HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA

Del Modernisme al segle XXI: teoria

El Modernisme 1
Trets del Modernisme literari 2
La poesia modernista 2
Joan Maragall 3
La narrativa modernista 3
Víctor Català (Caterina Albert) 4
El teatre modernista 4
Santiago Rusiñol 5

El Noucentisme 6
Trets generals del Noucentisme 7
Josep Carner 7

L’Escola Mallorquina 8
Miquel Costa i Llobera 8
Joan Alcover 9

L’avantguarda 10
Joan Salvat-Papasseit 11

La literatura dels anys 20 i 30 12

Bartomeu Rosselló-Pòrcel 12

La literatura de postguerra 13
La narrativa 13
Mercè Rodoreda 13
Llorenç Villalonga 14
El teatre 15
La poesia 15
Salvador Espriu 16

La literatura actual 17
Maria Mercè Marçal 17
Albert Sánchez Pinyol 18
Jordi Galceran 18

Bibliografia 19
 El Modernisme

El Modernisme va esser un ampli moviment cultural que es

va produir a Catalunya entre els segles XIX i XX, en paral·lel
a diverses ciutats de l’Europa industrialitzada. Abastà molts
de camps artístics: l’arquitectura (Gaudí), la pintura (Rusiñol),
el mobiliari, l’orfebreria, el cartellisme, etc. El moment històric
era idoni: creixement econòmic i reafirmació nacional. A les
Balears va tenir una incidència escassa a causa del fet que
no havíem viscut cap revolució industrial, però en queden
exemples arquitectònics notables, com el Gran Hotel.

Bàsicament, el Modernisme volia transformar la societat i

trencar amb una cultura que consideraven antiquada i
localista per crear-ne una de nacional, autosuficient, moderna i oberta a Europa. Criticaven
que la Renaixença havia perpetuat un català literari anacrònic, medievalitzant i que, per tant,
calia modernitzar la llengua, fer-la apta per escriure literatura moderna i al nivell de
l'europea.

El Modernisme té dues etapes. La primera és molt combativa i teòrica. Un grup

d’intel·lectuals sorgits de la burgesia es va enfrontar críticament a la seva pròpia classe i es
va refugiar en l’art, convertit en una mena de religió. Segons ells, la burgesia destruïa
l’individu i el deixava diluït en una massa proletària. D’altra banda, varen engegar la
campanya lingüística a favor de la reforma ortogràfica, iniciada per la revista L’Avenç,
partidària del “català que ara es parla” enfront del català arcaïtzant que proposava la
Renaixença. A la segona etapa, de consolidació, el moviment va passar a esser més
creador que ideològic: varen minvar els assajos i augmentar les obres poètiques, narratives
i teatrals.

Els dos corrents del Modernisme varen esser:

● El regeneracionisme. Els seus autors entenien la literatura com una tasca social,
atès que pretenien un canvi moral, social i polític que trencàs amb aquelles
estructures que mantenien la societat immòbil i anacrònica. Es varen oposar al
conservadorisme de la burgesia i a la monarquia. Varen recollir les teories de
Nietzsche, segons les quals l'intel·lectual i l'artista són éssers superiors, messiànics,
que amb la seva voluntat individual modernitzen i regeneraren la societat que, per si
mateixa, és incapaç d'engegar un procés de canvi.

● L’esteticisme. Al contrari que els primers, desconfiaven de la capacitat de l’artista

per transformar el món, de manera que adoptaren una actitud apolítica i es
concentraren en l’art com a expressió suprema de la bellesa. La seva intenció era
influir emotivament en l’estat d’ànim del lector. Els esteticistes creuen que l'artista és
un ésser superior i diferent de la resta de la societat perquè viu dedicat a la creació

1
 de la bellesa. Critiquen la societat perquè afavoreix la uniformitat, la lletjor, la
vulgaritat, mentre que ells defensen la poesia, la diferència, el gaudi estètic,
l'individualisme.

Trets del Modernisme literari

➢ Interès pels clàssics universals, però també pels autors europeus
contemporanis més innovadors.
➢ Recerca de la perspectiva universal enfront de la localista.1
➢ Importància de la creativitat personal i de la iniciativa individual.
➢ Ús d’un llenguatge ric, suggerent i simbòlic, amb plenitud de recursos.
➢ Reproducció, a la novel·la rural, de la parla específica dels pagesos,
amb multitud d’efectes emfasitzadors, com exclamacions, adjectius
superlatius, onomatopeies, pleonasmes, dialectalismes, etc.
➢ Defensa d’una llengua depurada de barbarismes i vulgarismes.
Cerquen models lingüístics en el món rural, on la parla presenta una
castellanització menor.

La poesia modernista
La poesia modernista beu de la influència francesa. En realitat, però, hi ha una diversitat
d’autors amb estils diferents, que conviuen amb els començaments del Noucentisme i
l’Escola Mallorquina.

En una primera etapa, la poesia modernista és majoritàriament de tall intimista. A la segona

etapa, és més vital i complexa. Encara que hi apareixen corrents diversos, en destacam
dues grans tendències:

● L'espontaneisme. La poesia és sentiment i emoció, que es manifesten en un grau

màxim d'espontaneïtat i autenticitat i en un mínim treball formal. Les fonts
d'inspiració d'aquesta tendència són la natura i el paisatge, per una banda, i la
poesia popular, per l'altra. El màxim representant d'aquesta línia és Joan Maragall.
● L'arbitrarisme. Pels partidaris de l'arbitrarisme, la poesia és alguna cosa més que
l'expressió dels sentiments. Defensen la forma treballada i el domini de les tècniques
de composició, el màxim exponent de la qual és el sonet, que conreen especialment.
Destaquen en aquest corrent els poetes de l'Escola Mallorquina (Costa i Llobera i
Alcover, entre d’altres).

