3.2. Estructura.

El verí del teatre no està dividit en actes i escenes, o bé podem dir que
es tracta d'una obra en un sol acte o una sola escena, encara que en el text no
apareix cap indicació de l'autor en aquest sentit. Tanmateix, podem dividir-la
en cinc parts o episodis atenent al desenvolupament de l'acció i la temàtica.

1. L’actor Gabriel de Beaumont ha estat convidat al palau del senyor

Marquès, i l’espera en una sala privada. Un criat parla amb l’actor sobre
la professió teatral i li serveix un vi de Xipre.
2. El criat es revela com el Marquès mateix, exposa a Gabriel la seua teoria
del teatre i li explica el motiu de la cita: ha escrit una obra sobre la vida
de Sòcrates i vol que Gabriel represente el paper del filòsof durant la
seua agonia. Mentrestant, Gabriel s’ha adormit i el Marquès li serveix
d’una altra ampolla per mantenir-lo lúcid.
3. Gabriel realitza la representació del monòleg, però el Marquès no n’està
gens satisfet: li manca «realisme». Gabriel se sent marejat i s’adona que
ha estat enverinat.
4. El Marquès proposa un pacte a l’actor: tornarà a interpretar el mateix
fragment, i si la seua actuació agrada al Marquès, aquest donarà a
Gabriel l’antídot. Gabriel pensa que podria morir de debò i la seua
segona interpretació és molt més «natural» que la primera.
5. Després de l’actuació, el Marquès li dóna una copa que Gabriel beu; el
Marquès li revela que no acaba de donar-li l’antídot, sinó el verí autèntic.
Gabriel s'adorm. Tanmateix, el Marquès ens anuncia que l’actor
recuperarà el coneixement «d’ací a uns moments» per actuar de debò.
Les últimes paraules que sentim són les del Marquès: «Aquesta nit és
una nit d’estrena, i la funció va a començar... ara mateix».

S'apaguen els llums i es fa fosc.

Moments importants que cal recordar per ubicar bé els

fragments:

• La transformació del suposat criat en el Marqués.

• Els moments que Gabriel ingereix alguna cosa: el vi de Xipre, el suposat
antídot, el verí real.
• Les dues representacions del monòleg de Sòcrates.
• Les transformacions de l'espai: quan s'encenen els canelobres, quan es
retira el cortinatge, quan ix l'enreixat.

9
 3.3. Temàtica.

Ja hem vist que la temàtica és molt complexa, però podem dividir-la en

els següents eixos temàtics. Penseu, però, que els temes estan lligats entre
ells.

1. Qüestions metateatrals: l'art del teatre i de la interpretació i la seua

relació amb la realitat. El Marqués vol una interpretació única i irrepetible
de la mort, per això l'actor ha de morir realment i, per tant, no es
representa la mort sinó que s'hi mor realment. Amb aquesta paradoxa
l'autor reflexiona sobre les relacions entre l'art (el teatre en aquest cas) i
la vida, sobre els límits difusos entre ficció i realitat. Al final, no veiem la
mort real en escena: l'obra també ens fa reflexionar sobre el que podem
mostrar o no damunt d'un escenari.
2. Reflexions sobre l'estructura piramidal de la societat i les
jerarquies socials: unes classes socials poderoses i minoritàries
s'imposen i sotmeten a unes altres de més nombroses. Aquest eix
temàtic està molt relacionat amb l'anterior: la vida és com un teatre on
cadascú assumeix el seu rol segons unes convencions socials. Sols uns
pocs, el Marqués, per exemple, en són conscients i en fan un ús personal
i transgressor d'aquestes convencions.
3. La bellesa i el plaer de la transgressió de les normes i
convencions socials. L'obra ens fa reflexionar sobre qui pot i en quines
circumstàncies transgredir les normes i amb quina finalitat i sobre si és
lícit o no fer-ho.

La temàtica de l'obra, encara que emmarcada en un context determinat,

ens pot portar a diferents reflexions en l'actualitat i a fer-nos moltes
preguntes:

• Tenim dret a transgredir tots els límits, per exemple, amb finalitatcientífica o
experimental?
• El nostre dret a gaudir està per damunt del patiment d'uns altres?
• Tenim dret a decidir sobre la vida i la mort dels altres?
• La nostra posició de poder en determinats àmbits ens autoritza atransgredir
tot límit?
• On estan els límits entre la realitat i la ficció?

