TEMA 16

Tema 16
LES CONVENCIONS
DE LA LLENGUA ESCRITA.
ORTOGRAFIA.
PUNTUACIÓ I SINTAXI.
LA DISTRIBUCIÓ DEL TEXT EN L’ESPAI
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

ÍNDEX

1. Les convencions de la llengua escrita

2. Ortografia
2.1. Ortografia de les vocals
2.2. Ortografia de les consonants
2.2.1. Oclusives
2.2.2. Fricatives
2.2.2.1. Labiodentals
2.2.2.2. Alveolars
2.2.2.3. Palatals i grups africats
2.2.3. Nasals
2.2.4. Laterals
2.2.5. Vibrants
2.2.6. La hac
2.3. L’apostrofació
2.4. L’accentuació gràfica i la dièresi

3. Puntuació i sintaxi

4. Distribució del text en l’espai

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

BIBLIOGRAFIA

ALARCOS LLORACH, E., Estudis de lingüística catalana, Ed. Ariel.

BADIA i MARGARIT, A., Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa,

diatòpica, diastràtica, Ed. GEC, 1994.

BARBERÀ, J. i altres, Curs de gramàtica normativa. Grau elemental, Ed. ICE,

València.

BONET, E. i altres, Manual de transcripció fonètica, Ed. UAB, 1997.

BONET, E., BONET, M. R., Fonologia catalana, Ed. Ariel, 1998.

BURGUET, F., Introducció a la fonologia, fonètica i ortografia del català, 1983.

CERDÀ, R., El timbre vocálico en catalán, Ed. CSIC.

CONCA, M., i altres, Text i gramàtica, Ed. Teide, Barcelona, 1998.

CONTRERAS, H., LLEÓ, C., Aproximación a la fonología generativa, Ed. Anagrama.

FERRANDO, A. i altres, Invitació a la llengua catalana, Ed. Gregal, 1987.

GÓMEZ, X., Fonologia articulatòria, Ed. Barcanova.

Gripau, Secretariat de Normalització Lingüística de la Universitat d’Alacant, 1998.

MARTÍNEZ CELDRAN, E., La fonètica, Ed. Ariel, 1994.

MASCARÓ, J., La fonologia catalana i el cicle fonològic, Ed. PUA,1983.

MATA, M. i altres, Quadres de fonologia catalana, Ed. Bibliograf.

MESTRES, J. i altres, Manual d’estil, Ed. Eumo, 1995.

PALMADA, B., Fonologia del català: els principis generals i la variació, Ed. UAB,
1994.

RECASENS, D., Fonètica i fonologia.

ROMEU, X., Manual de fonologia catalana, Ed. Barcanova,1983.

RUAIX, J., El català/1. Temes introductoris, fonètica i ortografia, 1991.

SOLÀ, J., PUJOL, J. M., Tractat de puntuació, Ed. Columna, Barcelona,1989.

VENY, J, Els parlars catalans, Ed. Moll, 1982.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

1. Les convencions de la llengua escrita

Cap a 1900 s’inicia un procés de normalització lingüística sense precedents,

que un dia suscitaria l’interés dels sociolingüistes de tot arreu. Ben aviat s’hi afegí la
codificació de la llengua, a càrrec de l’Institut d’Estudis Catalans: l’ortografia (1913),
la gramàtica (1918) i el diccionari (1932). Justament vers 1932 aquesta normativa
fou acceptada al País Valencià i a les Illes Balears, per més que en realitat els
escriptors ja l’observen des de molt abans. La dictadura franquista, però, va
obstaculitzar aquesta recuperació. Després, amb la democràcia la normalització és
represa i els tres estatuts aprovats a Catalunya, País Valencià i les Illes Balears
promulguen lleis de normalització lingüística.

2. Ortografia

A l’hora d’ésser posada per escrit, la llengua catalana ho fa per mitjà de tres
menes de signes gràfics: les lletres pròpies, les lletres modificades i els grups de
dues lletres.
- Les lletres pròpies són 26 incloent-hi la k, w i y que només s’usen en certs
mots forasters
- Les lletres són modificades pels accents oberts i tancats i la dièresi. També
inclourem la ç i la l·l. En realitat el punt volat no modifica sinó que separa dues
lletres consecutives.
- Grups de dues lletres:
a) Els que sempre funcionen com a dígrafs, dues lletres que representen un sol
so: ny, ll, rr, ss, tg, ts, tx, tz.
b) Funcionen con a dígrafs en determinades ocasions: gu, qu, ig, ix.

2.1. Ortografia de les vocals

La grafia A: Representa el fonema /a/ en situació tònica, quan es realitza com a so
[a]: mar, carro, etc. També representa el fonema / ǝ/ fruit de la neutralització del
fonema /a/ en el sistema àton i que es realitza com [ ǝ]: dona, illa, bena, etc.
La grafia E: Dintre del sistema tònic representa els fonemes /’e/ i /’ε/ que sonen [‘e]
(pel, premsa...) i [‘ε] (pèl, rèptil...) respectivament. Dins del sistema tònic balear
representa també la /’ǝ/ que sona [‘ǝ] (pera). Dins del sistema àton la lletra e
representa el fonema /ǝ/ fruit de la neutralització de /e/ i / ε / i que sona [ ǝ] (cotxe,
torre, quatre...)
La grafia O: Representació gràfica dels fonemes /’o/ i /’ɔ/ dintre les síl·labes
tòniques on es realitzen com a [‘o] (camió, sopa...) i [‘ɔ] (però, dona...). També
representa el fonema /u/ producte de la neutralització dels fonemes /o/ i / ɔ/ en el
sistema àton i que sempre sona [u] (ho, potser...)
La grafia I: És la representant gràfica del fonema /i/ el qual pot realitzar-se en tres
sons:
- [i]: vocal. És el so propi del fonema /i/ nucli sil·làbic (camí, triple...). També es
el so del fonema /i/ quan tot i estar en contacte amb altres vocals, no forma
diftong, exceptuant el diftong iu (ti-a, ve-í, gra-tu-ït... però ciu-tat, lliu-re...)
- [ị]: semivocal. El fonema /i/ es realitza com a semivocal i forma diftong amb la
vocal precedent: són els grups –ai (mai), -ei (llei), -oi (boina), -ui (buit).

