Característiques lingüístiques del valencià general

Fonètica

· Vocalisme tònic:

· Sistema de 7 vocals tòniques /a ɛ e i ɔ o u/.

· Com a tot el bloc occidental, es pronuncia [e] "e tancada" les Ē (‹e› llargues) i Ǐ (‹i›
breus) tòniques del llatí: cadena[kaˈðena], alé[aˈle], què[ˈke] (mentre que en el català oriental
és [ɛ] "e oberta", en aquestes paraules).

· Les vocals obertes tòniques en bona part del valencià tenen tendència a obrir-se més,
com ocorre al català balear. Així la ‹e› oberta /ɛ/ tendeix cap a la [æ] i la ‹o› oberta /ɔ/ tendeix a
la [ɔ̞].

· El diftongui és generalment creixent: cuina[ˈkwina], hui[ˈwi] ('avui'). Tanmateix, en

valencià alacantí, a la Marina Baixa, al Comtat, a l'Alcoià i al Maestrat, el diftong ui és
decreixent: cuina[ˈkujna], buit[ˈbujt] a excepció de hui[wi], que és creixent.

· Vocalisme àton:

· Neutralització mínima de les vocals àtones. Existeixen les 5 vocals àtones [a e i o u]

típiques del català occidental. No hi existeix la vocal neutra[ə], típica del català oriental.

· És corrent de pronunciar la vocal àtona /e/ com una a [a] davant m i n més consonant i
també davant consonants sibilants i vibrants: enveja[aɱˈvedʒa], espill[asˈpiʎ], eixugar[ajʃuˈɣaɾ],
llençol[ʎanˈsɔɫ], sencer[sanˈseɾ], terròs[taˈrɔs]. Hi ha, però, altres casos, ben escassos:
trepitjar[tɾaˈpidʒaɾ], lleganya[ʎaˈɣaɲa], Vicenteta[visanˈteta] o Miquelet[mikaˈɫet].

· De la mateixa manera, la vocal àtona /o/ pot pronunciar-se [u] davant consonants
bilabials: cobert[kuˈbɛɾt]. O també precedida d'una síl·laba tònica amb ‹i›: conill[kuˈniʎ]. I fins en
alguns noms propis com Josep(a), Joan(a) i Joaquim(a).

· El pronom feble ho té una pronunciació especial depenent de la situació del pronom.

Generalment es pronuncia [u] davant el verb; es pronuncia [o] darrere (després de consonant), i
[w] (després de vocal): Carles ho sap[ˈkaɾlez u ˈsap], se n'ha anat a donar-ho[se naːˈnat a ðo
ˈnaɾo], canvia-ho ja[ˈkaɱviaw ˈja]. Quan el fonema posterior és una vocal, esdevé [w]: no ho
has endevinat[ˈno ˈwaz andeviˈnat]. Quan es produeix una contracció amb un altre pronom
davant o darrere el verb es pronuncia [ew]: no m'ho has dit[ˈno me ˈwaz ˈðit], dona-
m'ho[ˈdonamew].

· Consonantisme:

· No hi existeix iodització.

· La g davant ‹e› i ‹i› i la j pren la pronunciació africada [dʒ], excepte les paraules jo i ja
que es pronuncien amb el fonema "iod" [jo]/[jɔ] i [ja].

· La x pren la pronunciació africada [tʃ] darrere de consonant i al començament de paraula

com a tot el català oriental: xiquet[tʃiˈket], marxar[maɾˈtʃaɾ]. Malgrat això, hi ha molts casos en
què no és així: Xàtiva[ˈʃativa], xarxa o xàrcia[ˈʃaɾʃa]/[ˈʃaɾsia] o xarop[ʃaˈɾɔp]. El dígraf ix
(pronunciat [jʃ] darrere de vocal o [iʃ] darrere de consonant i [ʃ] al valencià alacantí) manté la
pronúncia fricativa: calaix[kaˈlajʃ], guix[ˈgiʃ].

