Vicent ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993), Llibre de meravelles (1971)

«Ací» «L’estampeta»
«Assumiràs la veu d’un poble» «No escric èglogues»
«Cant de Vicent» «Per exemple»
«Demà serà una cançó» «Temps»
«Els amants» «Un entre tants com esperen i callen»

1. Preguntes 3.a. relatives a l'anàlisi del fragment de l'obra (contingut o forma) [80 mots: 1 punt al
selectiu]

1.01 Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc, esdeveniments,
objectes) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc espaciotemporal del Llibre de Meravelles.
>>> [A contestar personalment tot creant llistats d’elements dels poemes i comentant-los breument]

1.02 Quina temàtica pròpia de l'obra es veu en aquest fragment? Quines altres temàtiques són
característiques del Llibre de Meravelles?

«Ací»
El tema del poema és l’evocació d’Ausiàs March, un dels grans referents de la nostra cultura, a partir d’una passejada per la
ciutat de València amb la seua parella: «Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March». El seu passeig per la ciutat, per Beniarjó o
per Gandia va paral·lel al record del nostre gran poeta i d’algunes de les vivències, històriques o hipotètiques, que
marcaren la seua vida.
«Assumiràs la veu d’un poble»
El tema del poema és l’atribució al poeta del paper de portaveu cultural del seu poble i encarregat de recuperar la dignitat
col·lectiva de valencians i valencianes. Amb el desdoblament del jo poètic, aquest s’adreça a un tu que protagonitza tot el poema
(«assumiràs», «Tu seràs», «patiràs», «et seguirà», «diràs») i que identifiquem clarament amb l’autor. Caldrà assumir la
responsabilitat de la defensa, de la lluita per a salvar els vençuts i fer servir les eines pròpies del poeta en funció dels interessos
de la col·lectivitat, el poble, tal com indica en el títol.
«Cant de Vicent»
El tema del poema és la impossibilitat de fer un cant a València, la seua ciutat. El cant a la ciutat, que ell ha dit que sent
com a seua, acaba esdevenint un cant a si mateix com a individu, com ho testimonia el títol que li posa al poema: «Cant de
Vicent». El jo poètic del poema es converteix en la viva representació de la ciutat. Hi ha una identificació plena.
«Demà serà una cançó»
El tema del poema és el record de l’amor, un amor carnal, sexual, que apareix explícitament en el vers tretzé: «mentre
féieu l’amor en aquella terrassa»; i també en altres moments del poema: «la carn fresca i suau/ per on les teues mans i els teus
besos anaven». En Estellés l’amor, unes vegades espiritual, altres carnal, es presenta sempre de manera planera i terrenal, com
en aquest poema, quan explica les trobades amb la persona estimada al cinema, a l’Albereda o al riu. Per al poeta, l’amor és la
força bàsica que mou les persones i és l’essència del goig, de la passió de viure malgrat les circumstàncies adverses. Per això, trobem
els amants del poema gaudint en plena festa de la ciutat de València, absolutament identificats amb l’excitació que el foc
representa.
«Els amants»
El tema del poema és l’amor apassionat i salvatge que perviu en el temps. El missatge del poeta és directe i vitalista. «Els
amants» que donen títol al poema sempre s’han estimat «bruscament». Ara no ho poden fer tan sovint, «no estan en l’edat»,
però a vegades torna «l’enyorança amarga de la terra» i el rampell amorós ressorgeix i el retorna a l’èxtasi. L’amor educat,
romàntic, protocol·lari, si es vol, no està fet per a aquests dos grans amadors.
«L’estampeta»
El tema del poema és la duresa de la vida de postguerra, especialment per als vençuts i per als més vulnerables. El poema
és un quadre, una estampeta, com el títol indica, que reuneix els principals factors que caracteritzen la postguerra valenciana.
La composició adopta la forma de crònica, on es relaten els sofriments particulars («el dol sobre el teu cos») i col·lectius («Trista,
trista València, quina amarga postguerra!») imposats pel franquisme.

1
«No escric èglogues»
El tema del poema és el record de la sensualitat d’una jove i del desig que li provocava. El passat s’identifica amb la
felicitat, real o inventada, «Dolçament les recorde». El que resta en el present és el record, «I jo t’evoque dreta sobre les teues
cames», perquè el present ja no és gojós, «Inútilment recórrec València», i el jo poètic no troba allò que tant cobejava. El poeta
confessa la tendresa i la intensitat d’unes vivències presents en la seua memòria.
«Per exemple»
El tema del poema és la caracterització dels anys de postguerra. En aquest context amarg, sord i feroç, de cauteles i fam,
sols l’amor apareix com a element transgressor («Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor»), que ajudava a superar un
dia a dia marcat per la repressió, enfront d’una realitat oficial que la dictadura intentava imposar.

«Temps»
El tema del poema és el contrast entre l’existència anterior a la guerra i la posterior. Una guitarra amarga i profunda
servirà a l’autor com a eix conductor i vertebrador de tot el poema. Amb ella comença i acaba el text, però també sonarà enmig del
relat cru i contundent de la vida dura i complicada a la qual estaven condemnats els congèneres del poeta.
«Un entre tants com esperen i callen»
El tema del poema és l’assumpció del jo poètic de la seua pertinença a una col·lectivitat. Escriurà des del poble, i no
únicament per al poble, com faran altres poetes del corrent realista. Estellés procedeix del carrer, forma part de la gent, n’és
part indestriable, n’és «un entre tants». Aquesta frase, òbviament associada a una idea que té el poeta sobre ell mateix, es
convertirà en un leitmotiv al llarg de la secció, ja que la recupera en altres tres poemes.

