Tirant lo Blanca novel·la cavalleresca: Tirant lo Blanc

Al segle XV sorgeix la novel·la cavalleresca, gènere en el qual situem l’obra anò nima Curial
e Güelfa i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.

Les novel·les cavalleresques provenen de la tradició dels llibres de cavalleries però

tenen diferències notables. El protagonista és també un cavaller fort i valent però és pas
un heroi amb característiques sobrehumanes sinó que és un personatge de carn i ossos, és
a dir, de mesura humana. Les accions esdevenen de manera lògica, sense intervenció de
fets prodigiosos. La mà gia, tan característica dels llibres de cavalleries hi és absent. Les
aventures dels cavallers no transcorren en paisatges llunyans i exò tics sinó en llocs
coneguts i perfectament localitzables en un mapa i en un temps pròxim, que correspon a
l’època en què foren escrites, i hi ha referències a fets i personatges histò rics del moment.
En definitiva, es tracta de novel·les realistes i versemblants que s’inspiren en la vida de
cavallers reals i fets de l’època.

Martorell recull episodis histò rics del moment i se’n serveix a la seva novel·la, com el
setge de Rodes (1444) pels egipcis i pels genovesos, enemics del rei Alfons el Magnà nim,
que recrea a la segona part o la caiguda de Constantinoble (1453) en mans dels turcs,
que va ser un trauma per al mó n cristià de l’època i que en la novel·la Martorell fa que el
seu heroi la recuperi per als cristians, tal i com desitjava l’Europa cristiana del moment, tot
i que l’autor sabia que no seria reconquerida.

El seu caràcter realista va fer que Miguel de Cervantes salvés la novel·la de la foguera on
es cremaven els enganyosos llibres de cavalleries que havien pertorbat Don Quixot:

“-!Vá lame Dió s! Dijo el cura dando una gran voz- !Que aquí esté Tirante el Blanco! Dá dmele
acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de
pasatiempos.[...] Dígoos verdad, señ or compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro
del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen
testamento antes de su muerte, con todas estas cosas de que todos los demá s libros deste
género carecen.”

En aquesta “humanització ” de les novel·les cavalleresques cal veure-hi el declivi de l’edat

mitjana i la influència d’una nova sensibilitat que anuncia el Renaixement. El realisme de
les seves accions i l’aparició de l’erotisme i el sentit de l’ humor, impensables en els
llibres de cavalleries d’ascendència artú rica, confereixen a la novel·la una gran
modernitat. Fixem-nos, però , que Joanot Martorell no tracta mai de forma irò nica els
afers considerats importants com les gestes cavalleresques i les proeses militars de Tirant
i reserva l’ humor per narrar els episodis relacionats amb la vida quotidiana i les intrigues
amoroses. En aquests passatges, l’autor reflecteix l’ambient de la noblesa valenciana del
seu temps, una realitat que coneix bé i que retrata d’una manera pintoresca i divertida. Les
escenes amoroses que es desenvolupen fonamentalment en els capítols de Constantinoble
(les relacions de Tirant i Carmesina, Diafebus i Estefania, l’Emperadriu i Hipò lit) es
presenten amb una forta càrrega sensual i eròtica.
En el Tirant tanta importà ncia es donen a les descripció d’accions guerreres com la de fets
que s’esdevenen en la vida quotidiana i això suposa un trencament amb la narrativa
anterior perquè suposa una convivència dels ideals medievals (religió , cavalleria) amb
l’aparició dels nous valors burgesos (plaer, humor, racionalisme).

El mateix protagonista només es comporta com un cavaller medieval que participa en

tornejos a Anglaterra, a la primera part de la novel·la, mentre que en la resta apareix
convertit en un hà bil capità que participa en batalles navals i campals, evidenciant que, al
segle XV, la cavalleria ha estat substituïda pels exèrcits professionals en la defensa dels
regnes.

