DICCIONARI PER A OCIOSOS JOAN FUSTER

Pregunta 3.a) (relativa a l’anàlisi de l’obra/fragment)

1. Identifica una de les idees que Fuster utilitza en aquest fragment respecte al tema de l’entrada.
Quines altres idees introdueix Fuster en aquesta entrada? (Segons l’entrada es podrà fixar un número
major o menor d’altres idees; en tot cas, n’estem parlant d’un número reduït, al voltant de 2-3).
Es treballarà a classe.

2. Digues una característica o recurs que presenta l’estil de Fuster en aquest fragment i explica la
seua funció o finalitat. Quines altres característiques d’estil destaquen en Diccionari per a ociosos?

Estil fusterià

L’obra de Fuster es caracteritza pel gran treball estilístic, que fa de la seua prosa un instrument àgil de
pensament i de lectura amena. Aquest estil àgil i amé està al servei de la claredat expositiva i comunicativa.
Els trets més recurrents de l'estil fusterià són:
● Enunciació subjectiva, i sovint irònica (el “jo” fusterià). Fuster enuncia en 1a persona: en totes les
entrades, excepte en una, en trobem d’exemples. Parla en nom propi i n’assumeix les
conseqüències. El fil conductor de Diccionari és Fuster, la seua visió del món, la seua presa de
consciència. El nostre assagista aplica el sentit comú i compara: reclama l'afany de provisionalitat,
el dret de canviar d'opinió.
La ironia esdevé un element important en la seua actitud personal, un instrument per a la crítica
social i una estratègia per a cridar l'atenció i captivar els lectors. La tendència de Fuster a la ironia,
a l’humor, és una clara manifestació del seu pensament crític.
● Modalització intensa, a través de la qual l’autor mostra el seu pensament i la seua subjectivitat:
dixi, verbs performatius (creure, dir, prometre), substantius valoratius, adjectivació inesperada,
contrast entre dos mots, adverbis sorprenents, figures retòriques, etc.
● Registre estàndard amb pinzellades de l’oralitat. El discurs de Fuster està ple d'interjeccions,
d'expressions col·loquials, d’elements fraseològics i d’altres marques d'oralitat que el doten d’una
gran espontaneïtat i amenitat literària, alhora que afavoreixen la comunicabilitat i la persuasió.
● Diàleg amb el lector. Aquest diàleg s’aconsegueix amb les interrogacions retòriques, les preguntes
obertes, els punts suspensius i els finals oberts, que inciten el lector a participar en la reflexió i a
manifestar la seua opinió. L’obra de Fuster ens convida a dir-hi la nostra i ens pregunta, “i tu què
en penses?”
● Ús d’incisos, cometes i cursives per a despertar l’atenció del lector. Usa els incisos per a matisar
(per a marcar canvis d’entonació). Les cometes tenen moltes vegades un valor irònic. També les
empra per a recalcar determinades paraules i expressions que l’autor vol que apareguen amb un
sentit distint de l’habitual, com una manera d’emfasitzar el vocable i al mateix temps de dotar-lo
d’un doble sentit. Fa servir la cursiva per a cridar l’atenció del lector, per a expressar una actitud
distanciada de l’autor, a més, d’irònica. Fuster es distancia així d’una expressió no clarament
assumida per ell.
● Hipertextualitat: aquest tret no està massa present en les entrades seleccionades, a excepció de
“Lectura” on fa referència al títol d’una obra d’un autor francés: “Perquè, donat que la lectura és un
solaç —el vici impune de Larbaud—, cada lector l’orientarà segons les seves necessitats morals o
psicològiques”.
● Tendència a la sentenciositat: la contundència d’algunes expressions semblen escrites per a ser
fixades en la memòria i tendeixen a una estructura de sentència. En diversos assaigs de Diccionari
per a ociosos trobem frases que, extretes del context del paràgraf on apareixen, sonen a aforismes
perquè tenen un cert regust de sentenciositat. (“Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa
a la seua manera”).