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

-[j]: semiconsonant. So del fonema /i/ situat entre vocals [‘fe-ja] o a

començament de mot (io-de) [‘jɔde]
La grafia U: Representa gràficament el fonema /u/ i pot realitzar-se en quatre sons:
- [u]: vocal. So del fonema /u/ quan és nucli sil·làbic sense contacte amb cap
altra vocal (mula, just...). També és el so del fonema /u/ quan es troba en
contacte amb altres vocals però sense formar diftong (gru-a, re-üll...). També
és vocàlica en els diftongs decreixents –ui i –uu (buit, duus...)
- [Ų]: semivocal. So del fonema /u/ quan en els diftongs decreixents –au (pau),
-eu (deu), -iu (niu), -ou (bou), -uu (duus).
- [w]: semiconsonant. So del fonema /u/ al grup [K] o [g] + [w] + vocal i que
dóna lloc als diftongs creixents.

gua (enguany) qua (pasqua),

güe (llengües) qüe (qüestió)
güi (ambigüitat) qüi (aqüífer)
guo (paraiguot) quo (quota).

2.2. Ortografia de les consonants

2.2.1. Oclusives (p/b, t/d, c/g)
Les oclusives no presenten problemes quan es troben a començament de
síl·laba. Tothom distingeix clarament entre les parelles sonora/sorda (pis/bis,
quadre/quatre, vaga/vaca, etc.). En canvi, a fi de síl·laba esdevenen mudes (cant-
[kan], temps-[tems], fang-[fan], etc.).
A fi de mot, després de vocal o diftongs tònics s’escriu oclusiva sorda encara
que els derivats la tinguen sonora (llop-lloba, nebot-neboda, abric-abrigar, etc.),
excepte una sèrie de noms (la majoria cultismes o de procedència forastera) que
acaben en oclusiva sonora (snob, fred, demagog, etc.).
A fi de mot, després de vocal àtona o de consonant s’escriu la mateixa lletra
que apareix en els derivats: (llamp- llampec, verb-verbal, malalt-malalta, profund-
profunda, clàssic-clàssica, càstig-castigar, etc.).
Tots els noms femenins acabats en –etud, -itud (quietud, solitud, magnitud,
plenitud)
Excepcions: la primera persona del present d’indicatiu és amb –C (aprenc,
estenc, etc. Però aprenga, estenga, etc.), i els mots (ànec, càrrec, espàrrec, aràbic,
fàstic,... però aneguet, carregar, esparreguera, aràbiga, fastigós,...)
Per a saber quines oclusives s’escriuen dins d’un mot, hem d’utilitzar els
nexes següents: ab-, ob-, sub-, -bd-, cap-, -pt-, -pc-, -ps-, -pn-, ad-, -tg-, -tj-, -tll-, -tm-,
-tn-, -ts-, -tx-, -tz-, -gd-, -gg-, -gm-, -gn-, -cc-, -cs-, -ct-, -cz-.

2.2.2. Fricatives
2.2.2.1. Labiodentals (f, v)
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

La grafia f no presenta cap problema a l’hora d’escriure.

Pel que fa a la grafia v el principal problema recau en l’oposició b/v. En la
major part del nostre territori lingüístic s’ha produït una neutralització i tant b com v
són pronunciades de la mateixa manera [b]. On es produeix aquesta oposició
significativa troben parelles com vall/ball o vellesa/bellesa. Per tant caldrà fixar-se en
la normativa que regeix l’ortografia d’aquestes consonants:

B V
-Davant l, r: moble, poble arbre,... -Darrere n: canvi, conversació,
exceptuant Vladimir. etc.
-darrere m: embenar, ambiciós, etc., -Alternant amb u: nevar-neu,
excepte els compostos com tramvia, blava-blau,...
triumvir. -Desinències de l’imperfet
-Alternant amb p: saber-sap, d’indicatiu: -ava, -aves, -àvem,
lobató-llop,... -àveu, -aven.

L’ús de la b/v coincideix generalment entre les llengües romàniques, no

obstant això hem de posar atenció en els següents casos:
S’escriuen amb b paraules com Basc, bena, berbena, biga, bolcar, calb, corb,
mòbil, oblidar, rebentar, rebolcar, treballar, trobador,...
S’escriuen amb v mots com advocat, avall, canvi, cavall, covard, espavilar,
gavardina, govern, haver, llavi, núvol, provar, rave, savi, taverna, vernís,...
Per regla general, les paraules d’una mateixa família s’escriuen o totes amb b
o totes amb v, perquè tenen la mateixa arrel. Però cal tenir en compte que existeixen
pseudoderivats, que no provenen d’un mot català, sinó directament del llatí (calb-
calba, però calvície; cervell-cervellet, però cerebrat; llavi-llaviejar, però labial, corba i
corvatura, provar i probable, devent i dèbit...)

2.2.2.2. Alveolars (z, s, ss, c, ç)

És important saber distingir bé els dos fonemes sonor/sord.

El so d’ESSA SONORA s’escriu:

Z S
A principi de mot: zero, zona, zebra...
Alguns mots d’origen grec: amazona, Entre vocals: casa, riquesa, pisos,
esquizofrènic, bizantí...; els compostos empresa,
de rizo- zoo-, -zoic, -zou, -zoide, -zoari. llisa, seriosa, grisor...,
també en nazisme, Ezequiel, etc. exceptuant

Entre consonant i vocal: alzina, Els derivats compostos de: fons

esmorzar, donzella, onze, pinzell..., enfonsar, dins endinsar, trans transistor,
exceptuant etc.

