Joan Fuster 

Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922 - 1992)va ser un escriptor valencià en

llengua catalana de família pagesa, va estudiar dret a la Universitat de
València (1943-1947). Va exercir després com a advocat per algun temps,
fins que va abandonar la professió per dedicar-se exclusivament a la
literatura, en la qual ja s'havia introduït de forma autodidacta a través
d'algunes poesies i d'articles periodístics, col·laborant en Las Provincias i
en la revista Verb.
És considerat com un dels assagistes en català més importants del segle XX.
La seva obra més coneguda potser és Nosaltres els valencians, on es parla
de la unió de pobles que comparteixen la llengua catalana, donant a
conèixer el terme de Països Catalans.

Diccionari per a ociosos

El diccionari per a ociosos es una recopilació de diversos articles publicats
per l'escriptor suecà.
És considerada una de les obres més importants de l'autor, i ha sigut
traduïda a diverses llengües: castellà, francès, anglès i italià.
El Diccionari barreja entrades curtes, properes a l'aforisme, amb d'altres
les quals són relativament extensos assaigs d'algunes pàgines.
Joan Fuster, té un concepte de l'assaig com una proposta de diàleg sobre
qualsevol tema: artístic, polític o humanístic. La seua intenció no és donar
respostes definitives, sinó aportar-hi la seua opinió, discutible i provisional,
plantejar preguntes i suggerir nous camps d'estudi. A fi d'aconseguir el seu
objectiu, Fuster comença per desmuntar esquemes preconcebuts i falses
creences, i empra un estil “conversacional” i irònic.

Abans de tot, l'autor fa una petita introducció d'aquest llibre, explicant que
la seua intenció no era fer un “diccionari”, ja que és una mica pretenciós, i
per això li afegeix al títol “per a ociosos”.

 
 
 
 
 
És un sentiment d'adversió que durarà sempre, ja que tots som
“estrangers” (és a dir, desconeguts) per a tots. Fuster fa servir frases breus i
directes que van ampliant i matisant la informació, amb arguments que
expressen el seu judici de manera contundent. Utilitza estructures
bimembres («embriagar-se o ensopir-se»), i trimembres («comprendre’s,
comprendre els altres, per comprendre el nostre temps»), fet que
proporciona un ritme a la prosa, així com també matisacions constants
(«passat “nostre”», «passat d’”avui”»; «és a dir»), per garantir la claredat
comunicativa i la precisió. També destaca l’ús de paraules entre cometes
per assenyalar que el mot adopta en el text un significat especial o va més
enllà de l’ús convencional.

Joan Fuster publica Diccionari per a ociosos en 1964. En aquesta època

el règim franquista comença a relaxar la censura literària sobre el contingut
de les obres i també sobre les llengües de l’estat. Això permet,
entre altres, la creació d’una mínima infraestructura editorial (revistes,
premis, editorials) que anirà ampliant-se al llarg dels anys 60 i 70.
D’altra banda, Diccionari per a ociosos es publica després de dues obres
que havien suscitat molta polèmica: El País Valenciano (1962) i Nosaltres
els valencians (1962). Fuster ja era, malgrat l’edat, un dels principals
assagistes de la literatura catalana.

L’obra assagística de Joan Fuster representa un punt d’inflexió per al

conreu d’aquest gènere en la literatura catalana, i la seua tria contribueix a
normalitzar-lo. Gairebé coetani destaca Joan Francesc Mira, amb un assaig
en clau també cultural i identitària. A partir dels 90, trobem altres
assagistes que, sovint en forma de dietari o del blog, continuen reflexionant
sobre el país, la cultura i la societat, com ara Enric Sòria. La veu de les
dones s’ha fet visible sobretot en la premsa, a recer de l’obra de Capmany, i
ha incorporat el discurs feminista; és el cas de Montserrat Roig.
 

 
 
 
 
 
 
CADIRA:​Compara la cadira amb l ́ou de Colom. Per a que siga una 
cadira amb les perfectes condicions no depèn dels materials sinó de la 
seva arquitectura. Diu que la cadira patia un retard considerable, però 
que no era l ́unic. Parla de la comoditat d'aquest objecte, poc 
evolucionat fins ara, com a l'evolució en el pensament de les persones de 
la concepció de la vida: d'un sacrifici fins al plaer de viure. 
 
COVARDÍA:​Sempre  tenim  excusa,  per  excusar  la  covardia.  Si  ens 
comparem  uns  als  altres  tos  arribem  a  ser  covards​.  ​Per  a  ell  és  un 
sentiment  comú,  del  que  no  hi  ha  que  avergonyir-se  ni  tractar  de 
encobrir. 
 
ESCEPTICISME:​Fa una descripció d'aquesta paraula desde diferents 
termes: l'intelectual, el moral, el polític, el social, el tècnic i el literari: 
 
GENT:​Quan parlem de gent, estem parlant dels demés. Quan parlem de 
gent, nosaltres ens veiem fora d ́aquest grup. Mai ens referim a 
nosaltres mateixos quan utilitzem aquesta paraula. 
 
LECTURA:​Critica la gent que considera culta i que defuig dels llibres 
recents amb l'excusa de que per entendre la literatura actual han 
d'haver comprés la literatura del passat. Llegir no és fugir sinó és 
comprendre als altres i a un mateix, per a comprendre el nostre temps i 
també el passat. 
 
RELLOTGE:​Compara el rellotge actual amb el rellotge de sol, amb les 
inscripcions que hi havia en el rellotges antics, recordaven la fugacitat 
del temps i l'anunci de la mort...Diu que ara som una mica diferents dels 
nostres avantpassats, perquè ara el temps està més controlat per els 
minuts i segons i avanç estava controlat per el dia i la nit, les estacions, 
el ritme de les collites i de les gestacions dels animals.  
Després de fer una comparació amb altres tipus de rellotges al llarg del 
temps, diu que el temps és una invenció de l'home, controlat per ell. 
 
SER:​Tot  el  mon  vol  ser  d'altra  forma,  perquè  sinó  fora  així ningú tindria 
prou  paciència  per  a  suportar−se  a  si  mateix.  La  concepció  distinta  de 
nosaltres mateixos per poder aguantar-nos. 
 
XENOFOBIA:​L ́odi a l ́estranger, a la persona que no coneixem, és un 
acte que perdurarà per sempre.