La grafia dels sons i el valor fònic de les lletres.

L’ortografia catalana s’ha establert procurant que l’escriptura representi la màxima

correspondència amb les pronúncies dels diferents parlars, tenint en compte,
complementàriament, els criteris etimològics i les tradicions gràfiques. Per aquest motiu, la
correspondència entre la grafia i la pronúncia presenta algunes divergències.

Les lletres i els sons se solen fer correspondre les unes amb els altres, conjuminant, en la
mesura que és possible, la variabilitat de la parla amb la fixació de l’escriptura. Per això, es diu
que la grafia bàsica o corrent del so [t] és t (prescindint del fet que, en mots com fred o verd, el
so [t] s’escriu d i no t), i que t se sol llegir [t] (malgrat que en atles o setmana es pronuncia [l] i
[m], respectivament, o que en coent o molt es pronuncia o no segons el parlar). Les excepcions
són freqüents i plantegen sovint dificultats pràctiques en l’escriptura i la lectura perquè la
correspondència entre els sons i les lletres no és biunívoca:

a) Hi ha grafies desproveïdes de valor fònic (hom en diu també lletres mudes), com
ocorre amb la h en els mots hom ‘un, algú’ i ohm ‘unitat de resistència elèctrica’, que tenen
tants sons com om ‘arbre caducifoli’. En un curt nombre de casos, però, com ehem, ha! ha! ha!
(expressió que imita una riallada), halar o hawaià, la h es pronuncia com una aspiració ([h]). A
fi de mot, determinades lletres no representen cap so en la major part dels parlars, per bé que
no en tots: flor, dir; malalt, punt; fecund; camp; tomb.

b) Una mateixa lletra pot correspondre a sons diferents, com es pot veure en cada s de
sosa (la primera, sorda, i la segona, sonora), i lletres diferents es poden pronunciar amb un
mateix so, com mostra cada [s] de soci. Hi ha lletres, com la e, que representen fins a tres sons
diferents: [e], [ɛ] i [ə], alhora que algun cas, com la lletra r, pot representar dos sons, com en
rere (el primer, vibrant, i el segon, bategant), o no pronunciar-se, com la primera r de prendre,
segons el parlar.

c) Hi ha sons que són representats per grups de dues lletres (dígrafs), com és el cas del
so [ɲ] (nasal palatal), representat pel dígraf ny en un mot com any. Així mateix, hi ha lletres
que representen grups de sons, com és el cas de la lletra x a saxó ‘de Saxònia’, que representa
[ks], la mateixa seqüència de sons que els grups cs i cc de sacsó i secció; en canvi, a examen
representa el grup [gz], com al mot èczema.

Els dígrafs

Com hem dit més amunt a propòsit de la correspondència entre sons i lletres, hi ha
determinats sons que no es representen mitjançant una sola lletra, sinó amb una combinació
de dues, els dígrafs. Un dígraf és un grup de dues lletres que representa un únic so
consonàntic:

gu [g]: guerxo, guix, orgue, àguila

ig [t͡ʃ]: assaig, safareig, roig, enuig

ix [ʃ]: ruixat, vaixell, teixit, això, feixuc, oixque, peix, coix

ll [ʎ] llarg, llum, collir, colltort, enlloc, ratlla, pell, ull

 ny [ ɲ] nyap, plànyer, companyia, ronyó, banyut, lluny

qu [k] queixa, quiet, roques, aquí

rr [r] terra, corre, barri, ferro, arruga

ss [s] missa, classe, possible, nassos, assumpte

El dígraf gu representa el so [g] davant d’una e o d’una i: guerra, guitarra, lloguer,

aconseguir. En els altres casos, gu són dues lletres que representen dos sons successius: guant,
Igualada, linguograma, agut, exigu.

El dígraf ig representa el so [t͡ʃ] darrere d’una vocal tònica que no sigui i en final de mot o
de radical en els casos en què alterna amb els sons [ʒ] o [dʒ͡ ] en el mateix paradigma flexiu o
en els mots derivats: assaig (cf. assajar), lleig (cf. lletja), boig (cf. boja, embogir), rebuig (cf.
rebutjar); Puigcerdà, Puigmal, Puig-reig. En els altres casos, ig són dues lletres que representen
dos sons successius: mig, desig [itʃ]; digne, ignorar [iŋ] o [ig].