· En general, la erra final no és mai muda. Ho és en bona part del Maestrat i la zona del
Vinalopó).

· En general, la te dels grups finals -nt, -lt, -rt no és mai muda. Aquesta característica
també s'esdevé en el balear. És, però, muda en el valencià castellonenc, el del Maestrat, la
Costera, Vall d'Albaida, l'Alcoià i el Vinalopó mitjà.

· S'hi manté el valor labiodental de la ve/v/ i la be manté el fonema [b] i mai s'aproxima a
[β]. Aquesta característica també s'esdevé en el balear i alguerès. Tanmateix, en moltes zones
del territori (com al valencià apitxat, part del valencià castellonenc i tot el valencià de transició)
tendeix a pronunciar la [v] com bilabial, és a dir, com a be([b]/[β]) a causa de la forta pressió de
l'espanyol.[22]

· El grup -tll- del català del nord és -tl- en algunes paraules (pronunciat -l·l- o simplement
-l- o també agafant solucions de -rl- o -nl- en el valencià). Aquest tret també s'esdevé en el
balear i en el valencià de transició: ametla ('ametlla'), vetlar ('vetllar').

· La el és velaritzada (ela fosca o [ɫ]) en menor grau que a la resta del domini i pren la
màxima velarització a la fi de mot: mel[ˈmɛɫ], mentre que és alveolar (ela clara o [l]) a
començament de mot, després de consonants, davant de [ɲ][ʃ][ʒ][t͡ʃ][d͡ʒ][ʎ][j] i és vacil·lant entre
vocals: laca[ˈlaka], poble[ˈpɔble], pala[ˈpala], el jove[elˈd͡ʒove].[23]

· El dígraf -tz- /dz/ es redueix a [z] (essa sonora) en les paraules acabades en el sufix
-itzar i derivats: realitzar[realiˈzaɾ].

· La d[ð] intervocàlica, especialment en la forma ad(vocal), no se sol pronunciar en els

parlars col·loquials: mocador[mokaˈoɾ], cadira[kaˈiɾa]. La terminació -ada del
participifemenísingular es pronuncia -à [aː] (amb allargament vocàlic): cremada[kɾeˈmaː].

Morfologia

· Els articles són el, la, els, les.

· Conservació dels tres graus en els demostratius i adverbis locatius (com en castellà i
portugués, tot i que no és un castellanisme) i ús de les formes no reforçades dels demostratius
de 1r i 2n grau: este, eixe, aquell; açò, això, allò; ací, aquí/ahí, allí o allà.

· Els pronoms febles presenten la forma plena davant les formes verbals que comencen
en consonant: me dutxe, te dic, se pentina (aquest fet no es dona a totes les variants, així en
l'alacantí i la major part del meridional: em dutxe, et dic, es canvia, se sap, se certifica, es
comprova que només es conserva la forma plena quan el verb comença per /s/s- o ce-/ci-). El
pronom feble "ens" estàndard passa en la llengua oral, com a tota la resta del bloc occidental i
al balear, a "mos" (no admissible en la llengua escrita). Per extensió, al valencià oral no
existeixen les formes "ens" i "us", substituïdes per "mos" i "vos". La forma "vos" s'accepta en el
valencià estàndard en posició davant del verb per l'AVL.

· El pronom febleli (que substitueix el complement indirecte) sempre precedeix el pronom

feble que substitueix el complement directe (quan aquest existeix), cosa que origina les
combinacions li'l (li'l done > l'hi dono), li la (li la done > la hi dono), li'ls (li'ls done > els hi dono),
li les (li les done > les hi dono).

· La primera persona del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació pren el
morfema -e: jo cante. Les conjugacions segona i tercera prenen el morfema zero: jo tem, jo
dorm (aquest tret no es dona a la major part del Maestrat, on aquestes formes prenen el
morfema -o, com en la resta del català occidental: jo canto, jo temo, jo dormo).

