El verí del teatre, Rodolf Sirera Turó

per Júlia Albiach Montaner

ÍNDEX
1. PREGUNTA 3.A (relativa a l’anàlisi del fragment o de l’obra) …………………..………..………………...... 1
1. Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc, esdeveniments, objectes…) en aquest
fragment? Tenen relació amb el marc espaciotemporal general de l’obra (època i espais)? …………………..…………….. 1
2. Situa o ubica el contingut d’aquest fragment en l’argument de l’obra. (Es triaran moments especialment
significatius quant al desenvolupament o l’estructura de l’obra). …………………………………………………………..……….……..… 1
3. Quines característiques presenta el personatge X (un personatge protagonista o principal)? Evoluciona aquest
personatge al llarg de l’obra? ……………………………………………………………………………………………………………………..………….…..… 2
4. Quina temàtica pròpia de l’obra es veu en aquest fragment? Quines altres temàtiques són característiques
d’aquesta obra? …………………………………………………………………………………………………………………………………………….……...……..… 3
5. Analitza les característiques del tractament de l’acció en El verí del teatre. Segons el fragment triat, la pregunta
podria relacionar-se amb el tractament de l’espai de l’acció i/o amb el tractament del temps. Sobre l’espai de
l’acció, es podria plantejar la quantitat d’espais, les seues característiques, el seu canvi o transformació al llarg
de l’obra i els possibles punts d’entrada i eixida dels personatges. Sobre el temps de l’acció (localització temporal
i durada), es podria plantejar en quina franja horària se situa l’acció i si la durada de l’acció és més o menys
llarga (a partir de la consideració de si l’acció és lineal i completa o si presenta algun tipus de recurs, com ara
alguna el·lipsi temporal). ……………………………………………………………………………………………………………………………...………..…..… 5
6. Veiem un engany o un efecte sorpresa en aquest fragment d’El verí del teatre? Juguen un paper destacat aquests
recursos en l’obra? Raona la resposta amb el comentari d’altres exemples d’enganys o d’efectes sorpresa
presents en l’obra. ……………………………………………………………………………………………………………………………….……………………....… 6
2. PREGUNTA 3.B (relativa a la contextualització) ………….………………………………..………..………………… 7
7. En quin context històric i cultural se situa l’escriptura d’aquesta obra? ………………………….……………………………..……..… 7
8. Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autor/a (etapes o blocs) i digues algunes característiques de l’etapa o
bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs). …………………………………………………………………………………………...…..… 8
9. Quines característiques generals presenta el gènere teatral en el context d’escriptura de l’obra? …………...………..… 9
10. Quins altres autors o autores destaquen en el context d’escriptura de l’obra (dins del gènere)? (mínim 2
autors/es). Aporta algunes dades sobre l’escriptura (títols destacats i/o característiques bàsiques) d’aquests
altres autors o autores. ……………………………………………………………………………………………………………………………………….…..….. 10
11. Quines característiques presenta el teatre amb anterioritat al context d’escriptura d’El verí del teatre? Quines
diferències trobem en el teatre entre aquests dos períodes? ……………………………………………………………………..………..….. 10
12. Quins autors o autores destaquen en el teatre amb anterioritat al context d’escriptura d’El verí del teatre?
(mínim 2 autors/es) Quines semblances o diferències presenta l’escriptura d’aquests altres autors o autores
respecte a l’autor del fragment?………………………………………………………………………………………………………………….……..……..… 11
3. BIBLIOGRAFIA ...……………………………………………………………………..…………….…………..………………………………...…………… 11
1. PREGUNTA 3.A (relativa a l’anàlisi del fragment o de l’obra)

1. Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc,

esdeveniments, objectes…) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc
espaciotemporal general de l’obra (època i espais)?

