LITERATURA 2n DE BATXILLERAT

MERCÈ RODOREDA

NARRATIVA
INTRODUCCIÓ
Per a entendre la literatura que estudiareu enguany convé tenir sempre molt
present el context històric, social i polític que es viu en el moment que apareixen els
autors que tractarem. Així, la primera de les autores en què ens fixarem és Mercè
Rodoreda, una autora catalana nascuda a principis del segle XX a Barcelona.
CONTEXT
Per entendre la literatura de la nostra autora haurem de posar-nos en situació.
A la Catalunya de finals del XIX apareix un nou moviment conegut com modernisme
(1892-1911). Este moviment únicament intel·lectual també es desenvolupà arreu
d’Europa a través del qual es va recuperar la valoració de la figura de l’artista, l’art era
una cosa valorada per la societat, això sí, únicament per la burgesia (d’ahí apareix la
bohèmia a París). Era un moviment que es manifestava en diferents arts com
l’arquitectura, la pintura o la música, entre d’altres. A Espanya, Barcelona serà el màxim
exponent d’aquest moviment i a la resta d’Europa ho seran París i Milà.
Paral·lelament a este moviment, ja entrat el segle XX, apareix el moviment del
noucentisme (1906-1923), un moviment català polític, cultural i ideològic que pretenia
transformar la societat i posar-la al nivell de la resta d’Europa. A més a més, es van crear
institucions culturals pròpies (com l’IEC) així com una progressiva recuperació i
normativització de la llengua de la mà de Pompeu Fabra. Es va considerar que la
literatura seria el vehicle ideal per a difondre els seus ideals. A Catalunya va funcionar
molt bé perquè tenia suport polític i, gràcies a això, s’aconseguirà transformar la
Catalunya del s. XX.
Hem de tenir en compte que a Espanya a principis del segle XX hi havia una
dictadura, la de Primo de Rivera, que durà fins la proclamació de la II República en 1931,
encara que, com sabeu, el 1936 s’inicià la guerra civil espanyola fins el 1939. Després
d’aquesta data fins a finals dels 70 tot estarà marcat pel franquisme, prohibició de totes
les llengües de l’Estat, excepte el castellà, forta censura i disminució de les editorials.
Certament a partir de la dècada dels 60 es veu certa relaxació i obertura cap a diferents

1
manifestacions, per la qual cosa es desenvolupen diverses tendències literàries: la
novel·la psicològica, la narrativa testimonial, el Realisme històric, l’existencialisme i la
narrativa de gènere. Són en aquestes circumstàncies en què es desenvoluparen estos
moviments i també on es desenvolupà la vida i l’obra de Rodoreda.

MERCÈ RODOREDA
VIDA
Mercè Rodoreda (Bcn. 1908-1983) és l’escriptora catalana del segle XX més
reconeguda en les nostres terres i en les foranes. La seua vida no fou senzilla i per això
es creu que la intenció de la seua literatura era per la necessitat de fugir de la realitat.
Ella pertanyia a una família de la petita burgesia catalana. Vivia amb els pares i l’avi, qui
va ser molt important en la seua formació.
Son pare era mestre així que a partir dels deu anys decidiren formar-la a casa, de
manera que la vida social de la xiqueta era molt limitada, encara que el seu bagatge
cultural era enorme, ja que gaudia dels ensenyaments del pare i de l’avi que eren dues
persones amb una vasta cultura. En morir el seu avi, un puntal familiar, ella tenia dotze
anys i poc després tornà de l’Argentina un oncle seu. Aquells anys foren uns anys durs i
entraren en decadència. Quan l’autora tenia vint anys acordaren casar-la amb son oncle
Joan, que havia fet diners a Amèrica, a canvi que els ajudara a eixir de la ruïna.
Òbviament aquest matrimoni de conveniència fou un fracàs i per això Rodoreda decidí
començar una vida paral·lela publicant en premsa i escrivint narrativa.
Després de la guerra civil hagué d’exiliar-se a França i a Ginebra on es relaciona
amb intel·lectuals republicans entre els quals es trobava Armand Obiols, amb qui
mantingué una relació sentimental. Durant els anys més durs de la postguerra la seua
producció literària va cessar, encara que cap a finals dels 50 reprengué la producció.
OBRA
L’obra de Rodoreda es divideix en tres etapes: obres de joventut, de maduresa i
de vellesa. En la primera etapa, obres de joventut (1932-1936), escriu una sèrie de obres
de les quals no queda massa contenta, només valora Aloma, una novel·la psicològica,
sociològica i urbana, com moltes de les seues obres posteriors de la segona etapa, obres
de maduresa (1958-1974). Aquesta segona etapa serà la més representativa: La plaça
del Diamant o Mirall trencat; és una etapa en què se la reconeix literàriament i arrisca

