CONTINGUT-TEMÀTICA El verí del teatre

1-Quins referents de la realitat trobem en aquest fragment? Tenen relació amb el marc
espaciotemporal (època i espais) general de l’obra.
La ficció d’aquest text apareix emmarcada a París, l’any 1784, com ens diu l’autor en l’acotació
inicial. És l’època prèvia a la Revolució Francesa (1789-1799), un model de revolució política
que va suposar la conquesta del poder per la burgesia i el desplaçament de l'aristocràcia i el
clergat.

Com a indicadors temporals hi ha l’estil històric del microespai ficcional: l’acció transcorre en
una “sala de rebre d’un palau rococó/ 1/ on el mobiliari respon als gustos i estil de l’època”, un
estil propi del segle XVIII. A més, en els parlaments tenim una sèrie de referències a filòsofs
francesos com Diderot (1713-1784), Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), l’Enciclopèdia/ 2/.
També s’esmenta en el diàlegs el dramaturg francés Racine del segle XVII, un dels autors més
importants de les tragèdies clàssiques.

Aquest context històric és important perquè permet situar i caracteritzar la relació entre un
aristòcrata i un actor (i, fins i tot, amb algú com el suposat criat). No debades, un dels temes
que apareix diverses vegades és el de les categories socials. Per exemple, hi ha aquesta
intervenció del personatge Gabriel adreçant-se al criat :

“M’has eixit filòsof tu, com el senyor Diderot? (Riu.) No, amic meu, aquestes disquisicions no
s’adiuen massa bé amb la teua categoria social!”. O aquesta altra del Marqués:

MARQUÉS (amablement): Oh, no... Cadascú actua amb els altres d’acord amb el que ell creu
que són els altres... i d’acord amb el lloc que ell mateix es pensa ocupar –o ocupa realment-
dins la societat... Us n’adoneu?

Per altra banda, aquest context ajuda a la construcció d’un personatge com el Marqués. I això
perquè ens mostra, per exemple, la seua posició contrària a les característiques del període en
què viu

MARQUÉS: Us he dit abans que aquesta obra no era, de cap manera, una obra semblant a les
que satisfan els gustos... decadents... de la nostra època (...).

MARQUÉS (ràpid): [...] Quin plaer, amic Gabriel, en una època de racionalisme i d’ensopiment
com és ara la nostra! [...].

També ens fa pensar inevitablement en una figura real com el Marqués de Sade /3/, sobretot
al final de l’obra. Tanmateix, Sirera, per distanciar-se de la fàcil identificació, incorpora una
nota inicial en què s’al·ludeix indirectament al fet que aquell 1784 el Marqués de Sade no es
trobava a París.

1
Un estil propi del segle XVIII definit pel gust pels colors lluminosos, suaus i clars amb predomini de les formes inspirades en la
natura, en la mitologia, en la bellesa dels cossos nus, en l'art oriental, especialment en els temes galants i amorosos. És un art
bàsicament mundà, sense influències religioses, que tracta temes de la vida diària i de les relacions humanes, i busca reflectir el
que és agradable, refinat, exòtic i sensual.
2
Voluminós compendi de coneixements en francès a càrrec de Diderot i d'Alembert que és considerada un típic exponent del
projecte il·lustrat.
3
Donatien Alphonse François de Sade, conegut pel seu títol de marqués, és autor de Justine o les dissorts de la virtut, i altres
nombroses novel·les, contes i peces de teatre. També se li atribueixen Les 120 jornades de Sodoma, o La filosofia al tocador. En les
seues obres són característics els antiherois, protagonistes de violacions llibertines i de dissertacions amb les quals, mitjançant
sofismes, justifiquen cínicament els seus actes. Va ser empresonat per l'absolutisme i pel règim napoleònic, i va passar trenta anys
reclòs en diferents fortaleses i manicomis. A partir del seu cognom es crea l’adjectiu “sàdic” i el substantiu “sadisme”, conducta o
comportament sexual de la persona que experimenta plaer causant un dolor o sofriment físic o psíquic a una altra persona.
Pel que fa als objectes, destaquen els accessoris que pertanyen a l’activitat del Criat/Marqués:
els canelobres (propis d’una escenografia realista); les tauletes; el cordó de la campaneta de
servei; els llibres; la beguda i copes (una ampolla amb vi de Xipre i una altra, fonamental en el
desenvolupament de l’acció); la perruca i una casaca luxosa (vestimenta del Marquès); un petit
rellotge d’arena...

