L’ESCOLA MALLORQUINA

L’Escola Mallorquina és un fenomen literari mallorquí sorgit a mitjans del S.XIX a

causa de la incompatibilitat dels escriptors amb el noucentisme i el modernisme. El
grup, que es dividirà en dues generacions (al 1906 i al 1917), conrearà sobretot el
gènere poètic tenint com a model als mestres Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover.

Malgrat no acaben de combregar del tot amb les idees dels dos moviments de
l’època comparteixen certes característiques. Amb el modernisme compareixen la
temàtica amb la idealització de la natura, les influències pel classicisme i l’herència
mediterrània. Amb el noucentisme, en canvi, compareixen la perfecció formal i la
contenció de les emocions.

Dins la primera generació, la de 1906, els autors compareixen la habilitat tècnica i

la plataforma de difusió: la revista Mitjorn. En destaquen tres:

Maria Antònia Salvà (1869-1968) té una percepció individualitzada del

paisatge, senzilla i atenta al detall.

Miquel Ferrà (1885-1947) és el més Noucentista; tracta, generalment,

paisatges i elegies malgrat als seus poemes parla de la Mallorca urbana.

Llorenç Riber (1882-1958) es basa en els clàssics grecollatins, la bíblia i la

literatura medieval. Destaca l’obra La minyonia d’un infant orat.

D’altra banda, dins la segona generació, la de 1917, els autors comparteixen la

seva formació dins una Barcelona noucentista i, també, la plataforma de difusió: la
revista La nostra terra. Destaquen uns altres tres:

Guillem Colom (1890-1979) es basa en el paisatge del seu poble natal: Sòller.

Miquel Foreza (1888-1969) relaciona la seva professió i la seva vocació dins

tres poemaris amb renovació temàtica.

Joan Pons i Marquès (1894-1971) conrea sonets elegíacs i paisatgístics així

com l’assaig i la crítica.

Miquel Costa i Llobera (Pollença 1854- Palma de Mallorca 1922) és un dels

noms més importants de la literatura catalana sent poeta, traductor, prosista i
orador. S’inspirà amb el paisatge mallorquí (especialment amb Formentor) i el
sentiment religiós i emprà el català com a llengua literària però no de forma
exclusiva. La seva producció literaria es divideix en dues etapes:

A la primera (una etapa romàntica) s'inaugura amb Poesies on reflecteix el

seu estat d’ànim en la natura i, alhora, matifica els elements paisatgístics
mallorquins amb una llengua madura, culta i sense arcaismes. Destaca “Lo pi de
Formentor” de característiques plenament romàntiques. Així mateix, també tracta les
llegendes mallorquines amb un caràcter més narratiu amb l’obra Tradicions i
fantasies on Costa dona a Grècia com a mare de la cultura catalana.
 A la segona (l’etapa dels clàssics) substitueix la rima romàntica pel ritme
clàssic amb l’objectiu d'adaptar-se a les formes mètriques clàssiques. D’aquest
període destaquen les obres Horacianes (com a model classicista pels noucentistes,
poroposa als clàssics com a model de perfecció fomal i puresa de visió) i Visions de
Palestina (on imita els versicles hebreus).

Joan Alcover (Palma; 1854-1926) fou un poeta, assagista i polític mallorquí

caracteritzat per la sinceritat i la humanitat de les seves obres. Inicialment escrivia
tant en català com en castellà però el fracàs, les tragèdies familiars i la identificació
amb la seva terra el fan canviar i escriure totalment en català.

Dins l’assaig hi trobam l’Humanització de l’art; la seva teoria literària que

consisteix en la sinceritat de l’autor, la claredat del que es transmet i el no desfigurar
la realitat; reconciliant l’art amb la vida col·lectiva.

Destaquen, també, dues obres poètiques:

Cap al tard (1909), una obra basada en la llengua i la dimensió social amb
una idea vitalista, esponteneïtat expresiva i gran sinceritat; és on es configura la
seva teoria poètica. Es divideix en 5 parts: “Cançons a la serra”(relació del poeta
amb la realitat exterior), “Elegies” (desgràcies personals; dolor íntim), “Endreces”
(homenatge als intel·lectuals de tertúlies literàries), “Juvenils” (poemes de la
joventut) i “Vària” (4 poemes fora cap relació entre ells).

