La plaça del Diamant – Literatura PAU

MERCÈ RODOREDA

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és la novel·lista més important de postguerra
per la densitat i el lirisme de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots
els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes.
Comença a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard,
quatre novel·les molt seguides, que després rebutja, tret d'Aloma (1938), amb la qual guanya el
premi Crexells. A les primeries de la guerra civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda
de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Exiliada primer a diverses
localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes
(1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi
Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població
de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica
Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de
les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions,
en homenatge a l'autora.

Les novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la

literatura catalana moderna. Com va succeir amb tots els autors
de la seua generació, la seua obra està marcada per la Guerra Civil
espanyola –una guerra que trencà vides, amors i famílies i que
conduí a la infelicitat, la destrucció i el desarrelament de l’exili.
L’experiència de l’exili amplia els límits del realisme literari per a
compartir la memòria del món des del que parlen els seus
personatges, encara que la seua obra és també una reflexió sobre
la feminitat i l’amor.

Seguint Carme Arnau, podem identificar diferents etapes o blocs en la seua trajectòria. En alguns
casos, el límit entre una etapa i una altra és difús.

1. Obres de joventut

Abans de 1939, Mercè Rodoreda va publicar cinc novel·les, que anys després ella rebutjà amb
l’excepció d’Aloma. En algunes, com Sóc una dona honrada? (1932) i Del que hom no pot fugir
(1934) apareixen alguns trets de la seua obra posterior: inaugura un perfil de figures femenines
marcades per la sensibilitat i la imaginació; en oposició a elles, els personatges masculins
destaquen per l’egoisme, la manca de sensibilitat i la fredor pel que fa a les relacions amoroses.
En canvi, Un dia en la vida d’un home (1934) i Crim (1938) són provatures sense continuïtat en
la seua trajectòria.

Amb Aloma (1938), una novel·la d’inspiració autobiogràfica que l’autora va reescriure
completament trenta anys més tard, Rodoreda inaugura la manera de narrar que marcarà el seu
estil personal. És en aquesta novel·la (psicològica i ciutadana) on apareixen el prototipus
d’heroïna rodorediana i la poeticitat i el simbolisme que la defineixen. Hi destaca l’oposició
simbòlica entre dues edats: la infantesa, lligada al somni i la felicitat, i l’edat adulta que es
relaciona amb la realitat i el desencís.

2. Obres de maduresa: novel·les d’anàlisi psicològica

La fi de la guerra i l’exili marcaren un trencament en la trajectòria ascendent de l’autora. Estigué

molts anys sense trobar l’estabilitat necessària per escriure, i no és fins finals dels anys

1
La plaça del Diamant – Literatura PAU

50, ja establerta a Ginebra, que reprèn la seua vocació literària. I ho va fer amb unes obres
madures fruit de les experiències viscudes.

Vint-i-dos contes (1958) marca una fita essencial en la trajectòria de Rodoreda, ja que hi assaja
diverses tècniques que desenvoluparà en obres posteriors, i sobretot unes temàtiques
recurrents. Serà amb La plaça del Diamant (1962), escrita entre 1959 i 1960 (no va ser premiada
en el premi Sant Jordi de 1960), que l’art narratiu de l’autora arriba a la seua maduresa. En
parlarem amb deteniment en el següent apartat.

Pertanyen també a aquest període de maduresa El carrer de les Camèlies (1966), que continua
en certa forma l’estil i el to de La plaça del Diamant, però amb una protagonista amb menys
relació amb el temps històric i el país; i Jardí vora el mar (1966), que desenvolupa el simbolisme
del jardí tan rodoredià.

En general, les obres d’aquest període (sobretot les més destacades: La plaça del Diamant i El
carrer de les Camèlies) guarden relació amb les tècniques de la novel·la psicològica, ja que els
personatges s’expliquen a través de l’anàlisi intimista i profunda, vehiculada amb la tècnica de
l’”escriptura parlada”. Hi predominen unes protagonistes femenines caracteritzades pel dolor,
el desencís i la soledat que deixen enrere la joventut i assoleixen una maduresa alliberadora. El
pas del temps també té una gran importància en tant que fa evolucionar i canviar les seves
heroïnes i, de retop, la seva visió del món.

