Diferències dels principals dialectes amb

l’occità mitjà/estàndard
Diferéncias dels principals dialectes amb
l’occitan mejan/estandard
Amb fragments de textos Amb fragments de textes

El llenguadocià Lo lengadocian
El provençal Lo provençau
El Nord-occità Lo Nord-occitan
El gascó Lo gascó

El llenguadocià Lo lengadocian AMUNT

Dialecte més fidel a la llengua antiga i equidistant de tots els altres

dialectes, serveix de llengua de referència, d’estàndard.

Nota: a tota una zona que comprèn Tolosa, Foish i Carcassona l’article
masculí és le/les

Fragment d’un text en llenguadocià (estàndard)

Els tèmas de las cançons son tan variats de las musicas que son à los
acompanhar. Son de tèmas universals. La femna, plan solide, considerada
jos totes sos aspectes fantasmatiques: l'amanta, la madòna*, la fada, etc. La
vila e lo país son tanben vistalhats*. Trapam* atanben dins los centres
d'exploració de l'artista de causas un pauc mai filosoficas tal coma l'amistat
o quitament* la rajada del temps. L'impermanéncia de tota causa, diurián
els bodistas. Tot aquò escalcit*, o torni dire, amb un professionalisme
assegurat, una mestresa de la votz e d'arrengaments* plan sentits. Aquestes
arrengaments son sovent d'òbras collectivas, mas sempre Gui Bonnet i met
son gran de sal. Daissa pas jamai als autres el suènh de los ingimbrar*
solets, cal que i mete sa tòca personal, sa sensibilitat d'orquestraire. Es un
trabalh que fa sovent amb son complici Robèrt Baccherini.

Varietat occitana: El darrièr disc de Gui Bonnet, Sèrgi Viaule, Occitans

Num. 93

Observacions:

Jos: sota
Madòna: senyora
Vistalhar: visitar, passar revista
Trapar (o trobar): trobar
Quitament: fins (i tot)
Escalcir: sucar
Arrengaments: arranjaments
Suènh: cura
Ingimbrar: endegar

El provençal Lo provençau AMUNT

El llenguadocià se destria del provençal Lo lengadocian se destria del

provençal:

1) 1) Per la caiguda de n intervocàlic final del llatí, contra la seua

conservació en provençal amb nasalització parcial de la vocal: leng.
pan [pa]; prov. pan [pan]

2) 2) Pel canviament quasi general de v en b, després de el sègle XV,

en lloc de la seua persistència en provençal: leng. fava [fabo]; prov.
fava [favo]

3) 3) Per la conservació de s final dels plurals, que cau regularment en

provençal: leng. pòrtas [portos], prov. pòrtas [porta(s)]
 4) 4) Per la conservació de les consonants finals, que s’emmudeixen en
provençal: leng. acabats [acabats]; prov. acabats [acaba]

5) 5) Per la conservació de l llatí final intervocàlic en gairebé tots els

parlars i per la persistència general de l final provinent de ll llatí o lh
occità, mentre que en provencal hi ha una vocalització general en u:
leng. nadal, bèl, miralh [miral/mirall]; prov. nadau, bèu, mirau

6) 6) 6) Manteniment del r final : flor, melhor, [me'yur] [flur] leng.

[me'yu] [flu]

Nota: El plural se fa afegint un s (femna>femnas), fins en paraules

acabades en -s -ç -tz -x –z (precís>precís, virus>virus, bòsc>bòscs,
tèxt>tèxts, brèç>brèç, crotz>crotz, fix>fix) (en això darrer difereix del
llenguadocià en general, mes és com en alvernès, llemosí, niçard i gascó.
La normativa accepta les dues formes de plurals, com en català
(boscs=boscos))

Però, compte, els adjectius femenins en -a i els adjectius -e, davant d’un
nom, fan:

-ei ([ej] o [i]) abans de consonant (granda femna>gràndei femnas, brave

garçon >bràvei garçons)
-eis ([ejz] o [iz]) abans de vocal (granda iscla>gràndeis isclas, brave
amic>bràveis amics)

Tanmateix, tindrem: femna granda>femnas grandas, amic brave>amics

braves

Lo polit aucèu [lo pulit awcèw] > Li polits aucèus [li puliz awcèw]
Lo grand aubre [lo grañt awbré] > Li grands aubres > [li grañz awbré]
Un pichòt armari [un pitchòt armari] > De pichots armari [dé pitchòtz armari]
Lo bèl òme [lo bèl òmé] > Li bèus òmes [li bèwz òmé]
Uno polida abelha > De polidas abelhas [dé pulidiz abiyò]
Lo rèire eveniment > Li rèires eveniments [li rrèyriz événimen], els darrers
esdeveniments

Aquests plural també toca certs adjectius i pronoms:

tot>tótei(s), cèrt>cèrtei(s), certan>certànei(s), aqueu>aquélei(s),
eu>élei(s), un>únei(s), quauqu'un>quàuqueis únei

Rodanià i provençal marítim

En tots dos dialectes els noms són invariables. Els adjectius qualificatius
són invariables quan són després dels noms; quan són abans dels noms, el
plural és format per –ei (marítim) / -i (rodanià) sense distinció de gendre
(masculí o femení): la brave chato => lei bràvei chato / li bràvi chato, la
chato bravo => lei chato bravo / li chato bravo

va equival a o (cat. ho) : prov. va disi = leng. o disi

Niçard

Els adjectius femenins en -a fan plural en -i, granda frema>grandi

fremas, frema granda>fremas grandi (Després de a, è, u s’escriu -ï per
marcar el hiat: famoa>famoï, europèa>europèï, assidua>assiduï; Les
finals -ça, -ja, -tja, -ga, -ca donen -ci, -gi, -tgi, -gui, -qui: fugaça>fugaci,
roja>rogi, ferotja>ferotgi, larga>largui, magica>magiqui)

Qualques adjectius masculins i pronoms fan plural en -u o –i:

aqueu>aquelu, aquest>aquestu, eu>elu, tot>toi, pichon>pichoi

Val la pena escriure tots aquests plurals particulars, que són formes
fonètiques? Nosaltres creiem que, generalment, se’n pot prescindir a
l’escrit.

