Professional Documents
Culture Documents
Tema 16
LES CONVENCIONS
DE LA LLENGUA ESCRITA.
ORTOGRAFIA.
PUNTUACIÓ I SINTAXI.
LA DISTRIBUCIÓ DEL TEXT EN L’ESPAI
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
ÍNDEX
2. Ortografia
2.1. Ortografia de les vocals
2.2. Ortografia de les consonants
2.2.1. Oclusives
2.2.2. Fricatives
2.2.2.1. Labiodentals
2.2.2.2. Alveolars
2.2.2.3. Palatals i grups africats
2.2.3. Nasals
2.2.4. Laterals
2.2.5. Vibrants
2.2.6. La hac
2.3. L’apostrofació
2.4. L’accentuació gràfica i la dièresi
3. Puntuació i sintaxi
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
BIBLIOGRAFIA
PALMADA, B., Fonologia del català: els principis generals i la variació, Ed. UAB,
1994.
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
2. Ortografia
A l’hora d’ésser posada per escrit, la llengua catalana ho fa per mitjà de tres
menes de signes gràfics: les lletres pròpies, les lletres modificades i els grups de
dues lletres.
- Les lletres pròpies són 26 incloent-hi la k, w i y que només s’usen en certs
mots forasters
- Les lletres són modificades pels accents oberts i tancats i la dièresi. També
inclourem la ç i la l·l. En realitat el punt volat no modifica sinó que separa dues
lletres consecutives.
- Grups de dues lletres:
a) Els que sempre funcionen com a dígrafs, dues lletres que representen un sol
so: ny, ll, rr, ss, tg, ts, tx, tz.
b) Funcionen con a dígrafs en determinades ocasions: gu, qu, ig, ix.
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
2.2.2. Fricatives
2.2.2.1. Labiodentals (f, v)
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
B V
-Davant l, r: moble, poble arbre,... -Darrere n: canvi, conversació,
exceptuant Vladimir. etc.
-darrere m: embenar, ambiciós, etc., -Alternant amb u: nevar-neu,
excepte els compostos com tramvia, blava-blau,...
triumvir. -Desinències de l’imperfet
-Alternant amb p: saber-sap, d’indicatiu: -ava, -aves, -àvem,
lobató-llop,... -àveu, -aven.
Z S
A principi de mot: zero, zona, zebra...
Alguns mots d’origen grec: amazona, Entre vocals: casa, riquesa, pisos,
esquizofrènic, bizantí...; els compostos empresa,
de rizo- zoo-, -zoic, -zou, -zoide, -zoari. llisa, seriosa, grisor...,
també en nazisme, Ezequiel, etc. exceptuant
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
S SS
A principi de mot: savi, senyor...
Després dels prefixos: a-, ante-, anti-,bi-, Entre vocals: possible, interessant,
contra-, entre-, di-, hendeca-, hipo-, abadessa, pleníssim...
mono-, para-, poli-, pre-, sobre-, supra-, exceptuant
tri-, tetra-, uni- i en els compostos com
fotosíntesi, uníson, homosexual, Hem de tenir en compte els prefixos
vivisecció, para-sol, boca-sec... acabats en -: as-, dis-, pres-, pros-, res-.
A fi de mot: nas, gos, congrés, arròs, etc. Nassos, gossos, congressista, arrossos,
etc.
Entre consonant i vocal: cansar, salsa...
Ç C
Davant a (caça), o (cançó), u (vençut). Davant e (ceba), i (civil).
A fi de mot: feliç, venç, audaçment... Als nexes –cc- (accedir), -xc- (excedir),
-sc- (ascensió), etc.
El so compost de x:
En els mots presos del llatí i del grec la lletra x representa un so compost que
pot ser:
1. Sord (ks)): màxim. Sintaxi, índex, explosió, luxe...
2. Sonor (gz): mots començants per ex: examen, exemple, exercici, èxit...
2.2.2.3. Palatals i grups africats (j, g, tj, tg, x, ix, tx, ig)
J G
Davant a, o, u: pluja, jove, just, etc. Davant e, i: pluges, gener, girafa, pàgina,
-Els nexes: -jecc- i –ject-: injecció, etc.
subjecte
-El verb jeure exceptuant
-Els mots: jerarquia, jeroglífic, Jeroni,
jersei, majestat
-Noms hebreus: Jesús, Jeremies,
Jerusalem...