El marc espaciotemporal de l’obra queda definit en l’acotació inicial: París, 1784. Es tracta, per
tant, del període anterior a la Revolució Francesa, amb un context social dividit en estaments
propi de l’Antic Règim i amb la Il·lustració com a context cultural. En l’obra apareixen diferents
referents de la realitat que permeten fixar-ne el marc històric i cultural:
-Estil rococó del palau (acotació inicial), que remet a una estètica del segle XVIII.

-L’Enciclopèdia i la Il·lustració, en referència al corrent filosòfic i polític i un dels seus projectes

més representatius, en la França del segle XVIII:
«GABRIEL (sorprès): Decididament, tu seràs un d’aquells criats que estaven subscrits d’amagat a
l’Enciclopèdia!» (p. 146).

«GABRIEL: Tanmateix, senyor Marquès… en aquest segle nostre, tan il·lustrat» (p. 152).

-Autors anteriors al context de l’acció: Sòcrates, Xenofont i Jean Racine (segle XVII).

-Autors relacionats amb la Il·lustració: Rousseau (l’autor i el mite del bon salvatge, p. 152),
Diderot (l’autor i les idees de la seua obra La paradoxa del comediant, p. 154).

- Topònims: París (en l’acotació inicial i en el parlament de Gabriel) i Xipre: «GABRIEL (glaçat):
La vostra opinió sobre la meua capacitat artística, senyor marquès, em sembla ben particular, i es
contradiu, en la pràctica, amb la de la immensa majoria del públic de París» (p. 162). «jo gosaria
aconsellar-vos aquest vi de Xipre» (p. 143).

2. Situa o ubica el contingut d’aquest fragment en l’argument de l’obra. (Es triaran

moments especialment significatius quant al desenvolupament o l’estructura de
l’obra).
ORIENTACIONS: No és obligatori descriure l’estructura de l’obra, només ubicar el fet o fets del
fragment en el desenvolupament argumental de l’obra (què passa abans i què passa després).]

1
3. Quines característiques presenta el personatge X (un personatge protagonista o
principal)? Evoluciona aquest personatge al llarg de l’obra?

El verí del teatre té dos personatges presents: Marquès i Gabriel, i un personatge latent (que no
apareix en escena): el majordom.

El Marquès

El Marquès és un personatge sense nom ni cognoms propis, que es defineix pel seu títol nobiliari,
és a dir, per l’estament social aristocràtic del qual forma part.

Al llarg de l’obra, s’opera un canvi en la caracterització externa del personatge (veu i vestuari)
quan passa de Criat a Marquès:

«CRIAT: Gabriel de Beaumont… (El canvi en la veu del CRIAT ha estat tan sorprenent…)» (p.
150).

«CRIAT (segur): (…) (Mentre parla, ha obert la porta de l’armari, i en trau una perruca, amb què
substitueix la que duia, i una casaca, que canvia per la del CRIAT)» (p. 150).

Pel que fa a la caracterització interna, el Marquès és definit com a aristòcrata pel títol nobiliari i
pel poder que exerceix, el qual fa servir per a aconseguir allò que li produeix plaer. El Marquès es
caracteritza per posar el seu plaer per davant de qualsevol altra cosa, incloent-hi la vida humana.
«GABRIEL: […]. El teu marquès, per exemple, exerceix el poder… Gaudeix d’un poder efectiu,
real…» (p. 146).
També hi apareix com un esperit il·lustrat que mostra interés per la investigació científica:

«MARQUÈS (enèrgic): Perquè necessite saber!»

«MARQUÈS (amb dignitat): No soc un assassí! Soc un científic! […]. L’únic que m’interessa és
l’estudi del comportament humà! Els sers humans són coses reals, coses vives, i aquest estudi
produeix en mi major plaer que totes les vostres obres de teatre, i les vostres simfonies!» (p. 167).