1
Per això, els modernistes, que rebutgen el costumisme, no distingeixen entre literatura rural i literatura urbana, sinó entre
perspectiva localista i universal.

2
 Joan Maragall
(1860-1911) La seva obra poètica és la més coherent i significativa dins el
moviment modernista. La base ideològica parteix de Nietzsche i se centra
en el regeneracionisme enfront de la mediocritat social i política de la
classe burgesa. Les seves peces més populars són “Oda a Espanya”, en
què critica una Espanya endarrerida, oligàrquica i oposada al progrés que
representa Catalunya, el “Cant espiritual”, poema metafísic sobre l’essència
humana a partir de la bellesa del món i de la vida i “La vaca cega”, en el
qual s’identifica amb una vaca marginada, però que té una visió privilegiada
de la realitat, precisament perquè és cega i ha desenvolupat la resta de
sentits.

Els seus temes són els tòpics romàntics (el paisatge, les tradicions…), però utilitzats com a
reclam per al canvi. Així doncs, a obres com Visions i cants, reelabora personatges històrics
o llegendaris, com els bandolers, amb els quals crea mites per configurar la identitat
catalana. El cas més clar és el del comte Arnau, un personatge egocèntric i orgullós que
serà vençut i condemnat per acabar com a figura messiànica.

Maragall és conegut per la seva teoria sobre la paraula viva, que estableix que cal escriure
les paraules quan sorgeixen de dins el poeta en els moments d’autèntica inspiració. La
poesia, per tant, no és el producte d’un esforç racional, sinó que és dictada per l’emoció.
Només els poetes poden dedicar-s’hi, perquè tenen el do de retornar la intensitat de la
paraula, devaluada pel seu ús quotidià. Una vegada escrites, les paraules esdevenen
sagrades i intocables. Segons ell, “poesia no és més que la forma, el vers; no està en el que
es diu, sinó en com es diu”.

La narrativa modernista
Els autors modernistes volen superar el Naturalisme perquè troben que l’art és capaç de
veure-hi més enllà de l’anàlisi científica. Per això defugen la descripció tancada per avançar
cap al símbol. Les novel·les modernistes no es proposen tant presentar la vida rural com
trobar a la naturalesa el marc on situar el joc de tensions entre individu i entorn.

Segons ells, les persones són éssers duals: d’una banda, estan subjectes a la fatalitat de la
matèria (determinisme), mentre que, de l’altra, són capaces d’imposar la seva voluntat. Així
doncs, la novel·la se centra en personatges que experimenten un triple procés: de
consciència de la realitat, de voluntat de transformar-la i de lluita per dur-ho a terme. Encara
que molts creuen que, tanmateix, al final la naturalesa ens acaba dominant, exalcen les
persones capaces de subjugar l’entorn i seguir la voluntat pròpia.

Té molt d’èxit la novel·la rural, amb una visió antifolklòrica del camp. S’hi mostra una massa
social pagesa i endarrerida contra la qual ha de lluitar el o la protagonista, que sempre és
inquiet i renovador. Els principals autors són Raimon Casellas amb Els sots feréstecs, Josep
Pous i Pagès amb La vida i la mort d’en Jordi Fraginals i Víctor Català amb Solitud.

3
 Víctor Català (Caterina Albert)
Víctor Català (1869-1966) era el pseudònim de Caterina Albert. El
va adoptar a causa de l’escàndol generat amb el seu conte “La
infanticida”, escrit només amb 19 anys. En el pseudònim, hi trobava
la seva independència moral i social.

De formació autodidàctica, Víctor Català destaca sobretot per les

seves narracions curtes, titulades Drames rurals i per la novel·la
Solitud. A les dues, s’hi accentuen els elements més negres i tràgics
de la vida en el camp. La seva és una visió pessimista, que dibuixa
un món habitat per personatges primaris i brutals, la qual cosa pot desembocar en crisis
espirituals dels protagonistes. Sovint, la idea de base és que la relació entre l’individu i el
món es pot resoldre o bé amb harmonia (si aquest es confon amb la natura) o bé amb una
lluita ferotge per defensar la individualitat (que el durà a oposar-se a la multitud i,
conseqüentment, a la marginació).

En els contes, el tema sol esser la fatalitat del destí humà. La mort és present a gairebé tots,
ja que és una situació límit que fa aflorar la personalitat autèntica, però l’amor, el dolor o la
solidaritat esdevenen una via de salvació.

Solitud planteja el tema de totes les novel·les modernistes: la recerca de la individualitat

pròpia més enllà del determinisme. Na Mila, la seva protagonista, experimenta un camí
iniciàtic que desemboca en una independència per la qual paga un preu dolorós. A part del
fet que tots els personatges són símbols, n’hi ha encara d’altres, com ara la terra alta (la
vida, els ideals) i la baixa (la monotonia, l’alienació).

