Literatura Comparada – 20712

Curs 2020-21

Glossari de conceptes

Maria Isabel Servera Algaba

 ÍNDEX

ENTRADA 1: Ambicions globals d’un comparatisme en moviment de Marta Puxan-Oliva

1. Introducció
2. La perspectiva crítica
3. La literatura mundial
4. La literatura comparada
5. Alguns dels autors esmentats a la conferència
6. Conclusió
ENTRADA 2: Romanticisme cinematogràfic: el cas d’Arenis

1. Introducció
2. Anàlisi comparativa
3. Conclusió
4. Apèndix

ENTRADA 3: El cànon en l’ensenyament. L’opinió d’Aina Huix

1. Introducció
2. El cànon en l’ensenyament
3. Reflexions sobre les respostes d’Aina Huix
4. Conclusió
5. Apèndix

ENTRADA 4: Dues princeses Disney en perspectiva orientalista

1. Introducció
2. Pocahontas, la princesa indígena americana
3. Jasmin, la princesa hindú
4. Conclusió

BIBLIOGRAFIA
ENTRADA 1
Ambicions globals d’un comparatisme en moviment de Marta Puxan-Oliva

INTRODUCCIÓ

L’objectiu d’aquest treball és efectuar una ressenya crítica de la conferència de la

Dra. Marta Puxan: Ambicions globals d’un comparatisme en moviment, que es va dur a
terme el dia 8 de març del 2021 a la Universitat de les Illes Balears. Analitzarem l’origen
i els punts febles de la literatura mundial i què ha aportat a l’estudi de la literatura
comparada. Realitzarem una breu explicació teòrica de cada concepte a tractar amb una
crítica personal.

LA PERSPECTIVA CRÍTICA

La literatura com a ciència ha anat forjant diferents perspectives crítiques al llarg

de l’evolució històrica. Han sorgit diferents escoles amb la voluntat d’aprofundir en els
estudis literaris i, consegüentment, han donat pas a noves teories literàries com:
l’estructuralisme, el postestructuralisme, el New Criticism, les teories feministes, les
teories marxistes, les teories postcolonials, etc. Tots aquests marcs teòrics ens ajuden a
concebre una anàlisi concreta del nostre objecte d’estudi: les obres literàries.

La perspectiva crítica és la manera d’analitzar les obres literàries. Això no vol dir
que l’estudi d’una obra literària s’hagi de basar exclusivament en una perspectiva crítica,
també es pot efectuar amb la conjunció de dues o més perspectives. Essent conseqüents,
si l’objecte d’estudi fos una obra ambientada als anys quaranta als Estats Units i fos escrita
per una dona afroamericana, segurament aplicaríem un anàlisi de gènere, però també hi
podríem afegir una perspectiva estructuralista per fixar-nos en com s’ha escrit el text i el
llenguatge que s’ha emprat.

És cert que les perspectives crítiques han servit per explorar l’objecte d’estudi a
partir de diferents sistemes i diferents punts de vista. Però, fins a quin punt podem establir
un màxim de perspectives per l’anàlisi d’una obra literària? Quines perspectives són més
adients per a aquesta obra? El criteri és individual i per tant enormement subjectiu.
L’opció més senzilla és decantar-se per la lògica a l’hora de triar una o diverses
perspectives crítiques.

LA LITERATURA MUNDIAL
 La literatura mundial, segons Marta Puxan és una perspectiva crítica més, igual
que ho són els estudis de gènere, els estudis colonials, etc. Aquesta perspectiva manté
ambicions globals i el seu àmbit d’estudi son les qüestions que presenta en sí mateixa.
Estic d’acord amb na Marta Puxan, la literatura mundial es pot concebre com una nova
perspectiva crítica, ja que és un altre sistema d’anàlisi literaris.

Aquests estudis sorgeixen principis del segle XXI als Estats Units. La literatura
mundial es basa essencialment en diferents disciplines. En primer lloc, els nous estudis
de traducció que volen presentar una idea cultural de la traducció, el seu valor i la seva
contextualització. Una altra disciplina és la sociologia de la literatura que presenta la idea
del camp i del valor de la cultura mitjançant l’estudi d’actors i els sistemes institucionals.
Llavors tenim les teories sistèmiques que, en termes generals, els models derivats
d’aquest paradigma sistèmic eviten assumir una perspectiva elementalista, mecanicista o
reduccionista en la determinació, observació, descripció, organització o explicació de les
obres, per el que intenten contemplar de manera integral els elements i factors que
intervenen en la literatura. Seguidament trobam els estudis de gènere que presenten la
idea cultural del gènere en el cànon literari, en la societat i en la tradició literària.
Finalment, tenim els estudis postcolonials que presenten la idea de l’altre, la discriminació
en els cànons, la literatura de totes les geografies i les zones de contacte. Totes aquestes
disciplines han format la base i l’origen de la literatura mundial. Però tot aquest conjunt
d’idees han estat objecte de debat i han generat un reguitzell d’insatisfaccions. No obstant
això, d’aquestes insatisfaccions és d’on sorgeixen noves idees i nous mètodes
d’investigació.