Gabriel
Té un nom propi (Gabriel/Gabriel de Beaumont) que l’individualitza com a persona. L’obra no en
dona dades de caracterització externa (cos, veu i vestuari).
Pel que fa a la caracterització interna i a l’activitat, és un actor de prestigi, un «comediant» que
mostra un gran orgull professional:
«GABRIEL: […] Però, amic meu, un actor del meu prestigi està sempre ocupat… Havia de llegir
avui mateix algunes obres… […]» (p. 142).
«GABRIEL: Una prova? (Molest, ferit en el seu orgull professional.) Voleu dir que no confieu en

2
La meua capacitat… en la meua experiència…? Us heu pensat, potser, que soc un principiant?» (p.
156).
«GABRIEL (glaçat): La vostra opinió sobre la meua capacitat artística, senyor marquès, em
sembla ben particular, i es contradiu, en la pràctica, amb la de la immensa majoria del públic de
París. I, quan parle de públic, és obvi que em referisc també a persones enteses… (remarcant les
paraules) tan enteses i tan cultes com vós» (p. 162).
Gabriel és conscient del lloc que ocupa dins d’una societat dividida en estaments que no li agrada,
però ell mateix perpetua les convencions socials, com podem observar en el comportament
diferent que adopta quan creu que tracta amb el criat i quan tracta amb el Marquès:
«GABRIEL: […]. I, de tota manera, la meua nissaga i la meua professió se m’imposen sempre Com
un mur de contenció, com una guàrdia vigilant, que em diu: ets rebut pels reis i seus a les Taules
de la noblesa, però mai no podràs posar-te al seu nivell. Sempre seràs un còmic» (p. 147).
Resulta fàcil d’enganyar perquè només es guia per les aparences, per això pren el Marquès per
Criat quan el rep fent de criat, sense fixar-se en res més:

«CRIAT (sense abandonar el to humil i discret que ha mantingut des del principi): I per què no?
Quantes vegades heu vist vós el senyor marquès, és a dir, a mi, en la vostra vida? Tres, quatre, cinc
com a màxim; sempre de lluny, amb la seua perruca i els seus vestits de gala… No… Mireu: És molt
fàcil… Una discreta penombra, un pentinat distint, una casaca corrent, i, sobretot, la manera de
parlar i els gestos d’un criat… I amb això és suficient… (Somriu.) I jo, innocent de mi, pensava que
no podria mantenir la ficció ni un moment, davant de vós, tot un professional! Oh, però és de
veres que no us n’heu adonat? La meua conversa, les coses que he dit –no la Manera de dir-les, em
compreneu?– la… la profunditat dels meus raonaments, la temàtica… Tot això havia d’haver atret
la vostra atenció, tot això em delatava… Però no… Us heu deixat Convèncer només que per la
forma externa… Anava vestit de criat, doncs havia de ser un criat…» (p. 148).
Els dos personatges, per tant, s’oposen: nom personal (individual)/títol nobiliari (estament social);
aristòcrata/comediant; poderós/dominat; botxí/víctima.

No es produeix una evolució interna dels personatges al llarg de l’obra, sinó que, en el cas del
Marquès, simplement va destapant-se progressivament, llevant-se les màscares. En realitat,
l’obra no pretén construir uns personatges complexos i canviants, sinó que té com a objectiu
plantejar una reflexió i crear un joc d’interaccions basat en els enganys i les sorpreses.

4. Quina temàtica pròpia de l’obra es veu en aquest fragment? Quines altres

temàtiques són característiques d’aquesta obra?

El verí del teatre és una obra que tracta una varietat de temes i permet, per tant, diverses lectures.
Els temes principals són: la creació artística, les relacions humanes i el poder, la frontera entre

3
realitat i ficció, la interpretació teatral i la transgressió de les normes morals.

En relació amb les relacions humanes i el poder: els personatges actuen en el món real, com
si fora un teatre, una ficció, en funció de les convencions socials que atorguen poder als estaments
superiors i releguen els estaments socials inferiors a una situació de sotmetiment.