3.4. Personatges.

Hi ha dues persones dramàtiques: el criat-Marqués i Gabriel de

Beaumont.

• El Marqués. El Marquès no s’esmenta a l’obra amb nom o cognoms, sinó que

queda definit pel seu títol nobiliari (importància de la jerarquia social). Potser
Sirera tria anomenar-lo simplement ‘marquès’ en referència al marqués de
Sade. Pel que fa a la caracterització externa (cos, veu i vestuari), el Marqués
canvia els seues vestits després de confessar que s’ha fet passar per un
10
 criat, i la veu també li canvia lleugerament. La seua posició social li permet
exercir el poder i aconseguir allò que vol i que li provoca plaer. Des del
principi, fins i tot quan es fa passar per criat, assistim a un combat dialèctic
desigual, on el Marqués imposa sàdicament el seu criteri a un comediant
plebeu, a qui mai no considera un interlocutor real, sinó un simple mitjà per
donar via lliure als seus desitjos. El Marquès justifica intel·lectualment les
seues pretensions, però el seu mètode només busca l’assassinat del
contrari per validar les seues tesis personals. És manipulador, fred i
despietat, encara que a voltes intel·ligent i brillant en la seua argumentació.

• Gabriel de Beaumont. A diferència del Marqués, té nom i cognoms. En

canvi, no hi ha cap caracterització externa ni cap acotació que el
caracteritze. És un actor orgullós del seu ofici i conscient del seu lloc en la
jerarquia social. Respecta les convencions socials encara que no li agraden.
De fet, tracta amb arrogància el suposat criat, davant el qual se sent
superior. És manipulat durant tota l'obra i juga un joc del qual en desconeix
les regles.

Podem veure una clara oposició entre els personatges: Marqués/Gabriel,

estatus social/persona individual; aristòcrata/comediant; poderós/sotmès;
titellaire/titella; enganyador/enganyat, i botxí/víctima. Amb tot, el nucli fort de
l’obra és la trama i no tant els personatges, ja que Sirera no se centra en la
construcció d’uns personatges de gran complexitat, sinó en el plantejament
d’unes idees i en la creació d’una interacció marcada pels enganys i les
sorpreses.
Des del punt de vista de l'espectador, és difícil d'identificar-se plenament
amb cap dels dos personatges. El Marqués, a voltes, és un brillant seductor
però un assassí cruel que juga amb la seua víctima. Gabriel és una víctima que
a voltes es comporta de manera arrogant amb un suposat subordinat i no és
cap heroi que afronte el seu destí amb serenitat i solemnitat, com en els relats
èpics. Ens hi podem identificar com a possibles víctimes d'un qualsevol
«marqués».

3.5. Espai i temps.

• Espai. El macroespai de l'obra és París, que serveix per emmarcar-nos en

un context històric determinat, però l'acció es desenvolupa exclusivament en
el microespai que és la sala de rebre del palau del Marqués. L’atmosfera
global és la d’un espai que va tancant-se i tancant Gabriel fins a esdevenir
una mena de presó o gàbia. En una acotació inicial se'ns descriu: aquesta
sala té un arc practicable cobert amb cortinatges, un finestral enreixat a
través del qual es veu com es va fent fosc, i dues portes tancades, una a
cada banda. Quan ben entrada l’acció, el Marqués descorre les cortines «hi
queda al descobert una espècie d’absis, amb estretes finestres
enreixades, i sense cap porta. Els murs són de pedra, sense
treballar. Sembla el decorat «teatral» d’una presó de l’edat mitjana. Al
centre d’aquest espai, i com a únic element de mobiliari, un gran seient amb
respatller i braços, també de pedra, que recorda un tron reial.» Aquest nou
11
 espai sembla una església o una sala de tortures medieval, diferent del refinament
rococó del palau però perfectament adient a la ment sàdica del Marqués. L'enreixat
que fa baixar el Marqués després de fer beure a Gabriel el suposat antídot, fa
l'efecte d'una gàbia. L'actor ha caigut en el parany i escolta la seua sentència de
mort. Entre els elements de la decoració, destaquem els canelobres, elements
típics dels palaus rococó. El criat-marqués està encenent-los «parsimoniosament»,
cosa que molesta Gabriel a l'inici de l'obra. La llum dels canelobres pot indicar tant
el pas del temps (es fa fosc) com el fet que comença la representació, tot
permetent que s'il·luminen tant els personatges com l'escenari on es desenvoluparà
l'acció. Els personatges no entren ni ixen sinó que resten tot el temps en l'escena
(les dues portes d'accés a la salaestan tancades, com s'indica en l'acotació inicial).