Poemes bíblics (1918), de caire narratiu i senzill, Alcover recrea figures de

l’Antic Testament.

AVANTGUARDES
Les Avantguardes son el conjunt de tendències artístiques europees del 1r terç del
S.XX que volien rompre amb els models artístics i morals del moment després de la
crisi de valors culturals a la Primera Guerra Mundial. Aquests moviments concebien
l’art com una experimentació i, per això, intentaven introduïr elements irracionals
dins l’art i trobar noves formes d’expressió amb l’objectiu de provocar al públic i
valorar els emblemes pel futur. Dins la literatura catalana destaquen dos corrents:

El futurisme (Marinetti; 1909) creia que la tradició era el cementeri de l’art i,

per això, era necessàri reflectir el món modern mitjançant la destrucció sintàctica
(“paraules en llibertat”).

El surrealisme (André Breton; 1924) creia que calia descobrir la superrealitat

del subconscient mitjançant l’escriptura automàtica, la narració dels somnis i el
collage.

Els avantguardistes més destacats de la literatura són Joan Salvat-Papasseit i

Josep Vicenç Foix.

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) destaca per la originalitat de la seva actitud.

Inicialment és avantguardista (concretament futurista) però les seves darreres obres
tendeixen al tradicionalisme. La seva evolució tieraria es divideix en tres períodes:

L’etapa futurista: amb el descobriment del futurisme, l’autor fa una recerca

personal intimista de les quals n’extreu les obres Poemes en ondes hertzianes i
L’irradiador del port i les gavines.

Seguidament, fa un canvi cap al popularisme al qual escriu poemes

nacionalistes que tendeixen al lirisme popular. D’aquesta etapa destaquen obres
com Les conspiracions o La gesta dels estels.

Finalment, arriba a una etapa que culmina amb el to líric. Hi trobam obres
com El poema de la rosa als llavis (una visió sacralitzada d’una confidència amorosa
plena d’essència i intensitat) o Óssa menor (poemes amarats de l’alegria de viure on
aconsegueix el grau màxim de plenitud lírica).

Josep Vicenç Foix (1893-1987), amb una gran assimilació tant de la tradició com
de la llengua, es mou entre el classicisme i el surrealisme. Destaquen dos tipus de
composicions:

La poesia en vers; a la qual explora el món del subconscient mitjançant

elements quotidians sintetitzant tradició i modernitat. Algunes obres destacables són
Sol, i de dol, Les irreals omegues o On he deixat les claus.
La prosa poètica; la qual reflecteix l’escriptura automàtica i mostra l’aïllament
de l’ésser humà. Destaca Diari 1918 on recull les obres KRTU, Gertrudis, Darrer
comunicat i Tocant la mà.

POESIA DE PREGUERRA (ANYS 20 I 30)

La preguerra és una època de gran agitació social i inestabilitat política per la
dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la II República Espanyola (1931-1936) i
la guerra civil i la posterior dictadura de Francisco Franco (1936-1939).

Els poetes d’aquest període, encara mostrarse fidels a l’estètica i la forma,

reflexionen sobre el fet poètic donant lloc a dues tendències:

El Neopopularisme, que crea una poesia culta amb la recerca de les formes
expressives més pures. Destaca Josep Maria de Sagarra.

El Postsimbolisme intenta arribar a una poesia pura fora de la realitat amb

l’objectiu de crear una poesia autosuficient. L’autor més característic és Carles Riba.

Josep Maria de Sagarra (1894-1961) amb un ritme acurat, rimes hàbils i la

contundència emotiva publica obres com Primer llibre de poesies (distànciament del
noucentisme), El mal caçador (tornada al tema popular), Cançons de taverna i d’oblit
(temes paisatgístics i personatges mitològics) i El Comte Arnau.