En relació a la frontera entre realitat i ficció, el teatre hi apareix com una representació que es
pot repetir, i es contraposa a l’escena única i irrepetible. La «representació» de la mort se situa
entre la realitat i la ficció.
En relació amb la transgressió de les normes morals, l’obra planteja una reflexió sobre els
límits morals del plaer, sobre la bellesa que pot haver en la transgressió de les normes. L’oposició
art/vida hi apareix, d’una banda, vinculada a l’àmbit artístic (representació teatral/moment únic,
ficció/realitat) i, de l’altra, a l’àmbit social (autenticitat/simulació, la representació en funció de les
convencions socials, el plaer com a objectiu). L’obra reflexiona, doncs, sobre aspectes com:
-Fins on és lícit arribar per a satisfer el plaer?

-Les convencions socials i artístiques són necessàries?

-Per què es difumina la frontera entre realitat i representació, entre «veritat» i «falsedat»?

-Per què hi ha un públic a qui agrada contemplar actes violents autèntics?

EXEMPLE D’UN FRAGMENT

CRIAT (Impertorbable): Perdoneu la meua gosadia, senyor, però les categories socials són també una
convenció, com moltes altres coses.

GABRIEL: Ah, no; això no és de veres. El teu marquès, per exemple, exerceix el poder... Gaudeix d’un poder
efectiu, real... Aquest poder –i tu has de saber-ho, sense dubte, millor que jo mateix –no és una convenció
social precisament...

CRIAT: Sí, però es pot accedir de la misèria al poder, o del poder a la misèria. Els status socials poden ser
invertits...

GABRIEL (sorprès): Decididament, tu seràs un d’aquells que estaven subscrits d’amagat a l’Enciclopèdia.
Mai no s’havia sentit un criat expressar-se amb un vocabulari semblant! [...] Aquest vi tan dolç no m’ha
degut caure massa bé. No havia d’haver-lo pres... sempre passa el mateix... (Transició). El meu lloc en la
societat, dius? El meu lloc en la societat es manté tot temps en precari. Depèn del meu art, i l’art depèn
també dels gustos d’una època...[...]

CRIAT (emocionat): Un còmic... La professió més menyspreada i envejada alhora. Tothom sent la
necessitat de representar alguna volta... En la vida real, vull dir; fora dels escenaris...(146- 147).

4
POSSIBLE RESPOSTA PAU
Les temàtiques que es desenvolupen en El verí del teatre, obra de Rodolf Sirera a la qual pertany el
fragment, són diverses. En aquest cas, s’hi poden destacar dos eixos temàtics remarcables. El
primer incideix en les classes socials com a vertebradores d’una societat piramidal, en la qual no
tots tenim el mateix poder. En aquest sentit cal tindre en compte que la història se situa en els anys
previs a la Revolució Francesa. El segon eix temàtic rellevant fa referència a qüestions metateatrals:
la interpretació, la ficció, com a part de la mateixa vida, és a dir, els límits difusos entre la realitat i
la ficció. [107]

5. Analitza les característiques del tractament de l’acció en El verí del teatre. Segons
el fragment triat, la pregunta podria relacionar-se amb el tractament de l’espai de
l’acció i/o amb el tractament del temps. Sobre l’espai de l’acció, es podria
plantejar la quantitat d’espais, les seues característiques, el seu canvi o
transformació al llarg de l’obra i els possibles punts d’entrada i eixida dels
personatges. Sobre el temps de l’acció (localització temporal i durada), es podria
plantejar en quina franja horària se situa l’acció i si la durada de l’acció és més o
menys llarga (a partir de la consideració de si l’acció és lineal i completa o si
presenta algun tipus de recurs, com ara alguna el·lipsi temporal).

