Història d’Espanya

Institut Ernest Lluch i Martín

Font: https://cienciessocialsenxarxa.sapiens.cat/

TEMA 2. ELS ORÍGENS DEL CATALANISME POLÍTIC

1. LA RENAIXENÇA: UNA NOVA CULTURA CATALANISTA.

En els inicis del segle XIX, cent anys després de la instauració dels Borbons en el
tron espanyol i la promulgació del Decret de Nova Planta, el català havia
desaparegut com a llengua administrativa i de cultura. No tenia cap tipus de
presència en l’administració, en el sistema d’ensenyament ni en la vida oficial
eclesiàstica. Fins i tot, una bona part de les elits catalanes l’havien abandonat com
a llengua d’ús públic i com a vehicle de comunicació escrita.

Malgrat la depriment situació abans descrita, a començaments del vuit-cents el

català continuava viu com a llengua en la parla quotidiana entre la majoria de la
població del Principat i era usat com a llengua escrita per a cançons i romanços
tradicionals, així com als llibres de divulgació religiosa o en llibrets d’entreteniment
destinats a un públic popular.

En aquest context, la Renaixença pot definir-se

com un moviment cultural i de conscienciació
nacionalista sorgit en el si de la burgesia
catalana en el marc dels canvis provocats per
la industrialització del país i emmarcat en el
context general del romanticisme literari i
artístic, tot manifestant-se en forma
d’iniciatives culturals, poemes, novel·les, peces
teatrals, revistes i diaris escrits en català.

Els objectius dels homes de la Renaixença van

ser la defensa dels elements de la identitat de
Catalunya dins l’Estat liberal espanyol,
fonamentalment a través de la normalització
social de l’ús del català com a llengua
utilitzable a la vida pública i a la cultura, no tan sols en la intimitat, i aconseguir
interessar les capes burgeses per la llengua i la cultura pròpia de Catalunya com a
tret diferencial de la resta de l’Estat.

Cronològicament, la Renaixença va iniciar-se amb la publicació, simbòlica, el 1833

de l’Oda titulada La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau (a la imatge). Així, ja des
de la publicació del poema d’Aribau podem observar el punts bàsic d’aquest
moviment: la identificació total de la llengua amb la pàtria. És en aquest context
que va resultar de particular importància la tasca realitzada per Joaquim Rubió i
 Història d’Espanya
Institut Ernest Lluch i Martín

Ors, gràcies al qual van reinstaurar-se els Jocs Florals, el 1859, com una plataforma
per promoure la llengua i la literatura catalanes, fet
que va permetre la consolidació del moviment cap a
la meitat del segle XIX. Amb la instauració d’aquest
certamen es buscava preservar la puresa de la
llengua escrita, força allunyada del català que es
parlava al carrer i que les elits culturals consideraven
més aviat groller.

A partir de la recuperació dels Jocs florals, el nombre

de autors i de publicacions escrites en llengua
catalana va incrementar-se significativament, i va
assolir la seva plenitud en els anys 1870-1880 amb
les obres de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i
Narcís Oller. En paral·lel, i pràcticament al marge, a
aquesta renaixença literària i cultural controlada per
les elits, també va desenvolupar-se un moviment
cultural de caràcter cultural propi de Catalunya i que
defensava la utilització del “català parlat” i que
comptava amb la tradició d’una literatura i un teatre
populars centrats en temes de la vida quotidiana.

L’anomenada Renaixença popular va estendre’s gràcies al paper que van jugar

homes com Josep Anselm Clavé (impulsor de societats corals que van interpretar
cançons en llengua catalana), Abdó Terrades (autor d’obres teatrals d’agitació
política republicanes) i Frederic Soler “Pitarra” (renovador del teatre popular amb la
introducció de la sàtira política i d’un humor xavacà molt proper al poble), un
conjunt d’autors de caràcter progressista, sense pretensions formals i amb gran
projecció popular.

