Diccionari per a ociosos, Joan Fuster

1. L’assaig.
1.1. D’on ve? Què és?

És un gènere que podem considerar nascut al s.XVI, amb l’obra de Montaigne, personatge
invocat reiteradament per Fuster com a antecessor admirat. De fet, aquest escriptor, metge i alcalde de
Bordeus en el seu temps, inaugura una manera d’escriure nova, desimbolta, que, a partir de les reflexions
subjectives, configura un discurs de gran flexibilitat expressiva, més lleuger i més personal que els tractats
dels estudiosos i més atent a la modulació de l’estil literari.
Tot i que sovint s’aplica l’etiqueta d’assaig a qualsevol tipus de prosa que no siga narrativa ni de ficció. El
model que Montaigne va instaurar en la tradició literària subsegüent és el de la deliberació interior de
l’escriptor, que s’interroga a si mateix davant els ulls del lector.
Es comprén bé que Fuster se sentirà fascinat per aquesta proposta, que havia trobat continuadors en
els segles que van del XVI al XX. Això sense menystenir la influència d’altres figures del pensament europeu,
des d’Erasme de Rotterdam fins a Voltaire o Nietzsche, en la formació intel·lectual i literària de l’escriptor de
Sueca. En el marc de la literatura catalana s’hauria d’assimilar també a aquesta tradició bona part de l’obra
d’Eugeni d’Ors o de Josep Pla. Però la fórmula que Fuster adopta és encara una hereva més directa de la
iniciativa de l’alcalde de Bordeus, pel que fa a la pràctica de l’assaig com a deliberació interior en estat pur.
Segons López-Pampló, l’assaig és un “gènere literari escrit en prosa i regit pel pacte autobiogràfic, segons el
qual el referent textual procedeix de la realitat efectiva i
s’interpreta de manera versemblant. Així, la veu de l’assagista s’identifica amb la veu de l’autor, que
opina/interpreta/pensa a través de l’argumentació, que és la tipologia textual més freqüent La seua funció
bàsica és persuadir (o predisposar) el lector, a qui exigeix un paper actiu.”
Segons Fuster, “Allò que «esperem» en escriure assaig [...] és obtenir de nosaltres mateixos un
esforç de comprensió envers els homes, envers les coses, envers els fets, envers el temps. [...] I això que
«esperem» obtenir de nosaltres mateixos, «esperem» obtenir ho també del lector”. I també afirma que
“L’assaig no és mai sobre, sinó cap a un tema. Un camí per comprendre’l: un camí entre d’altres: un que
exclou i ens força a renunciar, de moment, als altres camins”.

1.2. Trets de l’assaig.

• Actualitat i heterogeneïtat temàtica (Parla de qualsevol cosa, però està lligat a l’actualitat (de quan és
escrit), parla de la nostra actualitat).
• Caràcter obert, fragmentari, inconclús (no té estructura definida, acaba quan vol. És fragmentari perquè
tria la forma del diccionari).
• Citacions vagues (contingut): el discurs es construeix a partir d’altres textos.
• Forma de pensar: argumentació(mètode de coneixement: banc de proves. Argumenta per explicar un
raonament i per a fer pensar. Planteja una pregunta i ens proposa una resposta, però no vol que
estiguem d’acord amb ell).
• Dialogal. Fa servir estratègies: apel·lació directa al lector, aparença espontània, fluïdesa-naturalitat,
oralitat(exclamacions, etc.). intenta parlar de manera pròxima, per això té un llenguatge natural.
• Subjectiu
• Projecció de l’autor (nexe: retrat de la personalitat)
• Voluntat persuasiva> paper actiu del lector. Fuster intenta seduir el lector, captar l’atenció.
• Estil i valor estètic.
2. L’assaig de Fuster.
2.1. Justificació

Fuster comença fent versos, però arriba un moment, el 1952, que no publica més i tria l’assaig pels següents
motius.
1. Per compromís amb la literatura catalana, per a que siga normal, s’han de conrear tots els gèneres
literaris. Hi havia excés de poetes, però l’assaig era desert.
2. És un pensador i un gran lector. És el gènere que millor encaixava en el seu tarannà.
3. S’ha de pensar en clau històrica. És la llibertat
4. El que vol és despertar l’esperit crític als lectors, provocar-los. Vol arribar a ells a través d’un llenguatge
natural, té moltes referències culturals i intenta apropar-les al lector, però ell no pot rebaixar els seus
coneixements. No perd l’erudició. La biblioteca de Joan Fuster és impressionant. Va anar compilant llibres
de tot tipus durant la postguerra; llegir Fuster és llegir altres autors. Sempre acaba proposant: “I tu què en
penses?”.