El teatre modernista
Els seus conreadors varen incorporar els moviments europeus i varen traduir i adaptar la
majoria dels clàssics universals. El teatre es divideix en dos corrents:

● El regeneracionisme vol esser un teatre social i d’idees, que escenifica els

conflictes entre l’individu i la massa per mitjà de tècniques més aviat realistes. Els
personatges i els problemes són versemblants, però moltes vegades no s’hi apunten
solucions concretes. És el corrent que segueix Joan Puig a Aigües encantades.

● L’esteticisme exposa realitats simbòliques i pretén commoure l’espectador amb

suggeriments i impressions. Els personatges són éssers vagues, idealitzats,
dominats per la tristesa o la melangia. No hi ha cap autor que se situï plenament dins
aquest corrent, però el que més s’hi acosta és Santiago Rusiñol a la seva primera
etapa.

4
 Santiago Rusiñol
(1861-1931) Pintor, periodista i dramaturg, és la figura més important del
teatre modernista en general.

En una primera etapa, parteix d’una divisió del món en dos sectors
irreconciliables, el de la prosa (materialista i carregat d’egoisme) es
correspon amb la burgesia i el de la poesia (noble, generós, dedicat a la
recerca de la bellesa ideal) es correspon amb els artistes. L’obra en què
desenvolupa aquesta tesi és L’alegria que passa.

En una segona etapa, Rusiñol s’acosta al regeneracionisme i adopta

una actitud crítica de denúncia contra la realitat, però abandona el
radicalisme antiburgès i comença a admetre una col·laboració entre
l’artista i la societat. A mesura que passen els anys, posa en dubte
l’eficàcia de l’estètica per arreglar els problemes fins que, amb L’auca
del senyor Esteve, arriba a la conclusió que la burgesia fa doblers, però
no sap gaudir de l’art i de la vida i enveja els artistes, mentre que aquests no podrien ser
còmodament artistes sense els doblers de la burgesia. Una altra obra representativa
d’aquest enfrontament és Cigales i formigues. Les cigales representen l’artista modernista,
inquiet, que viu el moment. Les formigues representen la societat burgesa, immobilista i
treballadora.

5
 El Noucentisme
És la ideologia que va predominar a Catalunya de 1906 a 1923. Es tractava d’una
intervenció política i cultural que varen dur a terme conjuntament la burgesia amb la majoria
d’intel·lectuals i que pretenia modernitzar el país. El terme Noucentisme remet
simultàniament a l’any 1900 (el principi d’un nou segle) i a nou en contraposició a vell. Per
això serà usat per oposar-se al període del Romanticisme i del Modernisme, que ja es
consideren obsolets. Prat de la Riba va esdevenir el capdavanter d’aquest moviment, com a
president de la Mancomunitat de Catalunya.

Entre modernistes i noucentistes, les diferències no eren abismals. Els separava, però, el
poder de què disposaren els segons. Algunes línies de treball varen esser:

● l’educació, amb la creació d’escoles, biblioteques i museus;

● la normalització lingüística, amb l’enorme tasca de Pompeu Fabra (l’encarregat de
codificar científicament la llengua), mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll (autors
del diccionari català més exhaustiu);
● posar la cultura al nivell europeu;
● crear la Mancomunitat de Catalunya, institució política que protegirà els esforços
culturals i polítics noucentistes.

La societat que els noucentistes imaginen, la tradueixen en pintures, poemes, articles de

diari, etcètera, amb voluntat didàctica. Segons ells, basta canviar el llenguatge perquè canviï
la realitat i de fet, a poc a poc i amb l’ajuda de les institucions polítiques (sobretot la
Mancomunitat) la societat catalana es va anar semblant de veres a la que sortia a les
pintures, en els poemes i en els articles.

Fragment d’un mural de Francesc d’Assís Galí

6
 Trets generals del Noucentisme
● Es valora l’obra ben feta, l’expressió depurada i equilibrada de la paraula, mentre
que es rebutja la improvisació en favor de la feina i l’esforç.

● S’inspiren en els models clàssics, que els donen ordre, raó, mesura i harmonia.

● Fruit dels dos punts anteriors, els noucentistes conreen molt la poesia, però
marginen la novel·la. Els poetes cerquen un distanciament de
la realitat; normalment no tracten de temes transcendentals o
intimistes, sinó que es decanten per la ironia.

● Contràriament als modernistes, no creuen en el determinisme,

sinó en la manipulació de la realitat a través de l’art per tal
d’arribar a l’ideal.

● Tampoc no s’interessen pel món rural. En contrast, creen el

mite de la ciutat ideal, amb el qual s’havien d’identificar
àmplies capes de la societat, per tal de neutralitzar els
nombrosos conflictes sorgits arran de la industrialització.

Josep Carner
El gran ideòleg del Noucentisme va esser Eugeni d’Ors, però
l’autor més destacat va esser Josep Carner (1884-1970). Va
exercir diferents feines intel·lectuals: periodista, director
d’editorial, professor universitari... Defensor de la causa
republicana, va haver d’exiliar-se. Com a poeta, ha estat un
dels principals del segle XX. El pas del temps entès com un
camí de maduració i meditació podria resumir el tema
fonamental de la seva obra, escrita amb una llengua clara,
d’una finor sense precedents. El gran mèrit de Carner és crear
una llengua nova, enriquida i precisa, que li permet tant
l’expressivitat estètica com la complexitat temàtica.

Alguns dels seus títols més destacats són Els fruits saborosos (un conjunt de poemes
simbòlics sobre el pas del temps), Auques i ventalls (una visió irònica de la burgesia i de la
ciutat) i Nabí. Aquest darrer és un llarg poema que parteix de la història bíblica de Jonàs per
orquestrar una reflexió sobre la fe. És molt complex lingüísticament i molt ric en símbols.