A més, en el darrer terç de segle

començarien a sorgir publicacions
de premsa en llengua catalana (La
Renaixensa, Diari Català, La
Tramuntana, L’Esquella de la
Torratxa, etc.) que esdevindrien un
altre instrument important per a la
penetració del català en l’espai
públic.
 Història d’Espanya
Institut Ernest Lluch i Martín

2. DE LA CRÍTICA AL CENTRALISME AL FEDERALISME.

A més del component cultural de la Renaixença, en la presa de consciència

catalana del segle XIX també va existir un component polític i econòmic ja que
Catalunya va convertir-se en un nucli industrialitzat enfront de l’estructura agrària
endarrerida i escassament industrial d’un Estat que es mostrava ineficaç.

Amb anterioritat al segle XIX no

existia una “nació” catalana, com
tampoc existia una nació espanyola.
Les diferents constitucions del nou
Estat liberal espanyol del vuit-cents
van definir Espanya com una nació
única, amb les Corts com a úniques
dipositàries de la sobirania nacional
(compartida només amb la
monarquia). Així, l’Estat liberal va
suposar la consolidació d’un model d’organització estatal basat en el centralisme
polític, administratiu, jurídic, militar i econòmic.

En oposició al centralisme estatal, a Catalunya va existir una aspiració d’autogovern

durant tot el segle XIX que ja va manifestar-se durant les bullangues dels anys
trenta. El progressisme català discrepava d’una concepció tan radial de l’Estat i
reclamava un major nombre d’atribucions pels ajuntaments i les diputacions. Així,
tant en la insurrecció de Barcelona de 1842 com en la Jamància de 1843 podem
observar la formulació de projectes de reforma de l’Estat, amb un fort contingut
anticentralista, federal i popular.

La centralització, l’uniformisme cultural i la repressió

van comportar que els mateixos moderats catalans
iniciessin un procés de distanciament dels seus
homònims espanyols, tot reivindicant el
particularisme català i la descentralització estatal.
Aquests moderats crítics amb el centralisme van ser
figures com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer o
Manuel Duran i Bas (a la imatge).

Finalment, com a conseqüència del centralisme va

sorgir una proposta d’identitat catalana que va anar
evolucionant, madurant i radicalitzant-se fins a
nacionalitzar-se. D’altra banda, l’evolució política del
segle XIX, a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol,
 Història d’Espanya
Institut Ernest Lluch i Martín

va afavorir la formació d’aquesta presa de consciència. Primer el carlisme

reclamant els furs, després les posicions de l’Església catalana i finalment el
republicanisme que va permetre, amb Valentí Almirall, la consolidació del
catalanisme. Així, amb el naixement del moviment republicà l’esperit d’autogovern
català va començar a concretar-se.

El republicanisme català tenia un caràcter fonamentalment federal. Francesc Pi i

Margall va ser el principal teòric del federalisme, argumentant que Espanya era una
nació que havia de garantir la plena participació dels seus ciutadans, l’exercici de
les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. Amb aquests objectius,
l’Estat hauria d’organitzar-se des de baix, partint del respecte a l’individu. A més, Pi i
Margall defensava que el nou Estat federal havia de ser el resultat de la unió
voluntària dels diferents pobles i regions peninsulars.

El fracàs de l’experiència de la Primera República i la nova situació generada per la

instauració del règim de la Restauració borbònica van determinar la pèrdua
d’influència del federalisme a Catalunya i que molts republicans, entre ells Almirall,
s’orientessin cap a posicions més catalanistes.

3. ELS INICIS DEL CATALANISME POLÍTIC: VALENTÍ ALMIRALL I EL CENTRE

CATALÀ.

La Restauració va accentuar a Catalunya la sensació d’exclusió de la política i la no

influència en les instàncies reals de poder. Per exemple, durant la primera etapa
restauracionista, de 1875 a 1900, només va haver-hi tres ministres catalans sobre
150. L’existència d’una personalitat pròpia, va portar el catalanisme a exigir unes
institucions polítiques i administratives pròpies per a Catalunya com a part de
l’Estat. Els valors de la identitat catalana ja eren diferents, s’havien “nacionalitzat”.

