El curiós incident del gos a mitjanit

Mark Haddon - Simon Stephen

Julio Manrique
http://www.teatrelliure.com/sites/default/files/espectacles/dossiers/dossier
_el_curios_incident_cat.pdf

https://youtu.be/RqFWPuRCSzQ

https://youtu.be/gxr_slWVauE

https://youtu.be/ZCeoOR-8MOo

Comentaris

El curiós incident del gos a mitjanit

Ramon Oliver (Què Fem?)

17/04/2015

Haddon i Stephens dibuixen amb precisió cadascun dels personatges que

formen part de la història d'en Christopher i en tot moment fan que la visió que
nosaltres acabem tenint d'aquests personatges derivi de la mirada que ens
n'ofereix en Christopher.

Curiosa paradoxa: tot i que en Christopher és un noi que, com més sol està,
més a gust es troba, el cas és que aquest xaval autista amb dots detectivescos
que és capaç d'entendre el més sofisticat logaritme matemàtic però alhora
incapaç de captar la més simple metàfora, s'ha d'anar acostumant a viure en
olor de multituds. Quan era només un heroi literari, tot estava sota control: els
lectors llegeixen en la intimitat i no et fan visites molestes. Però ara que s'ha
convertit en estrella teatral, tothom el vol conèixer. Tant és així que les entrades
per veure l'espectacle que protagonitza han volat a casa nostra a la mateixa
velocitat amb què van volar quan la seva investigació sobre l'assassinat del gos
de la veïna es va presentar per primer cop al National de Londres. I si no heu
arribat a temps per a la primera pròrroga (les representacions s'han allargat fins
al pròxim 24/5), no perdeu l'esperança: segur que el molt reeixit muntatge de
Julio Manrique farà futures compareixences a la cartellera. Ho confesso: no he
llegit l'aclamada novel·la de Mark Haddon (que ha treballat també de professor
d'educació especial de nens i adolescents diagnosticats com a autistes)
reconvertida fa tres anys en peça teatral per Simon Stephens, un prestigiós
autor britànic que, si sou habituals de la Beckett, us resultarà familiar: a ell es
deuen els dos notables i tensos monòlegs que la sala va presentar sota el títol
de ‘Londres'. Però veient el que es veu ara al Lliure, és fàcil imaginar que
l'adaptació de Stephens ha sigut modèlica. I és que el seu text és un petit
prodigi sàviament mesurat perquè al llarg de la representació es mantingui un
perfecte equilibri entre l'emoció i el misteri, entre la sensibilitat i l'humor, entre el
drama familiar en gran mesura derivat de les mateixes peculiaritats del nostre
detectiu adolescent i la comèdia domèstica, entre el món interior d'en
Christopher que som convidats a conèixer sense gens de sentimentalisme
forçat, i el món exterior que l'embolcalla encara que ell el senti com a molt aliè, i
amb el qual –i ben a desgrat seu– es veu obligat a enfrontar-se si vol treure
l'entrellat de les grans incògnites que l'envolten.

Haddon i Stephens dibuixen amb precisió cadascun dels personatges que

formen part de la història d'en Christopher i en tot moment fan que la visió que
nosaltres acabem tenint d'aquests personatges derivi de la mirada que ens
n'ofereix en Christopher. Que en aquest cas és també la mirada de Pol López,
que assoleix gràcies al Christopher la millor interpretació que ens ha ofert fins
ara, la més equilibrada i rigorosament treballada, al capdavant d'un repartiment
que, en qualsevol cas, va ple d'intervencions immillorables. Un repartiment que
Manrique dirigeix amb la mateixa acurada precisió amb què sap extreure el
més imaginatiu profit dels elements més simples, mentre la mirada d'en
Cristopher va omplint el Lliure d'unes acurades pinzellades musicals i uns
brillants apunts videogràfics. Tot plegat, amb un resultat colpidor, però alhora
exempt de xantatge emocional.

El curiós incident del gos a mitjanit

Santiago Fondevila (Time Out)

11/04/2015

Julio Manrique aconsegueix amb aquesta funció probablement el seu millor

espectacle. I és gràcies sobretot a la sensacional interpretació de Pol López,
capaç de fer-nos creure des del primer moment que té quinze anys, tres mesos
i tres dies, arrossegant-nos darrere el seu Christopher i establint una tremenda
empatia amb els espectadors, quan paradoxalment aquell és incapaç d'establir-
la.

