PETITA GUIA SOBRE L'ACCENTUACIÓ EN CATALÀ

1) S’accentuen les paraules agudes (aquelles en què la síl·laba tònica és l’última) que acaben en
a, e, i, o, u, as, es, is, os, us, en, in: valencià, cafè, barceloní, estació, tabú, fracàs, anglès, anís,
amorós, barnús, entén, Dublín…

Tingueu present que les paraules agudes acabades en diftong (au, eu, iu, ou) no s’accentuen
(perquè no acaben en la vocal [u], sinó en la semiconsonant [w]): eslau, parlareu, viviu,
enrenou...).

2) En canvi, s’accentuen les paraules planes (aquelles en què la síl·laba tònica és la penúltima)
que no acaben en les terminacions esmentades en l’apartat anterior: fàcil, tècnic, clínic, córrer,
últim, miràveu, vivíeu...

3) Finalment, s’accentuen totes les paraules esdrúixoles (aquelles en què la síl·laba tònica és
l’antepenúltima): màquina, mèdica, cínica, tònica, única, gràcies, sèrie, índia, Letònia,
indústria...

Fixeu-vos que les cinc darreres paraules són considerades planes en castellà (i per això no
s’accentuen: gracias, serie, india, Letonia, industria) i esdrúixoles en català (i per això porten
accent). La manera diferent de comptar les síl·labes fa que els equivalents catalans dels noms
castellans Silvia i María siguin justament Sílvia i Maria.

...........................................

4) Certes paraules monosíl·labes s'accentuen, encara que segons les normes no caldria fer-ho,
per diferenciar-les d'altres que si no fos per l'accent s'escriurien exactament igual, cosa que
podria provocar confusions (en aquest cas parlem d'accents diacrítics): bé (adverbi, riquesa),
déu (divinitat), és (forma del verb ser), mà (part del cos), més (quantitatiu), món (planeta), pèl
(vellositat), què (interrogatiu), sé (forma del verb saber), sí (afirmació), sòl (terreny), són (forma
del verb ser), té (forma del verb tenir), ús (utilització), vós (pronom personal de cortesia).
S’escriuen sense accent diacrític els compostos i derivats d’aquestes paraules, com adeu,
rodamon, entresol o subsol.

.............................................

5) S'accentua la lletra <a> amb accent greu o obert (à) i les lletres <i> i <u> amb accent agut o
tancat (í, ú). Les lletres <e> i <o> s'accentuen amb accent obert o tancat segons la pronúncia: è
= [ɛ], é = [e]; ò = [ɔ], ó = [o].
Tot i que l'única guia certa és la pronúncia particular de cada paraula, hi ha certes tendències
que és útil de conèixer:

VOCAL E

PARAULES AGUDES

*La majoria de formes verbals que s’han d’accentuar (acabades en –e, -es, -en) porten accent
tancat: futur: cantaré, combatré, dormiré...; imperfet de subjuntiu: hagués, pogués, tingués,
estudiés...; algun present: conté, sosté, convé, prové, atén, encén, pretén...

Excepcions: participis: après, encès,ofès, entès, imprès, promès...; algun present: aprèn,
comprèn, ofèn...

*La majoria de paraules altres que verbs que s’han d’accentuar (acabats en -e, -es, -en) porten
accent obert: cafè, Mercè, vostè, perquè, cinquè...; burgès, francès, pagès...

Excepcions: després; compostos de bé i més: malbé, també, només...; gal·licismes: clixé,

consomé, puré, quinqué... [però comitè]; mots amb el plural en –essos: accés, congrés, exprés...
[però interès].

PARAULES PLANES

*La majoria de formes verbals que s’han d’accentuar (sempre acabades en –eu, -iu, -m, -r)
porten accent tancat: imperfet de subjuntiu: parléssim, haguéssim, féssiu, sabéssiu...; infinitius:
ésser [= ser], témer, créixer, néixer...; imperfet d’indicatiu de ser: érem, éreu.

Excepcions: algun infinitiu: estrènyer, vèncer, conèixer, merèixer...; alguns imperfets d’indicatiu:
dèiem, dèieu, fèiem, rèieu, quèiem...

*La majoria de paraules altres que verbs que s’han d’accentuar (no acabats en vocal, vocal + s,
-en o -in) porten accent obert: cèntim, dèbil, mèrit, pèsol, pètal, tècnic, tèrbol, trèvol...

Excepcions: cérvol, préssec, préstec...

PARAULES ESDRÚIXOLES

*La immensa majoria de paraules esdrúixoles, totes les quals s’han d’accentuar, porten accent
obert: anècdota, cèlebre, Cèlia, dècima, gènesi, mètode , tècnica; comèdia, diferència, matèria,
València, Sibèria, pèrdua...

Excepció: església.
VOCAL O

PARAULES AGUDES

*La majoria de mots aguts que s’han d’accentuar (acabats en –o, -os) porten accent tancat:
atenció, direcció, fusió, invasió, botó, cançó, camió...; adjectius acabats en –ós: ambdós, boirós,
gloriós, horrorós, preciós, verinós...; participis derivats de fos: confós, difós, infós...

Excepcions: això, allò,però; arròs, espòs, terròs, debò, ressò...; participis derivats de clos:
conclòs, exclòs, inclòs...

PARAULES PLANES

*La majoria de mots plans que s’han d’accentuar (no acabats en vocal, vocal + s, -en o -in)
porten accent obert: autògraf, biòleg, fenòmens [atenció: fenomen], lògic, mòbil, mòdul,
pròxim, sòlid...

Excepcions: estómac, furóncol...; alguna forma verbal: córrer i derivats, fóssim, fóssiu.

PARAULES ESDRÚIXOLES

*La immensa majoria de mots esdrúixols, tots els quals s’han d’accentuar, porten accent obert:
Antònia, biòloga, còlera, còmode, còpia, crònica, custòdia, demòcrata, història, lògica,
magnòlia, memòria, mòmia, òpera, òptima, Polònia, pròxima, quilòmetre, sòlida...

Excepcions: fórmula, pólvora, tórtora...