VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Està considerat el poeta valencià més important del segle XX. El primer a fer-ne
aquesta valoració fou Joan Fuster, un valencià contemporani seu, qui l’any 72 ens
advertia sobre la magnitud de l’escriptor i periodista de Burjassot. Es va convertir, a la
primeria dels setanta, en el poeta valencià més llegit de tots els temps, i el més valuós
des de l’era dels nostres clàssics.

Hi ha motius escrupolosament literaris que ho justifiquen: l’obra d’Estellés és d’una

qualitat extraordinària i d’un interés sense parió. Hi ha també raons contextuals que en
reforcen encara més la solidesa de l’obra de l’autor. I és que l’aparició d’Estellés es va
produir en una època ben particular, summament hostil per a la literatura i la cultura
catalanes.

1. Context històric i cultural

La consolidació del règim franquista va suposar un retrocés sense precedents pel que
fa a les aspiracions de normalització política i cultural que els valencians havien
encetat a la primeria del segle XX. Amb l’arribada al poder del dictador Franco
començà un règim d’inconfusible inspiració feixista, totalitari, repressor. La repressió
era a tots els nivells: afusellaments, presons, persecucions, fam, misèria, alienació i
degradació col·lectives.

Aquesta repressió per als valencians, com per als catalans i balears, va tenir un doble
vessant. D’una banda, la repressió ideològica i política, que nega les llibertats
democràtiques bàsiques i els drets humans fonamentals. I, per l’altra, la repressió
nacional, basada en la prohibició de qualsevol manifestació cultural diferent de
l’espanyola oficial, amb la consegüent proscripció, postergació i condemnació de la
llengua catalana a l’àmbit estrictament familiar o a la seua reducció a les expressions
folklòriques.

Això no obstant, catalans, valencians i balears van encetar, tan prompte com van
poder, un procés de recuperació, que culminaria als anys seixanta i la primeria dels
setanta en un autèntic moviment de represa literària i cultural, també política i
lingüística. La resistència es va iniciar ben tímidament i de manera cautelosa, molt
sovint des de l’exili. Va ser des de l’exterior que s’organitzà aquell moviment cap al
redreçament cultural i nacional. A l’interior, la resistència havia de sobreviure a la
clandestinitat.

1
En aquell context, l’escriptor es veia obligat a escriure en silenci. Les oportunitats
d’editar en la llengua pròpia van ser, durant molts anys, quasi inexistents. A més de la
censura lingüística, hi havia la censura ideològica. Els censors vetllaven perquè les
escasses publicacions que eren permeses no foren contràries als principis del règim.

2. Biografia

Fill de forner, treballà de periodista durant molts anys, en el diari Las Provincias. La
seua obra pren el to d’una crònica de la realitat, amb els aspectes més agradables
(joventut, amor, esperança...) com tristos (falta de llibertat, pobresa, sordidesa...).
Publicà vora 50 poemaris, sobretot a partir dels anys 70. Els poemaris naixen de la
seua experiència personal i col·lectiva, en el context de la postguerra. La infantesa va
estar marcada pels records de la guerra civil (1936-39), i la joventut per la repressió de
la Dictadura. Tots els esforços de crear una literatura moderna es van trencar, i a més
de les dificultats de publicar en valencià, hi hagué un procés de folklorització de la
cultura valenciana. Estellés és un revulsiu, amb una poesia innovadora i moderna,
contra els tòpics del Levante feliz. Tant el Llibre de Meravelles com Mural del País
Valencià són un exemple de la voluntat de testimoniar un temps i una època.
Abandonà el diari a causa de les tensions generades en la transició, quan el diari
intensificà la línia d’atac al valencianisme progressista que representaven Joan Fuster
o Manuel Sanchis

3. Obres

Cal tindre en compte que Estellés escriu contínuament, des dels 50 i 60. Però publica
a partir dels 70. Es quan es produeix un “boom” estellesià. Abans havia publicat La nit i
Donzell amarg. El van ajudar el seu amic i crític literari Joan Fuster i l’editor Eliseu
Climent (3i4). Els premis i reconeixements van un rere l’altre. L’any 1971 publica cinc
llibres: L’inventari clement, La clau que obria tots els panys, Primera audició, Llibre de
Meravelles i Lletres de canvi. Tots escrits durant la dècada dels cinquanta. Després,
en vingueren molts més, Coral romput, Hotel París o Mural del País Valencià.

El Llibre de Meravelles va ser escrit durant la postguerra (1956-1958), però Estellés

no el va publicar fins l’any 1971, a causa de la censura de la Dictadura i dels
problemes que podia suposar-li. Fins l’any 1971, Estellés havia publicat molt poc, en
canvi, tenia molt de material escrit. Quan el llibre apareix, es publica el mateix any que
altres quatre llibres seus, i marca un “boom” estellesià.

