L'accent i la dièresi

L'accentuació
En valencià usem l'accent gràfic per a indicar la síl·laba tònica de les paraules
polisíl·labes. L'accent pot ser tancat (´) i obert (`).
-Les vocals tancades (i, u), quan s'accentuen, sempre duen accent tancat: í, ú (camí,
comú)
-La vocal oberta (a), quan s'accentua, sempre du accent obert: à (valencià).
-Les vocals e, o poden ser obertes o tancades, quan s'accentuen, si són obertes duen
accent obert: è, ò (ciència, allò); si són tancades duen accent tancat: é, ó (també, cançó).

Les normes generals de l'accentuació gràfica en valencià són

-Les paraules agudes s'accentuen quan acaben en vocal, vocal +s, -en/-in.
-Les paraules planes s'accentuen quan NO acaben en vocal, vocal +s, -en/-in.
-Les paraules esdrúixoles s'accentuen totes.

Remarques
-L'accent es posa sempre sobre la vocal que fa de nucli sil·làbic.
-Les paraules que acaben en diftong decreixent no acaben en vocal (nucli sil·làbic). Per
tant, si són agudes no s'accentuen i si són planes sí (aneu, anàveu).
-Els monosíl·labs no s'accentuen mai (llegiu l'apartat de l'accent diacrític).

Accentuació de la e

Per raons fonètiques històriques d'evolució del català, la e tancada llatinovulgar va

evolucionar de manera diferent en el català oriental i en el català occidental, raó per la
qual hi ha un grup de paraules que a Catalunya o a les Balears s'accentuen obertes i a
València s'accentuen tancades: cafè/café, sisè/sisé, comitè/comité, aparèixer/aparéixer,
francès/francés...

En valencià la e s'accentua
- en paraules agudes, gairebé sempre tancat (obert en Novetlè, què, perquè).
- en paraules planes, majoritàriament obert (tancat en alguns infinitius créixer, paréixer,
témer...; en algunes paraules cérvol, feréstec, préstec..., i, de manera general, en el
passat simple, com hagué, i en l'imperfet de subjuntiu com haguéssem o haguérem).
- en paraules esdrúixoles, gairebé sempre obert (però tancat en Dénia, església, sémola,
séquia, sépia).

Accentuació de la o

La o, en general, no té divergències fonètiques ni ortogràfiques entre el català oriental i el

català occidental.

En valencià la o s'accentua
- en paraules agudes, gairebé sempre tancat (obert en açò, això, allò, arròs, però..., i en
els derivats del verb cloure: conclòs, reclòs, inclòs).
- en paraules planes, majoritàriament obert (tancat en el verb córrer i derivats recórrer,
concórrer, i en les formes del verb ser fórem i fóreu).
- en paraules esdrúixoles, gairebé sempre obert (tancat en fórmula, góndola, pólvora,
tómbola, tórtora).
Accentuació dels adverbis en -ment

Els adverbis acabats en -ment es formen afegint la terminació -ment a l’adjectiu en

femení. L’accentuació gràfica en aquest cas consisteix a aplicar les regles generals de
l’accentuació a l’adjectiu en femení sense tenir en compte la terminació. Si l’adjectiu en
femení s’accentua, l’adverbi també s’accentuarà i si l’adjectiu en femení no s’accentua,
l’adverbi no s’accenturà tampoc.
(savi>sàvia+ment>sàviament, dolç>dolça+ment>dolçament, útil>útil+ment>útilment).

L'accent diacrític
L'accent diacrític és un accent gràfic que no segueix la norma general de l'accentuació i
s'aplica sols en aquelles paraules d'ús freqüent que poden crear situacions de confusió
amb altres paraules que s'escriuen igual.

Tradicionalment, en l'ensenyament del valencià, l'accent diacrític ha suposat la

memorització de llargues llistes de paraules que en alguns casos no s’han usat mai, tan
sols en els exàmens. En l'actualitat, alguns organismes han reduït la llista a quinze casos
per tractar de racionalitzar-ne l'ús.

bé / béns
- correcte: Això està bé.
- possessió: Defenseu els nostres béns.
- benefici: Ho faig pel teu bé.
Déu / déu / déus
- divinitat: Mare de Déu. Zeus i Hera eren déus de la mitologia grega. Apol·lo, déu de la medicina.
és
- verb ser: Pau és el meu germà.
mà
- substantiu: Doneu-vos la mà.
més
- quantitatiu: Oriol corre més que tu.
món
- substantiu: Rafa Nadal és el millor del món.
pèl / pèls
- substantiu: No li véiem el pèl. No tenia pèls a la llengua.
què
- relatiu precedit de preposició (el qual...): No entenc els fets a què fas referència.
- interrogatiu (quina cosa): No sabia de què anava. Què fas?
sé
- verb saber: No sé qui t'ho ha dit.
sí
- adverbi d'afirmació: Vols anar-te'n? Sí.
sòl / sòls
- terreny, superfície: sòl fèrtil, sòl urbà.
són
- verb ser: Marta i Raül són germans.
té
- verb tindre: La mare té la grip. Això no té cap ni peus.
ús
- verb usar: Llei d'ús i ensenyament del valencià. Em preocupa l'ús que en puguen fer.
vós
pronom personal fort: Parleu-li de vós. Com estàs, fill? Molt bé i vós, com esteu?