Aquest sistema dels plurals, també afecta l’article lo, que fa, al plural, lei/li.
També cal afegir que l’article pot ésser salat amb so, sa (Alps Marítims), o
bé l’article masculí pot ésser li/lu
La final -iá se prononcia [yé]

Fragment d’un text de Frederic Mistral

En l'onor de Jansemin, Elogi pronunciat davant els agenesos el dia que van
inaugurar l'estàtua d'aquell poeta, Agen, el 12 de maig de 1870.

Per la nacion, e per lei fraires*

Que restan a l'ostau e que menan l'araire*,
E parlan volontós la lenga dau terraire*,
Es un trionfe aqueste jorn.
Vaquí* perqué, ieu de Provença,
Vene* dei Provençau pagar la redevença*
Au grand trobaire dau Miègjorn.
E tot d'abòrd* a la Gasconha
Que, fasènt son dever sens crenta* ni vergonha
Mantén sa vièlha lenga e per ela temonha* (…)

Observacions:

Fraire: germà
Araire: arada
Terraire: terrer
Vaquí: vet aquí
Vene: desinència en e de la primera persona, tret que ocupa almanco un
terç d’Occitània.
Redevença: tribut, deute. Sembla gal·licisme
Tot d’abòrd: tot primer. Sembla gal·licisme
Crenta: temor
Temonhar: testimoniar. És forma ben occitana ?

El Nord-occità Lo Nord-occitan (occità septentrional) AMUNT

El llenguadocià s’allunya del llemosí Lo lengadocian s'aluènha del

lemosin:

1) Per la persistència de ca, ga llatins i romans, palatalitzats en cha, ja en

llemosí: leng. vaca, galina; lem. vacha, jalina

2) Per la conservació de s + c, p, t, en lloc del seu esborrament o

vocalització en i gairebé generals en llemosí: leng. castèl, pasta, usclar,
reviscolar, fèsta, tustar, estiu, prestar, espiar, escut, susar; lem. [chateu,
paato, üclà, revicolà, feeto, tütà, eitiu, preità, eipià, eicü, süà]

3) Per la conservació de s final, en lloc de la seua caiguda amb allargament

de la vocal precedent o de la seua vocalització en llemosí: leng. cabra >
cabras, òme > òmes, borgés > borgés/borgeses; lem. [chabro > chabra,
ome > omei, burgei]

4) Per la persistència de ll final llatí intervocàlic, contra la seua vocalització

en u en llemosí: leng. castèl, vedèl; lem. chateu , vedeu
nota: L llatí dona u e lh dona i: leng. nadal, trabalh; lem.: nadau, trabai

5) Pel canviament general, llevat del leng. oriental, del v en b, en lloc de la

seua persistència freqüent en llemosí: leng. vedèl, vida [bedèl, bido]; lem.
vedeu, vida [vedeu, vido]

observació: en llemosí i Nord-Alvernès la marca del plural, -s, és muda,

mes modifica la pronunciació de la síl·laba final: rota [rròutO]>rotas
[rròutà], òme [O'me]>òmes [O'mej]

Fragment d’un text en llemosí

Los dos chaumaires, d’E. Dusolier (1873-1963)

Un jorn d’ujan – ‘quò era dins lo temps de la crotz de setembre, un

espanolhava lo gròs blat – dos paures chaumaires chaminavan a la chercha
de trabalh. Mas dempuèi una setmana qu’ilhs* ‘navan per caires e cantons*
ne* trobavan ren.

Observacions:

Ujan: ongan (cat. enguany)

Gròs blat: blat dindi
Chaumaire: desocupat (laboral). ch inicial típica d’aquesta zona.
Ilhs: eles (cat. ‘ells’). Com en Vivaroalpí
Per caires e cantons: ençà i enllà
Ne: non (cat. no). Se conserva la negació original

El llenguadocià difereix del baix alvernès Lo lengadocian diferís del

bas auvernhat

1) 1) Per la conservació dels diftongs que se redueixen en baix

alvernès: leng. paire, aigas, fau, aucas, pèira; bas auv. [pere, iga,
fo, ucha, piro]

2) Per la persistència de les consonanta davant i, e, u, en lloc de llur

paltalizació en baix alvernès: leng. libre, dire, vinha, nud, cuba;
bas auv. [lyibre, dyire, vyinho, nyu, tyubo]
 nota: Aquesta palatalització dóna sons variables segon els llocs: ty,
tchy, ts ; py, ps ; fy, fs ; sy, ch

3) En fi, el baix alvernès presenta els caracters llemosins: ca, ga =

cha, ja, esborrament i vocalització de s + c, p, t, caiguda de s final.

Fragment d’un text en alvernès

La paràbola del fill pròdig

Un òme aviá mas dos garçons. Lo plus joine* diguèt a son paire: « Lo
moment es vengut que sia mon mèstre e que aja d’argent* ; chal* que
puèscha me n’anar e que veja de país. Partatjatz* vòstre ben e bailatz-me
çò que deve* aver“.