3. Obres de maduresa: el mite de la infantesa

Les obres d’aquest període deixen de banda el component psicològic i un contacte més directe
amb la realitat de les precedents. Abandona la temàtica de la dona enfrontada o anul·lada per
l’entorn, i s’obre a temàtiques més generals, de la condició humana i la mort. Apareixen temes
menys realistes, com el de la metamorfosi, i la realitat és transformada en mite, és a dir, que els
fets narrats esdevenen poetitzats pel record i el simbolisme fins a tal punt que prenen una altra
dimensió més profunda, gairebé irreal.

El llibre de contes La meva Cristina i altres contes (1967) és un llibre pont en què hi ha en germen
bona part de la producció posterior rodorediana. S’hi presenten personatges inadaptats, i pren
importància el tema de la transformació com un
alliberament davant la realitat. La fantasia hi pren un paper
fonamental.

La novel·la Mirall trencat (1974) és, al costat de La plaça del Diamant,

l’altra gran novel·la de Rodoreda, i per a molts crítics la seua obra
més destacada. S’hi narra la història de tres generacions d’una
família. S’oposa el món dels adults i el dels infants, i la infantesa és
transformada en símbol i en mite, identificada amb un motiu
recurrent de l’autora: el jardí. A mesura que avança la novel·la,
s’acosta més al mite, es carrega d’un dens simbolisme poètic i un
misteri gairebé màgic. Aquest darrer tret anuncia al to de les
produccions del darrer període.

4. Novel·les mítiques i simbòliques

Les darreres obres de Mercè Rodoreda es llancen de ple a explorar un món nou que, en certa
forma, es trobava latent en alguns dels seus llibres anteriors: el món de la imaginació, la fantasia,
el simbolisme, molt allunyat ja d’aquell cert realisme de les obres dels anys cinquanta. Se situen
en espais i temps indeterminats, i es relacionen directament amb la

2
La plaça del Diamant – Literatura PAU

literatura fantàstica, amb influència fins i tot de l’esoterisme. És l’etapa “a l’altra banda del
mirall”, com la va anomenar Carme Arnau.

Viatges i flors (1980) consta de dos reculls de narracions: “Viatges a uns quants pobles”, i “Flors
de debò”, descripció poètica de trenta-vuit flors imaginàries. Quanta, quanta guerra... (1980) és
una novel·la protagonitzada per un jove que du a terme un viatge per diverses contrades
devastades per la guerra. Per últim, La mort i la primavera (1986), publicada pòstumament, és
la culminació d’aquesta manera de narrar simbòlica i esotèrica de la darrera Rodoreda.
Tanmateix i curiosament, es tracta d’una novel·la que ja havia començat a escriure abans de La
plaça del Diamant, la qual cosa demostra que el component fantàstic sempre havia estat present
en l’autora, i que la divisió en blocs de la seua obra, com sol passar, és en bona part arbitrària.

Mercè Rodoreda, al pròleg de Mirall Trencat: "Escriure bé és difícil. Per escriure bé entenc dir
amb la màxima simplicitat les coses essencials. No sempre s'aconsegueix. Donar relleu a cada
paraula, les més anodines poden enlluernar encegadores si les col·loquem en el lloc adequat...
Tota la gràcia d'escriure rau en encertar amb el mitjà de l'expressió, l'estil. Hi ha escriptors que
ho troben de seguida, altres triguen molt, altres no ho troben mai".

Qüestions (75-80 paraules)

▪ Situa La plaça del Diamant en la trajectòria de l’autora i digues algunes

característiques de l’etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs).

