TAST BREU SOBRE LES DIFERENTS ENTRADES

CADIRA

Tema: reflexió sobre la humanitat i sobre com ha evolucionat la manera de concebre la vida al llarg dels segles.

Resum: utilitzant la cadira com a metàfora, Joan Fuster reflexiona sobre l’evolució del pensament en relació amb la
concepció de la vida a la terra, que ha passat de ser considerada un sacrifici a ser un valor en si mateix.

Tesi: manca d’innovació de l’ésser humà pel que fa al confort. L’enginy humà no ha estat al servei de la comoditat. Han calgut
segles, casualitats i tecnologia perquè l’ésser humà se n’adonés de la importància de la cura del cos, i per tant també de la
ment, per ésser feliç, allunyant-se així de dogmes i falses creences.

Estructura: únic paràgraf, una estratègia que es repeteix en moltes de les entrades del Diccionari. Segueix una estructura
enquadrada, ja que la idea que s’esbossa a l’inici: «L’home occidental, tan ric en inventiva per a certes coses –mitologia,
metafísica, literatura, art, guerra, opressió, etc.–, ha mostrat al llarg dels segles una singular falta d’imaginació per a tot allò
que feia referència al seu confort més immediat», es recupera al final del text: «Tradicionalment, la virtut era entesa sota
formes inconfortables: l’austeritat i l’ascesi, l’abstenció i la mortificació. La vida de l’home sobre la terra era considerada com
una exigència de sacrifici. Ara tothom pensa de distinta manera. Potser –n’estic segur– per això comencem a disposar de
cadires còmodes. I de més coses».

Estructura argumentativa clara:

- La introducció aniria des de «La constatació és fàcil de fer...» fins a «...a tot allò que feia referència al seu confort
més immediat». En aquesta part, Fuster introdueix el tema de què parlarà: la manca d’innovació de l’ésser humà pel
que fa al confort.
- L’argumentació ocupa el gros del text, des de «No es tracta solament de cadires...» fins a «un vulgar obrador
d’artesà era suficient per a construir-la». Ací, Fuster raona amb arguments i contraarguments l’escassa evolució de
les cadires al llarg de la història, una prova que la idea de confort és més prompte moderna.
- Per últim, la conclusió del text va des de «No vull exagerar...» fins al final del text. L’autor arriba a la conclusió que
la societat ha canviat. La incomoditat, que abans era considerada un element de vida virtuosa, ha donat pas a una
preocupació pel confort.

Estil: el text està escrit en un registre estàndard amb elements propis de l’oralitat («culs plans», «es tracta de l’ou de
Colom»).

Text molt modalitzat:

- Molts díctics que denoten la presència de l’autor (el subratllat és nostre): en primera persona del
singular, «torno a dir-ho» (l. 27), «si se’m permet el mot» (l. 28); però també en primera persona del
plural, «Ens hi ratificaríem» (l. 2), «podem creure» (l. 19), «els nostres avantpassats». L’ús d’aquests
díctics ens indica que Fuster no perd mai de vista el seu públic, com ho demostren les referències
directes al lector: «La conclusió que s’imposa, ja l’endevinarà el lector». Mentre l’informa, procura
enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que
s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix.
- Verbs performatius (creure, dir).
- Demostratius (aquestes latituds).
- Substantius valoratius (turment, desgràcia, fantasia, sumptuositat, virtut, exigència, sacrifici).
- Adverbis de manera (afectuosament i discretament) i quantificadors (moltíssimes, massa, més…)

Paraules clau: #evolució #progrés #hedonisme

Relacionat amb RELLOTGE

Aforismes:
COVARDIA

Tema: A partir del concepte de covardia, Fuster reflexiona sobre la condició humana, sobre la concepció que tenim de
nosaltres mateixos i de la resta de la humanitat i sobre la relativitat de les coses.

Resum: Joan Fuster reflexiona al voltant del concepte de covardia. Les actuacions del covard no són mai censurables
perquè, per molt valents que ens creguem, sempre hi ha algú més valent –o temerari– que nosaltres, i tots som susceptibles
de ser covards en algun moment de la vida.

