LA LITERATURA DELS ANYS 20 I 3O: BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL

Després de l’esgotament del Noucentisme i del desenvolupament de les

avantguardes, durant els anys 20 i 30 del segle XX la literatura catalana va viure un
procés de renovació dels diferents gèneres, així com la irrupció d’un seguit d’autors.

Malgrat la neutralitat que va mantenir Espanya a la Primera Guerra Mundial, fou una
època de gran agitació social i d'inestabilitat política. L'any 1923, el cop d'Estat de
Primo de Rivera instaurà una dictadura que va finalitzar el 1930, amb la proclamació
de la Segona República (1931-1936). Durant el període republicà, a Catalunya
s'instituí la Generalitat i un Estatut d'Autonomia que va permetre recuperar el
projecte polític i cultural iniciat pel Noucentisme. La normativització de la llengua ja
és un fet amb l'obra de Pompeu Fabra, i l'Institut d'Estudis Catalans promou la
recerca científica i la normalització lingüística. Malgrat això en el segle XX, s'inicia
una greu crisi del gènere novel·lístic a tot Europa, això fa que el món de l'art vacil·li i
hagi de fer un considerable esforç per ressituar la literatura en general, i
especialment la novel·la, no té ja la missió de retratar la realitat, sinó que ha de
cercar un nou sentit. D'aquí sorgirà la novel·la psicològica, el gran repte de la qual
era mostrar cada vegada millor l'interior dels personatges, el motiu ocult del seu
comportament, els seus desitjos i les seves pors... en resum, tot allò que no pot
recollir el periodisme. S’hi analitza i explica el món interior dels personatges:
desenganys amorosos, inadaptació a la realitat, el sexe... Incorporen tècniques de la
novel·la europea: trencament del fil narratiu amb avanços i retrocessos en l'espai i el
temps, ús del monòleg interior, desapareix la veu narradora, reproducció lliure de la
consciència del personatge, sense mediacions, explicació del caràcter dels
personatges a partir de les teories del psiquiatre Sigmund Freud.

Pel que fa a la poesia en el primer terç dels segle XX, les avantguardes van
determinar la trajectòria d'una bona part dels poetes catalans. Però d'altres poetes
van explorar camins diferents, seguint la tradició d'un important moviment poètic que
va sorgir a França a mitjan segle XIX: el simbolisme. L'obra dels simbolistes i dels
seus continuadors, que constitueixen el corrent postsimbolista, va exercir una
decisiva influència en la poesia catalana del Noucentisme i dels anys trenta. Els
poetes busquen elaborar una poesia pura, perfecta i deslligada de la vida real, en
què la bellesa es manifesti en valor simbòlic i la musicalitat de les paraules. És una
poesia hermètica que fa del llenguatge un mitjà que proporciona sensacions i que
acosta la poesia a la música.

Destaquen, especialment per la influència del simbolisme i la poesia pura, els

poetes Carles Riba i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel neix a Palma l’any 1913 i mor al Brull (Osona,
Catalunya), l’anys 1938, fpu poeta, assagista i traductor.

Cursà els estudis primaris en un col·legi religiós i els secundaris a l'Institut Balear, on
fou deixeble de Gabriel Alomar (poeta, prosista i assagista), que influí en la seva
vocació literària i l'animà a col·laborar a la premsa local.

Va començar estudis universitaris de Filosofia i Lletres a Barcelona i els abandonà

pels de Romàniques (Filologia). Ingressà a la residència d'estudiants, on conegué el
poeta Salvador Espriu.

Durant aquests primers anys publica vint-i-sis poesies, simples provatures que, com
a tals, exclourà dels seus llibres posteriors, i seixanta articles.

El 1933 apareix el seu primer llibre, Nou poemes, en una edició limitada de cent
exemplars, on ja es mostrarà adscrit als nuclis renovadors de les més modernes
escoles líriques: concretament la poesia pura, utilitza una sintaxi basada en la frase
breu i tallant, d'un ritme prosaic, amb imatges originals i en una línia avantguardista.

Un any més tard (1934) va publicar Quadern de sonets: s’hi incorpora el

conceptisme de l'estètica del poeta barroc castellà Góngora i el preciosisme fruit de
la imitació dels models barrocs (motius i imatges). Mostra un concepte molt lliure del
sonet.

Acabada la carrera, es traslladà a Madrid per preparar la tesi doctoral, sobre l'estil
de Gracián, que alternarà amb l'ensenyament i la redacció d’assaigs sobre
escriptors castellans.

Va esclatar la guerra civil mentre preparava oposicions per a adjunt de càtedra

d'institut, de manera que va tornar a Barcelona, on el varen cridar a files, tot i que
aviat es llicencià per raons de salut.

A finals de desembre és traslladat al sanatori del Brull, al Montseny, on morí el 5 de

gener de 1938 a causa d'una tuberculosi

Pòstumament el 1938, va ser publicat un altre volum de poemes, lmitació del foc,
que inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: "Fira encesa", "Rosa secreta" i
"Arbre de flames". Imitació del foc es considera un llibre determinant en la poesia de
postguerra i és la consolidació d’un estil que ja havia caracteritzat en els poemaris
anteriors de l’autor i que es caracteritza per aquesta diversitat d’influències: el
neopopularisme (el gust per la cançó popular), l’interès especial pel barroc castellà
de Góngora i pel barroc català de Francesc Vicenç Garcia, la poesia de la
Generació del 27 espanyola, l'avantguardisme de l'època de la Primera Guerra
Mundial (sobretot el surrealisme), el postsimbolisme, vinculat a la poesia pura, que
expressa idees abstractes mitjançant imatges i un llenguatge poètic molt elaborat,
hermètic i pur. La simbologia del foc destaca en el món poètic de Bartomeu
Rosselló-Pòrcel. El vent i la llum són dos símbols complementaris del foc. El primer
revifa el foc i l’alimenta. El segon neix del foc i permet veure la veritat de les coses.

El foc per a Rosselló és la purificació, la lluita de contraris, llum, vida, ascensió,

moviment. Aquesta visió del foc el connecta directament amb un filòsof presocràtic,
Heràclit, el qual trobava en el foc una unitat superadora de tots els processos de
canvi que mostra la realitat.

El vent és un altre símbol que apareix amb gran freqüència a Imitació del foc, i
esdevé un element vivificador de la realitat i l'existència, mentre que l'absència de
vent es relaciona amb la mort. La llum, d'altra banda, és fruit del foc, i creix amb el
vent: és el tercer símbol fonamental d'aquesta visió del món, i és present en els
moments de màxima exaltació.

Així la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel es va nodrir d’aquests agitats i fructífers

anys de corrents estètiques i inestabilitat política- des de la Dictadura de Primo de
Rivera a La República i finalment la Guerra Civil (1936-1939). Així doncs,
Rosselló-Pòrcel va beure de les tendències surrealistes, la concepció d’una poesia
pura derivada d’un postsimbolisme essencial tot passant per certes tendències
neopopularistes.