Els aforismes de Joan Fuster

Després de la publicació d’uns primers poemes i articles, Joan Fuster estableix

relacions amb la tertúlia de Xavier Casp i de Miquel Adlert, els quals li editaran els seus
primers poemaris a l’editorial Torre, i amb el valencianisme de la preguerra, a través de
Carles Salvador. Per mediació de Francesc de Sales Aguiló, entra en contacte amb els
escriptors catalans de l’exili a finals de 1949 i enceta la col·laboració regular a La
Nostra Revista, primer, i a Pont Blau. En 1952, comença a escriure articles remunerats
en la premsa valenciana i, en 1954, fa el primer viatge a Barcelona i a Mallorca amb
l’objectiu de donar-se a conèixer entre escriptors i crítics i connectar amb el món
editorial. Al llarg de la dècada dels cinquanta, Fuster avançarà cap a la plena
professionalització com a escriptor, amb les col·laboracions periodístiques i els
encàrrecs i assessorament d’editorials, una opció que l’abocava a una economia precària
i inestable (Pérez Moragón 1993: 31-32). Als diaris valencians Levante i Jornada,
s’afegeixen posteriorment els articles a Serra d’Or, El Correo Catalán, Destino, La
Vanguardia, Avui, El País, Jano o Canigó, entre altres. En total, l’articulisme de Joan
Fuster sobrepassa els 3700 articles (Furió 2002: XLVII).
En 1962, la publicació de Nosaltres els valencians i d’El País Valenciano va
desencadenar una campanya en contra de Fuster que es va difondre des de les pàgines
de la premsa valenciana i va concloure amb la crema en efígie de l’escriptor a la plaça
del Caudillo de València, actual plaça de l’Ajuntament.
Fuster compagina la dedicació estrictament literària amb el compromís polític i
cultural. La voluntat de retornar la dignitat a la llengua i la cultura pròpies i de crear
consciència nacional guia moltes de les iniciatives que anima o en què col·labora i bona
part dels seus escrits. Igualment, és notable l’aportació fusteriana a la construcció del
circuit literari català: com a dissenyador de projectes editorials, com a organitzador
d’activitats, com a intermediari en l’establiment de relacions entre els territoris catalans,
com a impulsor d’iniciatives o com a assessor de projectes culturals, la presència o
l’opinió de Joan Fuster esdevenen imprescindibles en gran part del treball de
vertebració de la cultura catalana del seu temps (Simbor 2012).

 -L’assaig fusterià
Joan Fuster defensava que, amb l’excepció de la poesia, tota la resta de la seva obra
pertanyia al gènere de l’assaig. La diversificació aparent dels formats discursius, que
abasten des de l’aforisme fins al llibre monogràfic, passant per l’article, el dietari o els
treballs erudits, respon bàsicament, en opinió de l’escriptor, al perfil dels encàrrecs o a
les formes de publicació, però no pot emmascarar-ne una caracterització subjacent que
Fuster (1975: 5-6) identifica amb una mateixa actitud intel·lectual implícita, que és
«constant i deliberada». L’escriptura assagística fusteriana s’inscriu en una clara i
explícita consciència del gènere, que arrela en una genealogia plenament identificable
que Fuster remet en ocasions diverses a l’obra fundacional de Montaigne. La reflexió a
l’entorn de l’escriptura assagística també serà una constant en l’obra de l’autor, fins al
punt de convertir-se en l’escriptor que més i millor ha contribuït a definir i caracteritzar
el gènere en les lletres catalanes.
L’assaig és un gènere literari de caràcter subjectiu que estableix un pacte
autobiogràfic; el jo de l’assagista és l’element que dota d’unitat l’assaig perquè, com a
veu enunciativa i tema central, s’hi erigeix en perspectiva de la captació del món i en
consciència dels límits d’aquesta percepció. En Fuster, la imatge de la pròpia identitat
oscil·la entre el narcissisme i el tractament irònic de la seva problematicitat (Salvador;
Carrión 1990: 337). L’assagista fa explícits els condicionants subjectius que li permeten
parlar com un representant de la condició humana, com un individu concret, i no amb
un abast general: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses». En tant que lligat a un
«jo», el concepte de veritat que regeix en l’assaig ha d’ésser necessàriament canviant i
obliga a assumir la contradicció perquè s’ha d’ajustar a una experiència vital en
permanent evolució.
A partir de qualsevol pretext, l’escriptor duu a terme una indagació intel·lectual
d’orientació racionalista i crítica, una deliberació que s’oposa al pensament sistemàtic i
conclusiu, en un «examen de consciència» que, per definició, no pot acabar mai, obert a
una revisió contínua de les idees (Iborra 2012: 79-83). L’assaig és un mètode de
coneixement humanístic que s’ha d’entendre com a «temptativa», com a «provatura»
(Fuster 1984: 11), amb la provisionalitat com a tret distintiu i alhora com a garantia
d’efectivitat d’una recerca que ha de ser permanent i infatigable. La renúncia

