Els trobadors / 9

ELS TROBADORS.

1. La lírica provençal.

2. Qüestions suplementàries: -Mapa de la distribució dels trobadors.

-Text i exercici: La vida en l’any 1000.
-Text: sirventés de Guillem de Berguedà.
-Text de Joan Fuster.
-Text i vídeo de la cançó Boig per tu de Sau.
-Power Point: La poesia trobadoresca.
-Exercicis tipus test.

1. La lírica provençal.

És la poesia escrita pels trobadors en llengua vulgar occitana durant els

segles XII i XIII. Es tracta de la primera manifestació culta en una llengua romànica i
una de les bases més importants de la lírica europea. El seu centre de producció i
desenvolupament és Occitània, on va aparèixer a final del segle XI i d'on s'estengué, a
causa del seu immens prestigi, a tot l'Europa occidental.

Occitània no és en absolut una entitat política unitària: està dividida en una sèrie
de petites entitats polítiques (comtats, vescomtats,...). És un país amb una llengua i amb
una cultura comunes , però no sota el mateix poder. Els comtats de Tolosa i de Provença
són els més importants. Hi havia, per aquest motiu, algunes rivalitats entre ells. Altres
comtats eren Foix, Gascunya, Bas, Castellvell,...

Des del segle X fins al XIII, els comtats catalans (al sud dels Pirineus) no duen a
terme cap expansió peninsular, cosa que sí feia Castella. Els catalans miren cap al nord,
no per dirigir-hi una acció militar, sinó més aviat per mantenir i reforçar relacions
diplomàtiques amb els comtes occitans: estrènyer vincles, negociar, convenir
matrimonis, etc.

La penetració d'aquesta literatura a Catalunya va ser tan decisiva que els poetes
catalans no únicament n'adoptaren els temes i l'estructura, sinó que, fins i tot, se serviren
de la llengua. De manera que als Països Catalans el provençal o occità serà des del segle
XII la llengua de la poesia culta. Haurem d'esperar Ausiàs March, al segle XV, per
trobar un poeta pur, que escrigui només en català. Per quines raons aquesta poesia va ser
tan reeixida a Catalunya?

Les afinitats entre Catalunya i Occitània es poden resumir en cinc apartats:

1. Per proximitat geogràfica. És una raó òbvia i de pes, sobretot si tenim en

compte quins eren els països que vorejaven les fronteres d'aquestes dues nacions:
els musulmans de la Península al sud, Castella a l'oest i França al nord. Del cantó

1
 Els trobadors / 9

intern, no s'ha d'oblidar que existia una configuració geogràfica i administrativa

de fragmentació i disgregació molt semblant entre Catalunya i Occitània, que a
més les afeblia davant el tarannà expansionista de Castella i de França.

2. Per raons polítiques. D'ençà que Catalunya s'allibera dels lligams vassallàtics
del regne franc i assoleix la independència durant el segle X, les relacions entre
els comtes d'ambdues parts dels Pirineus s'intensifiquen. S'estableixen vincles
matrimonials entre les famílies més poderoses dels dos països per tal de preservar
el patrimoni i d'engrandir les propietats i el prestigi. D'aquesta manera, alguns
nobles catalans arribaren a posseir terres a banda i banda de la serralada pirinenca
que els permetia alhora controlar-hi el flux de mercaderies. El comte de Barcelona
i rei d'Aragó Ramon Berenguer III es casà amb Dolça de Provença, comtat occità
de gran volada. I el seu net Alfons I, en heretar Provença i esdevenir, així, vassalls
seus un bon nombre de trobadors, va adonar-se del gran valor de difusió d'idees
polítiques que aquesta pràctica implicava.

3. Per causes econòmiques. Era bo que hi hagués unes bones relacions

diplomàtiques entre les dues zones a fi de facilitar el trànsit de productes a través
dels Pirineus. Es tractava d'una ruta comercial molt important tant per als dos
països implicats com per a la resta de nacions emergents, ja que pels comtats es
transportaven mercaderies de primera necessitat des del sud peninsular i també
des del centre d'Europa.

El segle XI es consolida a Catalunya una classe mercantil que es dedica al

comerç. Aquests mercaders anaven a terres musulmanes i exportaven una part
dels productes a Occitània. En canvi, Occitània es caracteritzà per la producció de
teixits i de draps: una part era per al consum intern i una altra per exportar a
Catalunya.

També es practicava la ramaderia transhumant per ambdós territoris.

4. Per paral·lelismes socials. El feudalisme era el sistema d'organització social i

política comuna a les dues nacions. Hi havia uns vincles de dependència feudal
entre tots els estaments del tipus senyors-pagesos, amb esquemes molt semblants.