2.2. Classificació temàtica.

a) obres de temàtica humanística i general: L'home mesura de totes les coses, Diccionari per a ociosos o el
Diari 1952 1960. Sobre temes que van de la història a la política, passant pels més diversos aspectes de
la vida cultural i quotidiana.

b) obres destinades a reflexionar i investigar sobre la identitat col·lectiva dels valencians Nosaltres els
valencians i Viatge pel País Valencià Fonamentals per a conèixer la història, la cultura i els problemes
d'identitat nacional del País Valencià.

c) obres de crítica i d'història literàries: estudis sobre clàssics medievals valencians (Ausiàs March, sant
Vicent Ferrer o Roís de Corella), i també autors contemporanis (Pla, Espriu o Estellés).

2.3. Classificació formal.

•Articles de premsa
•Diari
•Pròlegs: el pròleg acompleix una funció pròpia com a presentador del llibre i orientador del lector. És
fonamental perquè és l’argamassa que cohesiona les pedretes com a peces del conjunt. D’alguna manera,
un pròleg garanteix la unitat d’un llibre d’aquesta mena, en legitima la dispersió, el fragmentarisme. Fuster
practica l’estratègia d’autoprologar-se en els seus llibres a fi de disculpar davant els lectors la seua
heterogeneïtat. Però a banda de fer-se els seus propis pròlegs, també en redacta per a Vicent Andrés Estellés
i per a La plaça del Diamant.
•Aforismes: Proposició breu i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense
argumentar-la. També s’anomenen sentències i empren jocs de paraules, metàfores, paradoxes o contrastos
sorprenents. El conjunt aforístic és una bona síntesi del pensament fusterià i, alhora, se situa a mig camí de
l’escriptura en prosa assagística, de la resta de la seua obra. Els aforismes venen a ser, doncs, com l’esquelet
del seu discurs, les idees pures, després d’un procés de reducció alquímica. Els aforismes compten amb la
força que té la troballa sobtada, l’imprevist, molt sovint abocant-nos a una gosadia d’associacions, de
comparacions i afirmacions. Es concentren en un punt i s’obliden de tota la resta. No tracten de ser una obra
completa i que abraça el tot, sinó que centren l’atenció en un aspecte sense voluntat d’abastar la totalitat o
de radiografiar el fenomen complet. Altrament, aquesta disposició és compartida amb l’assaig. ( "No dubta
qui vol, sinó qui pot. Esforça’t a dubtar, tanmateix”, "L'amor ens permet de ser imbècils impunement” ).
•Estudis acadèmics
•Etc.
 2.4. Pensament de Fuster.
•Humanisme moral (crític). L’humanisme és el pensament que incideix sobre la societat.
▪ Ètica del cos: “Tens un cos Aprofita’l, aprofita te’n”; “Un sentit per a la vida? En tenim 5”; la cadira, per
què ha costat de fer tant de temps? Perquè abans la satisfacció corporal no et portava al cel
(austeritat...)
▪ Ètica de les coses: “Si cobres, existeixes”. És materialista, es necessita cobrar per a menjar.
▪ Ètica de la cosa pública: reivindicació del paper de l’intel·lectual (Erasme de Rotterdam, s.XV-XVI) que
representa la independència, la llibertat de pensament i el compromís amb la societat. Sa casa era casa
de tertúlies; era actiu en tot (concerts, articles, presentacions, biografies)
•Heterodòxia: no creu en les veritats absolutes ni en les doctrines úniques.
•Escepticisme: l’escèptic no pot ser mai un fanàtic, és tot el contrari.
•Provisionalitat: el pensament provisional és el sentit comú, la raó... Això és molt actual.
•Modèstia intel·lectual: ell considera l’assaig com a tebeos per a intel·lectuals; es presenta d’igual a igual.
•Antigrandiloqüent, antimetafísic, antiheroic: reivindicació de l’home concret, real, normal que pensa. No
està per damunt de ningú.

