La Renaixença: l’articulació d’una nova cultura catalanista

El segle XIX va ser el període de formació de la consciència catalana a través d’un moviment cultural com la
Renaixença, que va iniciar la recuperació de la llengua catalana i a reafirmar la pròpia identitat dins d’un Estat
que no entenia aquest tret diferencial, i d’un component econòmic com la industrialització davant de
l’estructura agrària de la resta de l’Estat. Els catalans del segle XIX se sentien espanyols com a súbdits de la
monarquia, però conservaven i van potenciar la consciència del seu
tret diferencial dins de l’articulació del nou Estat liberal.

En els inicis del segle, cent anys després de la instauració dels

Borbons en el tron espanyol i la promulgació del Decret de Nova
Planta després de la desfeta catalana en la Guerra de Successió, el
català pràcticament havia desaparegut com a llengua administrativa
i de la cultura. La llengua pròpia del país no tenia cap tipus de
presència en les esferes de l’administració estatal, en el sistema d’ensenyament ni en la vida oficial
eclesiàstica. Fins i tot, una bona part de les elits culturals i polítiques catalanes l’havien abandonat com a
llengua d’ús públic i com a vehicle de comunicació escrita.

Tanmateix, malgrat la depriment situació abans descrita, a començaments del vuit-cents el català continuava
viu com a llengua en la parla quotidiana entre la majoria de la població del Principat i era usat com a llengua
escrita per a cançons i romanços tradicionals, així com als llibres de divulgació de temàtica religiosa o en
llibrets d’entreteniment destinats a un públic popular.

A més, malgrat la tendència uniformitzadora que l’Estat havia practicat al llarg del segle XVIII, la societat
catalana va ser capaç de mantenir no tan sols la llengua pròpia del país, sinó també bona part dels seus
costums i les seves tradicions, especialment en el que es refereix a la manera de viure, és a dir, en el
manteniment d’unes formes pròpies i específiques que caracteritzaven l’organització familiar i del treball, de
l’estructura de la propietat i, inclús, del desenvolupament econòmic.

Així, la Renaixença pot definir-se com un moviment cultural i de conscienciació nacionalista sorgit en el si de
la burgesia catalana en el marc dels canvis provocats per la industrialització del país i emmarcat en el context
general del romanticisme literari i artístic, tot manifestant-se en forma d’iniciatives culturals, poemes, novel·les,
peces teatrals, revistes i diaris escrits en català.

Bonaventura Carles Aribau

Els objectius dels homes de la Renaixença van ser la defensa dels elements de
la identitat de Catalunya dins l’Estat liberal espanyol, fonamentalment a través
de la normalització social de l’ús del català com a llengua utilitzable a la vida
pública i a la cultura, no tan sols en la intimitat, i aconseguir interessar les capes
burgeses per la llengua i la cultura pròpia de Catalunya com a tret diferencial de
la resta de l’Estat.

Cronològicament, la Renaixença va iniciar-se amb la publicació, simbòlica, el

1833 de l’Oda titulada La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau (Què val que m
´haja tret una enganyosa sort / a veure de més prop las torres de Castella, / si el cant dels trobadors no sent
la mia orella, / ni desperta en mon pit un generós record?). Així, ja des de la publicació del poema d’Aribau
podem observar el punts bàsic d’aquest moviment: la identificació total de la llengua amb la pàtria.

És en aquest context que va resultar de particular importància la tasca realitzada per Joaquim Rubió i Ors,
gràcies al qual van reinstaurar-se els Jocs Florals, el 1859, com una plataforma per promoure la llengua i la
literatura catalanes, fet que va permetre la consolidació del moviment cap a la meitat del segle XIX. Amb la
instauració d’aquest certamen es buscava preservar la puresa de la llengua escrita, força allunyada del català
que es parlava al carrer i que les elits culturals consideraven més aviat groller.

A partir de la recuperació dels Jocs florals, el nombre de autors i de publicacions escrites en llengua catalana
va incrementar-se significativament, i va assolir la seva plenitud en els anys 1870-1880 amb les obres de
Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. Així, la Renaixença va recollir la tradició oral i va recuperar-se
la literatura en català en tots els gèneres després de tres segles de decadència cultural.

Per tal d’assolir els seus objectius, els renaixentistes van aprofundir en els
coneixements de la història de l’Edat Mitjana catalana com a període d’esplendor
nacional. La defensa del patrimoni documental català o la recuperació dels fets i
els noms propis de la història de Catalunya a través de llibres, articles periodístics
o conferències van esdevenir un element cabdal de la Renaixença cultural catalana
en el vuit-cents.