Al capdavall, tot aquest repertori de recursos retòrics no són més que instruments al servei d’una
sistemàtica voluntat d’atrapar el lector, de persuadir-lo.
3. És aquest text un aforisme? Justifica la teua resposta.

D’entre les entrades seleccionades sols hi ha un aforisme, “Ser”.

Estem davant d’un aforisme, és a dir, una proposició contundent que resumeix de manera sintètica i
provocativa un pensament. En aquestes composicions breus, Joan Fuster desgrana, de forma brillant,
algunes de les idees i plantejaments vitals i intel·lectuals que en els seus llibres i articles explica i defensa
de forma més àmplia i raonada. Tot és concentració del seu significat per mitjà de jocs de paraules,
metàfores, paradoxes o contrasts sorprenents. Els de Fuster tendeixen a constituir un tipus d’endevinalla
que cal resoldre per mitjà de la reflexió. El nostre autor llança una idea, una argumentació condensada,
“Tothom s’imagina ser distint de com és”, provoca el lector, que haurà de dissoldre el contingut per a
extraure les seues conclusions.

Pregunta 3.b) (relativa a la contextualització)

Aquesta pregunta ha de partir de la consideració de les dates d’escriptura i edició de l’obra. Entenem que
les obres de Fuster es vinculen al període de postguerra.

1. En quin context històric i cultural se situa l’escriptura d’aquesta obra?

Joan Fuster publica Diccionari per a ociosos en 1964, després de dues obres que havien suscitat molta
polèmica: Qüestió de noms (1962) i Nosaltres els valencians (1962). Fuster ja era, malgrat l’edat, un dels
principals assagistes de la literatura catalana.
En aquesta època el règim franquista s’adona que, per a sobreviure, necessitava obrir-se a institucions
internacionals i buscar aliances diplomàtiques i estratègiques, però que alhora l’obligaven a moderar certes
polítiques. De fet, comença a relaxar la censura literària sobre el contingut de les obres i també sobre les
llengües de l’estat. Això permet la creació d’una mínima infraestructura editorial (revistes, premis,
editorials) que anirà ampliant-se al llarg dels anys 60 i 70, i configura un escenari molt més favorable per
al desenvolupament de la literatura catalana en conjunt. Tot i això, la repressió es manté fins a la fi del
règim franquista, la qual cosa dificulta la consolidació del públic lector.

2. Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autor (etapes o blocs) i digues algunes característiques de
l’etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs).
Joan Fuster és l’assagista més modern de la literatura catalana del segle XX. En general, mostra una visió
racionalista, crítica i escèptica del món i les coses. La seua obra assagística es pot classificar en tres blocs:
a) Obres de temàtica humanística i general (examina temes que van de la història a la política), com Les
originalitats, Diccionari per a ociosos, L'home, mesura de totes les coses, Sagitari, entre d’altres. Aquestes
obres formen part de l’ anomenat assaig deliberatiu, de caràcter marcadament subjectiu, que se centra en la
reflexió de l’assagista (un assaig que va cap a dins).
b) Obres destinades a reflexionar i investigar sobre la identitat col·lectiva dels valencians, com Nosaltres
els valencians i Viatge pel País Valencià, llibres bàsics per a conéixer la història, la cultura i els problemes
d'identitat nacional dels valencians.
c) Obres de crítica literària. En aquest apartat destaquen els estudis sobre clàssics medievals valencians
com ara Ausiàs March, i també, els dedicats a autors contemporanis com Estellés.

3. Quines característiques generals presenta l’assaig en el context d’escriptura de l’obra Diccionari

per a ociosos?
L’assaig, més que cap altre gènere, es veu afectat per la forta censura imposada per la dictadura, que
s’encarrega de destruir qualsevol intent de reflexió ideològica. Al llarg dels 60, però, la situació va canviant
a poc a poc, el franquisme accepta una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural
i comença a publicar-se assaig. A més, en el context del maig del 68, l’intel·lectual és una figura
demandada.
El tema dominant de les reflexions dels nostres assagistes és el nacional i el polític.
Entre els assagistes més importants d’aquests anys i les seues obres clau destaquen Nosaltres els valencians
(1962) de Joan Fuster i El quadern gris (1966) de Josep Pla. Altres veus destacables són Gaziel i Maria
Aurèlia Capmany. Des de l’òptica valenciana, no ens hem d’oblidar dels primers intents seriosos de
reflexionar sobre el país realitzats per Martí Domínguez o Sanchis Guarner (amb l’obra La llengua dels
valencians).