Els estudiosos de la literatura sempre troben buits a les perspectives crítiques. No

és estrany que això passi ja que aquestes perspectives són mòbils, és a dir, sempre estan
en moviment. Per exemple, durant un temps unes perspectives poden tenir més vigència
que unes altres i viceversa, també n’hi ha que es nodreixen mútuament i quan una
evoluciona l’altra també ho fa. Per tant, no són elements fixos sinó canviants. I és per
això que sorgeixen aquestes insatisfaccions.

LA LITERATURA COMPARADA

La concepció de la literatura comparada amb una perspectiva mundial ha suposat

molts debats. Els més rellevants que va presentar Marta Puxan sobre el punts febles de la
literatura comparada són les afirmacions següents:
 1. La literatura comparada no treballa a una escala vertaderament mundial.
2. No n’hi ha prou amb els estudis bilaterals d’una obra i la seva traducció.
3. La literatura comparada continua essent un conjunt d’obres canonitzades dins de
la tradició angloeuropea, fortament masculina.
4. Hi ha molts textos que desconeixem que han quedat fora de les nostres aules, de
les nostres investigacions.
5. L’estudi dels contextos literaris està fortament dominat per l’atenció a la
discriminació de gènere i colonial.

Les afirmacions anteriors són dignes de comentari. Coincideixo amb la primera

afirmació. D’entrada, les disciplines s’originen dins d’un context determinat. Per tant, és
clar que es pot estudiar la literatura comparada però, com que és bàsicament una disciplina
d’origen europeu, el que s’acaba comparant és literatura europea. Pel que fa a la tercera i
la quarta poden anar un poc lligades de la mà. A les aules s’estableixen uns cànons de
lectura obligatòria on les eleccions dels quals es regeixen per la situació del mercat i l’edat
dels alumnes. El que passa però, és que ens podem trobar alumnes que no siguin d’origen
angloeuropeu i per tant, si parlam a nivell de literatura mundial, tots ells es troben amb
una literatura exclusivament angloeuropea i masculina i són els primers afectats per una
marginació literària.

ALGUNS DELS AUTORS ESMENTATS A LA CONFERÈNCIA

El primer autor destacat és David Damrosch. Aquest autor entén la literatura

mundial com a totes aquelles obre literàries que circulen superant el seu marge d’origen
i el seu marge cultural. L’autor defensa que les obres que traspassen en els grans centres
de poder cobren una nova vida. Presenta el concepte de “la vida dels textos”. És a dir, vol
observar com un text viatja durant el temps que és llegit. Damrosch posa èmfasi en la
circulació i en com els textos es mouen i com això es reflecteix en un text d’una manera
o d’una altra. És cert que la circulació ve marcada per molts factors i el mètode de David
Damrosch d’observar els contextos en els quals viu un text em sembla prou eloqüent.

Pel que fa en els àmbits sociològics, les autores destacades són Pascale Casanova
i Gisèle Sapiro. Ambdues autores han fet investigacions sobre de quina manera els textos
circulen. Casanova observa de quina manera funcionava la circulació literària en els
centres de poder. És a dir, investiga sobre la capacitat que té una cultura literària, la qual
ha consolidat un valor durant els anys, a l’hora de donar valor i repercutir a la circulació
d’una cultura literària menys canonitzada.

Hi ha molta literatura no llegida i l’autor Franco Moretti en parla. Únicament

coneixem un percentatge mínim d’obres literàries que s’escriuen en tot el món. Moretti a
la seva obra planteja els textos com un corpus i no pas com una interrelació de xarxes. El
seu objectiu és crear un mapa de la literatura a escala mundial.

Rebecca Walkowitz fa estudis de traducció. Es planteja com ha canviat

l’escriptura de la literatura contemporània pel que fa a les traduccions. Hi ha milers de
llibre que són traduïts la qual cosa provoca insatisfaccions. La literatura traduïda pot
semblar poc original. Cal afegir el paper important que té el mercat. Les traduccions
arriben al punt d’emprar vocabulari més senzill que el de l’obra original tot per poder
aconseguir més circulació mercantil. És cert que podem llegir literatura japonesa per
exemple, però fins en a quin punt ens endinsam dins d’aquella cultura literària si les
traduccions que ens ofereixen no són prou fidels als textos originals? La voluntat
comercial té més pes que la integritat d’una tradició literària.