L'obra és una història de superació i una reivindicació de les capacitat dels

malats de la síndrome d'Asperger, una especificació de l'autisme, que
qüestiona el que entenem per normalitat. La posada en escena està farcida de
brillants solucions per traslladar-nos a una dotzena d'espais. El ritme
cinematogràfic i l'excel·lent moviment dels actors i actrius, que fan alhora de
secundaris i de figurants, donen vida i ànima a un relat commovedor.
L'obra de Pol López!

Andreu Sotorra (Clip de Teatre)

12/04/2015

L'obra ha engegat amb gairebé un mes de funcions exhaurides, cosa que fa

endevinar l'imminent pròrroga o una reposició en una pròxima temporada.

La síndrome d'Asperger ha estat donada a conèixer socialment en els últims

deu anys gràcies a autors tant de literatura com de cinema i televisió que han
retratat amb aquesta patologia alguns dels seus personatges. Per exemple,
Lisbeth Salander, la protagonista de la trilogía Millennium, de Stieg Larsson,
pateix la síndrome d'Asperger. I, sense anar tan lluny, un dels personatges de
la sèrie d'Albert Espinosa, Polseres vermelles (Toni), també en mostra les
característiques.

L'autor anglès, Mark Haddon (Northampton, 1962), arran de la seva experiència

com a professor d'una escola d'educació especial, va convertir en popular el
personatge de Christopher Boone, un noi de quinze anys fets, amb una situació
familiar complicada i amb una extrema memòria i habilitat per les matemàtiques
i l'observació dels cossos celestes.

Amb la novel·la El curiós incident del gos a mitjanit, publicada el 2003 —en
català, un any després, a La Magrana-RBA, traduïda per Rosa Borràs— i
adaptada per Simon Stephens al teatre el 2012, Mark Haddon manlleva una
expressió en boca de Sherlock Holmes, personatge que, potser sense saber-
ho, l'autor Arthur Conan Doyle ja va modelar amb la síndrome d'Aspenger, una
patologia que en realitat no es va determinar i batejar fins al 1981 amb el nom
d'un psiquiatre austríac que n'havia analitzat els primers símptomes.

Màxima concentració, obsessió per unes qüestions determinades, raonament

sense matisos on no existeixen els colors intermedis, capacitat per tenir una
memòria sorprenent... Totes aquestes característiques fan que els individus
amb la síndrome d'Aspenger (relacionada amb l'autisme) estiguin dotats d'una
intel·ligència superior que no sempre coincideix amb les convencions socials
que els envolten.

Amb un personatge així, Mark Haddon —autor de qui es troba també una altra
novel·la en català, Barrabum!, a la mateixa editorial, on el protagonista inventa
una paraula desconeguda, Spudvetch, a l'estil de la catalana Antaviana, de
Pere Calders— ha captivat milions de lectors arreu del món, de la mateixa
manera que l'adaptació teatral d'El curiós incident del gos a mitjanit, estrenada
al Royal National Theatre de Londres, guanyadora de diversos premis Olivier i
portada a Broadway i en gira per Anglaterra, ha conquerit nombrosos
espectadors.

Tal com ha passat i passarà amb l'adaptació catalana que ha dirigit Julio
Manrique i que, per la incidència de la lectura sense fronteres entre adults i
adolescents —es tracta d'un espectacle per a totes les edats a partir dels 14
anys—, ha engegat amb gairebé un mes de funcions exhaurides, cosa que fa
endevinar l'imminent pròrroga o una reposició en una pròxima temporada.

Si una adaptació de la literatura al teatre sempre comporta riscos, en aquest

cas, la versió original anglesa ja els supera combinant una veu narradora que
recorda l'origen del text i centrant tota l'acció en el personatge principal, el jove
Christopher, al voltant del qual circulen alguns dels personatges secundaris de
la novel·la —o no tan secundaris, esclar— que formen part del seu món: el pare
(Ivan Benet), la mare (Cristina Genebat), la gent del veïnat (Mireia Aixalà,
Carme Fortuny...), els policies (Norbert Martínez, Xavier Ricart), el reverend de
l'escola (Norbert Martínez), els viatgers del tren, el personal de l'estació, el
professorat, l'amic de la mare...