El dirigent republicà Valentí Almirall (a la imatge) va

ser el primer teòric de les aspiracions catalanes
d’autonomia i pare del catalanisme polític dins de la
reconstrucció de l’Estat espanyol, esdevenint una
figura cabdal en la definició del catalanisme polític.
El fracàs de la Primera República el reconduiria cap
a posicions plenament catalanistes.

El 1879, Almirall va fundar el primer diari que estava

totalment escrit en català –Diari Català– i el 1880
va convocar el Primer Congrés Catalanista, una fita
importantíssima en l’evolució del moviment ja que
va permetre aglutinar les diferents tendències del
catalanisme. Algunes demandes del Primer
 Història d’Espanya
Institut Ernest Lluch i Martín

congrés catalanista van ser la creació d’una comissió defensora de la llengua

catalana, la creació d’una acadèmia de la llengua catalana i la creació d’una
comissió de defensa del dret civil català, amenaçat per l’uniformisme del govern
central.

Així, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van

propiciar l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter
catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics
“sucursalistes” de caràcter espanyol i que seria l’encarregada de desenvolupar un
projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal,
proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu
del Principat.

El 1885, l’amenaça de la signatura d’un conveni comercial entre Espanya i

Anglaterra va mobilitzar el Centre Català, el qual va convocar un acte a la Llotja de
Barcelona amb la participació de diverses organitzacions econòmiques de la
burgesia catalana (Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball
Nacional, etc.), destacades institucions culturals del país (Consistori dels Jocs
Florals) i algunes entitats catalanistes. Aquest grup elaboraria el 1885, a través de
Valentí Almirall, una Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de
Cataluña, l’anomenat Memorial de Greuges.

El Memorial de Greuges, dirigit

al rei Alfons XII, era un
document defensiu que
denunciava el centralisme,
demanava el proteccionisme
econòmic per a la indústria
catalana, amenaçada pels
tractats de comerç amb França i
Gran Bretanya i el manteniment
del dret civil català davant
l’amenaça governamental
d’elaborar un nou codi civil que seria únic per a tota Espanya. Va ser la primera
mobilització unitària del catalanisme, recolzada per amplis sectors de la societat i
que demostrava l’arrelament que anava prenent el moviment catalanista.

La mort del monarca va limitar l’eficàcia política del document, però el seu impacte
a Madrid va ser notable. A més, la redacció del Memorial va suposar l’acostament
del moviment catalanista a una burgesia que fins aleshores només s’havia mogut
en l’àmbit dels partits dinàstics espanyols i que fins aquell moment només havia
 Història d’Espanya
Institut Ernest Lluch i Martín

defensat el proteccionisme i presentava unes posicions descentralitzadores força

tímides.

Almirall basava les seves tesis catalanistes en el particularisme de Catalunya. Així,

la seva proposta, presentada a partir d’aquestes experiències i de la seva reflexió
doctrinal a l’obra Lo catalanisme, era modificar l’organització de l’Estat espanyol per
reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya. No és un ideari independentista,
però buscava que la burgesia catalana trenqués la seva relació amb els partits
espanyols. Segons Almirall, calia impulsar una forta tasca d’agitació cultural, al
marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista
que esdevingués una força política amb força suficient per intervenir en les
eleccions i derrotar el caciquisme i l’oligarquia restauracionista.

La proposta progressista d’Almirall aviat va demostrar-se inviable i va anar perdent

suports. La renúncia a l’anticlericalisme i la moderació en matèria de reformes
socials no serien suficients per atraure una burgesia que veia massa republicà el
programa polític d’Almirall i mantindria la seva adhesió a la Restauració i als partits
dinàstics quan, el 1891, s’imposés el proteccionisme econòmic. A més, el
catalanisme, en aquesta primera fase, no havia estat capaç de crear una base
social suficient per a esdevenir una força política operativa i alternativa ja que la
burgesia seguia lligada al sistema restauracionista i les classes populars encara
donaven un cert suport al republicanisme.