4. LA PLAÇA DEL DIAMANT

La novel·la que va donar fama literària a Mercè Rodoreda, La plaça
del Diamant (1962) tot i que va ser escrita des de l’exili, a Ginebra,
no té res a veure amb l'exili. La protagonista, Colometa, forma part,
justament, de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant
això, la novel·la va ser el resultat de les experiències vitals,
intel·lectuals, polítiques i d’aprenentatge literari que l’autora va fer
pas a pas, ja que va haver de viure bona cosa d’anys fora de
Catalunya, primer a diverses poblacions de França, treballant com a
costurera, i després a Ginebra. Rodoreda diria temps després a
Montserrat Roig, «escriure en català a l'estranger és com voler que
floreixin flors al pol Nord».

El 1960 Rodoreda presentà l’obra, amb el títol Colometa, al primer Premi Sant Jordi, el 1960.
Però el jurat no va atorgar-li la distinció, fet que temps a venir seria molt polèmic, atesa la
qualitat de la novel·la Un dels membres del jurat, Joan Fuster, conscient del valor de l’obra, la

3
La plaça del Diamant – Literatura PAU

recomanà a Joan Sales, editor del Club dels Novel·listes, que la publicà el 1962. De seguida fou
rebuda amb entusiasme, i en els anys següents se succeïren les edicions i les traduccions a altres
llengües a un nivell que cap altra novel·la escrita en català havia assolit abans

4.1. ARGUMENT I ESTRUCTURA

L’argument se centra en la història

personal de la protagonista, Natàlia,
narrada a partir del moment que coneix el
que serà el seu marit, Quimet.
Successivament i de manera lineal se’ns va
narrant el casament, la maternitat, la
viduïtat i el segon casament, en un període
de temps que s’inicia poc abans de la
proclamació de la Segona República i que
comprén la Guerra Civil i la postguerra.

La novel·la es basa en una estructura narrativa que estableix un paral·lelisme entre l’evolució
personal de la protagonista i la història col·lectiva. Així, no es limita a l’anècdota de les vicissituds
d’una dona humil de Barcelona, sinó que té un sentit general.

Estructura de la narració

Segons Carme Arnau, es poden distingir tres parts en La plaça del Diamant:

1. Capítols I-XVII. Pèrdua progressiva d’identitat de Natàlia, que per desig de Quimet passa
a dir-se Colometa. El fet central és el matrimoni, marcat per una submissió de la dona a
l’home, i una vida marcada pels “maldecaps petit” d’una mestressa de casa. Colometa es
troba marcada per la ingenuïtat. Correspon aproximadament als fets anteriors a la
República.

2. Capítols XVIII-XXXII. La protagonista desperta la seua consciència personal i es revolta,

paral·lelament a la República i la Guerra Civil És l’època dels “maldecaps grans”, i implica un
període de patiment. Es tanca amb la mort del Quimet.

3. Capítols XXXIII-XLIX. Correspon a la postguerra, amb les privacions (“la vida escapçada”) i
la voluntat de la protagonista de recuperar la seua identitat: deixa de ser Colometa i passa a
ser Natàlia de nou.

D’altra banda, Isidor Cònsul proposa la divisió en tres que corresponen als diversos estadis
evolutius de la protagonista relacionats amb els fets històrics.

1. Abans de la República o la ingenuïtat del personatge.

2. República i Guerra Civil o la revolta interior i el despertar a la consciència.
3. Postguerra o la llarga convalescència d’un país i un personatge malalts.

D’altra banda, dins de la linealitat de la història es pot observar també una estructura circular,
tancada, ja que el darrer capítol reprén l’espai i alguns dels motius del primer per a donar-los un
altre sentit, i mostrar com la protagonista clou la seua vida, el seu passat, i assoleix l’harmonia
personal.

4
La plaça del Diamant – Literatura PAU

Activitat

▪ Estableix els punts de contacte i les diferències entre el primer capítol i l’últim de La
plaça del Diamant.
4.2. PERSONATGES
Importància a la vitalitat psicològica dels personatges, especialment a la seua protagonista i
narradora. Els personatges secundaris són descrits de passada, fins i tot, de forma caricaturesca.

4.2.1. Natàlia-Colometa

És, sens dubte el personatge principal, el més ben caracteritzat.