Entre altres obres d’Estellés, podem observar els temes que més li interessaven:

2
a) Títols amb referències als clàssics llatins: Horacianes, Les acaballes de Catul,
Ora marítima...

b) El tema de la mort: Ciutat a cau d’orella, La nit, Donzell amarg: una mort
quotidiana, l’altra cara de la vida, en l’ambient de postguerra. Sovint ve marcada per la
mort de familiars.

c) L’amor i el sexe: Hotel París, Sonata d’Isabel.

d) Poesia cívica: a més de Llibre de Meravelles, cal parlar de Mural del País Valencià.
L’obra més extensa d’Estellés, poesia social, inspirada en els murals de protesta que
feien els pintors de la revolució mexicana i de Pablo Neruda i El Cántico General.
Aspira a ser una crònica del seu temps i del seu país.

4. El Llibre de Meravelles

El Llibre de Meravelles va ser escrit durant la postguerra (1956-1958), però Estellés no

el va publicar fins l’any 1971, a causa de la censura de la Dictadura i dels problemes
que podia suposar-li. Fins l’any 1971, Estellés havia publicat molt poc, en canvi, tenia
molt de material escrit. Quan el llibre apareix, es publica el mateix any que altres
quatre llibres seus, i marca un “boom” estellesià. Trenca amb el model de poesia per a
minories i segueix la poesia social. Comença a ser reconegut, molts dels seus poemes
són musicats per la Nova Cançó (Ovidi Montllor, Raimon, Al tall...) i es converteix en
un símbol de resistència contra la Dictadura. El poemari, vinculat a un temps i a una
època, suposa la incorporació d’un poeta de primera línia a la nostra literatura, amb
una temàtica clarament valenciana. A més, està escrit en un estil aparentment senzill i
un llenguatge populars, amb vivències quotidianes i, alhora, amb referències als
nostres clàssics (Ausiàs March).

Per a aquest emblemàtic poemari de l’autor, Estellés s’inspira en el Llibre de

meravelles de Ramon Llull (s. XIII) quant a la construcció episòdica, la finalitat
didàctica i moral i el ressò medieval que assolirà aquest seu poemari en forma de
tríptic. De més a més, el jo líric s’identifica amb el de Llibre de meravelles, Fèlix, ja que
es tracta d’una literatura testimonial, més o menys irònica això sí, d’allò que veu i que
viu en la realitat. En aquest testimoniatge també trobem influències de la professió
periodística de l’autor.

3
4.1 Estructura

La composició es divideix en tres parts, de les quals la central és clarament la més

àmplia. La primera part, titulada «Teoria i pràctica de la flor natural» està formada per
deu poemes sense títol. La segona part la formen quaranta-set peces (totes, llevat de
dues, amb títol i citació inicial). «Propietats de la pena» és el nom de la darrera de les
parts el Llibre de meravelles, constituïda per cinc poemes sense títol.

En la part central de l’obra, apareixen paratexts introductoris de cada peça que

corresponen a citacions d’autors. Aquestes citacions teixeixen un camí entre l’edat
mitjana i l’actualitat del poeta per mitjà de personatges, com ara el mateix Llull (s. XIII),
Ausiàs March (s. XV), Teodor Llorente (s. XIX) o bé Miquel Batllori (s. XX).

4.2 Temes i Veu poètica

En l’obra d’Estellés i en el Llibre de Meravelles trobem tres eixos temàtics i una veu
poètica en 2a persona

a) Poesia quotidiana: Estellés retrata els petits plaers de la vida, els instants de
felicitat, com també, els moments tràgics. La vida d’Estellés està marcada per: records
de la guerra (infantesa) i el context de la postguerra (joventut i maduresa): fam
(racionament) i por (repressió, dictadura); sexe i amor (alliberant); el poble i la terra (el
plaer de viure i les misèries quotidianes). Es tracta d’una poesia de temes quotidians,
amb elements de la vida diària, amb un estil i un lèxic molt valencià.

La veu poètica sovint s’adreça a una segona persona, és un “tu autoreflexiu”. Per
exemple, en “Animal de records”, el poeta reflexiona amb si mateix, des del record i
l’amor com a refugi; en “Cant de Vicent”, l’homenatge a València, parla amb si mateix.

b) Poesia amorosa: com en Ausiàs March, els dos temes més insistents són l’amor i
la mort. L’amor té dos cares, l’amor conjugal a l’esposa, companya i confident (“Per
exemple”, “Els amants”); i l’erotisme i el sexe (“Els amants”, “No escric èglogues”). A
nivell estilístic, es manifesta amb una adjectivació i recursos que busquen la
sensualitat.

En els pomes amorosos, com “No hi havia a València dos cames com les teues” o “No
hi havia a València dos amants com nosaltres”, la veu poètica és una segona persona
persona que al·ludeix a la dona estimada, l’objecte del seu amor. El poema és com
una invocació, en què el poeta recorda, com si parlara a l’estimada.