 programàtica a la certesa es correspon amb l’escepticisme com a actitud intel·lectual: el

dubte hi funciona com a motor de la indagació, com una interrogació que pensa el món
despullant-lo de les certeses adquirides. La visió del món de l’escèptic ha de prendre cos
en una modalitat d’enunciació irreductible a les temptacions dels sistemes de pensament
totalitaris, allunyada de les trampes de les adhesions incondicionals; una modalitat
d’enunciació capaç de respondre a les exigències del dubte i de la paradoxa: la ironia1.
Joan Fuster (1975: 8-9) concebia l’assaig com a «literatura d’idees», una fórmula
expressiva per a definir un gènere que es caracteritza per l’ús de la tipologia textual
argumentativa i per la voluntat de persuasió d’un lector al qual demana compartir la
reflexió com a destinatari acollidor però no passiu (López-pampló 2017: 21-27 i
136-138) perquè la motivació final de l’assaig és d’ordre intel·lectual i ètic: l’esperit
crític (Salvador 1991: 60).
Un altre dels trets que tots els estudiosos de l’obra fusteriana han coincidit a
assenyalar com a característic és un estil particular2, essencial per a la consideració com
a literatura d’una escriptura en prosa que se situa fora del camp de la ficció (López-
pampló 2017: 138). S’hi dona una perfecta adequació entre escriptura i pensament, una
perfecta coherència entre els trets de l’estil i l’ideari fusterià. També la claredat d’estil
que n’és característica es posa al servei no sols d’una opció estilística, sinó de la
voluntat d’exposar un pensament aclaridor. Aquesta claredat, a l’igual que el to
conversacional i l’estil dialògic que acostuma a adoptar l’assaig en Fuster, s’han de
posar en relació amb una presa de posició ideològica, en contraposició a l’ampul·lositat
de la retòrica franquista (Sòria 2008: 66). El dialogisme construeix l’argumentació
assagística, amb la presentació de les objeccions, els interrogants i les matisacions amb
què l’autor pauta un discurs obert i controvertible, a més d’interpel·lar i integrar el
lector en la maniobra discursiva. Igualment s’han de considerar com a recursos que
afavoreixen la comunicabilitat i la persuasió el to desimbolt –de vegades fins i tot
càustic o insolent- i l’ús del registre col·loquial o de tries semàntiques inesperades.