---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

El so d’ESSA SORDA s’escriu:

S SS
A principi de mot: savi, senyor...
Després dels prefixos: a-, ante-, anti-,bi-,
contra-, entre-, di-, hendeca-, hipo-,
mono-, para-, poli-, pre-, sobre-, supra-,
tri-, tetra-, uni- i en els compostos com
fotosíntesi, uníson, homosexual,
vivisecció, para-sol, boca-sec...
A fi de mot: nas, gos, congrés, arròs, etc.
Entre consonant i vocal: cansar, salsa...
Entre vocals: possible, interessant,
abadessa, pleníssim...
exceptuant
Hem de tenir en compte els prefixos
acabats en -: as-, dis-, pres-, pros-, res-.
Nassos, gossos, congressista, arrossos,
etc.

El so d’ESSA SORDA també s’escriu, per raons etimològiques, amb:

Ç C
Davant a (caça), o (cançó), u (vençut). Davant e (ceba), i (civil).
A fi de mot: feliç, venç, audaçment... Als nexes –cc- (accedir), -xc- (excedir),
-sc- (ascensió), etc.

El so compost de x:
En els mots presos del llatí i del grec la lletra x representa un so compost que
pot ser:
1. Sord (ks)): màxim. Sintaxi, índex, explosió, luxe...
2. Sonor (gz): mots començants per ex: examen, exemple, exercici, èxit...

2.2.2.3. Palatals i grups africats (j, g, tj, tg, x, ix, tx, ig)

El so fricatiu palatal sonor s’escriu:

J G
Davant a, o, u: pluja, jove, just, etc. Davant e, i: pluges, gener, girafa, pàgina,
-Els nexes: -jecc- i –ject-: injecció, etc.
subjecte
-El verb jeure exceptuant
-Els mots: jerarquia, jeroglífic, Jeroni,
jersei, majestat
-Noms hebreus: Jesús, Jeremies,
Jerusalem...

El so fricatiu palatal sord s’escriu:

X IX
-A principi de mot: xarop, xifra, xofer, -Darrere les vocals:
xuclar,... a: baixar, caixa, calaix,...
-Darrere i: guix, clixé, bixest, etc. e: reixa, peix, eixam,...
-Darrere u semivocal: rauxa. Disbauxa, o: moixó, cartoixa,...
etc. u: maduixa, gruix,...
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

El so africat sonor s’escriu:

TJ TG
En posició intervocàlica davant les En posició intervocàlica davant les
vocals a, o, u: platja, lletja;... i en els vocals e, i: jutge, formatge, platges,
verbs: desitjar, jutjar, rebutjar, viatjar, etc. rellotge, etc.

El so africat sord s’escriu:

En posició inicial TX-: Txecoslovàquia, Txad, etc
X-: xic, xocolate, etc.
En posició medial Entre vocals –TX-: cotxe, despatxos,...
Entre consonant i vocal –X-: marxa,
panxa,...
En posició final Darrere de consonant –X: Elx, Barx, etc.
Darrere de i –G: mig, desig, llig, etc.
Darrere de a, e, o, u: si té TX en els
derivats –TX: despatx, cartutx,...
Si té J/G, TJ/TG en els derivats -IG:
maig, fuig,...

2.2.3. Nasals (m, n, ny)

Els fonemes nasals /m/ i /n/ es distingeixen perfectament a començament
de síl·laba (mas/nas, cama/cana), es confonen més fàcilment:

M N
Davant b, p m: ombra, company, Davant v: canvi, invent, enveja; etc.,
immens..., excepte en els compostos excepte en els compostos com: tramvia,
com: benparlat, enmig, tanmateix, etc. circumval·lació,...
Davant f: simfonia, circumferència,
pamflet, etc.

El dígraf ny representa el fonema / ɲ/ que els castellans, gallecs i bascs grafien ñ.

2.2.4. Laterals (I, I·I, II)

La consonant lateral alveolar l i la palatal ll no presenten cap problema pel que
fa a l’escriptura excepte quan es tracta de cultismes que dins de mots de la mateixa
família presenten per una banda una grafia alveolar i per l’altra, una grafia palatal per
evolució històrica (labial i llavi, labor i llavor, lunar i lluna, lacustre i llac, etc.)
En canvi haurem de tenir en compte quan escrivim la l·l, que serà en els
següents casos:
- En gran nombre de cultismes presos del llatí, sobretot els que comencen per:
al·l- (al·ludir, al·legoria,...) il·l- (il·lusió, il·legal,...), col·l (col·legi, col·lecció,...),
gal·l- (gal·lés,..), mil·l- (mil·lenari, mil·lèsima,...) sil·l- (sil·logisme, síl·laba,...)
- En paraules acabades en –el·la (mortadel·la, Novel·la,...), -il·la (goril·la,
clorofil·la,...), -il·lar (cavil·lar, destil·lar,...).
- En algunes altres paraules com són anul·lar, bèl·lic, excel·lent, instal·lació,
medul·la, nul·la, pàl·lid, paral·lel, pel·lícula, sol·licitar, tranquil·litat, etc.

2.2.5. Vibrants (r, rr)

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

La distinció erra simple i erra múltiple no presenta problemes (mira/mirra).

Quant a la grafia, només la erra múltiple ofereix una mica de dificultat.

El so de la erra múltiple s’escriu:

R RR
-A principi de mot: ric, roca,... -En posició intervocàlica: carro, arròs,
-Després de consonant: folre, Manresa, etc., excepte en els compostos com:
etc. monorim, autoretrat, contrarestar,
extraradi, multiracial, pregonà,...

2.2.6. La hac
La lletra H representava en llatí un signe d’aspiració. En català, la hac només
té encara aquest valor en les onomatopeies (ha ha, ehem,...) i en els manlleus
(hippy, hobby, etc.).
Tret d’aquests casos utilitzem la hac amb un valor purament etimològic en
mots provinents del llatí (herba, home, hora,...), del grec (hectòmetre, hegemonia,...)
o d’altres llengües (harem, handicap, hotel, etc.).
La hac quan es troba entre vocals assegura el manteniment del hiatus com
cohesió i vehicle.
En general, l’ortografia de la hac coincideix amb la del castellà (hàbil, història,
inherent, exhala, etc.), però hi ha unes quantes discrepàncies:
S’escriuen amb h mots com: ham, hivern, harmonia, ahir, subhasta, hendeca-...
S’escriuen sense h mots com: avui, orfe, orxata, os, ou, coet, truà...