X IX
-A principi de mot: xarop, xifra, xofer, -Darrere les vocals:
xuclar,... a: baixar, caixa, calaix,...
-Darrere i: guix, clixé, bixest, etc. e: reixa, peix, eixam,...
-Darrere u semivocal: rauxa. Disbauxa, o: moixó, cartoixa,...
etc. u: maduixa, gruix,...
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
TJ TG
En posició intervocàlica davant les En posició intervocàlica davant les
vocals a, o, u: platja, lletja;... i en els vocals e, i: jutge, formatge, platges,
verbs: desitjar, jutjar, rebutjar, viatjar, etc. rellotge, etc.
M N
Davant b, p m: ombra, company, Davant v: canvi, invent, enveja; etc.,
immens..., excepte en els compostos excepte en els compostos com: tramvia,
com: benparlat, enmig, tanmateix, etc. circumval·lació,...
Davant f: simfonia, circumferència,
pamflet, etc.
R RR
-A principi de mot: ric, roca,... -En posició intervocàlica: carro, arròs,
-Després de consonant: folre, Manresa, etc., excepte en els compostos com:
etc. monorim, autoretrat, contrarestar,
extraradi, multiracial, pregonà,...
2.2.6. La hac
La lletra H representava en llatí un signe d’aspiració. En català, la hac només
té encara aquest valor en les onomatopeies (ha ha, ehem,...) i en els manlleus
(hippy, hobby, etc.).
Tret d’aquests casos utilitzem la hac amb un valor purament etimològic en
mots provinents del llatí (herba, home, hora,...), del grec (hectòmetre, hegemonia,...)
o d’altres llengües (harem, handicap, hotel, etc.).
La hac quan es troba entre vocals assegura el manteniment del hiatus com
cohesió i vehicle.
En general, l’ortografia de la hac coincideix amb la del castellà (hàbil, història,
inherent, exhala, etc.), però hi ha unes quantes discrepàncies:
S’escriuen amb h mots com: ham, hivern, harmonia, ahir, subhasta, hendeca-...
S’escriuen sense h mots com: avui, orfe, orxata, os, ou, coet, truà...
2.3. L’apostrofació
L’apostrofació és un cas d’elisió d’una vocal, però de manera que aquesta
elisió resta marcada en l’escriptura. Els mots que podem apostrofar són: els articles
el i la, la preposició de i els pronoms febles.
1. Els articles el, la
S’apostrofen davant de mot començat per vocal o hac. Ara bé, l’article la no
s’apostrofa si el mot següent comença per i, u àtones; tampoc en casos com: la ira,
la asimetria, la anormalitat, la Haia, la una (si es refereix a l’hora), la a, la essa...
(noms de lletres), ni quan la –h és aspirada.
2. La preposició de
També s’apostrofa quasi sempre. Les úniques ocasions en què no ho fan són:
davant dels noms de lletres i davant dels mots quasi sempre estrangers, que
comencen per hac aspirada.
3. Els pronoms febles
Els pronoms febles em, et, es, el/la, en elideixen la vocal davant d’un verb
començat en vocal o hac: m’agafa, t’agafa, s’agafa, l’agafa, n’agafa.
El pronom la no s’apostrofa si el verb comença per i-, u-, hi-, hu- àtones: la
uneixen, la hissen, la humilien.
Els pronoms febles em, et, es, el, ens, els, en suprimeixen la vocal quan
s’uneixen d’una forma verbal acabada en vocal: dóna'm, torna’ns, agafa’t, mira’l,
veure’ls.
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
Regles d’accentuació:
a) Els monosíl·labs no solen accentuar-se: pa, vi... el català, però, té molts
monosíl·labs i gran quantitat d’ells a causa de l’evolució des del llatí, són
completament iguals, si no fonèticament almenys sí que ho són en
l’escriptura, per tal de diferenciar aquests significants idèntics la gramàtica
recorre als accents diacrítics, així, significants iguals per a significats diferents
com ara deu (divinitat) i deu del verb deure, es diferencien marcant amb un
accent el primer: déu.
b) Polisíl·labs aguts, els que la darrera síl·laba és la que rep la major intensitat
de veu. En aquest grup s’accentuen els mots que acaben en: vocal, as, es, is,
os, us, en, in.
c) Polisíl·labs plans: aquells que reben la major intensitat en la penúltima
síl·laba. En aquest grup s’accentuen totes les paraules que no acaben en cap
de les terminacions esmentades en el grup anterior.
d) Polisíl·labs esdrúixols: els que reben la major intensitat de veu en qualsevol
síl·laba anterior a la penúltima. En aquest grup, a causa de la quantitat
relativament reduïda de mots que s’hi encabeixen, s’accentuen totes les
paraules.