Tesi: Defensa la relativitat de les coses i de les virtuts i els defectes humans.

Estructura: un únic paràgraf, una estratègia que es repeteix en moltes de les entrades de l’obra. Estructura sintetitzant o
inductiva que va de les idees concretes, «Si volem –i ho hauríem de voler–, sempre trobarem una raó per a excusar les
accions del covard: la seua covardia», a la idea més general, que és, en el cas de «Covardia», un consell ètic: «Una bona
regla de conducta, en això com en tantes altres esferes i coses, serà aquesta: no censureu, no condemneu ningú perquè siga
allò que vosaltres podeu ser en alguna ocasió. Per exemple: covards».
Parts:
- La introducció aniria des de «Si volem...» fins a «...mai por?», on l’autor planteja ja el tema que tractarà: la covardia i
la seua justificació.
- El desenvolupament ocupa des de «És clar que la por...» fins a «...sou un covard». L’autor exposa la relativitat del
concepte, adduint que la valentia no exclou la por i que un excés de valentia pot considerar-se temeritat.
- La conclusió ocupa des d’«Una bona regla de conducta...» fins al final del text.

Estil: col·loquial i culte, amb oracions que barregen expressions informals («no hi ha manera humana») i formals («fixar un
límit moral»).

Text molt modalitzat:

- diversos exemples d’ús de la primera persona del plural amb voluntat inclusiva («Si volem –i ho hauríem de
voler–», l. 1, «no ens hem pas d’enganyar», l. 9). Això li serveix per a implicar el lector en la seua reflexió, una
altra característica habitual en l’assaig i, en general, en tots els textos que pretenen ser persuasius.
- Ús de l’imperatiu: «no censureu, no condemneu ningú perquè sigui allò que vosaltres podreu ser en alguna
ocasió». (Fuster alliçona el lector)
- Nombrosos elements valoratius que fan explícit el punt de vista de l’autor en la seua argumentació i que l’allunyen
d’un text purament explicatiu. Fuster no mostra gens d’interés per l’objectivitat, per això utilitza:
- verbs performatius (voler, saber, censurar, condemnar...),
- una interrogació retòrica («¿qui és el que no ha tingut mai por?»),
- un aclariment entre guionets, que reforça el seu posicionament («–i ho hauríem de voler–»),
- verbs que expressen opinió personal (sé), o la utilització de la cursiva per a marcar valor connotatiu,
com en la paraula valentia.

Paraules clau: #Relativisme #Progrés #Tecnologia #Religió #ésser

Relacionat amb ÉSSER

Aforismes: Tothom és covard per comparació a algú altre.

ESCEPTICISME

Tema: l’escepticisme

Resum: Fuster defensa l’escepticisme de manera clara i contundent, però també des de la ironia i la cautela. Ho fa des de
l’anàlisi de les repercussions que l’aplicació de les idees d’aquest corrent filosòfic poden tindre en els aspectes intel·lectual,
moral, social, polític, tècnic i literari, tot deixant la porta oberta a futures reflexions.

Tesi: defensa de l’escepticisme com a valor positiu que fa millors les persones des de molts aspectes vitals diferents i per
tant punts de vista.

Estructura: clarament deductiva i marcada per l’organització de gran part del text en parts introduïdes per números,
que analitzen cada un dels aspectes que Fuster vol remarcar de l’escepticisme.
–L’aspecte intel·lectual, que fa dels escèptics persones raonables, ja que «dubten i encerten».
–L’aspecte moral, que inclina «a practicar el sarcasme», la ironia mordaç i evita per tant el fanatisme i també
l’encantament.
–L’aspecte social no convertirà mai els escèptics ni en assassins ni en herois.
–Pel que fa a l’aspecte polític, els escèptics «preparen o depuren» revolucions, però no les «fan», perquè mai
intenten persuadir els altres ni des de l’odi ni des de la resignació.
–Tècnicament l’escèptic defuig l’abstracció. El seu món se situa en unes coordenades espacials i temporals molt
concretes.
–I literàriament Fuster allunya els escèptics de «la poesia lírica, de l’oratòria i de la metafísica». Són massa
descreguts per a practicar uns gèneres que demanen creure confiadament i amb decisió.
L’«Etcètera» final deixa obert el text a futures reflexions de l’autor i també dels lectors. Allò que importa no és
cap conclusió definitiva, sinó el debat honest que defuig la imposició i la uniformitat a l’hora de comprendre el món.