Temps. La durada de la representació és d'una hora, més o menys, i

tots els fets esdevenen, per dir-ho d'alguna manera, «en temps real» i
davant els nostres ulls. Sobre el temps intern no se’ns dona massa
informació i només tenim dues referències: en la primera acotació es diu
que pel finestral és veu «l’avanç inexorable del capvespre». I en una
altra, “Sonen, en un rellotge llunyà, sis campanades”. Aquestes
referències poden tenir un sentit literal (es va fent de nit) o bé al·legòric:
arriba el capvespre (final) d'aquell món elegant i luxós del qual n'és
representant el Marqués. Una mena de premonició d'un futur fosc i
violent que sotragarà els ciments de tot un ordre de coses: la Revolució
Francesa.

3.6. Referents de la realitat.

Alguns dels referents de la realitat que apareixen en l’obra són

contemporanis al temps de la ficció i d’altres són anteriors. El lloc geogràfic on
se situa l’acció és el París de 1784 i, pel que fa al context històric i social,
veiem que apareixen en escena tres personatges que representen tres classes
socials relacionades amb el context: un criat (el Marqués disfressat que actua
com un criat), un comediant i un aristòcrata. Aquestes dades ens marquen una
època històrica concreta, que és el temps anterior a la Revolució francesa i
reflecteix l'estil de vida d'una de les classes socials del moment: la vida
luxosa d'un Marqués en el seu palau d'estil rococó. Gabriel ens situa en
un marc històricocultural determinat quan parla del segle il·lustrat. S'hi
esmenten autors, sobretot filòsofs, alguns de contemporanis, com Rousseau o
Diderot, i altres una mica anteriors, com Jean Racine (referent del teatre
clàssic francès) i també es fa referència a l’Enciclopèdia, obra magna on es
recollia el pensament il·lustrat, que uns anys abans havien publicat Diderot i
d’Alembert (1751-1765). S'hi esmenten també Xenofont –que escriu l’apologia
de Sòcrates que el Marqués vol que represente Gabriel–, i òbviament Sòcrates,
ja que es representarà la seua mort. Aquests dos últims referents pertanyen a
la cultura grega clàssica.
1784 és també l’any de la mort de l’escriptor i filòsof francés Denis
Diderot, personatge influent dins dels cercles intel·lectuals pel seu esperit
crític en relació al teatre, la literatura, la filosofia i la ciència. Per a ell, la raó es
caracteritzava per la cerca de coneixements amb fonament científic i per la
verificabilitat dels fets observats empíricament. No en va, Sirera recupera la
importància d’aquesta figura fent que el Marquès descriga l’argument de
12
Diderot (explicat en la seua obra La paradoxa del comediant) segons el qual el
millor actor és aquell que més allunyat roman del seu personatge i l’imita
d’una manera cerebral; en canvi, el Marquès defensa la posició contrària, que
«les millors actuacions són aquelles en les quals l’actor és el personatge».
D’altra banda, el tractament del personatge aristòcrata com a Marqués,
sense nom propi, fa pensar també en el famós literat francès Marquès de
Sade (1740-1814).

13
 4. Selecció de textos i exercicis.

1. Ubica aquests fragments en l'estructura de El verí del teatre.

Argumenta la ubicació del fragment i descriu breument l'estructura de
l'obra.

Text 1.

MARQUÈS: Us he dit abans que aquesta obra no era, de cap manera, una obra semblant a
les que satisfan els gustos... decadents... de la nostra època. Jo... (dubtant) jo me l’he llegida
sovint... en la solitud de la meua cambra... Me l’he llegida en alta veu, fins i tot, però amb
això no és suficient. Em cal sentir-la, des de fora... sorgint dels vostres llavis... encarnant-se
en la vostra persona... (El MARQUÈS descorre les cortines de la gran arcada que fa xamfrà en
el fòrum, i hi queda al descobert una espècie d’absis, amb estretes finestres enreixades, i sense
cap porta. Els murs són de pedra, sense treballar. Sembla el decorat «teatral» d’una presó de
l’edat mitjana. Al centre d’aquest espai, i com a únic element de mobiliari, un gran seient amb
respatller i braços, també de pedra, que recorda un tron reial.) Mireu... Us he preparat
l’escenari adient...
GABRIEL: Però jo... jo no puc... Jo no puc interpretar per a vós així... sense conèixer l’obra...
sense assajar-la... Hauria de llegir-me-la abans, hauria de tractar de comprendre-hi l’acció i
els personatges... (Com que el MARQUÈS no li respon, perquè està encenent els llums de
l’escenari, GABRIEL, cada cop més incòmode, s’apropa al prosceni del petit teatre.) Expliqueu-
me, com a mínim, de què tracta... el tema, la situació, l’argument... alguna cosa...