2.3. L’apostrofació
L’apostrofació és un cas d’elisió d’una vocal, però de manera que aquesta
elisió resta marcada en l’escriptura. Els mots que podem apostrofar són: els articles
el i la, la preposició de i els pronoms febles.
1. Els articles el, la
S’apostrofen davant de mot començat per vocal o hac. Ara bé, l’article la no
s’apostrofa si el mot següent comença per i, u àtones; tampoc en casos com: la ira,
la asimetria, la anormalitat, la Haia, la una (si es refereix a l’hora), la a, la essa...
(noms de lletres), ni quan la –h és aspirada.
2. La preposició de
També s’apostrofa quasi sempre. Les úniques ocasions en què no ho fan són:
davant dels noms de lletres i davant dels mots quasi sempre estrangers, que
comencen per hac aspirada.
3. Els pronoms febles
Els pronoms febles em, et, es, el/la, en elideixen la vocal davant d’un verb
començat en vocal o hac: m’agafa, t’agafa, s’agafa, l’agafa, n’agafa.
El pronom la no s’apostrofa si el verb comença per i-, u-, hi-, hu- àtones: la
uneixen, la hissen, la humilien.
Els pronoms febles em, et, es, el, ens, els, en suprimeixen la vocal quan
s’uneixen d’una forma verbal acabada en vocal: dóna'm, torna’ns, agafa’t, mira’l,
veure’ls.

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

Aquests mateixos pronoms, en combinació amb altres pronoms, suprimeixen

la vocal i marquen l’apòstrof tant a la dreta com es puga: se en van= se’n van, se en
anirà= se n’anirà.
Les combinacions la hi, se us, no s’apostrofen ja que no hi ha elisió sinó
sinalefa: la hi vaig veure (la Maria –la-, al cinema -hi-)

2.4. L’accentuació gràfica i la dièresi

Ja sabem que les vocals poden ser tòniques o àtones segons reben major o
menor intensitat en llur pronunciació, de manera que s’oposen precisament per la
tonicitat o l’absència d’ella. L’accentuació gràfica és el procediment emprat per a
distingir les síl·labes tòniques i les àtones. Una vegada coneixem les regles
d’accentuació, en veure un mot immediatament sabem quina de les seues síl·labes
és la tònica.
El català empra dos tipus d’accent gràfic:
-l’accent greu o obert (`) que es col·loca solament damunt de les vocals obertes: /a/,
/ ɛ/, / ɔ/ quan les grafies e, a, o representen els sons anteriors en condicions
d’accentuar gràficament, emprarem sempre l’accent greu.
-l’accent agut o tancat (´) sobre les lletres que representen els fonemes vocàlics
tancats, que són: /i/, /u/, /e/, /o/.
La grafia a sempre duu l’accent obert, les grafies i, u sempre duen l’accent
tancat i les grafies e, o porten un accent o altre, segons es tracte de representacions
dels respectius fonemes oberts o tancats.

Regles d’accentuació:
a) Els monosíl·labs no solen accentuar-se: pa, vi... el català, però, té molts
monosíl·labs i gran quantitat d’ells a causa de l’evolució des del llatí, són
completament iguals, si no fonèticament almenys sí que ho són en
l’escriptura, per tal de diferenciar aquests significants idèntics la gramàtica
recorre als accents diacrítics, així, significants iguals per a significats diferents
com ara deu (divinitat) i deu del verb deure, es diferencien marcant amb un
accent el primer: déu.
b) Polisíl·labs aguts, els que la darrera síl·laba és la que rep la major intensitat
de veu. En aquest grup s’accentuen els mots que acaben en: vocal, as, es, is,
os, us, en, in.
c) Polisíl·labs plans: aquells que reben la major intensitat en la penúltima
síl·laba. En aquest grup s’accentuen totes les paraules que no acaben en cap
de les terminacions esmentades en el grup anterior.
d) Polisíl·labs esdrúixols: els que reben la major intensitat de veu en qualsevol
síl·laba anterior a la penúltima. En aquest grup, a causa de la quantitat
relativament reduïda de mots que s’hi encabeixen, s’accentuen totes les
paraules.

La dièresi consisteix en dos puntets que es col·loquen damunt i o u quan:

-volem indicar que cal pronunciar la u darrere de q/g i davant de e/i.
-volem senyalar que dues vocals contigües no formen diftong. Si segons les regles
d’accentuació cal accentuar aquestes lletres ho farem de manera que ens estalviem
de posar la dièresi. Però més complicat és saber quan no hem de posar dièresi
segons les excepcions següents:
-mots acabats en vocal + us/um de procedència llatina: Màrius, pòdium
-en mots acabats en vocal+isme/-ista: egoista, però: proïsme, lluïsme
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

-mots començats pels prefixos anti-, co-, contra-, re-, semi-, seguits de vocal:
coincidència, reunir
-en els temps futur, condicional, infinitiu i gerundi dels verbs acabats en vocal ir:
agraït però agrair.

3. Puntuació i sintaxi

La puntuació d’un escrit depés de la sintaxi, l’entonació i el gust personal.

Aquests factors van molt sovint lligats a un altre: la llargada d’un determinat
fragment. Diguem que és i no és cert que siga impossible de donar regles de
puntuació.
Per un estudi exhaustiu dels signes de puntuació i altres signes ortogràfics
caldrà consultar el Manual d’estil de Josep M. Mestres i altres. Aquest autor fa la
següent classificació dels signes de puntuació:
a) Sintagmàtics:
- De puntuació: punt, coma, punt i coma, dos punts, punts suspensius,
parèntesis, claudàtors i guió.
- D’entonació: signe d’interrogació i signe d’exclamació.
b) Diacrítics: accent agut, accent greu. dièresi, apòstrof, punt volat.
c) Auxiliars: angles o antilambdes, asterisc, barra inclinada, barra doble, barra
invertida, calderó, clau, cometes, pleca, punt alt, etc.

