Maria Rojas

Maria Moyà
Luna Zheng
Fatima Martínez

LITERATURA CATALANA
CONTEMPORÀNIA
INDEX
1.INTRODUCCIÓ 3
2.CONTEXT HISTÒRIC 3
3.ANYS 70 4
3.1.NARRATIVA 4
3.2.TEATRE 5
3.3.POESIA 5
4.ANYS 80 6
4.1.POESIA 6
4.2.NARRATIVA 7
4.3.TEATRE 8
5.ANYS 90 I L’ACTUALITAT 8
6.LITERATURA LES ILLES BALEARS 8
6.1.LA POESIA 8
6.2.LA NARRATIVA 9
6.3.EL TEATRE 9
7.AUTORS 9
ALBERT SÁNCHEZ PINYOL 9
PERE GIMFERRER 10
MARIA MERCÈ MARÇAL (POESIA) 10
JORDI GALCERAN (TEATRE) 11
MIQUEL MARTÍ I POL 11
JOSEP MARIA LLOMPART 12
BLAI BONET (poesia original) 12
BALTASAR PORCEL(narrativa) 13
JAUME CABRÉ (NARRATIVA illes balears) 14
QUIM MONZÓ (NARRATIVA) 14
JOSEP M. BENET I JORNET (TEATRE) 14
8.I LES AUTORES? 14

2
 LITERATURA ACTUAL
1.INTRODUCCIÓ
No podem parlar d’un moviment clar a principi del segle XXI, sinó d’una multiplicitat
d’autors, temàtiques i, sobretot, formes. Per un cantó, determinats models de producció i
consum de fenòmens culturals (en especial internet i les sèries televisives) han influït sobre la
narrativa o el teatre. Per un altre cantó, és destacable l’auge de la novel·la històrica.

Finalment, hom ha parlat també de l’autoficció com a nova temàtica: la precarietat

laboral a què es veuen abocats els autors del segle XXI provoca que hagin de fer moltes
peripècies per subsistir, les quals acostumen a ser ben sucoses com a matèria literària. Això
mateix els empeny a utilitzar la ironia, que és la manera d’afrontar qüestions tabús, de les
quals es fa difícil parlar, com ara el terrorisme.

Cal ressaltar, també, que a la fi la literatura actual s’ha vist marcada per la irrupció
decisiva de les dones, tant en la narrativa, com en la poesia i en el món editorial.

Quant al model lingüístic, el segle XXI significa l’evolució del català literari, tant pel
que fa a la incorporació de neologismes per part dels autors joves, com respecte de la inclusió
de dialectalismes propis dels autors per tal de preservar formes pròpies del territori del qual
provenen. Dissortadament, en altres ocasions ha comportat un empobriment de la llengua,
marcada per castellanismes de tota casta.

2.CONTEXT HISTÒRIC

>1968-1975: Maig del 68. Origen de les noves tendències. Revoltes antifranquistes.Eclosió i
pioners literaris.
>1975-1981: Mort de Franco. Transició política i artística. Aprovació Constitució espanyola:
recuperació democràtica.Amb la mort de Franco el 1975 s'inicia la transició a la democràcia,
amb uns fets històrics rellevants :
-Primeres eleccions democràtiques.
-1978: nova Constitució que proclama la cooficialitat de les llengûes autonòmiques i
el castellà.
-1979, 1982, 1983: Estatuts d'Autonomia de Catalunya, C. Valenciana i Balears.
-1983-1986 : Diverses lleis de Normalització del català

Factors fonamentals pel que fa a la literatura:

-La cooficialitat de les llengües.
-Creació d’editorials i enfortiment de les ja existents (Bromera, Marfil, Tàndem)
-Les ajudes dels governs autonòmics (subvencions a l'edició, l'audiovisual, el
teatre...).
-Presència major de crítics literaris i aportacions dels mitjans de comunicació.

