El Romanticisme i la Renaixença

1. El Romanticisme.
Al final del segle XVIII, i com a reacció al racionalisme neoclàssic, a Alemanya, especialment en el
vessant del pensament, i a Anglaterra, en el de la poesia, es van manifestar els primers símptomes
de canvis estètics del Romanticisme. Aquest moviment no es pot deslligar de les conseqüències de
dues revolucions: la Revolució Industrial i la Revolució Francesa (1789), que implicaran canvis a
tots els nivells:
—Polítics, amb la lluita entre l'absolutisme i el liberalisme.
—Econòmics, amb el triomf de la burgesia capitalista.
—Socials, amb l'enfrontament de la burgesia amb el proletariat. L'aparició de l'internacionalisme
s'oposarà, així, al nacionalisme burgés.
—Culturals, amb l'aparició del Romanticisme, que buscarà la recuperació de la cultura nacional i la
llengua pròpia

Característiques del Romanticisme.

L’estètica romàntica es caracteritza pels trets següents:
-Individualisme i potenciació del "jo" subjectiu: l'individu està per sobre de la massa, de la societat.

- Predomini de la fantasia, la imaginació i de l’idealisme per sobre de la raó i la lògica i la fe cega

en les utopies.
- Creació d'una realitat idealitzada a causa de la insatisfacció que aquesta mateixa realitat crea en
l'escriptor.
- Rebuig de les normes literàries clàssiques i l’exaltació de la llibertat artística i l’individualisme de
l’artista.
- Recerca de les arrels col·lectives pròpies, la presa de consciència de poble i la defensa de les
llibertats nacionals.
-Exaltació dels estats d’ànim malencònics, dolorosos, depressius, de solitud i de suïcidi com a
sortida als problemes vitals.
- Interès per la cultura popular (llegendes, rondalles, mites).

-Revalorització de l'Edat Mitjana.

-Fugida cap a escenaris remots i exòtics i cap a èpoques llunyanes (bàsicament, medieval).

-Recerca i valoració de la bellesa. Això es manifesta, literàriament, en l'ús abundant de recursos

expressius: metàfores, hipèrboles, imatges, etc.

2. La Renaixença
2.a. Definició del concepte

La Renaixença és el moviment ideològic i cultural del segle XIX que pretén recuperar la literatura i
llengua catalana culta després d'un període de decadència i de subordinació respecte del castellà.
També vol enfortir la nostra consciència diferencial com a poble.

Encara que també incorporarà elements del Simbolisme i del Naturalisme, el primer impuls està
relacionat amb el Romanticisme, moviment amb el qual comparteix algunes característiques:
—L'exaltació dels sentiments, amb el predomini del subjectivisme i del "jo".
—La importància del paisatge, amb el qual s'identifica l'estat d'ànim del poeta. En el cas de la
Renaixença, la Natura es vincula directament amb la Pàtria.
_La idealització del passat històric, especialment l'Edat Mitjana, considerada l'època d'esplendor de
la Corona d'Aragó i de la literatura del Segle d'Or. Així, destaquen Jaume I, Ausiàs March, Roger
de Llúria, etc.
—Com a conseqüència d'això, l'exaltació patriòtica acaba en el naixement d'un nacionalisme
incipient, ja que hi troben els arrels nacionals de la Pàtria.

Encara que té diferent abast a Catalunya i al País Valencià, es manifestarà en diversos gèneres,
però és en la poesia jocfloralesca on tindrà més repercusió.

2.b. Cronologia

La data d'inici del moviment és el 1833, quan la revista El Vapor publicà el poema La Pàtria de
Bonaventura Carles Aribau. Aquesta composició és una oda en què el poeta expressa l’enyor per la
seua pàtria i l’estima que sent cap a la llengua.

El moviment es considera finalitzat al Principat de Catalunya el 1877; l’any que Jacint Verdaguer i
Àngel Guimerà són premiats en els Jocs Florals.

Pel que fa al País Valencià, la Renaixença s’estengué fins ben entrat el segle XX, a causa de la gran
influència d’autors conservadors com Teodor Llorente que va portar la literatura valenciana a
l’estancament a causa de la seua concepció folklórica.

2.c Els Jocs Florals

Els Jocs Florals són uns certàmens literaris que s'organitzaren per promoure la llengua durant la
Renaixença.

