ous)
23

Les restriccions d’energia elèctrica (i la falta de carburants líquids i de matèries primeres) van tenir
un fort impacte en el desenvolupament econòmic i social de l’Estat, perquè: ofegaren l’economia
productiva, sotmeteren el consum privat i públic a un fort càstig, dificultaren la reconstrucció
industrial durant els anys de postguerra...
En un context de escassetat i intervenció estatal, el mercat negre, l’estraperlo, i la  corrupció
generalitzada s’apoderaren de l’economia del país.

Repressió
Amb la victòria franquista, molta població, polítics, dirigents i militants de partits obrers i
republicans, quadres sindicals, intel·lectuals, personalitats de la cultura i l’educació... van haver de
marxar a l'exili.
La repressió dels vençuts (amb la Ley de Responsabilidades Políticas de 1939) fou una necessitat
política per assegurar el Govern dictatorial i es presentava com un càstig, un exemple per a la
població, perquè les persones reprimides es consideraven criminals. La repressió es dirigí a: els
grups que havien lluitat en la guerra contra les tropes nacionals, les persones amb una trajectòria
professional o social oposada a la ideologia franquista (comunistes, socialistes, anarquistes,
separatistes catalans i bascos).
A més, tota activitat política o sindical fora del règim va quedar prohibida i era penada judicialment.

Oposició al règim
Oposició política: els grups monàrquics, que donaren suport a la rebel·lió del 1936 i a Franco,
pressionaren perquè el general orientés el model d'estat en aquesta línia però no van aconseguir la
restauració de la monarquia en la persona de Joan de Borbó (tot i el Manifest de Lausana de 1945).
Oposició armada: molts republicans, fugint de la repressió, es refugiaren a les zones muntanyoses
formant grups de guerrillers (els maquis).
1945: les accions guerrilleres s’intensificaren després de la derrota nazi. Els maquis
intentaven col·laborar amb una desitjada intervenció dels aliats a Espanya.
1948: per la dura repressió i el final de les esperances d’una intervenció exterior, el PCE
renuncia a la lluita armada i demana als maquis que surtin del país.

DÈCADA DELS 50
Context internacional
L’inici de la “Guerra Freda” salvà el règim de Franco, ja que Amèrica es convertí en un seu amic.
L’hostilitat cap a la URSS provocà un canvi en la posició internacional nord-americana. A l’interior
eren els temps de la histèria anticomunista.
1950: la ONU, a instàncies dels EEUU, recomanà la fi de l’aïllament diplomàtic d’Espanya.
1953: es firmaren els Acords bilaterals (pacte de Madrid) amb els Estats Units (s’instal·laren bases
militars nord-americanes a Espanya i, a canvi, Espanya va rebre una ajuda econòmica nord-
americana).
24

1956: el procés de descolonització iniciat després de la fi de la 2ª GM porta a França a donar per

acabat el seu protectorat del Marroc i reconèixer la independència d’aquest país. Aquest fet agafà
desprevingut el govern espanyol, que acabà acceptant la fi del protectorat espanyol del Marroc.
Això provocà la guerra d’Ifni (1957-1958) contra el Marroc.

Política interna
Franco havia imposat el partit únic (la FET i de las JONS) perquè no acceptava la pluralitat política.
Però existien altres ideologies que s’agrupaven en “les famílies” ja que no es podien formar partits
o sindicats. Famílies que representaves l’oligarquia tradicional: falangistes (feixistes), monàrquics
(força suport al règim), tradicionalistes i carlins (ultraconservadors) / i l’oligarquia industrial i
financera: catòlics, tecnòcrates (Opus Dei), tècnics (polítics qualificats)
1957: entren a formar govern els tecnòcrates, molts eren tècnics i vinculats a l’Opus Dei. La Falange
va deixar de ser el partit únic del règim, i es creà una nova formació política que agrupava tots els
col·laboradors: el Movimiento Nacional.
1958: s’aprova la “Ley de Principios Fundamentales del Movimiento Nacional”, uns principis
permanents i inalterables que consolidaven les bases polítiques del règim i establien que la
participació política passava per la família, el municipi i el sindicat.

Política econòmica
Continua el sistema de l’autarquia, però hi ha un creixement econòmic moderat gràcies a: la fi de
l’aïllament internacional, la fi d’algunes mesures intervencionistes (cartilla de racionament), l’ajuda
nord-americana... Però en conseqüència: va augmentar la inflació (ja que s’havien apujat els salaris)
i les importacions eren cada vegada més nombroses i cares (fet que portà a la insolvència).
1957: els tecnòcrates del govern decideixen liquidar l’autarquia definitivament i aproven el Plan de
Estabilización (1959) per iniciar una economia oberta.

Oposició
Apareixen les primeres protestes de la oposició: vaga a Bilbao (1947), vaga de tramvies a Barcelona
(1951), incidents a la Universitat de Madrid entre estudiants antifranquistes i membres del SEU
(1956)...

