APUNTS TIRANT LO BLANCH

➢ Una novel·la total, Mario Vargas Llosa

Martorell pretén crear en la seva novel·la una “realitat total”.

És una novel·la cavalleresca però amb algun element de cavalleria, inversemblant: el cavaller Espèrcius
(gegant).
Històrica
Barreja de veritat i mentida, d’allò ocorregut i d’allò somiat, però es troben esdeveniments verídics rere
les gestes de Tirant:
1. El setge de Rodes, pels sarraïns evoca l’odissea de Roger de Flor narrada per Ramon Muntaner.
2. Aparició de monarques, reines, nobles, etc.
3. Accidents geogràfics.
Costums socials
Fixa la societat del seu temps: les classes socials, les institucions, els costums de l’Edat Mitjana.
1. Apareixen personatges de l’aristocràcia però també el món plebeu.
2. La temença del senyor feudal davant la burgesia creixent (com Diafebus bada el cap del metge
que triga a guarir Tirant).
3. Indicacions sobre aspectes econòmics i socials de les guerres: soldades, botins, rescats, etc.
4. Material informatiu sobre les institucions, títols, jerarquies, cerimònies religioses i profanes,
etc.
Eròtica
En la novel·la el sexe té un paper essencial, per tant l’amor és tan important com la guerra, l’element
heroic es troba subordinat a l’eròtic. Tirant aspira que la posteritat el recordi com a enamorat i no com a
guerrer ja que demana que a la seva tomba hi hagi la següent inscripció: Aquí jeu Tirant lo Blanch, que
morí per molt amar.
El sexe és gairebé invisible en la primera part. El tractament que fa de l’amor és d’una llibertat poc
freqüent, múltiple, complex i imparcial. Apareixen escenes de: festes sensuals, fetitxisme, lesbianisme,
adulteri, voyeurisme, tècniques d’alcavoteria, jocs erògens i amor cortès.

➢ La concepció de l’amor al Tirant lo Blanc, Lluís Alpera

Dámaso Alonso fa referència a la novel·la com a immoral, però una immoralitat “ alada, graciosa y,
sobre todo, nueva”. Nova perquè en el moment aquest tipus d’obres eren breus i no de llarga duració
que és un element modern. I l’heroi no és inventat sinó copiat de la realitat social del seu temps, amb
humorisme i vitalisme. Apareix fina ironia de tota la dialèctica amorosa. I finalment, malgrat la iniciativa
en la seducció pertany a l’heroi és remarcable el paper actiu que hi mostra Carmesina.
Menéndez y Pelayo, en canvi, fa una crítica d’aquest element sensual i sobretot del paper de Carmesina.
De l’heroïna en diu: “es una casquivana libidinosa, la cual a lo largo de la novel·la no hace sinó excitar los
sentidos del héroe en múltiples entrevistas nocturnes, sin consumar la unión hasta casi el fin del libro”.
Lluís Alpera presenta un esquema diacrònic sobre la dialèctica amorosa entre Tirant i Carmesina en sis
moments.
1r. (Capítol CXVIII) Tirant esdevé un animal sentimental en enamorar-se perdudament dels pits de
Carmesina, és una amor que neix de la sensualitat més descarada. “Jo ame”.
2n. (Capítol CXXV) Després de la dialèctica verbal de Carmesina, intuïtiva, pragmàtica, enginyosa i
valenta, Tirant sembla ben ferit per la fletxa de l’amor. Es produeix el primer contacte físic, li prega que
li doni la mà per besar-la i ho fa dins perquè és senyal d’amor ja que fora és senyal de senyoria. No serà
fins cinquanta capítols més endavant que Tirant serà al llit de Carmesina i podrà besar les dues pomes
cristal·lines (CLXXV).
3r. (Capítol CLXXXIX) A partir d’aquí s’aviva fortament l’enginy lúdic: escenes lascives, altament picants
amb humor i ironia. Tirant podrà semblar un fogós ingenu però mai un bròfec.
4t. (Capítol CCXXXI) Als dos amants els caldrà una còmplice que permeti accelerar el contacte físic,
Plaerdemavida. Fa d’alcavota i aconsegueix amagar Tirant a la cambra de la Princesa.
5è. (Capítol CCXXXIII) Hauran de pagar un curiós tribut, unes pràctiques de lesbianisme i un divertit
“ménage à trois”.
6è. Finalment aconseguiran més enllà del plaer també l’opció a la trona, el poder polític, el casament
amb un cavaller vencedor de batalles i torneigs.

L’estructura presenta dos nivells en quant al tractament del festeig, d’una banda el formal i
convencional i d’altra el de gran gosadia. Utilitza sovint el recurs literari dels contraris, element que
sorprèn a la novel·la: espiritualisme/sensualisme, medievalisme/modernitat, idealisme/quotidianitat,
somnis/fantasies.

Conclusions:
- El tractament de l’amor té una base molt més àmplia que obres semblants.
- Noves tècniques literàries on la “immoralitat” sexual no és castigada, sinó premiada, com la
relació adúltera d’Hipòlit i l’Emperadriu.
- Tirant és un home d’acció, victoriós al camp de batalla però els mals d’amor aconsegueixen
acabar amb ell. Sempre que Carmesina el fa patir, ell cau malalt.
- Els personatges mantenen les convencions morals pròpies de la literatura cavalleresca però
aviat s’humanitzen.
- La gran originalitat de Tirant lo Blanch és reproduir la pròpia consciència de classe amb dues
armes, la ironia i l’humorisme.

➢ La memòria literària de Joanot Martorell. Models d’escriptura en el “Tirant lo Blanch” Josep

Pujol

Les fonts literàries principals utilitzades a la novel·la són set:

• Textos cavallerescos narratius i didàctics
La faula , Guillem de Torroella (Capítol CLXXXIX)
Llibre de l’orde de cavalleria , Ramon Llull (Capítol XXXIX)
Lletres de batalla (Capítol CXXXV)

• Enciclopèdies, cròniques i llibres de viatges

Crònica , de Ramon Muntaner (Capítol CXVIII)

• Historiografia i tractats d’art militar clàssics

• Textos medievals de tema clàssic

Historia destructionis Troiae , de Guido delle Colonne (Capítol CCCXIV)

• Literatura clàssica
Heroides , d’Ovidi (Capítol CCXXX)

• Prosa d’art classicitzant

Lo somni , de Bernat Metge (Capítol CCCIX)
Lamentació de Mirra , de Joan Roís de Corella (Capítol CCXXXI) (AUTOR MÉS UTILITZAT COMA FONT)

• Giovanni Boccaccio
Decameron (Capítol CCLXXI)