7
 L’Escola Mallorquina

Els començaments de l’Escola Mallorquina varen tenir lloc durant el darrer terç del segle XIX
i al principi del segle XX, però la seva producció se situa bàsicament entre el 1900 i el 1950.
Catalunya ja feia temps que havia establert les seves bases culturals amb la Renaixença.
En canvi, a Mallorca, igual que a València, hi va faltar una burgesia sorgida de la Revolució
Industrial que impulsàs el moviment de recuperació política i cultural.

En aquest context, sorgeix tota una generació de poetes, com ara Maria Antònia Salvà o
Llorenç Riber, amb clares coincidències amb el Noucentisme i en concret, caracteritzats per

● la ideologia conservadora;
● el nacionalisme i, en concret, la defensa de la personalitat mallorquina;
● la tradició rural;
● la religió catòlica;
● el classicisme grecollatí, que es tradueix en
○ el rigor formal, l’interès per l’estètica, la musicalitat dels versos...,
○ el paisatge mediterrani com a tema recurrent i
○ l’equilibri, el seny, l’ordre i l’harmonia com a normes generals.

Miquel Costa i Llobera

(1854-1922) Aquest sacerdot pollencí, Mestre en Gai Saber, va aportar
a la literatura catalana una llengua neta d’arcaismes i dialectalismes,
adaptable perfectament a tots els registres. La seva obra es divideix en
dos grans eixos:

● La poesia romàntica. En aquesta, el paisatge dels voltants de

Pollença és descrit com a correlat del seu estat anímic, encara que, al
contrari del que fan molts d’autors romàntics, presenta sempre una
actitud reservada, que el duu a defugir o temperar les efusions
sentimentals de la seva intimitat. En els seus millors poemes presenta
el sentit de la vida com a combat per l’ideal. Entre aquests, “El pi de
Formentor” és considerat tècnicament com la culminació de la poesia
romàntica catalana. És un cant a un arbre solitari convertit en una imatge
humanitzada que proclama un missatge d’afirmació vital.

● La poesia clàssica. És més continguda, més mesurada. La poesia és un espai

d’ordre i serenitat, d’equilibri i harmonia, de control de la raó. Es preocupa per
l’elegància de la forma i s’inspira en la tradició grecollatina tant pel que fa als temes
(la naturalesa, la història, la meditació), com pel que fa als ritmes i les estrofes. El
cim n’és Horacianes, una defensa de l’esperit dels pobles mediterranis adreçada a
les noves generacions, amb un cert valor pedagògic. Un dels temes que travessa tot

8
 el poemari és la contraposició entre l’esperit mediterrani i el dels pobles nòrdics. De
tota manera, Costa no va poder aprofundir l’essència clàssica a causa de la seva
condició de capellà. El paganisme i l’intimisme dels clàssics li varen crear problemes
de consciència que el varen fer abandonar aquesta línia.

Com a conseqüència, podem dir que els millors poemes de Costa són els de síntesi entre el
plantejament romàntic (i moral) del paisatge i l’actitud de serenitat classicitzant.

Joan Alcover
(1854-1926) Va començar a escriure en castellà poemes de baixa qualitat,
però tres factors l’impulsen a canviar de llengua. Per una banda, el
desencís de la seva experiència política a Madrid l’acostarà cada vegada
més a la ideologia de la Renaixença. Per l’altra, escoltarà els comentaris
crítics que hom li farà sobre la falta de sinceritat i d’humanitat sobre la
seva poesia. Però no va esser fins que la desgràcia va arribar a la seva
vida que va trobar una veu personal escrivint en la seva llengua materna:
el català. Així doncs, la peripècia vital d’Alcover va marcar la seva
producció poètica: la mort de la seva primera dona i de quatre dels seus
cinc fills (dos el mateix dia) el va abocar a la solitud i se’n va sortir
mitjançant l’expressió poètica elegíaca, resignada i punyent alhora. Alcover va restar així
convençut que la plenitud humana no podia començar sense l’experiència del dolor i així ho
va reflectir en el seu assaig La humanització de l’art.

Com a conseqüència, els seus temes són la vida com a drama continu, el temps destructor,
la mort i la visió idíl·lica del camp mallorquí. El llibre que els engloba tots és Cap al tard, ple
de metàfores i imatges vinculades al dolor, com la de l’arbre de “Desolació”. També n’hi ha
d’altres que aparentment descriuen el paisatge, però que en el fons pretenen captar l’ànima
del poble: la bellesa de la naturalesa li evoca un món d’alegries senzilles, de dolces rutines
quotidianes, de les quals ell no pot gaudir, però que mira amb enyorança, sense
ressentiment, perquè hi veu la continuïtat de la seva gent, de la seva pàtria. La llengua és
una estilització de la parla col·loquial i molt sovint se serveix de formes de la poesia popular,
com a la peça que ha esdevingut l’himne de Mallorca: “La Balanguera”.

Posteriorment, publicarà Poemes bíblics, on recrea personatges de la Bíblia i els dona una
dimensió universal, tot presentant un to sentenciós i moralitzant.

9
 L’avantguarda

El panorama europeu de les primeres dècades del segle XX és difícil: s’accentuen les
tensions entre la classe burgesa i l’obrera (moltes vegades resoltes amb violència enmig del
carrer), una crisi econòmica molt greu comença als EUA el 1929, té lloc la Primera Guerra
Mundial i, finalment, entra en escena el feixisme.