La mort del gos Wellington amb una forca, al jardí del veïnat on viu en
Christopher —l'escultura de la bèstia presideix l'escena ja abans de
començar— desencadena en el noi l'obsessió per descobrir qui l'ha matat i per
què. Una investigació detectivesca —picada d'ullet al presumpte Asperger,
Sherlock Holmes— que porta Christopher a esbrinar la veritat de la relació amb
els seus pares, desemmascarar les mentides de casa i donar sortida a un
viatge iniciàtic que només ha d'aconseguir traspassar fins a Londres en tren
perquè ell mateix es convenci que, malgrat ser com és, ho pot fer tot... tot, tal
com pregona amb satisfacció en una frase que tanca l'obra, tot i que un es
permet de recomanar als espectadors que no se'n vagin de seguida després
dels aplaudiments finals i no es perdin l'epíleg —amb caràcter d'espontani—
que el mateix actor Pol López els regalarà com si fos el bis d'un concert.

El curiós incident del gos a mitjanit és, per excel·lència, l'obra de Pol López. Em
sembla que tot el repartiment hi deu estar d'acord. En el paper de Christopher
—no hi ha res més perillós que fer d'adolescent quan no se n'és i sortir-se'n
creïblement—, el jove actor de La Kompanyia Lliure, que ja ha anat mostrant
prou la seva intensa capacitat actoral i versàtil, es revesteix aquí, amb una
brillantor extraordinària, dels gestos, la manera de fer, la manera de dir, l'actitud
i les reaccions d'un personatge en procés de maduresa que, incomprès pels qui
l'envolten en la ficció, es guanya a pols la simpatia dels espectadors. Potser és
per això que, ja a la segona part —el muntatge té una durada de dues hores i
quart amb entreacte—, un fons de miralls, fusiona la imatge dels espectadors
de les grades a la italiana amb l'ambientació escenogràfica.

La roda de personatges secundaris és tan extensa que la resta del repartiment

—tots ben acoblats i dirigits en una trama que els encercla coralment— no para
d'entrar i sortir, anar i venir, fer de l'un o fer de l'altre, generalment en escenes
molt breus, a excepció només de l'actriu Marta Marco, narradora i monitora
Siobhan, a qui el director Julio Manrique ha destapat amb uns compassos de
violoncel en una de les seqüències que, com la major part de l'espectacle,
manté una constant i emocionalment impactant banda sonora enregistrada —
també hi toquen en directe Xavier Ricart, el piano, i Norbert Martínez, la
bateria— original del músic menorquí, Marco Mezquida.

Tot transcorre en una estructura escenogràfica mutant, molt de sala d'assaig,

sostenible, insinuadora, com les pissarres de l'escola, les barres del gimnàs, la
tarima del fons, les portes del jardí on viu Christopher, el muntatge audiovisual
amb fragments de plànols entre el lloc on viu el noi i el Londres on hi ha la seva
mare, amb elements del món personal de Christopher —especialment fascinant
l'escena en què Judy, la mare de Christopher (interpretada per Cristina
Genebat, traductora també de l'obra) s'adreça des de "dalt" al seu fill amb
algunes de les cartes que li ha escrit mentre ell, a "baix", munta lentament i
amb precisió les vies d'un gegantí Scalextric de ferrocarril amb un TGV de tres
cotxes que regalima la nostàlgia dels jocs d'infància, una imatge que tanca la
primera part i que és el preludi del viatge iniciàtic que Christopher Boone
emprendrà tot sol, a la segona part, a la recerca de la seva mare. Un cop
superats tots els obstacles del camí, la porta a la llibertat i la capacitat personal
de Christopher queda oberta com un interrogant en l'aire.

María José Ragué

Excel·lent història a la vegada tendra i quasi còmica, plena d’enginy i d'unes

veritats a què no estem acostumats

"El curiós incident del gos a mitjanit" és la història d'un noi extraordinàriament
intel·ligent amb un síndrome que fa que les seves reaccions vitals siguin
sinceres, espontànies i sovint brutals, sense tenir en compte cap norma social o
educacional.

La novel·la de Mark Haddon (1962),autor que treballava amb nens amb

trastorns de l'espectre autista, es va publicar l'any 2003 i va ser un best-seller a
Anglaterra i també a Espanya I l'any 2012, l'autor teatral Simon
Stephens(1971) en va fer una adaptació teatral que, dirigida per Marianne
Elliott, es va estrenar al Royal National Theatre de Londres, va guanyar
nombrosos premis i es va fer també a Broadway.

L'obra parteix d'un "incident": la mort d'un gos assassinat a un parc vora cases
de veïns. El protagonista vol saber qui ha mort el gos. Sembla tenir el que en
diuen el síndrome d'Asperger, és un noi molt intel·ligent, extraordinari, un noi
que sobresurt a l'escola, sobretot en matemàtiques. I sembla ser que aquest
síndrome afecta a un gran nombre de persones, també a Catalunya on llegeixo
en el dossier que n’hi ha 70.000 casos. És un noi sincer, espontani,brutal
sovint, sempre fora de qualsevol convenció.