1.03 Analitza la mètrica d’aquest fragment. És aquesta la mètrica dominant en Llibre de

Meravelles? Hi ha altres formes mètriques en els poemes seleccionats d’aquest llibre? Raona la
resposta.

«Ací»
«Ací» està format per trenta-huit versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers és utilitzat per
Estellés en molts dels poemes d’aquest llibre i en altres. El seu origen està en la literatura culta i ja va ser usat per molts
autors nostres i d’altres territoris des de l’època medieval. Els versos són blancs, és a dir, no rimen entre si, però sí que
segueixen pautes sil·làbiques repetides.
«Assumiràs la veu d’un poble»
El poema està format per quaranta-tres versos octosíl·labs. Aquests versos se solien emprar en la poesia narrativa, i en l’edat
mitjana eren la base per a les noves rimades i la codolada. En la resta del poemari l’autor sol optar per altres tipus de versos,
molt generalment l’alexandrí, de dotze síl·labes. No hi ha rima entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides. Es
denominen versos blancs.
«Cant de Vicent»
Ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquesta mètrica és utilitzada per Estellés en
moltes de les composicions d’aquest llibre i en altres seus. Els cinquanta-tres versos que conformen la composició no rimen
entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs.
«Demà serà una cançó»
«Demà serà una cançó» està format per vint versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers prové de
la literatura culta i ja va ser usat profusament en l’època medieval. Els versos són blancs, és a dir, no rimen entre si, però sí que
segueixen pautes sil·làbiques repetides.
«Els amants»
«Els amants» està format per vint-i-cinc versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers
és utilitzat per Estellés en moltes de les composicions d’aquest llibre i en altres poemes. El seu origen està en la literatura
culta i ja va ser usat per molts autors nostres i d’altres territoris des de l’època medieval. Els versos són blancs, és a dir, no rimen
entre ells, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.

2
«L’estampeta»
Ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest metre, considerat el vers més culte de la
literatura, és utilitzat per Estellés en moltes composicions d’aquest llibre i en altres seus. Els trenta-set versos que conformen el
poema no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs.

«No escric èglogues»

Ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers és utilitzat per Estellés en
moltes de les composicions d’aquest llibre i en altres seus. Els quaranta-cinc versos que conformen la composició no rimen entre
si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs.
«Per exemple»
Ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest metre, considerat el vers més culte de la
literatura, és utilitzat per Estellés en moltes composicions d’aquest llibre i en altres seus. Els trenta-dos versos que
constitueixen el poema són blancs, ja que no rimen entre si però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.
«Temps»
«Temps» està format per quaranta-nou versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Els versos són blancs, això
és, no rimen entre si però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.
«Un entre tants com esperen i callen»
Pel que fa a la mètrica, el poema està format per 21 versos. Alternen els decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba (4 + 6) i els
tetrasíl·labs. Aquests últims sempre corresponen a la mateixa frase «un entre tants», que també es correspon amb el primer
hemistiqui de tots els versos de deu síl·labes. La rima és la repetició de sons al final dels versos per a remarcar estèticament
el final del vers, i organitza les formes estròfiques. Ací trobem repeticions constants de la frase que hem esmentat («un entre
tants») en els versos 2, 4, 6, 7, 9, 11, 13, 14, 16, 18, 20 i 21. Els versos decasíl·labs s’agrupen de tres en tres, amb una rima
consonant, és a dir, amb coincidència dels sons vocàlics i consonàntics a partir de l’última síl·laba accentuada: callen-treballen-
badallen, gemeguen-s’ofeguen-preguen, callen-tallen-callen.
Aquest poema no s’estructura en cap estrofa definida, però hi trobem unes pautes organitzatives que ens ajuden a explicar més
coherentment el seu significat. Podem distribuir els versos en tres grups, formats cada un per set versos. Es repeteix la mateixa
organització: tres decasíl·labs i quatre tetrasíl·labs (10-4-10-4-10- 4-4).

1.04 Identifica una figura retòrica (metàfora, metonímia, comparació, repetició, enumeració,
toponímia, paral·lelisme, hipèrbaton, polisíndeton, interrogació i exclamació retòriques, antítesi,
anadiplosi i epanadiplosi, encavalcament, etc.) que trobes en aquest fragment i explica què aporta
al text. Quines altres figures retòriques són habituals en Llibre de Meravelles? Relaciona-les amb
l’estil de Vicent Andrés Estellés.

«Ací»
Pel que fa a les figures retòriques, Estellés les usa a bastament per a transformar la llengua col·loquial
que tant s’estima en una llengua literària que li permet expressar els seus sentiments i les seues
emocions. Hi comentarem el polisíndeton, molt habitual en la seua poètica, que accelera d’alguna
manera el relat: «I seguírem després... I altre dia tornàrem, I hem tornat molts de dies». L’anàfora li
permet destacar l’adverbi ací que dona títol al poema: «Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March/ Ací,
de cos present, estigué Ausiàs March». Les repeticions de mots o estructures li permeten prioritzar o
destacar idees que desitja que el lector dels seus poemes recorde permanentment. Els encavalcaments
són usats amb profusió també en aquest text: «Penses els darrers anys/ d’Ausiàs March», «hem vist la
sepultura/ d’Ausiàs», «Un sagristà/ de la Seu», «pensàrem/ Ausiàs March allí».