Igualment, la publicació de les obres de divulgació històrica d’una nova fornada

d’historiadors romàntics com Pròsper de Bofarull, Joan Cortada, Antoni Aulèstia i
Pijoan, Antoni de Bofarull o Víctor Balaguer van permetre de recuperar la història
de l’antiga Corona d’Aragó, reivindicant el paper dels comtes de Barcelona, i
explicant, per primer cop en segles, des d’un punt de vista català les relacions del
Principat amb la Monarquia Hispànica.

A la vegada, del moviment van emergir juristes com Estanislau Reynals i Rabassa,
Francesc Permanyer i Tuyet o Manuel Duran i Bas que van analitzar el dret català com a
expressió de l’ànima del país, tot defensant la idea que el manteniment dels usos i
costums del passat reflectien la psicologia col·lectiva d’un poble.

Finalment, un bon grapat de filòlegs, folkloristes i músics, entre d’altres, van dedicar-se a
regirar en els arxius per a la recopilació de llegendes, cançons i d’altres manifestacions
pròpies del país, que esdevinguessin mostra, també, de la personalitat col·lectiva. Entre
tots anirien configurant l’imaginari col·lectiu d’una cultura catalana emergent.

En paral·lel, i pràcticament al marge, per no dir en oposició, a aquesta renaixença literària i cultural controlada
per les elits, també va desenvolupar-se un moviment cultural de caràcter cultural propi de Catalunya i que
defensava la utilització del “català parlat” –és a dir, una llengua plebea allunyada dels cultismes medievals i
moderns, arcaics i en desús, que comportava la inserció de paraules incomprensibles i formes artificioses– i
que comptava amb la tradició d’una literatura i un teatre populars centrats en temes de la vida quotidiana.

L’anomenada Renaixença popular va estendre’s gràcies al paper que van jugar homes com Josep Anselm
Clavé (impulsor de societats corals que van interpretar cançons en llengua catalana), Abdó Terrades (autor
d’obres teatrals d’agitació política republicanes) i Frederic Soler “Pitarra” (renovador del teatre popular amb la
introducció de la sàtira política i d’un humor xavacà molt proper al poble), un conjunt d’autors de caràcter
progressista, sense pretensions formals i amb gran projecció popular.

No seria fins als anys setanta del segle XIX quan es produiria un
acostament entre els corrents cultes i populars de la Renaixença
catalana, fet que va permetre sumar impulsos en la defensa de la llengua
i convertir els Jocs Florals en una festa veritablement popular i cívica que
esdevingués una plataforma de difusió de la llengua i de propaganda
dels autors que hi participaven. A més, en el darrer terç de segle
començarien a sorgir publicacions de premsa en llengua catalana (La Renaixensa, Diari Català, La
Tramuntana, L’Esquella de la Torratxa, etc.) que esdevindrien un altre instrument important per a la penetració
del català en l’espai públic.

Jocs Florals de Barcelona

Ja al segle XIX, els Jocs Florals de Barcelona van tornar a instaurar-se el
primer diumenge de maig de 1859 gràcies a les iniciatives d'Antoni de
Bofarull i de Víctor Balaguer, amb el lema Patria, Fides, Amor, en al·lusió
als tres premis ordinaris: la Flor Natural o premi d'honor, que s'atorgava a
la millor poesia amorosa, l'Englantina d'or a la millor poesia patriòtica i la
Viola d'or i argent al millor poema religiós. El guanyador de tres premis
ordinaris era investit amb el títol de Mestre en Gai Saber. A més hi havia
altres premis extraordinaris, com la Copa Artística, a la millor composició
en prosa, o d'altres patrocinats per institucions o particulars.

Un gran sector dels intel·lectuals i dels polítics catalans donà suport als Jocs Florals i això contribuí al prestigi
de la literatura catalana culta, al començament de la Renaixença. En aquest marc es manifesten posicions
diferenciades respecte al model de llengua que havia d'imperar. Marià Aguiló defensa una primera via que
prengui com a models els diversos autors de totes les formes dialectals; Antoni de Bofarull defensa models
del segle XVI i XVII i el dialecte emprat a Barcelona i finalment, hi ha una tercera via que no disposa d'un
defensor visible dins l'estructura dels Jocs i defensa un català barceloní del segle xix. Entre les dues darreres
tendències hi havia moviments aproximatius. Hi ha crítics com Frederic Soler i el seu entorn que en la major
part dels casos acabaran participant-hi.

Els Jocs aglutinen participants d'ideologies contraposades: republicans, conservadors i generacions més
joves que s'hi van apuntant. Tota la diversitat ideològica es fa palesa als discursos realitzats en els Jocs, que
s'han convertit en un referent per a l'estudi del debat intern i de l'evolució ideològica dels seus participants.