5. Per motius culturals i lingüístics. La llengua catalana i l'occitana són les dues
llengües romàniques més semblants.

Les afinitats acabades d'esmentar, i altres aspectes com els costums quotidians i la
pràctica religiosa, el cristianisme i l'heretgia càtara ben estesa al País d'Oc, facilitaren
l'expansió dels trobadors arreu de l'Europa occidental de l'època i la impregnaren del
seu modus vivendi i del seu refinament cortesà.

Amb tot això, fa que no tingui res de sorprenent que el 1166 Alfons I, comte de
Barcelona i rei d'Aragó, en heretar Provença i esdevenir, així, vassalls seus un bon
nombre de trobadors provençals, adonant-se del gran valor de difusió d'idees polítiques
que té el sirventès i, en general, la poesia en llengua parlada, es convertís en protector i
encoratjador del moviment líric romànic, en aquells moments el més important, i

2
 Els trobadors / 9

conreés, ell, esporàdicament, la poesia en provençal; mercès al seu exemple foren

abundosos els homes nascuts a Catalunya que versificaren en llengua provençal, els
quals es veieren obligats a aprendre-la, com ho demostra l'existència de Las rasós de
trobar, de Ramon Vidal de Besalú, que és el primer tractat gramatical i preceptiu escrit
en qualsevol llengua romànica.

La història de la lírica catalana començà, doncs, com una província de la

lírica provençal, tant en la temàtica i en l'estil com en la llengua i en la versificació,
forta empremta que la caracteritzarà fins ja entrat el s XV. Des de mitjan s XII
apareixen a Catalunya dos tipus d'escriptors que, en una certa mesura, persistiren durant
tota la literatura medieval: el gran senyor que conrea la literatura per interès personal, de
vegades polític, o perquè creu que això és un ornament necessari al seu estament
(Guillem de Berguedà o Huguet de Mataplana), i l'autèntic professional de les lletres, o
siga el qui fa literatura per guanyar-se la vida (com Cerverí de Girona o Pere Salvatge,
ambdós a sou de la corona).

La literatura trobadoresca és integrada per un corpus d'unes 2.500 poesies escrites

durant els ss XII i XIII per poetes nascuts a la Gascunya, al Llenguadoc, a Provença, a
l'Alvèrnia i al Llemosí, als quals molt aviat s'afegiren poetes del nord d'Itàlia i de
Catalunya. La llengua en què són escrites aquestes poesies, l'occità —o provençal,
segons alguns autors—, presenta una uniformitat molt notable i relativament pocs trets
dialectals, malgrat la diversa procedència dels poetes que hi versifiquen. Es tracta, per
tant, d'una poesia escrita en una llengua supradialectal, una mena de koiné, producte
d'una voluntat comuna d'expressar-se poèticament en una forma que depura i generalitza
la llengua parlada. La poesia trobadoresca, doncs, es caracteritza perquè és escrita en
llengua vulgar, entesa per tothom, és lírica i és obra d'individus d'identitat coneguda. La
simultaneïtat d'aquests tres factors la distingeix de la producció dels anteriors poetes
cultes en llengua llatina; de l'èpica, els texts més antics de la qual es remunten al segle
anterior; i de la lírica popular, d'autor anònim.

El caràcter eminentment cortesà d'aquesta poesia coadjuvà al fet que adquirís prou
flexibilitat per a ésser cantada davant auditoris prou llunyans entre ells —fet sense cap
equivalent en la prosa respectiva d'aquestes mateixes regions lingüístiques—. La poesia
trobadoresca, a la qual accedim mitjançant la lectura, no fou concebuda per a ésser
llegida sinó per a ésser escoltada. Cal tenir sempre ben present que les poesies dels
trobadors eren un tot indestriable de les melodies que les acompanyaven. El poeta,
anomenat trobador, componia la lletra i la música de les diverses peces que després
havien d'ésser divulgades mitjançant el cant pels joglars. De fet, els mateixos
cançoners que n'han conservat els texts duen també la notació musical d'alguns
d'aquests poemes.

La lírica trobadoresca és, per tant, una poesia d'una considerable perfecció formal,
tant en allò que afecta l'estrofisme, mesura dels versos i rima, com en allò que fa als
mitjans expressius i les imatges poètiques. Aquest afany preceptiu es traduí en
l'aparició, al començament del s XIII, dels primers tractats poètics en occità destinats a
fornir el trobador de normes i regles de tipus estilístic, gramatical i versificador.