«Assumiràs la veu d’un poble»

Dels múltiples recursos literaris que empra l’autor en aquest poema, en destacarem uns quants. La
construcció del poema se sustenta en la repetició d’estructures paral·lelístiques. La majoria contenen
verbs en futur i en segona persona del singular, com hem indicat abans, d’altres estan formades per verbs
en altres temps («Potser et maten o potser/ se’n riguen, potser et delaten»). La presència del jo poètic,
desdoblat en el tu a qui s’adreça, queda refermada pels pronoms i els possessius de segona persona (tu,
et, t’, -te, teu, teua). En els primers versos trobem algunes de les figures retòriques més emprades per

3
Estellés: el polisíndeton, que dota d’un ritme frenètic la seua dicció poètica («i serà/ i seràs/ i patiràs, i
esperaràs/ i aniràs»); unit a l’anàfora, la repetició de la conjunció i a l’inici dels versos dos al quatre.
Torna a repetir-se una estructura semblant en els versos onze i dotze, per a remarcar la necessitat i
l’obligació del poeta de mantindre’s «despert», per tots els altres que no poden fer-ho. Els
encavalcaments també ajuden el poeta a destacar aquells conceptes que desitja («potser/ se’n riguen»,
«caminant/ entre una amarga polseguera») i remarcar aquelles idees que, d’alguna manera, vol que
pervisquen en els lectors o oïdors de la seua poesia, com per exemple: «et pariren per a vetlar/ en la
llarga nit del teu poble». Aquesta metàfora, que podem identificar amb la postguerra, accentua el
dramatisme d’aquesta època de renúncies, de mort i de fam. La sinestèsia del penúltim vers («del teu
silenci estricte») reforça la idea del sentiment d’orgull i responsabilitat que accepta el poeta com a
representant del seu poble.

«Cant de Vicent»
Estellés no vol caure en el lirisme immotivat o en una retòrica buida. Per aquesta raó combina la llengua
col·loquial i marcadament dialectal (pense, teua, estrenàreu, poal, xiquets) i la llengua literària, que
aporta als versos solemnitat i expressivitat. De la voluntat de fer la crònica de les realitats circumdants es
deriva la seua manera, ben particular, de dir. Els topònims referits a la ciutat i a la seua comarca són una
mostra d’aquesta voluntat i també apareixen en aquest poema: els carrers de Pelayo o Gil i Morte, les
Torres de Serrans, aquella lleteria de Sant Vicent de Fora, comparteixen presència amb els pobles de
l’Horta, com Alboraia, Benimaclet o Burjassot, on va nàixer.

Dels recursos literaris que empra l’autor en aquest poema, cal destacar-ne alguns. Estellés dominava a la
perfecció tots els recursos temàtics i formals. Les repeticions li serveixen per a vertebrar el poema. Hi
trobem paraules repetides que actuen com a mots clau: València, òbviament, és la més repetida, ja que és
el fil conductor del poema, i també de tot el llibre. Temies i sense, repetits en diversos versos de la part
inicial en forma d’anàfora, concentra la nostra mirada en la por i el respecte que provocava en el poeta
l’objectiu declarat d’escriure un cant a la seua estimada ciutat i, també, en la manera com ho volia fer. La
combinació de l’anàfora amb el paral·lelisme sintàctic consolida aquest efecte i ajuda a construir el
poema de forma sòlida, «La volies cantar sense solemnitat,/ sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,/
sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d’una manera humil», «tan íntima i calenta,/ tan
crescuda i dolguda», «de tots els vius i els morts, de tots els valencians?». Els encavalcaments també
s’empren profusament en el poema. Serveixen a l’autor per a crear una expectativa, fruit del trencament
sintàctic del vers, i ajuden a destacar els elements que el poeta desitja: «en el moment de la Resurrecció/
de la Carn», «en estrenar la vida/ definitivament», «s’escolta la campana/ veïna de l’església», «El treball,
el tenaç/ amor a les paraules», «Perquè evoque la meua/ València». Les comparacions («Lentament el
miraves créixer com un crepuscle»), l’antítesi («aquells moments d’amor i aquells moments de pena», «I
el tema de València tornava, i se n’anava»), les exclamacions retòriques per a evocar la ciutat («Ah,
València, València!», «Ah, tu, València meua!»), la metonímia («El naixement d’un fill. El poal ple de
sang.») i fins i tot l’anadiplosi («deixa l’èmfasi./ L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes»)
contribueixen a dirigir la nostra atenció allà on vol el poeta, augmenten l’expressivitat dels mots i fan
palesa la complexitat del llenguatge poètic d’Estellés malgrat l’aparent senzillesa.

«Demà serà una cançó»

Pel que fa a l’estil, Estellés va crear una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal amb la combinació
de la llengua col·loquial pròpia de la comarca de l’Horta, que incorpora amb molta naturalitat («teues»,
«volta», «banda»); i la llengua literària, que aporta als versos solemnitat i contundència («versos
solemnes –¿solemnes?–»).
Tot i que en aquest poema trobem un equilibri bastant igualat entre el lèxic culte i el lèxic col·loquial
podem afirmar que hi predomina el primer. Algun topònim («l’Albereda») i les referències a espais
urbans coneguts per ell («el riu», «la fira»), ens ajuden a ubicar l’acció explicada en el poema en la seua
volguda ciutat de València, òbviament, durant la postguerra.