1 Sobre la ironia en l’obra de Joan Fuster, hom pot consultar: Calaforra, 2006; Viana, 2008; Ballart et
al., 2017.

2 Cf. Salvador, 1994: 119-131; Sòria, 2008; Iborra, 2012: 100-109; Borja, 2013.

Fuster opta per la frase concisa, per la vivacitat aparentment desordenada de la llengua
oral i per l’ús recurrent dels signes tipogràfics amb un valor significatiu de
distanciament irònic (Viana 1987; 2008).
No es pot caracteritzar la pràctica de l’assaig en Joan Fuster sense prendre en
consideració la funció social de l’assagista (Iborra, 2012: 109), la intenció d’influir en la
seva societat. Per a ell, l’intel·lectual ha de «prendre partit», no pot defugir el
compromís amb els problemes del seu temps, però ho ha de fer des d’una radical
independència, només amb els imperatius ètics que formen part de la seva dignitat
humana, sense sotmetre’s a cap disciplina política o a cap bàndol. L’intel·lectual té el
deure de defensar les condicions de llibertat en què la plena expressió dels individus
sigui possible (Iborra, 1982: 233; Gregori Soldevila, 2000). El seu és un humanisme
moral que l’autor associa a la preservació de la llibertat com a valor central i al lliure
examen. La funció social de l’assagista també pot ésser considerada des del cantó de la
incidència de Fuster en la conformació de la cultura i de la societat del seu temps. Ell,
que, a pesar de l’escepticisme, declarava la passió per arreglar el país, va dedicar una
part important dels seus assaigs a conscienciar els seus conciutadans, fins i tot amb
papers de clara intenció pedagògica o polèmica, sense renunciar quan ho va creure
convenient a la provocació o al pamflet. La implicació d’algunes de les seves obres, en
particular de Nosaltres els valencians, en el nacionalisme polític de la segona meitat del
segle XX, sobretot a escala valenciana, no admet discussió. El compromís i la
consegüent funció social, però, no es va limitar a l’obra escrita i al terreny de les idees;
Fuster va mantenir un infatigable activisme patriòtic i cultural que abastava el suport o
l’impuls de tota mena d’iniciatives destinades a ampliar el camp cultural català o la
consciència nacional, des de la creació d’una revista, o d’una editorial, als cantautors de
la Nova Cançó; va fer d’assessor o conseller d’autors i de projectes diversos; va fer
discursos i conferències; va participar en campanyes cíviques i en confabulacions
polítiques i va exercir un mestratge fonamental en la seva pròpia generació i en les
generacions posteriors (Simbor 2012: 31-60).
Joan Fuster es definia com «un personatge tremendament interferit per les lectures»
(2003: 271) perquè la lectura va ser el seu mitjà privilegiat per a relacionar-se amb el
món, una oportunitat essencial per a escapar del context de desolació cultural i d’asfíxia

social que va dominar durant una part important de la vida de l’escriptor. A més, llegir
es converteix, per a ell, en una opció estretament lligada a l’escriptura. Fuster
fonamenta la seva autoritat sobre els temes i els autors que tracta en la destresa lectora i
personal d’un «jo» que entra en joc a l’hora d’establir el sentit del text. Les reflexions
de l’assagista parteixen en moltes ocasions de la citació o de la referència a una obra, a
partir de les quals s’enfila el comentari o es construeix l’argumentació. D’aquí que les

diferents modalitats de transtextualitat –sobretot la intertextualitat, la hipertextualitat i

la metatextualitat - resulten nuclears en la concepció i en la pràctica assagística de

Fuster. El pes de les fonts llibresques en l’escriptura fusteriana porten l’escriptor a

plantejar-se les nocions d’originalitat i plagi com a punt de reflexió on apuntalar la
identitat literària i l’espai d’escriptura que li són propis en obres com Les originalitats i
Diccionari per a ociosos. Per a Joan Fuster, l’originalitat depén de l’origen, de
l’enunciació d’un «jo» que assimila i, indefectiblement, transforma i transmet una
tradició a la qual suma la seva aportació3.
Seguint la proposta de López-pampló (2017: 27-32), dividirem la producció
assagística de Joan Fuster en dos grans blocs: l’assaig deliberatiu i el divulgatiu. El
primer, sense una orientació dominant erudita, crítica o política, és de caràcter
marcadament subjectiu i se centra en la reflexió de l’assagista més que no pas en
l’objecte que li serveix de pretext; és el que mostra una més clara influència del
mestratge de Montaigne. I l’assaig divulgatiu, sense renunciar a les qualitats inherents al
gènere –enunciació subjectiva, enfocament parcial i voluntat d’estil-, desenvolupa un
tema concret amb intenció erudita, crítica o política..