CONCLUSIÓ

L’estudi en una xarxa mundial resulta complicat a causa de les seves imprecisions
i de la seva incapacitat d’abordar tot un globus terraqui. Sempre hi haurà obres
desconegudes ja sigui per la seva distància geogràfica dels centres de poder literari, ja
sigui per qüestions de gènere o bé per marginació colonial... I és per això que la literatura
mundial no és perfecte però alhora és una manera interessant d’anàlisi literaris.
ENTRADA 2:

Romanticisme cinematogràfic: el cas d’Arenis

INTRODUCCIÓ

L’objectiu d’aquest treball és efectuar una anàlisi comparativa entre l’obra

literària d’Albert Sánchez Piñol, La pell freda i l’adaptació cinematogràfica que en va fer
el director francès Xavier Gens l’any 2017. La comparació es centra en la relació que
manté el protagonista amb l’únic personatge femení de l’obra: Arenis. Podrem observar
les diferències que presenten les dues obres – de format diferent – pel que fa a les relacions
amoroses d’aquests dos personatges. A l’apèndix es troba el fragment de l’obra en què
ens sustentarem per a fer el comentari. En el fragment hi trobareu mots destacats, els quals
ens ajuden a veure que les argumentacions són sòlides.

ANÀLISI COMPARATIVA

Històricament l’obra literària sempre ha guanyat més pes que les adaptacions
fílmiques. “Incluso escritores afamados, artistas y pensadores aludían a estas películas
y al fenómeno de la adaptación con desconfianza, desencanto, cuando no con crítica
acérrima”. (Frago, 2005). És cert que, en l’època postmoderna, les adaptacions
cinematogràfiques s’han valorat una mica més. A parer meu, ambdues obres – la literària
i la fílmica – es poden analitzar des de diferents perspectives crítiques. És a dir, totes dues
obres es creen mitjançant processos i contextos molt diferents entre si. Ara bé, partint
d’un mateix argument. Per tant, regir-nos amb una perspectiva formalista – com fa Marta
Frago en aquest article – a l’hora d’avaluar una adaptació, per ventura, no és del tot
equitatiu però es pot fer. El fonament d’una obra cinematogràfica és la iconografia que
representa però també la història que ens conta. És a dir, el fil argumental.

La reescriptura és un concepte que cal esmentar. Segons Pérez Bowie (2010) és:
“Una opción personal mediante la cual el autor se enfrenta a un texto previo y lo somete
a ua lectura particular en la que proyecta su propio universo subjetivo [...] se trata pues
de un proceso de apropiación y de revisión consistente en transformar y trasponer, en
mirar con Nuevos ojos o desde un nuevo contexto un texto precedente”. A continuació
observarem i avaluarem la reescriptura que Xavier Gens ha realitzat sobre La pell freda i
ens focalitzarem en el paper relacional entre Arenis i el protagonista d’aquest best-seller
i de com s’ha adaptat en la versió cinematogràfica.
 En l’obra literària, Albert Sánchez Piñol crea un personatge molt peculiar: Arenis.
És un monstre marí, gèlid, blau i estrany. L’animalització del personatge és evident. És
la mascota de Batís Caffó. Redueixen a Arenis a un estat d’animal irracional que no pensa
i que no sent cap mena de desig ni afecte. Com podem observar a l’apèndix es refereixen
a ella de diferents maneres com ara: “La mascota”, “el ninot més semblant a una dona”,
“mascota sense nom” o fins i tot “allò” convertint-la amb un objecte. És clarament
perceptible la imatge que l’autor vol representar d’aquest personatge: un ésser femení,
reprimit, silenciat i tractat únicament com a objecte sexual per part dels dos homes que
habiten l’illa.

En canvi, Xavier Gens la representa antropomòrficament perfecta, amb una pell

blava, però polida i, fins i tot, bella – regint-se amb la bellesa heteropatriarcal: de
constitució prima, de pell sense imperfeccions, de pits esvelts i cara rodona – la mitifica
una mica. Ensenya a l’espectador una monstre blava de Victoria Secret. En canvi, Albert
Sánchez Piñol no la descriu amb tant d’encant, més aviat, tot al contrari. L’autor presenta
un monstre de pell freda, blava i viscosa. La descriu com un ésser no humà, amb unes
extremitats llargues, amb mans grosses i amb urpes robustes. Li atribueix uns ulls
enormes i una cara petita. A parer meu, després d’haver llegit el llibre, el monstre que
m’havia imaginat no era, ni remotament, com l’Aneris de Xavier Gens. En canvi, pel que
fa al protagonista masculí sí que em sembla prou encertada la representació física del
personatge.