L’espai escenogràfic de l’acció ens presenta un espai únic, definit en l’acotació inicial: «Sala
privada de rebre d’un palau rococó».
Es tracta d’un espai tancat: el finestral és «enreixat», com indica l’acotació inicial, i de les dues
portes, una correspon a un armari i l’altra està tancada amb clau (p. 149). A més, quan el Marquès
descorre les cortines, el nou espai (espai escènic dins de l’espai) confirma el tancament, comparat
a una presó, sense porta i amb finestres enreixades: «(El MARQUÈS descorre les cortines de la
gran arcada que fa xamfrà en el fòrum, i hi queda al descobert una espècie d’absis, amb estretes
finestres enreixades, i sense cap porta. Els murs són de pedra, sense treballar. Sembla el decorat
«teatral» d’una presó de l’edat mitjana […]» (p. 156-157).
L’espai escènic dins l’espai també queda fixat quan es fa referència al «prosceni del petit teatre»
(p. 157).
El tancament de l’espai és progressivament més acusat i crea un efecte de presó en Gabriel:
«MARQUÈS (dolçament): Llavors, em descobrisc davant el vostre valor. (Avança cap a un costat de
l’escenari, per la part on ha descorregut les cortines, i prem una motllura de la paret. Suaument i
sense bruit comença a baixar del sostre una gran reixa, la qual, en uns segons tan sols, arriba a
terra, tancant completament la boca del petit escenari)» (p. 173).
La localització temporal de l’acció està indicada en l’acotació inicial: «s’observa l’avanç

5
inexorable del capvespre» i, més endavant, quan s’assenyala que un rellotge toca les sis («Sonen en
un rellotge llunyà, sis campanades» (p. 142).
La durada temporal és breu, aproximadament d’una hora i l’acció no presenta el·lipsis temporals ni
alteracions de l’ordre temporal (és completa i lineal).
Tot plegat, crea una atmosfera fosca i angoixant, amb un espai tancat i opressiu i la llum declinant
del capvespre que deixa l’espai només il·luminat amb els canelobres. Aquesta ambientació és
pròpia del drama que s’hi desenvoluparà.

6. Veiem un engany o un efecte sorpresa en aquest fragment d’El verí del teatre?
Juguen un paper destacat aquests recursos en l’obra? Raona la resposta amb el
comentari d’altres exemples d’enganys o d’efectes sorpresa presents en l’obra.

La transmissió de la informació té una importància clau en una obra que gira al voltant de
l’engany i la sorpresa com a recursos fonamentals. Gabriel és sotmés a una sèrie d’enganys
per part del Marquès i experimenta diferents sorpreses. El lector o espectador de l’obra se situa al
mateix nivell informatiu que Gabriel, de manera que es produeix un desnivell en el coneixement de
la informació entre el que sap el Marquès, que és qui coneix què passa, i el que saben Gabriel i el
destinatari de l’obra.

El verí del teatre està construïda sobre el joc de manipulació informativa (per part del Marquès) i
l’efecte que provoca en Gabriel (i en el lector/espectador).

L’encadenament d’enganys i de sorpreses provoca un efecte d’intensitat dramàtica.

Els enganys

El recurs als enganys es manifesta sovint al llarg de l’obra:

-El Marquès es fa passar per Criat.

-El Marquès explica la raó de la cita al palau: una suposada prova d’un text escrit per ell que es
revelarà com una excusa.

-El Marquès deixa que Gabriel crega que ha estat enverinat amb el vi i, per tant, l’està enganyant.

A partir de l’engany anterior, el Marquès fa creure a Gabriel que s’està jugant la vida i li proposa
una segona dramatització del text.

El Marquès fa creure a Gabriel que li ha donat l’antídot després de la segona escenificació, però no
és cert.

Les sorpreses

6
A més de l’engany, la sorpresa també hi juga un paper destacat:

Gabriel se sorprén quan s’assabenta que el Criat era el Marquès fent de criat; ho podem
comprovar en l’acotació que assenyala que «el mira bocabadat » (p. 150).

Gabriel rep amb incredulitat i sorpresa la notícia que el Marquès li ha donat el verí i no l’antídot i
s’adona que el pla del Marquès conduïa a una única finalitat: contemplar la seua mort (episodi
representat a les p. 174-176).

Gabriel, davant la sorpresa, s’aferra a una última esperança i implora que tot allò no siga veritat,
que siga només un somni, però en aquest moment sabem que Gabriel estava condemnat des del
principi, que el Marquès ha jugat amb ell com amb un titella (i, amb nosaltres, com a
lectors/espectadors).

