JOAN FUSTER: DICCIONARI PER A OCIOSOS.

PREGUNTA 3.b) (RELATIVA A LA CONTEXTUALITZACIÓ)

A) Respecte al context històric i literari propi de l'obra i a la ubicació d'aquesta en la

trajectòria de l'autor o autora:

1. En quin context històric i cultural se situa l'escriptura d'aquesta obra?

La dura situació que va patir la literatura catalana a la postguerra és especialment significativa en el
panorama assagístic. D'una banda, la censura rígida i la manca de mitjans de comunicació (diaris,
revistes ...) són les causes que expliquen l'escassa producció assagística durant la dècada de 1940.
D'altra banda, als anys 50 el panorama no havia canviat massa; així i tot, en un intent de potenciar
aquest gènere literari, el 1956 es va crear el premi Josep Yxart d'assaig.
No serà fins a la dècada de 1960 que la situació de l'assaig començarà a normalitzar-se: el règim
franquista comença a relaxar la censura literària sobre el contingut de les obres i també sobre les
llengües de l’estat. Això permet, entre altres, la creació d’una mínima infraestructura editorial
(revistes, premis, editorials) que anirà ampliant-se al llarg d'aquesta dècada i la següent.
Joan Fuster publica Diccionari per a ociosos en 1964, després de dues obres que havien suscitat
molta polèmica: El País Valenciano (1962) i Nosaltres els valencians (1962). Fuster ja era, malgrat
l’edat, un dels principals assagistes de la literatura catalana.

2. Situa aquesta obra en la trajectòria de l'autor (etapes o blocs) i digues algunes

característiques de l'etapa o bloc (diferents respecte a altres etapes o blocs).
Deixant de banda una inicial dedicació a la poesia, l'obra en prosa de Fuster s'ha dividit en tres grans
grups: els assajos humanístics, els escrits sociopolítics i els estudis d'història cultural. Tanmateix, a
pesar d'aquesta classificació temàtica, en tots els seus escrits es pot trobar la reflexió humanística i
moral permanent.
Diccionari per a ociosos s’inclou en el bloc dels assajos humanístics, que constitueixen el nucli
central i la part més interessant i perdurable de la seua obra. Fuster hi reflexiona sobre temes que
van de la història a la política, passant pels més diversos aspectes de la vida cultural i quotidiana.
D’altra banda Diccionari per a ociosos pertany a l’anomenat assaig deliberatiu, molt més subjectiu
que l’assaig divulgatiu, atés que el protagonisme recau en la pròpia reflexió de l’autor, en la seua
individualitat perplexa, més que no en l’objecte sobre el qual reflexiona.
3. Quines característiques generals presenta el gènere (el teatre, la narrativa, la poesia o
l'assaig) en el context d'escriptura de l'obra?
Durant la dècada de 1930 l'assaig i l'article periodístic visqueren la màxima esplendor gràcies a la
quantitat i la qualitat de diaris i revistes on publicaven autors com Maurici Serrahima, Josep Pla, i
Gaziel. Però després del desenllaç de la guerra i la instauració de la dictadura, la rígida censura
franquista i la manca de mitjans de comunicació ―revistes, diaris…― expliquen l’escassa
producció assagística durant la dècada de 1940 i 1950.
No serà fins a la dècada de 1960 que la situació de l’assaig començarà a normalitzar-se, amb
l'aparició de noves editorials, entre les quals hi destaca Edicions 62, que va oferir una bona mostra
de l’assagisme modern català i europeu. També la revista Serra d’Or va contribuir a la represa
cultural amb les seues planes de reflexió d’història i d’informació. La creació de diversos premis va
ajudar a consolidar l’assaig.
Una sèrie d’escriptors van conrear l’assaig literari, generalment en forma d’estudi o d’article de crí-
tica literària, que alguns van recollir i publicar en un volum o més. Un altre front important de la
producció assagística és el de la sociolingüística. Les promocions joves dels seixanta van ser molt
sensibles a aquesta nova ciència per les possibilitats que comportava tant teòriques com pràctiques,
davant la llengua. L’enfocament sociolingüístic permetia tenir les idees més clares i comprendre
més bé el fet lingüístic com un fet social i polític, i no solament cultural i moral.