«Els amants»
Pel que fa al llenguatge i a l’estil, Estellés té una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal. Treballa
amb la paraula necessàriament dialectal perquè la seua poesia vol esdevindre símbol i senya

4
d’identitat del seu poble. En aquest poema trenca radicalment amb la imatge romàntica de l’amor
(«Ignorem el Petrarca») i empra un llenguatge planer i comprensible, no exempt d’elaboració. El poeta
no vol caure mai en un lirisme gratuït o en una retòrica baldera. Cada element de la seua poètica és
voluntàriament i perfectament intel·ligible, identificable i interpretable.
Tot això ho constatem en els múltiples recursos literaris que utilitza en aquest poema. En destacarem uns
quants. Cal comentar les hipèrboles que defineixen els versos inicial i final: «No hi havia a València dos
amants com nosaltres». Un hipèrbaton combinat amb una antítesi inicia el bloc central del poema:
«Feroçment ens amàvem des del matí a la nit»; així es descriu l’amor que sentien els amants i la seua
intensitat. Les estructures paral·lelístiques també són presents en la composició: «Han passat anys,
molts anys; han passat moltes coses», «Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses». Les metàfores
ajuden a entendre la dimensió del seu desig: «aquell vent», mentre que les comparacions també
contribueixen a definir i explicar el seu amor, viscut o anhelat: «com un vell huracà», «com un costum
pacífic», «com un costum amable». L’antítesi «ens ajunta, ens empeny» referma la seua manera brusca i
salvatge de concebre l’amor, gairebé per obligació. L’exclamació retòrica «Què voleu que hi faça!»
confirma la impossibilitat d’estimar de cap altra manera. Un quiasme, figura gens habitual, clou el poema
amb la presència orgullosa dels amants: «No hi havia a València dos amants com nosaltres/ car d’amants
com nosaltres en són parits ben pocs».

«L’estampeta»
Estellés té una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal. Fa servir un llenguatge desproveït sovint
de floritura, propi del carrer («si ho viu no me’n recorde», «En fan dos»), amb expressions poc habituals
en el món poètic, per a reflectir una realitat cruel, bruta i desventurada. El seu testimoniatge d’una època
fraudulenta i de repressió demanen una llengua amb un marcat to col·loquial i prosaic: «l’home
palpava un cos adolescent», «no s’havia apuntat mai a ningun partit», «Quina gana de contemplar
pel·lícules!». Estellés no vol caure en cap lirisme immotivat ni en cap retòrica vàcua. Combina aquesta
llengua col·loquial i marcadament dialectal amb una mètrica clarament culta i amb una copiosa
utilització de recursos expressius que aporten als versos solemnitat i expressivitat. De la voluntat de fer
la crònica de les realitats circumdants es deriva la seua manera, ben particular, de dir. Els topònims i els
noms concrets de cinemes de València ancoren encara més aquest poema en el món real que compartia
amb els seus conciutadans: València, Bétera; el Coli, el Metropol, el Tyris, el Goya (cines).
Quant als recursos literaris, les repeticions l’ajuden a vertebrar el poema i hi trobem paraules repetides
que actuen com a mots clau que defineixen la postguerra: els adjectius trista i amarga, el substantiu dol o
el verb vetlar, que reflecteix la vigilància permanent imposada per la censura de la dictadura. La
combinació d’anàfores («aquelles cames llargues i quasi sense gràcia/ aquelles cames tristes, l’estiró de
la guerra») i paral·lelismes sintàctics («De dol sempre, de dol per a tota la vida») ajuden a destacar
aquells elements que més preocupen i ocupen el poeta. També aconsegueix aquest efecte amb
l’encavalcament dels sintagmes en versos diferents, la qual cosa desprén una expectativa d’allò que
vindrà: «de dol vares rebre,/ al poble, la primera Comunió», «mentre ella/ es menjava un pastís», «La
pantalla oferia una Súnion/ d’una sal exaltada». Altres figures retòriques que contribueixen a dirigir la
nostra atenció allà on vol el poeta, augmenten l’expressivitat de les paraules i mostren la complexitat del
llenguatge poètic d’Estellés malgrat l’aparent senzillesa. En destaquem algunes com les metàfores, que
amaguen eufemísticament les referències al sexe i a la sexualitat («els llocs secrets», «la primera sang»),
el quiasme («de casa a la feina i de la feina a casa»); les exclamacions retòriques («Quina gana de
contemplar pel·lícules!»), o la sinècdoque amb què les cames evoquen el cos sencer de la dona,
adolescent encara.

«No escric èglogues»

Aquest poema s’inicia amb un vers que reflecteix una hipèrbole, una més de les exageracions que tant
agraden al poeta de Burjassot, «No hi havia a València dos cames com les teues». Aquest vers es repeteix,
com una espècie de tornada, tres vegades més en tota la composició, i la dota d’una musicalitat reforçada
per figures com l’al·literació, la repetició de sons en alguns versos, «arreplegava la roba», «les teues
cames». Hi trobem també una sinècdoque, ja que les «cames» remeten a tota la dona que evoca i recorda.
Les repeticions són a la base de la construcció del poema. A vegades repeteix paraules (solemne,
solemnitat, crepuscle), a vegades empra el paral·lelisme sintàctic, «i jo et volia així, i jo ho volia així», i
d’altres ho fa en forma d’anàfora, «Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions./ Hi ha els bars,
l’oli fregit, les parelles d’amants». Les comparacions també apareixen sovint en el text per a reforçar la

5
descripció de la dona recordada: «Com si anasses per l’aigua», «La carn graciosa i fresca com un cànter de
Serra». La metàfora («teranyines de llàgrimes»), la sinestèsia («Dolçament les recorde»), les
interrogacions retòriques («On ets? On són les teues cames adorables?») o les personificacions («els
ventruts camions») demostren la complexitat del llenguatge poètic d’Estellés i el seu domini dels
recursos temàtics i formals malgrat l’aparent senzillesa.