Estil: un registre estàndard amb elements propis de l’oralitat, combinant oracions compostes prou senzilles («si
l’escèptic intenta fer versos, li sortiran pedestres i àcids») al costat d’oracions simples que no trobaríem normalment en un
text concebut únicament per a ser llegit: «Heus ací», «O dit d’una altra manera», «L’escèptic –i només l’escèptic– és sensible
al temps».

Text clarament modalitzat, encara que únicament utilitza la primera persona del singular en l’oració inicial, on expressa la
finalitat del text, «M’agradaria d’escriure».

- Elements valoratius però, emprant la tercera persona i el verb ser, amb la pretensió de copiar les formes
textuals pròpies de les definicions i aportar així veracitat al text: «Els escèptics són sempre», «L’escepticisme
és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria», «L’escèptic no serà mai un assassí», «L’escèptic és
sensible al temps».
- Verbs performatius (dubtar, voler, saber, burlar-se, induir) i altres verbs (encertar, inclinar-se, incórrer, depurar).
- Adjectius (raonable, sensible, viable, justos, pedestres, àcids)
- Adverbis (cautelosament).
- Substantius valoratius (heroisme, odi, resignació, indiferència).
- Nombrosos aclariments entre guions que introdueix l’autor per a confirmar les seues idees i pressuposant que el
receptor les necessitarà per a entendre adequadament les seues explicacions («amb l’oratòria –sagrada o profana– i
amb la metafísica», «Els escèptics són sempre –i per definició– persones raonables»).
- L’ús de la cursiva, molt habitual en Fuster, queda restringit en aquest cas a l’enunciació dels sis aspectes de
l’escepticisme que vol definir, o més ben dit, valorar.
- L’alternança de conceptes antagònics en diversos enunciats reforça la ironia que subjau en tot el text:
«fanatització i badoqueria», «les preparen o les depuren», «no serà un assassí, però tampoc no un heroi».

Paraules clau: #PuntsDeVista #Escèptic #Dubte #Perspectives

Relacionat amb COVARDIA, GENT, ÉSSER

Aforismes: L’escèptic s’inclina a practicar el sarcasme, que, com tothom sap, és una forma higiènica i eficient de la caritat.
GENT

Tema: reflexiona sobre el concepte i l’ús que fem de la paraula gent com a manca d’implicació en els problemes de la realitat
que ens envolta.

Resum: Joan Fuster reflexiona al voltant de l’ús que fem del terme gent per a concloure que, en contra del que puguem
pensar, també ens inclou a nosaltres.

Tesi: quan parlem de gent, encara que pensem que en restem al marge, ens hi trobem inclosos i per tant tenim un
compromís amb la societat indelegable. Confronta els conceptes d’individualitat i col·lectivitat.

Estructura: es presenta en un únic paràgraf, una estratègia que es repeteix en moltes de les entrades del Diccionari.
L’argumentació segueix una estructura inductiva, ja que la tesi del text se situa al final, després que s’hagen exposat les
diverses idees sobre el concepte i el terme gent: «És clar que, com que només podem parlar de la gent quan hem deixat de
ser gent, de vegades ens fem la il·lusió que en restem al marge, constitutivament al marge. Però això és un miratge. No hi ha
dubte que la gent són els altres –i cadascú de nosaltres».

Hi podem diferenciar una estructura argumentativa clara:

- La introducció aniria des de «Quan diem...» fins a «...la gent són els altres». En aquesta part, Fuster ens planteja ja
el tema que tractarà: a què ens referim quan usem el terme gent.
- El desenvolupament va des de «Per definició...» fins a «...en una o altra ocasió». L’autor reflexiona ací sobre quina
diferència hi ha entre gent i altres noms col·lectius (poble, colla, societat, equip) pel que fa a la possibilitat
d’alienar-se’n.
- La conclusió, que va des de «És clar que...» fins al final del text, apunta la tesi del text: quan parlem de gent,
encara que pensem que en restem al marge, ens hi trobem inclosos.