La coma
És un signe de pausa menor, però “major” i “menor” són conceptes relatius.
Quan un element de l’oració ha restat desplaçat del seu lloc habitual, la pausa que hi
ha entre aquest element i la resta de l’oració s’assenyala amb una coma. Els
desplaçaments produeixen dos efectes:
a) l’element desplaçat és d’alguna manera un element ja conegut o
pressuposat, és a dir, l’oració no afirma res sobre aquest element, el qual
diem que està tematitzat. En aquest cas hi ha la duplicació pronominal de
l’element desplaçat. Exemple: no li hem de donar res, a en Miquel.
b) L’element desplaçat, al revés d’abans, és ara especialment remarcat per la
força de la veu: es diu que està precisament focalitzat. En aquest cas no hi
ha duplicació pronominal.
Aquest és la teoria. En les focalitzacions la coma no presenta excepcions. En
les tematitzacions, tampoc no hi ha gaire problema teòric ni pràctic quan hi ha
desplaçament a la dreta: la coma hi és de rigor. Però amb els desplaçaments a
l’esquerra la pausa probablement està poc o molt afeblida en molts casos.
Ens hem de parar una mica en el subjecte de l’oració. En principi ni el
subjecte ni els complements no poden separar-se del verb amb comes. Però en
algun cas sí que podem posar coma entre el subjecte i el verb. Almenys en els casos
següents:
a) Quan el subjecte és molt llarg o complex. “Llarg” o “complex” vol dir
aproximadament una de tres coses: primera, que el subjecte és ell mateix una
oració. Segona, que consta d’un nucli i un complement llarg. Tercera, que el
subjecte és una coordinació de membres una mica llargs.
b) Quan el subjecte està tematitzat.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

Els incisos:
Se sol prendre amb el següent significat: “fragment d’una seqüència que es
pot suprimir (juntament amb els signes de puntuació que el delimiten) sense que la
seqüència quede afectada ni el seu significat ni en la seua estructura sintàctica”. Els
incisos tenen autonomia prosòdica i per tant, es col·loquen entre comes o bé entre
parèntesis o entre guionets. Així un incís que estableix el màxim allunyament del
sentit del discurs, el tanquem amb els parèntesis; és un aclariment breu, una
informació complementària, una informació que l’autor considera accesòria.
També usem els parèntesis per acotar dades biogràfiques o d’esdeveniments;
a més, en els textos teatrals s’utilitzen per acotar l’acció.
Quan l’incís indica un contrast sobre el qual es vol cridar l’atenció del lector, el
podem tancar amb guions; els guions marquen un canvi brusc des del punt de vista
sintàctic i des del semàntic destaca una observació, un comentari o una ironia.
Les comes indiquen que l’incís està més lligat al sentit del discurs. A diferència
dels incisos marcats per parèntesis o guions, aquests estan relacionats
necessàriament amb el context i lligats a la sintaxi del fragment.
Sovint, es prefereixen els parèntesis o els guions a les comes quan l’oració on
es troba l’incís és llarga i conté comes que realitzen altres funcions.

Els circumstancials:
La coordinació més clara es dóna entre elements màximament homogenis o
anàlegs que formen sèrie: els dos últims elements de la sèrie van units per i o bé o i
els altres per comes.
Si els membres de la sèrie són complexos internament, la coma pot precedir
també el que porta la conjunció.
Exemple: Vam eixir de bon de matí perquè sabíem que allà dalt les bromes
gasten males bromes, i vam seguir el ritme previst, malgrat que dúiem criatures.
O bé pot ser necessari subdividir el conjunt amb el punt i coma. No és cert,
doncs, de manera absoluta que la i i la o eliminen la coma de la seua esquerra com
és brama escolar.
Els membres units per ni poden o no portar la coma; depén dels factors de
sempre: llargada o complexitat dels elements o voluntat de marcar o no marcar un
contrast o una pausa més forta. Amb però i sinó passa el mateix: en principi sembla
millor posar-hi coma; però depén novament dels factors expressats i del fet que hi
haja més o menys compenetració entre els elements units amb aquestes
conjuncions.
Les conjuncions i i o sovint no uneixen membres tan anàlegs o equivalents
com hem vist, i aleshores tampoc no tenen el valor tan neutre de conjuncions
coordinatives (suma) i disjuntives (equivalència), respectivament, sinó que i pot
equivaldre a però, i per tant, i en canvi, i resulta que; i o pot significar al revés, o
altrament. En aquests casos a la seua esquerra hi ha una pausa, i la coma en dóna
compte de manera adequada.
També s’esdevé que vulguem fer remarcar individualment cada membre d’una
sèrie, i el procediment és el mateix.
Marquem amb una coma l’el·lipsi del verb en casos de parataxi o de
coordinació com els següents:
Exemple: A Lleida hi ha 525 bars; a Barcelona, 5525.
A Lleida hi ha 525 bars, i a Barcelona, 5525.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

Oracions relatives i construccions equivalents:

Els manuals diuen que les oracions de relatiu poden ser restrictives (o
especificatives) i explicatives, i que les primeres van unides directament a
l’antecedent:
Els laborals, que no han acudit a treballar, sofriran un expedient.
Mentre que les segones en van separades per comes que representen les
pauses que hi ha:
Els laborals, que no han acudit a treballar, sofriran un expedient
Els mateixos efectes (restrictiu i explicatiu) s’aconsegueixen amb elements
que no són oracions i que en general es poden anomenar aposicions.

El punt
El punt indica una pausa forta en el text, un tall prosòdic. Els fragments
separats per un punt són independents entre si, cada un té la seua pròpia unitat de
significat i unitat sintàctica. El punt s’utilitza al final d’una oració que no està
enllaçada sintàcticament amb cap altra. Si la relació que hi ha entre dues oracions
és més llunyana, aleshores fem servir el punt i apart. D’altra banda, la coma es pot
transformar en punt per raons estilístiques. En canvi, on hi escau un punt en
propietat, no hi pot anar una coma.