Tant en l’obra literària com en l’obra cinematogràfica, quan el protagonista arriba

a l’illa es troba amb Batis Caffó. El qual conviu amb Aneris que ha estat domesticada i
convertida en l’única companyia emocional i sexual d’aquell home. Cal afegir que aquest
últim la maltracta. Una cosa que cal diferenciar en l’obra literària i en l’obra fílmica és
que en l’obra literària, en primera instància, aquest personatge femení li provoca
repugnància al protagonista, però a poc a poc – a causa de la solitud que sent – li neix un
desig purament sexual. En canvi, en el film, en primera instància, li provoca curiositat i,
a poc a poc, es va formant un vincle amorós entre ells dos.

En l’obra literària la història d’amor no és present fins a gairebé al final. La relació

que mantenen el protagonista i Arenis neix d’un desig sexual d’un home que ha perdut la
noció d’allò que és moral i d’allò que no ho és. Aquest fet el podem observar en frases
literals del llibre com ara: “no existien ni les tendreses ni les dolçors”, “plaer estrictament
físic”, “cap refinament amatori”, “volia odiar-la”. En canvi, en la pel·lícula podem
observar un fil argumental amorós. El protagonista comença a establir una relació amb
Aneris. Entre la por que té d’estar sol i la necessitat de tenir algú al seu costat, neix una
relació d’amor entre els dos personatges. La relació va augmentant a poc a poc. Aquesta
relació comença amb un acte heroic que fa el protagonista: defensa Aneris d’un atac físic
de Batís Caffó. Això fa aflorar els sentiments més profunds del protagonista i es veu
representada aquella irracionalitat que hi ha en les relacions personals afectives que,
sovint, surten en les pel·lícules. A partir d’aquí, Xavier Gens ha recreat una història
romàntica que atrapa a l’audiència des del primer moment.

A parer meu, ha volgut crear una història d’amor perquè és allò que es ven més
fàcilment al públic. Ha volgut recrear una mena de Diari de Noa partint d’un realisme
brut. Per tant, és evident la impossibilitat d’atorgar el premi de fidelitat a l’obra de Xavier
Gens, el qual ha volgut crear la típica història de dos amants amb finalitats lucratives.
Amb això vull dir que s’ha mogut dins l’esfera capitalista per tal d’obtenir èxit, ja que
allò que es ven amb facilitat actualment és l’amor barat. Les expectatives de la relació
que mantenen els dos protagonistes no s’aconsegueixen amb efectivitat en l’obra
cinematogràfica perquè es deixa la part més essencial de l’obra literària pel camí: la
animalització de la protagonista femenina i la seva utilització com a objecte sexual.

CONCLUSIÓ

Xavier Gens ha fet una reescriptura poc fidel al text original. Els aspectes més
bàsics del paper relacional que mantenen els dos protagonistes s’han desvinculat de l’obra
literària. La relació física i emocional és molt més complexa i ha estat sacrificada en nom
d’un argument més senzill i més tipificat del cinema.

Si en fem una lectura antropològica de l’obra literària, els protagonistes masculins

són uns invasors, uns estranys, uns colonitzadors que prenen a Aneris com a seva i
imposen les seves normes com les úniques possibles, sense deixar espai a una
coexistència pacífica on la protagonista femenina tengui veu. Aquesta perspectiva no es
pot observar en l’obra fílmica. Ja que la història d’amor que es mostra es viscuda pels dos
personatges i l’un no és subaltern a l’altre.

Per donar una cuera de mel a la pel·lícula, és cert que visualment funciona i atrapa.
Però les relacions que mantenen els tres protagonistes estan més ben cuidades en el llibre
que no en l’obra cinematogràfica. La pell freda d’Arenis, en la pel·lícula, torna càlida a
través de les seves accions; farcides d’innocència, curiositat i tendresa. Per tant, es podria
dir que la pel·lícula perd el sentit, fins i tot, del mateix títol. A parer meu, Xavier Gens
hauria d’haver optat per una dosi més petita de cursileria i per la representació d’uns
personatges més aferrats a l’obra literària.

APÈNDIX

La mascota seia en un tron de molsa, les cames encreuades, les mans als turmells, l'espatlla contra
murs de roures. Mirava un infinit que no existia. Feia una composició natural tan adequada, tan
perfecta, que la roba de caritat molestava els ulls. No siguem ingenus: abans que li tragués el
jersei jo ja sabia el que volia. Moriria aviat, i davant de la mort la integritat moral és la pols
del camí. Segurament moriria, i la mascota era el ninot més semblant a una dona que tenia a
prop meu. Moriria, i els gemecs d'aquell cos, dia rere dia, mesos sencers, m'havien fet indiferent
a les fronteres de la moral.