Estil: el llenguatge que fa servir Fuster és entenedor però culte («Les acumulacions humanes, circumstancials i amorfes,
muntades sobre la inèrcia o l’apassionament, la gernació que brama a l’estadi, passeja o s’entafora al cinema, les turbes
exaltades i el plàcid seguici d’un enterrament, són, per a nosaltres, “la gent”»).

Text molt modalitzat:

- díctics que denoten la presència de l’autor en primera persona del plural, la qual cosa serveix per a transmetre
l’opinió personal de l’autor i, així mateix, involucrar els lectors en les seues reflexions: «diem», «volem
al·ludir-nos a nosaltres mateixos», «ens resistim a veure’ns», «ens hi trobem»...
- Esporàdicament també utilitza la primera persona del singular, però ho fa per a referir-se a la idea d’individu: «Jo
dic “la gent” i designo els altres», «la gent són els altres, i no jo».
- Verbs performatius (admetre, afirmar...).
- Adjectius qualificatius (confús, justes, amorfes, exaltades...)
- Substantius valoratius (inèrcia, apassionament, il·lusió...).
- Aclariments entre guions que ens mostren el posicionament de l’autor («–o quasi mai–», «–i cadascú de
nosaltres»).

Paraules clau: #implicació #individualitat #col·lectivitat

Relacionat amb XENOFÒBIA: l’estranger sempre és l’altre. Nosaltres sempre serem estrangers per algú, així com també
som gent.

Aforismes: No hi ha dubte que la gent són els altres —i cadascú de nosaltres.

LECTURA

Tema: reflexiona sobre la humanitat i sobre la visió de la vida. La lectura com a extensió i mirall de l’ésser humà.

Resum: Joan Fuster reflexiona sobre per què llegim. Els éssers humans, com a éssers «malalts» i «incomplets» acudim a la
lectura com a remei i com a calmant. Segons ell, hi ha dos tipus de lectors, els qui busquen evadir-se o els qui busquen posar
els peus a terra i, contràriament al que sembla lògic, els lectors somiadors busquen la fantasia en la lectura i els lectors
realistes busquen textos realistes, perquè la lectura és una prolongació de la vida».
Tesi: la manera com llegim és un reflex de la nostra manera de ser.
Estructura: una estructura sintetitzant o inductiva, ja que la reflexió de l’autor va conduint-nos a la tesi final: «Veiem, en
canvi, que cada lector pretén prolongar en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals. El qui té por de la vida del
carrer segueix tenint-ne a la mateixa vida en els llibres: les repugnàncies no es resignen a desaparéixer perquè el seu objecte
es presente sota espècie literària. I, al contrari, l’amor a les coses i als homes, en la seva tragèdia fatal, es manifesta
igualment en el gust del lector. Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera».

Es presenta en deu paràgrafs, on podem diferenciar una estructura argumentativa clara:

- La introducció aniria des de «Jo no hi entenc...» fins a «...evitar la cara més inamistosa de la realitat immediata».
En aquesta part, Fuster explica que la societat viu amb por i que busca maneres d’evadir-se d’una realitat que li és
dolorosa.
- El desenvolupament ocupa el gros del text, des d’«Així s’esdevé, per exemple, amb les lectures...» fins a
«...l’alcohol, el cinema o el que sigui». Ací, l’autor ens introdueix el tema central de l’assaig, és a dir, la lectura.
Primer parla de què és un clàssic i conclou que els clàssics ho són perquè tenen sentit en el context actual. Després
explica que tots i totes no demanem el mateix a la literatura, i que hi ha dos tipus diferents de lector: un que busca
evadir-se, «viatjar», i un altre que busca apropar-se a la realitat per a comprendre-la millor.
- Per últim, la conclusió del text va des de «De tota manera...» fins al final del text. L’autor arriba a la conclusió que,
tal com s’ha dit abans, hi ha dos tipus de lectors que busquen en els llibres coses diferents, els uns, reflexionar més
profundament sobre la realitat, i els altres, evadir-se’n. Però els dos tipus de lectors tenen una cosa en comú:
busquen ens els llibres allò que els falta en la vida. El fenomen més curiós és que si aquesta relació fora lògica, els
lectors més preocupats per la vida buscarien lectures amb què evadir-se, i els lectors més somiadors buscarien
lectures per a posar els peus a terra. En canvi, es dona el cas exactament contrari. Els lectors realistes busquen
textos realistes i els lectors somiadors busquen textos de fantasia, perquè, al cap i a la fi, la lectura és una extensió
de la vida.
-
Estil: llenguatge entenedor però culte, com ho demostren fragments com aquests: «El lector anacrònic esgrimeix, per
justificar-se, raons d’indiscutible envergadura», «Es referiran, sens dubte, a les dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural
de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la nostra atenció amb el peremptori “ars longa, vita brevis”».