3
 3.ANYS 70

Parlem de “Generació literària dels 70” per referir-nos a un grup d’escriptors que,
nascuts i formats a la postguerra, donaven a conèixer la seva obra en uns moments en què el
realisme històric havia entrat en crisi. En primer lloc, tots ells estaven marcats pels canvis
sociopolítics dels anys 50-60, per les conseqüències del maig francès del 1968 i per l’agonia i
desenllaç final de la dictadura franquista (1975).Els autors d’aquesta guerra no van viure la
guerra, però si que varen viure les seves repressions, varen tenir una educació moral,
ideològica, lingüística i sexual repressiva i varen aprendre català de manera autodidàctica.Les
característiques més destacades són:

1. El trencament amb el realisme social. L’actitud de l’autor és molt més lírica, més
intimista.Aquesta actitud va suposar l'inici d’una literatura antirealista.Revaloració
avantguardes en poesia.
2. El culturalisme. El món cultural de l’escriptor es palesa a les obres a través de la
intertextualitat, les referències a altres autors i el joc de la literatura dins la literatura.
3. Una transgressió moral i ideològica, és a dir, actitud de revolta, valoració del plaer i
de l’erotisme, antidogmatisme.
4. La incorporació de la cultura moderna que, alhora, serveix per experimentar sobre les
possibilitats dels gèneres poètics i narratius: el cinema, el còmic, etc.
5. El retorn a l’estètica simbolista i formalista amb un llenguatge molt elaborat, ric en
imatges i hermètic, de difícil interpretació. Fan èmfasi en la funció poètica del del
llenguatge més que no pas en la comunicativa o referencial.
6. La tornada a l’existencialisme. El desencant produït per la crisi de les ideologies i
l´actitud de revolta envers l'educació rebuda, aboquen els autors a una posició
escèptica davant un món que no reconeixen com a propi. Això els duu a una
contemplació elegíaca del passat personal, a l´autobiografía i al record evocador de la
infantesa i de la joventut viscudes.

3.1.NARRATIVA
En la dècada dels setanta destaca l’anomenada novel·la de trencament, que s’allunya
de les tècniques narratives clàssiques. En general i malgrat la gran varietat de formes textuals
i estilístiques, els escriptors es caracteritzen per:

1. Buscar formes expressives i estructures narratives noves. Els escriptors elegiren la via
de l’experimentació: elaboració d’un discurs centrat en la manipulació del text, tot
usant oracions llargues amb lèxic esteticista o poc habitual, l’argument es considera
un assumpte poc rellevant, recerca de tècniques expressives com el monòleg interior,
l’escriptura automàtica, els jocs tipogràfics, etc.
2. Pel que fa al contingut hi predominen els ambients urbans, la problemàtica de
personatges joves i la seva relació amb el sexe i les drogues com a mostres de

4
 rebel·lia. Aquesta literatura forma part de l’anomenada contracultura: formes culturals
que s’allunyaven de la cultura i l’art “oficials” (socialment ben vistos).
3. Els escriptors són permeables a la influència dels grans narradors europeus i
americans. Coneixen la literatura estrangera i encara que palesen una certa pobresa
d’expressió van guanyant en qualitat (sovint recorren a la autodidactisme) amb un
discurs més ric, més elaborat i literari.

Hi ha també un altra vessant literària en la novel·lística dels anys 70: l’evolució i

aprofundiment de la temàtica realista amb històries versemblants contades amb un llenguatge
popular, de fàcil comprensió;històries sobre personatges de classes socials baixes, amb
conflictes laborals o enfrontaments generacionals. Són novel·les de denúncia de la realitat
injusta de la dictadura. Algunes obres es desenvolupen en el món rural com Els cucs de seda
de J. F. Mira, altres narren aspectes de la Guerra Civil com Rondalla del retorn d’Emili
Piera. També hi apareix el tema de la nostàlgia, del record del món idíl·lic de la infantesa
perduda com és el cas de Matèria de Bretanya de Carmelina Sanchez Cutillas o Mari
Catúfols Isa Tròlec.

3.2.TEATRE
A la dècada dels anys 70, s’origina el teatre independent. Aquest tipus de teatre
s’origina a partir del teatre de cambra i dels cercles teatrals universitaris. Es diferencia, per
tant del comercial. Aquest estil fa crítica social i política, i denuncia abusos de poder. Intenta
burlar la censura i es reafirma en l’ús d’ una llengua normalitzada, sense vulgarismes ni
castellanismes. S’adreça inicialment a un públic jove, amb formació i inquietuds
intel·lectuals o universitaris i renova la posada en escena (incorporació de dansa i ball,
utilització d’elements tècnics…). Forma els actors.

3.3.POESIA
En iniciar-se la dècada dels setanta es van produir en el nostre món literari un seguit
de fets que van marcar un tomb en la poesia. D’una banda, es van començar a publicar les
obres completes de Joan Brossa i es va redescobrir la poesia de Foix. Aquests dos autors es
van convertir ben aviat en els mestres reconeguts de les promocions més joves. La generació
més jove compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense altra
finalitat que la de fer literatura, i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar
i explotar les possibilitats del llenguatge.Els poetes evolucionen cap a una estètica més
cosmopolita que rebutja el realisme del decenni anterior. A més, adopten una postura més
intimista i individualista, és a dir, es mostren preocupats per la llibertat personal i pel destí
propi.