2. PREGUNTA 3.B (relativa a la contextualització)

Aquesta pregunta ha de partir de la consideració de les dates d’escriptura de l’obra. Entenem que
les obres de Rodoreda, Fuster i Estellés es vinculen al període de postguerra mentre que la de
Sirera a l’actual.

7. En quin context històric i cultural se situa l’escriptura d’aquesta obra?

La dictadura franquista acaba amb la mort de Franco en 1975. Posteriorment, l’etapa de la

Transició donarà pas a una democràcia parlamentària i a l’Estat de les autonomies. Els Estatuts
d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Illes Balears atorgaran a la nostra llengua
rang de llengua oficial i es desenvoluparà el marc legal destinat a vetlar pel seu ús. Es tracta d’una
època de recuperació de les llibertats i de reivindicació de la memòria històrica, després de la
censura i la repressió de l’etapa anterior.

En l’àmbit cultural, l’esperit d’alliberament que impregna i defineix els corrents estètics i de
pensament prové tant de les circumstàncies del context històric espanyol com dels models que
arriben de l’estranger, amb una sèrie de moviments de protesta politicosocial protagonitzats pels
joves: el Maig del 68 francés, la Generació beat nord-americana, els hippies, l’underground o la
Contracultura coincideixen a reclamar el trencament dels valors i dels llenguatges de la societat
burgesa i a defensar valors com la pau, la llibertat individual i el feminisme. Els moviments cívics
contra la guerra de Vietnam, contra la discriminació racial als Estats Units o a favor de
l’alliberament sexual són algunes de les fites d’un període marcat per la contestació al sistema de
valors burgés i al capitalisme.

7
En el terreny artístic i literari, s’imposa l’experimentalisme com a mitjà per a trencar amb l’art
burgés i transformar les formes d’expressió.
EXEMPLE DE RESPOSTA PAU

El fragment pertany a una de les obres més representatives de Rodolf Sirera, El verí del teatre,
publicada justament l’any 1978, any en què es va proclamar la Constitució Espanyola. Per tant,
podem afirmar que el context històric d’escriptura de l’obra és un context de canvi i d’obertura
política i social: arribada del règim democràtic i de l’estat de les autonomies. En aquest sentit, es
va incentivar la producció literària teatral i es va renovar l’escena valenciana. En l’àmbit teatral,
en aquells moments es podia parlar especialment del teatre independent, creacions col·lectives
que desafiaven la censura. D’altres dramaturgs valencians remarcables, coetanis a Rodolf Sirera,
són el mateix germà de l’autor Josep Lluís Sirera o Manuel Molins, per exemple.

8. Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autor/a (etapes o blocs) i digues algunes

característiques de l’etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs).

Segons les dates d’escriptura, es poden distingir quatre etapes en la trajectòria teatral de Rodolf
Sirera.

Primera etapa

En aquesta etapa, compresa entre 1969 i 1977 aproximadament, Rodolf Sirera es vincula a grups de
teatre independent, en un context de lluita antifranquista. Així, funda el Centre Experimental de
Teatre (1968-1972), on serà estrenada la seua primera obra, La Pau (retorna a Atenes).

Després de la dissolució del Centre Experimental de Teatre, funda, amb el seu germà Josep Lluís i
amb Juli Leal, el grup de teatre independent El Rogle (1972-1976). En un primer moment, es
dedica a tasques de direcció, però més endavant les abandona per a centrar-se en l’escriptura
teatral. Enceta la col·laboració amb el seu germà Josep Lluís, amb el qual escriurà un bon nombre
d’obres, habitualment en forma de trilogies. La primera d’aquestes trilogies, La desviació de la
paraula, es caracteritza per la visió del passat històric.

També en aquesta etapa comença l’experimentació amb els límits de la teatralitat, amb obres com
Plany en la mort d’Enric Ribera (1972).