Text molt modalitzat

- Díctics que denoten la seua presència (el subratllat és nostre): en primera persona del singular, «Jo no hi entenc»
(l. 1), «jo no li’n trobaria» (l. 3); però també en primera persona del plural, quan parla de «l’home de l’actualitat»,
on s’hi inclou: «Potser ens trobem» (l. 5), «tots distingim» (l. 34), «Acudim a l’obra literària» (l. 45). L’ús d’aquests
díctics ens indica que Fuster no perd de vista mai el seu públic, i mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major
veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo
pensar sobre el tema per ell mateix.
- Gran nombre de substantius valoratius (neurosi, problema, tragèdia, temor, oblit, temptació, anatema, obligació...).
- Adjectius (inamistosa, anacrònic, perpetu, abstracte, trivial, peculiar...) que, com bé diu Fuster, sempre són
subjectius.
- Adverbis de manera (impunement, clarament...) i quantificadors (menys, molt, més...).
- Recursos retòrics, la qual cosa remarca el caràcter literari del text. A tall d’exemple, trobem alguna metàfora, «el
remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies», en què l’autor compara la vida amb un remolí (l. 4), i alguna
comparació (el subratllat és nostre): «La lectura literària s’intercala en el corrent rutinari de les nostres obligacions
de cada dia com una pausa confortadora, com un parèntesi per recuperar forces, abans de reintegrar-los al seu
curs», en què l’autor compara el fet de llegir amb un parèntesi, amb una pausa de la vida, de la rutina (l. 63-64).
- Interrogacions retòriques: «¿Qui no ha conegut infinits exemplars d’aqueixa mena de senyor, infal·lible en tota
tertúlia, que, desdenyós, “es refugia en els clàssics”?» (l. 15) i «¿Quants literats, cèlebres per uns anys, no s’han
esvaït en l’oblit més irremeiable?» (l. 27).
- Alguna oració dubitativa, que reafirma el caràcter subjectiu del text: «Potser ens trobem davant una malaltia típica
del nostre temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les
seguretats essencials d’una societat».
-
Paraules clau: #Evasió #Realitat #Clàssics #Moderns
Relacionat amb GENT: qüestiona al principi la manca d’implicació segons el tipus de lector.
Aforismes: un bon llibre sempre serà una provocació. El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent
«modern», «actual». Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera.
RELLOTGE

Tema: com l’evolució d’aquest invent ha afectat la nostra percepció del temps, que ha passat de ser una idea abstracta a una
idea molt concreta, amb minuts i segons, i sempre present en la nostra vida.

Resum: Joan Fuster reflexiona sobre com l’ús dels rellotges portàtils afecta la percepció que els éssers humans tenim sobre
el pas del temps, i també sobre com aquesta percepció ens fa distints dels nostres avantpassats, que tenien una consciència
temporal més vaga o lligada a cicles temporals més llargs.

Tesi: ha canviat la percepció del temps a mesura que els rellotges han evolucionat i s’han incorporat a la vida quotidiana, fins
i tot, com a objecte portàtil, fet que ens fa ser conscients en tot moment de la nostra temporalitat.