2
en la seua narrativa, com per exemple usant l’escriptura parlada o combinant un
narrador omniscient i observador. Finalment, les obres de vellesa corresponen a la
tercera etapa de l’autora, unes obres més simbolistes i fantàstiques: La mort i la
primavera o Quanta, quanta guerra. Ací s’allunya de les etapes anteriors, crea un món
interior ric i marcat per la presència de la mort.
LA PLAÇA DEL DIAMANT
La plaça del Diamant és una novel·la psicològica, adscrita a la segona època, la
de maduresa, en la qual es transmet el procés de transformació de la protagonista
principal, Natàlia. Es diferencien tres parts, una primera on es veu el procés de submissió
a la voluntat d’en Quimet i la progressiva transformació de Natàlia en Colometa, és el
que s’anomena com a etapa dels “maldecaps petits”. La segona part diguem-ne és la
més dura per a Natàlia i, en general, per a tota la societat. És el període de la guerra i
veiem el declivi familiar i social. Aquesta és l’etapa dels “maldecaps grans”. Finalment,
la tercera part correspon a la part del segon matrimoni i recuperació de la identitat per
part de la protagonista principal.
Tota esta trama psicològica i urbana es presenta darrere d’una narració ràpida,
ja que Rodoreda empra l’escriptura parlada, és a dir, és la mateixa Natàlia que sense
destinatari concret va contant les seues vivències tal qual les va vivint, una narració que
no cal confondre amb el monòleg interior. Un altre recurs emprat per l’autora és la
simbologia, La plaça del Diamant està carregada d’elements que adquireixen un paper
important dins de la novel·la com per exemple els coloms, l’embut, les flors, les nines,
els llaços, les llagostes, etc. Aquest recurs és recurrent en la majoria de les seues
novel·les.

LA NARRATIVA DE POSTGUERRA
Com ja vam veure anteriorment, la narrativa de postguerra està fortament marcada per
la situació sociopolítica espanyola. D’una banda està la recuperació lingüística i d’una
altra la persecució cultural i lingüística de la dictadura. En aquest escenari els autors (i
intel·lectuals en general) no tingueren més opcions que exiliar-se a altres països i buscar-
se allà la vida (entre les quals està Rodoreda), fer un exili interior i lluitar contra la
censura i les prohibicions des de dins (com Enric Valor o Carles Salvador) o integrar-se
al règim (com ara Josep Pla o Eugeni d’Ors).