Instituïts originalment a Tolosa de Llenguadoc (Toulouse, França) l'any 1324, es van celebrar fins
al 1484, on concorrien trobadors i poetes. Després de diverses temptatives, al 1393, per desig del
rei Joan I, es van instaurar a Barcelona fins les darreries del segle XV per iniciativa dels monarques
de la Corona d'Aragó.

Els Jocs Florals de Barcelona van tornar a instaurar-se el 1859, amb el lema "Pàtria, Fides, Amor",
en al·lusió als tres premis ordinaris: la Flor Natural o premi d'honor, l'Englantina d'or i la Viola d'or
i argent. El guanyador de tres premis ordinaris era investit amb el títol de Mestre en Gai Saber.

Encara que el tipus de llengua (culte, literari i arcaic) i els temes acabaren per fer-los anacrònics,
van ser el primer motor de la Renaixença perquè crearen un públic assidu i una infraestructura
editorial i donaren prestigi a la llengua.
3. La Renaixença valenciana

Al País Valencià, el moviment es va organitzar molt més tard que a Catalunya. La raó és que mentre
que al Principat es va produir una forta industrialització, que creà una burgesia industrial molt
reivindicativa, al País Valencià la burgesia va ser sobretot agrària, amb la qual cosa s'hi oposaven
dos models: el proteccionisme i el lliurecanvisme. Així, la catalana va acabar reivindicant la cultura
i la llengua pròpia com a element diferenciador, posant-hi les bases del nacionalisme, mentre que la
valenciana es castellanitzava més i més. Per això, el moviment valencià no va passar de ser un
regionalisme inofensiu.
Pel que fa a la producció literària, la poesia és el gènere triat per la majoria dels escriptors ja que és
la que gaudeix de major prestigi. L’explicació és senzilla; el gènere poètic era l’únic en què la
nostra llengua s’havia considerat apta fins i tot durant la Decadència, i encara que al llarg d’aquests
tres segles mai havia estat usada en els àmbits formals, és indiscutible que fou l’únic gènere que no
havia perdut el seu espai ni la seua pràctica.

La societat de la Renaixença estava encapçalada per la burgesia, que era estament social d’on
procedien els escriptors. En contrast amb Catalunya, que comptava amb una burgesia industrial, la
valenciana es basava en una economia agrària que, a més, es resistia a qualsevol intent de canvi
social. Aquesta diferència afectava també a la producció literària, ja que en lloc de centrar-se en les
reivindicacions ideològiques nacionalistes i en defensar l’ús culte i normativitzat de la llengua,
seguien la tendència estètica del pairalisme, la qual oferia una poesia limitada a cantar al paisatge i
a destacar elements purament folklòrics del nostre entorn.

Durant la Renaixença es redescobreix el paisatge com un espill on es reflecteix l’estat emocional

del poeta. Per mostrar aquests sentiments, els poetes pairalistes utilitzen una sèrie de recursos
expressius: l’eufòria anímica, les descripcions idíl·liques, el narcisisme, les frases altisonants, etc.
En relació amb l’expressió pomposa i grandiloqüent, els poetes opten per estructures mètriques que
contribueixen a donar solemnitat als versos, així destaca la recuperació de l’alexandrí; vers
d’origen francés de dotze síl·labes que es divideix en dos hemistiquis de sis síl·labes.

En la consolidació de la Renaixença participaren dos grups d’autors ben distints:

a) Poetes del guant: Eren burgesos conservadors i s’oposaven a la politització de la Renaixença.

Escrivien els seus poemes en una llengua arcaica, a la qual anomenaven llemosí. En aquella època
pensaven que el valencià tenia l’origen en una varietat de l’occità, que es parlava al sud de França
durant el segle XII. Cantaven a una pàtria idealitzada molt allunyada de la realitat social.
Destaquen els autors: Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol.

b) Poetes de l’espardenya: Tingueren molt d’èxit entre la gent de la ciutat i les classes populars.
Pertanyien a classes socials més humils amb idees liberals. Propugnaven “el valencià que ara es
parla”: una llengua col·loquial sense cap preocupació gramatical que retratava una realitat social
castellanitzada. Destaca l’autor Constantí Llombart.

El domini de Llorente i els poetes afins a ell va ser quasi absolut. Això va suposar que consideraren
la Renaixença com un moviment exclusivament literari, amb la qual cosa li van llevar qualsevol
possibilitat reivindicativa i modernitzadora.