Ens trobem, per tant, amb una novel·la a cavall entre la tradició artú rica i la novel·la
moderna, que ens presenta un mó n que està deixant enrere l’edat mitjana i s’afanya per
reflectir els nous model del mó n modern.

També, tal i com Mario Vargas Llosa afirma a Lletra de batalla per a Tirant lo Blanc, podem
considerar Tirant lo Blanc com una “novel·la total” en el sentit que la seva complexitat
abasta tots els aspectes de la realitat: és una novel·la cavalleresca perquè se centra en la
vida d’un cavaller i descriu els combats individuals;és una novel·la militar perquè descriu
les estratègies militars de l’època (composició dels exèrcits, armes, astú cies, traïcions); és
una novel·la històrica perquè reflecteix la societat del segle XV i presenta personatges i
fets del seu temps; és una novel·la social perquè reflecteix els usos i costums cortesans
(menjars, vestits cerimò nies); és una novel·la psicològica perquè ens presenta
personatges complexos, canviants i contradictoris; és una novel·la eròtica perquè
presenta amb total llibertat i fantasia tota mena de comportaments sexuals (desflorament,
fetitxisme, adulteris, voyeurisme)... “en definitiva, és totes aquestes coses i cap d’elles
exclusivament, ni més ni menys que la realitat.”

Vargas Llosa ens diu que Martorell pertany a la dinastia dels “suplantadors de Déu” perquè
aconsegueix de crear un mó n propi en la seva novel·la, un univers autò nom, aprofitant els
elements que la realitat li forneix.

La novel·la combina dos estils. D’una banda un to solemne i culte a l’estil de la prosa
renaixentista, quan els personatges fan llargs parlaments, lamentacions, rèpliques, com és
el cas de la lamentació de Carmesina sobre el cos de Tirant, i de l’altra un estil col·loquial
i directe, ple d’expressions familiars, jocs de paraules i exclamacions, amb els qual
s’estableixen els dià legs entre els personatges. Les intervencions desimboltes de la
donzella Plaerdemavida en só n una bona mostra.

Joanot Martorell és l’autor de la novel·la Tirant lo Blanc. Era un cavaller que pertanyia a
una família de la noblesa valenciana, gran viatger que conegué diverses corts europees i
posseïdor d’un caràcter lluitador i bregó s.

Estan documentades nombroses desavinences amb altres cavallers de l’època, entre els
quals hi ha Ausià s March, casat amb una germana seva, per qü estions d’herència, i amb
Joan de Monpalau, a qui acusava d’haver deshonrat la seva germana. Tot i requerir els
adversaris en camp de batalla, aquests litigis solien resoldre’s amb un acord econò mic.
Martorell va morir el 1498 i la seva obra no va ser publicada fins al 1490. Hi ha dos
corrents d’opinió entre els estudiosos: hi ha qui creu que Martorell no deixà l’obra acabada
i fou Martí Joan de Galba qui donà nom als capítols i en redactà els capítols finals i
s’encarregà de la seva publicació i d’altres sostenen que el Tirant és obra, del principi a la
fi, de Joanot Martorell.

LA NOVEL·LA

La novel·la narra l’ascensió social d’un cavaller de la baixa noblesa bretona que grà cies al
seus fets d’armes i la seva relació amorosa arriba a ser proclamat Cèsar i hereu de l’imperi
grec.

É s una novel·la cavalleresca que explica les aventures d’armes i d’ amor del cavaller
Tirant. Les gestes cavalleresques i militars de Tirant, des que és nomenat cavaller fins que
aconsegueix expulsar els turcs de l’imperi grec i la histò ria amorosa entre el protagonista i
l’hereva de l’Imperi só n els dos eixos temà tics de l’obra.

Hi apareixen també altres temes secundaris com la defensa i expansió de la fe cristiana, la

recerca de l’honor i la glò ria, l’exaltació de la virtut i de la intel·ligència, la fidelitat a la
dona i al senyor i als companys i també aspectes negatius, com l’enveja, la traïció i
l’ambició .

