Els conceptes de llengua, dialecte i estàndard

La definició que trobem de llengua en els diccionaris ens la presenta com a 'sistema de
signes orals, reflectits sovint en un codi escrit, que serveix bàsicament per a la
comunicació'. Però quan parlem de la llengua d'un país estem fent, en realitat, una
abstracció, ja que una llengua no és més que un conjunt de dialectes, és a dir, un conjunt
de varietats d'aquesta mateixa llengua distribuïdes per un o diversos territoris. Així, per
exemple, quan parlem de l'anglés (com a llengua), estem referint-nos a un conjunt de
dialectes distribuïts per diversos països que comparteixen, això sí, el mateix sistema
fonètic, morfològic, sintàctic i lèxic, malgrat les diferències que s'hi poden observar.

Hem de tenir en compte, per tant, que quan parlem de la llengua d'un país estem referint -
nos a la varietat o modalitat d'aquesta que s'utilitza en l'escola, els mitjans de comunicació,
l'administració, etc., és a dir, al que s'anomena l'estàndard d'una llengua. Quan parlem de
la llengua espanyola o castellana a l'estat espanyol, difícilment pensarem en les varietats
d'aquesta llengua que trobem a Extremadura o Andalusia, més bé pensarem en la fonètica,
morfologia, lèxic i sintaxi que ens proposa la Real Academia Española, que és la que
aprenem a l'escola i la que funciona com a estàndard o varietat supradialectal.

La divisió dialectal

La llengua catalana, com qualsevol altra llengua que té una important extensió territorial
i un gran nombre de parlants, presenta o, millor dit, està constituïda també per una sèrie
de varietats dialectals o geogràfiques. Aquests dialectes tenen una sèrie de
característiques (fonètiques, morfològiques i lexicals) que contrasten amb altres dialectes
del mateix idioma. De tota manera, la identitat d'estructures dels dialectes valencians amb
els catalans i balears són suficients perquè tots els lingüistes afirmen la unitat de la
llengua, reconeguda acadèmicament i internacionalment com a llengua catalana.

La divisió dialectal del català presenta dos grans blocs:

• 1r. El bloc oriental, que agrupa els territoris de la Catalunya Vella (des del riu
Llobregat al Rossellò), Tarragona, les Illes Balears i l'Alguer.
• 2n. El bloc occidental, que s'estén per les terres de Lleida, Fraga, Tortosa i per tot
el País Valencià i Múrcia.

Més endavant veureu resumit en uns quadres les característiques principals de tres
dialectes: del català central (que és un dels dialectes que formen part del català oriental),
del valencià (que és un dels dialectes que formen part del català occidental) i del balear,
que també s'agrupa, com hem vist, dins del bloc oriental.

L'origen de la llengua catalana

La llengua catalana, com la resta de les llengües que anomenem romàniques, deriva del
llatí vulgar parlat (no del llatí literari dels escrits de Ciceró, per exemple) al nord -est de
la província romana Tarraconense, és a dir, d'aproximadament de les actuals províncies
de Barcelona i de Girona. Penseu que aquest territori no va ser conquerit pels musulmans,
per la qual cosa s'hi va poder desenvolupar aquesta llengua romànica directament a partir
del llatí que hi parlaven els seus habitants.

Hem de tenir en compte que el català és una llengua diferenciada de l'occità, malgrat les
intenses relacions entre el sud de l'antiga Gàl·lia i els comtats catalans, i la vinculació
d'aquests amb la monarquia franca durant els segles VIII i IX. L'occità constitueix una
llengua romànica ben diferenciada de les seues veïnes: francés, francoprovençal, italià,
català i castellanoaragonés.

Sovint se l'ha confós, per la importància que assolí la Provença, amb el provençal, que
és, de fet, només una de les variants dialectals de l'occità, com ho són el llemosí i, amb
més peculiaritats, el gascó.

A partir del segle XII s'inicia un poderós procés de reconquesta, que expandí la Corona
Catalanoaragonesa pels territoris que restaven sota l'hegemonia de l'Islam. Així, Tortosa,
Lleida i Fraga són conquerides per Ramon Berenguer IV entre 1148 i 1149. Jaume I
s'apoderà el 1229 de Mallorca i del Regne de València entre 1233 i 1245. Paral·lelament
a les conquestes militar i al repoblament d'aquests territoris manllevats als musulmans,
s'expandí la llengua catalana.
13.4 Grups dialectals del català
 Rossellonés

Barceloní
Tarragoní
Central Salat
Xipella
Català oriental
Septentrional de transició

Mallorquí
Balear Menorquí
Eivissenc
Alguerés

Pallarés
Nord-occidental Ribagorçà
Tortosí

Català occidental
Septentrional
Castellonenc
Valencià Apitxat
Meridional
Alacantí
 13.4.1 El català central
FONÈTICA

• Tendència a la neutralització de a i e àtones en • Pèrdua de la -r final. La majoria dels mots

//: monosíl·labs (i altres que no ho són)
conserven aquesta -r: (mar, car, or, pur,
casa [káze]; terra [tére]; cresta [créste]; amor, etc.).

mare [máre]; producte [prodúkte]; pare [páre] estimar [estimá] fuster

[fusté]
• Tendència a la neutralització de o i u àtones en
/u/: dolor [duló] madur [madú]

posar [puzá]; vosaltres [buzáltres]; sortir anar [aná] tornar [turná]