Una època tan complicada havia de produir, òbviament, trasbalsos culturals i reaccions en
contra de l’ordre i la civilització. D’aquí varen néixer els moviments d’avantguarda: el
Constructivisme, el Dadaisme, el Fauvisme, el Cubisme, el Surrealisme, el Futurisme... Tots
varen coincidir en una sèrie de característiques:

● la violació de la realitat a través de la destrucció de l’harmonia de colors, formes,

melodies, imatges, llenguatge, etcètera i la mescladissa de gèneres (plàstica i
literatura, per exemple);
● la recerca constant de noves formes d’expressió;
● la tria de temes originals i polèmics;
● la valoració de l’experimentació i la imaginació.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va motivar que nombrosos artistes europeus, fugint
dels desastres i dels horrors, anassin a Barcelona, que esdevingué, almenys per uns anys,
una gran metròpoli cultural europea. Les manifestacions avantguardistes varen produir-se
paral·lelament i simultàniament al Noucentisme, la qual cosa significava que dues ideologies
i dos projectes totalment oposats es varen veure obligats a conviure. Entre els artistes
catalans més destacats hi ha els poetes Joan Salvat-Papasseit i J. V. Foix, els novel·listes
del Grup de Sabadell o l’artista multidisciplinari Salvador Dalí.

10
 Joan Salvat-Papasseit
(1894-1924) Va tenir una vida curta i intensa, que va convertir en
poesia individual i viscuda. Va començar a escriure articles de
caràcter anarquitzant i socialitzant. Amb la descoberta del
Futurisme, decideix dedicar-se plenament a la poesia, que va
desenvolupar a Poemes en ones hertzianes i L’irradiador del port i
les gavines. En aquests llibres, usa molts de recursos futuristes,
com ara les paraules en llibertat, el trencament del vers, els
diferents tipus de lletres, el collage, la passió per les màquines i el
dinamisme, etc.

A mesura que avança la tuberculosi que el durà a la mort,

Salvat-Papasseit va mitificant la realitat a través del record i del desig, mentre duu la poesia
a la quotidianitat íntima d’un home malalt però vitalista. Alhora que va abandonant les
tècniques avantguardistes, se centra en la metàfora, el símbol i la cançó popular com a
recursos retòrics, amb encara qualque cal·ligrama. D’aquesta etapa, el títol més famós és El
poema de la rosa als llavis, una història d’amor lliure i senzilla, estilísticament plena de
metàfores i símbols, amb alguns trets avantguardistes i dotada d’una forta càrrega eròtica.

11
 La literatura dels anys 20 i 30

El Noucentisme havia rebutjat la novel·la rural modernista, perquè la considerava oposada

a la civilitat i a l’arbitrarisme, i havia atorgat una primacia indiscutible a la poesia. De fet, es
va servir d’aquesta per construir el seu ideal de país culte i civilitzat. Però com que el
Noucentisme havia fet augmentar la cultura, un nou públic lector cercava novel·les. I va
esser així com a mitjan dècada dels 20 en varen començar a sorgir. En principi, pretenien
imitar els corrents europeus més innovadors, de caràcter psicològic i intel·lectualista (des de
la psicoanàlisi de Freud fins al flux de consciència de Joyce). En realitat, però, les tècniques
varen esser més pròpies de la novel·la del segle XIX, amb innovacions lleus i superficials.
Un autor que va destacar pel seu humor, la crítica i un cert erotisme va esser Francesc
Trabal.

En teatre, d’una banda, va triomfar la comèdia burgesa de Carles Soldevila, caracteritzada

per les situacions intranscendents, tot i que resoltes amb enginy i habilitat escènica. De
l’altra, hi va haver un teatre més crític durant la Segona República, que va qüestionar els
fonaments ideològics de la burgesia, en especial la seva superficialitat. Hi destaca Joan
Oliver.

La poesia abasta des de la poesia intel·lectual, de gran elaboració formal, conreada per
Carles Riba, passant per l’avantguarda, fins arribar a la figura sincrètica de Bartomeu
Rosselló-Pòrcel.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(1913-1938) Influït per Salvador Espriu i per la generació del 27
castellana, és el primer poeta mallorquí que es deslliga de l’Escola
Mallorquina. Va escriure una poesia molt interioritzada i hermètica,
plena d’imatges noves, sorgides de l’avantguarda. A més a més,
hi mescla trets de la poesia popular amb característiques
neobarroques.

El seu llibre de plenitud, Imitació del foc, es va publicar quan ell ja

havia mort, amb només 24 anys, de tuberculosi. El símbol del foc
apareix sovint com una expressió de l’essència de totes les coses,
perquè viu alimentant-se d’una matèria heterogènia, la qual consumeix i transforma en part
de si mateix. En definitiva, “el món és un etern foc vivent, que s’encén i s’extingeix segons
pertoca”. Un altre símbol és el de l’àngel, que representa la poesia. A través d’aquesta, el
poeta s’acosta a la realitat de les coses i en pot copsar la realitat més profunda.