2.5. Estil.

•Ironia, humor, sarcasme

•Llengua natural: expressions populars, exclamacions, col·loquialismes.
•Dialèctic: interpel·lació al lector
•Pensament en construcció: sinuós, obert, viu
•Argumentació>contra argumentació>exemplificació
•Precisió, concreció
•Claredat expositiva: incisos, reformulacions (és a dir...) signes de puntuació (parèntesi, punt i coma,
dos punts, punts suspensius, etc.)
•Metaforització/Adjectivació sorprenent/ hipèrbole

3. Diccionari per a ociosos.

3.1. Context.
L’any 1964 va aparèixer Diccionari per a ociosos de Joan Fuster; dos anys abans havia publicat Nosaltres,
els valencians i El País Valenciano que havien suscitat reaccions irades. Es tractava d’un autor encara jove, havia
fet quaranta-dos anys, i presentava una maduresa inusual dins del camp assagístic en una literatura que vivia
entre la clandestinitat i la censura, la postergació acadèmica i la marginació social.
Al Diccionari l’autor fa un repàs de les grans controvèrsies del segle XX: el paper de l’intel·lectual, la
justícia (en casos com el de l’Holocaust), la idea de progrés, la de nació i de nacionalisme -ell apel·la al vell terme
nacionisme-, al costat també de temes perennes com ara l’amor i el sexe, la creació artística, l’atzar... el títol
concita a maridar l’oci, el divertiment, amb el “diccionari”, ço és, el saber rigorós, liquat, sintètic. I en molts
moment ho aconsegueix.

3.2. Temàtiques.
El llibre emprén una sèrie de divagacions per la temàtica més diversa, amb al·lusions a lectures cultes i
a experiències personals de la vida. Passen per les seues pàgines grans temes de la literatura com són l’amor, la
mort i la guerra, el temps, la bellesa, l’atzar; també objectes de reflexió històrica(sobretot de l’Europa dels anys
40-60) o filosòfica, com ara la de metafísica, la llibertat el nacionalisme, l’ordre, el pensament; el zero que
representa el no-res, i també diversos vicis i virtuts; al costat d’això algunes realitats tan elementals i concretes
com la cadira o el rellotge, el sexe, la xenofòbia o la gent del carrer. L’autor ens hi parla de tot un poc, ens duu
de la mà per temes molt diferents però sempre amb un discurs racional i intel·ligent, desmitificador i crític
respecte a les percepcions tòpiques de la vida.
Amb tot, podem agrupar els temes en grans blocs:
o Cultura: pintura, música, literatura, filosofia.
o Vida quotidiana: sabre mirar l’entorn i plantejar interrogants.
o Política-actualitat: debats de l’època.
o Condició humana
o Història
o Altres...
3.3. Estructura.

L’estructura que presenta el llibre (de diccionari) és un joc retòric adient al gènere assagístic. Aquest joc
dona al lector una nova clau de lectura. D’aquesta manera, el lector és conscient que el llibre és un fals
diccionari, un diccionari fingit, però aquesta configuració dels materials assagístics que s’hi contenen marca
unes rutines de lectura. Sabem que no és un diccionari en sentit propi, que no hem d’esperar una definició
seriosa de cada entrada, que els articles tindran una mida molt desigual i que l’ordre de lectura és capritxós.

3.4. Estil.
L’estil de Fuster és àgil, pulcre i amé, i ha influït molt notablement en escriptors posteriors. Però
caracteritzar en una fórmula els recursos més representatius de Fuster és una tasca molt complicada. Podem,
tanmateix, assenyalar tres trets que són indiscutibles. En primer lloc, hi ha una tendència a la ironia, a la
combinació contrastiva i xocant, a l’aclucament d’ull al lector, que pot no saber quina és la carta interpretativa
que li toca jugar: “empatx de literatura”, “aquesta institució i la persona que la tripula”...
Un segon tret característic de Fuster és la seua sentenciositat. La contundència d’algunes expressions
que semblen escrites per a ser fixades en la memòria. Alguns dels articles del llibre són, si fa no fa, aforismes
i, per tant, tendeixen a una estructura de sentència. Però també podem espigolar-ne frases amb aquest tipus
de ressonància al llarg dels textos: “La pornografia sovint és ridícula perquè ho és el seu vocabulari”, “Els
excessos -veritables excessos, no ens enganyem- són l’única cosa que amenitza la vida.”
Finalment, podem sintetitzar un altre dels procediments estilístics de Fuster dient que es tracta del
conversacionalisme que introdueix de sobte en el seu discurs. Interjeccions, connectors pròpiament
conversacionals, frases fetes col·loquials o incisos que trenquen la linealitat de l’oració: “Spengler -sí, el de La
decadència d’Occident”, “Quina llàstima”.