3
Hi diferenciem cinc tendències narratives, algunes que repetien models anteriors, però
també n’hi hagué que intentaren explorar nous mons. Així tenim:
La narrativa testimonial marcada per la Guerra Civil, l’exili i la II Guerra Mundial. Els
autors que conreaven aquesta tendència foren testimonis d’eixes situacions i, per tant,
marcats per la realitat viscuda pretenien reflexionar sobre allò viscut i sobre la condició
humana.
Una altra tendència és el realisme, un realisme que denuncia la realitat del moment, la
desigualtat social, la lluita obrera, etc. entre els quals destaca Enric Valor.
En tercer lloc hi ha la narrativa psicològica conreada per Rodoreda. Una narrativa urbana
que emfasitza sobretot en la caracterització interior dels personatges les circumstàncies
dels quals els porten a tenir problemes i enfrontar-se a ells.
L’existencialisme és un altra tendència narrativa que s’adscriu a la filosofia que
reflexiona sobre els problemes de l’existència humana, on destaquen Maria Aurèlia
Capmany o Manuel de Pedrolo.
Finalment, en la narrativa de gènere apareix la novel·la negra o policíaca que en el cas
català destaquen Manuel de Pedrolo o Rafael Tasis. També hi haurà novel·la històrica i
fantàstica.

LES AVANTGUARDES
Una vegada iniciat el segle XX, al llarg del primer terç d’aquest, aparegueren uns
moviments, en l’àmbit europeu, que pretenien trencar amb tota la tradició anterior.
Aquests moviments d’entreguerres es coneixen com Avantguardes. Són quatre
moviments iniciats, cadascun d’ells, a través d’un manifest elaborat pels seus seguidors.
Els quatre ismes són: cubisme, futurisme, dadaisme i surrealisme.
El cubisme, amb Picasso com a màxim exponent en pintura, és un moviment que
experimenta amb les figures geomètriques en l’art pictòrica. En literatura, en canvi, hi
destacarà Apollinaire que aportarà el cal·ligrama, una barreja entre poesia i dibuix,
també practicat pel català Joan Salvat-Papasseit i Joan Brossa, aquest segon es decanta
cap al poema objecte.
Per la seua banda, el futurisme mostra fascinació per les màquines, fàbriques, fum,
trens... qualsevol cosa relacionada amb la Revolució Industrial i els nous invents. Un

4
moviment fundat per Marinetti que defén les paraules en llibertat, el trencament de les
regles de puntuació. En l’àmbit català hi destaca Papasseit o Josep Vicenç Foix.
El dadaisme, en canvi, no tingué molt de ressò literari. Aquest fou fundat per Tristan
Tzara, fent referència al llenguatge dels nadons quan aprenen a parlar. Aquest
moviment defensa el nihilisme, la destrucció de tot i ho fa amb tècniques com el collage
i l’ús de l’humor absurd.
Finalment, el surrealisme impulsat per André Breton, és un moviment basat en la teoria
del subconscient de S. Freud, que pretén captar la realitat del subconscient a la qual
s’accedeix a través d’estats del somni i de l’ús de determinades drogues. Els escriptors
d’aquest moviment defensen l’escriptura automàtica, és a dir, plasmar per escrit allò
que ocorre en el pensament, és a dir, una escriptura espontània i irracional. Alguns
artistes destacats són Salvador Dalí en pintura, el cineasta Luis Buñuel o el pintor Joan
Miró.

POESIA DE POSTGUERRA FINS ALS 70

En l’àmbit de la poesia catalana destaquen dues tendències entre la Guerra Civil i els
anys 70, dècada en què s’assoliria la democràcia. Aquestes són el postsimbolisme i el
realisme social o històric. La primera (anys 40-50) defén la poesia pura amb símbols que
el lectora ha de desxifrar; en canvi, la segona (dècada dels 60) mostra un major grau de
denúncia social, entre els quals es troba V. A. Estellés. Arran d’aquesta tendència es va
popularitzar el moviment de la Nova Cançó amb cantautors com Lluís Llach, Ovidi
Monllor o Raimon. A partir dels 70 ja veurem una poesia alliberada de la dictadura i els
autors s’encaminen cap a una poesia estètica i no tan combativa.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

VIDA I OBRA
Vicent Andrés Estellés (1924-1993) és el gran poeta valencià del segle XX. Començà a
escriure a principis dels 50 però a penes va poder publicar a causa de la forta dictadura.
El reconeixement arribarà cap als anys 70.
Estllés procedia d’una família ben humil; son pare era forner i ell treballà com a
periodista en el diari Las Provincias, però les desavinences polítiques faran que deixe de
publicar-hi.