-mots començats pels prefixos anti-, co-, contra-, re-, semi-, seguits de vocal:
coincidència, reunir
-en els temps futur, condicional, infinitiu i gerundi dels verbs acabats en vocal ir:
agraït però agrair.
3. Puntuació i sintaxi
La coma
És un signe de pausa menor, però “major” i “menor” són conceptes relatius.
Quan un element de l’oració ha restat desplaçat del seu lloc habitual, la pausa que hi
ha entre aquest element i la resta de l’oració s’assenyala amb una coma. Els
desplaçaments produeixen dos efectes:
a) l’element desplaçat és d’alguna manera un element ja conegut o
pressuposat, és a dir, l’oració no afirma res sobre aquest element, el qual
diem que està tematitzat. En aquest cas hi ha la duplicació pronominal de
l’element desplaçat. Exemple: no li hem de donar res, a en Miquel.
b) L’element desplaçat, al revés d’abans, és ara especialment remarcat per la
força de la veu: es diu que està precisament focalitzat. En aquest cas no hi
ha duplicació pronominal.
Aquest és la teoria. En les focalitzacions la coma no presenta excepcions. En
les tematitzacions, tampoc no hi ha gaire problema teòric ni pràctic quan hi ha
desplaçament a la dreta: la coma hi és de rigor. Però amb els desplaçaments a
l’esquerra la pausa probablement està poc o molt afeblida en molts casos.
Ens hem de parar una mica en el subjecte de l’oració. En principi ni el
subjecte ni els complements no poden separar-se del verb amb comes. Però en
algun cas sí que podem posar coma entre el subjecte i el verb. Almenys en els casos
següents:
a) Quan el subjecte és molt llarg o complex. “Llarg” o “complex” vol dir
aproximadament una de tres coses: primera, que el subjecte és ell mateix una
oració. Segona, que consta d’un nucli i un complement llarg. Tercera, que el
subjecte és una coordinació de membres una mica llargs.
b) Quan el subjecte està tematitzat.
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
Els incisos:
Se sol prendre amb el següent significat: “fragment d’una seqüència que es
pot suprimir (juntament amb els signes de puntuació que el delimiten) sense que la
seqüència quede afectada ni el seu significat ni en la seua estructura sintàctica”. Els
incisos tenen autonomia prosòdica i per tant, es col·loquen entre comes o bé entre
parèntesis o entre guionets. Així un incís que estableix el màxim allunyament del
sentit del discurs, el tanquem amb els parèntesis; és un aclariment breu, una
informació complementària, una informació que l’autor considera accesòria.
També usem els parèntesis per acotar dades biogràfiques o d’esdeveniments;
a més, en els textos teatrals s’utilitzen per acotar l’acció.
Quan l’incís indica un contrast sobre el qual es vol cridar l’atenció del lector, el
podem tancar amb guions; els guions marquen un canvi brusc des del punt de vista
sintàctic i des del semàntic destaca una observació, un comentari o una ironia.
Les comes indiquen que l’incís està més lligat al sentit del discurs. A diferència
dels incisos marcats per parèntesis o guions, aquests estan relacionats
necessàriament amb el context i lligats a la sintaxi del fragment.
Sovint, es prefereixen els parèntesis o els guions a les comes quan l’oració on
es troba l’incís és llarga i conté comes que realitzen altres funcions.
Els circumstancials:
La coordinació més clara es dóna entre elements màximament homogenis o
anàlegs que formen sèrie: els dos últims elements de la sèrie van units per i o bé o i
els altres per comes.
Si els membres de la sèrie són complexos internament, la coma pot precedir
també el que porta la conjunció.
Exemple: Vam eixir de bon de matí perquè sabíem que allà dalt les bromes
gasten males bromes, i vam seguir el ritme previst, malgrat que dúiem criatures.
O bé pot ser necessari subdividir el conjunt amb el punt i coma. No és cert,
doncs, de manera absoluta que la i i la o eliminen la coma de la seua esquerra com
és brama escolar.