A partir de 1874, un sector més progressista, encapçalat per Llombart, va intentar tirar endavant
amb un programa més reformista, amb una revista, la fundació de Lo Rat Penat i la instauració del
Jocs Florals.
Tanmateix, el sector llorentinista s'imposarà finalment, posant fi a qualsevol opció progressista o
polititzadora.

4. La poesia de la Renaixença

Va ser el gènere més conreat pels autors de la Renaixença.

Temes:
– La nació: s'exalten els valors nacionals i les tradicions populars i es recupera el nostre passat
històric.
– La llengua: reivindiquen l'ús de la nostra llengua, la qual esdevé el símbol patriòtic més
important.
– El paisatge: idealitzat, esdevé l'espill en què el poeta projecta i comunica el seus sentiments. Es
mitifica la vida al camp, on es preserva la tradició i la llibertat.
– La poesia popular: hi ha voluntat de recuperació del folklore popular, que influirà en la poesia
culta.
Alguns autors importants: Jacint Verdaguer, Teodor Llorente, Constantí Llombart.

Autors i obres
La poesia: Jacint Verdaguer
Principal representant de la poesia de la Renaixença i probablement l'autor més important de la
literatura catalana del segle XIX per dos motius.
• Va escriure una poesia enormement ambiciosa (i també una gran prosa).
• Ell tot sol va dur a terme una tasca que no s'havia fet al llarg dels tres segles
precedents: generar una poesia culta en un català modern i assequible sense
comptar amb cap altre referent que el dels escriptors medievals. En aquest sentit, és
gairebé comparable a Ramon Llull, pel fet que tots dos escriptors van haver de crear,
en bona mesura des del no-res, un model de llengua literària.
Temàtica: mística i amor per la naturalesa, principalment, però també té poemes de registre amorós
i patriòtic (al poema L'emigrant, per exemple, escrit en la seva època de viatges a l'Havana,
expressa l'enyorança per la pàtria). Malgrat tot, les seves dues obres més ambicioses són dos
poemes èpics: L'Atlàntida (1877), una epopeia on la descoberta del continent americà es barreja
amb elements mitològics, i Canigó (1885), un dels grans clàssics de la literatura catalana de tots els
temps. Consisteix en una exaltació llegendària, de clara influència romàntica, dels origens cristians
de la pàtria catalana a l'edat mitjana. S'hi barregen personatges històrics com Guifré el Pilós i l'abat
Oliva, amb nombrosos elements llegendaris i fantàstics com ara les fades. És un autèntic cant
d'amor a la geografia catalana.

•Obra en prosa: rondalles, discursos i articles periodístics, com els aplegats en el recull En defensa
pròpia

5 El teatre de la Renaixença

Teatre culte: el seu principal autor és Àngel Guimerà, que va escriure: – Tragèdia històrica: es basa
en una història d'amor impossible entre un heroi i una donzella. El destí sempre és tràgic: la mort.
Té lloc en ambients històrics. Utilitza una llengua culta i arcaica. Destaca Mar i cel. – Drama
realista: presenta problemes socials i un conflicte amorós en escenaris contemporanis. Destaquen
Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar. – Teatre popular: representat pel sainet, subgènere teatral
que reprodueix la vida quotidiana amb intrigues amoroses i actuacions còmiques d'uns personatges i
uns costums populars, amb la intenció de divertir el públic. El seu llenguatge és una deformació del
valencià i del castellà, col·loquial i ple de vulgarismes. Criticava sovint les persones cursis i
presumides (coentes) que tractaven d'ascendir en l'escala social utilitzant el castellà. Destaca Eduard
Escalante, amb obres com Les xiques de l'entresuelo, Bufar en caldo gelat i Tres forasters de
Madrid

Activitats:

1. Llig la definició de Jocs Florals de Josep Faulí i digues quins eren els objectius que es
pretenien amb la convocatòria i difusió d’aquests certàmens?