La unitat del catalanisme no va

poder mantenir-se i, el 1887, va
produir-se una escissió en el si del
Centre Català que suposaria la
sortida de la majoria dels seus
afiliats en direcció a una nova
entitat, la Lliga de Catalunya. Poc
després, el Centre Català acabaria
desapareixent a mitjans dels anys
noranta i la influència d’Almirall
dins del catalanisme va esdevenir
cada cop més feble.
 Història d’Espanya
Institut Ernest Lluch i Martín

4. EL CATALANISME CONSERVADOR DE FINALS DE SEGLE XIX

El 1887 va produir-se una escissió en el si del Centre Català que trencava amb la
unitat del catalanisme i va suposar la marxa de la major part dels seus afiliats, que
formarien una nova organització: la Lliga de Catalunya, integrada per homes com
Àngel Guimerà, Lluís Domènech i Montaner, Joan Puig i Cadafalch i Enric Prat de la
Riba. La nova organització tenia un caràcter força més conservador del que havia
presentat el projecte de Valentí Almirall, fet que va suposar una major connexió
entre la Lliga i els membres de la burgesia catalana, però tampoc era un partit
polític preparat per a presentar-se a les eleccions amb una base social definida.

Enric Prat de la Riba

La Lliga de Catalunya va fer seves les

reivindicacions d’oficialitat de la llengua
catalana, la defensa del dret civil, el
proteccionisme i la pràctica d’una política
exclusivament catalanista. Una de les seves
primeres iniciatives va ser l’elaboració d’un
Missatge a la reina regent (1888), adreçat a
Maria Cristina amb motiu de l’Exposició
Universal de Barcelona, on reivindicaven
l’autonomia política per a Catalunya tot
recollint novament els greuges i les
aspiracions del catalanisme moderat.

L’any següent, el 1889, la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en

defensa del dret civil català i contra el projecte de reforma del Codi Civil espanyol
que s’estava discutint a les Corts. Finalment, el govern va accedir a canviar la
redacció del Codi Civil, fet que va ser presentat a l’opinió pública com la “primera
victòria del catalanisme”.

El 1891, arran de la lluita mantinguda per la defensa del dret civil català, va fer-se
present la necessitat d’organitzar millor el moviment catalanista i, amb aquest
objectiu, la Lliga de Catalunya va proposar-se la fundació d’una nova entitat que
coordinés tots els grups catalanistes comarcals. Així va crear-se la Unió
Catalanista, una entitat que agrupava a diferents sectors catalanistes en una mena
de federació que implicava a grups, centres, associacions, ateneus i publicacions
catalanistes.

La base social de la Unió Catalanista es trobava en els propietaris mitjans, però

també entre comerciants, professionals liberals i un sector dels intel·lectuals. La
seva militància directa, però, era més aviat escassa. Va ser la seva estructura,
 Història d’Espanya
Institut Ernest Lluch i Martín

fonamentada sobre el model de federació d’entitats catalanistes, la que va

possibilitar que la Unió abracés una gran amplitud geogràfica i comptés amb la
possibilitat de fer difusió de les seves iniciatives entre un públic força ampli.

Assemblea catalanista a la sala de sessions de la

casa de la ciutat de Manresa (15 d'abril de 1892) en
la qual van ser presentades les Bases de Manresa

Un dels primers actes de la Unió

Catalanista va ser convocar una reunió
dels seus delegats a la ciutat de Manresa,
on van redactar-se les bases per a una
futura constitució política de la regió de
Catalunya. Les Bases de Manresa de 1892
van ser la plasmació del pensament
catalanista conservador i tradicionalista,
tot recollint els principis del catalanisme
polític i expressant el paper que Catalunya
hauria de tenir en la vida política
espanyola.