Text 2.

GABRIEL: Gràcies. (Llegeix ràpidament, i amb gran atenció, la pàgina del llibre que li ha
presentat el MARQUÉS. Llarg silenci. Insospitadament, comença a declamar amb una certa
afectació). Digueu-me, amics… Digueu-me vosaltres, que m’acompanyeu en aquesta hora
terrible… quina cosa s’espera de mi… quina actitud em demana la història que adopte…
en la meua mort… Una actitud heroica i un rostre ple de serenitat… Una imatge
exemplar… Però la història ho ignora tot sobre la mort… sobre la mort dels individus… La
història rebutja els casos aïllats. Generalitza. No vol saber de símptomes, de processos
vitals… L’interessen només que les resultes. I jo? Què sóc jo, dins d’aquest mecanisme?
Únicament un mite. I els mites no poden cridar. (Pausa. El Marquès de mode inconscient,
comença a denegar suaument amb el cap, però Gabriel, que va a poc a poc, endinsant-se en
l’escena, no arriba a adonar-se’n.) Però els qui moren són els homes… I els homes moren
entre dolors, entre convulsions, entre crits… moren de manera miserable… embruten els
llençols amb vòmits de sang i amb excrements… i tenen por… sobretot això… tenen por…
una por espantosa… no una por religiosa al que hi haja darrera… no… és la por
innominada… la por concreta a la concreta mort de cadascú… perquè la mort és la
consagració, és la gran cerimònia de la por… ho compreneu?

14
 2. Quins referents o elements de la realitat trobem en aquest
fragment (personatges, llocs, esdeveniments, objectes...)? Tenen
relació amb el marc espaciotemporal de l'obra?

Text 3.

MARQUÉS: Si no ho dubte, amic meu! Simplement remarque un fet del que vós mateix,
segurament no arribeu a tenir ni consciència (Pausa breu). En la vida real, com tractava
d’explicar-vos abans, actuem… tots nosaltres, tothora… Aquesta actuació quotidiana és,
per altra banda, absolutament necessària per a la supervivència del status social… Fins i
tot per a la nostra pròpia supervivència com a individus… Ah, si prenguéssem
seriosament les teories del senyor Rousseau, aquest món seria una mena d’infern…! (Diu
açò amb una certa delectació morbosa.) El bon salvatge… (Pausa. Somriu). No… L’home en
estat natural no és precisament bo… Es manifesta d’una manera autèntica, això sí… Però
aquesta autenticitat, aquesta sinceritat, amic Gabriel… ens mostraria com realment som. I
som pitjors que les feres més terribles de la selva… Us ho dic jo, que en sé…

Text 4.

MARQUÈS: Us he dit abans que aquesta obra no era […] una obra semblant a les que
satisfan els gustos… decadents… de la nostra època. […] És una adaptació lliure de la vida
de Sòcrates, segons l’apologia de Xenofont […] la història en si mateixa no m’interessa
massa… Podria haver escrit l’obra sobre un altre personatge, o una altra situació […]
Sòcrates és un pretext […] no es tracta de la seua vida… sinó de la seua mort. El procés de
la seua mort, això és el que he volgut considerar […] L’única cosa que no sabem de
Sòcrates –ni de molts altres personatges– és […] el procés de la seua mort […] sentir amb
ells la seua mort… la nostra pròpia mort […] Sentir sense retòriques […] constatar en la
nostra carn, percebre en la intel·ligència […] l’avanç inexorable de l’ensorrament…
GABRIEL: Acompanyar el condemnat fins al patíbul, no és això?.
MARQUÈS: Però no únicament això… Si poguérem, per alguna espècie d’encantament
mimètic, penetrar en la seua interioritat, i viure-la, sense deixar de ser ensems nosaltres
mateixos… llavors, quin plaer més sublim, quin plaer del coneixement […] en una època
de racionalisme i d’ensopiment com és ara la nostra!