Estructura

É s una novel·la d’estructura lineal i tancada – ens explica la histò ria d’un personatge des
que és nomenat cavaller fins a la seva mort i alguns esdeveniments posteriors- que està
dividida en cinc part que corresponen als diferents indrets on viatja el protagonista. Cada
part correspon a un lloc geogrà fic diferent, on es desenvolupen les aventures de Tirant.

Primera part: capítols I -XCVII

L’acció transcorre a Anglaterra on Tirant assoleix fama com a cavaller participant en

lluites cortesanes i cavalleresques.

Els trenta-nou primers capítols expliquen la histò ria de Guillem de Varoic, reelaboració
del poema anglonormand Guy de Warwick.

Segona part: capítols XCVIII -CXIV

Està situada en escenaris marítims (Regne de Sicília i illa de Rodes) i Tirant deixà de ser
un cavaller errant per convertir-se en destre capità d’un estol que allibera el setge de l’illa
de Rodes.
Cal destacar també les escenes cortesanes que narren els amors de Felip i Ricomana a la
cort de Sicília.

A partir d’aquí l’acció de la novel·la es trasllada al mediterrani i se substitueixen els

combats singulars per les batalles navals i campals. També apareix el sentit de l’humor,
amb les bajanades de príncep Felip, i l’erotisme.

Tercera part: capítols CXV - CCXCVII

Ambientada en l’imperi bizantí, és la part més extensa de la novel·la. Responent a una

petició d’ajuda de l’emperador, Tirant arriba a Constantinoble i és aquí on el protagonista
esdevé un cabdill ardit i victorió s en batalles de terra ferma contra els turcs, alhora que es
desenvolupen els seus amors amb la princesa Carmesina, hereva de l’imperi, amb la
participació de dos personatges decisius: Plaerdemavida, que els afavoreix i la Vídua
Reposada, que intenta fer-los fracassar.

En aquesta part hi trobem un increment de les escenes cortesanes, entre les quals hi ha el
famó s episodi de les “bodes sordes”, inspirat en la biografia de Martorell.

Quarta part: capítols CCXCVIII - CDVII

L’heroi naufraga a les costes del nord d’À frica (Tunis) i es converteix en un dirigent de les
tropes nord- africanes, i assoleix la conversió de nombrosos sarraïns, amb la qual cosa es
presenta l’heroi com un defensor de la fe cristiana.

Cinquena part: capítols CDVIII - CDLXXXVII

Tirant retorna a l’imperi bizantí, l’allibera definitivament dels turcs, l’emperador l’accepta
com a gendre i el nomena el seu hereu i li atorga el títol de Cèsar de l’imperi. Finalment,
Tirant emmalalteix i, després d’haver fet testament, mor. En saber la notícia moriran de
dolor Carmesina i l’emperador.

Punt de vista

La novel·la està narrada per un narrador omniscient en tercera persona, tot i que algun
cop es trenca la linealitat del temps narratiu i algun personatge ens explica un episodi.

A la primera part, Tirant narra les festes de la boda del rei d’Anglaterra i en ser requerit
per l’ermità sobre els fets d’armes que s’hi van executar, és Diafebus qui narra a l’ermità
les gestes cavalleresques de Tirant ja que aquest té vergonya de fer-ho.

Així doncs, els fets succeïts a la cort anglesa els coneixem amb posterioritat al present
narratiu quan, de retorn de la cort anglesa, Tirant i el seu cosí els narren a Guillem de
Varoic.
A la tercera part de la novel·la, l’endemà dels fets Plaerdemavida explica a la princesa i a
Estefania un “somni” que ha tingut (en realitat, el que ha espiat a través del forat del
pany): l’encontre nocturn de la Princesa i Tirant i Estefania i Diafebus, en el transcurs del
qual la darrera és desflorada mentre que la princesa conserva la virginitat, tal com s’escau
a la seva edat (14 anys) i condició .