4. L’autor.

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte
amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. Fuster és l’intel·lectual més important
que ha donat el nostre país en moltes dècades. Nascut a Sueca, on va viure sempre i des d’on es van difondre
la seua obra i el seu pensament, l’escriptor va sorgir d’un ambient rural i modest, com a fill d’un tallista
d’imatges religioses, que a més era mestre de dibuix i cap comarcal del carlisme.
L’estada a València (1942-1947), per a cursar els estudis de Dret, el posaria en contacte amb un ambient
favorable per a les seues inquietuds culturals, com ara algunes tertúlies, el cinema, els concerts o les llibreries,
sobretot de vell. Als vint-i-cinc anys, acabada la carrera, la biblioteca particular de Fuster ja reunia més de mil
volums; havia publicat articles, codirigia la revista Verbo, cuadernos literarios, on també s’encarregava de fer
traduccions, dibuixos, crítica literària, etc., i havia establert lligams que serien determinants amb figures del
món literari valencià, com ara Carles Salvador –de Lo Rat Penat–, i Xavier Casp i Miquel Adlert.
 En finalitzar la carrera, començà a treballar a València en una empresa exportadora de cítrics i obrí un
bufet a Sueca, però sense la necessària vocació per a dedicar-s’hi de ple. Eren temps en què només vivia per a
la literatura, especialment la creació poètica i els articles sobre política, qüestions nacionals o crítica literària.
Quant a la poesia, publicà reculls des de 1948 a 1954. Amb escrits periodístics, col·laborà en les publicacions
periòdiques i alguns diaris de València, l’inclogueren entre els articulistes habituals, bàsicament sobre
qüestions culturals. Com que els seus ingressos econòmics eren minsos, els intentava complementar amb les
dotacions de concursos literaris i amb encàrrecs, com els que començà a rebre de les editorials Barcino, Moll
o Selecta.
Abandonada definitivament la poesia, recollida molt després en Set llibres de versos (1987), començà
una nova etapa creativa, en la qual va alternar els estudis sobre història cultural i lingüística del país i els assaigs
de contingut humanístic. Entre 1954 i 1959, trobem articles a la Revista Valenciana de Filología, sobre autors
clàssics valencians de l’Edat Mitjana(Sant Vicent Ferrer, Sor Isabel de Villena, Ausiàs March). El gènere
assagístic fou l’eix central i potser més durador de la seua extensa producció bibliogràfica, on es manifesta un
Fuster lúcid, crític, irònic, escèptic i sempre brillant, en la línia dels més destacats pensadors europeus.
D’aquesta primera etapa són El descrèdit de la realitat (1956); Les originalitats (1956); Figures de temps (1957;
Premi Josep Yxart) i Judicis finals (1960).
Amb el prestigi en ascens, gràcies a la ja extensa bibliografia, els premis literaris, les conferències, les
col·laboracions periodístiques, l’assistència a tertúlies, etc., l’any 1962 suposà per a Fuster una data decisiva,
amb l’aparició de Nosaltres els valencians (premi Lletra d'Or), El País Valenciano, Poetes, moriscos i capellans i
Qüestió de noms. El primer és el seu llibre més reeditat. El segon, fou l’excusa per a una forta campanya
contrària als diaris de València —on la seua col·laboració quedà des de llavors exclosa. Tot plegat, li concità
fermes adhesions i també enemistats de llarga durada i fins i tot dos atemptats (1978 i 1981).
A partir d’aquell moment, intensificà les col·laboracions a diaris i madrilenys, i a revistes, com ara Serra
d’Or. També en els anys seixanta, va traduir cinc llibres d’Albert Camus, un de Johan Falkberget i un altre
d’Ignazio Silone, alguns d’ells amb l’ajuda de Josep Palàcios.
Igualment en aquella dècada de 1960 i inicis de la següent, apareixeran altres títols fonamentals, com
els estudis d’història cultural El bandolerisme català: la llegenda (1963), Heretgies, revoltes i sermons (1968) i
Literatura catalana contemporània (1972); i els assaigs Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d’esperar
(1965), L’home, mesura de totes les coses (1967), Consells, proverbis i insolències (1968), Examen de
consciència (1968), Babels i babilònies (1972) i Contra Unamuno y los demás (1975). Sense oblidar els quatre
primers toms de les Obres completes (1968, 1969, 1971 i 1975).
Igualment importants foren els estudis La Decadència al País Valencià (1976), Llibres i problemes del
Renaixement (1989) i, en l’àmbit de l’assaig de pensament i reflexió, Sagitari (1984).
Des del punt de vista de la intervenció pública, amb la nova perspectiva creada per la desaparició de
Francisco Franco (1975), l’escriptor pogué fer més explícit el seu compromís amb la reinstauració de la
democràcia i la recuperació dels drets nacionals del poble valencià: participava amb propostes, aportava idees,
acudia allà on el reclamaven, rebia a la seua casa del carrer de Sant Josep visites de tota condició sociopolítica
i cultural, publicava títols com Un país sense política (1976), El blau de la senyera (1977), Destinat (sobretot) a
valencians (1979), Ara o mai (1981), País Valencià, per què? (1982), Pamflets polítics (1985) o Punts de
meditació (Dubtes de la “Transición”) (1985). Però les circumstàncies de la Transició provocaren aviat en ell
una posició de rebuig, perquè considerava que els canvis eren incomplets. Finalment, decidí retirar-se de la
vida pública, amb la intenció de dedicar-se en exclusiva a l’activitat acadèmica, deixant enrere les
col·laboracions en la premsa.
La relació de Fuster amb el món acadèmic va ser especialment intensa en els darrers anys de la seua
vida. Fou professor i catedràtic de la Universitat de València i doctor honoris causa per la Universitat Autònoma
de Barcelona i per la Universitat de Barcelona. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consell Valencià
de Cultura i de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigacions i dirigí l’Institut de Filologia Valenciana. També
basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans.
 Entre els nombrosos premis guanyats per Fuster, cal destacar els dels Jocs Florals de la Llengua Catalana
celebrats a l’exili (1950), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i el Premi de les Lletres del País
Valencià. El 1972, es creà es el premi d’assaig que porta el seu nom. El 1983 rebé la Medalla d’Or de la
Generalitat de Catalunya; un any després, l’Ajuntament suecà el nomenà Fill Predilecte. ). A títol pòstum, el
Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural.
Quant va morir 1992, Fuster deixà al poble de Sueca, la seua biblioteca d’uns vint-i-cinc mil títols,
l’hemeroteca, l’arxiu personal i l’arxiu del seu pare, a més d’un extens arxiu fotogràfic i d’una col·lecció d’art
amb gairebé dues-centes peces.