DÈCADA DELS 40 i 50 a CATALUNYA

Des dels inicis de la postguerra començà una severa persecució de totes aquelles persones acusades
de ser “roges” o “separatistes”; milers de catalans foren empresonats, executats, depurats o
expulsats de la seva feina (sobretot funcionaris de la Generalitat i mestres).
No només fou una repressió política i social, sinó també lingüística i cultural (tot símbol de
catalanitat va ser durament perseguit). Es va prohibir publicar llibres en català; l'ús públic del català
(escrit i parlat) en els mitjans de comunicació i en l'ensenyament, en qualsevol organisme o
institució pública o privada...
Tot i així també hi havia franquistes catalans: grans comerciants, industrials, propietaris agraris,
financers, membres de la Lliga, antics lerrouxistes... Estaven en contra de les reformes de la
República i de la revolució a la zona republicana. I van ocupar llocs polítics secundari.
25

Amb la major part dels intel·lectuals exiliats o detinguts, la cultura catalana visqué uns anys
desastrosos. Gràcies al voluntariat, el sacrifici, la renuncia... es va preservar els nuclis de resistència
cultural (Institut d’Estudis Catalans, classes de cultura catalana en domicilis particulars, lectures
privades de poesia...)

DÈCADA DELS 60
Demografia
Massiva emigració rural cap a les ciutats i cap a Europa occidental, per treballar en feines poc
especialitzades i poc pagades. Però era emigració de caràcter temporal, perquè retornaren a
Espanya a mesura que la crisi econòmica arribava als països industrialitzats.
Moviments migratoris interns (caràcter definitiu): persones de les regions més subdesenvolupades
(Andalusia, Extremadura, Múrcia, Aragó) anaven als nuclis industrialitzats (País Basc, Catalunya,
Madrid i València) i a les regions on l’activitat turística generà molts llocs de treball.
CATALUNYA: arribaren milers d'immigrants (“els altres catalans”) que fugien de la pobresa de les
seves regions d'origen i del caciquisme; i es destinaven a les àrees urbanes de la costa i sobretot a
Barcelona, on es van crear grans bosses de pobresa (condicions de vida molt precàries) i el
barraquisme (per les mancances d’habitatge, es van allotjar en habitatges deficients i en barris
sense serveis bàscis).

Política interna
Aperturismo: els nous objectius han de ser la modernització i el desenvolupament econòmic i
social, però el règim només aplicarà petits i insuficients canvis legislatius que no canviaren la seva
essència dictatorial: Llei de Premsa (1966), Llei de llibertat religiosa (1967),Ley Orgánica del Estado
(aprovada en referèndum el desembre 1966) que era una mena de constitució franquista que
actualitzava els principis fonamentals del “Movimiento” (separar la figura de cap d’Estat i president
del govern) i assegurava la continuïtat del règim després de la mort de Franco (el 1969 les Corts van
acceptar el príncep Joan Carles com a successor de la dictadura a títol de rei).
Paràlisi política (1969-1973) a causa de les tensions entre: tecnòcrates o aperturistes
(desenvolupament i reforma política cap a una democràcia limitada) vs falangistes o immobilistes
(mantenir les essències inicials del franquisme).

Política econòmica
El Pla d’Estabilització (1959) tenia 2 objectius: aturar la inflació (estabilitzar preus i salaris) i
liberalitzar el sector exterior (deixar importar capitals, i permetre més importacions i exportacions).
Es retallà la despesa pública, es devaluà la moneda, es reduí el dèficit de l’estat, es disminuí
l’intervencionisme de l’estat, s’obrí l’economia a l’exterior (liberalitzant les inversions estrangeres)...
Al principi els resultats foren negatius: més atur, reducció de la productivitat empresarial, reducció
de sous, encariment de la vida...
Però a partir de 1961 començà una etapa d’expansió econòmica sostinguda (“desarrollismo”) que
va permetre un superàvit en la seva balança de pagaments. Les causes foren:
26

- Creixement de la producció industrial, a causa del procés d’industrialització, el qual fou

possible per: mà d’obra barata i abundant (en indústria i serveis) i menys conflictes laborals; i
disponibilitat de capital (acumulació interior i moltes inversions estrangeres) que permet
l’accés a tecnologia, petroli i matèries primeres; els Planes de Desarrollo (invertir diners
estatals per crear polígons industrials)... Espanya es convertí en una potència industrial de
primer ordre, sobretot en els sectors: químic, siderúrgic, metal·lúrgic i mecànic
(automobilístic).
- Remeses enviades pels emigrants des d’Europa
- Grans quantitats de capitals i inversions estrangeres
- Creixement del turisme: es convertí en la font de divises més important per contrarestar el
dèficit comercial. Era el 2n Estat més turístic d'Europa. L’expansió del sector turístic tingué la
seva transcendència econòmica, però també provocà caos urbanístic, destrucció del paisatge,
manca d’infraestructura... i transformà radicalment els hàbits i la forma de vida dels
espanyols.

El problema era que Espanya depenia de l’exterior tan a nivell econòmic com energètic ( a partir
dels anys 60 es van començar a construir massivament embassaments i les primeres centrals
nuclears).