-L’assaig deliberatiu
La part de la producció assagística que segueix les pautes de l’assaig deliberatiu
inclou el Diari, els aforismes, El descrèdit de la realitat (1955), Les originalitats
(1956), el Diccionari per a ociosos (1964), Sagitari (1985) i alguns dels llibres formats
a partir d’articles publicats prèviament en diaris i revistes: L’home, mesura de totes les

3Sobre la concepció de l’originalitat i sobre les interaccions entre lectura i escriptura, cf. Martí Monterde,
2019; Serna; García Monerris, 2004; Gregori Soldevila, pàg. 2011: 85-155.

coses (1967), Examen de consciència (1968), Babels i babilònies (1972), Contra

Unamuno y los demás (1975) i Notes d’un desficiós (1980).
La producció aforística de Fuster4 ha quedat recollida en Judicis finals (1960),
Consells, proverbis i insolències (1968), que incorpora Judicis finals, l’apartat «Poques
paraules» de Sagitari (1985) i Bestiari. Quaderns de zoologia (2005), el recull
descobert i editat pòstumament per Francesc Pérez Moragón, a més dels aforismes
escampats per diferents publicacions periòdiques. La dedicació de l’escriptor a
l’aforisme representa una pausa lúdica i alliberadora que li permet escapar del treball
d’encàrrec, de l’obligació professional quotidiana. El plaer de l’escriptura aforística no
pot emmascarar, però, l’exigència que requereix la pràctica d’un gènere que es
construeix a base d’artifici retòric i de treball minuciós i constant. La condensació del
pensament i l’eficàcia de la brevetat sentenciosa descansen sobre una tasca de
reescriptura que tendeix a la concisió. El marcat caràcter gnòmic de l’aforisme renuncia
a explicar l’encadenament d’arguments que facilitaria la persuasió del lector, però la
forma, lluny de perseguir l’assentiment incondicional del lector, busca empènyer-lo a la
reflexió a través de la provocació. A diferència de la sentència o el proverbi, que
s’erigeixen com a veritats indiscutibles, el dialogisme dels aforismes fusterians exigeix
una interpretació que posa en joc competències i coneixements complexos, amb la
confrontació entre el saber implícit i la reformulació que en proposa l’autor. Una altra
de les característiques essencials dels aforismes és el caràcter incisiu i paradoxal que hi
adopta la formulació del pensament, amb una ironia que els aproxima a l’epigrama. A
pesar de l’estil cisellat que ve determinat per la constricció de la forma, en els aforismes
de Fuster s’imposa la dimensió reflexiva pròpia de l’assaig. També en el terreny formal,
en Fuster domina la modalitat aforística sentenciosa consagrada per la tradició dels
moralistes francesos, encara que també hi podem trobar exemples que s’emparenten
amb el model del fragment que va posar en circulació el Romanticisme alemany.
Dins el conjunt, destaquen els aforismes metadiscursius que centren el contingut en
els trets distintius i identitaris del propi discurs, com a forma de reflexió sobre el
llenguatge i sobre la determinació cultural de la visió del món, però també com a
instruccions de lectura que guien la interpretació, amb la voluntat de contrarestar els

4 Sobre els aforismes, hom pot consultar Balaguer, 1993a i 1993b; Salvador, 1994: 133-143; Borja, 1996
i Gregori Soldevila, 2011.

efectes de l’asserció categòrica. També hi ocupen un espai destacat els aforismes que
comenten o valoren obres i autors, o que apunten una meditació a partir d’una citació o
d’una referència, posant-ne al descobert l’origen com a notes de lectura. Pel que fa a la
forma dels aforismes, en trobem que prenen el format de la definició, analògica o
deceptiva; altres s’emparen d’estructures sintàctiques i figures com el quiasme, l’antítesi
o la paradoxa; n’hi ha de caràcter assertiu, interrogatiu i autocontradictori, així com de
tipus confessional i d’altres que s’apropien de les modalitats discursives
deontològiques; també en trobem que presenten una estructura formada per una
afirmació rotunda que va seguida per una negació, interrogació o matisació. En general,
l’ús de fórmules de modalització serveixen per a marcar les diferències entre
l’enunciació personal i l’enunciació de veritat i per a subratllar la cautela d’una veu
singular que adverteix del caràcter condicional i relatiu de les seves observacions.