No té referents ni protecció. Una jove dependenta de pastisseria que es casa amb Quimet, té dos
fills (Antoni i Rita), perd el marit a la guerra, passa penalitats de tota mena que l’aboquen al frec del
suïcidi fins que, al costat del seu segon marit, Antoni, assoleix l’estabilitat, assumeix i tanca el seu
passat i es reconcilia amb la vida. És una persona submisa i passiva; òrfena de mare, el pare casat
amb una altra. Aquestes qualitats, en relació amb Quimet, arribaran a l’anul·lació de la personalitat.
Metamorfosi de Natàlia a Colometa i de Colometa a Sra. Natàlia:
“va dir que jo només em podia dir un nom: Colometa” (cap 1)
- Quan l’antic promès li diu Natàlia: “vaig pensar que no era jo de tan acostumada a sentir només:
Colometa, Colometa” (cap. IX)
- Apel·lació pública: “la noia dels coloms” (cap. XV) / “senyora Natàlia” (cap. XLVIII)
- Al·lucinació metamorfosi en colom: “vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets
per nas al capdamunt” (cap. XXXV)
- Escriu “Colometa” a la porta de l’antiga casa (cap. XLIX)
Algunes de les seues característiques serien:

▪ Inseguretat, por davant el món, certa

innocència i senzillesa. “A mi em
passava que no sabia ben bé per què
era al món” (cap. V) “Sempre havia
tingut por d’aquell moment. *...+
Perquè de petita havia sentit a dir que
et parteixen I jo sempre havia tingut
molta por a morir partida. Les dones,
deien, moren partides... La feina ja comença quan es casen. I si no s’han ben partit, la
llevadora les acaba de partir amb ganivet o a cops de vidre d’ampolla i ja queden així per
sempre, o estripades o cosides...” (cap. VIII).
▪ Submissió, en concret cap al marit, que li anul·la la voluntat. “A la nit, mentre em
despullava, ja se sabia, avui, com que és diumenge, farem un nen” (cap. VII). Aquesta
submissió es mostra en el canvi d’identitat.
▪ Angoixa. El matrimoni, la maternitat, la guerra, la fam, van augmentant el sentiment
d’opressió en Natàlia.
▪ Rebel·lia. En un determinat moment es rebel·la davant la seua situació angoixant.
▪ Canvi d’identitat. La protagonista passa per diverses fases d’evolució psicològica:

a) Abans de conèixer en Quimet, és Natàlia, és l’època de la joventut.

5
La plaça del Diamant – Literatura PAU

b) En la relació i matrimoni amb Quimet, la seua submissió se simbolitza en el canvi

de nom, així com en la invasió dels coloms, és dominada per una angoixa
progressiva.

c) En la postguerra i sobretot en el casament amb Antoni, torna a ser Natàlia,

recupera el nom però encara no la identitat.

d) Esdevé la senyora Natàlia; és una etapa de tristesa i tancament.

e) S’allibera del pes d’un passat opressor i recupera definitivament la seua

identitat. Es mostra agraïda amb la vida (contenta).

4.2.2. Quimet

És descrit físicament amb detall, a diferència d’altres personatges. Actua de contrapunt de la

protagonista i provoca un dels conflictes centrals de l’obra: la relació matrimonial home-dona
entesa com una submissió. Tot i que en els primers capítols mostra trets positius, producte de
l’enlluernament juvenil d’una innocent Natàlia que es deixa dur per una personalitat més
expansiva, a poc a poc es mostra com un personatge dominant i egoista que anul·la la
personalitat de la protagonista (li canvia el nom a Colometa) i la culpabilitza en tot moment.
S’implica en la revolució i la guerra de manera directa, la qual cosa deixa Natàlia tota sola en
moments molt difícils.

4.2.3. Antoni

L’adroguer i el segon marit de Natàlia. És el contrari de Quimet, propicia un entorn favorable a

la Natàlia i els fills. És l’exemple d’unes relacions home-dona basades en el respecte. En el darrer
capítol, Natàlia mostra el seu amor pel personatge.