Estructura: un únic paràgraf, una estratègia que es repeteix en moltes de les entrades del Diccionari. l’argumentació
segueix una estructura enquadrada, ja que la tesi s’introdueix al principi del text («De vegades penso que la
generalització de l’ús dels rellotges portàtils deu haver estat una de les revolucions més profundes de la vida de la humanitat,
en l’època moderna. Una revolució silenciosa i lenta, quasi imperceptible en les seves manifestacions, però de
conseqüències subtilment acusades») i es recupera al final («En el puny portem un adust indicador de la incertesa de viure i
de la fatalitat de la mort. I això ha hagut de fer-nos distints –una mica distints, si més no– dels nostres avantpassats. És la
revolució de què parlava al principi»).

Estructura argumentativa:
- La introducció aniria des de «De vegades penso que la generalització en l’ús dels rellotges...» fins a «...ha
començat a tenir al seu abast la màquina domèstica o personal del rellotge». En aquesta part, Fuster introdueix el
tema de què parlarà: el rellotge de butxaca o de monyica i les conseqüències per a l’ésser humà.
- El desenvolupament ocupa bona part del text, des d’«El rellotge de sol...» fins a «...a fraccions d’unavelocitat
incomprensible». Ací, l’autor argumenta com ha canviat la percepció del temps a mesura que els rellotges han
evolucionat i s’han incorporat a la vida quotidiana, fins i tot, com a objecte portàtil, fet que ens fa ser conscients en
tot moment de la nostra temporalitat.
- Per últim, la conclusió del text va des d’«En el puny portem un adust indicador...» fins al final del text. L’autor
conclou que la societat actual ha canviat respecte a la dels nostres avantpassats perquè la nostra percepció del
temps és més directa i, fins i tot, indefugible.

Estil: entenedor però culte, com ho demostren fragments com aquest: «El fet que hi hagués una abundant literatura gnòmica,
de sentit lúgubre i admonitori, destinada a ornar els rellotges solars, ve paradoxalment a confirmar això».

Text molt modalitzat:

- Diversos díctics que denoten la presència de l’autor (el subratllat és nostre): en primera persona del singular, «De
vegades penso» (l. 1), «Sospito que tot devia ser ja una mica distint» (l. 20), en primera persona del plural, «Ara
tenim comptadors» (l. 22), «ens han explicat» (l. 31), «no ens n’adonem» (l. 35), etc. L’ús d’aquests díctics ens
indica que Fuster no perd de vista mai el seu públic, i mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major veracitat
possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre
el tema per ell mateix.
- substantius valoratius (revolució, exemplaritat, duresa, impacte, incomprensible, advertència, fatalitat, mort).
- Adjectius (lenta, lúgubre, implacable, altisonant, obscur...) que, com bé diu Fuster, sempre són subjectius. A més,
també trobem adverbis de manera (subtilment, paradoxalment...) i quantificadors (menys, massa, més...).

Recursos literaris, la qual cosa remarca el caràcter literari del text.

- A tall d’exemple, en la l. 4 trobem una antítesi (el subratllat és nostre) «conseqüències subtilment acusades»,
mitjançant la qual, amb l’ús de termes oposats, Fuster relativitza les seues idees.
- En la l.19 hi ha una metàfora en l’expressió següent: «escandir les rutines de la gent», ja que escandir és un verb
que s’usa exclusivament per la poesia i que significa ‘mesurar un vers’. Amb l’ús d’aquest verb, Fuster està realitzant
una comparació entre la poesia i la quotidianitat.
- En la l.30 trobem una prosopopeia en l’expressió «esfera impassible», ja que l’autor atribueix a l’esfera del rellotge,
és a dir, a un ésser inanimat, una qualitat pròpia dels éssers humans.
- Detectem també una altra metàfora en la l. 38 amb «el temps s’escola», on Fuster parla del temps com un líquid
que es filtra i desapareix.
- Finalment, en la línia 42, localitzem la metàfora següent: «El temps, llavors, era un magma obscur, insondable, de
fluència apagada». En aquest cas, l’autor compara el temps amb un «magma», una mescla confusa que no es pot
mesurar, inescrutable.

Paraules clau: #temps #progrés.