El punt i coma
El punt i coma marca una pausa més llarga que la coma i més curta que el
punt. L’ús més clar del punt i la coma és el que es troba en sèries llargues i
complexes o amb altra puntuació interna.
Entre els membres units per punt i coma hi ha d’haver una relació de
proximitat; i el fragment de la dreta és una mena d’observació o comentari sobre el
de l’esquerra.
En definitiva, l’ús del punt i coma és gairebé sempre una qüestió de matís: pot
significar una insistència en la pausa que hauria pogut ser de coma, o bé una
suavització de la pausa del punt.
Finalment, la distància entre el punt i la coma i els dos punts és tan tènue que
sovint es fa indistingible, sobretot, si alguna raó externa pressiona a favor de l’un i en
contra de l’altra.

Els dos punts

Els fragments units amb els dos punts presenten també relació de proximitat;
però a diferència del punt i coma, subordinen el segon al primer: donen al segon un
marcat caràcter consecutiu, adversatiu, o causal respecte al primer. No és costum
d’usar en una seqüència dues vegades seguides els dos punts sense que hi haja
alguna altra puntuació forta (punt o punt i coma) entremig. També s’usen en els
següents casos més clars o objectius:
a) per introduir una enumeració
b) per introduir un exemple, una il·lustració o bé un advertiment
c) per introduir paraules d’una altra persona
d) darrere el vocatiu que encapçala una carta o escrits diversos

Els punts suspensius

Els punts suspensius són tres punts que s’usen per indicar que una
enumeració no queda tancada, o també que un pensament es deixa voluntàriament
inacabat.
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

La paraula abreujada etc. hi és equivalent i en llenguatge formal hi és

preferible. En cap cas hem d’usar per tant, els dos recursos junts. No es posa coma
davant dels punts suspensius.
Els punts suspensius van anteposats a qualsevol signe de pausa que poguera
coincidir-hi. Eliminen el punt que poguera haver-hi immediatament després.
La coma i el punt i coma, però, es mantenen.

Signes d’entonació i punts suspensius

Respecte a la concurrència dels signes d’entonació amb els punts
suspensius, cal tenir en compte que si es tracta d’una frase completa dita en to
exclamatiu, el signe d’entonació ha de precedir els punts suspensius.
Però si es tracta d’una frase truncada, els punts suspensius precedeixen els
signes d’entonació. Exemple: Ja et ben dic jo que...!

Els parèntesis i guions

Com ja hem vist en parlar de la coma, aquests signes també poden delimitar
els incisos, encara que no són en general exactament equivalents. Es distingixen de
la manera següent:
a) Els guions introdueixen dins la seqüència un element de contrast, en general
brusc; l’escriptor es desdobla i fa una observació a part, un comentari personal, una
ironia:
Els noms de les cases del poble –cal Saltaterrats, ca Mastegaciris, mas del
Sord: n’hi ha per a tots els gustos- són d’allò més sucosos.
b) Els parèntesis introdueixen un aclariment per proporcionar una informació
complementària o afegir una referència o una dada cultural secundària al fil del
discurs:
El meu cotxe (que era nou) s’ha espatllat.
Les comes introdueixen incisos més lligats al text per una relació d’analogia o
pel fet de ser elements circumstancials, com ja hem esmentat.
D’altra banda, una altra funció dels guions és la de marcar els diàlegs.

Parèntesis i signes de pausa

Una oració completa que constitueix ella sola un incís autosuficient en el
discurs i que no està continguda en cap altra oració porta a l’interior dels parèntesis
el seu punt final. Els incisos entre parèntesis que se situen dins el marc d’una oració
que els inclou no afecten la puntuació general, si hi ha. Duen la inicial en minúscula i
precedeixen els signes de pausa.

Guions i signes de pausa

El comportament dels guions amb el punt no coincideix exactament amb el
dels parèntesis. El guió de clausura desapareix sempre que coincideix amb un punt,
ja siga a part, final o seguit.
La coma i el punt i coma no s’ometen mai si el període en què s’insereixen els
demana; en aquest cas el signe de pausa va situat darrere del guió que tanca l’incís.

Els signes d’interrogació i d’admiració

La llengua recorre a aquests signes per marcar l’entonació especial que
acompanya les oracions o els fragments interrogatius o admiratius. El català no
disposa, en la immensa majoria de casos, de cap indici sintàctic ni ortogràfic que

---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

diga al lector si una construcció és enunciativa o interrogativa/admirativa. En

general, les llengües només usen els signes finals d’interrogació i d’admiració.
Pel que fa a l’ús d’aquests signes gràfics, les llengües es divideixen, amb
paraules de Ruaix en tres classes: una llengua que té un sistema “de màxima
claredat” (el castellà usa sistemàticament els dos signes a totes dues bandes); la
immensa majoria de llengües que tenen un sistema “de màxima economia” (usen els
signes només al final), i una llengua que té un sistema intermedi o equilibrat (el
català).
El cas és que avui en català hi ha en aquest punt d’ortografia un notable
desgavell concretat en dues pràctiques:
a) La que consisteix a usar en teoria només els signes finals, però a usar en la
pràctica els dos signes d’interrogació de manera anàrquica, i només un
d’admiració.
b) La que consisteix a usar sistemàticament els dos signes d’interrogació i
d’admiració.
El desgavell era provocat pels criteris que guiaven la pràctica i que eren els
següents: s’havia d’usar el signe inicial d’interrogació només quan la frase fóra molt
llarga i/o si no cabia tota sencera en una línia impresa. En resum, ni un criteri ni
l’altre es fonamenten en raons lingüístiques ni són objectius. El sistema equilibrat
que explica Ruaix consistiria en el següent:
a) Ús d’un sol signe d’admiració, al final.
b) Ús d’un sol signe d’interrogació, al final, llevat “quan la frase interrogativa és
d’entonació complexa i no comença amb cap partícula interrogativa”.
“Complexa” vol dir fragmentada, amb pauses o inflexions (i per tant, amb
puntuació al mig).