[...] Un fornicava amb allò, aquella mascota sense nom, i li era revelada una veritat grotesca,
transcendent i pueril alhora: Europa ignora que viu en la castració perpètua. La seva sexualitat
estava despresa de qualsevol llast. Ni tan sols podríem apreciar-li cap refinament amatori
especial. Només fornicava, fornicava amb tot el seu cos, i quan ho feia no existien ni les tendreses
ni les dolçors, ni les rancúnies ni el dolor, ni el lloguer del prostíbul ni l'oferiment dels amants.
Reduïa els cossos a una dimensió pròpia i única, i com més animal era. [...] plaer estrictament
físic, que jo desconeixia.

[...] Altra vegada vaig ser jo, vaig ser algú, i un difús sentiment de ridícul es va apoderar de mi.
Em sentia estúpidament humiliat. Vivia una experiència que no sabia com classificar i ella, amb
gestos de gata, es limitava a estirar els membres. Ho vaig recollir tot i vam reprendre el camí del
far. Va veure que me n'anava i em va seguir a llarga distància. Volia odiar-la.

ENTRADA 3

El cànon en l’ensenyament. L’opinió d’Aina Huix

INTRODUCCIÓ

L’objectiu d’aquest treball és fer una reflexió sobre el cànon en l’ensenyament. Després
d’aquesta reflexió es farà un comentari sobre dues preguntes d’una entrevista que Albert
Soler li fa a Aina Huix. Ella és una escriptora molt jove, que expressa allò que pensa de
les lectures obligatòries de l’institut.

EL CÀNON EN L’ENSENYAMENT

El cànon en l’ensenyament és un tema controvertit. Les anomenades “lectures

obligatòries” han estat una proposta escolar, generalment, rebutjada pels alumnes. La
lectura obligatòria de cada trimestre escolar, en el meu institut, plantejava un únic títol
per mes – per tant, tres llibres per trimestre – quasi sempre de narrativa, que havíem de
llegir tots els alumnes de la classe. Aquestes lectures obligatòries, a parer meu, tenien la
finalitat de proporcionar referències literàries pròpies de la llengua que es treballava a
l’aula (català, castellà o anglès). Aquestes lectures normalment eren clàssics i formaven
part del corpus canònic. Llavors, després d’haver llegit les lectures obligatòries se’n feia
un examen per controlar qui havia llegit el llibre.

En el meu cas, sempre teníem una hora setmanal de lectura a dins l’aula. A més,
a part del títol obligatori, teníem un llistat de llibres que si en fèiem la lectura amb un
posterior treball – poc eficient i de realització fàcil – podíem aconseguir mig punt més a
la nota final. A parer meu, aquest sistema mostrava uns engranatges que resultaven poc
eficients. Ens volien inculcar un hàbit de lectura mitjançant una llepolia. Amb això vull
dir que totes les lectures – complementaries a les obligatòries – de l’institut es realitzaven
a canvi d’una recompensa: una puntuació més alta. Pràcticament ens deien el mateix que
els pares: “si et portes bé et compraré allò”. Que és el mateix que dir: “si llegeixes més
llibres, et posaré mig punt més”.
 Personalment, som dels pocs nins que tenia un hàbit lector ja des de primària.
Gairebé totes les meves amigues de la infantesa no els hi agradava llegir i els hi costava
moltíssim seguir les lectures obligatòries a l’escola i a l’institut. Segurament, moltes
d’aquestes amigues únicament s’hagin llegit aquells llibres de l’institut i no hagin tornat
a agafar un llibre en la seva vida. Jo em vaig enganxar a llegir gràcies a una lectura
obligatòria que ens van proposar a primària: el primer llibre de la saga de Harry Potter.
Després d’aquesta lectura vaig seguir llegint aquests llibres de J.K. Rowling que em van
fer conèixer una nova afició. A partir d’aquell moment ja no vaig aturar de llegir. En
l’actualitat no tenc cap gènere preferit, m’agrada gairebé tot.

Pel que fa a l’elecció de llibres, entenc que ens fessin llegir els llibres que formen
part del corpus canònic, sobretot en català. Aquests llibres són l’arrel d’on parteix tot un
arbre literari i és necessari conèixer-los. A part d’aquests llibres, també n’hi havia de més
modernitzats, però, a parer meu, no eren gaire atractius pels alumnes. Aquesta mena de
llibres “nous” s’haurien de revisar i establir-ne uns altres més entretinguts i de lectura
més amigable.

És cert que si no obligues un adolescent a llegir un llibre segurament no tendrà un

futur lector molt prometedor. Però allò que també és cert, és que una de les coses que
menys agraden a nins i nines d’aquesta edat són les obligacions i, el mateix nom de
“lectura obligatòria”, ja els hi provoca un neguit. Els nins estan en una època de negacions
i contradiccions i, per tant, si un llibre no els hi agrada el més segur és que cerquin un
resum per internet cinc minuts abans de fer l’examen. La solució, per ventura, seria
canviar els conceptes i les etiquetes. Canviar “lectura obligatòria” per “lectura guiada” i
obrir més el ventall d’opcions amb obres que fossin més suggestives pels adolescents
sense obviar les lectures que són d’un important llegat literari.