“Els Jocs Florals són la festa de la poesia, un certamen que premia les composicions poètiques, les
fa escoltar i les divulga. Van néixer a Tolosa del Llenguadoc, al s.XIV, quan la llengua d’Occitània
era, per excel·lència la llengua de la poesia. A causa de les bones relacions entre terres occitanes i
Catalunya, Barcelona va seguir l’exemple de Tolosa i, ja a l’Edat Mitjana, va tenir també els seus
Jocs Florals (1393), que se celebraren a casa nostra fins ben entrat el s.XV.
A mitjans segle XIX va sorgir una iniciativa per recuperar aquests certàmens, els promotors de la
iniciativa tenien la consciència clara de voler fer una tasca comunitària, per la qual cosa buscaren
la complicitat i el suport de l’Ajuntament de Barcelona: el trobaren i el restabliment fou un fet
(1859)”.

ANTOLOGIA DE TEXTOS
TEXT 1. La pàtria
“La pàtria”, de Bonaventura Carles Aribau Publicat l’any 1833, es pot considerar l’inici de la
Renaixença. El poema es constitueix en un cant a la pàtria i a la llengua, i serà vist pels mateixos
homes de la Renaixença com la primera fita del redreçament literari que duien a terme. En ell ja
veiem alguns dels temes més habituals de la nostra poesia renaixentista. Per tal d’entendre
correctament el significat global del poema cal que tinguem en compte que, en l’època en què fou
escrit, la paraula “llemosí” feia referència a la llengua emprada pels poetes i escriptors de la
Renaixença (el valencià, i més en general, el català) i no, com actualment es fa, a un dels dialectes
de l’occità, parlat a la regió del Llemosí (França).

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
La llengua d'aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

Jo ton superbe front coneixia llavors, En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Com conèixer pogués lo front de mos parents, Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
Coneixia també to so de tos torrents, En llemosí al Senyor pregava cada dia,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors. E càntics llemosins somiava cada nit.
Mes, arrencat després per fats perseguidors, Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
Ja no conec ni sent com en millors vegades; En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
Així d'arbre migrat a terres apartades, E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors. Puix surten més raons del centre de mon pit.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

a. Resol els dubtes de vocabulari que trobes.

b. Explica en una o dues frases de què parla cada estrofa.
c. D’acord amb açò, indica els temes típics de la Renaixença i el Romanticisme que tracta aquest
poema.
d. Quantes síl·labes té cada vers? Com és l’art dels versos, per tant? Com es diuen els versos que
tenen aquest nombre de síl·labes? Indica la rima (assonant o consonant) i l’esquema mètric de la
primera estrofa.
e. En el poema hi ha una metàfora que està relacionada amb un instrument musical que representa la
poesia. De quin instrument es tracta? D’aquesta paraula deriva el nom del gènere literari que tracta
els sentiments i emocions. A quina paraula ens referim?
f. El concepte de Renaixença s’oposa a un altre concepte, el qual fa referència al període comprés
entre el els segles XVI i XVIII, durant el qual la nostra llengua va ser poc valorada per a la creació
literària culta. Quin és aquest concepte?

TEXT 2. “La barraca” (1883)

