LLENGUA I LITERATURA CATALANA

2n DE BATXILLERAT

LITERATURA CATALANA ACTUAL (A PARTIR DE LA DÈCADA DELS 80)

La mort de Franco i el nomenament del príncep Joan Carles com a rei d’Espanya assenyalaren el
començament d’una nova etapa i la restauració del sistema democràtic. La transició es
desenvolupà amb la convocatòria d’eleccions constituents i amb l’exigència de restaurar la
Generalitat; el president Tarradellas va tornar a Catalunya (1977). La Constitució del 1978
reconeixia els drets de les nacionalitats històriques. La recuperació política de Catalunya ja era un
fet.

Els canvis de la nova dècada van determinar uns plantejaments culturals completament nous:
- irrupció de la cultura de masses
- estructuració de les primeres polítiques culturals (dels primers diners públics)
- eclipsi de la societat civil en benefici de les institucions
- adequació de les ofertes culturals a les lleis de mercat
Tot plegat va derivar en la professionalització dels creadors i en un auge de la indústria cultural:
editorials, discogràfiques, publicacions, etc.

LA POESIA

La dècada dels seixanta representà un nou període en la història de la poesia contemporània que
s’inicià amb dos fets importants:
- La mort de Carles Riba (1959) que representava el final de la tradició simbolista.
- Una aproximació creixent dels intel·lectuals a la realitat social de l’època. Es produïren
cada cop més manifestacions públiques d’oposició al franquisme.
El context poètic dominant era el realisme històric, que tenia com a antecedents la poesia civil de
Pere Quart i Salvador Espriu. El poeta era un individu corrent que, en un llenguatge col·loquial i
directe, expressava, sovint narrava, la seva pròpia experiència lligada a la dels altres individus.
Quan la poètica realista entrà en crisi, va ser revisada per una generació de nous poetes que van
fer un treball més formal i van rescatar models com Carner, Foix i Brossa.
Els poetes que van comportar aquesta renovació poètica foren Gabriel Ferrater, Vicent Andrés
Estellés i Miquel Martí i Pol. Als anys vuitanta, molts d’aquests autors van dur a terme la seva obra
en la tranquil·litat d’una dècada molt més normalitzada, amb menys necessitats de canvis radicals
en els àmbits de la vida social i literària. Així es consolida l’obra de poetes com Pere Gimferrer o
Maria Mercè Marçal.

MARIA-MERCÈ MARÇAL (1952-1998)

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria-Mercè Marçal neix el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a

Barcelona. Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d'Urgell, d'on ella es
considera originària. Sempre recordarà la procedència de la seva família,
establerta al camp i dedicada a la vida de pagès. És principalment el seu pare
qui l'estimularà cap a la cultura.
Estudia el batxillerat a Lleida i Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, on aviat coneix
altres joves poetes (Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala i, més tard, Miquel Desclot, Jaume
Medina...), amb qui el 1973 funda "Llibres del Mall". Es casa amb Ramon Pinyol, i hi viu quatre
anys. El 1976 guanya el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes (1977) i es perfila com
una de les veus més innovadores de la generació del setanta, dins la línia de Brossa i el Foix més
surrealista. Al mateix temps la seva lluita política en les darreries del franquisme es concreta en la
militància en el PSAN i en la participació en l'Assemblea de Catalunya. Ensenya llengua i literatura
catalanes, professió que ja no abandona. Inicia també una activitat de conferenciant i assagista
sobre el feminisme i la literatura, que la convertiran en una de les teòriques més sòlides. El 1979
crea la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada que coordina fins el 1985 i
col·labora en múltiples projectes, exposicions, revistes de signe independentista, feminista i lèsbic.
Alguns dels seus poemes són musicats per cantants de La Nova Cançó. El 1979 publica Bruixa de
dol, el segon poemari, que la converteix en una poeta d'èxit. El 1980 col·labora en la fundació de
Nacionalistes d'Esquerra, però paulatinament es decanta per una militància netament cultural, i en
la tasca de recuperació lingüística. El mateix any neix la seva filla Heura, i afronta la maternitat en
solitari. Esdevé una experiència crucial que elabora poèticament a Sal oberta (1982) -un llibre
dominat pel sonet i xopat per la tradició popular en què l'espectre imagístic s'estén a la sal, el mar
i l'heura- i a la segona part de La germana, l'estrangera (1985). Aquest darrer llibre recupera un
breu recull anterior format per quinze sextines, Terra de mai (1982), i tracta obertament l'amor
entre dones, tema inèdit fins llavors en la poesia catalana. El 1989 recull tota la seva obra poètica
a Llengua abolida (1973-1988), que inclou Desglaç. Des de 1994 consolida el col·lectiu
d'escriptores del Centre Català del PEN Club, organitza trobades, homenatges, taules rodones,
sobretot en els camps de la poesia i l'assaig. També col·labora amb el grup "Filosofia i gènere" de
la Universitat de Barcelona coordinat per Fina Birulés, companya de la poeta, i estableix relació
amb la filòsofa italiana Luisa Muraro, entre d'altres.