5
La seua infantesa va estar marcada per la Guerra Civil i la seua joventut, per la dictadura
i, més tard, hagué de viure la mort d’una de les seues filles quan encara era un nadó. És
per això que la seua obra pren un to de crònica de la realitat pròpiament dita, amb
aspectes agradables, però també durs i tristos. Publicà al voltant de 50 poemaris que
naixen a partir de la seua experiència personal, però també col·lectiva, ja que les seues
paraules representaran a tota la societat valenciana d’aleshores.
Estellés fa una poesia moderna i innovadora i Llibre de Mervelles (junt amb Mural del
País Valencià) n’és un bon exemple. Temps desrpés d’abandonar el diari Las Provincias
s’nicià un fort moviment antivalencianista que va causar, fins i tot, un atac terrorista a
casa seua, així com també a la de Sanchis Guarner.

LLIBRE DE MERAVELLES
Aquest recull de poemes va ser escrit durant la postguerra però no es publicà fins el 71.
Aquest és un poemari de poesia social, escrit per a la gent del poble, per als seus i és per
això que es converteix en un símbol de la resistència. És un poeta en primera línia de la
poesia catalana i que és valencià. Aparentment escrit amb un estil senzill i un llenguatge
popular ple de vivències quotidianes però que amaguen una gran cultura i un gran
coneixement dels nostres clàssics com Ausiàs March.
Llibre de Meravelles és tot una clucada d’ull al llibre medieval de Ramon Llull d’aquest
mateix títol. En l’obra d’Estellés trobem tres eixos temàtics: la poesia quotidiana, la
poesia amorosa i la poesia civil. En la primera d’aquestes l’autor parla dels petits plaers
de la vida barrejats amb moments durs i tràgics de la guerra (la infantesa) i de la
postguerra (joventut i maduresa) com la fam, el racionament, la por... però sempre s’hi
albira l’amor i el sexe com a alliberadors de la situació.
Pel que fa a la poesia amorosa hi ha dues temàtiques, un amor marital i conjugal, i un
amor carnal i passional. També hi ha la mort, sobretot la mort de la seua filla (una mort
insuperable), encara que també hi ha la mort sense negativitat, un mort lògica, com la
dels nostres clàssics. Són poemes amb molta adjectivació en pro de buscar sensualitat i
expressió de sentiments.
Per últim, en la poesia civil Estellés segueix el corrent de la poesia social, un membre de
la societat que és conscient dels problemes que hi ha i és el portaveu dels seus
conciutadans que lluita contra la dictadura i en favor de la recuperació de la identitat.

6
LA POESIA DESPRÉS DELS 70
Pel que fa a l’Estat espanyol la dècada dels 70 serà una dècada de transició de la
dictadura franquista a la democràcia, en canvi, en l’àmbit internacional serà un context
marcat per la guerra freda i l’enfrontament entre els capitalistes -els EUA i les
democràcies europees- i els comunistes -encapçalats per l’antiga URSS i els seus afins,
on era persistent l’amenaça d’una guerra nuclear. En contraposició a aquesta situació
inestable convé no oblidar que aquesta és una etapa en què hi ha molts avanços
científics.
En poesia conviuen diverses generacions, aquells que han viscut els temps més durs de
al postguerra que escriuen sobre temes socials com Estellés -que viu en els 70 un època
d’esplendor-, Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol, impulsats pel moviment de la Nova
Cançó; però també agafen embranzida una sèrie d’autors més joves que segueixen una
línia més transgressora i experimentalista com Joan Brossa o Josep Palau i Fabré; no ens
podem oblidar que serà un època prolífica per a la publicació de veus femenines com
Maria Merçè Marçal o les valencianes Maria Beneyto o Carmelina Sánchez-Cutillas.