Teodor Llorente Teodor Llorente (1836-1911) va ser un poeta, periodista i polític valencià. És
considerat el líder de la Renaixença a València i anomenat popularment “el patriarca de les
lletres valencianes” per la gran influència que exercí en els autors posteriors. Juntament amb
Constantí Llombart va fundar l’associació Lo Rat Penat el 1878 amb la intenció d’aglutinar
les dues postures sobre l’ús de la llengua que es manifestaven en la segona meitat del segle
XIX: els populistes (coneguts com els “poetes d’espardenya”) i els cultistes (coneguts com els
“poetes de guant”). La seua poesia es basa sobre tot en els temes jocfloralescos: “Pàtria, fe i
amor”, sense oblidar els temes típics de la Renaixença en general.
Com la gavina de la mar blavosa Baix la figuera, on los aucells de l’horta
que en la tranquil·la platja fa son niu, canten festius l’albada matinal,
com lo nevat colom que el vol reposa al primer raig del sol obri la porta
de l’arbre verd en lo brancatge ombriu, i als aires purs del cel lo finestral;
blanca, polida, somrient, bledana, i com la mare cova a la niuada,
casal d’humils virtuts i honrats amors, les amoroses ales estenent,
l’alegre barraqueta valenciana pobre trespol de palla ben lligada
s’amaga entre les flors. la guarda d’un mal vent.
Quatre pilars, més blancs que l’assutzena,
formen davant un pòrtic de verdor:
corre sobre ells la parra, tota plena
de pàmpols d’esmeralda i raïms d’or;
a son ombra, lo pa de cada dia
repartix a sos fills lo Treball sant,
i, en la taula, la Pau i l’Alegria
les flors van desfullant.
A un costat obri el pou la humida gola,
i, perquè tinga perfumat dosser,
la garlanda de flors, que al vent tremola,
estén sobre el brocal un gesmiler;
i per la franca porta, mai tancada,
les flors despreses i el flairós perfum
a dins penetren, en la dolça onada
de l’aire i de la llum.
Pengen del mur l’aixada i la corbella
que a terra fan doblar lo suat front;
lo pulcre canteret que la donzella,
encorbant lo braç nu, porta a la font;
i plena d’harmonies misterioses,
la guitarra, que ensems gemega i riu
a la llum de la lluna, en les gustoses
vetlades de l’estiu.
Allà dins, entre alfàbegues florides,
en lo corral, baix l’ample taronger,
mormorejant pregàries beneïdes,
la mare agrunsa a son infant darrer;
i al cim de la cabanya, fent-la un temple,
santificant los gojos i dolors,
obri eterna la Creu, per digne exemple,
sos braços protectors!
Tot riu entorn: va l’aigua cristal·lina
corrent entre pomells de lliris blaus,
sorolla dolçament la mar veïna,
mouen els arbres ventijols suaus;
i si el fillet dormit a la mamella
mira l’esposa i calla, ou a lo lluny
llarga cançó de l’home, que la rella
enfonsa ab valent puny.
Barraca valenciana! Santa i noble
escola del Treball! Modest bressol
del que nos dóna el pa laboriós poble,
curtit pel vent i bronzejat pel sol!
Més que els palaus de jaspis i de marbres,
més que los arcs triomfals i els coliseus,
tu, pobre niu perdut enmig dels arbres,
valdràs sempre als ulls meus!
En tu naixqué l’hermosa campesina
que tot lo món contempla embelesat,
llauradora ab aspecte de regina,
plena ensems de modèstia i majestat:
la d’ajustat gipó i airoses faldes;
la que el foc de l’Aràbia du en los ulls;
la que clava ab agulles d’esmeraldes
los negres cabells rulls;
la que la roja fraura, al rompre el dia,
cull una a una, i en brillant pomell
que la mateixa Flora envejaria
junta el gesmil, la rosa i el clavell;
la que desfulla la frondosa branca,
aliment de l’insecte filador;
la que als rossos capells, cantant, arranca
la subtil fibra d’or.
En tu naixqué, company ben digne d’ella,
sobri, sufrit, lleuger, fort i lleal,
el que en l’aspre guaret clava la rella
i obri a l’aigua corrent fonda canal;
el que sembra el bon gra i el arbre talla,
i en l’almàssera extrau l’oli més fi,
i ab incansable peu follejant balla
en lo trull ple de vi;
el que, enflocant son haca voladora,
la joia guanya, que a la nóvia du;
el que fa refilar a la sonora
citra, en les nits d’albades, com ningú;
el que, per a defensa de la terra,
lo vell trabuc despenja del trespol
quan per l’horta, donant lo crit de guerra,
retrona el caragol.
En tu nasqueren i ditxosos viuen:
per a ells, lo món que veuen no és més gran;
com los aucells que moren on aniuen,
en tu bressol i tomba trobaran.
Ton lluminós fogar és sa alegria;
a sa dolça calor, són forts i rics:
guarde-los bé ton ombra, nit i dia,
de tots los enemics!
Guarda als infants que baix de la porxada
ab lo jònec valent juguen sens por;
guarda a la verge que en la nit callada
escolta la que li ompli el cor;
guarda a la mare, ardida i jubilosa;
guarda al pare pensiu, que es cansa ja;
guarda al pobre vellet, que al peu reposa
de l’arbre que plantà!
Guarda-los de la pluja i la tempesta
per a que dorguen sens dubtós recel;
guarda-los de la fam i de la pesta,
del foc dels hòmens i del llamp del cel. sobre el camp pedregat o ple d’espigues,
Guarda-los bé dels esperits malignes, sobre la taula buida o abundant,
de les llengües de serp dels mals veïns; sobre el ball de la boda desitjada,
guarda-los bé de temptacions indignes, sobre el fúnebre llit banyat en plors,
de pensaments roïns. estenga eternament ta Creu sagrada
I sobre ses victòries i fatigues, los braços protectors!
sobre el goig breu i el treballar constant,
a. Resol els dubtes de vocabulari que tingues.
b. Sintetitza en una frase de què parla cada estrofa.
c. El poema es pot dividir en tres grans parts. Identifica-les i explica de què parla cadascuna.
d. Als versos de Llorente apareixen els temes típics jocfloralescos: pàtria, fe i amor. Explica
com són tractats al poema i quin element o persona els simbolitza.
e. Al poema es fa referència a alguns tipus de faenes agràries típiques del llaurador valencià.
Identifica quines faenes són.
f. Analitza la mètrica de “La barraca” i respon:
1. Les estrofes estan formades per versos _________________ i l’últim, _______________.
2. La rima és assonant o consonat?
g. Considerem Teodor Llorente un poeta de guant o d’espardenya? Per què?