Al mateix temps, es va viure un gran debat, que va enfrontar l’estètica de tradició

simbolista amb una altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític al
servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava

5
en els plantejaments marxistes d’intel·lectuals i escriptors com Lukács, Gramsci i Brecht, i
que reivindicava la participació de la literatura en la lluita per l’alliberament individual i
social de l’ésser humà.

De manera simultània, a la resta de la nostra àrea lingüística poetes com Xavier Bru
de Sala i Ramon Pinyol s’allunyaven del realisme precedent i es decantaven cap al
simbolisme o l’experimentalisme.Entre els altres poetes que inicien la seva obra durant els
setanta cal esmentar Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Feliu Formosa i Francesc Parcerisas.

4.ANYS 80
Hi ha dos factors que han marcat clarament l'evolució de la literatura catalana dels
anys vuitanta. D’una banda, l'evolució general de la societat cap a uns determinats modes de
producció i consum cultural propis de les societats postindustrials. De l’altra, el fet que la
literatura catalana ha disposat d’un cert suport institucional. La seva obligatorietat en
l'ensenyament, a més de servir per a crear futurs lectors, ha produït una gran demanda de
llibres escolars o utilitzables des l'escola, una de les grans fonts del negoci editorial en
qualsevol llengua.

La dècada dels vuitanta va ser clau pel que fa a la renovació i continuïtat de la

literatura catalana. Durant aquells anys van desaparèixer els grans escriptors que havien
assegurat el prestigi literari del català durant la postguerra: Llorenç Villalonga, Josep Pla,
Mercè Rodoreda, o Josep Vicenç Foix. Alhora, però, es va produir la reivindicació d'autors
que havien estat relativament marginats: Joan Perucho, Joan Brossa i, sobretot, Pere
Calders, l’obra del qual va començar a arribar a un públic ampli després que el grup
Dagoll-Dagom va adaptar-la al teatre amb gran èxit el 1978 amb l'espectacle Antaviana.

L'any d'Antaviana va ser també el de l'aparició d'un llibre de contes que va marcar una
nova etapa per a la literatura catalana: Uf, va dir ell, de Quim Monzó. Monzó encetava amb
aquest llibre una literatura imaginativa i directa que reflectia, amb tocs d'humor que no
amagaven un cert sentit tràgic de l'existència, la desorientació ideològica de la nova societat
postfranquista. Ben aviat, van aparèixer un seguit de narradors joves que van seguir els
passos de Monzó, com Sergi Pàmies, Josep Maria Fonalleras, o Toni Cucarella. L’humor, la
fantasia i el retrat dels nous costums urbans caracteritzen l’obra d’aquests autors.

4.1.POESIA
La promoció de poetes sorgida durant els anys 80 i 90 no està contra la poesia
anterior. Són orfes dels grans poetes catalans del S.XX desapareguts els anys 70- S.Espriu,
J.V.Foix, Pere Quart i Joan Vinyoli- sense que hi hagi cap substitut rellevant.

La poesia ja no és un gènere hegemònic i ha quedat reduït a un cercle minoritari. Els

poetes actuals són el resultat d’una sèrie d’individualitats. És una tasca complicada

6
sistematitzar-los, tot i que sembla que hi ha una certa semblança a l’estètica dels 70 pel que fa
a la simplificació, i un gust bastant estès per un lirisme autobiogràfic influenciat per la crisi
de la societat urbana actual.

Podem fer una doble classificació tot atenent l’estètica poètica i les agrupacions
generacionals:

-La primera corrent és la poesia experimental que està fortament relacionada amb les
avantguardes. Destaquem Palau i Fabre i Joan Brossa. El que més influència els poetes del
període fou J.Brossa. Com també veurem més endavant en les dècades dels vuitanta i
noranta. La seva característica principal fou la barreja de l’anacronisme i l’avantguarda. Fou
desconegut per la majoria dels lectors i s’han anat publicant aspectes parcials de la seva obra
en els darrers anys que demostren la seva potència verbal, l’arrelament popular, l‘afany
d’investigació i l’alegria.