12
 La literatura de postguerra

Abans de la Guerra Civil, s’havia aconseguit una situació de normalitat dins la cultura
catalana, però l’enfrontament va tallar en sec totes les iniciatives duites a terme des de la
Renaixença: es varen suprimir organismes polítics i culturals, varen desaparèixer revistes i
diaris, es va establir la censura... S’havia de tornar a començar de zero, en un moment en
què qualsevol manifestació de cultura catalana, basca o gallega era directament reprimida i,
si podia esser, aniquilada. Així, en els anys 40, la cultura autòctona, encara que abundant,
és clandestina o elaborada a l’exili. En els anys 50 s’organitza una cultura de tipus privat,
que de mica en mica anirà desplaçant la cultura oficial i que té com a objectiu recuperar la
qualitat i el prestigi social de la llengua i la literatura. No és fins als anys 60 que el règim
franquista es comença a obrir, molt tímidament i això permet una activitat cultural més
àmplia, encara que, tanmateix, resulta limitada quant a les possibilitats d’arribar a públics
massius.

La narrativa
La novel·la psicològica va esser el corrent dominant. De vegades va tenir un fons catòlic i
sovint va esser enriquida amb elements històrics, com en el cas de La plaça del Diamant o
Bearn. A partir dels anys 60, la novel·la psicològica hagué de competir amb les influències
del neorealisme italià i de la narrativa nord-americana. S’hi varen incorporar temes més
recents, com l’experiència dels camps de concentració o l’exili. En els anys 70, els autors
s’inspiren en la literatura estrangera i, aprofitant el final del franquisme, indaguen en temes
com les drogues, la crítica a la societat de consum o la crítica a la religió.

Mercè Rodoreda
(1908-1983) La seva narrativa és considerada
per molts de crítics com una de les més
importants de la postguerra. Moltes de les
seves obres són exercicis d’anàlisi psicològica,
amb temes com la incomprensió i la
incomunicació. Hi abunden els símbols i els
personatges femenins solitaris i innocents, en
un món en què la innocència no té cabuda.

Després d’una primera etapa que ella mateixa

va rebutjar, podem assenyalar dos períodes
més.

13
 ● L’etapa de la maduresa, amb La plaça del
Diamant, que narra la vida d’una al·lota de
classe humil (símbol de Catalunya), des de la
República fins a la postguerra. Aquesta
novel·la, una de les més llegides de la
literatura catalana, és única perquè
aconsegueix que el registre col·loquial amb
què està escrita tengui categoria de llenguatge
literari. Hi destaquen el to poètic, la utilització
de símbols (com els coloms o l’embut) i una
gran habilitat per a la descripció psicològica
dels personatges.

● L’etapa de la vellesa. Hi abandona la realitat com a matèria narrativa i se serveix

bàsicament de la fantasia per crear un mite, sovint lligat a l’inconscient. Aquest
procés culmina a Mirall trencat, una saga amb molts de personatges vertebrats al
voltant d’una protagonista femenina. El seu tema principal és l’amor, que justifica
totes les absurditats d’una vida, però també hi apareixen amb força la infantesa, la
solitud, les penes i la mort. Aquests temes, que havien omplert totes les obres
anteriors, ara esdevenen totalment poètics, mítics, mitjançant la metamorfosi a què
són sotmesos els personatges o els ambients.

Llorenç Villalonga
(1897-1980) Encara que va començar festejant amb el feixisme i
l’anticatalanisme, durant la postguerra se’n va allunyar. En acabar la
Segona Guerra Mundial, es va acostar al món cultural mallorquí, els
seus escrits es varen omplir de nostàlgia i, paradoxalment per a ell
mateix, va assolir l’èxit com a escriptor en català.

L’obra de Villalonga s’explica en funció de la seva terra (Mallorca),

del seu origen social (l’aristocràcia) i de l’admiració per la cultura de
la Il·lustració, ja que l’escriptor considerava el segle XVIII francès
com l’època històrica més madura de la societat europea. A partir
d’això va crear el mite de Bearn: una transformació ideal del poble de
Binissalem. A Bearn, dominat per l’aristocràcia, encara s’hi manté
una estructura socioeconòmica semifeudal. Amb les grans
convulsions bèl·liques del segle XX, aquest món arcaic s’enfonsa; l’arribada massiva del
turisme en precipita la ruïna definitiva.

Villalonga compta amb dos títols fonamentals: Mort de dama és la caricatura esperpèntica
d’aquest món tradicional en vies d’extinció. Detalla els darrers dies d’una aristòcrata i les
trames que s’ordeixen al seu voltant per quedar-se amb l’herència. La seva publicació es va
envoltar d’una certa polèmica, bé perquè hi va haver personatges de la Palma d’aquell

14
moment que es varen sentir al·ludits per la sàtira, bé per la paròdia que contenia sobre l’estil
i la ideologia de l’Escola Mallorquina.

Bearn, més seriosa, reflexiva i malenconiosa, n’és la idealització mítica, la

seva elegia, alhora que aporta una meditació sobre el pas del temps i
l’acceptació dels canvis històrics. Narra la vida d’un (suposat) noble,
decadent i arruïnat, dividit entre l’estima cap a la seva dona i l’enyor d’un
passat més esplendorós. L’obra està marcada per la ironia, la versemblança,
el sentiment i el misteri. Precisament és dins l’ambigüitat que presideix la
novel·la on s’entreveu un cert enyor d’una aristocràcia molt conservadora,
orgullosa, econòmicament poderosa i políticament hegemònica.