4.2.4. Altres personatges

Hi ha una gran riquesa de personatges menys importants argumentalment però que aporten
matisos i trets molts definits:

▪ La senyora Enriqueta, una figura maternal per a Natàlia.

▪ Antoni i Rita, els fills. Ell és obedient i recollit, i no és casual segurament que tinga el
mateix nom que el seu padrastre. En canvi, ella és semblant a Quimet i reprodueix amb
el seu promés les seus actituds.
▪ Mateu i Cintet, amics de Quimet, amb els quals Natàlia tindrà una relació d’amistat i que
seran el suport per a ella que no li aportarà Quimet.

4.3. TÈCNIQUES NARRATIVES I ESTIL

Un dels trets més destacats formalment de La plaça del Diamant és la veu narrativa. El narrador
és Natàlia-Colometa, però amb unes característiques particulars, ja que manté uns trets orals
evidents: no és una narradora “culta”, que escriu els fets, sinó que els “conta”. Aquesta tècnica
s’ha anomenat “escriptura parlada” caracteritzada per:
▪ Sense referències al marc temporal i espacial
▪ S’expressa en un temps verbals de passat, amb referències puntuals al present de
l’enunciació.

6
La plaça del Diamant – Literatura PAU

▪ Memòria selectiva
▪ Ordre cronològic però sense referències temporals precises.
▪ Sobre entesos i al·lusions indirectes que mostren complicitat amb el narratari. (s’adreça a un
destinatari (narratari) inconcret, mut.
▪ Limitacions de focalització interna fixa: la visió del món està filtrada per la percepció de
Colometa.
▪ Efecte retòric del llenguatge de la veu narrativa (exclamacions, interrogacions, lèxic
valoratiu i expressiu, figures retòriques, etc.)
▪ ús de la primera persona.
▪ adopta un to col·loquial, amb frases curtes, predomini de la juxtaposició i la coordinació
(tendència quasi abusiva al polisíndeton).
▪ repetició de paraules.
▪ el discurs té ordre i lògica, i narra fets del passat, a diferència del monòleg interior, que
vol representar en present els pensament que flueixen sense ordre en la ment del
personatge.

Altres característiques de l’estil d’aquesta veu narrativa:

▪ Senzillesa, de manera coherent amb la narradora triada, una dona de classe popular
del barri de Gràcia de Barcelona.
▪ L’ús d’una llengua popular o senzilla no inclou mai l’allunyament de la llengua
normativa. Rodoreda aconsegueix trobar un punt just entre l’estil senzill i la correcció.
▪ Poeticitat, un tret comú a tota l’obra rodorediana. Hi ha una abundància de metàfores
i de comparacions, d’una gran riquesa i capacitat expressiva.
▪ La importància dels objectes, que són descrits amb minuciositat i amb abundància de
recursos expressius; la seua aparició recurrent els donen una entitat destacada en la
narració, en ocasió categoria de símbols.

4.4. TEMPS I ESPAI

El temps històric de la narració té una importància cabdal, i de fet influeix de manera decisiva
en la vida de Colometa. La plaça del Diamant és, en certa manera, una novel·la que gira al voltant
d’uns fets cabdals per a la societat catalana del segle XX: la Segona República, la Guerra Civil i
la postguerra. És fàcil trobar en molts passatges, tant de manera explícita com implícita,
referències al fets històrics que emmarquen la trama. Al capdavall, una de les intencions de la
novel·la és donar-nos la visió dels fets històrics a través dels ulls d’una persona senzilla del poble:
Colometa. És el que de vegades s’anomena “intrahistòria”.
Temps de la història: aproximadament des de 1928 fins als inicis dels anys 50.
- Cap. I-IX: un any (de festa major a festa major)
- Cap. X: embaràs del fill: 9 mesos
- Cap. XIV: proclamació República (14 abril 1931)
- Cap XV: embaràs de la filla: any i mig del naixement del fill.
- Cap XXVI: esclat Guerra Civil ( 18 de juliol 1936)
- Cap. XXXIII: final guerra; ocupació de Barcelona (26 gener 1939)
Esdeveniments històrics:
- La proclamació de la República capítol XIV
- L’esclat de la Guerra civil. Capítol XXVI
- L’ocupació de Barcelona (1939)

7
La plaça del Diamant – Literatura PAU

- Els llums blaus durant la guerra.