-L’altre corrent és el realisme líric, vessant del postsimbolisme. Cal remarcar la figura de
Joan Vinyoli com un dels màxims representants. Va concebre la poesia com una eina
indagatòria sobre el coneixement propi i del món. Va ser influenciat pel romanticisme
alemany i el simbolisme, tot i que acabà evolucionant cap a la metafísica i l’existencialisme.

4.2.NARRATIVA
Als anys vuitanta i noranta s’abandonen les experimentacions i, en general, es reactiva
el desig per retornar a formes narratives més clàssiques i per contar històries: Es revaloritza la
importància dels personatges, de l’argument ben trenat, de les descripcions.Torna la narrativa
de gènere (narrativa policíaca, de ciència-ficció, de terror,històrica, eròtica..) destaquem:
Jaume Fuster, Ferran Torrent …

De la literatura nord-americana, en la segona part dels vuitanta destaca un corrent

narratiu que ha estat anomenat realisme brut o costumisme urbà. Retrata els trets més
contradictoris de la societat capitalista actual amb un cert deix de crítica desencantada o
cínica mostra una societat urbana, burgesa, conformista, insolidària i consumista (Quim
Monzó…).

L’èxit de vendes permetrà que alguns autor puguin viure d’explicar coses en la nostra
llengua ja que impremtes, distribuïdores i llibreters obtindran guanys de vendre llibres en la
nostra llengua.

Avui en dia la disparitat de temàtiques i estils, la gran quantitat de títols publicats, la

coincidència d'escriptors de generacions diferents fan que siga complicat explicar el
panorama literari de la narrativa actual.

7
 Durant els últims anys, la nostra narrativa ha incorporat un gran nombre de narradors i
narradores , valencians, com per exemple, Josep Franco, Josep palomero,Vicent Borràs,
Carme Miquel… Hi ha una pluralitat de veus que s’expressen en una mateixa llengua. I un
dels avenços és que els nostres autors han adquirit un grau d’escriptura acceptable i una
llengua cada vegada més flexible. A pesar de l’èxit dels seus llibres, el principal entrebanc
amb què es troben els escriptors valencians és arribar a traspassar fronteres i ser traduïts.

4.3.TEATRE
Teatralment, el teatre dels anys 80 va significar molts canvis: d’una banda la
transformació socioeconòmica d’una pràctica marcada, sota el franquisme, per la censura
estatal i les seves conseqüències (in/dependència en relació amb el poder)…. i d’altra banda,
la modificació simbòlica – alguns dirien ideològica- de la identitat del «teatre català».

5.ANYS 90 I L’ACTUALITAT
Als anys 90, els escriptors tendeixen a l'autobiografia i a la intimitat, i sovint
manifesten un acusat escepticisme. A més, s'observa una tendència al recolliment del discurs,
amb poemes més breus i íntims, i menys emfàtics.

Per últim, la poesia catalana actual compta amb multiplicitat de propostes poètiques i
de qualitat. Mai hi havia hagut una diversitat tan gran que arriba a fer difícil establir unes
tendències gaire definides ja que les línies que es poden resseguir són quasi inesgotables.

6.LITERATURA LES ILLES BALEARS

6.1.LA POESIA
Seguint el llibre de Margalida Pons “Corrents de la poesia insular” del segle XX,
distingirem tres tendències en la poesia feta a les Balears en aquesta època:

A. La textualista, que entén l´escriptura com una pràctica generadora de noves realitats i
no tant, com una còpia de la realitat.Per a la creació de nous mons interpretatius, els
poetes poden recorrer a la psicoanálisis, al marxisme, al surrealisme...Estan dins
aquesta línia: Josep Albertí, Joan Palou i Miquel Mestre, entre d'altres autors.

B. La referencial, que veu el llenguatge com una forma de representar una experiència
moral.Dins aquesta tendència s´han d´englobar: Damià Borràs, Pere Gomila i Ponç
Pons...A mig camí entre l´escriptura textualista i la referencial, es troben: Miquel
Cardell, Damià Pons i Antoni Nadal.
C. L´especulativa, en què la paraula és una eina de recerca i creació de nous mons. Hi
destaca: Andreu Cloquell, Antoni Marí, Àngel Terron.

8
 6.2.LA NARRATIVA
L'any 1967 significà el començament d'una renovació literària que va consistir,
bàsicament, en la introducció d'un tema quasi inèdit fins al moment: l'impacte turístic a les
Balears. A partir d'aquest moment, la narrativa illenca experimentà un boom que va coincidir
amb la irrupció del negoci editorial.