2. Situa o ubica el contingut d’aquest fragment en l’argument de l’obra (es triaran moments
especialment significatius quant al desenvolupament o l’estructura de l’obra).

ARGUMENT

Un aristòcrata desitja presenciar en viu la mort d’un ésser humà, per a la qual cosa prepara un
pla. Arribat el moment de dur-lo endavant, envia un missatge a qui serà la seua víctima, l’actor
Gabriel de Beaumont. Amb aquest missatge el cita per a l’endemà al seu palau, sense
especificar-li el motiu concret de la reunió.

Gabriel és rebut per l’aristòcrata disfressat de criat i durant una llarga estona esperarà la seua
compareixença. El suposat criat mentrestant li ofereix un vi destinat a provocar més endavant
reaccions físiques en l’actor. Després d’una conversa entre Gabriel i el criat, l’aristòcrata
descobreix el joc de la disfressa.

L’aristòcrata continua amb el pla, fent-li saber el suposat motiu de la cita: una proposta per
representar un text escrit per ell mateix, per la qual cosa pretén que en faça una prova abans.
Gabriel representa un fragment, però l’aristòcrata fa veure que no li ha agradat. Gabriel, ferit
en el seu orgull professional, vol anar-se’n, però sofreix defalliment a causa del vi.

Gabriel creu que ha estat enverinat, fet que l’aristòcrata no li desmenteix. Aleshores li serà
proposat un pacte: l’aristòcrata li donarà un suposat antídot, si torna a representar el fragment
i aquesta vegada és del seu gust. El Marqués, una vegada Gabriel ha fet la segona escenificació,
li donarà el vertader verí i li descobrirà tot el joc desenvolupat per tal de poder contemplar la
mort real de Gabriel.

ESTRUCTURA

Aquesta obra se’ns presenta sense cap tipus de divisió estructural perquè estem davant d’una
acció continuada i completa, sense el·lipsis. A més, la durada és relativament breu, i l’espai on
transcorre l’acció és únic.

D’acord amb la informació compartida entre personatges i públic i als efectes que això
provoca, es consideren quatre grans seqüencies en el desenvolupament de l’acció:

Primera part: La broma del Marqués (primer engany). El Marqués es fa passar per Criat.

Segona part: L’enverinament de Gabriel (segon engany). Assistim a la primera escenificació de

Gabriel i acaba amb el suposat enverinament de l’actor Gabriel, a partir del vi que ha begut.

Tercera part: La vida de Gabriel en joc (tercer engany). Es correspon amb la possible salvació
de Gabriel quan assistim a la segona escenificació, mitjançant la qual es juga aconseguir
l’antídot.

Quarta part: La veritat. L’explicació final.

3. Quines característiques presenta el personatge X (un personatge protagonista o
principal)? Evoluciona aquest personatge al llarg de l’obra?

Només n’hi trobem tres, dels quals tan sols el Marqués de... i el comediant Gabriel de
Beaumont tindran presència escènica. El tercer, el majordom, invisible, és l’encarregat de
tancar la porta de la sala on transcorre l’acció.

El Marqués

Com aristòcrata té una posició social que li permet una activitat lligada a la consecució d’allò
que li produeix plaer, un plaer vinculat a la possessió o a l’experiència d’allò singular i únic..., i
la capacitat que mostra per aconseguir-ho. Tot això el du a una amoralitat que no s’ajusta a
allò permés en els codis morals i religiosos, un comportament justificat des d’una posició
estètica: el plaer de la transgressió, la voluntat de posseir objectes únics –entre ells la
contemplació real i privada de la mort:

MARQUÉS (amb dignitat): No sóc un assassí! Sóc un científic! L’estètica no és una ficció, i jo no
puc suportar allò que no és de veres! L’únic que m’interessa és l’estudi del comportament
humà! Els éssers humans són coses reals, coses vives, i aquest estudi produeix en mi major
plaer que totes les vostres obres de teatre, i les vostres simfonies!

El Marqués queda definit per un comportament sàdic: tota l’activitat desenvolupada, en

diverses fases, ha esdevingut una mena d’experiment-trampa per a Gabriel davant la posició
del Marqués, la d’un investigador davant el seu objecte-víctima.

Gabriel

Està caracteritzat per dos trets: la categoria social, d’acord amb la professió, i a l’orgull
professional. Comenta a l’obra “un actor del meu prestigi” i, quan el Marqués li demane fer
una prova amb el seu text, se sentirà ofés.