Els membres units per ni poden o no portar la coma; depén dels factors de
sempre: llargada o complexitat dels elements o voluntat de marcar o no marcar un
contrast o una pausa més forta. Amb però i sinó passa el mateix: en principi sembla
millor posar-hi coma; però depén novament dels factors expressats i del fet que hi
haja més o menys compenetració entre els elements units amb aquestes
conjuncions.
Les conjuncions i i o sovint no uneixen membres tan anàlegs o equivalents
com hem vist, i aleshores tampoc no tenen el valor tan neutre de conjuncions
coordinatives (suma) i disjuntives (equivalència), respectivament, sinó que i pot
equivaldre a però, i per tant, i en canvi, i resulta que; i o pot significar al revés, o
altrament. En aquests casos a la seua esquerra hi ha una pausa, i la coma en dóna
compte de manera adequada.
També s’esdevé que vulguem fer remarcar individualment cada membre d’una
sèrie, i el procediment és el mateix.
Marquem amb una coma l’el·lipsi del verb en casos de parataxi o de
coordinació com els següents:
Exemple: A Lleida hi ha 525 bars; a Barcelona, 5525.
A Lleida hi ha 525 bars, i a Barcelona, 5525.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
El punt
El punt indica una pausa forta en el text, un tall prosòdic. Els fragments
separats per un punt són independents entre si, cada un té la seua pròpia unitat de
significat i unitat sintàctica. El punt s’utilitza al final d’una oració que no està
enllaçada sintàcticament amb cap altra. Si la relació que hi ha entre dues oracions
és més llunyana, aleshores fem servir el punt i apart. D’altra banda, la coma es pot
transformar en punt per raons estilístiques. En canvi, on hi escau un punt en
propietat, no hi pot anar una coma.
El punt i coma
El punt i coma marca una pausa més llarga que la coma i més curta que el
punt. L’ús més clar del punt i la coma és el que es troba en sèries llargues i
complexes o amb altra puntuació interna.
Entre els membres units per punt i coma hi ha d’haver una relació de
proximitat; i el fragment de la dreta és una mena d’observació o comentari sobre el
de l’esquerra.
En definitiva, l’ús del punt i coma és gairebé sempre una qüestió de matís: pot
significar una insistència en la pausa que hauria pogut ser de coma, o bé una
suavització de la pausa del punt.
Finalment, la distància entre el punt i la coma i els dos punts és tan tènue que
sovint es fa indistingible, sobretot, si alguna raó externa pressiona a favor de l’un i en
contra de l’altra.
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
Els claudàtors
Els claudàtors delimiten paraules, informacions o dades que estan molt
allunyades del sentit del context en què s’inscriuen i que no afecten la seua sintaxi.
Usos dels claudàtors:
a) Per indicar que ometem una part del text en una citació literal hem d’usar els
punts suspensius entre claudàtors:
“A l’endemà de matí, Tirant va anar de casa en casa [...] que tothom ferràs els
seus cavalls.”
b) Per delimitar paraules, informacions o dades que ja estan entre parèntesis:
Pierre Vilar n’ha parlat extensament (vegeu Catalunya dins l’Espanya
moderna [especialment capítol 3r]).
Les cometes
Les cometes serveixen per a distingir un fragment respecte del text general.
La funció principal d’aquestes és marcar una citació o transcripció literal:
L’entrenador ha assegurat: “Encara queden moltes jornades”.
La barra inclinada
Indica una oposició o alternança entre els elements que separa. Convé evitar que la
barra coincidesca amb el final de la ratlla. De vegades es pot substituir per les
conjuncions o, i:
El/la director/a.
---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
Contacte de signes
Signes d’entonació i signes de pausa
Els signes d’entonació posteriors eliminen sempre el punt final, però tots els
altres es mantenen.
Els signes d’entonació pertanyents a títols d’obres no afecten, és clar, el punt
final d’una frase. Per aquesta mateixa raó, una frase pot acabar amb dos signes
d’entonació consecutius si són de caràcter diferent.
La millor forma d’aconseguir una bona redacció és tindre en compte, com més
fidelment millor, la regla de les tres ces –claredat, concisió i correcció.