3. Quines característiques presenta el personatge o personatges

d'aquest fragment? Evoluciona el personatge al llarg de l'obra? Com?
(podeu aprofitar per descriure els personatges, veure quines característiques
se'n veuen al fragment i comentar-ne l'evolució, si és que evolucionen).

15
Text 5.

GABRIEL: Esteu boig! Sou un monstre!

MARQUES (triomfant): Veieu? El vostre comportament respecte a mi, canvia! Ara sí... Ara
sí que teniu por! Ara sí que teniu por, i aquesta por és autèntica! Sabeu que aneu a morir...
Que us queden uns minuts tan sols de vida... Oh! Quina ocasió tan excepcional per dur a
terme el meu experiment! Aneu a morir de la mateixa manera que el meu personatge! La
ficció es retira, vençuda per la realitat! Ja no hi ha dues visions del món ni de les coses!
Una visió tan sols, una visió única, la veritat! La veritat per damunt de tots els sentiments i
de totes les convencions socials...! La veritat, Gabriel! Això val el mateix que una vida!

Text 6.

MARQUÈS (baixant de l’escenari): Sòcrates és un pretext, amic Gabriel. Vertaderament no

es tracta de la seua vida... sinó de la seua mort. El procés de la seua mort (insistint-hi), això
és el que hi he volgut considerar. [...] Però no únicament això... Si poguérem, per alguna
espècie d’encantament mimètic, penetrar en la seua interioritat, i viure-la, sense deixar de
ser ensems nosaltres mateixos... llavors, quin plaer més sublim, quin plaer del
coneixement, i com aquest plaer es comunicaria i s’estendria per tots els racons i les fibres
més allunyades del nostre pobre cos! Quin plaer, amic Gabriel, en una època de
racionalisme i d’ensopiment com és ara la nostra! (Riu.) Però, ja heu vist... No deixe de
parlar... Ah, les paraules em perdran... (Mira novament el seu rellotge.) Gaudisc abans
d’hora d’unes emocions que, pel moment, no he arribat ni tan sols a provocar en vós...
(Pausa. Amb indiferència aparent.) Encara no m’heu dit si accepteu el meu joc...
GABRIEL (acabant per resignar-se a les extravagàncies de l’altre, una mica cansat): No us
arribe a entendre, senyor, però si això us ha de fer feliç, estic disposat a representar per a
vós el fragment de la vostra obra que m’encomaneu. Digueu-me, doncs, el que voleu que
faça. (Mentre puja a l’escenari.) Us advertisc, tanmateix, que, sense cap mena de preparació,
no em serà possible aconseguir el primer cop uns resultats massa reeixits, però, com que
vós hi insistiu...

4. Quina temàtica es veu reflectida en aquest fragment? Quines

altres temàtiques són característiques d'aquesta obra?

Text 7.

MARQUÈS: El que vull dir és que la vostra manera d’interpretar no arriba a transmetre
allò que succeeix al personatge. (Convençut.) Com puc comprendre, quan no puc sentir?…
[...] El que jo vull dir, senzillament, és que vós no podeu representar de manera correcta
allò que no heu experimentat mai... Que no heu experimentant d’una manera directa i
personal. Perquè vós mai no us heu estat morint… de veres...

16
GABRIEL (amb sarcasme mal contingut): Si m’hagués estat morint, m’hauria mort, i
aleshores no podria fer teatre. (Sorprés pel seu propi raonament) […] Els morts de cada nit
sobre l’escenari, ressusciten en acabar-s’hi la funció. Les obres de teatre es repeteixen,
d’aquesta forma, un cop i un altre.

Text 8.

MARQUÉS: Si no ho dubte, amic meu! Simplement remarque un fet del que vós mateix,
segurament no arribeu a tenir ni consciència (Pausa breu). En la vida real, com tractava
d’explicar-vos abans, actuem… tots nosaltres, tothora… Aquesta actuació quotidiana és,
per altra banda, absolutament necessària per a la supervivència del status social… Fins i
tot per a la nostra pròpia supervivència com a individus… Ah, si prenguéssim seriosament
les teories del senyor Rousseau, aquest món seria una mena d’infern…! (Diu açò amb una
certa delectació morbosa.) El bon salvatge… (Pausa. Somriu). No... L’home en estat natural
no és precisament bo... Es manifesta de manera autèntica, això sí... Però aquesta
autenticitat, aquesta sinceritat, amic Gabriel... ens mostraria com realment som. I som
pitjors que les feres més terribles de la selva... Us ho dic jo, que en sé...