Relacionat amb CADIRA
Aforismes: el rellotge es limita a dir-nos que som temps i que el temps s'escola.
SER

Tema: reflexionar sobre la naturalesa humana i sobre la concepció que podem tindre de nosaltres mateixos o dels altres.
(Aquest text no intenta ser cap consell, sinó evidenciar i fer-nos entendre la dificultat de l’acceptació personal en un món
canviant. Apel·la a la reflexió perquè prenguem consciència de les dificultats d’adaptar-nos a nosaltres mateixos i a la realitat
que ens envolta.

Resum: Fuster creu que totes les persones es veuen diferents de com són perquè sense aquesta autodefensa no seríem
capaços de suportar-nos.

Tesi: reconéixer la pròpia essència, el nostre ser, no és senzill, perquè sempre ens pensem diferents.

Estructura: L’autor enllaça i combina oracions subordinades per a expressar missatges complexos però comprensibles.

- La primera oració composta inclou una oració subordinada substantiva d’infinitiu en funció de complement directe,
que al seu temps inclou altra oració subordinada que funciona com a complement de l’adjectiu:
Tothom s’imagina
ser distint
de com és.

- La segona oració composta és subordinada adverbial condicional, i també hi trobem altra oració subordinada
adverbial final introduïda per un infinitiu:

Si no fos així,
ningú no tindria prou paciència
per a suportar-se a si mateix.

La primera oració focalitza l’interés de l’autor en l’autoconeixement i en la manera com ens veiem, per a ell sempre distinta de
la realitat («de com és»). I a partir d’aquesta primera afirmació ens proposa una segona reflexió que d’alguna manera
confirma, des del seu punt de vista, la necessitat de la primera: no ens suportaríem sense aquest autoengany. Òbviament,
ens trobem en una estètica de l’inconclús,

Estil: Aquest text, a diferència d’alguns assajos més llargs en què fa servir un llenguatge molt més culte, està escrit en un
registre estàndard, amb elements que el doten d’un to de confidència progressiu, àgil, punyent i incitador, on l’assagista
escenifica una confessió pública dels seus pensaments i de les seues idees davant dels lectors, tot combinant dues
oracions compostes de comprensió senzilla. Contràriament al que sol ser habitual en textos argumentatius, no hi ha una
presència explícita de l’emissor amb marques díctiques de primera persona. Tot l’aforisme està enunciat en tercera
persona del singular, la qual cosa genera una falsa idea d’objectivitat que en cap cas es troba en la intenció de
l’autor.

La modalització del text es mostra bàsicament en el lèxic. Fuster usa tres vegades el verb ser (ser, és, fos) i algun verb
(imaginar), substantiu (paciència) o adjectiu valoratiu (distint). Però allò que singularitza aquest text és la concisió gairebé
lapidària, la vocació de microtext que es pot memoritzar literalment. La seua manera de dir, original i molt personal,
valora i explota el factor sorpresa. Aconseguirà l’efecte paradoxal, i fins i tot irònic, donant al lector una idea de ser
completament allunyada d’allò que s’esperaria.

Paraules clau: #SER #PACIÈNCIA #SUPORTAR-SE

Relacionat amb: #GENT

Aforisme: Aquest subgènere breu de l’assaig s’anomena aforisme i consisteix en una proposició contundent que
resumeix de manera sintètica i provocativa un pensament. L’assagista llança una idea, una provocació, una
argumentació condensada, «tothom s’imagina ser distint de com és». Els lectors hauran de dissoldre i digerir-ne el
contingut per a extraure les seues conclusions, i en el procés de reflexió i raonament podran ampliar els seus horitzons
intel·lectuals i de coneixement.

Aquesta entrada del Diccionari per a ociosos representa molt clarament la qualitat assagística de l’autor i especialment la
vocació de condensar el seu pensament i les seues idees per a posar-les a l’abast dels lectors coetanis. L’assaig, i en
particular el subgènere de l’aforisme, li va permetre, per la seua ductilitat, expressar les seues opinions sobre una
enorme quantitat de temes, i ho va fer amb una estranya combinació de saviesa i sentit comú; amb unes oracions de
contundència lúcida que tanmateix aposten pel matís, per regular una informació que desfila de manera apropiada i se’ns
presenta artísticament en una sintaxi brillant.