Segona etapa

8
La segona etapa està compresa entre 1978 i 1985 aproximadament. En el nou context polític i
Cultural de la Transició, Sirera es dedica durant uns anys a la gestió cultural (Director de Teatres
de la Diputació de València o Cap del Servei de Música, Teatre i Cinematografia, entre altres
responsabilitats) i assaja la investigació i recreació de gèneres diversos: gènere negre, llegendes
tradicionals, adaptacions de clàssics o revisió de la tradició popular valenciana. La temàtica
dominant inclou temes com les relacions de parella i d’altres d’orientació metateatral. Pertanyen a
aquesta etapa obres com L’assassinat del doctor Moraleda (1978), Bloody Mary Show (1979) o La
primera de la classe (1984), però sobretot hi destaca El verí del teatre (1978), la seua obra amb
major projecció internacional, traduïda a més de deu llengües, que es caracteritza pel caràcter
metateatral i la novetat del format.

Tercera etapa

L’etapa que va des de 1986 a 1994 aproximadament és l’etapa de consolidació de les formes
teatrals pròpies de Rodolf Sirera, caracteritzades per la investigació i la reflexió sobre el teatre.
Escriu la segona trilogia en col·laboració amb el seu germà Josep Lluís: Trilogia de les ciutats, on
revisen diversos aspectes de la realitat històrica i social valenciana del segle XX. Es tanca un cicle
en l’obra de l’autor, el qual passa una etapa allunyat de l’escriptura teatral i es dedica
prioritàriament, des de finals dels 80, a l’escriptura de guions.

Quarta etapa

Des de 1999 s’inicia una etapa de represa, a partir de Punt de fuga (1999), que pren força sobretot
en els últims anys. El teatre de Rodolf Sirera diversifica les propostes i mostra una voluntat de
connectar amb el públic, amb obres com Trio (2015). També en aquesta etapa escriu la tercera
trilogia en col·laboració amb Josep Lluís Sirera: Europa en guerra.

EXEMPLE DE RESPOSTA
El fragment pertany a una de les obres més representatives de Rodolf Sirera, El verí del teatre,
publicada justament l’any 1978. Sirera va començar la seua producció a finals dels anys seixanta
del segle XX.
A banda d’autor teatral, es va implicar en l’activitat dels grups de teatre independent, com El
Rogle. Posteriorment, amb l’arribada de la democràcia, va exercir càrrecs de gestió. També és
estudiós i crític de teatre, a banda de guionista de televisió.
El verí del teatre va reportar a l’autor reconeixement internacional; l’obra se situa en una segona
etapa de la seua producció, fruit d’un context democràtic, precedida d’una primera etapa amb una
forta voluntat de compromís amb la llengua i la cultura dels valencians.
Dos etapes més completen la trajectòria de l’autor, totes dues relacionades amb diferents elements
de l’experimentació teatral formal i del llenguatge teatral.

9
9. Quines característiques generals presenta el gènere teatral en el context
d’escriptura de l’obra?

EXERCICI: Elabora un resposta entre setanta-cinc i cent paraules.

ORIENTACIONS: Es poden considerar com a característiques els diferents subgèneres, models o corrents
propis del període, les influències d’altres autors, els temes tractats o les característiques formals. S’hi poden
citar autors i obres concretes representatives del període, però no és necessari.

El teatre actual

A partir de la Transició política, amb el nou Estat de les autonomies, es produeix una
Institucionalització del teatre, amb la programació i les polítiques dutes a terme per les
institucions autonòmiques.
A finals dels vuitanta, decau la importància de les companyies i del tipus de teatre visual per a
retornar al teatre de text.
En el teatre dels anys 80 i 90, trobem un interés per les problemàtiques lligades a l’individu i el seu
món personal (les relacions amoroses o personals, la comunicació, el temps, la identitat, etc.),
allunyades de la realitat social que l’envolta. També destaca l’interés per la reflexió sobre el propi
teatre, el metateatre.
Ja en el segle XXI, predominen temes relacionats amb la realitat social i els seus problemes (les
migracions, la violència de gènere, la marginació, la crisi econòmica i social, etc.).
En aquesta etapa, els autors més rellevants són Josep M. Benet i Jornet, Rodolf Sirera, Manuel
Molins (entre finals del franquisme i la Transició) i Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Carles Alberola,
Patrícia Pardo, etc., (des de finals dels anys 80). [178]