Personatges

El tractament que fa Martorell dels personatges és digne de ser remarcat ja que no

responen als comportaments estereotipats de la literatura anterior.

Lluny dels personatges unidimensionals propis de les novel·les artú riques, Martorell ha
creat uns personatges vius i complexos que presenten una riquesa de matisos i uns canvis
d’actitud i de pensament al llarg del relat, és a dir, d’una gran riquesa psicolò gica.

Martorell aprofundeix en les motivacions dels seus personatges, que canvien la seva
manera de pensar i actuar d’acord amb les coses que els passen , és a dir, uns personatges
que evolucionen. Així Tirant canvia la seva opinió de les dones a partir del seu
enamorament i la Vídua Reposada deixa de ser una dida de moral rígida i severa i es
converteix en una traïdora perquè no pot controlar la passió que Tirant li desperta, o
l’emperadriu, que deixa de ser una esposa exemplar i es converteix en protagonista d’un
adulteri amb connotacions incestuoses.

Tot i que no tots els personatges tenen el mateix grau de complexitat psicolò gica tots ells
tenen conflictes interns, dubtes i contradiccions que els humanitzen. Així, contrasten els
èxits militars de Tirant amb les seves vacil·lacions com a amant, i Carmesina lluita entre
l’amor que Tirant li inspira i la seva voluntat de mantenir-se verge, o Guillem de Varoic,
que es debat entre els seus deures militars i religiosos.

Tirant, personatge de carn i ossos

Tirant, el protagonista, és un heroi imaginari que té de model diverses figures histò riques
com Roger de Flor (que, com Tirant, es posà al servei de l’emperador de Grècia,
esdevingué Cèsar de l’imperi, es casà amb la neboda de l’emperador i fou assassinat a
Andrinò polis) i el cabdill romanès Janos Hunyadi (que derrotà els turcs entre 1448 i 1456
i a Catalunya era conegut com “lo comte Blanc”).

Tirant és un cavaller de la petita noblesa bretona i és descendent del mític rei Artur ja que
pertany al llinatge de la Rocasalada, que procedeix d’ Uterpandragó , pare de l’ esmentat
rei. El seu nom l’explica així: ”A mi diuen Tirant lo Blanc, per ço com mon pare fon senyor
de la Marca de Tirà nia, la qual per la mar confronta ab Anglaterra, e ma mare fon filla del
Duc de Bretanya, e per ço volgueren que jo fos nomenat Tirant lo Blanc”.
El protagonista és un heroi humanitzat, lluny dels herois invencibles i sobrehumans, que
és valent però no invencible ni el més fort. Les seves victò ries só n degudes més a la seva
resistència física que no a la força: sap dosificar el seu alè i així no s’esgota i se serveix
d’estratagemes per guanyar les batalles, utilitza l’astú cia i l’enginy més que no per la
força.

La seva humanització també es veu reflectida en els nombrosos cops que Tirant cau ferit i
les seves ferides triguen en guarir-se i necessita assistència mèdica. També se’ns mostra
humà quan protagonitza episodis ridículs, com caure del cavall o mostrar-se temeró s a
l’hora d’anar al llit de Carmesina, arrossegat per Plaerdemavida.

El seu pragmatisme com a guerrer contrasta amb la seva timidesa com a amant, sempre
vacil·la i es deixa arrossegar per Plaerdemavida i només al final s’atreveix a dur a terme
els seus propò sits. Però només és tímid pel que fa als seus afers amorosos ja que és
agosarat pel que fa als dels altres: concerta més d’un matrimoni, ajuda Felip a jeure amb
Ricomana...

No sabem quin és el seu aspecte físic ni se’n diu l’edat, només hi ha una referència al seu
cos “bell i noble”, però segons Martí de Riquer té 20 anys a l’ inici de la novel·la i 31 quan
mor. La seva mort de malaltia comuna (un mal al costat) no és gens heroica i, a més, es
preocupa de fer testament abans de morir, cosa que fa més humà el personatge.