«Per exemple»
Entre els recursos utilitzats, destaquen les repeticions, que ajuden a estructurar el poema i a realçar
aquells elements que més interessen al poeta. De vegades repeteix paraules (cauteles, guerra,
postguerra), enllaça adjectius (era sorda, era amarga i feroç) o adverbis (feroçment, brutalment). Altres
vegades empra el paral·lelisme sintàctic, «per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres», «No demanava
còleres, demanava cauteles,/ i demanava pa, medecines, amor», o l’anàfora combinada amb el
polisíndeton, que proporciona una vivacitat molt particular als seus poemes: «I botàrem els marges i
arrencàrem les canyes/ i ballàrem alegres damunt tota la vida», «i encara ens mirem amb les mans buides
a voltes,/ i ara sentim l’espant que llavors no sentíem/i plorem per aquella puresa que no fou». La
metonímia l’ajuda a descriure les misèries i les mancances de la postguerra, «demanava pa, medecines i
amor», és a dir, véncer la fam, tindre salut i poder estimar lliurement. La metàfora («sobre els ulls
caigueren teranyines de dol») o la interrogació retòrica («¿I qui sap, al remat?»), com les referències al
sexe, més o menys dissimulades («plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang», «S’anunciaven els pits,
punyents, sota les teles», «Un bult d’amor naixia, tenaç, a l’entrecuix»), focalitzen l’expressió en
l’atmosfera de la postguerra, que el poeta desitja descriure en profunditat, reforcen la tensió emotiva i
omplin els versos d’evocacions i de suggeriments.

«Temps»
Hi comentarem la hipèrbole que li serveix per a palesar la presència constant i inevitable de la mort: «les
llargues/ campanes del meu poble que no s’acaben mai». Els encavallaments són emprats pel poeta per
a destacar elements que considera fonamentals, com en els dos versos anteriors o en altres: «aquell
diumenge/ va començar la guerra», «les ràfegues/ d’una música»... Les repeticions de mots clau com
amarga, profunda o mort ajuden a prioritzar conceptes que Estellés destaca en cada part del text.

«Un entre tants com esperen i callen»

Els recursos literaris usats per l’autor en aquesta composició estan centrats en l’abús de la repetició,
com hem pogut observar també en els apartats anteriors sobre la mètrica i l’estructura. Li serveixen per a
vertebrar i construir sòlidament el poema. L’anàfora i el paral·lelisme sintàctic («Un entre tants com
esperen, treballen/ Un entre tants com esperen badallen») són els més presents, sense oblidar les
repeticions lèxiques dels mots clau del poema: esperar i callar. L’asíndeton també s’emprarà per a
trencar la lògica expressiva, per a agilitzar la dicció poètica i per a destacar els verbs que finalitzen molts
dels versos («esperen, barallen»).

1.05 En quin (sub)gènere, model o corrent situaries el poemari Llibre de Meravelles? Explica les
característiques bàsiques del (sub)gènere, model o corrent basant-te en el fragment llegit.

Estellés aporta a la lírica dominant dels anys 50 un llenguatge més senzill, directe, comunicatiu, basat en
el registre col·loquial. A més, enceta i avança tota una evolució poètica en incorporar com a univers
referencial la quotidianitat personal i compartida de postguerra, amb una actitud testimonial i alhora
compromesa. Per aquests motius se l'inclou en el corrent del realisme compromés o neorrealisme
(Simbor, 2005), de denúncia humanitarista. El resultat poètic obtingut el converteix en un poeta balzacià i
de realitats (Fuster, 1972, a la introducció de l'Cbra completa). Al rerefons dels poemes ofereix el
testimoni d'un home cronista de les vivències quotidianes (la realitat) o imaginades (el desig, la ficció) en
un temps de catàstrofe o caos (la postguerra).

6
2. Preguntes 3.b. relatives a la contextualització de l'obra [80 mots: 1 punt al selectiu]

A) Respecte al context històric i literari propi de l’obra i a la ubicació d’aquesta en la trajectòria de

l’autor o de l’autora:

1) En quin context històric i cultural se situa l’escriptura d’aquesta obra?

Dictadura del general Francisco Franco (1939-1975)