4. Quins altres autors (assagistes) destaquen en el context d’escriptura d’aquesta obra? (mínim 2
autors) Aporta alguna dada sobre l’obra (obres destacades i/o característiques bàsiques) d’aquests
altres autors.
En el terreny de l’assaig trobem figures com:
Josep Pla, autor d’El quadern gris (1966), considerada la seua obra mestra, que conté un alt caràcter
autobiogràfic. Aquesta obra presenta una reflexió sobre fets socials, culturals i humans del moment vistos a
través de la visió personal de l'escriptor. Les característiques més importants de l'estil de Pla són la
senzillesa i la claredat amb la finalitat d’aconseguir una immediata i fàcil comprensió.
Maria Aurèlia Capmany (una dona indòcil en un món fet pels homes) amb obres com La dona a Catalunya
(1966) on fa afirmacions contundents i polèmiques per l’època i, a més, hi planteja temes innovadors, com
la condemna de l’ablació del clítoris o la possibilitat de la mitja jornada laboral. Capmany hi conclou que la
dona viu en una societat que pràcticament l’exclou: tant l’Església com l’Estat la priven d’intervenir
socialment. També destaca Pedra de toc (1970), un llibre de memòries que inclou una reflexió profunda
sobre el país i el seu temps. Hi són presents les constants de la seua trajectòria intel·lectual: la lluita per la
llibertat, l’antifranquisme, la defensa de la llengua, entre d’altres.

5. Com evoluciona l’assaig amb posterioritat al context d’escriptura d’aquesta obra? Quines
característiques presenta?
A mesura que el sistema democràtic s’estabilitza, el circuit literari català es consolida, al mateix temps que
l’assagista perd vigència com a intel·lectual. Al País Valencià continua publicant-se l’assaig sobre temes
polítics amb Joan Francesc Mira com a màxim representant. També es consolida la literatura
autobiogràfica, com ara els dietaris i les memòries. La veu de les dones es fa visible sobretot en la premsa i
incorpora el discurs feminista: és el cas de Montserrat Roig.
El segle XXI ve marcat pel predomini d’Internet i pels conflictes identitaris, on destaca la pèrdua de pes
específic de l’intel·lectual clàssic en benefici dels creadors d’opinió com ara els tertulians i influencers.
Altres tendències que cal considerar són les anomenades textualitats: bastants escriptors han explorat les
possibilitats comunicatives dels blogs i twitter.

6. Quins autors o autores destaquen en l’assaig amb posterioritat al context d’escriptura d’aquesta
obra? (mínim 2 autors/es) Aporta alguna dada sobre l’escriptura (obres destacades i/o
característiques bàsiques) d’aquests altres autors o autores.
Destaquen, entre altres assagistes:
Joan Francesc Mira, amb una obra assagística en clau cultural i identitària. Cal esmentar els treballs que es
basen en la situació de la llengua i el poble valencià, com ara Sobre la nació dels valencians. En les seues
col·laboracions periodístiques, Mira reflexiona sobre el món que ens ha tocat viure i que abasta àmbits
com l'antropologia, la literatura o l'anàlisi social.
Quim Monzó ha anat recollint els seus articles periodístics en llibres, per exemple Tot és mentida, en els
quals combat la banalitat i els tòpics, amb una gran dosi d’ironia.
Empar Moliner representa una de les línies més interessants de l’assaig actual, situada entre l’article
d’opinió i l’autoficció. Ha recopilat en format llibre articles d’opinió publicats en diversos periòdics on ha
col·laborat (Avui o El País), com ara Busco senyor per amistat i el que sorgeixi.