REFLEXIONS SOBRE LES RESPOSTES D’AINA HUIX

Si jo hagués de respondre a la primera pregunta de l’apèndix, diria que llegeix més

gent de la que ens pensam. Perquè els adults tenen la convicció que els joves no els
interessa res i, per tant, no els hi pots ensenyar res que es trobi per damunt del llistó que
hi ha establert. És cert que durant els darrers anys en el meu institut han intentat ser més
innovadors i no establir com a lectures obligatòries aquells clàssics que es fan tan pesats
per alguns nins. Però aquesta creença de què tots els alumnes no estan interessats per la
cultura literària pot fer molt de mal en els esperits d’aquells joves que sí que tenen
ambicions literàries.

És cert que la gran majoria no té un hàbit lector i segurament Aina Huix té part de
raó quan diu: “Jo crec que falten llibres juvenils que enganxin”. Estic d’acord en part
perquè, per ventura, les lectures que trien els professors (adults) no siguin gaire
encertades. Però no falten llibres juvenils. La literatura juvenil és molt abundant. El que
passa, però, és que no la pronuncien prou bé. No trobaràs mai un anunci d’un llibre en els
canals de televisió infantils. Allò que s’anuncia són les pel·lícules i les sèries. Llegir està
passat de moda i els joves – i no només els joves – tendeixen a seguir allò més trendy.

Pel que fa a la segona pregunta, se m’ocorre un dels títols de lectures obligatòries

que em van fer llegir a l’ESO: L’atles furtiu d’Alfred Bosch i Pascual. Per mi, va ser una
lectura poc interessant i mala de dur. Que jo recordi no va despertar gens d’interès a cap
company de classe. És una d’aquelles lectures que els professors creuen que encerten amb
la seva elecció, però el resultat és molt diferent.

Aina Huix no contesta tan específicament, és a dir, no exposa cap títol. La seva
resposta s’encamina a mencionar la importància que tenen alguns llibres – com ella diu –
per adquirir cultura. I, seguidament fa una reflexió; generalitza la idea que els adolescents
es pensen que tots els llibres són avorrits i diu que aquests nins no llegeixen perquè no
han trobat el seu llibre ideal. La reflexió, per ventura, és bona. Però l’esperit lector es
manifesta en un petit percentatge d’alumnes. Per tant, la recerca d’aquest llibre ideal en
molts dels casos no hi ha interès a fer-la i, és per això, que les lectures de l’institut són
necessàries perquè intenten promoure aquesta recerca. Com he explicat abans, va ser una
lectura obligatòria la que em va despertar la voluntat de llegir més i més.

CONCLUSIÓ

En conclusió, podríem dir que encara que les lectures obligatòries no agradin
gaire, són una porta cap a un futur lector per aquells nins i nines que sí que estan
interessats en la lectura i en la cultura literària.

Per aconseguir que les lectures escolars fossin menys tedioses, la solució, per
ventura, seria canviar els conceptes i les etiquetes. Canviar el nom de “lectura obligatòria”
pel de “lectura guiada” i obrir més el ventall d’opcions amb obres que fossin més
suggestives pels adolescents sense obviar les lectures que són d’un important llegat
literari.

APÈNDIX

Aina Huix: «No llegim perquè no ens agraden les lectures obligatòries de l'institut»

La joveníssima escriptora Aina Huix, 16 anys, acaba de publicar «Entre nosaltres»

(Llibres del delicte), una novel·la on pren protagonisme l'institut i on hi caben l'amistat,
l'amor, el sexe, les drogues, el bullying i les violacions en grup. Quasi res

La seva generació llegeix?

Jo crec que falten llibres juvenils que enganxin, ja que moltes vegades no llegim
perquè no ens agraden les lectures que ens recomanen a l'institut, les trobem avorrides.
És cert que poca gent de la meva edat llegeix, però si troba un llibre que li agrada, acaba
llegint. Potser els que no llegeixen més és perquè no han trobat el seu llibre ideal.

Quin és el darrer llibre avorrit que li han fet llegir?

Mmm... crec que els llibres obligatoris són importants per adquirir cultura. El que
passa és que després la gent es pensa que tots els llibres actuals són com els clàssics, i per
això no s'animen a llegir, es pensen que el que coneixen és tot el que hi ha a mercat.
ENTRADA 4

Dues princeses Disney en perspectiva orientalista

INTRODUCCIÓ

L’objectiu d’aquest treball és fer una anàlisi de dues princeses Disney diferents:
Pocahontas i Jasmin. Aquesta anàlisi es realitzarà des d’una perspectiva orientalista.