Comença la seva aventura intentant esbrinar qui ha mort un gos i mica en mica
descobreix part de la seva història i de l'engany al qual el seu pare l'ha sotmès
fent-li creure que la seva mare és morta. I aquest noi, aconseguirà trobar la
seva mare malgrat la necessitat de fer un viatge a Londres molt difícil per ell.
Tot el desenvolupament de la història es basa en la conducta del noi, en la
seva estranya sinceritat brutal. I de la recerca de l'assassí del gos, passa a la
recerca de la seva mare i al seu triomf en l'examen de matemàtiques, la seva
gran afició. Es una història a la vegada tendra i quasi còmica, plena d’enginy i
d'unes veritats a què no estem acostumats.
Julio Manrique ha fet un treball brillant amb un espai escènic ple de vitalitat,
amb participació de la música -l'actriu Marta Marco també toca el violoncel-
amb un extraordinària coordinació de llums i espais, d'escenes que utilitzen
molt eficaçment tot l'escenari. Tots els actors i actrius estan ben coordinats -ens
agrada veure a l'escenari a Carme Fortuny- i, clar, sobresurten el pare (Ivan
Benet) i, lògicament l’extraordinària i brillant interpretació de Pol López, el
protagonista.

"El curiós incident del gos a mitjanit", al Lliure de Gràcia, és un espectacle

altament recomanable per a tots el públics.

Elogi del curiós incident

Oriol Toro. Barcelona.
/ 14.04.2015

Quan es va publicar El curiós incident del gos a mitjanit recordo que tothom el
llegia. La meva parella, les meus germans, amics… tothom estava entusiasmat
amb el text del desconegut Mark Haddon. A mi sempre m’ha costat agafar els
llibres més populars, però al final, potser per insistència, potser per curiositat
m’hi vaig submergir. I quina immersió! El vaig devorar en un sol dia i en una
torna de papers vaig passar a ser jo qui el recomanava a tort i a dret.

Escric aquesta crítica sabent que no seré objectiu, perquè començaré d’una
manera força impopular i és recomanant-vos fervorosament que, si aconseguiu
alguna entrada (ara l’han prorrogat però la primera tongada es va exhaurir en
quatre dies), no us perdeu per res del món l’obra que Julio Manrique dirigeix al
Teatre Lliure basant-se en la magnífica adaptació de Simon Stephens!

Des del primer minut l’obra t’enganxa, t’arrossega, t’emociona i et fa entrar en

simbiosi amb la il·lògica lògica d’en Christopher (Pol López). En Christopher és
un nen autista amb síndrome d’Asperger que vol descobrir qui ha mort el gos
de la senyora Shears (Mireia Aixalà), a partir d’aquí tot es desllorigarà.

En Pol López interpreta al protagonista de manera espectacular. Els tics, les

mirades, els bloqueigs, els seus discursos sobre la raó humana, tot plegat és
un regal per a l’espectador. En Pol López demostra que és un petit gran actor,
amb una projecció en ascens i que pot fer tot allò que es proposi. Ha llegit
perfectament quina és la situació del seu personatge i l’ha espremut fins a
l’última gota. Com a espectador, vols acostar-t’hi, el vols abraçar (sense tocar-
lo que sinó aniran mal dades) i consolar-lo. És entranyable.

La resta dels personatges tampoc no es queden curts. Carme Fortuny, Cristina

Genebat (que signa la traducció del text), Norbert Martínez, Xavier Ricart, Ivan
Benet i Marta Marco. Cal que ens aturem en els dos darrers per un moment.
L’Ivan interpreta al pare d’en Christopher i aconsegueix angoixar-te. Empatitzes
amb ell, vius la seva desgràcia i et planteges com actuaries tu si estiguessis en
el seu lloc. I és que parlem en tot moment d’una obra possible. No és cap
marcianada. Tot el què passa a l’escenari podria passar-te a tu i si a més els
actors són bons, la realitat et supera. Pel què fa a la Marta Marco és la perfecta
locutora. Ella interpreta a la mestra – veu de la consciència d’en Christopher.
La seva veu vellutada et condueix i t’acompanya durant tota l’obra, amb dolçor,
amb comprensió, amb la il·lusió de que tot plegat pot anar millor.