Text 9

CRIAT (Impertorbable): Perdoneu la meua gosadia, senyor, però les categories socials són
també una convenció, com moltes altres coses.
GABRIEL: Ah, no; això no és de veres. El teu marquès, per exemple, exerceix el poder...
Gaudeix d’un poder efectiu, real... Aquest poder –i tu has de saber-ho, sense dubte, millor
que jo mateix– no és una convenció social precisament...
CRIAT: Sí, però es pot accedir de la misèria al poder, o del poder a la misèria. Els status
socials poden ser invertits...
GABRIEL (sorprès): Decididament, tu seràs un d’aquells que estaven subscrits d’amagat a
l’Enciclopèdia. Mai no s’havia sentit un criat expressar-se amb un vocabulari semblant! [...]
Aquest vi tan dolç no m’ha degut caure massa bé. No havia d’haver-lo pres... sempre
passa el mateix...(Transició). El meu lloc en la societat, dius? El meu lloc en la societat es
manté tot temps en precari. Depèn del meu art, i l’art depèn també dels gustos d’una
època... [...]
CRIAT (emocionat): Un còmic... La professió més menyspreada i envejada alhora. Tothom
sent la necessitat de representar alguna volta... En la vida real, vull dir; fora dels
escenaris...

17
 5. Analitza el tractament de l'espai de El verí del teatre a partir
d'aquest fragment: quants espais hi ha?; com són descrits aquests
espais (has de llegir les acotacions)?; es transforma al llarg de l'obra?;
per on poden entrar i eixir els personatges?

Text 10.

MARQUÈS: Us he dit abans que aquesta obra no era, de cap manera, una obra semblant a
les que satisfan els gustos... decadents... de la nostra època. Jo... (dubtant) jo me l’he llegida
sovint... en la solitud de la meua cambra... Me l’he llegida en alta veu, fins i tot, però amb
això no és suficient. Em cal sentir-la, des de fora... sorgint dels vostres llavis... encarnant-se
en la vostra persona... (El MARQUÈS descorre les cortines de la gran arcada que fa xamfrà
en el fòrum, i hi queda al descobert una espècie d’absis, amb estretes finestres enreixades, i
sense cap porta. Els murs són de pedra, sense treballar. Sembla el decorat «teatral» d’una
presó de l’edat mitjana. Al centre d’aquest espai, i com a únic element de mobiliari, un gran
seient amb respatller i braços, també de pedra, que recorda un tron reial.) Mireu... Us he
preparat l’escenari adient...

6. Veiem un engany o un efecte sorpresa en aquest fragment d'El

verí del teatre? Aquests recursos juguen un paper destacat en l'obra?
Raona la teua resposta amb el comentari d'altres enganys i/o efectes
sorpresa presents a l'obra.

Text 11.

MARQUÉS: Jo no us he donat a beure cap antídot, Gabriel. Tot el contrari. Us acabe

d’enverinar […] Jo mai no us he dit que aquell vi […] estigués emmetzinat […] Això ho
heu suposat vós […] L’únic verí vertader, l’únic verí mortífer, contra el qual, us ho jure, no
existeix cap antídot conegut, és el que acabeu de prendre fa un moment […] El vostre
temps s’ha acabat, i ara ja no podeu decidir sobre la vostra existència, ni sobre els vostres
actes. La mort us esclavitza. Us ha tancat en la seua presó… i s’ha curat d’assegurar-ne bé
les portes […] d’ara en avant, el curs de la vostra agonia esdevé perillós. I jo desitge poder
contemplar-lo tranquil·lament, sense haver de preocupar-me per la meua seguretat.

Text 12.