Carles Riba (1893-1959), la seva personalitat marca molt la seva obra. Així,
començà a fer poesia basada en la paraula viva de Joan Maragall per allunyar-se’n i
crear una poesia molt personalitzada. La seva obra es divideix en tres etapes:
 A la primera etapa destaquen les obres Primer llibre d’Estances (descripció
d’estats d’ànim de l’autor), Segon llibre d’Estances (basat en la poesia pura) i Tres
Suites.

Seguidament, de l’etapa d’exili, destaquen obres com Del joc i del foc
(adaptació dels versos al tannka; estrofa japonesa) i Elegies de Bierville (expressió
del sentiment del poble a un moment dramàtic i el seu desig de recuperar la llibertat
que han perdut).

Finalment, a la darrera etapa publica Salvatge cor (preocupació per la

naturalesa humana; amor humà i diví) i Esbós de tres oratoris (poemes narratius
sobre temes evangèlics).

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938) es basa en els models de la generació del

27 com Federico Garcia Lorca o Rafael Alberti. Dins de la seva producció literària
destaquen les obres Nou Poemes (s’abandona l’Escola Mallorquina i s’apropa a
l’avantguardisme), Quadern de sonets ( s’apropa al conceptisme gongorià) i Imitació
del foc (publicat “postmorten” però el consagra com autor) on trobam “A Mallorca,
Durant la guerra civil” un poema d’enyorança a la seva terra ocupada.

NARRATIVA DE PREGUERRA (ANYS 20 I 30)

La narrativa ve d’un període de crisi ja que el Noucentisme es centrava en la poesia
distingint-se diverses tendències:

El retorn dels modernistes que tracta sobre la marginació dels modernistes

durant el noucentisme; el xoc entre individu i societat. Empra tècniques realistes i
naturalistes del S.XIX i segueix les influències de la psicologia russa. Destaca Joan
Puig i Ferrater amb Camins de França.

La novel·la de crítica social retrata la societat de l’època. Destaca Josep

Maria de Sagarra (1894-1961) amb Vida Privada (el descobriment de la decadència
moral que s’amaga darrera el luxe dels barcelonins) que presenta gran riquesa
lèxica, precissió i exactitud.

La novel·la psicològica és la tendència dominant de la narrativa del

moment. Es centra en el món interior dels personatges destacant els desenganys
amorosos I la inadaptació de la realitat. Empra tècniques com la trancament del fil
narratiu, el monòleg interior i la explicació dels caràcters dels personatges
mitjançant les teories de Freud. Els autors més destacables són Miquel Llor
(1894-1966) amb Laura a la Ciutat dels sants (enfrontament de la protagonista amb
un món hipòcrita que la duu a la marginació social) i Carles Soldevila (1892-1967)
que estudia la psicologia femenina amb les obres de Fanny, Eva i Valentina.
TEATRE DE PREGUERRA (ANYS 20 I 30)
La preguerra és una època de gran agitació social i inestabilitat política per la
dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la II República Espanyola (1931-1936) i
la guerra civil i la posterior dictadura de Francisco Franco (1936-1939).

El teatre de preguerra es divideix en teatre popular, la comèdia burgesa i el teatre

festiu amb Joaquim Montero.

Dins el teatre popular destaca Josep Maria de Sagarra (1894-1961) qui es

desconnecta de la realitat i tendeix als finals feliços amb un llenguatge brillant. Dins
la seva producció diferenciam dues vessants; la costumista amb Un estudiant a Vic i
el poema dramàtic, que tracta conflictes professionals a una Catalunya matificada
amb obres com L’hostal de la Glòria i El cafè de la Marina.

D’altra banda, dins la comèdia burgesa destaca Joan Oliver; qui aprofita el
corrent per criticar els costums dels burgesos i Carles Soldevila (1892-1967) que
defensa l’elegància la civilitat i la correcció de la burgesia. El darrer destaca amb
obres com Bola de Neu, Els milions de l’oncle i Civilitzats tanmateix (un triangle
amoròs entre els supervivents d’un naufragi incapaços d’adaptar les seves relacions
per la seva forma de viure anterior).