El dígraf ix representa el so [ʃ] darrere de les vocals a, e, o i u en aquells parlars en què la

i no es pronuncia: caixa, peix, coixí, dibuix. En els parlars en què ix no és un dígraf, la pronúncia
d’aquests mots és ca[jʃ]a, pe[jʃ], co[jʃ]í, dibu[jʃ].

En els altres casos, ix són dues lletres que representen dos o tres sons successius: clixé,
Flix, Ixart, mixeta [iʃ]; fixar, prolix [iks]. En la seqüència guix, en què hi podria haver
concurrència de dos dígrafs, gu i ix, gu representa el so [g] (com en guerra) i ix, els dos sons
successius de [i] i de [ʃ] (com en clixé): guixaire, enguixar, Guíxols.

Els dígrafs ll i ny representen, respectivament, els sons [ʎ] i [ɲ]: llei, fulla, perill; nyora,
senyal, lluny.

La seqüència ll pot tenir altres pronúncies en manlleus no adaptats com ara collage, krill
[l] o allegro [ll].

En mots de procedència forana com pinyin o Netanyà, les dues lletres n i y en contacte
es llegeixen com a consonants independents i no com en el dígraf ny.

El dígraf qu representa el so [k] davant d’una e o d’una i: quedar, quinze, esquerra,

tranquil. En els altres casos, qu són dues lletres que representen dos sons successius: quatre,
Lasquarri, quota.

Els dígrafs rr i ss representen, respectivament, els sons [r] i [s] entre vocals a l’interior de
mot: terra, arribar, sorrut; classe, missió, tossut.

També es poden considerar dígrafs els grups consonàntics que representen els sons
africats, malgrat que es realitzin sovint en dos moments articulatoris:

tg [d͡ʒ] metge, heretgia

tj mitja, pitjor, fetjut

ts [ t͡s] tsar, potser, lletsó

 tx [t͡ʃ] txec, dutxa, botxí, matxo, cautxú, despatx, esquitx

tz [d͡ʒ] atzar, setze, etzibar, horitzó, atzur.

Els grups tj i tg representen el so [dʒ͡ ] davant de a, o o u i davant de e o i,

respectivament: mitjà, pitjor, corretjut; coratge, heretgia.

Els grups ts i tz representen, respectivament, els sons [ t͡s] i [dʒ͡ ]: tsar, potser, lletsó;
atzar, dotze, metzina, horitzó, atzur.

El grup tx representa el so [t͡ʃ] a inici o en interior de mot: txec, butxaca, cotxe, matxo; i
en final de mot o de radical, quan alterna amb el mateix so [tʃ] ͡ en el mateix paradigma flexiu o
en els mots derivats: despatx (cf. despatxos), esquitx (cf. esquitxar).

També es pot considerar dígraf el grup consonàntic sc, que en molts cultismes
representa el so [s] davant d’una e o d’una i: ascensor, escena, piscina.

A més, el dígraf kh s’empra per a representar el so [x] de certs mots provinents de

llengües d’alfabet diferent del llatí, com ara el grec, el rus o l’àrab: khi, khàzar, sikh, Txékhov,
Khomeini, Kazakhstan.

Antigament s’usava el dígraf ch en posició final per a representar el so [k], que es

conserva en grafies tradicionals de noms de llinatge o cognoms: Aymerich, Bosch, Domènech,
Estruch, Folch, March, Pitarch, Poch, Reixach, Rossich.

No es consideren dígrafs:

a) Els grups consonàntics com ng o nt en sangtraït i cent quan s’elideix la darrera de les
consonants (sa[ŋ]traït, ce[n]).
b) Alguns grups consonàntics en obertura sil·làbica com bd, cn, ct, ft, gn, mn, pn, ps, pt
o tm, propis de cultismes (bdel·li, Cnossos, ctenòfors, ftàlic, gnòstic, mnemotècnic,
pneumònia, psíquic, metempsicosi, psalm, pterodàctil, Ptolemeu, tmesi), que en
català es conserven.
c) Els grups gràfics propis d’altres llengües presents en manlleus no adaptats i en
derivats de noms propis estrangers (apartheid, au-pair, chardonnay, edelweiss,
freelance, jazz, kirsch, leishmaniosi, mousse, nietzscheà, pizza, playback,
shakespearià, zoom).