10. Quins altres autors o autores destaquen en el context d’escriptura de l’obra (dins
del gènere)? (mínim 2 autors/es) Aporta algunes dades sobre l’escriptura (títols
destacats i/o característiques bàsiques) d’aquests altres autors o autores.

EXERCICI: Consulta la teoria “El Teatre actual” de la pregunta 9, tria com a mínim un autor i una
autora, busca més informació pel teu compte i documenta’t. Després, elabora un resposta entre
setanta-cinc i cent paraules.

11. Quines característiques presenta el teatre amb anterioritat al context d’escriptura

d’El verí del teatre? Quines diferències trobem en el teatre entre aquests dos
períodes?

EXERCICI: elabora un resposta entre setanta-cinc i cent paraules.

10
 ORIENTACIONS: Es poden considerar com a característiques els diferents subgèneres, models o
corrents propis del període, les influències d’altres autors, els temes tractats o les característiques
formals. S’hi poden citar autors i obres concretes representatives del període, però no és necessari.

El teatre durant la dictadura franquista

En un context marcat per la repressió i la censura, les representacions teatrals no es reprendran

de manera regular fins 1946. Per a evitar la censura, el teatre tendeix a defugir el realisme i opta
per un teatre en clau, que permet parlar de manera indirecta de la situació del context social i
polític. Alguns autors, com Salvador Espriu, utilitzen el recurs dels mites clàssics i bíblics
(Antígona, Primera història d’Esther, Una altra Fedra si us plau, etc.).
En els anys cinquanta, s’introdueixen propostes innovadores que provenen dels nous models
internacionals: el teatre existencialista i el teatre de l’absurd, amb referents com Sartre
(existencialista), Ionesco o Samuel Beckett (absurd). En aquesta línia, s’inscriuen les obres de
Manuel de Pedrolo Cruma (1957) i Homes i no (1957).
Més endavant, trobem el teatre èpic, amb Bertold Brecht com a referent. El retaule del flautista
(estrenada en 1970), de Jordi Teixidor, n’és una mostra representativa. En els anys setanta arriba
des d’Alemanya, d’autors com Peter Weiss, el teatre document, que parteix de la realitat històrica
com a material per a construir les obres. Hi pertanyen obres com Preguntes i respostes sobre la
vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1970), de M. Aurèlia
Capmany i Xavier Romeu.
Els autors destacats en el període de la dictadura són Josep M. de Sagarra i Joan Oliver (autors de
la preguerra que continuen la seua trajectòria); Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, M. Aurèlia
Capmany i Joan Brossa; i alguns autors més joves que comencen la seua producció, com Josep M.
Benet i Jornet i Jordi Teixidor.
També a partir dels anys 60 naixen les companyies teatrals que fan creació pròpia, com Els Joglars
(1962) i Els Comediants (1971) i penetra en l’escena catalana el teatre gestual i visual. [297]

12. Quins autors o autores destaquen en el teatre amb anterioritat al context

d’escriptura d’El verí del teatre? (mínim 2 autors/es) Quines semblances o
diferències presenta l’escriptura d’aquests altres autors o autores respecte a
l’autor del fragment?

EXERCICI: Consulta la teoria “El teatre durant la dictadura franquista” de la pregunta anterior, tria com a
mínim dos autors/es, busca més informació pel teu compte i documenta’t. Després, elabora un resposta entre
setanta-cinc i cent paraules.

11
3. BIBLIOGRAFIA

Rosselló, R. X. (2011): El teatre català del segle XX, Bromera Edicions, Alzira.

12