Els nervis en tensió […] fins i tot els gestos més mínims i més insignificants es veuen
animats per un desig salvatge de transcendir les misèries presents de l’actor, i elevar-les a la
categoria d’un gran ritus de sacrifici, ofrenat a les implacables categories d’una bellesa
suprema i sense afectacions. Actuant contra ell mateix, contra la seua pròpia naturalesa,
contra les seues conviccions i la seua experiència artística, Gabriel es lliura en cos i esperit a
la recerca d’unes entonacions vibrants i, alhora, plenes d’humilitat, completament

18
 allunyades de les formulacions retòriques que va emprar en la primera lectura del fragment
de l’obra. La seua actuació resulta tan natural, tan sentida, que sembla, per contrast,
artificiosa. Parla molt lentament, escoltant els silencis, deixant-se arrossegar pel seu propi
ritme vital, meravellosament compenetrat amb el seu personatge. El Marquès, anhelant,
conté la respiració, esguardant amb avidesa el rostre de l’actor. Gruixudes gotes de suor
comencen a amarar el front dels dos homes.

5. Possibles preguntes.

CONTINGUT I FORMA

• Quins referents o elements de la realitat trobem en aquest fragment

(personatges, llocs, esdeveniments, objectes...)?
• Ubica aquest fragment en l'estructura de El verí del teatre. Argumenta la
ubicació del fragment i descriu breument l'estructura de l'obra.
• Quines característiques presenta el personatge o personatges d'aquest
fragment? Evoluciona el personatge al llarg de l'obra? Com?
• Quina temàtica es veu reflectida en aquest fragment? Quines altres
temàtiques són característiques d'aquesta obra?
• Analitza el tractament de l'espai de El verí del teatre a partir d'aquest
fragment: quants espais hi ha?; com són descrits aquests espais (has de
llegir les acotacions)?; es transforma al llarg de l'obra?; per on poden entrar
i eixir els personatges? Analitza el tractament del temps en El verí del teatre:
en quina època se situa la ficció?; quina durada té l'acció?; l'acció és lineal o
presenta algun recurs com ara l'el·lipsi?2
• Veiem un engany o un efecte sorpresa en aquest fragment d'El verí del
teatre? Aquests recursos juguen un paper destacat en l'obra? Raona la teua
resposta amb el comentari d'altres enganys i/o efectes sorpresa presents a
l'obra.

CONTEXT

• En quin context històric i cultural se situa El verí del teatre?

• Situa aquesta obra en la trajectòria de l'autor i digues algunes
característiques de l'etapa en què s'inclou.
• Com era el teatre que es conreava en el moment en què fou escrit El verídel
teatre? Esmenta, almenys, tres autors significatius del període.

2 En relació a l'espai i el temps de l'obra se us pot fer una o més d'una d'aquestes preguntes o
semblants. Aconselle sempre fer una explicació breu sobre l'espai i el temps a tota l'obra i en
acabant (o al principi, com vulgueu) analitzar el fragment concret seleccionat i respondre clarament
la pregunta o preguntes que se us facen.

19
 • Esmenta almenys tres autors o autores significatius que destaquen en el
context en què va ser escrit El verí del teatre. Has d'incloure-hi el nom
d'algun títol important i alguna característica bàsica dels autors o autores
esmentats.
• Quins altres models o corrents literaris trobem en el context en què fou
escrit El verí del teatre? Explica les diferències bàsiques en relació a
l'obra que estem estudiant i esmenta algun autor o autora significatius.
• Quines característiques presenta el teatre amb anterioritat al context
d'escriptura d'El verí del teatre? Indica les diferències entre aquests dos
períodes.
• Destaca tres autors o autores del període anterior a El verí del teatre i
indica les semblances o diferències que presenten en relació a Rodolf
Sirera.
• Com evoluciona el gènere amb posterioritat al context d'escriptura
d'aquesta obra? No oblides esmentar algun autor o autora significatius i
alguna obra.
• Destaca tres autors o autores del període posterior a El verí del teatre i
indica les semblances o diferències que presenten en relació a Rodolf
Sirera.
• Cerca altres autores vinculades als altres gèneres literaris (poesia,
teatre, assaig). Has d'esmentar almenys dues autores per cadascun dels
gèneres: ubica-les temporalment i esmenta alguna obra i algun tret bàsic
característic de la seua producció.

6. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA.

- Temes de literatura, Ed. Oxford. Josep Iborra (teniu tots els temes
penjats en Mestre a casa)
- Curs Cefire, Universitat de València, 2019. Ponència de Ramon
Rosselló.
- Curs Cefire, Universitat d'Alacant. Ponència d'Isabel Marcillas.
- Apunts personals.
- Bibliografia aportada per la Universitat.
- Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)

20