TEXT 3. Fragment de Mar i cel, d’Àngel Guimerà

ESCENA XII (BLANCA, SAÏD, CARLES, després FERRAN, JOANOT, GUILLEM, ROC,
soldats i mariners. Saïd ha agafat la corda i es troba de part de fora. Carles ha baixat un graó i
s’atura.)
CARLES. On és el vil!
BLANCA. (A Saïd). Ja tornen! Ah! De pressa!
CARLES. Morirà! (Ix la lluna, que il·lumina de ple a Saïd, quiha baixat fins a genolls.)
BLANCA. El pare!
CARLES. Ah! Fuig! (Carles baixa altre graó i dispara sobre Saïd al moment en què Blanca, que
coneix la intenció de son pare, d’un salt es posa al davant de Saïd, per resguardar-lo amb son cos.
Aquesta rep la bala i vacil·la ferida.) Jo et mate!
BLANCA. Ah!
SAÏD. (Ha tornat a pujar i la rep en sos braços, per privar-la de caure a terra. No la deixa ja fins que
abraçats desapareixen.) L’heu ferida a ella!
BLANCA. Pare!
CARLES. Filla!
FERRAN. (Apareixent dalt de l’escala, seguit de Joanot, Guillem, Roc, mariners i soldats.) Què heu
fet!...
SAÏD. (Amb desesperació.) L’abandoneu? La prenc! És meua! Morim plegats, ma esposa!
Abraça’m!
CARLES. (Arribant al mig de l’escena seguit de tothom.) Filla!
SAÏD. Al mar!
BLANCA. Al cel! (Es llencen al mar abraçats. Carles ha caigut al mig de l’escena de genolls.)
CARLES. Oh Déu! (…)
TELÓ RÀPID
a. D'acord amb el que has estudiat sobre teatre del segle XIX, com classificaries aquesta obra
d'À. Guimerà? Per què?
b. Quin tema tracta el fragment?

TEXT 4. Fragment de Bufar en caldo gelat, d’Eduard Escalante

E. Escalante és possiblement el millor sainetista del segle XIX. El sainet és un subgènere teatral de
tipus popular caracteritzat per reproduir la vida quotidiana mitjançant intrigues amoroses i
actuacions còmiques d’uns personatges i uns costums populars. Els personatges sovint
caricaturitzaven actituds típiques. La crítica que es feia anava sovint adreçada a les persones cursis i
presumides (coentes) que tractaven d’ascendir en escala social imitant costums castellans. El
llenguatge és una deformació del valencià i del castellà, col·loquial i ple de vulgarismes.
VAORO: En lloc de dar-me un abraç hau fet de mi tant de cas com del nano de la falla. Tan mal
pago no devia...
DOLORETES: (A part.) No puc més. Ni yo ocultar-te que sols desitjos tenia de vore’t i parlar-te.
VAORO: Què és lo que dius? Parla fort.
DOLORETES: Els millors anys de la vida, Salvadoret, qui els olvida?
VAORO: Divino Jesús de l’Hort! Però i eixe paixarell?
DOLORETES: Mon pare me’l recomana, mes, a on estàs tu!...
VAORO: Gitana! Ton pare no té cervell.
DOLORETES: Ple de fum en esta casa el tenen tots. Si saberes contra el meu gust lo que passa!
a. Explica l’argument del text.
b. Els hipocorístics són les formes que adopten els noms propis en els contextos informals i
familiars. Ací hi trobem dos. Quins? A quins noms propis pertanyen?
c. Explica per què aquest fragment pertany a un sainet.