POCAHONTAS, LA PRINCESA INDÍGENA AMERICANA

Aquest personatge de Disney es va crear partint d’una dona real. Matoaka–

coneguda també com a Rebecca Rolfe o també com a Pocahontas – va néixer en el 1595.
Va ser una princesa de la tribu dels Powhatan. El 1608 va salvar la vida a un capità
anomenat John Smtih del qual es va enamorar. Però en el 1612 va ser capturada pels
colons anglesos i la van portar a Jamestown. Allà es va convertir al cristianisme i va
adoptar el nom de Rebecca. En el 1614 es va casar amb un empresari i explorador anglès
anomenat John Rolfe i en el 1615 van tenir el seu primer fill: Thomas. En el 1616 fou
presentada al rei d’Anglaterra Jaume I. Finalment va morir a Gravesend a causa d’una
malaltia. En el 1995 es va estrenar la pel·lícula de Disney titulada “Pocahontas” que es
va inspirar, vagament, en la vida de Matoaka.

Carlo Caranci afirma: “La vida de los powhatan quedó alterada en 1607 con la
llegada a la bahía de Chesapeake de un grupo de colonos ingleses.”. L’objectiu d’aquests
colons era explorar les possibilitats econòmiques de la zona, des de l’or fins a cultius
lucratius com el tabac.

La gran empresa americana occidentalitzada de Disney va decidir fer una obra

cinematogràfica sobre la història real de Matoaka. Edward Said en faria una crítica.
Sabem que no es tracta d’un personatge oriental, però, es poden aplicar les teories de Said
anant més enllà de l’Orient Mitjà. Canviant de perspectiva: com percebem els occidentals
als natius-americans (també anomenats indis)?
 Primer de tot, cal observar com els il·lustradors de Disney han
interpretat l’aparença física d’aquest personatge de dibuixos animats. Podem
observar que han recreat el tòpic sobre la raça natiu-americana: cabellera negra
i llarga, pell obscura, un vestit que simula la pell d’un animal i els peus
descalços. Els altres personatges també els han vestit d’una manera semblant
amb algun afegit com ara: plomes al cap o maquillatges extravagants. Això és
el resultat d’una projecció d’una iconografia mitificada que, els mateixos
occidentals, no volen reconèixer. També cal comentar que aquesta princesa
Disney es presenta bastant sexualitzada. Dubt molt que durant el segle XVII les
dones natiu-americanes portessin un vestit tan curt i sense mànigues. Ens
trobam davant una dona exòtica i seductora en els ulls de l’home occidental: de
cabells llargs, de llavis carnosos i de constitució prima.

Disney es centra més en la història d’amor que la protagonista va tenir amb els
dos anglesos colons: John Smith i John Rolfe. (Beloso; Fullana. 2019. p. 19):
“Pocahontas se deja sorprender por el amor, más allá de que su ideal de vida estaba
atravesado por la posibilidad de la elección propia, del derecho a decir no a lo impuesto
por la familia, la tradición o los ideales sociales y las costumbres culturales. Cuando un
hombre, aunque ya no con atributos del príncipe clásico aparece, consienten al amor”.
Aquesta afirmació únicament és aplicable en la pel·lícula. La qual ens presenta una
història d’amor estereotipada, on la dona té poder per decidir abandonar tot el seu món
per anar-se’n amb un home blanc i embarcar-se dins d’un amor màgic i perfecte.

En la vida real la història d’amor no té tant d’encant. Des d’una altra perspectiva
– més crítica – la protagonista és raptada i obligada a abandonar la seva terra, els seus
amics i la seva família. Llavors, una vegada és a Anglaterra s’ha de convertir al
cristianisme i canviar-se, fins i tot, de nom: Rebecca. Un nom molt europeïtzat. A partir
d’aquí, no sabem si s’enamora per voluntat pròpia o si l’obliguen a casar-se amb John
Rolfe. Però en tot cas, acaba vivint i tenint fills amb un colonitzador que temps enrere va
explotar la seva terra d’origen.

JASMIN, LA PRINCESA D’ORIENT MITJÀ

Una de les princeses Disney més coneguda d’Orient Mitjà és Jasmin. Aquesta
princesa de la franquícia de Walt Disney va arribar en la producció d'Aladdin en 1992,
basada en una història àrab titulada Aladí, que forma part de la col·lecció de contes de
l'obra: Les mil i una nits.

A parer meu, l'estil utilitzat en aquesta pel·lícula s'allunya del realisme per
exposar-ne un de més caricaturesc. Amb això vull dir que cada personatge segueix un
patró de formes corbades per complementar el model arquitectònic corb de l'ambient dels
palaus i edificis d'aquest nou món tan desconegut pels il·lustradors occidentals.