Les Bases, en la redacció de les Bases va tenir un paper destacat Enric Prat de la
Riba, estaven estructurades en disset articles que definien un poder regional que
reposava en la plena sobirania de Catalunya. En elles s’establia una organització de
Catalunya basada en les comarques i els municipis.

Les Bases de Manresa constituïen un desafiament inadmissible per a l’Estat

centralista i uniformista ja que entre les demandes que incloïa hi havia la presència
del català com a única llengua oficial, la dependència directa de l’ordre públic del
poder regional i competències exclusives en el control de les finances i del sistema
tributari, l’educació i la iniciativa legislativa. Només els catalans tindrien dret a
exercir càrrecs públics a Catalunya, el Tribunal Superior de Catalunya havia de ser
inapel·lable i el servei militar obligatori substituït per un contingent de voluntaris. Es
defensava el restabliment d’antigues institucions com l’Audiència i les Corts i la
idea de la vinculació entre Catalunya i Espanya mitjançant un pacte d’aquestes
institucions amb la corona. D’altra banda, les Corts catalanes, escollides mitjançant
el sufragi corporatiu, eren un exemple de corporativisme reaccionari.

El catalanisme s’inclinava així per un tradicionalisme antiliberal, però també

allunyat del carlisme i de d’intransigència del clergat. En qualsevol cas, aquesta
posició tradicionalista no podia tenir cap futur en una Catalunya industrial, cada
cop més urbanitzada i camí de la secularització cultural.
 Història d’Espanya
Institut Ernest Lluch i Martín

5. VIGATANISME I CATALANISME CRISTIÀ: JOSEP TORRAS I BAGES

El vigatanisme és un moviment catòlic cultural i intel·lectual impulsat

fonamentalment pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de
Vic. Liderat per clergues com Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades, el
vigatanisme va suposar l’apropament del clergat vers el catalanisme conservador,
en un intent de cristianitzar el moviment. Aquest grup tradicionalista va dotar-se
d’un òrgan de premsa, el setmanari La Veu del Montserrat, i va realitzar campanyes
a favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat, de la restauració del monestir
de Ripoll i de l’exigència que els bisbes que exercien a Catalunya fossin catalans.

Josep Torras i Bages

Aquest nou catalanisme d’arrels cristianes va entroncar amb

la figura del futur bisbe de Vic, Josep Torras i Bages
(1846-1916), el seu màxim exponent en el tombant de segle.
D’aquesta manera, el 1892, Torras i Bages va publicar La
tradició catalana, on s’expressava el lema del moviment:
“Catalunya serà cristiana o no serà”, citació que en realitat no
es troba enlloc dels seus escrits, però que certament
reflecteix amb gran força i precisió el seu pensament
catalanista, moderat i d’arrel cristiana. Per això, calia
preservar l’Església com a quelcom essencial a la pàtria
catalana.

Rescatant arguments propis de la tradició cristiana, Torras i Bages defensava que

l’esperit de Catalunya reposava en la família, en la propietat i en la religió, a la
vegada que refusava qualsevol plantejament de canvi social, presentava una edat
mitjana idealitzada com a font del model de valors que calia aplicar al present i
defensava una estratègia catalanista allunyada de l’acció política.

6. L’IMPACTE DE LA CRISI DEL 98 A CATALUNYA: DEL POLAVIEJISME AL

TANCAMENT DE CAIXES.

El “Desastre de 1898” va tenir un abast econòmic i militar arreu l’Estat, però a

Catalunya va comportar també una sèrie de canvis polítics específics que van
significar l’eclosió definitiva del catalanisme en la vida política espanyola.