Remarques
- Els plurals dels monosíl·labs amb accent diacrític també en porten si coincideixen
ortogràficament amb el plural de la paraula que no en porta: béns, déus, pèls, sòls.
- No porten accent diacrític els derivats i els compostos dels monosíl·labs amb accent diacrític:
entresol, adeu, rodamon. Sí que en porten els compostos amb guionet: pèl-blanc, mà-llarg.

1. Accentueu el text següent (21 accents)

La travessa es un vell cami roma que puja des del poble de Penaguila fins a la coronacio

del coll.

Orientat a tramuntana, es aquell un pintoresc indret, pero resulta mes aviat trist i solitari.

A mitjan cami, ja veus alla avall, com ho veuria un soliguer, la petita vila, els grans pins

que la volten i el terreny extremadament trencat del terme baix.

Per aquell cami de ferradura es per on pujava una vesprada de tardor, en aquell temps,

un home de Penaguila a qui deien l'oncle Porra.

Era ell un homeneu animos, trempat, aixi com d'una quarantena d'anys, que devia el seu

malnom al nas prominent que tenia i que li donava molta personalitat. Bon home tambe ho

era de veritat; pero tenia molt arrelats dos vicis; el primer, una desgavellada passio per la

cacera; l'altre, que bevia vi immoderadament, sobretot els dissabtes. Aço darrer,

probablement va ser la causa del disgust que va tenir aquella vesprada en l'antic cami,

alla amunt vora la crestallera del Castell.

 Rondalla (fragment) El dimoni fumador UV
https://www.uv.es/sillam/RondallaNet/rondcat/dimonifuimador.htm

La dièresi
És un signe ortogràfic que indica casos diferents d’acord amb les funcions que realitza.
1. En el diftong decreixent (ï, ü), indica que la vocal susceptible de ser semivocal és una
vocal (nucli sil·làbic) i, per tant, forma part d'una altra síl·laba i no forma diftong decreixent
(Ra-ül, ve-ï-na).
2. En el diftong creixent (ü), indica que la u precedida de q o de g i seguida de e o de i
cal pronunciar-la com una semiconsonant i, per tant, forma diftong creixent
(aigües, lingüista).
3. En la i intervocàlica (ï), indica que la i és una vocal (nucli sil·làbic) i no una consonant
(conduïa, oïen).

Casos d'estalvi de la dièresi

La dièresi és un signe ortogràfic que ens ajuda a llegir correctament les paraules. Tot i
això, davant dels casos en què reconeixem les paraules de manera senzilla amb l'ús
d'altres mecanismes, la normativa estableix que no cal usar la dièresi per tal de no
abusar-ne.

- Si a una vocal que hauria de dur dièresi li correspon un accent gràfic d'acord amb les
normes d'accentuació, li posarem l'accent i no la dièresi (conduíem, país).
- En les paraules acabades en vocal a les quals se'ls afegeix el sufix -isme, -ista o les
terminacions -us, -um no posarem dièresi perquè sabem que mai no formen diftong i no
necessitem indicar-ho (egoisme, egoista, Màrius, aquàrium).
- Quan afegim un prefix acabat en vocal a una paraula començada en i- o en u- no
posarem dièresi perquè identifiquem el prefix i sabem que no forma diftong
(preinstal·lació, reubicar, contraindicar, intrauterí).
- L'infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs acabats en vocal + ir no porten
dièresi perquè les formes són sempre regulars i el parlant no es confon en la pronúncia.

Remarques
- En els casos en què -isme no és un sufix, cal posar dièresi. Només en són dos: proïsme
i lluïsme.
- En els casos en què un prefix no actua en el seu sentit habitual, també cal posar dièresi:
reüll no significa 'tornar a ull' sinó 'mirar de cua de l'ull', reïx no significa 'que torna a eixir'
sinó 'que té èxit', sobreïx no signfica literalment 'que ix per dalt' sinó 'que destaca'...
- Una paraula pot dur accent i dièresi quan fan funcions diferents: lingüística, aïllàveu,
sobreïsquéreu.

2. Poseu accent i dièresi segons corresponga.

Suissa reintentar traidor Saul conduides agraiment pais peuc

diurn terraqui coincidir aillar veinatge guerra lluir paisos

questio enquesta arcaisme egoisme altruista contrainformacio

coincidencia antiquari traduiu traduireu traduireu traduint tradui

3. Poseu accent o dièresi segons corresponga.

a) Quants deus devia haver a l'Olimp?-- No ho se, mes de deu segur.

b) Aixo no es de veres, van guanyar pels pels.

c) Amb internet tinc a ma tots els recursos del mon.

d) Ell no sabia que fer, pero jo si. Li vaig dir que l'us de llengues propies era legitim.

e) El mes que ve comprare una parcel·la de sol urba contigua a la teua.

f) Les consequencies son molt greus, vos no sabeu fins a on podrien arribar.

4. Poseu accent o dièresi segons corresponga (7 accents i 10 dièresis).

Aquest estiu vaig anar a Mallorca i a les Pitiuses i, a l'aeroport, vaig comprar una genuina

ensaimada mallorquina per a la meua veina Lluisa. En tornar a Valencia, un taxista molt

egoista, mentre conduia, em suggeri que li la podria donar per a la seua dona de forma

altruista. Jo li deia que no i ell insistia en la questio, perque aixi havia aconseguit moltes

coses de manera gratuita. Aquesta estrategia la feia servir, sobretot, amb turistes d'altres

paisos i els que mes queien eren els suissos. Quina barra que tenia aquell ganguil.