Tots els detalls estan cuidats, cal felicitar a Lluc Castells per la seva simple,
però resolutiva escenografia i a Núria Legarda pel disseny i direcció de la
coreografia i moviments dels actors per recrear situacions quotidianes (el
metro, una estació, el carrer, un barri…). Tot el ball, la simfonia de passes i girs
de cadascun dels personatges t’ajuda a construir al protagonista i encara
t’endinsa més en la seva realitat.

Un altre fet que no m’agradaria passar per alt és la direcció de l’obra. Un

tàndem de directors que estan tocats per la vareta de l’èxit. Julio Manrique
capitaneja i Marc Artigau l’acompanya. Darrerament aquests dos noms només
fan que rebre premis, mencions i elogis i ja veurem si aquesta obra no se
n’endu algun. La seva vis còmica davant la tragèdia arrenca somriures del
públic enmig del caos de la trepidant tragèdia que ens presenta l’obra. Ah i us
puc ben assegurar que la genialitat de la direcció sumada a la d’en Pol López
us garantitzen restar immòbils al vostre seient fins i tot després que acabin tots
els aplaudiments.

Publicat per Josep M. Ribaudí

Penso que estem davant de la que serà una de les perles de la temporada
teatral 2014-15. Aquesta obra té, pel meu gust, els elements que jo més
aprecio en les peces teatrals: que sigui de text, que expliqui una història potent
i que permeti lluir-se amb l'escenografia, i estic segur que El Curiós... te tots
aquests elements, i més.

La novel·la de Mark Haddon va ser un èxit immediat a partir de la seva

publicació, sent traduïda a moltes llengües. Recordo perfectament que quan va
ser editada a casa nostra tothom (que llegia) en parlava i es preguntava qui era
aquell autor encara jove que havia tingut aquella idea genial. Simon Stephens,
dramaturg anglès, en va fer l'adaptació per al teatre, i aquesta és la versió que
ha utilitzat Julio Manrique per presentar-la al Lliure.

Tot comença amb el descobriment que ha fet Christopher, un noi de quinze

anys, dos mesos i tres dies (em sembla recordar): Wellington, els gos dels
veïns ha estat assassinat i ara jeu al pati amb una forca clavada. Arriba la
policia, Christopher reacciona malament i ataca al guàrdia. El porten a
comissaria... La precisió en dir la seva edat, l'atac al guàrdia que el vol agafar (i
per tant tocar-lo), tot te una justificació: el noi te la malaltia d'Asperger, una
mena d'autisme —recordeu el Rainman que feia Dustin Hoffman en la peli de
Barry Levinson?—.

Julio Manrique, com a director, ha fet una pila de coses bé, inclús m'atreviria a
dir que les ha fet bé totes. Ha entès la problemàtica del personatge, la seva
manera de reaccionar davant el món adult, la seva incapacitat per mentir... Ha
comprés la problemàtica dels pares, la duresa de conviure amb una persona
d'aquestes característiques que fàcilment poden abocar en el trencament d'una
relació, el món protegit que aquests personatges viuen a l'escola especial...
Una escenografia espectacular de Lluc Castells, ressaltada per la il·luminació
de Jaume Ventura i un moviment coreogràfic de Núria Legarda han acabat
d'arrodonir l'obra, i em deixo coses.

En quant a les interpretacions només en podré dir excel·lències; Pol López

genial en un paper realment difícil i esgotador; la Marta Marco per enamorar en
el seu paper d'educadora tendra, comprensiva... Cristina Genebat genial en la
part tràgica de mare que ha abandonat al seu fill perquè no podia més —m'ha
fet saltar les llàgrimes amb la lectura d'una de les cartes que li va escriure—.
Ivan Benet perfecte en la part dramàtica del pare que s'ha empassat tots els
marrons al quedar-se amb el fill. La resta d'intèrprets tots a un nivell altíssim.
Una altra de les coses que més m'agraden al teatre, que el nivell d'interpretació
estigui equilibrat: el protagonista és el protagonista i el valet que avisa que el
sopar està servit (només una frase) ho han de fer igualment de bé.

M'aturo, perquè en un moment o altre s'ha de parar. Repeteixo, una de les joies
de la temporada. Les entrades es van exhaurir en un plis plas; han prorrogat i
em sembla que ja no en queden. No faré futurisme perquè se'm va trencar la
bola de vidre —em sembla que era made in China—, però no m'estranyaria que
al programa de la temporada vinent hi llegíssim El Curiós...