- El carrer dels tancs
El temps interioritzat té importància en la mesura que ajuda a elaborar i construir el personatge.

Quant a l’espai, tota la novel·la se situa a Barcelona, i en concret i sobretot al barri de Gràcia. Els
noms de carrers que apareixen esmentats són reals. Tanmateix, no abunden les descripcions
ambientals, la qual cosa fa que els referents utilitzats augmenten el sentit simbòlic de l’obra.

4.5. SIMBOLOGIA

L’ús dels símbols és un dels recursos més característics de tota la narrativa rodorediana, i La
plaça del Diamant no n’és una excepció. Un símbol és un element sensible, de la realitat, que
adquireix una altra significació generalment abstracta (una idea, un sentiment) per raó d’una
analogia que de vegades és interpretable, no unívoca.

En la novel·la els símbols tenen un paper essencial, perquè permeten a l’autora dotar a alguns
elements de la trama d’una significació i una densitat de sentit que, atesa l’aparent simplicitat
de la veu narrativa de la protagonista, la narradora no pot introduir de manera versemblant.

Alguns dels molts símbols que Rodoreda utilitza a la novel·la són:

▪ Els coloms són un element central

en l’obra, i es relacionen amb el nom
“Colometa” que Quimet dona a
Natàlia, i per tant amb la seua
submissió i pèrdua d’identitat. De
fet, els coloms en la novel·la
adquireixen un sentit que no
coincideixen amb els tradicionals, ja
que simbolitzen opressió, angoixa i
infelicitat. Es troben
lligats a l’evolució de la protagonista: a mesura que n’augmenta la presència, creix la
seua angoixa, i a poc a poc van ocupant el seu espai de manera obsessiva. La decisió de
Natàlia d’acabar amb els coloms és la mostra de la voluntat de rebel·lar-se contra una
situació familiar opressiva i angoixant. Es relacionen amb el Quimet i el matrimoni, i per
això el darrer colom mor el mateix dia que Natàlia rep la notícia de la mort del marit.
Els coloms, en la maduresa de la protagonista, són els animals de la plaça que ella
alimenta: són un símbol del passat que la senyora Natàlia embelleix amb el record.
▪ L’embut té un sentit semblant als coloms: l’angoixa progressiva motivada per una vida
plena de dificultats, idea relacionada amb la seua forma de con invertit que s’estreteix
cada cop més. Significativament entra a la casa junt amb els coloms (cap. XII), i té un
paper essencial en el moment de màxima desesperació de la protagonista (cap. XXXIV).
▪ Els llaços que la mare de Quimet col·loca per tot arreu i que Natàlia empra per a
empaquetar pastissos simbolitzen el paper decoratiu destinat a les dones, tenen per
tant també un sentit opressiu.
▪ Les balances dibuixades a l’escala de la casa són símbol de l’equilibri que Natàlia tracta
de recuperar.
▪ El ganivet de l’últim capítol és un símbol d’alliberament, per això escriu amb ell el nom

8
La plaça del Diamant – Literatura PAU

de Colometa a la seua antiga casa, com una mena d’exorcisme del passat.
▪ Les flors (potser els símbols més recurrents en l’obra de Rodoreda) tenen una
multiplicitat de sentits. En alguns passatges simbolitzen la infantesa i la joventut, el
temps de la felicitat.