[surtí]

• Neutralització de v i b en b: • Pronunciació fricativa (sh) de la x inicial o

postconsonàntica:
València [baléncia]; veure [béwre];
panxa, xiquet, arxiu, anxova
beure [béwre]

MORFOLOGIA VERBAL

• Desinència -o ([-u]) a la primera persona del present d'indicatiu:

canto [kántu] miro [míru] parlo [párlu]

• Desinència -às, -és, -ís en el pretèrit imperfet de subjuntiu:

cantàs aprengués llegís

• Desinència -i en el subjuntiu:

(que jo) parli aprengui trobi

• Ús del pretèrit perfet perifràstic en detriment del pretèrit perfet simple:

vaig anar vaig tornar

13.4.2 El valencià general
FONÈTICA

• Distinció clara entre a i e àtones: • Distinció clara en la pronúncia de v i b:

casa [káza]; terra [téra]; cresta [crésta]; València [valéncia] veure [véwre]
mare [máre]; producte [prodúkte]; pare [páre] beure [béwre]

• Distinció clara entre o i u àtones:

• Pronunciació africada (tx) de la x inicial o
posar [pozár] vosaltres [vozáltres] postconsonàntica (però no sempre):
sortir [sortír]
panxa, xiquet, arxiu, anxova
• Manteniment general de la -r final:
estimar [estimár] fuster [fustér]
dolor [dolór]
madur[madúr] anar [anár]
tornar [tornár]

MORFOLOGIA

• Desinència -e en la primera persona del present d'indicatiu:

cante [kánte]; mire [míre]

• Desinència -ara, -era, -ira en el pretèrit imperfet de subjuntiu:

cantara ; aprenguera; llegira

• Desinència -e/a en el subjuntiu:

(que jo) parle aprenga trobe

• Ús simultani, del pretèrit perfet perifràstic i del pretèrit perfet simple:

vaig anar (aní) vas anar (anares)
va anar (anà) vam (vàrem) anar (anàrem)

• El valencià manté la triple gradació locativa dels demostratius (aquest, aqueix,

aquell), i dels pronoms neutres (açò, això, allò), enfront del català oriental, que ha
reduït aquesta triple gradació a doble: demostratius (aquest, aquell), pronoms
neutres (això i allò).
• No consonantitza les formes femenines dels possessius: meua, teua, seua i plurals
respectius. El català oriental fa meva, teva, seva amb els plurals respectius.
LÈXIC

català oriental català occidental

sortida eixida
mirall espill
escombra granera
vas got
xai corder
cofoi desvanit
eixerit despavilat
mongeta fesol

El baleàric
FONÈTICA

• Neutralització de a i e àtones en //: • Distinció entre v i b:

casa, terra, cresta vi /vi; vedella /vedeia

• Realització de la e tònica com // neutra: • Supressió de la -r final:

rebre /rbre; ceba /cba; pèl /pl or /o; cor /co; car /ca; acer /ce

• Confusió de o i u àtones (excepte a Ciutat, Es pronuncia en verbs + pronom:

Manacor, Inca, etc.): fer-te
sonar /suná; cosí /cusí; colom /culom

• Iodització de la ll: • Pèrdua de la t en el grup -nt i -lt:

palla /paia; cella /ceia; fulla /fuia font /fon; pont /pon; alt /al

• Reducció de l'acabament -ia > i: • Pèrdua de la g en el grup -ng (-nc):

gàbia /gabi; ràbia /rabi; història /histori fang /fan; jonc /jon
• Reducció dels diftongs qua / gua > co / go: • Pèrdua de la -s- inervocàlica:
quan /con; aigua /aigo; quatre /cotre camisa /camia; acusar /acuar;
rosegar /roegar
MORFOLOGIA

• Desinència  en la 1a persona del present: ARTICLE

cant, trob, sent, sembr, cobr, parl
• Predomina l'article salat:
• Desinència -am, -au en la 4a i la 5a M. sing. M. pl. F. sing F. pl.
persona del present:
+ cons es es sa ses
cantam, cantau + vocal s' es (ets) s' ses
amb + so sos sa ses
• Desinència -eim, -eis en la 4a i la 5a
persona del present d'alguns verbs però: les hores, el món, la Mare de Déu, el
velaritzats: bisbe, el dimoni, l'amo, el cel, la mar, etc.
deim, deis, creim, creis, veim, veis
Article personal medieval: en, na (n')
• Incoatius com en valencià
PRONOM
cresc, patesc
• Ús de la forma plena: me, te, se, mos, vos,
• Desinència -às, -asses en l'imperfet de se:
subjuntiu: Mos n'anam
cantàs, cantasses Vos he enganat

SINTAXI LÈXIC

• Ordre de pronoms medieval • Aparició de lèxic del català occidental,

directe+indirecte: arabismes i anglicismes:
el te don besada granera
la te duré capell ver
la vos explicaré ca calçons (pantalons)
al·lot gord
• En la combinació verb + pronom, el
pronom és tònic:
boínder (bow windows)
Seu-tè /seuté/, anar-sè'n /anarsén/ xoc (chalk) guix
pinxa (pilchard) arengada
• Ús del pronom jo com a cas oblic flor (terra)
Per jo amb jo contra jo