Quant a la categoria social, té un comportament classista respecte al Criat, i aquest tracte

canvia radicalment quan es convenç que el Criat és el Marqués. També es mostrarà contrari a
les limitacions d’una estructura social que el relega a una determinada posició; no critica el
model social, sinó la seua situació personal.

És un personatge poc intel·ligent. Amb el joc inicial de la disfressa, el Marqués posa a prova la
sagacitat de Gabriel. Aquest es mostrarà com algú fàcil d’enganyar, dominat per les aparences
i l’orgull i, per tant, òptim per a la finalitat real del Marqués.

Si parlem d’actors: el Marqués, un aficionat de teatre, és molt més convincent que Gabriel,
l’actor professional. Per què? Perquè sap fingir i mentir molt millor. Així es manifesta la
contradicció amb el seu paper oficial: no és criat, no és actor.

Ambdós personatges no evolucionen al llarg de l'obra (representa una hora real), però sí que fan
canvis, ja que el Marqués, al fer-se passar per criat, parla i vesteix d'una manera, i al confessar
que és el mateix amo (és a dir, el marqués) es canvia de vestimenta i s'expressa d'una altra
manera. Gabriel també canvia, ja que tracta el Marqués de forma despectiva quan pensa que és
un criat, i amb més respecte i cordialitat quan s'adona que és el Marqués. En saber-se enverinat,
mostra una actitud ben dramàtica i sotmesa als capricis del noble.
4. Quina temàtica pròpia de l’obra es veu en aquest fragment? Quines altres temàtiques són
característiques d’aquesta obra?

El primer element temàtic que es planteja en l’obra té a veure amb l’art de l’actuació teatral,
quan els protagonistes parlen de les convencions teatrals a l’hora d’actuar. La posició de
Gabriel és una barreja de tècnica i d’identificació amb els sentiments del personatge. El tema
es reprèn en la segona part quan el Marquès es manifesta més partidari del sentiment, de
l’emoció en el teatre, i de la transgressió de les normes establertes.

El Criat/Marqués introdueix un segon tema o tòpic, el de les categories socials, que també
considera una convenció: la vida és com el teatre. I considera les convencions socials
necessaris per a mantenir l’ordre i la supervivència com a individus.

En aquest punt s’arriba a un dels temes més importants, la bellesa, l’autenticitat que pot tenir
la transgressió de les convencions i l’ésser humà que s’allunya d’allò civilitzat. El Marqués
aconsegueix el seu objectiu amb la vulneració dels codis artístics i morals, provocant una
representació única per tal de poder gaudir d’una agonia autèntica.

Al capdavall, aquesta obra planteja un tema bàsic: els límits del plaer estètic a partir de la
bellesa que pot produir la transgressió moral.

5. Analitza les característiques del tractament de l’acció en El verí del teatre. Segons el
fragment triat, la pregunta podria relacionar-se amb el tractament de l’espai de l’acció i/o amb
el tractament del temps. Sobre l’espai de l’acció, es podria plantejar la quantitat d’espais, les
seues característiques, el seu canvi o transformació al llarg de l’obra i els possibles punts
d’entrada i eixida dels personatges. Sobre el temps de l’acció (localització temporal i durada),
es podria plantejar en quina franja horària se situa l’acció i si la durada de l’acció és més o
menys llarga (a partir de la consideració de si l’acció és lineal i completa o si presenta algun
tipus de recurs, com ara alguna el·lipsi temporal).

L’espai de l’acció:

L’acció representada té lloc en un únic espai escenogràfic (espai vist): una sala del palau del
Marquès que és descrita en la primera acotació d’una manera molt general, bàsicament
centrada en els aspectes arquitectònics. L’altre microespai intern, el teatre, esdevé un espai
latent referit. Pel que fa als punts de contacte dins-fora, l’autor ens presenta dues portes,
sense especificar en principi amb què comuniquen, una de les quals amaga un armari encastat
d’on el Marquès traurà una sèrie d’objectes, l’altra porta que dona al vestíbul està tancada
amb clau segons indica el Criat/Marquès. L’altre punt de contacte és un “gran finestral
enreixat”, que fa present un espai latent contigu, desconegut, exterior, el qual permet que la
llum natural hi entre.