Observacions:

Garçó: minyó, sembla gal·licisme

Joine: jove, també s’empra en occità. Sembla gal·licisme
Argent: diners. Potser gal·licisme
Chal: cal. ch inicial típica d’aquesta zona.
Partatjar: partejar (cat. partir)
Bailar: donar
Deve: desinència en e de la primera persona, tret que ocupa almanco un
terç d’Occitània.

El vivaroalpí, parlat a las valadas occitanes d’Itàlia Lo vivaroalpí

parlat a las valadas occitanas d’Itàlia:

1) 1) b, d, g, j, s cauen entre dues vocals: leng. parlada; viv. parlaa

2) 2) Se pronuncien totes les consonantas finals: leng. cantar [canta];

viv. chantar [txantar]

3) 3) 3) l i n finau s'emmudeixen tot sovint : sabon, man, sal, trabal

[sabu, mo, sa, trava]

4) 4) 4) El so la la z intervocàlica se pronuncia j : ròsa, vesina [rojo,

vejino]

Nota: l’article es le, plur. li (lhi)

 En alguns dialectes del Vivaroalpí, com en llemosí i Nord-Alvernès, la
marca del plural, -s, és muda, mes modifica la pronunciació de la
síl·laba final: rota [rròutO]>rotas [rròutà], òme [O'me]>òmes [O'mej]

Fragment d’un text en vivaroalpí de les Valadas (valls occitanòfones a

l’estat italià)

El malastre* de la lenga actual dintz las valadas, se la* s'interven ren, al es*
que lh’occitanòfones àn perdut la capacitat de crear en Occitan lhi
neologismes a* significar lhi novèls aspèctes de la vita d’encuèi*, e ilhs se
conténten de donar un vel de parvença* d’òc à maladaptables mots
clarament estranhs. Per aquò, laissar las còsas coma son, s’en las annadas
passaas* la* significava manténer un tipe lingüístic abó* una percentual*
de barbarisme ben mai bassa en esgard à aquèl d’encuèi, o far aüra* la
representaria manténer
un lengatge abó una percentual d'inútils barbarismes absurda.

Corses de lenga ent aquò nòste, Luca Quaglia, Ousitanio Vivo, Març 1998

Observacions:

Malastre: desgràcia
Se la: se, si
Al es: es (cf. piemontès ‘a-i-è’)
A: per (potser calc de l’italià ‘da’)
Lh’ (elisió de Lhi): els
Encuèi: uèi (cf. piemontès ‘ancuej’)
Ilhs: eles (cat. ‘ells’)
Parvença: aparença
Passaas: passades (tret típic)
La: Ø (cf. piemontès)
Abó: amb (variant més propera: amé)
Aüra: ara
Percentual: percentatge (italianisme)

El gascó, un dialecte dels més allunyats, del qual fa part l’aranès

AMUNT
Lo gascó, un dialecte dels mai aluènhats, que ne fa part l’aranés
El llenguadocià se separa del gascó Lo lengadocian se separa del
gascon:

1) 1) Per la persistència del diftong ai reduït a èi en gascó: leng. lait,

gasc. lèit ; leng. (ja)mai; gasc. (ja)mèi

2) Per la conservació de f modificat en h aspirada en gascó: leng. forn,

felr, gasc. horn, helr
Aquest passatge de F a H no és pas generalitzat : frair (al costat de
hrair), fòrça, familha, fin, etc.

3) Per la reducció de ll llatí intervocàlic o final a l contra r e t (o th = t

palatal) en gascó: leng. aquela, aquel, gasc. aquera, aqueth

4) Per la persistència de n intervocàlic emmudit en gascó: leng. luna,

gasc. lua ; leng. Una, gasc. ua

5) Per la conservació dels grups mb, nd reduïts a m, n en gascó: leng.

camba, landa, gasc. cama, lana

6) Per la persistència dels grups br, dr, tr reduïts a b, d, t en gascó:

leng. libre, autre, gasc. libe, aute

7) Pel no-desenvolupament de a prostètic davant r inicial: leng. ròdan

gasc. arròda

8) Per la reducció dels grups llatins kw, gw en lloc de llur persistència

en gascó: leng. quatre [catre], gardar; gasc. quate, guardar [kwate]
[gwarda]

9) Per la conservació del so v fins al segle XV, que el gascó ha

modificat en b bilabial no-explosiu després de la seua formació: leng.
vòstre, gasc. vòste [boste]

10) Per la no-palatalització de -is que en gascó esdevé -ish: leng. peis;
gasc. peish [peix]

11) Verbs preterits indefinit. en -ó pels verbs en -er : ex. "voler" dóna :
voloi, volós, voló, volom, volotz, volón (leng. aguèri, aguères, aguèt,
aguèrem, aguèretz, aguèron)

12) Finals en -èr o -èir enlloc de -ièr (hornèr pel leng. fornièr)
Nota:
El gascó de la Val d'Aran forma els femenins plurals en -es (rota>rotes) i
qualques masculins plurals en –i (ex: aran. aranés > aranesi, leng. aranés
> araneses però aran. cantats o cantadi), i té articles particulars, era (=la),
eth (=lo), eths (es) (=los), eras (es) (=las) (també presents pel gascó en
certes valls pirienques com Coseran, Comenges i Bigorra).
(en)tà significa per
En gascó, sovintegen les metàtesis, més que enlloc a Occitània vrèspe
(leng. vèspre), cramba (leng. cambra)