L’ASSAIG DURANT EL SEGLE XX

L’assaig abans de Fuster s’inicia amb Eugeni d’Ors i una generació d’intel·lectuals
formada en l’etapa noucentista. Dins de la branca de l’assaig hi ha també que conreen
l’assaig memorialista -parlen de les seues memòries-. Els nostres intel·lectuals tenen els
seus referents, sobretot, a França (Montaigne, s. XVI) i també en els intel·lectuals del
Renaixement (Erasme de Rotterdam o Lluís Vives) i de la Il·lustració (Voltaire,
Rousseau...).

JOAN FUSTER, DICCIONARI PER A OCIOSOS

Però, el que ens interessa ara és la producció de Joan Fuster i per això convé conèixer-
lo un poc abans. Fuster (Sueca, 1922-1992) és un dels autors valencians més
representatius de la segona meitat del segle XX. Era fill únic d’una família conservadora
i molt religiosa (son pare era tallista d’imatges religioses). Estudià Dret a la UV, però
gairebé no hi va exercir, la major part de la seua vida professional la va dedicar a escriure
tant a través de les editorials com en premsa.

7
Era un autor d’esperit crític i compromés dedicat a despertar la consciència del poble
valencià mostrant una gran fidelitat a la llengua i als territoris històrics del domini
catalanoparlant. Un llibre del qual no ens podem oblidar d’esmentar és Nosaltres els
valencians (1962), un llibre d’assaig que ha estat un referent perquè un sector de la
població valenciana es conscienciara de la realitat d’aleshores.
OBRA
Va començar escrivint poesia i cap als anys cinquanta es passà a l’assaig. Publicà vora de
seixanta llibres i milers d’articles en premsa. Vegem un detall resumit de la seua obra:
• Poesia: l’escriu de ben jove, fins als 40, Sobre Narcís o Ales o mans, una poesia
intimista, però este vessant es veurà eclipsat per l’assagístic.
• Narrativa: No en va escriure, només va traduir algunes obres del francès i de
l’italià, encara que sí que engrescà joves escriptors a fer-ho, com a Isabel Clara-
Simó o Joan Francesc Mira.
• Assaig: es divideix en quatre blocs temàtics: l’assaig cívic i polític; l’humanístic;
la crítica i la història literària, i els aforismes.

L’ASSAIG
Fuster entén l’assaig com una forma de reflexionar ell mateix i de fer reflexionar els
altres. Conreà tots els subgèneres: l’aforisme, l’article d’opinió i l’assaig humanístic. És
un gran defensor de la llibertat i de l’escepticisme i ho fa a través de l’humor i la ironia,
la base del pensament humanista, sempre està obert a dialogar i a debatre i, també, a
generar curiositat en el lector. El seu estil és molt particular, ple de matisos, dobles
sentits i sempre provocador.
a) Assaig cívic i polític: interpreta, reflexiona i divulga la història dels valencians per
tal de generar debat i polèmica. Té seguidors, però també molts detractors.
Obres: Nosaltres els valencians (1962) o País Valencià, per què? (1982).
b) Assaig humanístic: vol reflexionar i fer-nos reflexionar sobre molts temes
(quotidianitat, cultura, història...). Obres: Diccionari per a ociosos (1964) o
Sagitari (1985).
c) Crítica i història literària: escrigué molts estudis i articles sobre el Segle d’Or,
l’edat moderna, la Renaixença i autors contemporanis. Obra: Literatura catalana
contemporània (1972).

8
 d) Aforismes: composició breu i enginyosa que pretén fer pensar el lector. No
desenvolupa la idea que presenta. Molts el comparen amb el tweet actual. En
trobarem algun en Diccionari per a ociosos.