El teatre
Durant els anys de la immediata postguerra, el teatre en català fou completament bandejat
dels escenaris. A partir de la meitat dels cinquanta, en comença la recuperació. Va esser
especialment important la influència de dos corrents europeus: el teatre èpic (o del
distanciament), creat per l’alemany Bertolt Brecht i el teatre de l’absurd amb les figures
d’Eugen Ionescu o Samuel Beckett, que escrivien en francès. També varen aparèixer molts
de grups de teatre independent, no professionals, amb voluntat d’experimentar i d’obrir-se a
autors i tendències europees. A partir dels setanta, Catalunya va generar alguns dels grups
teatrals més interessants d’Espanya, com ara La Fura dels Baus, Teatre Lliure o Els
Comediants, tots tres encara en actiu.

La poesia
La guerra i les seves conseqüències varen comportar que uns autors optassin per l’exili i els
altres es trobassin sense gens de producció editorial, amb una forta repressió policial i
condemnats a la clandestinitat. A partir del 1946 s’inicien tímides activitats culturals
públiques en català. En aquest context, la llengua és sacralitzada, atès que es concep com
el símbol màxim d’una pàtria que ha d’esser salvada (Salvador Espriu és el millor exemple
d’aquesta idea).

En línies generals, la poesia presenta diverses tendències. D’una banda, tenim els
seguidors de l’avantguarda, receptius a qualsevol experiència formal innovadora. Per una
altra, el corrent postsimbolista de Carles Riba continua amb la idea de poesia pura,
hermètica, deslligada de la realitat, vàlida en si mateixa sense necessitat de recórrer al seu
significat. Pel cantó oposat, trobam la poesia realista, amb un llenguatge viu, directe,
comunicatiu i no abstracte, que parla d’una experiència tant personal com col·lectiva. És el
cas de Vicent A. Estellés. Finalment, i de vegades enllaçada amb aquesta darrera
tendència, hi ha un humanisme metafísic que, en un món inhòspit i incomprensible, intenta
descobrir la resposta a temes transcendentals com Déu o la mort.

15
 Salvador Espriu
(1913-1985) És un cas excepcional d’autor que
ha conreat la poesia, la narrativa i el teatre amb
igual mèrit. La seva obra és densa i complexa,
sovint pessimista. Per a ell, la vida és un laberint
sense sortida en el qual trobam reiterats
obsessivament tres temes bàsics: la mort, el
compromís amb el seu país i la inquietud
existencialista. Home d’una gran cultura, va
incorporar a la seva obra referències de les
mitologies grega, egípcia i bíblica, però també va
crear el seu propi mite: Sinera (anagrama d’Arenys). Sinera és un món atemporal i elegíac,
punt de partida per meditar sobre la condició humana i la seva llibertat.

La seva poesia és, segons les seves mateixes paraules, “una meditació constant i
obsessiva sobre la mort”. Aquesta temàtica s’explora sobretot en els cinc llibres que
componen el cicle de la mort. D’altra banda, també es dedica a l’anàlisi de la realitat que
l’envolta, en concret de la Guerra Civil, la dictadura i la dificultat de convivència de diferents
cultures dins l’Estat espanyol. De fet, el seu llibre més famós tracta aquesta temàtica: La
pell de brau. En narrativa, hi destaquen sobretot els contes d’Ariadna al laberint grotesc.
Aquests van des de l’elegia a la sàtira, passant per l’esperpent. Domina en tots els casos la
perfecció de la prosa, sotmesa, com en els altres gèneres, a un procés de depuració i
expressivitat constant. Finalment, en teatre, sobresurt Primera història d’Esther, una de les
obres teatrals catalanes més importants de tots els temps. Complexa pel seu simbolisme i
barroca d’estil, s’inspira en la Bíblia per traçar
un paral·lelisme entre els pobles jueu i català.

Potser el mèrit més rellevant d’Espriu ha estat el

de saber conciliar, dins d’una mateixa obra
unitària, la problemàtica espiritual i metafísica
amb la qüestió d’una col·lectivitat sotmesa a
tensions socials i polítiques, les quals plantegen
els grans temes de la justícia i la llibertat.

16
 La literatura actual
No podem parlar d’un moviment clar a principi del segle XXI, sinó d’una multiplicitat d’autors,
temàtiques i, sobretot, formes. Per un cantó, determinats models de producció i consum de
fenòmens culturals (en especial internet i les sèries televisives) han influït sobre la narrativa
o el teatre. Per un altre cantó, és destacable l’auge de la novel·la històrica. Finalment, hom
ha parlat també de l’autoficció com a nova temàtica: la precarietat laboral a què es veuen
abocats els autors del segle XXI provoca que hagin de fer moltes peripècies per subsistir,
les quals acostumen a ser ben sucoses com a matèria literària. Això mateix els empeny a
utilitzar la ironia, que és la manera d’afrontar qüestions tabús, de les quals es fa difícil parlar,
com ara el terrorisme.

Cal ressaltar, també, que a la fi la literatura actual s’ha vist marcada per la irrupció decisiva
de les dones, tant en la narrativa, com en la poesia, com en el món editorial.

Quant al model lingüístic, el segle XXI significa l’evolució del català literari, tant pel que fa a
la incorporació de neologismes per part dels autors joves, com respecte de la inclusió de
dialectalismes propis dels autors per tal de preservar formes pròpies del territori del qual
provenen. Dissortadament, en altres ocasions ha comportat un empobriment de la llengua,
marcada per castellanismes de tota casta.