Jasmin és la filla primogènita del Sultà del regne fictici d'Agrabah, situat al centre
d'un desert envoltat de ruïnes de civilitzacions antigues. Un paisatge exòtic i místic, ple
de colors vius, un territori fascinant pels d’occident. També es mostren objectes i
personatges que, segons els europeus són emblemes culturals d’Orient Mitjà com ara: la
catifa voladora de colors ben cridaners, la làmpada màgica i el geni que viu a dins, etc.

A continuació observarem com els il·lustradors de Disney han interpretat

l’aparença física d’aquest personatge de dibuixos animats. Podem observar que
han recreat el tòpic sobre la raça hindú amb colors vius i calçons amples. La
protagonista és de pell morena. Té una llarga cabellera negra subjectada per dues
bandes de color verd marí. La seva estructura facial té uns trets una mica diferents
de les altres princeses Disney. Té els ulls marrons i grans, les pipelles negres i
gruixudes. Els seus llavis són d’un color rosa pàl·lid. Té el nas rectangular amb
la punta arrodonida. La seva figura està basada en el rellotge d’arena. La seva
vestimenta es compon per un top de mànigues folgades, uns pantalons a conjunt
de color verd marí i unes sabates que acaben en forma d’espiral del mateix to. A
tot aquest conjunt l'acompanya un collaret i unes arracades grans color daurat.

Si comparam la descripció de Jasmin amb la de Pocahontas, és senzill veure que

també és un personatge femení bastant sexualitat. L’home blanc l’ha caricaturitzada amb
una roba – segons ell – típica de l’Orient Mitjà. Però el vestuari de les dones hindús no
és, ni remotament, tant exhibicionista. L’han il·lustrada partint de la mitificació
iconogràfica occidental: seductora i exòtica.

L’argument ens vol mostrar una princesa proto-feminista que decideix abandonar
el seu palau per no casar-se amb l’home que ha triat el seu pare. Això és la típica mostra
del feminisme liberal: una dona decideix abandonar una vida imposada pel seu pare
perquè està en contra de casar-se amb un home que no estima, per llavors perseguir el seu
somni d’estar amb un altre home més cavallerós, més divertit o més simpàtic. La
iniciativa de l’home blanc de presentar una princesa que decideix per ella mateixa – com
passa també amb Pocahontas – es limita a una decisió de caràcter amorós i no pas
introspectiu o individual. Es limita en haver de triar un home.

CONCLUSIÓ

És senzill percebre que la franquícia que ha creat aquests personatges coneguts

com les Disney Princess és d’origen occidental i més concretament americà (un dels
països més occidentalitzats del planeta). Aquesta voluntat de representar personatges
d’altres races – mitjançant una mitificació evident – segurament sorgeix de la necessitat
de presentar-se al món com una entitat on tothom és acceptat i benvingut. Però, no se
n’adonen que demostren tenir greus desconeixements culturals. Ja que presenten una sèrie
de caricatures crues i essencialistes.

Com hem pogut observar aquests dos personatges denoten l'exageració de la

diferència, la presumpció de la superioritat occidental i l'aplicació de models analítics
tòpics per percebre el món oriental i el món dels indis americans. Podem veure la
presència subtil i persistent del prejudici eurocèntric contra els que no són d’occident.
Aquestes representacions dominen el discurs dels pobles occidentals sobre els pobles que
no són occidentals
BIBLIOGRAFIA

BELOSO, Lorena; FULLANA, Marisol. “El amor en los tiempos de las Princesas de
Disney”. Ética y Cine Journal, 9.3: 17-20. 2019.

CARANCI, Carlo. “Pocahontas: una india entre dos continentes”. Historia: National
Geographic. 2014. En línia: https://historia.nationalgeographic.com.es/a/pocahontas-
india-entre-dos-continentes_8138

FRAGO PÉREZ, Marta (2005). «Reflexiones sobre la adaptación cinematográfica desde una
perspectiva iconológica». Comunicación y Sociedad, volum XVIII, núm. 2. 49-82.

PÉREZ BOWIE, José Antonio (2010). «Sobre reescritura y nociones conexas. Un estado de
la cuestión», dins Reescrituras fílmicas: nuevos territorios de la adaptación. Salamanca:
Ediciones Universidad de Salamanca.

SÁNCHEZ PIÑOL, Albert. La pell freda. Edicions La Campana. 2011. pp. 103-116.

SOLER, Albert. “Aina Huix: «No llegim perquè no ens agraden les lectures obligatòries
de l'institut»”. Diari de Girona. 2020. En línia: https://www.diaridegirona.cat/ultimes-
noticies/2020/08/26/aina-huix-llegim-perque-ens-48687717.html