Quant a la versificació, la poesia occitana es basa, com les altres llengües

romàniques, en el nombre de síl·labes del vers i en la rima, còmput que no tolerava la
més petita infracció. La rima —rim o rima, segons els trobadors i tractadistes— és

3
 Els trobadors / 9

rigorosament consonant, amb identitat total de vocals i consonants a partir de l'accent.

L'estrofa, anomenada cobla, és una unitat mètrica i alhora melòdica amb un nombre de
versos i una situació de rimes determinada que es repeteixen al llarg de la composició
poètica. La darrera estrofa rebia el nom de tornada, més breu que les cobles anteriors,
on el trobador feia consideracions generals finals sobre el tema de la poesia i on sovint
hi havia l'endreça (dirigida a la dama, al protector, a un altre trobador, etc).

Fent atenció al contingut, en la poesia trobadoresca es poden destacar

diversos gèneres; la cançó, el vehicle més important de la poesia trobadoresca;
el sirventès, gènere que servia per a expressar la ira, l'atac virulent, la polèmica literària
o el discurs moralitzador del poeta; el planh o lament fúnebre per una persona estimada;
l'alba, gènere que descriu l'enuig dels enamorats que, havent passat la nit junts, s'han de
separar en despuntar el dia; la pastorel·la, diàleg amorós entre un cavaller i una pastora
en ple camp; els gèneres que concerneixen el debat i el diàleg entre els trobadors; a part
el sirventès, trobem la tençó, el partiment o joc partit, el tornejament. Però també hi ha
gèneres condicionats bàsicament per la versificació o l'estructura del poema; la balada i
la dansa, cançons per a cor i solista, aptes per a ésser ballades; o gèneres que es
distingeixen per llurs característiques melòdiques, com l'estampida o el descort.

La convenció literària principal que aporta la literatura trobadoresca és la de

la fin'amors, verai'amors o bon'amors, un codi de galanteria i de cortesia, que de fet pot
ésser llegit com una complexa transposició de les relacions de vassallatge de la societat
feudal a la relació amorosa entre el trobador i la seva estimada, tot això és l’amor
cortès*.

La poesia trobadoresca és històricament la primera mostra de literatura d'alta

exigència artística en llengua vulgar que sorgí a Europa i la seva influència sobre la
cultura occidental ha estat molt important: de fet, encara avui la lectura dels trobadors és
ben palesa en l'obra de poetes com J. V. Foix o Joan Brossa. Els trobadors occitans
foren coneguts molt d'hora a Catalunya i ben aviat els poetes catalans s'hi integraren
perfectament, de tal manera que la poesia catalana culta nasqué com una província de la
lírica occitana. Els vincles històrics que, des d'Alfons I, unien Catalunya amb el País
d'Oc facilitaren aquesta relació. S'ha pogut identificar una vintena llarga de trobadors
nascuts en terres catalanes al llarg dels ss XII i XIII, és a dir, mentre tingué vigència la
literatura occitana clàssica. Alguns d'ells —com Guillem de Berguedà, Guillem de
Cabestany i Cerverí de Girona— s'hi situen amb categoria de figures culminants;
d'altres —Ramon Vidal de Besalú, Jofre de Foixà— són autors d'importants tractats de
gramàtica i de retòrica en occità; i fins i tot diversos reis de la dinastia catalana —
Alfons I, Pere el Gran, Jaume II, Frederic de Sicília— ens han deixat senyals, més o
menys valuosos, de llur afecció per l'art trobadoresc.

(*)L’amor cortès

Concepció de les relacions amoroses sorgida en la societat cavalleresca occitana i

que constitueix l'element bàsic de la poesia trobadoresca desclosa al s XII dins la
literatura occitana. Entès com un vassallatge feudal al servei de la dama, l'amor cortès
constituí una original aportació de l'edat mitjana a la cultura del món occidental, puix
que els seus esquemes haurien estat impossibles per al pensament llatí clàssic. D'acord
amb aquesta concepció feudal, la dona és tractada de midons (meus dominus, 'el meu
senyor') i el poeta s'anomena a si mateix om ('home'), és a dir, vassall. El