5. L’assaig abans i després de Fuster.

Hi ha una sèrie d’autors, deixebles literaris de Montaigne, que han desenvolupat l’assaig en la literatura
catalana contemporània. Hi ha, d’una part Eugeni d’Ors(Barcelona, 1881- Vilanova i la Geltrú, 1954), també
conegut sota el pseudònim de Xènius. Escriptor i filòsof que, mentre estudiava Dret a la Universitat de Barcelona,
freqüentava cercles literaris i artístics catalans. Després de llicenciar-se i doctorar-se a Madrid, va començar a
treballar a la redacció de la Veu de Catalunya on va començar a publicar el seu Glossari. Es tracta d’assajos breus
d’actualitat cultural i de costums, amb una forta càrrega ideològica que van exercir una forta influència sobre
els intel·lectuals del seu temps i es va publicar sense interrupcions fins el 1020. Va exercir el càrrec de secretari
general de l’Institut d’Estudis Catalans, es va doctorar en Filosofia i Lletres, va ser director de la Mancomunitat
de Catalunya (càrrec del qual va dimitir per simpatitzar amb el feroç sindicalisme dels anys 20). A partir d’aquest
moment es trasllada a Madrid, on fa diferents publicacions i és nomenat membre de la Real Acadèmia Espanyola.
Eugeni d’Ors va escriure en La Vanguardia més de 500 articles des de 1943 fins el mateix dia de la seua mort, el
25 de setembre de 1954.