TEATRE
CARACTERÍSTIQUES
El text teatral és un text d’àmbit d’ús literari escrit -en prosa o en vers- amb la finalitat
de ser dit, representat, per això té les característiques següents:
a) Vestuari i escenografia (elements fonamentals).
b) No es divideix en capítols, sinó en actes -que comporten la baixada el teló- i
escenes -que coincideix en l’entrada i eixida de personatges-.
c) Unitats fonamentals: espai, temps i acció. La primera és on es desenvolupa
l’acció, els decorats (que a vegades canvien en cada acte); la segona es diferencia
entre el temps que dura la representació (durada de l’obra) i el temps a través
del qual ocorre l’acció, que pot durar un dia, un mes, un any, un segle...);
finalment, l’acció és allò que representen els actors, el tema principal, a partir
del qual poden aparèixer accions seccundàries.
d) De gèneres, se’n diferencien tres: tragèdia -amb personatges mitològics, déus,
herois, reis... en què l’ésser humà lluita contra el destí-, comèdia -amb to
humorístic o sarcàstic que sol tenir un final feliç i just- i drama -una barreja de
les anteriors amb passatges tràgics i d’altres còmics. Sol presentar-se una
situació complexa de la vida real que pot tindre o no un final feliç- (conegudes
són també les tragicomèdies).
Per a saber l’origen dels gèneres ens hem de remuntar a l’antiga Grècia que
diferenciava la comèdia -amb personatges comuns amb vicis als quals se’ls
presenten episodis còmics a través dels quals transmeten ensenyament- i la
tragèdia -amb personatges il·lustres que tracten temes seriosos relacionats amb
les passions humanes que tenen un final que acaba en la mort física o social de
l’heroi o heroïna-.

9
El text en si també té característiques:
a) Text principal: on apareix el diàleg amb intervencions breus dels personatges o
monòleg en què només parla un personatge per a si mateix, però que es dirigeix
al públic. A més, també està el soliloqui, en què el personatge parla en veu alta
(però no són els seus pensaments) i es dirigeix al públic, i el text apart on el
personatge parla en veu alta en presència d’altres personatges que no el senten
(complicitat amb l’auditori).
b) Text acotat: text objectiu que aporta les indicacions per a la representació
(indicacions per als personatges, per al caràcter i el to d’aquests).
c) Text escènic: adreçat al director per a explicar el desenvolupament de la trama.
El llenguatge d’aquest tipus de text ha de ser breu, ràpid i intentar imitar el llenguatge
real (reiteracions, omissions, onomatopeies, exclamacions...) sense oblidar-nos dels
gestos, moviments i entonació per a reforçar l’expressió.

EL TEATRE FINS ALS 70

El teatre en català es veié, com totes les àrees lingüístiques, afectat. No es podien fer
representacions en català, només algunes de caràcter religiós (les obres en castellà
també havien de passar la censura). Aquesta circumstància allunyà en teatre nacional
de l’europeu i americà. Cap a la mitjania dels 40 se’n fan algunes, de representacions,
però escrites abans de la guerra.
Durant els 50 i 60 comença a millorar la situació, sobretot a Catalunya, que volen renovar
el teatre. Apareixen plataformes com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona o l’Escola
d’Art Dramàtic Adrià Gual que pretenen posar-se al nivell d’Europa que donà lloc a
l’aparició d’un teatre èpic i també un teatre independent compromés socialment.
Comencen a explorar nous formats amb autors com Joan Brossa (que també feia poesia
visual), Esrpiu o Segarra. Ja en els 60 i 79, immersos en aquest ambient apareixen
companyies com Els Joglars o Els Comediants, un teatre combatiu amb el règim.

EL TEATRE A PARTIR DELS 70

En aquesta època es desenvolupen les tendències anteriors i s’inauguren nous espais
teatrals, canvia la disposició de la sala com la distància entre actors i públic que
disminueix, es posen al mateix nivell o fins i tot disminueix. També apareixen noves

10
companyies amb propostes renovadores com el teatre de carrer, amb precursors com
Els Comediants o Dagoll Dagom, que feien teatre musical. A finals dels 70 apareix La Fura
dels Baus amb espectacles de gran format on incorporen el rock i tecnologia
d’avantguarda. Dels 80 el major exponent és La Cubana, que aposta per la comèdia
delirant amb la participació del públic.
A partir d’esta dècada (els 80) apareixen autors de renom entre els quals destaquen
Josep Maria Benet i Jornet i Rodolf Sirera, entre d’altres.

