Joan Fuster

JOAN FUSTER

Gent
Aquest text, titulat «Gent», forma part del llibre Diccionari per a ociosos, publicat l’any 1964. En aquesta obra,
escrita a la manera del Diccionari filosòfic de Voltaire, es recullen seixanta-una reflexions ordenades alfabèti-
cament, cada una sobre una qüestió concreta i amb una extensió diversa: n’hi ha que tenen forma d’aforisme
i d’altres ocupen unes quantes pàgines. Fuster fa un repàs dels grans temes del segle xx: el paper de l’intel·
lectual, la justícia, la idea de progrés, la de nació i de nacionalisme; al costat també de temes de sempre com
ara el sexe i l’amor, la mort, la llibertat, la creació artística, l’atzar, etc. Reflexiona i fa reflexionar sobre els
problemes de l’ésser humà modern en un llibre que vol maridar l’ociositat, és a dir, el divertiment, amb el dic-
cionari, açò és, el saber rigorós i sintètic. Diccionari per a ociosos és considerat, en conjunt, una obra d’assaig
deliberatiu, on l’important no és el tema a tractar, sinó la projecció de la personalitat subjectiva del qui l’escriu.
No és sobrer recordar que Fuster va construir una obra literària coherent i d’una magnitud extraordinària, tant
pel que fa al nombre de publicacions com a la qualitat i la influència dels seus escrits.
El text pertany a l’àmbit literari, concretament a la literatura d’idees o assaig, un gènere caracteritzat per-
què s’escriu en prosa, exclou la ficció i hi predomina la tipologia textual argumentativa, disfressada d’exposi-
tiva a partir de l’enunciació inicial de la tesi. L’objectiu del conjunt del text és mostrar la personalitat de l’autor
i el seu punt de vista sobre la realitat, però ho fa amb unes característiques formals que recorden al lector
una exposició gairebé científica, amb la càrrega de credibilitat i solvència que s’associa a aquest tipus de text.
Per això, el llenguatge que fa servir Fuster és entenedor però culte («Les acumulacions humanes, circum-
stancials i amorfes, muntades sobre la inèrcia o l’apassionament, la gernació que brama a l’estadi, passeja o
s’entafora al cinema, les turbes exaltades i el plàcid seguici d’un enterrament, són, per a nosaltres, “la gent”»).
El títol del text, com ocorre amb totes les entrades del diccionari, és temàtic, tot i que no ens avança cap
a on dirigirà les seues reflexions. Per a fer-ho, Fuster utilitza noms simples a manera d’entrada, en aquest cas,
«Gent», però acaba parlant de temes diversos, de qüestions generals que afecten i preocupen les persones.
En el prefaci, l’autor explica la incapacitat d’ordenar els assajos de manera temàtica o cronològica, i diu: «[...]
m’he decidit per una tercera solució, ben còmoda: la d’encapçalar cada nota amb una paraula clau, i dispo-
sar-les segons la gradació alfabètica d’aquestes paraules».
Per tant, encara que inicialment el tema principal del text siga el concepte de gent, Fuster reflexiona sobre
l’ús lingüístic de la paraula gent i la possibilitat –o no– de parlar de la col·lectivitat de la qual formem part
excloent-nos-en. Fuster, com a pensador, és el reflex del segle xx, un segle alhora terrible i formidable. Si
s’observa la seua obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l’autor davant la
llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, la idea de col·lectivitat i individualitat.
«Gent» es presenta en un únic paràgraf, una estratègia que es repeteix en moltes de les entrades del Dic-
cionari. Tot i això, hi podem diferenciar una estructura argumentativa clara:
■■ La introducció aniria des de «Quan diem...» fins a «...la gent són els altres». En aquesta part, Fuster ens

planteja ja el tema que tractarà: a què ens referim quan usem el terme gent.
■■ El desenvolupament va des de «Per definició...» fins a «...en una o altra ocasió». L’autor reflexiona ací

sobre quina diferència hi ha entre gent i altres noms col·lectius (poble, colla, societat, equip) pel que fa
a la possibilitat d’alienar-se’n.
■■ La conclusió, que va des de «És clar que...» fins al final del text, apunta la tesi del text: quan parlem de

gent, encara que pensem que en restem al marge, ens hi trobem inclosos.
L’argumentació segueix una estructura inductiva, ja que la tesi del text se situa al final, després que s’ha-
gen exposat les diverses idees sobre el concepte i el terme gent: «És clar que, com que només podem parlar

37
Joan Fuster

GENT

de la gent quan hem deixat de ser gent, de vegades ens fem la il·lusió que en restem al marge, constitutiva-
ment al marge. Però això és un miratge. No hi ha dubte que la gent són els altres –i cadascú de nosaltres».
Una vegada analitzada l’estructura, podem resumir el text de la manera següent. Joan Fuster reflexiona
al voltant de l’ús que fem del terme gent per a concloure que, en contra del que puguem pensar, també ens
inclou a nosaltres.
«Gent» s’adscriu, com ja hem dit, a l’assaig, gènere en què la perspectiva de l’autor té una importància
central. Per això es tracta d’un text molt modalitzat, en el qual apareixen díctics que denoten la presència de
l’autor en primera persona del plural, la qual cosa serveix per a transmetre l’opinió personal de l’autor i, així
mateix, involucrar els lectors en les seues reflexions: «diem», «volem al·ludir-nos a nosaltres mateixos», «ens
resistim a veure’ns», «ens hi trobem»... Esporàdicament també utilitza la primera persona del singular, però
ho fa per a referir-se a la idea d’individu: «Jo dic “la gent” i designo els altres», «la gent són els altres, i no jo».
Uns altres elements que mostren la modalització del text són els verbs performatius (admetre, afirmar...).
També trobem un bon grapat d’adjectius qualificatius (confús, justes, amorfes, exaltades...) i de substantius
valoratius (inèrcia, apassionament, il·lusió...). De la mateixa manera, també hi ha aclariments entre guions que
ens mostren el posicionament de l’autor («–o quasi mai–», «–i cadascú de nosaltres»).
Després d’haver analitzat el text «Gent», podem concloure que es tracta d’un exemple molt representatiu
de la literatura fusteriana, que mitjançant l’assaig i els seus mecanismes textuals (com ara la modalització)
reflexiona i ens fa reflexionar sobre temes molt amplis, en aquest cas, l’ús lingüístic de la paraula gent i la
possibilitat –o no– de quedar al marge d’una col·lectivitat que ens inclou.

38