Pilar Arnau en l'obra “La narrativa insular” del segle XX defineix algunes de les
característiques dels narradors illencs: han nascut en la postguerra, s'han educat sota les
consignes de la moral tradicionalista i religiosa, molts no tenen estudis superiors, s'han
alfabetitzat en el coneixement del català de manera autodidacta, s´interessen per reflectir els
canvis socials i econòmics de la realitat amb esperit crític i el seu inconformisme els duu a
adoptar un to pessimista.
La seva mirada crítica se centra en aspectes diversos: des de la repressió moral i l'educació
del franquisme, cultura de la nova burgesia hotelera.Altres veuen en els turistes la possibilitat
d´obertura cap a una nova mentalitat més tolerant.

6.3.EL TEATRE
Entre els anys 60 i 70 el teatre regional anava perdent força en detriment de nous
corrents teatrals que anaven des del costumisme fins a opcions més innovadores amb autors
com Llorenç Moyà, Baltasar Porcel i Alexandre Ballester.Tot i així, eren moltes les
dificultats per les quals travessava aquest gènere a causa de la manca de suport oficial, de
crítica especialitzada i de la precarietat econòmica.

Segons l´anàlisis que en fa Antoni Nadal en el llibre "El teatre mallorquí del segle
XX", la dècada dels 70 no va ser una època enriquidora, entre altres motius, perquè els actors
i les actrius de Balears tenien dificultats per accedir als escenaris i perquè el Teatre Principal
de Palma va estar tancat durant vuit anys.

7.AUTORS
ALBERT SÁNCHEZ PINYOL
Albert Sánchez Pinyol (Barcelona, 1965) és l'autor d’un univers molt personal on
conflueixen el seu bagatge d’antropòleg, la literatura fantàstica i de terror, la crítica i un cert
nihilisme. La seva obra més popular és La pell freda, la qual, a partir d’una aparença
fantàstica, executa una reflexió sobre la tolerància i la xenofòbia. A La pell freda (2002) hi
trobem el romanticisme de les novel·les d’aventures noucentistes, mesclat amb el nihilisme
dels relats de monstres de Lovecraft. Sánchez Pinyol va canviar de registre amb un díptic
històric sobre la guerra de Successió espanyola i la repressió borbònica, però ha tornat al
gènere fantàstic amb la seva darrera obra: Fungus (2018).Entre les seves obres també
destaquen Pandora al Congo (2005) i Victus (2012).

9
 El tema del poder és una constant a les seves obres. Sánchez Pinyol està convençut
que el poder ve de baix, no de dalt, i que els governants no són més que teresetes en mans del
poble. Aquest tema també és present al seu únic assaig de moment, Pallassos i monstres,
sobre vuit dictadors africans

PERE GIMFERRER

Exerceix una poderosa influència sobre els companys de generació a partir del seu
primer llibre, Els miralls (1970) on investiga sobre les possibilitats de la llengua i reflexiona
sobre el fet poètic. A més, la seva poesia ha provocat sempre sorpresa amb els seus efectes
d'estupefacció o admiració on obliga al lector a replantejar-se en tot moment la relació entre
poesia i vida, entre el personatge del poema i el personatge de l'autor, amb les seves
transmutacions i transfusions.OBRES: Els miralls (1970), La llum (1990), Mascarada
(1996), L'agent provocador (1998) i El diamant dins l'aigua (2001).

MARIA MERCÈ MARÇAL (POESIA):Poeta, novel·lista, traductora i assagista.

La seva poesia representa l’aportació més sòlida de la poesia femenina i feminista de

la literatura catalana contemporània. Nacionalista radical, la seva poesia és marcada per una
ètica individual i lliure, plena de simbologia femenina que, estilísticament, es mou en una
posició eclèctica que li fa aplegar elements de la tradició poètica popular amb solucions més
clàssiques, com la sextina i el sonet. A grans trets hi podem distingir dues etapes.

1. A la primera, usa sovint el símbol de l’ombra, que representa la zona no explorada de

la pròpia personalitat, la por i els fantasmes que paralitzen.
2. A la segona, emfasitzen els aspectes de la seva feminitat essencial.

Una part important que malda per expressar-se en la seva obra és l’excitació i la
plenitud sexual prescindint d’una presència masculina perceptible, que s’associa més aviat
amb l’autoritat.