4
c) Poesia civil. Estellés segueix el corrent de la “poesia social”. El poeta ja no és un
elegit que busca l’art per l’art (Simbolisme), sinó un membre de la seua societat,
conscient dels problemes del temps i el lloc on li ha tocat viure (en Estellés, València).
Poemes com “Assumiràs la veu d’un poble” són una declaració de principis, portaveu
de les reivindicacions de lluita contra la dictadura i de recuperació de la identitat dels
valencians com a poble. En molts casos, els pomes són cròniques de la mort, la
misèria i la repressió de la postguerra (“L’estampeta”) i també cròniques de la vida a la
ciutat de València, protagonista de molts poemes (“Cant de Vicent”).

La veu poètica que apareix en aquests poemes és una segona persona que parla, que
s’adreça directament al lector. En “Assumiràs la veu d’un poble” fa servir la segona
persona perquè es dirigeix a un tu que és també el mateix poeta. És un “tu
autoreflexiu”. La veu poètica aspira a ser una veu col·lectiva que desperte les
consciències. La segona persona situa en el mateix nivell al poeta i al lector, els dos,
formen part del poble.

4.3 Estil

Es tracta d'una poesia que vol reflexionar i testimoniar la realitat; o, millor encara, les
realitats del seu món. Gran part de l'obra estellesiana és això: un testimoniatge
descarnat i abrupte de la realitat, de l'època de repressió que va imposar sense pietat
el règim feixista del «Caudillo». La poesia esdevé així símbol col·lectiu de la represa i,
més encara, una arma de lluita.

Estellés trenca radicalment amb la imatge romàntica de l'escriptor, a partir d'un

llenguatge planer que de vegades frega els límits de l'escatologia pura i dura, i que
d'altres intima amb la pornografia més desvergonyida. Aquest gust pel llenguatge
planer no li impedeix, però, de freqüentar camins més complexos, on el seu estil
esdevé una mica més simbòlic o abstracte.. L'obra d'Estellés és un diàleg permanent
amb els clàssics com Horaci i Catul o amb clàssics de la literatura catalana medieval
com Ausiàs March i Ramon Llull

Recursos estilístics

El llenguatge poètic d'Estellés s'articula entorn de tres eixos fonamentals: els clàssics
valencians del segle XV, la literatura catalana contemporània i el gust per les formes
dialectals de la llengua pròpia, farcida de col·loquialismes i peces lèxiques particulars,
característics de l'Horta de València. L'opció d'Estellés per aquesta modalitat

5
lingüística, dialectalitzant, popular, pròxima a la gent, al gran públic, obeeix a dues
raons: una didacticopatriòtica, i una altra de personal.

El poeta tractava de crear un llenguatge poètic intel·ligible, a l'abast d'un lector ampli i
per aquesta raó crea poesia amb un llenguatge mínimament comprensible. Amb
l''opció d'una llengua marcadament dialectal aconseguia acostar la seua literatura a un
lector pròxim: el valencià n'era el destinatari natural més immediat. Estellés no sols es
va convertir en el poeta valencià més important després d'Ausiàs March, sinó en el
més llegit de tots els temps i en tot el domini lingüístic.

Pel que fa a les figures retòriques, Estellés domina a la perfecció tots els recursos
temàtics i formals; metàfores i comparacions a partir d’elements quotidians; anàfores i
repeticions (idees obsessives, sovint vinculades als eixos temàtics d’amor, mort,
postguerra...); polisíndetons (intensificació); doble adjectivació; hipèrboles
(exageracions), etc.

Pel que fa a la mètrica la major part dels poemes estan escrits en versos alexandrins
(12 síl·labes), amb cesura a la síl·laba 6. Versos blancs (sense rima tradicional), però
sí rima sonora, amb versos masculins (acaben en aguda) o femenins (acaben en
plana). - “Un entre tants”. Combina versos decasíl·labs i tetrasíl·labs (vers repetit). La
rima és encadenada i consonant, Ab, Ab, Cb, Cb. - “Propietats de la pena”. Versos
blancs, octosíl·labs, rima masculina i femenina.

Tot plegat fa de la figura i l'obra de Vicent Andrés Estellés una de les veus poètiques
més originals, profundes, interessants i perdurables del segle XX. Una veu singular
que no deixa de captivar el lector, i de sorprendre'l, a mesura que aprofundeix en la
seua obra, veritablement inabastable, plena de matisos i d'interpretacions polivalents,
polisèmica i versàtil, sempre suggeridora, d'una solvència extraordinària perquè estem
davant d'un escriptor prolix, fill d'una època convulsa i un país contradictori.