Maria Mercè Marçal

(1952-1998) Poeta, novel·lista, traductora i assagista. La seva poesia
representa l’aportació més sòlida de la poesia femenina i feminista de la
literatura catalana contemporània. Nacionalista radical, la seva poesia és
marcada per una ètica individual i lliure, plena de simbologia femenina
que, estilísticament, es mou en una posició eclèctica que li fa aplegar
elements de la tradició poètica popular amb solucions més clàssiques,
com la sextina i el sonet. A grans trets hi podem distingir dues etapes. A
la primera, usa sovint el símbol de l’ombra, que representa la zona no
explorada de la pròpia personalitat, la por i els fantasmes que paralitzen.
A la segona, s’emfasitzen els aspectes de la seva feminitat essencial.
Una part important que malda per expressar-se en la seva obra és l’excitació i la plenitud
sexual prescindint d’una presència masculina perceptible, que s’associa més aviat amb
l’autoritat.

En el volum Llengua abolida, va aplegar els seus cinc primers llibres, corresponents a la
primera etapa. Amb posterioritat, va publicar reculls de poemes en què reflexionava sobre la
seva experiència de maternitat o sobre el càncer que la va dur a la mort.

17
 Albert Sánchez Pinyol
Albert Sánchez Pinyol (Barcelona, 1965) és autor d’un univers molt
personal on conflueixen el seu bagatge d’antropòleg, la literatura
fantàstica i de terror, la crítica i un cert nihilisme. La seva obra més
popular és La pell freda, la qual, a partir d’una aparença fantàstica,
executa una reflexió sobre la tolerància i la xenofòbia. A La pell freda
hi trobam el romanticisme de les novel·les d’aventures noucentistes,
mesclat amb el nihilisme dels relats de monstres de Lovecraft. Ha
estat la novel·la catalana més venuda dels darrers anys (38 edicions) i
també la més traduïda (37 llengües). Sánchez Pinyol va canviar de
registre amb un díptic històric sobre la guerra de Successió espanyola
i la repressió borbònica, però ha tornat al gènere fantàstic amb la seva
darrera obra: Fungus.

El tema del poder és una constant a les seves obres. Sánchez Pinyol està convençut que el
poder ve de baix, no de dalt, i que els governants no són més que teresetes en mans del
poble. Aquest tema també és present al seu únic assaig de moment, Pallassos i monstres,
sobre vuit dictadors africans.

Jordi Galceran
(Barcelona, 1964), traductor, guionista i dramaturg, és l’autor de la
peça més exitosa del teatre català actual: El mètode Grönholm, una
sàtira sobre la competitivitat desfermada en un món dominat pel
capitalisme. Amb obres com aquesta, centrades en l’actualitat, amb
pocs personatges i diàlegs molt punyents, Galceran ha aconseguit
aplegar la comercialitat amb la crítica social, presentada sempre a
partir de la comicitat més sarcàstica. Una de les claus del seu èxit,
segurament, és que defensa amb vehemència que l’espectador ha
d’entendre fàcilment el sentit i el contingut de l’obra, de principi a fi.

Galceran afirma que no té grans idees ni meditacions a transmetre,

sinó que escriu perquè li agrada contar històries; segons ell, la trama
és primordial. Parteix d’una idea xocant, com a El crèdit, per bastir
obres plenes de sorpreses, equívocs i situacions rocambolesques tot seguint els vells trucs
dels comediògrafs d’ofici i culminant amb un bon final. Així, aconsegueix una perfecció
còmica en la qual uneix la crítica àcida, la lucidesa i la crueltat.

Segons l’autor, tots els temes són susceptibles de ser tractats en una comèdia, com mostra
a Burundanga, obra que té com a rerefons el conflicte etarra. L’autor considera que només
no podria fer-ne sobre la pederàstia. Un dels seus temes clau és la vulnerabilitat de l’ésser
humà, mostrada a partir del joc com a metàfora. En el joc hi és present l'atzar, però també
altres factors que ens expliquen com a éssers humans: el repte, la voluntat de superació, les
normes, els vencedors i els vençuts, la lluita...

18
 Bibliografia

ALCOVER, VIDAL. Pròleg a Mort de dama de Llorenç Villalonga. Barcelona: Edicions del Mall,
1986

BROCH, ÀLEX (DIRECTOR). Diccionari de la literatura catalana. Barcelona: GEC, 2019 (darrera
revisió en línia)

CASALS, GLÒRIA; LLANAS, MANUEL; PINYOL I TORRENS, RAMON; SOLDEVILA, LLORENÇ. Solc.
Literatura catalana amb textos comentats. Barcelona: Edicions 62, 1983

CASTELLET, JOSEP MARIA. Iniciació a la poesia de Salvador Espriu. Barcelona: Edicions 62,
1984

DASCA, MARIA. Introducció a Les multituds, de Raimon Casellas. Alzira: Bromera, 2019

DE RIQUER, MARTÍ; COMAS, ANTONI; MOLAS, JOAQUIM (DIRECTORS). Història de la literatura

catalana. Barcelona: Ariel, 1985

FAULÍ, JOSEP. Diccionari de catalans de ficció. Barcelona: Edicions La Campana, 1995

FUSTER, JOAN. La poesia catalana II. Palma: editorial Moll, 1956

MARFANY, JOAN LLUÍS. Aspectes del Modernisme. Barcelona: Curial, 1979

https://laserpblanca.blogspot.com/

https://lletra.uoc.edu/ca/autor/albert-sanchez-pinyol

https://www.nuvol.com

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/52/20/-/0/-/maria-merce-marc
al.html

19