Hem de procurar redactar de forma clara, concisa i correcta i elaborar textos
dotats de coherència, cohesió i adequació.
a) Claredat: intenteu redactar els textos amb la màxima claredat possible. Mireu
d’estructurar la informació de forma entenedora, de manera que les dades
més rellevants aparegueren al principi de cada paràgraf. Col·loqueu els
elements de la frase segons l’ordre lògic: subjecte+verb+complements. Si heu
d’utilitzar períodes amb oracions subordinades, intenteu puntuar bé el text.
b) Concisió: procureu no enrotllar-vos en la redacció dels textos. Abans de
començar a redactar podeu fer-vos un breu esquema amb els punts o les
idees que heu de desenvolupar en la redacció. Eviteu els circumloquis i les
repeticions innecessàries, els sinònims superflus, els conceptes redundants i
els incisos que no siguen fonamentals. Si és possible, substituïu les
construccions llargues i complicades per d’altres més senzilles i curtes.
c) Correcció: heu de rebutjar la idea que la normativa i les regles de la gramàtica
s’han inventat per a fer més difícils els exàmens. Al contrari, si coneixem bé
les regles, tindrem més facilitat per a l’expressió.
D’una manera semblant, una bona presentació en un treball escrit fa pensar
que darrere hi ha una bona planificació, una estructuració del material ordenada i
entenedora, una bona manera de treballar, etc.
Una bona presentació del treball ha de tindre en compte els elements
següents:
-Identificació de l'alumne.
-Títol del treball. S’ha d’indicar en la primera pàgina. També convé remarcar els
diversos subapartats que integren el cos del treball. Quan es tracta de treballs
extensos convé fer una portada i un índex amb els diversos apartats que conté.
-Lletra llegible. La presentació és un treball mecanografiat.
-Marges i espai interlineal. Els marges han de ser generosos i el text s’ha de
distribuir a doble espai.
-Paràgrafs. Convé tindre bona cura en la distribució dels diversos paràgrafs.
-Numeració de pàgines. Cal numerar les pàgines quan es tracta de treballs de més
d’un full.
-Revisió del treball. Convé repassar el treball abans de lliurar-ne la versió definitiva,
per evitar faltes d’ortografia, d’expressió, de contingut, etc.
---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
D’altra banda, en la redacció del treball escrit cal seguir l’esquema següent:
1. Introducció. En aquest apartat cal fer una síntesi del tema del treball,
indicar els objectius que pretén assolir, la metodologia emprada, el
material utilitzat, etc.
2. Desenvolupament. Constitueix el nucli del treball: conté, doncs, l’anàlisi
detallada del tema, l’exposició argumentada de cada qüestió, etc.
3. Conclusions. És la conseqüència dels arguments exposats en el cos
del treball.
La carta
Una carta és una comunicació escrita adreçada a una persona absent. Hi ha
una notable diferència entre la carta de caràcter personal (mitjà per a l’intercanvi
d’informacions i sentiments entre dues persones més o menys allunyades
físicament; té un caràcter obert i personal) i la carta administrativa (recurs més
obert per a l’intercanvi d’informacions, consultes, etc)
Carta personal
Format: lliure.
Contingut: Els continguts d’una carta personal són indeterminables. Es pot
recomanar que se seguesca un ordre lògic en l’exposició (introducció,
desenvolupament i comiat), i es pot considerar imprescindible la consignació de la
data i del lloc des del qual s’escriu (se sol situar en la part superior del full,
generalment a la dreta) i la signatura de l’autor.
Carta administrativa
Format: El més habitual és el paper DIN A4.
Contingut: Encara que és un recurs obert a la comunicació d’informacions, té
una estructura força definida:
-Identificació del document: generalment es fa mitjançant un número de referència i,
de vegades, una expressió de la matèria de què parla. No és sempre necessària.
-Identificació de l’emissor: convé que continga tota la informació necessària perquè
el receptor de la carta puga identificar l’emissor i posar-s’hi en contacte (nom, adreça
completa, etc.). Tampoc no és sempre necessària.
-Identificació del destinatari: es pot optar per l’expressió completa del nom i l’adreça,
o bé per una expressió reduïda amb sols el nom i la localitat (perquè en el sobre ja
consta la resta de la informació).
-Lloc i data: l’expressió de la data sol fer-se completa i, igual que en la carta
personal, no ha de contenir cap preposició.
-Fórmula de salutació: la més habitual és senyor/a.