Joan Fuster, mesura de totes les coses, va centrar la seua atenció en un extens bloc temàtic, l’ésser humà, amb les seues
inquietuds i amb els seus interessos. Transforma els seus pensaments i les seues idees en el pretext que provoca el debat.
XENOFÒBIA

Tema: xenofòbia, Fuster parla de la idea de patriotisme i del paper de l’educació en la propagació de l’odi a l’estranger.

Resum: Joan Fuster vincula la xenofòbia, l’odi a l’estranger, a algunes formes de patriotisme que basen la defensa de la
nació en l’oposició a les altres nacions, especialment les veïnes. La xenofòbia ha minvat lleugerament gràcies al turisme,
conseqüència del capitalisme, però encara perdura, i a més, tenim noves formes de xenofòbia, com l’odi entre classes
socials.

Tesi: la xenofòbia existirà sempre

Estructura: L’argumentació segueix una estructura sintetitzant o inductiva. Partint de les idees de xenofòbia i patriotisme,
s’arriba a la tesi que la xenofòbia, en el seu sentit estricte, ha perdut perillositat i ha donat lloc a nous tipus de xenofòbia, com
ara el classisme. No obstant això, la xenofòbia autèntica, l’odi a l’estranger, no desapareixerà mai, ja que fins i tot s’ensenya
en les escoles quan alguns fets històrics (guerres, invasions, etc.) són tractats sense cap filtre crític.

- La introducció aniria des de «L’odi a l’estranger...» fins a «...els veïns de la “pàtria” del costat». En aquesta part,
Fuster introdueix el tema que tractarà: la xenofòbia.
- El desenvolupament ocupa el gros del text, des d’«En qualsevol cas...» fins a «...una tranquil·litzadora reserva
energètica». Ací, l’autor vincula la xenofòbia, o odi a l’estranger, amb certes formes de patriotisme i es pregunta
tímidament si l’expansió del turisme pot actuar com a revulsiu de les actituds xenòfobes, cosa que posa en dubte.
- Per últim, la conclusió del text va des de «Personalment opino que...» fins al final del text. L’autor conclou que, tot i
que la xenofòbia, entesa en el seu sentit tradicional, ha perdut el seu caràcter bel·licós, no desapareixerà mai, ja que
està arrelada en la societat, en la història, en l’educació.
-
Estil: és entenedor però culte, com ho demostra l’ús de paraules com prosàpia, oprobiós, cohonestat, etc., o l’ús de referents
com Nicolas Chauvin, de qui deriva el terme xovinisme, molt relacionat amb el concepte de xenofòbia.

Text molt modalitzat:

- díctics que denoten la presència de l’autor (el subratllat és nostre): en primera persona del singular, «Ho dubto»
(l. 13), «Personalment opino» (l. 18); però també en primera persona del plural, «en fem un enemic» (l. 10), «se’ns
presenta» (l. 12). L’ús d’aquests díctics ens indica que Fuster no perd de vista mai el seu públic, i mentre l’informa,
procura enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que
s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix.
- Substantius valo-ratius (estranger, foraster, abusos, patriotisme, enemic, odi, virtut...).
- Adjectius (sublims, preciosos, remuneradors, perillós, tràgic...).

Recursos estilístics que confirmen el caràcter literari del text:

- En les primeres línies, per exemple, localitzem els epítets «grans bestieses», «crims salvatges» i «sacrificis
sagrats». amb aquest recurs, Fuster intensifica més les qualitats que ja queden especificades en els noms, que els
són inherents.
- En la línia 13 descobrim també una metàfora: «esmussar la xenofòbia». Esmussar és un verb que significa ‘fer
menys agut; llevar agudesa al tall o a la punta d’una eina, d’una arma’. Amb l’ús d’aquest verb, Fuster compara la
xenofòbia amb una arma de tall.
-
Paraules clau: #estranger #patriotisme #escola #turisme #hipocresia

Relacionat amb GENT

Aforismes: cada xenofòbia reposa en una altra.