El 1976 guanya el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes (1977).Al 1979
publica Bruixa de dol, el segon poemari, que la converteix en una poeta d'èxit.El 1980 neix la
seva filla Heura, i afronta la maternitat en solitari. Esdevé una experiència crucial que elabora
poèticament a Sal oberta (1982) -un llibre dominat pel sonet i xopat per la tradició popular en
què l'espectre imagístic s'estén a la sal, el mar i l'heura- i a la segona part de La germana,
l'estrangera (1985). Aquest darrer llibre recupera un breu recull anterior format per quinze
sextines, Terra de mai (1982), i tracta obertament l'amor entre dones, tema inèdit fins llavors
en la poesia catalana. El 1989 en el volum Llengua abolida (1973-1988), va aplegar els seus
cinc primers llibres, corresponents a la primera etapa. .

JORDI GALCERAN (TEATRE)

Traductor, guionista i dramaturg, és l’autor de la peça més exitosa del teatre català
actual: El mètode Grönholm (2003) , una sàtira sobre la competitivitat desfermada en un món
dominat pel capitalisme. Amb obres com aquesta, centrades en l’actualitat, amb pocs

10
personatges i diàlegs molt punyents, Galceran ha aconseguit aplegar la comercialitat amb la
crítica social, presentada sempre a partir de la comicitat més sarcàstica. Una de les claus del
seu èxit, segurament, és que defensa que l’espectador ha d’entendre fàcilment el sentit i el
contingut de l’obra.

Galceran afirma que no té grans idees ni meditacions a transmetre, sinó que escriu
perquè li agrada contar històries; segons ell, la trama és primordial. Parteix d’una idea xocant,
com a El crèdit (2013), per bastir obres plenes de sorpreses, equívocs i situacions
rocambolesques tot seguint els vells trucs dels comediògrafs d’ofici i culminant amb un bon
final. Així, aconsegueix una perfecció còmica en la qual uneix la crítica àcida, la lucidesa i la
crueltat.

Segons l’autor, tots els temes són susceptibles de ser tractats en una comèdia, com
mostra a Burundanga (2010), obra que té com a rerefons el conflicte etarra. L’autor considera
que només no podria fer-ne sobre la pederàstia. Un dels seus temes clau és la vulnerabilitat de
l’ésser humà, mostrada a partir del joc com a metàfora. En el joc hi és present l'atzar, però
també altres factors que ens expliquen com a éssers humans: el repte, la voluntat de
superació, les normes, els vencedors i els vençuts, la lluita…

MIQUEL MARTÍ I POL

Neix el 19 de març a Roda i morir el 11 de novembre a Vic, amb 74 anys. Miquel

Martí i Pol té més de 30 llibres publicats, a on la gran majoria són poesies. A més, té editats
un volum de narracions, dos llibres de ‘memòries novel·lades’, articles periodístics i unes
quantes traduccions.

En els anys vuitanta i noranta va fer unes obres amb temàtica reflexiva sobre la poesía
i la seva vida com a poeta. Aquesta reflexió es pot veure en alguns poemes, com, per
exemple, uns quants de l'apartat "Capfoguer" d'Estimada Marta (1978), i d'alguns textos més
teòrics. A més, el poeta entén que la poesia tendeix a expressar el que és essencial de la vida
personal i la col·lectiva, i a expressar-ho amb senzillesa. D'altra banda, el material amb què
treballa el poeta, la paraula no pot ser utilitzada de manera gratuïta, sinó que se li ha d'exigir
densitat, justesa i capacitat de suggestió. En el seu darrer volum, Llibre de les solituds(1997),
el poeta recupera la ironia, ja present en alguns llibres d'anys enrere, com a recurs per a
salvar-se tant del desconcert com de la resignació, amb la qual cosa introdueix un element
que permet de pensar en la superació d'aquesta darrera etapa.

La poesia de Miquel Martí i Pol, de caire realista, gira al voltant de l'amor, la mort i la
lluita contra la injustícia.A més, adopta un llenguatge denotatiu amb intenció d'arribar de
manera más directa al lector. Distingir diverses etapes en la seva obra:

1. Els inicis (anys 50). S´inicia com a poeta amb Paraules al vent (1953) i Quinze
poemes (1955), en què planteja les relacions humanes com un sortida al seu laberint

11
 angoixós. Això,el porta cap a una poesia de compromís social a El poble (58), en què
els protagonistes són la gent del poble i de la fàbrica on treballa, vistos com uns herois
a causa de les dures condicions laborals.
2. Interiorització (anys 70).En aquesta etapa, marcada pel diagnòstic de la malaltia
(esclerosi múltiple), la seva poesia pren una orientació més intimista.Hi reflexiona
sobre la solitud, l'angoixa de la mort i més temes metafísics.Escriu Vint-i-set poemes
en tres temps (72), Quadern de vacances (76) i Estimada Marta (78).A finals
d'aquesta etapa reprèn la poesia d´esperit cívic i se centra en la reflexió sobre el país
mentre contempla amb desencant la nova realitat social en L'àmbit de tots els àmbits
(81)
3. Maduresa (anys 80 i 90).Aquesta etapa inclou, entre altres, els poemaris Primer llibre
de Bloomsbury (82),Andorra i Llibre d´absències (85) escrit amb motiu de la mort de
la seva dona.