• Anys 40 la primera postguerra: repressió moral, cultural i ideològica (censura), depressió econòmica,
deteriorament de les condicions de vida i aïllament internacional.
• Anys 50: Pacte de Madrid amb EE.UU (1953), que impliquen ajuda financera a canvi de la instal·lació
de quatre bases militars americanes en Espanya; Pla d’Estabilització Econòmica (1959), que posa fi a
l’autarquia i enceta el liberalisme econòmic de l’Estat.
• Anys 60: s’enceta l’etapa de desenvolupament econòmic i també l’organització clandestina de partits
polítics i plataformes culturals.
La cultura promoguda pel règim franquista està marcada pel nacionalisme tradicionalista (unitat sagrada de la
pàtria i catolicisme tridentí), la unificació lingüística i l’homogeneïtzació cultural. Aquest model es materialitza
en l’anomenada poesia de certamen (Jocs Florals) i, en part, en l’anomenat «garcilacismo».
Joan Fuster ha anomenat la «generació sacrificada» els poetes nascuts durant les dos primers dècades del segle
XX. La majoria començaren a publicar durant la República: Bartomeu Rosselló Pòrcel (Imitació del foc (1933),
Quadern de sonets (1934)) i Màrius Torres (pòstum Poesies, Coyoacan, 1947) però moriren prematurament.
Entre els exiliats la poesia va ser el gènere més conreat i publicat. En contacte amb la gran poesia americana o
europea destaquen Agustí Bartra, Josep Carner (Nabí, Buenos Aires, 1941), Carles Riba (les seues Elegies de
Bierville aparegueren a Barcelona el 1943 amb peu d'impremta de Buenos Aires 1942). Alguns autors treballen
en el que es coneix com a «exili interior» (Salvador Espriu, J.V. Foix).
Ja en el primer moment de la postguerra al País Valencià descollen l'obra i les iniciatives de Xavier Casp (Volar,
1943) i el grup vinculat a l'editorial Torre, en el deixant del post-simbolisme: Joan Valls (Les cançons de
Mariola, 1947), Jaume Bru i Vidal, Vicent Andrés Estellés i Maria Beneyto. Al llarg dels 50 el règim permet
convocar alguns certàmens bilingües: Jocs Florals de Gandia (el 1948 VAE hi presenta el seu primer poema en
cat, «Voler»), Premi de Poesia de la Diputació de València (guanya El fang i l’esperit, de Carles Salvador; i
finalista El corazón en la mano de VAE).

2) Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autor/a (etapes o blocs) i digues algunes característiques de
l’etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs).
El Llibre de Meravelles és un tríptic poètic del jo líric, el qual fa una crònica personal en l'ambient de
postguerra. La part central de l'obra fou escrita entre el 1957 i 1958. Els laterals ―val a dir, la primera i la
tercera parts― es completaren el 1968. Aquestes dues dècades (els 50 i 60) són els anys decisius per al poeta.
Durant els 50, l'autor comença el contacte amb Sanchis Guarner, Fuster, Espriu, Riba i Llompart; tots
l'encoratgen i l'apadrinen. Escriu llibres que no es publicaran fins als 70. En aquesta dècada Estellés
aconsegueix l'estil propi més genuí en què accentua la temàtica de la quotidianitat, el testimoni de la desolació i
el registre col·loquial. Predomina el vers alexandrí en els llargs poemes, que combinen seqüències narratives i
descriptives sota una mirada elegíaca. Augmenta la intertextualitat amb altres poetes clàssics, i les relacions
interdiscursives amb la seua activitat periodística (cine i política internacional). Adopta la perspectiva i les
preocupacions de poetes com ara Ovidi, Horaci, Catul, Virgili i March per tal de recrear les tensions socials i
lingüístiques de la postguerra valenciana.
Durant els anys 60, Estellés només publica un poemari i escriu de manera irregular. Principalment treballa en
els llibres que ja duu entre mans. El llenguatge es diversifica en noves formes, temes i influències: prosa
poètica, poemes breus, epitafis, sonets. El poeta connecta amb la gran poesia del moment: Cummings i Larkin.
A partir dels 70, Estellés s'inicia en cascada la publicació de molts llibres escrits anteriorment mentre intensifica
l'orientació més compromesa en la seua nova poesia i alhora comença una intensa activitat pública. El mural
del País Valencià serà la magna obra poètica que l'ocuparà els anys posteriors.

3) Quines característiques generals presenta el gènere poètic en el context d’escriptura de l’obra?

VAE s’integra en l’anomenada generació poètica dels 50, formada per autors nascuts als anys 20 que van viure
una infantesa marcada per la Guerra civil i arriben a la maduresa poètica al llarg dels anys 50 (també Miquel

7
Martí i Pol, Gabriel Ferrater o Blai Bonet). La majoria han fet estudis universitaris però pel que fa a la llengua
pròpia la formació és totalment autodidacta.
En el context de difusió de l’existencialisme, aquest autors defugen tant l’expressió solemne i fredor formal del
garcilasisme oficial (els «marbres asexuats» que esmenta Estellés a «L’estampeta»), com l’esquinçament
sentimental i el dramatisme. Proposen una poesia amb certes innovacions formals però també atenta als formats
clàssics (elegies, decasíl·labs, etc.) i de manera molt destacable incorporen al llenguatge literari elements de la
varietat col·loquial i fins i tot de la vulgar.
Aquests poetes no fan una alambinada elaboració de la realitat com hem trobat en els postsimbolistes, sinó que,
en la línia del neorealisme, mostren aspectes costumistes que determinen l’experiència col·lectiva (en el cas
d’Estellés, de la postguerra: estraperlo, relacions clandestines, prostitució, execucions sumàries, presó...). La
seua reivindicació social s’expressa en la preocupació ètica i civil, més que en l’atac frontal al règim autoritari.
Bons exemples d’aquesta poesia en són alguns llibres escrits a final dels 50, encara que publicats més endavant:
el Llibre de meravelles de VAE o La fàbrica i Paraules al vent de Miquel Martí i Pol.

4) Quins altres autors o autores destaquen en el context d’escriptura de l’obra (dins del gènere)? (Mínim
dos autors/es) Aporta algunes dades sobre l’escriptura (títols destacats i/o característiques bàsiques)
d’aquests altres autors o autores.
5) Quins altres models o corrents poètics trobem en el context de l’obra? Explica les seues diferències
respecte al model o corrent en què s’inscriu l’obra.