Fragment de Val d’Aran: en còr d’Occitània, Occitània en còr, per Jaume

Ollé i Casals e Roser Ollé i Cerdàn en Vexil’òc n.4

Gascó - Aranés

La* Era
Val *
d'A Val
ran d'A
qu' ran
*ei ei
ua ua
co co
mar mar
ca ca
ad ad
min min
istr istr
ativ atiu
am am
ent ent
rest assi
aca gna
da da
a a
Cat Cat
alo alo
nha nha
, ,e
me ua
s part
part de
ida l'O
de ccit
l'O àni
ccit a, a
ani on
a, se
ont parl
se e
parl ua
a vari
ua ant
vari a
ant del
a l'oc
de cita
l'oc n
cita no
n me
no nta
me da
nad ara
a nés.
ara Eth
nés. cap
Lo lòc
cap * ei
dul era
h* vila
que de
n'ei Vie
la lha.
vila Era
de Val
Vie det
lha h
(Vi Gar
ella ona
). se
La en.
vat hon
h se*
de aqu
Gar iu
ona d'E
que st a
s'en Oès
.ho t en
nsa tot
* èste
d'È r*
st do
en min
Oès ada
t en pet
tot h
esta mu
r* nta
do nhe
min nc
ada Ara
per n
l'Ar (na
an ut i
de mei
cap jan)
sús qu'
(aut aca
e be
mej ref
an) usa
qui nt-
aca la
ba tath
en nòr
reb d a
utar on
Gar era
ona val
cap se
tau dau
Nòr rís
d per
ont un
la trau
Vat c
h ara
s'ob Oc
reis cità
h nia
per prò
un pria
trau e
c tar
den Atl
s la anti
mo c.
nta Era
nha con
de fig
cap ura
tà cio
Oc n
cita mu
nia nta
prò nho
pria sa
e a der
l'O a
cea val
n he
Atl que
anti de
c. mo
La re
con em
fig bar
ura rad
cio a
n tant
mo a
nta Cat
nho alo
sa nha
de co
la ma
Vat tà
h Oc
que cità
la nia
hè e
bar açò
rad a
a afa
tant vor
de it
cap eth
a ma
Cat nte
alo nim
nha ent
co der
m a
de len
cap gua
a e
Oc era
cita cult
nia. ura
Ac occ
ò itan
que a.
fav Ena
oris Val
có d'A
lo ran
ma nèi
ntie sh
n eth
de riu
la Ru
len da
ga qu'
e en
de am
la ass
cult à-
ura se
occ da
itan mb
a. eth
En Nar
la e
Val en
d'A Vie
ran lha
que pre
nei n
sh eth
lo nò
riu m
Ru de
da Gar
qui ona
en (en
se car
jón a
her que
au se
riu ditz
Nar qu'
e a eth
Vie vert
lha ade
pre r
n lo Gar
no ona
m nèi
de sh
Gar ene
ona s
(en Uel
car hs
a det
que h
se Joè
diu u.)
que
la
Gar
ona
vert
adè
ra e
nei
sh
co
 m
riu
Joè
u
aus
Oel
hs
d'Et
h
Joè
u).

Observacions:

La/era, Lo/eth, Los/eths (es), Las/eras (es): article occità habitual diferent
del particular de l’aranés
Qu’: ‘que’ expletiu, sense sentit particular. Molt freqüent i sota diverses
formes (e, be)
Capdulh/caplòc: cap de partit/comarca
En.honsar: enfonsar (noteu la grafia n.h per diferenciar de nh, com s.h en
des.hèir, desfer)
En tot estar (èster): essent

ER ARANÉS: ER OCCITAN EN CATALONHA

Conferéncia de Vladislav Knoll tath Lectorat deth catalan dera Universitat
Carolina

Praga (Rep.Chèca) 20.3.2003

Introduccion

Er occitan ère era lengua culta des poètes d’Euròpa Occidentau pendent era Edat Mieja
e encara aué es sòns diuèrsi dialèctes s’empleguen en sud de França. Mès er Estat
francés considère er occitan, era lengua pròpria d’un immens airau, sonque ua lengua
regionau qu’enquia aué non a estat arreconeishuda coma lengua oficiau de cap de
region. Non cau desbrembar qu’açò non ei vertat en ua val pirenenca que pertanh ar
Estat espanhòu. Ací, ena Val d’Aran, a on nèish eth gran arriu Garona, ei er occitan era
lengua cooficiau, emplegada amassa damb eth catalan e eth castelhan.

Era romanizacion des vals pirenenques culminèc ena prumèra part deth sègle I abans de
Crist. Des des tempsi mès antics era Val ère dependenta deth Bisbat de Comenges
(enquiath sègle XVIII) e pendent es sègles IX-XI era Val formèc part des territòris des
comdats de Tolosa e Ribagòrça. Ei possible que ja ena prumèra mitat deth sègle XI
Aran se trapèsse jos era influéncia deth casau d’Aragon. Mès tard era Val siguec
concedida as reis de Malhòrca. Er an 1313 Jaime II confirme toti es drets, costums e
usatges deth pòble aranés ena Querimònia que se considère enquia aué era base dera
tradicion institucionau e juridica dera Val. Eth Decrèt de Naua Reforma non afectèc tant
eth foncionament dera autonomia dera Val enquiar an 1834, quan siguec suprimit eth
Conselh Generau der Val. Lèu cent ans mès tard, en 1926 se creèc ua Mancomunitat des
pòbles aranesi. Eth 1990 se publiquèc era Lei d’Aran que signifique era plea
recuperacion des institucions e drets tradicionaus dera Val. Aué era lengua aranesa ei
era base der ensenhament enes escòles araneses, s’editen libres, er aranés ei present
tanben ena ràdio e ena television.

Era Val d’Aran ei ua des comarques catalanes e a ua extension de 620 km2 damb mès
de 7000 abitants, des quaus uns 60% declare que sap parlar en aranés. Eth territòri
aranés se dividís en sies terçons. Era Val ei dirigida peth Conselh Generau, presidit peth
sindic e format pes conselhèrs que respresenten es terçons. Aran ei, gràcies ara sua
posicion, ua region fòrça visitada pes toristes.