4
 Els trobadors / 9

mot servir (actitud del vassall respecte al senyor) adquireix el sentit de fer la cort a
l'estimada. L'enamorat, igual que l'aspirant a cavaller, ha de passar per les diferents
etapes de l'aprenentatge: començarà, doncs, com a tímid sospirant (fenhedor); s'atrevirà,
més tard, als precs (pregador); passarà a l'estadi d'enamorat (entenedor), i, si arriba al
grau de drut ('amant'), aconseguirà, potser, de merèixer el gardon ('premi', 'guardó'). La
dona a la qual el poeta s'adreça és necessàriament noble i casada; l'amor, per tant,
esdevé adulterí. No podia ésser altrament: en no tenir les donzelles estat jurídic, tampoc
no podien tenir, en conseqüència, vassalls; la casada, en canvi, pel seu estat, adquiria la
categoria de domna, (domina 'senyora'). Ara bé: essent els casaments en aquesta època i
entre les capes altes enllaços de conveniència, únicament l'amor adulterí podia ésser
considerat autèntic. L'enamorat compta amb dos enemics, el marit, el gilós ('gelós'), i
el lausengièr, l'adulador del marit, que pot denunciar-lo a aquest. Per tant, ha d'ésser
discret, i en els seus versos amaga el nom de l'estimada sota un senhal, mot o frase que
serveix per a designar-la. Sotmès a una sèrie de fórmules convencionals i oposant-s'hi,
malgrat tot, un sensualisme exacerbat, el sentiment del trobador creà el concepte
idealista d'amor-virtut: només l'home enamorat és virtuós, i un home virtuós és
forçosament enamorat. En l'elaboració de l'amor cortès, mòdul que determinà la
concepció posterior de l'amor a Occident, hi devien col.laborar principalment el
concepte feudal i cavalleresc de la vida, els afanys espirituals i místics de l'Epoca (des
dels escrits de Bernat de Clairvaux a la regla ascètica de Robert d'Abissel, fundador del
monestir de Fons Ebraus), l'herència dels autors llatins, sobretot Ovidi, rebuda segons
l'òptica medieval, i potser, encara, la poesia amorosa àrab, arribada a través de la
Península Ibèrica.

5
 Els trobadors / 9

2. Qüestions suplementàries.

2.1. Mapa de la distribució dels trobadors.

6
 Els trobadors / 9

2.2. Text i exercici.

2.2.1. Text: La vida en l’any 1000

Si qualsevol de nosaltres haguera de conviure per una temporada amb un habitant de

la península Ibèrica de l’any 1000, és molt probable que amb penes i treballs aconseguiria
superar la prova. Els nostres avantpassats mil·lenaris eren uns supervivents nats, que no
solament havien d’enfrontar-se a les guerres, sinó també a una cosa tan corrent en aquells
temps com la falta d’aliments, la fam generalitzada i tot tipus de malalties.

La societat estava bàsicament dividida en els següents ordes: el dels que oraven, el
dels que combatien i el dels que treballaven. La majoria dels habitants vivien en cases de
fang i sostre de palla, d’una sola habitació en el centre de la qual estava la llar. A penes hi
havia finestres per a impedir la fuga de la calor i només hi havia un forat al sostre per on
eixien els fums. Les construccions de pedra estaven reservades a monestirs, esglésies,
palaus i castells. Els aristòcrates conservaven el tipus de vil·la romana, una gran casa amb
un pati central i habitacions més humils al voltant.

La vida era senzilla, dura i sobretot curta. L’esperança de vida en l’any 1000 no era
superior als 30 anys. Aquells que els sobrepassaven rarament aconseguien viure més de 55
anys. La vellesa era un privilegi que estava restringit, com moltes altres coses, a nobles,
reis i sobretot a alguns monjos que tenien unes condicions de vida millors i podien arribar a
complir els 60, 70 i, fins i tot, els 80 anys. La mortalitat infantil era enorme. S’estima que
tan sols tres de cada cinc dels nascuts aconseguien complir els deu anys, i en eixa edat ja
treballaven les terres tant com els adults, unes 12 o 14 hores diàries.

7
 Els trobadors / 9

2.2.2. Exercici.

Posa una creu en la casella corresponent a cada afirmació, verdadera (V) o falsa (F)

V F

Els pobladors de la península Ibèrica de l’any mil patien guerres contínues

1
i falta d’aliments, però afortunadament, poques malalties.

L’estructura social de l’any mil estava classificada en tres

2
ordes.

3 La majoria de les vivendes tenien una sola habitació i el sostre de teules.

La perspectiva mitjana de duració de la vida d’un habitant de l’any mil no

4
sobrepassava els 50 anys.

5 Envellir era un privilegi que no estava a l’abast de tot el món.

2.3. Text: sirventés de Guillem de Berguedà.

Prou és ben cert que al Berguedà

aquell bisbot de nas obtús
va fer alçar el soler d'Avià,
amb cent soldats, i més inclús,
perquè li vaig dir que s'estira
damunt dels homes quan són nus.
I el que és amb fets, ell, no ho retira,
negar-ho fóra fer el pallús,
ja que els minyons corba i entoma.
Té cara d'ase i, pobrissons,
dels tres atributs dels barons
ja n'ha perdut els dos bessons.
Com no vola ocell sense ploma
i poc val sella sense arçons,
mal fot bisbe sense collons.