Josep Carner, escriptor i diplomàtic, va néixer a Barcelona l’any 1884 i va morir a Brussel·les el 1970. Va
signar les obres amb el seu nom i amb múltiples pseudònims( Bellafila, Calíban, Joan d’Albaflor i Joan Sitjar). Va
conrear la poesia lírica, en primer lloc, i també el teatre i la prosa breu, descriptiva i assagística, amb alguna
incursió esporàdica en la ficció; també va publicar una cinquantena de traduccions al català i a l’espanyol. Entre
1903 i 1917 va contribuir decididament, des de la posició d’un professional de les lletres, al projecte polític
encapçalat per Enric Prat de la Riba: la consolidació institucional de la cultura en la pròpia llengua, en
correspondència amb una organització social moderna, burgesa, de base liberal i amb capacitat d’autogovern.
L’any 1921 va iniciar una carrera diplomàtica que el va portar a residir en diverses ciutats (Gènova, San José de
Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Madrid, Beirut, Brussel·les i París). Al final de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar,
primer a la capital de Mèxic i després, el 1945, a Brussel·les. Des del seu càrrec de secretari de la Secció Filològica
de l’Institut d’Estudis Catalans va contribuir a l’èxit de la reforma lingüística promoguda per Pompeu Fabra.

Carles Riba (Barcelona, 1893-1959). Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. La seva
producció lírica compta, entre d'altres, amb el Primer llibre d'Estances (1919) i el Segon llibre d'Estances (1930).
Riba, nascut en 1893, es va formar, com tota la seua generació, llegint el Glossari d’Eugeni d’Ors. Exerceix de
catedràtic de grec i és membre de l'Institut d'Estudis Catalans i vicepresident de la primera Institució de les
Lletres Catalanes, de l'època de la República. S'exilia el 1939 a causa de la guerra civil espanyola. A l'exili francès,
i també a Barcelona d'ençà del seu retorn el 1943, tradueix autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, de la
qual arriba a ser director. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevé el mestre de les noves generacions.
Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom.

Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Mas Pla de Llofriu, 1981) és l'escriptor català més llegit i més popular de
totes les èpoques. Dedica la seva vida a la literatura i al periodisme. La seva obra completa, que ell mateix
comença el 1956, es reprén d'una manera definitiva el 1965. Abasta més de 45 volums, aproximadament unes
vint mil pàgines de prosa. Com altres escriptors catalans, és un home de cultura francesa; els seus models
literaris són Stendhal i Proust, tot i que la seva influència ideològica parteix de Leopardi, Voltaire i Montaigne.
Des de molt jove, es planteja la literatura com a professió. Com a periodista, exerceix de corresponsal a França,
Itàlia, Anglaterra, Alemanya i Rússia, des d'on escriu cròniques polítiques i culturals. Comparat amb el del
Noucentisme, el seu estil representa, a partir de Coses vistes (1925), una novetat per la seva naturalitat i
l'aportació que fa d'aproximar la literatura a un públic ampli. La seva obra s'ha convertit en una valuosa memòria,
entre real i recreada, de mig segle de la societat, el paisatge i la vida catalans. Per qüestions de caire polític i
ideològic, és l'escriptor que ha aixecat més controvèrsia, sobretot per la seva pretesa vinculació al bàndol feixista
amb motiu de la guerra civil espanyola i, en conseqüència, per les reiterades negatives del jurat a concedir-li, a
partir del 1969, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Obté quatre vegades el Premi Crítica Serra d'Or i, dos
anys abans de la seva mort, la Generalitat de Catalunya li concedeix la Medalla d'Or. La seva obra es reedita
constantment.

Gairebé coetani a Fuster destaca Joan Francesc Mira(València, 1939), amb un assaig en clau també
cultural i identitària A partir dels 90 trobem altres assagistes que, sovint en forma de dietari o del blog continuen
reflexionant sobre el país, la cultura i la societat, com ara Enric Sòria(Oliva, 1958), Manuel Llanas(Avinyó, 1952)
i Ramon Pinyol, Enric Bou, o Anna Esteve i el Grup de Recerca de Literatura Contemporània de la Universitat
d’Alacant, dirigit per Enric Balaguer.

De la mateixa manera, caldria tenir en compte els precedents de la tradició de títols d’assaig sobre
qüestions nacionals al País Valencià, o un estudi genèric i històric de les notes de temàtica lingüística, que hauria
d’incloure Enric Valor, Carles Salvador o Albert Pla Nualart. Però, si hi ha un tema especialment remarcable per
a ser posat sobre la taula, és l’escassa presència de dones en l’assaig, la veu de les dones només s’ha fet visible
en la premsa, a recer de l’obra de Capmany, i ha incorporat el discurs feminista és el cas de Montserrat Roig.