· El present de subjuntiu no pren mai els morfemes en -i propis del català central: són -e,
-es, -e, -em, -eu, -en per a la primera conjugació (que jo cante, que tu cantes, que ell cante…) i
-a, -es, -a, etc. per a la segona i la tercera (que jo tema, dorma, que tu temes, dormes, que ell
tema, dorma…).

· El pretèrit imperfet de subjuntiu pren els morfemes amb erra bategant: -ara, -ares, -ara,
-àrem, -àreu, -aren: jo cantara, tu cantares, etc.

· En el valencià central o apitxat i en zones del valencià alacantí (Vinalopó) s'hi conserva
el passat simple del català clàssic: jo cantí (jo vaig cantar), jo fiu (jo vaig fer).

Lèxic

Subdialectes del valencià

Gran part del lèxic característic del valencià que veureu és compartit amb el tortosí i amb altres
subdialectes del català occidental.

· Mots característics del valencià:

· vesprada (tarda)

· bou (toro)

· brossat, brull (mató)

· corder (xai)

· creïlla (patata)

· fraula (maduixa)

· granera (escombra)

· eixir (sortir)

· espill o lluna (mirall)

· llaurador (pron. llauraor) (pagès)

· paréixer (semblar)

· poal (galleda)
· rabosa (guineu)

· roig (vermell)

· xiquet (nen)

Cal dir que els mots "roig" i "eixir" no són les úniques solucions possibles al valencià, ja que
"vermell" es pot trobar a la Marina, entre altres llocs, i "sortir" es pot trobar al valencià de
transició.

· Variants formals (canvis fonètics a partir de la mateixa rel, però el valencià és més
conservador. Aquestes formes es poden trobar en altres dialectes "perifèrics" del català):

· ametla/ametlla (en valencià i balear tots els -tll són -tl)

· arrancar/arrencar

· cementeri (cementiri), cànter (càntir), depòsit (dipòsit)

· cordell/cordill

· dèneu/dènou/denou (dinou), dèsset/desset (disset)

· colp (cop), polp (pop)

· estrela/estel

· hui (avui), huit (vuit), huitanta (vuitanta)

· llangosta (llagosta)

· milló (milió)

· renyó (ronyó), redó (rodó), etc

· seua (seva) / teua (teva) / meua (meva)

· servici (servei), judici (juí)

· traure (treure), nàixer (néixer)

· xàrcia (xarxa)

· ximenera (fumeral) / xemeneia

· xiulet/xiulit

La fonètica i l'ortografia també fan escriure diferentment aquests mots:

· Els mots oxítons acabats en –e, –en o –es: cinquè/cinqué, mossèn/mossén,

espès/espés, etc.

· Infinitius verbals acabats en –èixer, –èncer i –ènyer: conèixer/conéixer,

convèncer/convéncer, atènyer/atényer, etc.
· 2a i 3a persones plural, de l'imperfet d'indicatiu: fèiem/féiem, fèieu/féieu, etc.

· Paroxítons acabats en –ol: pèsol/pésol, tèrbol/térbol, etc.

· Uns pocs proparoxítons: sèpia/sépia.

Tanmateix, la Gramàtica normativa valenciana (AVL 2006: 48) fa opcional aquest accent agut
en la vocal e : generalment pronunciat amb una e tancada en valencià, l'accent greu també
s'utilitza en dos mots gramaticals d'ús freqüent (el relatiu tònic i pronom interrogatiu què i la
conjunció perquè), alguns esdrúixols o paroxítons en cultismes i neologismes que acaben en
consonant (èter, sèsam, plèiade, bèstia, sèrie i època) i el topònim València, per a evitar una
excessiva discrepància entre les diferents varietats de la llengua.

Subdialectes

Els dialectes es presenten pel territori valencià amb fronteres difoses:

· Valencià de transició o tortosí

· Valencià castellonenc

· Valencià central (o apitxat)

· Valencià meridional

· Valencià alacantí

A més es sumen els parlars fronterers i els parlars peculiars fruit de repoblacions posteriors
(com el mallorquí de Tàrbena i l'Illa Plana d'Alacant).