Er occitan ei ua lengua neolatina occidentau, fòrça semblanta ath catalan. Se pòt díder
qu’amassa formen un grop particular que se trape enter es dialèctes francesi e eth
castelhan. Cau rebrembar qu’er aragonés, ara utilizat per ues trenta mil persones en
Naut Aragon a bèri trets comuns damb aguestes dues lengües.

Er occitan se pòt dividir en tres grani grops dialectaus :

1. er occitan septentrionau a tres parlars basics que son eth lemosin, er auvernhàs e
er alpin-vivarés
2. er occitan meridionau qu’a dus parlars grani : eth lengadocian e eth provençau
3. eth gascon - er aranés se considère un des sòns parlars

Eth catalan se dividís en dus grani grops dialectaus :

1. eth grop occidentau que cònste deth dialècte valencian e deth catalan nòrd-
occidentau.
2. Es parlars nòrd-occidentaus de palharés e ribagorçan que se pòden considerar
coma un pònt enter eth catalan e er aragonés
3. eth grop orientau cònste deth dialècte balear, pro arcaïc, eth catalan centrau e eth
rosselhonés qu’ei ja pro prèp ar occitan

Deth latin vulgar ath romanic occidentau

Toti es parlars romanics d’aué procedissen deth latin vulgar. Era reduccion des diftongs
ae (o oe) entà e dubèrt (caelum > cèu) comenèc ja en prumèr sègle dera nòsta epòca. Eth
segon diftong latin au se conservèc sonque en romanés, retoromanic, sard e eth madeish
occitan (aurum > aur). Es vocaus cuertes latines i e u (viridem > verd, bucca > boca) se
dauriren en e (exceptat Sicília, Sardenha e Lucania) e o barrades (exceptat es regions
mencionades e Romania).

Era h que siguec plan febla desapareish (hominem > òme) ja enes tempsi de Ciceron.
Tanben era queiguda des consonants finaus -m, -t (feminam > hemna, cantat > cante) ei
tipica per toti es idiòmes romanics exceptat eth sard. Era prononciacion deth grop -ns-
se convertís en ua soleta -s-. (monstrare > mostrar). Moltes consonants dauant des
vocaus i, e se palatalizen (iusticia > justícia, diurnum > jorn, vinea > vinha, filiam >
hilha). Bèri grops consonantics se trasformen (vetulus > vielh). Era declinacion
romanica ei analitica, es casi se formen damb es preposicions. Sonque en romanés se
distinguís eth nominatiu-acusatiu e genitiu-datiu (se non compdam eth vocatiu d’origen
eslau). Era conjugason demorèc complicada, mès se creèren tanben quauqui tempsi
analitics. Totes es lengües romaniques distinguissen er article determinat e indeterminat.
Eth lexic deth latin vulgar descurbís naues o mens utilizades paraules (minjar, trabalh,
paraula, casa).

Es lengües romaniques occidentaus (eth galloromanic, eth grop occitano-catalan, er

iberoromanic) se caracterizen pes uns trets comuns, com eth resultat dera palatalizacion
dera /k’/ en /ts/ que se convertic en /s/ o /ð/ (en castelhan, aragonés, asturian e galhègo).
Era g se palatalizèc en lèu totes es regions romaniques en /dž/. Era s finau se manten en
plurau des substantius (cans) e ena 2a persona des vèrbs (tu cantes). Dauant dera s-
iniciau, seguida d’ua consonanta apareish ua e- protetica (escòla). En aguestes lengües
tanben se sonorizèren es consonantes intervocaliques (o dauant d’ua auta consonanta
sorda) sordes c, p, t (iocare > jogar, ripa > riba, aetas > edat). Es consonantes
intervocaliques b, d, g cambièren era sua prononciacion: era b s’apropèc ara v (> â),
formant ua consonanta mieja (sapere > saber - savoir), era d (> ð) e g (>ã) se podien
pèrder o transformar en (pedem > pe, legem > lei).

Er occitan e eth catalan - es relacions e es diferéncies

I auec moltes polemiques tà determinar s’eth catalan pertanh as lengües

galloromaniques o as iberoromaniques. Semble qu’ei melhor compdar damb un grop
especiau occitanocatalan. Mès ei cèrt qu’es dialèctes occitans an tanben molti trets
comuns damb eth francés que non apareishen en toti es parlars catalans. Açò vò díder
qu’eth catalan madeish o amassa damb er occitan se sòlen nomentar es lengües pònt
enter es dus complèxes lingüistics.

Ei plan tipic entath galloromanic e occitanocatalan era queiguda (sègle VIII) de totes es
vocaus finaus exceptat era -a (lupus > lop, porta > pòrta). Açò trapam tanben en
galloitalic, retoromanic e romanés. En occitan era -a finau se transformèc pendent eth
sègle XV en -o. Cau rebrembar qu’açò vau tanben tàs vèrbs, especiaument tara prumèra
persona der indicatiu que s’a conservat sense vocau finau sonque en malhorquin (jo
cant). En d’auti parlars se met ua naua vocau entà facilitar era prononciacion (valencian:
jo cante, occitan e roselhonés: jo/ieu canti, era rèsta deth catalan: jo canto). Era vocau (-
e) se metec tanben ath finau des autes paraules, a on es grops consonantics poirien èster
dificils entà prononciar (dialècte).