Aquest únic espai escenogràfic sofrirà una important modificació quan el Marquès descórrega
les cortines de l’arc : “... i hi queda al descobert una espècie d’absis, amb petites finestres
enreixades...Sembla el decorat teatral d’una presó de l’edat mitjana... Al centre... un gran
seient...que recorda un tron reial”.

Finalment, trobarem una altra modificació: “...prem una motllura de la paret...comença a

baixar una gran reixa...” Es tracta d’un espai-medi caracteritzat per la incomunicació. Una
clausura que esdevé doble quan serà tancat dins l’escenari, en un procés d’acorralament del
comediant.

El temps de l’acció.

A banda de la referència inicial a l’any en què transcorre l’acció (1784), aquesta obra se’ns
presenta sense cap tipus de divisió estructural perquè estem davant d’una acció continuada,
lineal i completa, sense el·lipsis ni cap alteració d’ordre important. A més, la seua durada és
relativament breu (entre 50 minuts i una hora, cal recordar que aquesta obra fou escrita
inicialment per a la televisió). Sols podem destacar dues retrospeccions indirectes externes,
amb la funció de justificar la situació inicial: en començar l’obra Gabriel es queixa del fet que
espera des de fa quasi una hora el Marquès; una mica més avall l’actor fa referència en estil
directe al missatge que el dia anterior, durant l’entreacte d’una funció, li havia enviat el
Marquès amb el desig de parlar amb ell.

La localització temporal ens situa en un moment del dia, concretament el capvespre,

mitjançant diversos indicadors. En primer lloc, l’existència del finestral possibilita la incidència
de la il·luminació progressivament fosca (“...s’observa l’avanç inexorable del capvespre”). A
més sonaran sis campanades, molt poc de temps després d’iniciar-se l’obra, que emmarquen
amb exactitud la localització temporal de l’acció representada. S’ha destacat que el fet de
situar l’acció en el crepuscle del dia es troba en plena sintonia simbòlica amb la vida d’un dels
personatges de l’obra.

6. Veiem un engany o un efecte sorpresa en aquest fragment d’El verí del teatre? Juguen un
paper destacat aquests recursos en l’obra? Raona la resposta amb el comentari d’altres
exemples d’enganys o d’efectes sorpresa presents en l’obra.

El tempo de l’obra funciona in crescendo, amb una estructuració de l’acció on la tensió va

acumulant-se conforme va donant-se informació sobre la situació en què es troba Gabriel.
L’entrevista ha esdevingut una trampa ben parada que comença com un joc de disfresses, i va
convertint-se en una situació plena de sobresalts que desemboca en una situació sàdica.

Primer engany: primera part, la broma del Marqués. El Marqués es fa passar per Criat. Gabriel
és rebut per l’aristòcrata disfressat de criat i durant una llarga estona esperarà la seua
compareixença. El suposat criat mentrestant li ofereix un vi destinat a provocar més endavant
reaccions físiques en l’actor. Després d’una conversa entre Gabriel i el criat, l’aristòcrata
descobreix el joc de la disfressa.

Segon engany: segona part, l’enverinament de Gabriel. Assistim a la primera escenificació de

Gabriel i acaba amb el suposat enverinament de l’actor Gabriel, a partir del vi que ha begut.
Gabriel creu que ha estat enverinat, fet que l’aristòcrata no li desmenteix.

Tercer engany: tercera part, la vida de Gabriel en joc. Es correspon amb la possible salvació de
Gabriel quan assistim a la segona escenificació, mitjançant la qual es juga aconseguir l’antídot.
En la quarta part el Marqués li donarà el vertader verí i li descobrirà tot el joc desenvolupat
per tal de poder contemplar la mort real de Gabriel.

L’obra combina de manera reiterada l’engany i la sorpresa: en primer lloc el fals Criat que
finalment és el Marquès; després quan Gabriel, i nosaltres amb ell, es pensa que l’ha enverinat
i que li ha donat l’antídot, per descobrir-nos tot seguit l’engany global i la sorpresa final. També
hi ha el suspens quan se suposa que Gabriel es podria salvar amb la segona escenificació. La
mort de Gabriel, en el moment d’entrar a la sala, era ja inevitable. El Marquès enganya Gabriel
diverses vegades, com en un joc d’acarnissament, però també enganya el receptor. Al
capdavall, el Marquès només deixarà d’actuar en la darrera part, després d’una primera
actuació com a Criat i d’una segona com a autor que vol fer una prova d’escenificació amb el
seu text.