Adaptació de la tesi doctoral sobre Estellés d’Aina Monferrer

Adaptació a la Introducció de Vicent Andrés Estellés, Antologia poètica a càrrec de Juli
Capilla

Material Nexe 2n de Batxillera. Ed. Bromera

6
 COMENTARI DELS POEMES

Completa una fitxa d’anàlisi com aquesta de cada poema estudiat:

“Temps”

-Temes: angoixa provocava pel record del començament de la guerra. Poesia amb
referències quotidianes (casa pobra de l’Horta, aljub, cadira baixeta, corral, figuera...);
dolor de la guerra (camions, pistoles, banderes, bombardejos, morts).

- Veu poètica: tu autoreflexiu (t’esgarraves), segona persona del plural, tu col·lectiu

(nadàveu, dansàveu...)

- Referents de la realitat: topònims de la comarca de l’Horta (Godella, Alqueria del

Pi, sèquia de Tormos, enumeració de pobles pròxims); vida a l’Horta, casa de
camperols; referències a la guerra civil

- Principals figures literàries: repeticions contents de les paraules clau (amarg,

guitarra); enumeracions d’escenes quotidianes, enumeracions de pobles;
paral·lelismes (nadàveu, dansàveu...); camp semàntic de la guerra (camions, pistoles,
banderes...); metàfora (guitarra amarga, record dolorós); adjectivació constant... - Mètrica:
versos alexandrins blancs, amb cesura a la sisena síl·laba. Combina rimes femenines i
masculines.

“Un entre tants”

Temes: poema enumeratiu i paral·lelístic, on Estellés exposa la seua posició poètica.

Poema cívic, on el poeta no és un elegit, ni un artista especial, sinó “un entre tants”, un
més de la seua societat. Amb les mateixes vivències que la resta de la gent. Idea de la
poesia social.

Veu poètica: 3a persona. El jo poètic, en definir-se com “un entre tants”, esdevé un jo
col·lectiu. Representa les aspiracions de tot el poble.

Referents realitat: no hi ha referents concrets, com en altres poemes. Sí

enumeracions d’accions quotidianes.

7
Figures literàries: tot el poema juga amb l’anàfora “un entre tants com esperen i...” i el
paral·lelisme, combina sempre un verb en tercera persona del plural. Li dona un to
obsessiu. - Mètrica: combina versos decasíl·labs i tetrasíl·labs.. Rima encadenada Ab,
Ab, Ab, bC, cb... La primera femenina i la segona (tants) masculina. Consonant.

Possibles preguntes de selectivitat

Pregunta sobre l'anàlisi de l'obra i el fragment. Pot ser sobre el contingut i la

forma (80-100 paraules).

a) Respecte a la temàtica o contingut.

* Quina temàtica pròpia de l‘obra es veu en aquest fragment? Quines altres

temàtiques són característiques del Llibre de Meravelles? Aplica la temàtica o
temàtiques al fragment que hages de comentar.

* Situa aquest poema en la trajectòria d’Estellés o dins del Llibre de Meravelles. És

representatiu d’alguna orientació temàtica del seu món literari?

b) Respecte a la forma

❖ A qui es dirigeix la veu poètica en aquest fragment? Per què creus que l’autor fa
servir la segona persona i no la primera persona, com és habitual en la poesia?
❖ Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc,
esdeveniments, objectes...) en aquest poema? Tenen relació amb el marc
espaciotemporal general del Llibre de Meravelles (època i espais)?
❖ Analitza la mètrica d’aquest fragment. És aquesta mètrica dominant en Llibre de
Meravelles? Hi ha altres formes mètriques en els poemes seleccionats d’aquest
llibre? Raona la resposta.
❖ Identifica una figura retòrica (metàfora,comparació...)que trobes en aquest
fragment i explica què aporta al text. Quines altres figures retòriques són habituals
en Llibre de Meravelles? Relaciona-les amb l’estil de Vicent Andrés Estellés.

3b. Relativa a la contextualització. (80-100 paraules).

Les obres de Rodoreda, Fuster i Estellés es vinculen al període de postguerra.

❖ En quin context històric i cultural se situa l’escriptura d’aquesta obra?

8
❖ Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autor i digues alguna característica
d’aquesta etapa.
❖ Quins altres autors o autores destaquen en el context de l’escriptura de l’obra( dins
el gènere? (mínim dos autors/es) aporta algunes dades sobre l’escriptura(títols
destacats i/o característiques bàsiques) d’aquests altres autors.
❖ Com evoluciona el gènere amb posterioritat al context d’escriptura d’aquesta
obra? Quines característiques presenta?
❖ Quins autors o autores destaquen en el gènere amb posterioritat al context
d’escriptura d’aquesta obra? (mínim 2 autors/es) Quines semblances, novetats o
diferències presenta l’escriptura d’aquests altres autors respecte a l’autor o autora
del fragment?