Referències bibliogràfiques
BALAGUER, E. (1993a). “La doctrina d’un escèptic. Aproximació als aforismes de
Joan Fuster”. Revista de Catalunya, núm.74, pàg. 111-122.
--------------- (1993b). “Desfascinar i altres aspectes de la prosa aforística de Joan
Fuster”. Revista de Catalunya, núm.76, pàg. 131-142.
BALLART, P. i altres (2017). Joan Fuster i la ironia. València: Publicacions de la
Universitat de València.
BORJA, J. (1996). Els aforismes de Joan Fuster. Viatge cap a un univers literari.
Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert.
----------- (2013). Els discursos de la ciència. Joan Fuster i la democratització del
coneixement. València: Publicacions de la Universitat de València.
CALAFORRA, G. (2006). Dialèctica de la ironia. La crisi de la modernitat en
l’assaig de Joan Fuster. València: Publicacions de la Universitat de València.
FURIÓ, A. (2002). “Perfil biogràfic de Joan Fuster”, pàg. XV-LVIII. Dins: Joan
FUSTER, Obra Completa, vol. I: Poesia, Aforismes, Diari, Vinyetes i Dibuixos.
Barcelona / València: Edicions 62 / Diputació de Barcelona / Universitat de València.

 FUSTER, J. (1975). Obres Completes, IV: Assaigs, 1. Barcelona: Edicions 62.

------------ (1984). Causar-se d’esperar. El món de cada dia. Barcelona: Edicions 62
/ Orbis.
------------ (2003). De viva veu. Entrevistes (1952-1992), a cura d’Isidre Crespo.
Catarroja / Barcelona: Afers.
GREGORI SOLDEVILA, C. (2000). “Joan Fuster: el compromís d’un escèptic”, pàg.
187-212. Dins: Ferran CARBÓ i altres (eds.), Les literatures catalana i francesa:
postguerra i engagement. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
----------------------- (2011). Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster.
València: Publicacions de la Universitat de València.
IBORRA, J. (1982). Fuster portàtil. València: Eliseu Climent, editor.
----------- (2012). Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster. València:
Publicacions de la Universitat de València.
LÓPEZ-PAMPLÓ, G. (2017). D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la
literatura contemporània. València: Publicacions de la Universitat de València.
MARTÍ MONTERDE, A. (2019). Joan Fuster: la paraula assaig. Catarroja /
Barcelona: Afers.
PÉREZ MORAGÓN, F. (1993). “Joan Fuster. Notes per a una semblança”, pàg. 27-34.
Dins: Antoni FERRANDO / Manuel PÉREZ SALDANYA (eds.), Homenatge universitari a
Joan Fuster. València: Universitat de València.
SALVADOR, V.; CARRIÓN, M.J. (1990). “El «jo» discursiu en l’assaig: Montaigne i
Fuster”, pàg. 329-341. Dins: Antoni Ferrando; Albert Hauf (eds.), Miscel·lània Joan
Fuster, II. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
SALVADOR, V. (1994). Fuster o l’estratègia del centaure. Picanya: Bullent.
SERNA, J.; GARCÍA MONERRIS, E. (2004). “L’escriptura o la mort”, pàg. 83-105.
Dins: DIVERSOS AUTORS, A propòsit de Joan Fuster. València: Universitat de València.
SIMBOR, V. (2012). Joan Fuster: el projecte de normalització del circuit literari.
València: Publicacions de la Universitat de València.