JOSEP MARIA LLOMPART

En la seva poesia (realista) trobam tres nuclis temàtics: el paisatge i el temps, els
records i l´evocació de la infantesa.Distingim 2 etapes:

a. Poesia cívica.En Poemes de Mondragó tot i la presència del paisatge, defuig l'estètica
de l'Escola Mallorquina i enceta el vessant cívic que es mostra ja plenament en La
terra d´Argensa (72) i Memòries i confessions d´un adolescent de casa bona (74).Són
obres que s´inscriuen de ple dins l'estètica realista.Hi domina el to narratiu i el
llenguatge com a tema literari.

b. Reflexió sobre la mort.A Mandràgola (80), on apareixen personatges simbólics,

adopta la fórmula del poema en prosa, també en les obres La capella dels dolors i
altres poemes (81),Jerusalem (90).Els temes més destacats són: El mite de la
infantesa irrecuperable (amara de nostàlgia i d´enyor), així com la tardor i la nit,
(símbols de la mort i decrepitud).

BLAI BONET (poesia original)

La seva poesia suposa una innovació radical: aporta la llibertat mètrica i un lèxic
sensorial, explora llenguatges nous, introdueix temes (culpa, dolor, repressió) i aborda temes
clàssics amb un enfocament nou.La seva produccio evoluciona des de l'estil de la Generació
del 27 fins a fórmules narratives noves.

A. Inicis, poemes religiosos.El 1950 publica Quatre poemes de Setmana Santa, que
significà una renovació entre els poetes mallorquins per la novetat del llenguatge i les
imatges agosarades, si bé en aquesta obra i en les posteriors, segueix fidel a l´ús del
tema paisatgístic. Continua la producció poètica amb Cant espiritual (53).

12
 B. Etapa civil: Coincideix amb els ingressos als distints sanatoris (per malaltia
pulmonar).Escriu Comèdia (60) on planteja el tema religiós com una entesa entre
l´espiritualitat , l'home i la nació. A L'Evangeli segons un de tants, mostra interès per
l'art (escultura, pintura i cinema).A partir dels anys 70, publica Els fets (1974) amb
poemes llargs on elogia la ciència, crítica les manipulacions del poder i reivindica el
cos com a font de coneixement.
C. A partir de 1986.Tendeix a la introspecció.Son obres d'aquesta etapa: Nova York (91),
El jove (87).També escriu novel.la on destaca El mar (58) (premi Joanot Martorell).En
teatre cal esmentar l'obra Parasceve.

BALTASAR PORCEL(narrativa)

Baltasar Porcel es un dels narradors nascuts durant els anys 30 que comencen a
publicar a finals de la dècada dels seixanta una narrativa encara realista, però amb una
exaltació deñ mon interior del protagonista.

La seva narrativa es basa en tres etapes:

● Enfocament realista (1961-1969): El món narratiu de Porcel s'inicia amb un
plantejament realista i amb una atracció pels aspectes més desagradables de la realitat.
Andratx i la seva gent és present en el rerefons de les novel.les d´aquesta etapa
.OBRES: Solnegre (1961) (mon rural mallorquí i hi mescla mite i realitat), La lluna i
Cala Llamp (1963).Amb aquesta noveŀla, testimoni de la vida dels homes dedicats al
contraban en navegacions de cabotatge, Porcel va iniciar el cicle temàtic que abraçarà
bona part de la seva narrativa posterior: el mite d’Andratx, poble de Mallorca on va
nàixer.

● Realisme màgic (1969-1990):En aquesta etapa es construeix un altre tipus de

narrativa, la que podem anomenar universalista; és aquella que s’aproxima a la
narrativa d’aventures, pel món sencer, on tot pren una perspectiva mítica. En aquest
sentit, podem destacar Les pomes d’or (1980). A través d’aquesta narrativa, que passa
arreu del món, Porcel busca conèixer-se i construir-se a través de l’experiència
mundial i còsmica. L'obra, Les primaveres i les tardors (1986) suposa la culminació
d'aquest cicle perquè fa un contrats entre el present i el futur, juntament amb una
pluralitat de recursos narratius i una multiplicitat de veus discursives.