Els claudàtors
Els claudàtors delimiten paraules, informacions o dades que estan molt
allunyades del sentit del context en què s’inscriuen i que no afecten la seua sintaxi.
Usos dels claudàtors:
a) Per indicar que ometem una part del text en una citació literal hem d’usar els
punts suspensius entre claudàtors:
“A l’endemà de matí, Tirant va anar de casa en casa [...] que tothom ferràs els
seus cavalls.”
b) Per delimitar paraules, informacions o dades que ja estan entre parèntesis:
Pierre Vilar n’ha parlat extensament (vegeu Catalunya dins l’Espanya
moderna [especialment capítol 3r]).

Les cometes
Les cometes serveixen per a distingir un fragment respecte del text general.
La funció principal d’aquestes és marcar una citació o transcripció literal:
L’entrenador ha assegurat: “Encara queden moltes jornades”.

La barra inclinada
Indica una oposició o alternança entre els elements que separa. Convé evitar que la
barra coincidesca amb el final de la ratlla. De vegades es pot substituir per les
conjuncions o, i:
El/la director/a.

---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

Contacte de signes
Signes d’entonació i signes de pausa
Els signes d’entonació posteriors eliminen sempre el punt final, però tots els
altres es mantenen.
Els signes d’entonació pertanyents a títols d’obres no afecten, és clar, el punt
final d’una frase. Per aquesta mateixa raó, una frase pot acabar amb dos signes
d’entonació consecutius si són de caràcter diferent.

4. Distribució del text en l’espai

La regla de les tres ces

La millor forma d’aconseguir una bona redacció és tindre en compte, com més
fidelment millor, la regla de les tres ces –claredat, concisió i correcció.
Hem de procurar redactar de forma clara, concisa i correcta i elaborar textos
dotats de coherència, cohesió i adequació.
a) Claredat: intenteu redactar els textos amb la màxima claredat possible. Mireu
d’estructurar la informació de forma entenedora, de manera que les dades
més rellevants aparegueren al principi de cada paràgraf. Col·loqueu els
elements de la frase segons l’ordre lògic: subjecte+verb+complements. Si heu
d’utilitzar períodes amb oracions subordinades, intenteu puntuar bé el text.
b) Concisió: procureu no enrotllar-vos en la redacció dels textos. Abans de
començar a redactar podeu fer-vos un breu esquema amb els punts o les
idees que heu de desenvolupar en la redacció. Eviteu els circumloquis i les
repeticions innecessàries, els sinònims superflus, els conceptes redundants i
els incisos que no siguen fonamentals. Si és possible, substituïu les
construccions llargues i complicades per d’altres més senzilles i curtes.
c) Correcció: heu de rebutjar la idea que la normativa i les regles de la gramàtica
s’han inventat per a fer més difícils els exàmens. Al contrari, si coneixem bé
les regles, tindrem més facilitat per a l’expressió.
D’una manera semblant, una bona presentació en un treball escrit fa pensar
que darrere hi ha una bona planificació, una estructuració del material ordenada i
entenedora, una bona manera de treballar, etc.
Una bona presentació del treball ha de tindre en compte els elements
següents:
-Identificació de l'alumne.
-Títol del treball. S’ha d’indicar en la primera pàgina. També convé remarcar els
diversos subapartats que integren el cos del treball. Quan es tracta de treballs
extensos convé fer una portada i un índex amb els diversos apartats que conté.
-Lletra llegible. La presentació és un treball mecanografiat.
-Marges i espai interlineal. Els marges han de ser generosos i el text s’ha de
distribuir a doble espai.
-Paràgrafs. Convé tindre bona cura en la distribució dels diversos paràgrafs.
-Numeració de pàgines. Cal numerar les pàgines quan es tracta de treballs de més
d’un full.
-Revisió del treball. Convé repassar el treball abans de lliurar-ne la versió definitiva,
per evitar faltes d’ortografia, d’expressió, de contingut, etc.

---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

D’altra banda, en la redacció del treball escrit cal seguir l’esquema següent:
1. Introducció. En aquest apartat cal fer una síntesi del tema del treball,
indicar els objectius que pretén assolir, la metodologia emprada, el
material utilitzat, etc.
2. Desenvolupament. Constitueix el nucli del treball: conté, doncs, l’anàlisi
detallada del tema, l’exposició argumentada de cada qüestió, etc.
3. Conclusions. És la conseqüència dels arguments exposats en el cos
del treball.

La carta
Una carta és una comunicació escrita adreçada a una persona absent. Hi ha
una notable diferència entre la carta de caràcter personal (mitjà per a l’intercanvi
d’informacions i sentiments entre dues persones més o menys allunyades
físicament; té un caràcter obert i personal) i la carta administrativa (recurs més
obert per a l’intercanvi d’informacions, consultes, etc)

Carta personal
Format: lliure.
Contingut: Els continguts d’una carta personal són indeterminables. Es pot
recomanar que se seguesca un ordre lògic en l’exposició (introducció,
desenvolupament i comiat), i es pot considerar imprescindible la consignació de la
data i del lloc des del qual s’escriu (se sol situar en la part superior del full,
generalment a la dreta) i la signatura de l’autor.

Carta administrativa
Format: El més habitual és el paper DIN A4.
Contingut: Encara que és un recurs obert a la comunicació d’informacions, té
una estructura força definida:
-Identificació del document: generalment es fa mitjançant un número de referència i,
de vegades, una expressió de la matèria de què parla. No és sempre necessària.
-Identificació de l’emissor: convé que continga tota la informació necessària perquè
el receptor de la carta puga identificar l’emissor i posar-s’hi en contacte (nom, adreça
completa, etc.). Tampoc no és sempre necessària.
-Identificació del destinatari: es pot optar per l’expressió completa del nom i l’adreça,
o bé per una expressió reduïda amb sols el nom i la localitat (perquè en el sobre ja
consta la resta de la informació).
-Lloc i data: l’expressió de la data sol fer-se completa i, igual que en la carta
personal, no ha de contenir cap preposició.
-Fórmula de salutació: la més habitual és senyor/a.
-Cos de la carta: Conté la informació estructurada lògicament en paràgrafs: un per a
la introducció, un per a la conclusió, i els que calguen per a desenvolupar el tema.
-Fórmula de comiat: la més habitual és atentament.
-Signatura: ha d’incloure la signatura, el nom i cognoms, i el càrrec o departament.