[El contingut següent caldrà adaptar-lo en cada cas als enunciats 4 i 5]

Durant la postguerra, el context en què VAE escriu la major part de LM, trobem tres grans tendències
poètiques:
1. La tradició simbolista (hermetisme, temàtica transcendent, poesia com a mitjà de coneixement). Carles
Riba, exiliat a França (Elegies de Bierville, 1943), un autor comparable a altres europeus contemporanis com
Paul Valery o a R. M. Rilke. Els seus trets distintius són l’explotació del poder suggeridor de la paraula amb la
proliferació de metàfores i símbols (en la línia de l’anomenada poesia pura), el rigor formal i la temàtica
existencialista.

El postsimbolisme és un corrent poètic que va eclosionar entre els anys 20 i 30 i que enllaça amb l’obra
d’autors del XIX com Mallarmé o Stefan George i sovint amb el classicisme grecollatí. Les característiques
d'aquest corrent són:
 S'introdueix el concepte de poesia pura (Henry Bremond, La poésie pure, 1926), que és independent de
la realitat i estèticament completa.
 El llenguatge hi cobra un valor absolut i presenta una intensa codificació, per la qual cosa, pot resultar
obscur o difícil d’interpretació.
 El poeta no parla de experiències col·lectives sinó de vivències individuals interiors i profundament
subjectives.
Un representant d'aquest moviment és el poeta Carles Riba, professor i traductor compromès amb la República
que hagué d’exiliar-se. La seva poesia conté referències cultes i clàssiques (ha traduït al català L’Odissea i
altres clàssics). Entre les seues obres principals destaquen Llibre d'Estances i les Elegies de Bierville. La poesia
postsimbolista troba representants contemporanis, com el francés Paul Valery (Mosieur Teste) o el nord-americà
T. S. Eliot (Four Quartets). En l’àmbit valencià destaca la figura del castellonenc Bernat Artola.

2.La poesia avantguardista, que havia eclosionat la segona dècada del segle, incorpora amb la Guerra Civil la
temàtica del compromís: s’afegeix la denúncia social a l’objectiu de l’avantguarda històrica d’acabar amb el
circuït de l’art tal com l’havia concebut la societat burgesa amb la creació d’un llenguatge artístic radicalment
nou. Hi destaquen Josep Palau i Fabre (Poemes de l'alquimista, 1952) o Josep Vicenç Foix (On he deixat les
claus..., 1953) i els primers llibres del valencià Carles Salvador.

3.El realisme social naix als anys 60 amb l’augment de les protestes i reivindicacions socials i democràtiques,
amb una actitud més tolerant per part del règim i acompanyat de moviments artístics paral·lels (La Nova
Cançó, Grup Crònica, etc.). Determinades activitats culturals poden abandonar la clandestinitat.

8
Els autors realistes o compromesos volen destacar la solidaritat social, cosa que els duu a adequar el seu
instrument d'expressió a una nova concepció de la literatura, a crear un llenguatge poètic que, en contrast amb
el simbolista, ve per:
a) un jo líric identificat amb la societat, la nació i la classe («un entre tants»; l'experiència no és sotmesa
a un procés de simbolització com ocorre en el simbolisme)
b) la incorporació de materials lingüístics col·loquials i temes quotidians en consonància
c) la tendència a la narrativitat
d) els temes són la denúncia d'injustícies, la demanda de llibertat, la reflexió sobre la funció del poeta i
la poesia, etc.

La crítica militant que acompanya el moviment realista comença a abandonar aquests pressupòsits cap a l'any
1968 per diverses raons: el canvi social tan esperat no s'havia produït i, per altra banda, apareixien veus
crítiques amb el marxisme i els mateixos poetes evolucionen en comprovar el desgast de la codificació poètica
realista. El realisme era definitivament superat a tot Europa.

B) Respecte al context anterior o posterior al context propi de cada obra:

1) Com evoluciona el gènere amb posterioritat al context d’escriptura d’aquesta obra? Quines
característiques presenta?
2) Quins autors o autores destaquen en el gènere amb posterioritat al context d’escriptura d’aquesta
obra? (Mínim dos autors/es). Quines semblances, novetats o diferències presenta l’escriptura d’aquests
altres autors o autores respecte a l’autor o autoria del fragment?

La major part dels poemes del Llibre de meravelles (1971) foren escrits per VAE al final de la dècada dels 50 i
deu anys més tard, cap al 1969, l’autor completà el manuscrit i hi feu la distribució que coneixem. La dècada
que transcorre entre una data i l'altra coincideix en general amb l’auge de l’anomenat realisme social marcat pel
compromís explícit dels poetes en les seues obres. La literatura troba una actitud més tolerant per part del règim
i determinades activitats culturals poden abandonar la clandestinitat.

Els autors realistes creen un llenguatge poètic caracteritzat per un jo líric identificat amb la societat, la nació i la
classe («un entre tants»); la incorporació de materials lingüístics col·loquials i de la quotidianitat com a tema, la
tendència a la narrativitat i la temàtica més reivindicativa (denúncia d'injustícies, demanda de llibertat, la funció
del poeta i la poesia). Pere Quart (Vacances pagades, 1961) i Salvador Espriu (La pell de brau, 1960) són els
millors representants del moviment.