Un hèt caracteristic entath galloromanic e er occitan ei eth cambi de totes es o barrades

iniciaus en /u/. Era o atòna passe a /u/ tanben en rosselhonés, catalan centrau e balear
exceptat malhorquin. Mès tard se trasformèren en /u/ totes es o barrades toniques (fr.
bouche - oc.boca) - tanben en rosselhonés. Era u antica se pronóncie en galloromanic,
galloitalic e occitan coma /ü/.

Era diftongacion de e, o dubèrtes latines en ie, ue (medium > miei, oculum > uelh)
passèc en occitan pendent es sègles XI-XII dauant de y o consonantes palataus o c
(huec). Se pòt díder qu’encara en catalan se pòden trapar es rèstes d’aquera diftongacion
(mig, ull). La vedem tanben en aragonés, però non pas en castelhan (folia > cast. hoja -
arag. fuella - ar. huelha o fuelha - cat. fulla).

Era d latina en occitan se pèrd enes situacions com per exemple pè (< pedem) - quan en
catalan sonque transforme (peu). Pro tipic en occitan ei qu’aguesta consonanta dauant
dera r (<tr) se transforme en -i- (com en aragonés). En catalan trapam -u- e en castelhan
arren (crédere - creir(e) - creure, arag. creyer, cast. creer, mès tanben paire, pèira -
pa(d)re, pedra). En gascon aguesta d se pòt mantier (véder). Eth grop -br- se vocalize en
-ur- (paure - pobre).

En galloromanic e occitanocatalan, mès tanben en aragonés se mantien es grops iniciaus

pl, cl/fl e eth grop lt (arag. flama x cast. llama). Era -r- finau non se lieg, sonque en bèri
dialèctes catalans com en valencian. Era -v finau se vocalize en occitan, catalan e
aragonés (clau, nau), en catalan tanben passe era madeish causa damb era -tz (deth latin
-t(i)s, -c(em)) que se consèrve en tot er occitan (cantatz, patz), en aragonés ac trapam
coma -z (cantaz, paz). Er occitan consèrve tanben era -s- deth latin -ts- que se perdec en
catalan (indroducire > oc. introdusir, cat. introduir, vicinum > oc. vesin, cat. veí).

En occitan non i a mots proparixotons (cat. música, oc. musica) e molti mots se
diferissen ena accentuacion (cat. lògic, oc. logic). Ena escriptura occitana se mèrquen
tanben es paraules planes qu’acaben damb ua vocau, se cau distinguir es ee dubèrtes
(tèrra) o es oo que se liegen coma /o/. Es mots que corresponen as esdrúixules catalanes
s’escriuen damb er accent dubèrt (procedéncia).

En occitan e francés, com tanben en romanés quasi non i a adjectius invariables. Per
contra, en catalan e d’autes lengües dera peninsula iberica encara se distigissen es
adjectius dera tresau conjugason latina (amabilem, naturalem) e participis (cantans >
cantantem). Mès tanben en catalan e aragonés an dues formes es paraules com trist/a
(tristem), verd/a (viridem).Totun, en occitan podem díder per exemple ua hemna
cantanta, amabla e liura (cat. una dona cantant, amable i lliure). Un aute tret
iberoromanic deth catalan ei er emplec dera paraula tenir en sentit d’auer. En catalan,
occitan, italian e romanés trapam es vèrbs incoatius, mès passe qu’eth madeish vèrb pòt
èster incoatiu en ua lengua e pas ena auta (eth lieg - ell llegeix, eth dromís - ell dorm).
Se tracte d’ua terminacion que se met enes formes presentes des vèrb exceptat ena 1a e
2au deth plurau (preferisqui - preferís, malh. preferesc - prefereix, it.preferisco -
preferisce). En occitan se ditz amb ieu (damb jo) e pas amb mi com en catalan.
Remercatz que tanben en catalan senteríetz per a tu e non pas para ti com en castelhan.
Er occitan, eth catalan, eth francés, er italian e er aragonés an uns pronòms que
substituïssen eth complement preposicionau (inde > ne - arag. en, ibi> i - arag.bi).

Eth lexic catalan e occitan son pro semblants, a còps se pòden trapar encara es
madeishes paraules en aguestes dues lengües, se compdam amb eth lexic que non
s’emplegue tan soent. Es paraules tipiques der occitan son per exemple barrar, benlèu
(roselh. belleu) - dilhèu, trapar (rosselh.), plan (en occitan en sentit ben), naut/nalt,
sonque, bastir, demorar, aital/atau etc. Es terminacions tipiques son -tge (hormatge,
metge<adyu <-atiu) e especiaument -aire que correspon ar -ador iberoromanic
(crompaire - comprador, pescaire - pescador). Eth roselhonés, gràcies ara sua posicion, e
eth balear son es dialèctes catalans mès prèps ar occitan (en balear: vengut, qualque,
can...).
I a ua cadea de trets qu’ unís eth gascon e eth lengadocian pirenenc, mès ei diferent deth
lengadocian centrau. Eth grop ct se trasformèc en -it en francés, gascon, lengadocian
pirenenc, catalan, aragonés, astur-leonés e galhègo-portugués (fait - hèit - fèit - feito).
En castelhan e lengadocian centrau it se palatalize en tš (fach - hecho). En catalan passe
era monoftongacion (fet) e se pòt díder que tanben en aranés i a cèrta tendéncia ad açò
(hèt, lhet - oc. lièit - cat. llit). Era consonanta africatizada /dž/ se trasforme en ua
soleta /ž/ com en catalan exceptat eth valencian. En aragonés trapam era tš. Però i a
tanben ua tendéncia d’africatizar aguesta consonanta ath principi deth mot. En gascon,
lengadocian pirenenc e eth castelhan non se distinguissen es consonantes b/v, hèt que
trapam tanben en catalan centrau e nord-occidentau e tanben en galhègo. Eth grop -is-
se palatalize, com en catalan (peish - peix, nàisher - nàixer).