---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

La sol·licitud (instància)
Sol·licitud escrita que fa un particular a l’Administració o a un organisme
competent que inicia un procediment administratiu.
Format: Estàndard (DIN A4).
Contingut: L’estructura de la sol·licitud és sempre la mateixa:
-Identificació de qui presenta la sol·licitud. Hi ha de constar el nom i cognoms de la
persona (i si és el cas, el càrrec o similar en virtut del qual es fa la sol·licitud) i
l’adreça. Quan són interessants per al tipus de sol·licitud que es fa s’hi solen afegir
altres dades com DNI, telèfon, lloc i data de naixement, etc.
-Exposició dels motius: s’hi fan constar les raons que motiven la sol·licitud. S’inicia
amb la paraula EXPOSE en majúscules seguida de dos punts. Cada motiu es
redacta en un paràgraf a part, cadascun dels quals començat amb la conjunció que
en majúscula inicial.
-Sol·licitud: s’hi fa constar allò que se sol·licita, de la manera més clara, concreta i
breu possible. S’inicia amb la paraula DEMANE o SOL·LICITE en majúscules,
seguida de dos punts.
-Lloc i data completa de la sol·licitud.
-Signatura: no cal escriure una altra vegada el nom del signant.
-Organisme o càrrec al qual s’adreça la sol·licitud: a peu de pàgina, escrit amb
majúscules.

El certificat
Document escrit per un funcionari públic competent o per una persona
autoritzada legalment que dóna fe d’un fet, del contingut d’un document o de les
circumstàncies que consten en arxius, en registres, en llibres d’actes, etc.
Contingut: L’estructura dels certificats és bastant fixa:
-Identificació de la persona que signa el certificat i el càrrec que ocupa.
-Certificació: s’inicia amb la paraula certifique destacada tipogràficament i seguida de
dos punts.
-Fórmula de certificació: de caràcter molt fix: “I perquè conste, signe aquest
certificat.”
-Datació: completa, sense cap preposició introduint el lloc ni el dia.
-Signatura: sense posar-hi el nom ni el càrrec.
-Normalment els certificats porten el segell de l’òrgan que els estén.

La convocatòria de reunió
Escrit per mitjà del qual es convoca algú a una reunió.
Contingut:
-Dades del destinatari: Nom, cognoms i càrrec del departament, si cal.
-Salutació: generalment amb la fórmula Senyor o Senyora.
-Expressió de la convocatòria i identificació de la reunió: cal fer constar qui fa la
convocatòria. Han d’especificar-se el lloc, la data i l’hora de reunió. També s’ha
d’indicar si té caràcter ordinari o extraordinari.
-Ordre del dia: llista dels temes que estan prevists tractar al llarg de la trobada.
-Comiat: generalment amb la fórmula Atentament.
-Signatura: s’encapçala amb el càrrec, després se signa, i a continuació s’escriu el
nom i els cognoms dels signants.
-Datació: consta de lloc i data completa. Es pot posar abans de la salutació o al final
del document.

---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 16
Les convencions de la llengua escrita. Ortografia. Puntuació i sintaxi. La distribució del text en l’espai

-Altres informacions: es reserva per a informacions molt concretes, com presència

de documents annexos a la convocatòria, recordatoris de materials que cal aportar a
la reunió, etc.

El currículum
Document que conté el conjunt de les dades personals i els mèrits acadèmics
i professionals d’una persona que sol·licita un lloc de treball, una plaça, etc.
Contingut: L’estructura del currículum és força rígida:
-Dades personals.
-Formació: s’hi presenta la trajectòria acadèmica, amb els estudis realitzats i les
titulacions obtingudes, esmentant el lloc i les dates en què s’han cursat. També
s’inclouen els cursets i estudis no reglats que tinguen relació amb la plaça, fent
constar el nom, la durada, el centre, etc. Podem incloure el coneixement d’idiomes
en aquest apartat, especificant el grau de competència de cadascun d’ells.
-Experiència professional: especificació de les activitats professionals que s’han
desenvolupat, amb les dades corresponents: lloc de treball o càrrec, empresa,
període, etc. També podem incloure les investigacions desenvolupades, les
publicacions, les col·laboracions, la participació en congressos, les pràctiques, etc.
-Dades complementàries: s’hi inclou qualsevol altra informació que ens semble
interessant per al lloc a què s’aspira.
-Datació i signatura.

Els estudis, els projectes i els treballs acadèmics

Documents en què es resumeix l’estudi que hom ha fet sobre un punt o tema
determinat. Donem unes orientacions de presentació molt generals, aplicables a un
bon nombre de treballs ben diferents.
Format: el paper més indicat és el DIN A4.
Contingut:
-Un full de crèdits, amb el títol ben clar de l’estudi, el nom de l’autor i la data.
-Un índex complet, que incloga els possibles annexos. S’ha de col·locar just després
de la portada o al final de tots els fulls, perquè siga ràpidament localitzable.
-Una introducció: s’hi ha de presentar el tema objecte d’estudi i l’objectiu del treball.
Quan siga el cas, s’ha d’anunciar ja la hipòtesi de què es parteix i les proves o
raonaments que s’han practicat.
-El cos del treball, que pot ser diferent segons l’estudi.
-La conclusió a què s’ha arribat: és el que dóna sentit a l’elaboració del treball.
-Bibliografia que s’ha fet servir.
-Els annexos necessaris per a completar la informació.

---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------