-Cos de la carta: Conté la informació estructurada lògicament en paràgrafs: un per a
la introducció, un per a la conclusió, i els que calguen per a desenvolupar el tema.
-Fórmula de comiat: la més habitual és atentament.
-Signatura: ha d’incloure la signatura, el nom i cognoms, i el càrrec o departament.
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
La sol·licitud (instància)
Sol·licitud escrita que fa un particular a l’Administració o a un organisme
competent que inicia un procediment administratiu.
Format: Estàndard (DIN A4).
Contingut: L’estructura de la sol·licitud és sempre la mateixa:
-Identificació de qui presenta la sol·licitud. Hi ha de constar el nom i cognoms de la
persona (i si és el cas, el càrrec o similar en virtut del qual es fa la sol·licitud) i
l’adreça. Quan són interessants per al tipus de sol·licitud que es fa s’hi solen afegir
altres dades com DNI, telèfon, lloc i data de naixement, etc.
-Exposició dels motius: s’hi fan constar les raons que motiven la sol·licitud. S’inicia
amb la paraula EXPOSE en majúscules seguida de dos punts. Cada motiu es
redacta en un paràgraf a part, cadascun dels quals començat amb la conjunció que
en majúscula inicial.
-Sol·licitud: s’hi fa constar allò que se sol·licita, de la manera més clara, concreta i
breu possible. S’inicia amb la paraula DEMANE o SOL·LICITE en majúscules,
seguida de dos punts.
-Lloc i data completa de la sol·licitud.
-Signatura: no cal escriure una altra vegada el nom del signant.
-Organisme o càrrec al qual s’adreça la sol·licitud: a peu de pàgina, escrit amb
majúscules.
El certificat
Document escrit per un funcionari públic competent o per una persona
autoritzada legalment que dóna fe d’un fet, del contingut d’un document o de les
circumstàncies que consten en arxius, en registres, en llibres d’actes, etc.
Contingut: L’estructura dels certificats és bastant fixa:
-Identificació de la persona que signa el certificat i el càrrec que ocupa.
-Certificació: s’inicia amb la paraula certifique destacada tipogràficament i seguida de
dos punts.
-Fórmula de certificació: de caràcter molt fix: “I perquè conste, signe aquest
certificat.”
-Datació: completa, sense cap preposició introduint el lloc ni el dia.
-Signatura: sense posar-hi el nom ni el càrrec.
-Normalment els certificats porten el segell de l’òrgan que els estén.
La convocatòria de reunió
Escrit per mitjà del qual es convoca algú a una reunió.
Contingut:
-Dades del destinatari: Nom, cognoms i càrrec del departament, si cal.
-Salutació: generalment amb la fórmula Senyor o Senyora.
-Expressió de la convocatòria i identificació de la reunió: cal fer constar qui fa la
convocatòria. Han d’especificar-se el lloc, la data i l’hora de reunió. També s’ha
d’indicar si té caràcter ordinari o extraordinari.
-Ordre del dia: llista dels temes que estan prevists tractar al llarg de la trobada.
-Comiat: generalment amb la fórmula Atentament.
-Signatura: s’encapçala amb el càrrec, després se signa, i a continuació s’escriu el
nom i els cognoms dels signants.
-Datació: consta de lloc i data completa. Es pot posar abans de la salutació o al final
del document.
---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------
TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai
El currículum
Document que conté el conjunt de les dades personals i els mèrits acadèmics
i professionals d’una persona que sol·licita un lloc de treball, una plaça, etc.
Contingut: L’estructura del currículum és força rígida:
-Dades personals.
-Formació: s’hi presenta la trajectòria acadèmica, amb els estudis realitzats i les
titulacions obtingudes, esmentant el lloc i les dates en què s’han cursat. També
s’inclouen els cursets i estudis no reglats que tinguen relació amb la plaça, fent
constar el nom, la durada, el centre, etc. Podem incloure el coneixement d’idiomes
en aquest apartat, especificant el grau de competència de cadascun d’ells.
-Experiència professional: especificació de les activitats professionals que s’han
desenvolupat, amb les dades corresponents: lloc de treball o càrrec, empresa,
període, etc. També podem incloure les investigacions desenvolupades, les
publicacions, les col·laboracions, la participació en congressos, les pràctiques, etc.
-Dades complementàries: s’hi inclou qualsevol altra informació que ens semble
interessant per al lloc a què s’aspira.
-Datació i signatura.
---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------