La pèrdua de les darreres colònies de l’imperi espanyol va comportar el desprestigi

definitiu dels partits dinàstics i va posar de manifest la seva ineficiència per a
portar a terme una veritable regeneració de la vida política espanyola com es
demanava des de molts sectors socials del país. La Guerra de Cuba i la desfeta
espanyola va ser un element que va condicionar l’economia catalana.
 Història d’Espanya
Institut Ernest Lluch i Martín

Camilo Polavieja

En aquest període va destacar el general Polavieja que

representava un propòsit de regeneracionisme. Havia estat
capità general a Cuba (1889-90) i de les Filipines (1896-97)
i quan va ser cessat va ser ben rebut a Catalunya. El general
cada cop va apropar-se més als industrials. La causa
autonomista va anar imposant-se poc a poc ara que, fins i
tot, els sectors que tradicionalment s’hi havia oposat
–burgesia industrial i polítics de Madrid com Polavieja–
començaven ha estar-hi d’acord.

Francisco Silvela

El 1899, Silvela formava govern amb Polavieja com a

Ministre de la Guerra i la presència de Duran i Bas, que
entrava al gabinet com a Ministre de Justícia i Gràcia. El
problema del govern Silvela, però, va ser la impossibilitat de
realitzar grans reformes i quan van realitzar-ne alguna,
aquesta va ser mal vista a Catalunya.

Un país com Espanya, que acabava de perdre les seves

colònies i que es trobava en plena crisi moral i política va
rebre malament la primera reforma del govern: l’anunci de més impostos. El govern
Silvela per tractar d’estabilitzar l’economia espanyola I equilibrar els pressupostos
va crear un nou impost que gravava a la burgesia i les classes mitjanes. L’opinió
pública, i en especial les classes mitjanes i productives, va rebre malament la
proposta ja que considerava que l’única mesura que es prenia era fer-la pagar més.

Així, els gremis de Barcelona van iniciar una campanya de mítings de protesta el
1899: el “tancament de caixes”. L’enfrontament entre el govern i els gremis davant
l’aprovació dels nous pressupostos va fer-se inevitable. La premsa republicana i
catalanista va animar als gremis de comerciants i botiguers a seguir amb la
protesta. El govern va sortir tant tocat de la protesta ciutadana que el general
Polavieja va dimitir.

El govern va mostrar una forta intransigència davant de les protestes dels

botiguers. Entre abril i juny de 1900, va organitzar-se una vaga de contribuents que
incitava a la resistència contra el pagament d’impostos. Les manifestacions van
ser especialment violentes a Barcelona, des d’on s’entrellaçaren les causes
econòmiques amb les nacionalistes. Es va arribar a declarar l’estat de guerra.
 Història d’Espanya
Institut Ernest Lluch i Martín

El “tancament de caixes” va produir una gran tensió que va

provocar l’estat de guerra a Barcelona, les dimissions de
Duran i Bas i de l’alcalde Robert, un dels líders del
moviment. El regeneracionisme del govern va esvair-se i es
retornava a la realitat dels governs caciquistes de torn.

Bartomeu Robert

L’autoritat militar va respondre a les protestes amb

detencions i el tancament de botigues. Davant aquesta
situació, va produir-se una vaga general d’una setmana de
duració que va aconseguir la llibertat dels botiguers empresonats.

La negativa catalana a pagar els impostos va ser utilitzada pel catalanisme polític
com a element catapultador. La majoria de grans institucions o “caixes” a
Catalunya estaven dominades pels catalanistes i l’extensió del moviment a la
ciutadania va permetre el desenvolupament del catalanisme.

7. NAIXEMENT I CONSOLIDACIÓ DE LA LLIGA REGIONALISTA.

Arribats al tombant cap al segle XX, el catalanisme s’anava estenent i començava a

arribar a les multituds del carrer. El 1899, el fracàs del projecte regeneracionista del
polaviejisme i el govern Silvela va posar-se de manifest després de la protesta
ciutadana del tancament de caixes, en el fet de no concedir el concert econòmic a
Catalunya, en la manca de reformes “regeneracionistes”, en la inadequació a la
realitat social espanyola i catalana, i en la repressió del moviment de gremis. Tot
això va fer que un sector dels industrials catalans, que durant anys havien seguit la
política de negociar privadament amb el cap de govern de torn o amb algun
ministre, decidissin que la forma d’imposar els seus criteris era pressionar amb un
partit propi.