8
 Els trobadors / 9

2.4. Text de Joan Fuster.

9
 Els trobadors / 9

2.5. Text i vídeo de la cançó Boig per tu de Sau.

A la terra humida escric

nena estic boig per tu,
em passo els dies
esperant la nit.

Com et puc estimar

si de mi estàs tan lluny;
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest bar

jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat, boig per tu.

Quan no hi siguis al matí,

les llàgrimes es perdran
entre la pluja
que caurà avui.

Em quedaré atrapat
ebri d'aquesta llum
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest bar

jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat boig per tu.

2.6. Power Point: La poesia trobadoresca.

10
 Els trobadors / 9

2.7. Exercicis tipus test.

Posa V(eritable) o F(als) a les afirmacions següents.

1. __ La poesia trobadoresca aparegué a finals del segle XI.

2. __ La poesia trobadoresca nasqué a Occitània.
3. __ La poesia trobadoresca no fou la primera manifestació culta en una llengua
romànica.
4. __ La poesia provençal fou la més important d’Europa des del segle XI al XIII.
5. __ Occitània es troba al nord d’Itàlia.
6. __ El provençal serà la llengua que farà servir la poesia culta en els territoris de
parla catalana a partir del segle XIII.
7. __ Ausiàs March també escriurà la seua poesia en occità.
8. __ La lírica provençal deixà pas a la poesia en català en el segle XV amb la
producció literària d’Ausiàs March.
9. __ La proximitat geogràfica dels poetes catalans amb Occitània no fou un element
decisiu perquè feren servir la llengua occitana.
10. __ Existiren raons polítiques que influïren a l’hora d’establir relacions literàries
trobadoresques entre Occitània i Catalunya.
11. __ Les relacions econòmiques dels comtats catalans amb Occitània foren
impossibles per la barrera física que suposaven el Pirineus.
12. __ Les dues llengües romàniques més semblants són el català i l’occità.
13. __ Molts trobadors de la Provença foren vassalls de la corona catalano-aragonesa
des del segle XII.
14. __ Ramon Vidal de Besalú escrigué el primer tractat gramatical fet en una llengua
romànica.
15. __ El primer tractat gramatical escrit en una llengua romànica es féu en català.
16. __ La història de la lírica catalana fins al segle XV és ben diferent de la provençal.
17. __ El conreu de la literatura trobadoresca l’exerciren tant els senyors feudals com
trobadors a sou de la corona.
18. __ Els trobadors Guillem de Berguedà i Cerverí de Girona pertanyien al mateix
estatus social.
19. __ La literatura trobadoresca, a causa de la gran extensió territorial on es conreava:
des d’Aquitània fins a la Provença i des del Llemosí fins a Catalunya, no
aconseguí crear una poesia escrita en una llengua supradialectal.
20. __ La poesia trobadoresca fou concebuda per a ser llegida i escoltada.
21. __ La funció dels trobadors era compondre la lletra, la música i cantar els poemes.
22. __ Els joglars es dedicaven a cantar les obres dels trobadors.
23. __ La lírica trobadoresca és de gran perfecció formal perquè seguia un codi de
normes i regles molt fix.
24. __ La rima trobadoresca és consonant, és a dir, fa coincidir totes les vocals i
consonants a partir de l’última síl·laba tònica.
25. __ L’última estrofa d’un poema trobadoresc rep el nom de senyal.

11
 Els trobadors / 9

26. __ El senyal indicava a qui anava dirigit el poema.

27. __ El gènere anomenat cançó servia per a idealitzar la dama.
28. __ El sirventés era un gènere satíric i feia la funció de propaganda política.
29. __ El plany era una expressió d’alegria.
30. __ La pastorel·la era un diàleg entre pastors.
31. __ La balada era una composició amorosa destinada a la dansa.
32. __ L’amor cortés és una convenció literària que equipara les relacions de
vassallatge d’una societat feudal a la relació amorosa entre el trobador i
l’estimada.
33. __ D’acord amb la concepció feudal, el poeta fa el paper de senyor i la dama el de
vassall.
34. __ La dama de la poesia trobadoresca no sempre ha de ser de classe noble.
35. __ La dama de la poesia trobadoresca sempre ha de ser una dona casada.
36. __ La relació amorosa de la lírica provençal sempre estava basada en l’adulteri.
37. __ El gilós era un enemic de l’enamorat.
38. __ El lausengier era un adulador de la dama.
39. __ L’amor cortés fou determinant en la concepció amorosa d’Occident.

12