4. Quins altres autors o autores destaquen en el context d'escriptura de l'obra (dins del
gènere)? (mínim 2 autors/es) Aporta algunes dades sobre l'escriptura (títols destacats i/o
característiques bàsiques) d'aquests altres autors o autores.
Es poden destacar dos autors coetanis a Joan Fuster.
Josep Pla compartix els estudis de dret amb Fuster i s’assignen tots dos l’actitud crítica davant del
poder fàctic de l’època. Tant Pla com Fuster viuen anys difícils, de repressió, de misèries a tots
nivells, i se senten en l’obligació de fer autocrítica d’aquells esdeveniments. El dietari és
probablement el format planià més valorat per la crítica, ja que li permet una gran llibertat tant en
l’extensió com en la forma. El Quadern gris és el dietari que el va consagrar.
Novel·lista, assagista, política, activista cultural, dona de teatre i traductora de més de trenta obres,
Maria Aurèlia Capmany és autora d’una obra extensa i clarament ideològica, en què les
reivindicacions feministes ocupen una gran part. Virginia Woolf i Simone de Beauvoir són les seues
principals fonts teòriques i vitals i es converteix en la seua mitjancera cultural i ideològica a casa
nostra: proposant-ne traduccions a algunes editorials, escrivint-ne pròlegs, imitant-les, adaptant-ne
conceptes o imatges, etc. Alguns dels seus assajos més importants són La dona a Catalunya:
consciència i situació. (1966), El feminisme a Catalunya. (1973) o, Dietari de prudències (1981).
B) Respecte al context anterior o posterior al context propi de cada obra:
1. Com evoluciona el gènere (la narrativa, la poesia o l'assaig) amb posterioritat al context
d'escriptura d'aquesta obra? Quines característiques presenta?
Amb la Transició democràtica i la creació de l’estat de les autonomies, es manté l’interés per l’as-
saig divulgatiu de temes polítics (Joan Francesc Mira), però es desenvolupa notablement l’assaig
deliberatiu en forma de dietaris (Feliu Formosa o Enric Sòria) i memòries (Marià Manent o Avel-
lí Artís Gener), fins a l’extrem que podem parlar d’un cert boom d’aquest subgènere.
Alhora, a mesura que el sistema de mitjans de comunicació es normalitza i apareixen revistes i dia-
ris, es consolida un altre espai per a la producció de l'assaig, els articles d'opinió i les columnes, un
àmbit en el qual han destacat Montserrat Roig, Quim Monzó o Joan Francesc Mira. En els darrers
anys, els blogs i les xarxes socials han estimulat formes d'escriptura que s'assemblen molt als dieta-
ris i als aforismes, respectivament, i que han sabut aprofitar autors com Salvador Vendrell (amb el
seu blog Columna de paper. El blog de Voro Vendrell) entre molts altres.

2. Quins autors o autores destaquen en el gènere (la narrativa, la poesia o l'assaig) amb
posterioritat al context d'escriptura d'aquesta obra? (mínim 2 autors/es) Quines semblances,
novetats o diferències presenta l'escriptura d'aquests altres autors o autores respecte a l'autor
o autora del fragment?
Es poden destacar els següents autors en el context posterior a la literatura de postguerra.
Montserrat Roig
Montserrat Roig va exercir des del seus inicis professionals la tasca periodística, en premsa escrita
(la sèrie «Retrats») i televisiva (la sèrie «Personatges», de 1977), en tots dos casos havent donat un
aire fresc al gènere de l’entrevista cultural o social; i en periodisme d’investigació, com en el llibre
Els catalans als camps nazis (1977). Han estat també molt llegits i apreciats els reculls d’articles
Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida (1991) i Un pensament de sal i un pessic de
pebre (1992, pòstum).
Quim Monzó
Quim Monzó ha estat present en la premsa escrita des del principi dels anys 90 del segle passat i ha
publicat diversos reculls (No plantaré cap arbre, el 1994; Tot és mentida, el 2000; El tema del tema,
el 2003...) de les seves col·laboracions. Monzó practica un estil entenedor i directe, amb bona
fonamentació informativa del present i del passat immediat d’arreu del món. Constitueix gairebé
una obsessió personal seua el combat de la banalitat, dels tòpics i dels comportaments socials
gregaris fruit de modes efímeres, normalment amb l’arma tallant de la ironia. El seus articles
acostumen a fer un passeig per alguna exemplificació brillant i a oferir una tesi molt clara.
Josep Maria Espinàs
Ha col·laborat en la premsa escrita (Avui i El Periódico) amb columnes diàries, que han quedat
recollides en un tria extensa, Una vida articulada (2013). És enorme la varietat temàtica dels milers
de columnes escrites per Espinàs, però resulten especialment destacables les que aborden aspectes
laterals de la vida literària i cultural, i l’observació de costums quotidians de la gent. En tots el
casos, hi diposita una dosi d’humanisme de base liberal, poc apassionada ideològicament, i un to
innegablement humil i sincer.