La seva poesia té el traç d'una aventura apassionada i lliure i, per tant, arriscada. Duta a terme
des de la triple rebel·lió que inaugura la "Divisa" de Cau de llunes, llibre motriu, els eixos temàtics
de la seva obra s'organitzen entorn de la identitat femenina. L'amor, la solitud, la incomunicació,
la passió, la maternitat, la rebel·lió, etc. n'esdevenen subtemes. A contrapèl d'allò que la nostra
cultura ha definit com a feminitat, en els primers reculls la lluna esdevé imatge privilegiada d'una
certa identitat femenina ideal, hi subverteix la subordinació tradicional a la llum solar. La tensió
entre el jo poètic, la lluna i l'ombra -zona inexplorada, incontrolada- és l'esquema triangular bàsic
que fa crisi a Terra de mai (1982), instantània consecució de la utopia. A La germana, l'estrangera
s'inicia una introspecció que rebutja o qüestiona les imatges tradicionals del jo: la infanticida, la
impostora, la culpable, la mare, la filla, l'amant, la germana, l'estrangera... Ombres reflectides en
un mirall sense fons. Ombra, ferida i sang, sang presa esdevinguda fòssil petrificat. Amb La passió
segons Renée Vivien (1994), novel·la entorn de la poeta lèsbica Pauline M. Tarn, es revela com
una gran novel·lista, tant per la creació de la prosa, l'estructura audaç, com per la formulació d'un
univers que cal situar en la línia de Virginia Woolf i Djuna Barnes.
Ha traduït obres de Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, amb col·laboració amb Mònika Zgustová, les
poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. En l'assaig, destaca l'estudi i antologia
Contraclaror (1985) sobre Clementina Arderiu, l'antologia Paisatge emergent. Trenta poetes
catalanes del segle XX (1998), amb d'altres escriptores, i els articles "Rosa Leveroni, en el llindar"
(1986) i "Com en la nit, les flames" (1998), sobre Akhmàtova i Tsvetàieva.

En la seva poesia hi ha dues etapes molt clares. La primera arriba fins a Sal oberta, és més vital i
té un contacte explícit amb la poesia popular: va ser un gran èxit entre el feminisme. La segona
inclou La germana, l’estrangera, Desglaç i els poemes que es van publicar a títol pòstum a Raó
del cos [2000]: és una literatura més intel·lectualitzada i lèsbica, la part més important i,
sorprenentment, la que ha interessat menys.
L’obra poètica completa fou publicada amb el títol de Llengua abolida (1989), l’adjectiu “abolida”
fa referència a la veu de les dones, de la cultura de les classes oprimides i de la història dels
pobles sense estat que han estat silenciats al llarg de la història.

El volum recull els poemaris següents:

● Cau de llunes (1977)
● Bruixa de dol (1979)
● Sal oberta (1982)
● Terra de mai (1982): és l'expressió màxima de l’amor lèsbic que plasma a través de la
sextina, composició de gran rigor formal que li serveix per ordenar els seus propis sentiments.
● La germana, l’estranger (1985) està dedicat a la seva filla, hi tracta l’experiència de la
maternitat i la criança, que ja apareixien a Sal oberta (temàtiques absents fins llavors en la
poesia catalana).
● Desglaç (1984-1988). Tanmateix, a Desglaç, deixa de banda la rima i la mètrica per escriure
un poemari contundent i original que iniciava una nova etapa de maduresa que quedà
interrompuda per la mort prematura de l'autora. Aquesta última obra significa un canvi d’etapa
en què la mort i l’amor esdevenen els temes centrals.
En quedà fora Raó del cos, que aplega els seus últims poemes. Aparegué pòstumament l’any 2000.

Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a
viure la seva maduresa com a escriptora però va deixar una obra contundent i sòlida.