4.6. TEMES

Alguns dels temes de La plaça del Diamant poden ser:

▪ Tema principal: maduració i presa de consciència de la protagonista o l’alliberament
personal.
Natàlia → Colometa → Natàlia
Per a Natàlia-Colometa aquest és un procés llarg i dolorós que només assoleix en el darrer
capítol. L’obra es tanca amb l’alliberament de l’opressió del passat i una esperança
simbolitzada en els ocells de les darreres línies (que contrasten amb els coloms d’èpoques
anteriors).
Capítol final: Colometa travessa el carrer Gran i trenca amb la vida vella, signant amb el
ganivet a la porta de l’antiga casa. Després, el “crit d’infern” a la plaça del Diamant.
▪ La soledat i el pas del temps. La reconciliació personal amb el passat: de nou el crit del darrer
capítol.
▪ L’amor, però sense sentimentalisme, ja que l’amor passional i l’amor romàntic deriven en un
infern (cap 2) que contrasta amb l’amor de maduresa (el del 2n marit i el que Rodoreda
reivindica).
▪ La història recent de Catalunya (República-guerra-postguerra) vista a través d’uns ulls
senzills. És possible que aquest siga el tema central i que dona sentit al conjunt.
▪ Les relacions de submissió home-dona. La condició de la dona
▪ La possibilitat d’assolir la felicitat a través de l’horror i l’angoixa. Deia Mercè Rodoreda
al pròleg (p. 64): “vull afirmar ben alt que La plaça del Diamant és per damunt de tot
una novel·la d’amor, per més que sense ni un gra de sentimentalisme. *...+ I el mot
contents, darrer de la novel·la, no és pas gratuït. No el vaig posar perquè sí. Deixa
entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb
una mica d’alegria.”

TEXT 1

*…+ Un dematí la Rita estava a l’entrada de la galeria i jo, que no sé què feia per la sala, em
vaig quedar aturada al peu del balcó a mirar-la. Estava de cara al pati i d’esquena a mi i el
sol li feia caure l’ombra a terra, i els cabells, a contrallum, estaven plens de cabells més curts
que voleiaven i brillaven i li feien bonic: tenia el cos prim, les cames llargues i rodones, i amb
la punta del peu anava fent una ratlla a la pols de la terra, a poc a poc, arrossegant-lo.
El peu anava d’un costat a l’altre i anava fent ratlla i tot d’una em vaig adonar que jo estava
damunt de l’ombra del cap de la Rita; més ben dit, l’ombra del cap de la Rita em pujava una
mica damunt dels peus, però així i tot, el que em va semblar, va ser que l’ombra de la Rita,
a terra, era una palanca, i que a qualsevol moment jo podria anar enlaire perquè feien més
pes el sol i la Rita a fora que l’ombra i jo a dintre. I vaig sentir d’una manera forta el pas del
temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de
la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les
tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les
arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps
que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va

9
La plaça del Diamant – Literatura PAU

canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia. I mentre la
Rita feia la ratlla a la pols amb la punta del peu, la vaig tornar a veure amb els bracets enlaire
corrent pel voltant del menjador darrera de l’Antoni i fent tentines entre un núvol de
coloms... I la Rita es va girar, una mica parada de veure’m dreta a l’entrada de la sala, i va
dir que tornava de seguida i va sortir per la porteta del pati. Va tornar al cap de mitja horeta
ben bona, encesa de galtes; i em va dir que venia de veure en Vicenç i que s’hi havia barallat,
perquè ella li havia dit que la primera cosa que ha de fer un noi que es vol casar amb una
noia és conquistar-la i no anar a secretejar amb la família, i que li havia dit que no s’envien
flors a una noia sense saber, abans, si ella estarà contenta de rebre-les. I li vaig preguntar
què li havia dit en Vicenç i es veu que ell li va dir que estava molt enamorat i que si no el
volia tancaria el bar i es faria frare.
I vam anar a sopar al bar d’en Vicenç. La Rita duia un vestit blau cel amb pastilles blanques
brodades, i es va passar tota l’estona emmurriada i sense tastar ni un plat. Deia que no tenia
gana. I en Vicenç, a l’últim, a les postres, quan el mosso ja no anava i venia traient i portant
plats, va dir com si s’ho digués a ell mateix, hi ha persones que tenen traça a enamorar una
noia i jo no en tinc.
I amb aquestes paraules la va guanyar. I va començar el festeig. Un festeig com una guerra.
Tot d’una la Rita deia que s’havia acabat el prometatge i que no es volia casar ni amb el
Vicenç ni amb ningú. Es tancava a la seva habitació. En sortia per anar a classe i així que
havia agafat l’autobús, que tenia parada gairebé davant del bar, venia en Vicenç.
-De vegades em penso que m’estima i al cap de dos dies em penso que no. Li regalo una flor
i està contenta i al cap de dos dies li regalo una altra flor i no me la vol.
MERCÈ RODOREDA, La plaça del diamant
Qüestions (75-80 paraules cadascuna)