Eth gascon

Eth gascon sofric ua influéncia dera lengua basca, pro semblanta ara deth castelhan.
Atau, era f- iniciau passec a h-, definitivament en sègle XIV. Era h- (cas.hijo - hilh)
prumèr se prononcièc com ua aspiracion qu’en castelhan centrau desapareish fòrca
rapidament. En aranés actuau la podem enténer encara en Bausen. Era naua h- se trape
en gascon mès soent qu’en castelhan e en aranés non la vedem en toti es lòcs coma en
d’auti parlars gascons (flor x hlor). Era r- en gascon generaument non pòt demorar ena
posicion iniciau. Per açò i apareish ua naua a- (coma en romanés), seguida pera r
doblada (rota > arròda).

Ja en sègle XI se pòt liéger eth cambi dera -ll- latina en -th (a finau dera paraula) o -r-
(ena posicion intervocalica). Atau se senten en gascon es mots com barar, castèth, bèth.
Eth dígraf th se pronóncie normaument coma tš o t, en aranés ei mès freqüenta era
prononciacion coma t (mès còth /kotš/ - cat. coll). Cau remercar qu’en lengadocian era -
ll- se redusic en -l- (ballar, castèl, bèl) de biais semblant coma -nn- > -n-. En catalan
toti es dus grops se palatalizèren coma en castelhan. Un tret comun damb eth galhègo-
portugués e gascon ei era queiguda dera -n- intervocalica (lua, hièstra) que trapam ja
enes documents deth sègle XI. Tanben se facilite era prononciacion des grops
consonantics br/dr/tr de manèra qu’aguesta -r- desapareish (lèbe - oc.lèbre, aute - oc.
altre). Enes vèrbs dera tercèra conjugason se conservèc en catalan e francés (prendre),
mès ja en occitan e gascon trapan ues formes coma préner, respóner.

En gascon se consèrve era -d- intervocalica (vedi, sudar) qu’ena majoria des parlars
occitans esdeven -s- ja en sègle XII. (vesi, susar). Era -s- occitana qu’a origen en -ts-
latin passe en gascon soent tanben en -d- (arradim - oc. rasim, mès rason). Un cambi
particular ei qu’era ò dauant dera a esdeven au (nau) e era aparicion deth diftong au en
posicions, a on non a d’èster segontes es rasons etimologiques (aufèrta, aucupar, aunor).
Naus diftongs nèishen gràcies ara vocalizacion dera l finau que descurbim tanben en
provençau (sau - cat. sal, mèu - cat. mel). Cau rebrembar qu’en provençau se vocalizen
tanben es antiques -ll qu’en gascon se transformèren.

I a causes que vedem en gascon e catalan, mès non pas en lengadocian. Ua d’eres ei eth
manteniment des grops gw e kw (guardar - oc.gardar, quan - oc. /kan/, guaire), era
segona ei eth manteniment des grops -nd- e -mb- en lengadocian. En gascon e catalan
queiguec era segona consonanta (cama - oc.camba, demanar - oc. demandar). Non cau
desbrembar tanben es trets comuns damb es auti parlars dera montanha, especiaument
damb er aragonés. I trapam soent era metatesi dera r (aranés-aragonés-ribagorçan:
crompar, craba, cramba) e es paraules entà/tà, en sentit deth para en castelhan, e
bèth/bèra (aragonés: bel, bella) en sentit de quauque, quauqua.

Laguens dera gramatica deth gascon trapam ues particularitats que s’an de remercar. En
gascon son plan tipiques es particules enonciatiues, com be, ja, que. Era fòrma dera
segona persona deth perfècte acabe en -c (parlèc - oc. parlèt - cat. parlà, sentic - oc.
sentiguèt - cat. sentí). Eth pronòm nèutre a era fòrma d’ac (oc. o, cat. ho: gas. qua’ac
vedi - oc. o vesi - cat. ho veig). Eth gascon, coma catalan e aragonés emplegue es
pronòms possessius damb era preposicion (era mia casa - arag. a mía casa - cat. la meva
casa - oc. ma casa). En gascon, coma en catalan, s’emplegue era negacion damb non,
era paraula pas non ei obligatòria (non sap (pas) - cat. no sap (pas) - rosel.oc. sap pas).
Eth gascon, com eth castelhan a de besonh d’ua preposicion dauant der objècte dirècte
personificat (ve a sa pair - ve a su padre).

Un tret plan interessant ei era formacion deth temps imperfècte. Enes parlars pirenencs
passe ua causa semblanta com en italian - era terminacion dera prumèra conjugason
s’estenec tanben enes autes conjugasons. Açò passe tanben en aragonés, ribagorçan e
palharés, en aranés sonque ena region de Pujòlo (cantava - meteva - dormiva ; enes auti
parlars: cantaua, metia, dormia/dromia). Era terminacion occitana -ièr non a eth diftong
en gascon (prumèr - oc. primièr - cat. primer). Ena flexion verbau, eth gascon forme era
3au persona deth plurau (subjonctiu, present dera 2au e 3au conjugason), corresponent
ar occitan -on, com eth catalan (oc. dison - ar. diden - cat. diuen). Eth perfècte compde
damb fòrmes mès simples (tu cantès - oc. cantères - en aranés se pòt escuélher).