RODOLF SIRERA (1948)

Autor valencià amb una vasta obra ha creat sol i amb el seu germà. Han creat també
sèries de TV en els 90. Es va formar en els grups teatrals independents i ja en democràcia
esdevindrà una figura clau en les arts escèniques. Les etapes es divideixen en:
Etapa de compromís (anys 70): etapa de defensa de la llengua i la història valencianes
per la recuperació de la normalitat cultural amb obres com La pau retorna a Atenes o la
trilogia La desviació de la paràbola.
Etapa de maduresa (finals 70 i tots els 80): ja és un autor professional en el nou context
democràtic. Etapa durant la qual escriu El verí del teatre (1978), una obra ambiciosa,
madura que va acabar sent traduïda i representada en altres llengües.
Etapa de transició (finals 80 i els 90): en esta estapa presenta la trilogia de les ciutats
Cavalls de mar, La partida i La ciutat perduda, ambientada en el s. XX al voltant de la
Guerra Civil.
Etapa d’experimentació (anys 90): després d’uns anys de silenci torna amb una altra
trilogia sobre la II Guerra Mundial i Punt de fuga. Un teatre que vol experimentar nous
temes, llenguatges i formes d’expressió.

EL VERÍ DEL TEATRE

Context: cap als anys 80, època de canvis i obertura política i social, per tant el tema de
la llibertat i del poder és una constant. Ambientat en els anys previs a la Revolució
Francesa (un paral·lelisme amb la transició i els canvis que s’esperaven).
Eixos temàtics: és primordial la diferenciació de classes socials on cadascú té un rol
determinat; el fet que se situe en l’època de la Revolucó Francesa no és de bades, és
una època en què es defensava la igualtat i atacava la jerarquia del poder de l’Antic

11
Règim, per tant, pretén fer reflexionar l’espectador en aquests aspectes. El segon eix
temàtic important recau en la metateatralitat, parlar de teatre amb el mateix teatre, els
límits de la realitat i la ficció, entre teatre i realitat, i com aquesta segona supera la
primera. Finalment, el tercer eix és la línia entre el bé i el mal, que el marqués interpreta
a la seua manera.
Personatges: només n’hi ha dos: el marqués i l’actor, Gabriel Beaumont. Però apareix
un desdoblament (engany) del marqués com a criat. Només hi ha un espai i un període
de temps molt curt. El marqués és un personatge complex, culte, apassionar, calculador,
mentre que Beaumont és un perfeccionista i apassionat del seu art. És també ambiciós
i confiat.
Acció in crescendo: els enganys i les sorpreses són ben presents. La iformació es dona a
mesura que ocorre. L’espectador se n’assabenta al mateix temps que el personatge
Beaumont. Quatre moments: la disfressa o la broma del marqués (primer engany);
primera escenificació de Gabriel (suposat enverinament); segona escenificació (intents
de salvació) i l’explicació final.
Temps i espai: ambientada a París en 1784, la França prerevolucionària. Això es veu
reflectit en les diàlegs i en referències a autors d’aquella època com Diderot. L’espai és
un palau rococó. No hi ha divisions estructurals, és una acció contínua, en un únic espai
i de durada breu. Hi ha elements vinculats al desenvolupament que van apareixen a poc
a poc, la disfressa, les begudes, el guió, l’antídot i el rellotge d’arena. Tot dissenyat per
a provocar un in crescendo que crea tensió fins al final.

Y COLORIN COLORADO, LA LITERATURA SE HA ACABADO!!!

ÀNIMS, BONIQUES I BONICOS, HO FAREU DE PUTA MARE!!

12