▪ Situa o ubica el contingut d’aquest fragment en l’argument de l’obra.

▪ Quines característiques presenta el personatge de Natàlia-Colometa? Evoluciona
aquest personatge al llarg de l’obra?
▪ Quines característiques presenta el personatge de Rita? Evoluciona aquest personatge
al llarg de l’obra?
▪ Descriu les característiques de la veu narrativa en La plaça del Diamant. Relaciona-les
amb les que pugues trobar en aquest fragment.
▪ Quina temàtica pròpia de l’obra es veu en aquest fragment? Quines altres temàtiques
són característiques de La plaça del Diamant?

10
La plaça del Diamant – Literatura PAU

TEXT 2. ACTIVITATS

I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la república i en Quimet se’m
va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig poder
saber d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que
me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejar amb olor de fulla
5 tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai
més no van ser com l’aire d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser
amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar a tornar
maldecaps grossos.
—Han hagut de fer les maletes.. i, amb les maletes, ¡cap amunt!... deia en Cintet, i deia
10 que el rei dormia cada nit amb tres artistes diferents i que la reina, per sortir al carrer, es
posava cara postissa. I en Quimet deia que encara no se sabia tot.
En Cintet i en Mateu venien sovint i en Mateu cada dia estava més enamorat de la
Griselda i deia, quan estic amb la Griselda m’agafen tots els desmais del cor... [...] [E]n
Quimet, així que veia que la conversa s’estroncava, els duia al terrat i els explicava la vida
15 dels coloms i els ensenyava els que eren parella: els deia que n’hi havia uns quants que
robaven la senyora als altres i d’altres que sempre tenien la mateixa senyora i que si les
cries sortien bé era perquè els feia beure aigua amb sofre. [...]
I si els coloms van sortir del colomar i si els vam deixar volar, va ser per culpa d’en
Cintet, perquè va dir que els coloms havien de volar, que no havien estat fets per viure
20 entre reixat, sinó per viure entre el blau. I els va obrir la porta de bat a bat i en Quimet,
amb les mans al cap, semblava fet de pedra, no els veurem mai més.
I els coloms, molt malfiats, van anar sortint del colomar, els uns darrera dels altres, amb
molta por que els paressin una trampa. N’hi havia que, abans de volar, pujaven a la
barana i prenien vistes... Els passava que no estaven acostumats a la llibertat i trigaven a
25 enlairar-se. I només van arrencar a volar tres o quatre. [...] Els coloms, quan van estar
tips de volar, van anar baixant ara l’un ara l’altre i es van ficar al colomar com velles a
missa, a passos petits i amb el cap endavant i endarrera com maquinetes ben engegades.
I des d’aquell dia no vaig poder estendre la roba al terrat perquè els coloms
me l’empastifaven. L’havia d’estendre a la galeria. I gràcies.

Qüestions (75-80 paraules cadascuna)

▪ Situa o ubica el contingut d’aquest fragment en l’argument de l’obra.

▪ Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc,
esdeveniments, objectes...) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc
espaciotemporal general de l’obra (època i espais)?
▪ Identifica el símbol que apareix en aquest fragment i explica la funció dels símbols en
La plaça del Diamant. Per a fer-ho pots esmentar altres símbols de l’obra.

11