● Cicle de Barcelona (a partir dels anys 90) Encara hi ha una tercera via narrativa,
la d’aquelles novel·les que mostren centres urbans i també industrials,
concretament Barcelona .A més, es distingeix pel ritme narratiu, per l'habilitat en les
descripcions i per la sensibilitat a l´hora de descriure les passions humanes.En
destaquem Lola i els peixos morts(1994).

Cal afegir-hi a totes aquestes novel·les, els contes, recollits en el volum de Les
maniobres de l’amor. Tots els contes (1958-2001) (2002).

13
JAUME CABRÉ (NARRATIVA illes balears)

En la seva obra apareixen moltes de les característiques d'aquesta generació: la

incorporació culturalista d´altres arts i disciplines , la indagació intimista dels personatges i la
recerca en el passat personal, familiar, històric i social per explicar el present.La consagració
com a escriptor li arriba amb La teranyina que junt amb Fra Junoy o l´agonia dels sons (1983)
i Ludowski o la desraó formen una trilogia històrica ambientada a Feixes.
L'ombra de l'eunuc (1996) és un complex relat sobre les aspiracions i frustracions d'una
generació, la de l'autor, que viu una época políticament convulsa, la de finals dels seixanta i
principis dels setanta, encarnades en un personatge que es debat entre la lluita revolucionària
i la reflexió sobre el passat personal i familiar.
OBRAS: Les veus del pamano (2004), Jo confesso (2011),La teranyina (1983),Fra Junoy o
l´agonia dels sons (1983) i Ludowski o la desraó (1983) o Senyoria (1991)

QUIM MONZÓ (NARRATIVA)

La seva obra reflecteix la vida quotidiana en un món dominat per la modernitat que el
converteix en un dels narradors més originals de l'actualitat. La deformació, la caricatura i
l´absurd posen de manifest les contradiccions de la vida moderna.
OBRES: Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), Tot és
mentida (2000), El tema del tema (2003!!!!)

JOSEP M. BENET I JORNET (TEATRE)

Es dóna a conèixer el 1964 amb Una vella, coneguda olor, obra amb què va guanyar
la primera edició del premi Josep M. de Sagarra. Amb Berenàveu a les fosques (1972) i Quan
la ràdio parlava de Franco (1979) ens mostra un teatre realista que es torna simbòlic a
Revolta de Bagdad (1977).

8.I LES AUTORES?

Les dones i el cànon literari han tingut sempre una relació problemàtica, sovint per un
oblit sistemàtic o per flagrant omissió.Les trobairitz varen ser les primeres dones poetes de
tasca reconeguda després de Safo, les homòlogues dels coneguts trobadors medievals. Les
dones de la generació del 27, «las sinsombrero», van ser gairebé esborrades de la història per
una societat reaccionària que no les va saber ni voler valorar i que ara tot just s’estan
recuperant amb activitats com l’exposició a la Residencia de Estudiantes que els va retre
homenatge durant la primavera d’aquest 2016.
En la nostra poesia hi ha uns quants noms claus que, després de la lluita des de
principis dels 80 per la incorporació de les dones a la cultura i la recuperació d’una
genealogia femenina —aspecte en què devem moltíssim a Maria-Mercè Marçal—, ja han
estat assolits des del cànon, com el clàssic triumvirat esmentat abans format per M. Antònia
Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni. Després d’aquestes autores de principis de segle

14
hi ha un llarg silenci causat per la Guerra Civil i la dictadura i no és fins als 80 que
reapareixen amb prou potència noms de dona, encarnats, aleshores, per Marta Pessarrodona i
la mateixa Marçal.
A partir d’elles l’aparició de dones poetes en català ha anat conformant un degotim
constant, amb noms com els de les ja desaparegudes Montserrat Abelló o Felícia Fuster, fins
a desembocar en el continuat i més cabalós flux actual, on les dones poetes ja tenen un paper
més normalitzat, tot i que quedin per salvar alguns esculls importants.
La generació dels 80 suposa l’esclat de la poesia de dones en català, amb noms com
els de Mireia Calafell, Anna Gual, Blancallum Vidal, Laia Martínez i López, Àngels
Gregori,.I fins i tot podem ja augurar el futur de la generació dels 90, amb poetes com Maria
Sevilla, Raquel Santanera o Laura Torres.

15