Er aranés e es auti parlars pirenencs

Er aranés naturaument non ei eth madeish gascon que se parle en tot eth territòri de
Gasconha, mès s’unís damb d’auti parlars pirenencs e tanben, pr’amor dera sua posicion
politicogeografica, damb es lengües iberoromaniques. Er article eth/er/era ei tipic ena
montanha gascona, quan en d’auti lòcs trapam es classics lo/la (tanben en catalan
nordoccidentau e parciaument aragonés). Eth comengés e er aranés resòlven d’un biais
originau eth problèma deth plurau de quauqui mots damb mès d’ua consonanta ath finau
- en catalan podem díder boscs, texts, però mès facil tà prononciar ei boscos, textos. En
occitan se hig -es (bòsques, tèxtes). En comengés podem sénter bòsquis o, com en
aranés bòsqui, toti... Ei interessant qu’en catalan a còps non i a cap de terminason
(llapis, temps). En aranés se i met tanben era -i finau (es tempsi).

Es aa atones en aranés e comengés esdevien e, com en catalan. Açò se ve per exemple

ena formacion deth plurau des femenins (era pòrta barrada - es pòrtes barrades) e en
quauques fòrmes deth verb (tu cantes, eth cante, eri canten; eth cantaue). En occitan
generaument se hè diferéncia entre era 1a e 3au persona der imperfècte, sonque en
aranés non i trapam era -i tipica tara prumèra persona, mès era -a com en catalan (jo
parlaua - eth parlaue - gasc. jo parlavi - eth parlava). Era prononciacion dera v
intervocalica coma w se distribuís tanben en d’auti parlars, en territòri aranés non ac
sentem en Pujòlo (naua - nava).

Ena gramatica trapam ua cèrta influéncia der iberoromanic. Eth pronòm se met dempús
deth infinitiu e non pas abantes, coma en francés e occitan (vòli te dire x vòli díde-te =
vull dir-te). Es perfèctes compòsadi non se formen damb eth verb èster , com passe en
occitan e francés en cas des verbs de moviment (a vengut - oc. es vengut - cat.mal. ha
vengut). En aranés eth verb auxiliar èster se pòt emplegar sonque ena 1a persona (sò
vengut = è vengut). Per exemple en roselhonés encara se mescle er emplec d’aguesti
vèrbs auxiliars auer/èster tanben en un madeish paradigma. Un tret interessant ei qu’es
adjectius deth tipe naturau an sonque ua forma, non dues com en occitan o francés
(naturau - naturala). Çò se confirme damb era aparicion des adjectius com naturaument,
especiaument (mès liurament, etc.). En perfècte composat i a tendéncia de pas variar era
terminacion deth participi passat (la femme est venue - la femna es venguda - era hemna
a vengut - cat. la dona ha vingut). Tanben s’introdusissen mots deth catalan o castelhan
que son estranhs entath sistèma istoricofonetic der aranés (creu - oc. crotz, veu - oc.
votz, vasso - oc.veire - cat.got, limpio, preguntar...).

Molti diftongs aranesi se redusissen e atau era sua prononciacion s’apròpe mès ath
catalan. Per açò se ditz dret (oc. dreit, drech), lhet (oc. lèit) o net (oc. nuèit). Es -i e -u
finaus, se fòrmen ua part d’un diftong, tanben desapareishen (è < èi - oc. ai, cantarè - oc.
cantarai, vò < vòu - oc. vòl).

È presentat un amàs sintetic des trets que se pòden trapar en aranés. Atau volia mostrar
qu’aguest parlar ei un cas unic, pr’amor qu’era sua posicion geografica e era istòria
politica lo separèren dera rèsta der occitan e unissen mès ath catalan. En tot cas non
dobti pas qu’er aranés merite eth nòste interès e represente un espaci, on i a encara plan
tà descríuer e descurbir.

LATIN aranés lengadocian català aragonés castellano français

colórem color color /kulú/ color (ros. color color couleur

/kulú/ /kulú/, occ. / /kulör/
kuló/, mal.
val. no.
/koló/)
oculum uelh uèlh ull güello ojo oeil

guardar guardar, guardar guardar garder

gordar (ros. i
popularment)
farina haria farina farina harina farine
focum huec fuèc/fuòc foc fuego fuego feu
altrem aute altre/autre altre atro otro autre

clávem clau clau clau clau Llave clé

(clave)
factum hèt fait /fach Fet (arc. I feito hecho fait
dial. Feit)
non i a i a pas no n’hi ha no bi ha no hay il n’y a pas
(pas) (ros.
n’hi ha pas)
arren res/ren res res /cosa nada rien

eth,er/era ; lo/la ; (l’) el (lo)/la (l’) ; (lo el/la ; le/la (l’) ;

es los/las els (los)/les (l)o/(l)a ; los/las les
(bal. Es (l)os/(l)as
 (so)/sa ;
(s’)es/ses
castellum castèth castèl castell castiello castillo château

coquína codina cosina cuina cozina cocina cuisine

vidére veir veire veure beyer ver voir

capsa caisha caissa caixa caxa caja caisse

capra craba cabra cabra (rib. craba cabra chèvre

(craba) pall. Craba)
vult tibi vò didé-te vòl te dire / vol dir-te / et quier quiere il veut te
dícere te vòl dire vol dir dizir-te decirte dire
nós mos nos ens (val. bal. mos nos nous
mos, ros.
nos)
pácem patz patz pau paz paz paix
cantátis cantatz cantatz canteu cantaz cantáis chantez
(cantau)
naturálem naturau natural/a natural (ros. natural natural naturel/le
natural/a)
importantem important,a important,a important importán importante important,e
a vengut es vengut ha ha beniu ha venido il est venu
vingut/vengut
(ros. és
vengut)
es bòsqui los bòsques els bosc(o)s
os los les forêts
bosques bosques (les bois)
era mia mon ostal, la meva casa, a mia mi casa ma maison
casa ma maison, la meua casa casa
ma casa

AMUNT