El Modernisme: 
Introducció:
El Modernisme és un moviment cultural occidental que es manifesta en totes les arts i està
vinculat a les transformacions de la industrialització. A la Península, va néixer en el si d’un
entorn social convuls després de la pèrdua definitiva de les últimes colònies espanyoles l’any
1898, el desenvolupament de les reivindicacions revolucionàries obreres i una arrelada crisi
econòmica, que va accentuar el malestar en la societat en general. A Catalunya, el moviment
es va iniciar l’any 1892 amb la celebració de la primera festa modernista de Santiago Rusiñol
al Cau Ferrat de Sitges i va finalitzar entre l’any 1906 amb l’aparició del Noucentisme, nou
moviment literari i el 1911 amb la mort de Joan Maragall.

Així es va iniciar la figura del modernista, joves intel·lectuals que compartien una
insatisfacció enfront la realitat que els envoltava, una voluntat de renovació del país i una
preocupació per la sistematització de la llengua catalana que es manifestava en una vocació i
dedicació plena per l’art i una vida marginal i bohèmia. Però no tots practicaven la bohèmia
de la mateixa forma, la bohèmia daurada era la dels artistes que pertanyien als sectors socials
més afavorits com Santiago Rusiñol, i la negra era la que vivien aquells que no disposaven de
recursos econòmics familiars com és el cas de Joan Puig i Ferreter. Aquests intel·lectuals
s’agrupaven al voltant de la revista l’​Avenç i​ en tertúlies en bars com el d’Els Quatre Gats.
Les principals influències del Modernisme català van ser el simbolisme (en l’ús dels
símbols), el parnassianisme (en l’art per l’art), el vitalisme de Nietzsche, el decadentisme (en
l’enfrontament de l’artista amb la societat i la creació de paradisos per refugiar-se) i el
prerafaelitisme (en el culte a la bellesa i el referent en l’Edat Mitjana).

El Modernisme català passà per dues etapes, la primera va des de la primera festa modernista
el 1892 fins a l’aparició de la revista ​Joventut l’any 1900, l’objectiu era renovar la cultura
catalana i acostar-se a Europa. Especialment en aquesta primera etapa el modernisme va
presentar dues posicions: una el regeneracionisme, on l’intel·lectual volia regenerar la
societat mitjançant l’art i l’altra l’esteticisme, on l’intel·lectual cercava l’evasió en la bellesa
artística. És una etapa de formació, més agressiva que la següent, on els modernistes volen
posar-se al dia i acostar-se a la literatura que s’està fent a Europa. La segona i última etapa
va des de l’aparició de ​Joventut fins a la mort de Joan Maragall el 1911 i se la coneix com
“l’etapa de plenitud” perquè el moviment va començar a gaudir d’un cert reconeixement i
prestigi en la societat catalana.

Poesia modernista: Joan Maragall

En la poesia modernista es diferencien dues corrents: una de caràcter espontaneista
caracteritzada per la seva autenticitat, la forta influència del vitalisme nietzschià, tractar
temàtiques relacionades amb la natura, la societat i el civisme i la participació del poeta com
a líder intel·lectual. L’altre, influïda pels nous corrents que cercava principalment la
renovació del llenguatge poètic, l’artifici i el rigor formal.

En el gènere de la poesia destaca especialment la figura de Joan Maragall, qui va complir a la

perfecció l’objectiu d’obrir la literatura a l’actualitat europea. Maragall va néixer en una
família burgesa, i va rebutjar continuar amb el negoci familiar. Ell s’adscriu a la poesia de
caràcter espontaneista, en la seva teoria de la “paraula viva” propugnava una relació estreta
entre els sentiments i la naturalesa i defensava que el poeta, un ésser “inspirat per les muses”
havia d’escriure en el moment espontani d’inspiració que apareixia “dictat per una veu
interior”, ell considerava al poeta com un ésser elegit. Encara que és l’autor d’alguns dels
poemes clàssics de la literatura catalana com ​La vaca cega, Oda a Espanya i ​Oda a
Barcelona entre altres, la seva obra poètica és relativament breu i comprèn cinc llibres:
Poesies, Visions & cants, Les disperses, Enllà ​i​ Seqüències​.

Teatre modernista: Santiago Rusiñol

El teatre era el gènere literari preferit per excel·lència, ja que, combinava en un sol gènere
totes les arts. Existien dos models de teatre: per un costat el teatre d’idees característic per les
seves obres crítiques amb una voluntat regeneradora i per l’altre costat, el teatre simbolista,
amb una clara voluntat estètica. En el teatre destaca la figura de Santiago Rusiñol, que
pertany al corrent de teatre simbolista.

Rusiñol nasqué en el si d’una família de l’alta burgesia catalana i conreà la pintura,

l’escultura i l’escriptura, encarnant la figura de l’artista total i sent un clar exemple de la
bohèmia daurada. Fou un dels principals precursor del Modernisme a Catalunya a més a més
de ser l’organitzador de les Festes Modernistes de Sitges. Va deixar l’empresa familiar per
dedicar-se totalment a l’art i va destacar en la pintura i la literatura amb una clara preferència
pel gènere del teatre que concebia com una mostra d’art total. La seva producció teatral
reuneix obres com ​Cigales i Formigues, L’alegria que passa o ​L’hèroe però la seva obra més
coneguda, ​L’auca del senyor Esteve,​ representa amb diferents personatges l’enfrontament
entre l’artista i la societat.

Novel·la modernista: Víctor Català

El gènere novel·lístic estava passant per un període de decadència, degut a que la novel·la,
que fins llavors seguia els esquemes realistes, havia set molt qüestionada. Les obres
modernistes plantejaran la lluita d’un individu contra la societat a través de l’expressió d’una
realitat que va més enllà que els sentits. En aquest gènere destaca la figura de Caterina Albert.

Víctor Català pseudònim de Caterina Albert i Paradís fou una escriptora modernista filla
d’una família rural. Es va donar a conèixer en els Jocs Florals d’Olot, on es va premiar el seu
monòleg La infanticida​, però en adonar-se’n el jurat qui era l’escriptor, es va causar un gran
escàndol pel fet que no estava ben vist que una dona tractés temàtiques tan violentes. Així,
amb la finalitat de poder escriure lliurement va rescatar d’un personatge d’una novel·la seua
inacabada el nom de Víctor Català, pseudònim pel qual se la coneix. La seva obra es recull en
dos períodes: el seu primer i més productiu període fou amb les obres ​Solitud, Ombrívoles ​i
Caires Vius que fins i tot van constituir un gènere propi, el del “drama rural”. Després de la
seva publicació Caterina Albert va iniciar un llarg període de silenci fins a la seva reaparició
amb l’obra ​Un film (3000 metre).​