La crítica militant que defineix el moviment realista (l’antologia Poesia catalana del segle XX, 1963, n’és
l’exemple més evident) comença a abandonar aquests pressupòsits cap a l'any 1968 per diverses raons: el canvi
social tan esperat no s'havia produït, apareixien veus crítiques amb una lectura materialista de la literatura i els
mateixos poetes evolucionen en comprovar el desgast de la codificació poètica realista.

Els últims anys del franquisme i la transició estan dominats per joves poetes que tenen en comú el rebuig del
realisme, un gran desig d'experimentar amb el llenguatge i la voluntat de reflectir en la seua obra els nous
llenguatges estètics de l’etapa. Durant els anys 70 la nova poesia esdevé hermètica, amb una profunda
intertextualitat i amb ressonàncies avantguardistes. És per això que aquests autors han rebut de vegades el nom
de “formalistes”.

El boom estellesià és simultani a l’eclosió de la Generació dels 70, formada per autors com Francesc Parcerisas,
Pere Gimferrer, Joan Navarro, Josep Piera, Marc Granell o Maria Mercè Marçal, autors molt atents a la rica
llengua poètica de VAE. Proposen un discurs sotmès solament a la lliure voluntat de l’autor i ignoren
l’imperatiu de denúncia que havia presidit la lírica de la dècada anterior (Realisme). Mantenien un
comportament de rebel·lia individual i generacional, sobretot a partir del simbolisme, el surrealisme i
l'avantguardisme com a manera d'aconseguir una lírica moderna homologable als corrents de creació
internacional.

9
C) Respecte a tot el període (postguerra i actual):

1) És destacada la presència d’autores en el context d’escriptura de La plaça del Diamant? I amb

posterioritat? Esmenta i ubica temporalment altres autores (novel·listes, poetes, autores de teatre o
assagistes) que destaquen en el període que va de la postguerra a l’actualitat.
[Cal esmentar un mínim de quatre autores vinculades almenys a dos dels gèneres.]

Durant segles, tot i les dificultats conegudes per accedir a la cultura acadèmica, la consideració de la dona
escriptora en les antologies i en els estudis d’història de la literatura ha estat menys que testimonial. Només
investigacions recents han pogut referenciar més d’un centenar entre els segles XVI i XVIII si bé es tracta
majoritàriament d’autores d’obra circumstancial o espiritual 1. A cavall dels segles XIX i XX comptem amb
autores rellevants en narrativa: Caterina Albert, sota pseudònim de Víctor Català, Aurora Bertrana i, sobretot,
Mercè Rodoreda; i en poesia: Maria Antònia Salvà i Clementina Arderiu, però no en el gènere assagístic 2.

Aquesta situació de postergació i invisibilitat es va prolongar durant el segle XX a causa la dictadura franquista,
però al llarg dels anys 60 veus destacables van aconseguir ocupar un lloc a la llum pública. Per exemple, M.
Aurèlia Capmany va publicar novel·les (Un lloc entre els morts, 1968), teatre (Preguntes i respostes sobre la
vida i la mort de Francesc Layret, 1972) i assaig de temàtica feminista i reivindicació política (Pedra de toc,
1970). La valenciana Carmelina Sànchez-Cutillas s’inicià als 60 publicant poesia (Un món rebel, Conjugació
en primera persona) i entre les seues novel·les destacà Matèria de Bretanya (Premi Andròmina 1975).

En el trànsit de la dictadura a la democràcia es manifesta en literatura la Generació dels 70, dins la qual trobem
autores com Maria Mercè Marçal, poeta molt personal que renova el tractament de temes sovint tabú, com ara
l'amor lèsbic, l'embaràs o la maternitat (Cau de llunes, 1976), i narradores com ara Maria Antònia Oliver,
Montserrat Roig (El temps de les cireres, 1977) o Carme Riera (Te deix, amor, la mar com a penyora, 1975;
Dins el darrer blau, 1994), que exploren noves modalitats narratives. En paraules de Carles Cortés 3, aquestes
narradores, que seguiran en actiu durant la dècada següent amb altres com ara Isabel-Clara Simó ( Júlia, 1983),
intentaran «superar el realisme, amb una pretesa intensificació de les capacitats expressives del llenguatge que,
en algunes comptades ocasions, els conduirà a la transgressió formal i de contingut dels relats.»

L’autora teatral més rellevant dels últims 20 anys és Lluïsa Cunillé. Les seues obres inquietants, amb
personatges anònims que es relacionen mitjançant enfrontaments tàctics (Apocalipsi, 1998) i que tendeixen a
l’eliminació de tot el que no és text i a la dosificació de la informació, s’emmarquen segons la crítica en una
«poètica de la sostracció».

En el camp de l’assaig, a més de la ja citada Maria Aurèlia Capmany, ha estat recollida en diversos volums
l’obra periodística i en part autobiogràfica de Montserrat Roig: Un pensament de sal i un pessic de pebre
(1993), Digues que m’estimes encara que siga mentida (2001). Finalment i encara que escrits entre els anys 30
i els 50, mereix molta atenció el volum pòstum d’escrits íntims Confessions i quaderns íntims (1997) de la
poeta Rosa Leveroni, un exemple poc habitual d’aquesta escriptura en el seu temps.

1 Maria de los Ángeles Herrero, L’univers literari de les escriptores valencianes dels segles XVI-XVIII, 2018
2 Referència extreta de Gustau Muñoz https://www.eldiario.es/cv/notes_lectura/irrupcio-dones-cultura-
valenciana_6_816528360.html
3 Carles Cortés https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/86787/1/2018_Carles-Cortes_Catalonia.pdf

10