Així, el 1899 naixia la Unió Regionalista formada principalment pels antics

membres del polaviejisme català, destacats industrials, dirigents del moviment del
tancament de caixes i representants de la burgesia agrària. La Unió Regionalista
proclamava als seus estatuts que lluitaria per l’autonomia política i administrativa
de les regions per tots els mitjans legals, sempre dintre de la unitat de l’Estat
espanyol. Era un partit amb una àmplia base social, però mancat d’un projecte
polític clar i de dirigents amb experiència política.

Paral·lelament a la formació de la Unió Regionalista, el 1900, el grup que publicava

el diari La Veu de Catalunya va abandonar definitivament la Unió Catalanista per
fundar el Centre Nacional Català. Aquesta formació estaria integrada per joves
professionals com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner i Lluís
 Història d’Espanya
Institut Ernest Lluch i Martín

Duran i Ventosa, que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en

la política per la via electoral.

El 1900, Eduardo Dato, Ministre de la Governació, va visitar Catalunya. La premsa

catalana havia fet Dato responsable directe de l’empresonament dels botiguers a
causa del tancament de caixes. Això va fer que Dato fos rebut amb una vaga
general de botiguers i amb manifestacions d’hostilitat. El ministre va ser xiulat a
Manresa i li van cantar el cant d’Els Segadors. Davant d’aquests fets, el govern va
proclamar l’estat de guerra a Barcelona i va suspendre la publicació de La Veu de
Catalunya. Aquesta reacció va portar el Centre Nacional Català a demanar a la Unió
Regionalista de fer una candidatura conjunta, i aquesta va acceptar.

La confluència d’interessos entre ambdues formacions va afavorir la unió dels dos

grups, donant pas a una candidatura unitària per a les eleccions de maig de 1901
que seria l’embrió del naixement de la Lliga Regionalista. L’objectiu del nou partit
era participar a les eleccions a Barcelona amb una candidatura formada per homes
de prestigi ciutadà, l’anomenada “candidatura dels quatre presidents”. La tria
realitzada per la candidatura regionalista estava configurada per homes amb molta
popularitat com el doctor Bartomeu Robert (expresident de la Societat d’Amics del
País), Albert Rusiñol (expresident del Foment del Treball Nacional), Lluís Domènech
i Montaner (expresident de l’Ateneu Barcelonès) i Sebastià Torres (president de la
Lliga de Defensa Industrial i Comercial).

La campanya va ser preparada a consciència ja que era la primera vegada que es

produïa un enfrontament directe del catalanisme amb el caciquisme. A més, els
interventors de la Lliga eren una garantia del respecte al vot i permetien esperar
que les votacions no podrien ser falsejades aquest cop. Les eleccions de 1901 van
ser un èxit per a la candidatura unitària que va obtenir quatre diputats, per dos dels
republicans (Pi i Margall i Lerroux) i un dels dinàstics. Així doncs,, les eleccions de
1901 van significar un canvi radical i la primera derrota del caciquisme.

L’èxit electoral va comportar la fusió definitiva dels dos grups en la Lliga

Regionalista, partit que va convertir el diari La Veu de Catalunya en el seu principal
òrgan de difusió i que va reforçar la força electoral del catalanisme. A les eleccions
municipals del mateix any, la Lliga va obtenir onze regidors a l’Ajuntament de
Barcelona, mentre que els republicans n’aconseguien onze i els partits dinàstics
només quatre. Per primer cop, les candidatures no dinàstiques triomfaven a
Barcelona. A partir d’aquell moment, el joc polític a Catalunya ja no passaria pel
torn dinàstic entre conservadors i liberals, sinó que l’hegemonia electoral es
disputaria entre republicans i catalanistes com a forces polítiques majoritàries. A
més, la victòria barcelonina de la Lliga va servir per demostrar la coherència de la
seva línea de participació política.