Normes generals accentuació

L’accent gràfic és el signe escrit sobre una lletra vocal amb el qual s’indica
la síl·laba tònica de la paraula. En valencià hi ha dos classes d’accent gràfic:
l’agut (´), que es col·loca sobre les vocals i (camí), u (útil), e
tancada (església) i o tancada (córrer), i el greu (`), que es posa sobre
la a (allà), la e oberta (modèstia) i la o oberta (història).

S’accentuen gràficament les paraules següents:

a) Les agudes acabades en a, e, i, o, u; as, es, is, os, us; en, in:

germà, tornaré, Novetlè, allí, cantó, això, tabú; matalàs, burgés, avís,
calmós, arròs, abús; entén, Berlín.

b) Les planes que no acaben en cap de les dotze terminacions indicades en

l’apartat anterior:

exàmens, cérvol, telèfon, príncep, concórrer, rònec, rústic.

c) Totes les esdrúixoles:

llàgrima, església, ciència, península, fórmula, colònia, música.

REMARCA: L’accent també es fa servir per a indicar que la u precedida

d’una g no forma diftong amb la vocal següent:
agúe, gúa, ingúix.

L’accentuació diacrítica
L’accent també s’utilitza per a distingir homònims que tenen diferent
significat. Aquest tipus d’accentuació s’anomena accentuació diacrítica. La
llista de mots que porten accent diacrític es redueix a quinze monosíl·labs
d'us freqüent: bé, déu, és, mà, més, món, pèl, què, sé, sí, sòl, són, té, ús, vós.

REMARCA: Conserven l'accent en plural els sis mots següents: béns, déus,
pèls, quès, sís i sòls, però no mans ni mons.

EXCEPCIÓ: No s'aplica l'accent diacrític en els compostos ni en els derivats

d'aquests mots, llevat que el mot compost tinga com a primer component un
mot que haja de dur l'accent diacrític i pel fet d'anar accentuat s'haja de
separar amb un guionet del segon component (mà-llarg, pèl-blanc):
adeu, marededeu, pregadeu, redeu, semideu; rodamon; contrapel, repel;
litosòl, ressol i subsol.