Estudis-literaris.

pdf

user_3112767

Introducción a los Estudios Literarios

1º Grado en Lengua Española y sus Literaturas

Facultad de Filosofía y Letras

Universidad de las Illes Balears

Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
 TEMA 1. EL FET LITERARI.

1.1 El concepte de literatura. Orígens del concepte.

Littera: lletra.
A l'edat mitjana, literatura era el fet o condició de de saber llegir i escriure. (Frase de
Quintilià). En el Renaixement tenim un concepte més clar i és quan neix el concepte de
“Belles Lletres”.
No és fins a mitjans del segle XVIII que el mot literatura comença a referir-se al sentir que té
avui en dia, passa a denominar un corpus d’obres.El sentit comú feia de la literatura una
bona obra. També és quan es consoliden els gèneres en prosa (narrativa i teatre). La
literatura té l’objectiu de commoure a l’espectador.

1.2 Canvis en el concepte de literatura. Causes.

● La il·lustració fa un canvi de pensament i hi ha un augment d’alfabetització.
● La consolidació progressiva dels gèneres literaris en prosa (novel·la i teatre) i no
literaris “periodisme” → Evolució dels gèneres.
● La segmentació dels textos considerats “pròpiament científics respecte dels assaigs
especulatius.
● La configuració d’un sentit de l’autonomia estètica → L’art per l’art. Exemple: Crítica
del judici de Kant, 1790.
● La creació d’un públic lector ampli:
- Procés d’evolució de les tècniques d’impressió del segle XV al XIX.
- Progressiu augment de l’alfabetització.
● Concepte actual parcialment d’un ideal romàntic. Literatura com a veu d’un poble o
com a creació original d’un subjecte lliure.
● Davant de l’ideal clàssic d’instruir i delectar. Exemple: Horaci.
● Ideal de la lectura per pur plaer, desinteressada.
● És la literatura un fet universal? Sí.
● Totes les cultures tenen literatura?
● Totes les cultures entenen el mateix per “literatura”? No.
● Tant la literatura oral com la escrita és la mateixa literatura. La Ilíada. La Odissea.

1.3. Concepcions de literatura avui en dia.

1. Art de llegir i escriure.

2. Coneixement de tot allò que ha estat escrit.
3. Activitat amb finalitat més estètica que didàctica.
4. Conjunt de produccions d’un poble, d’un període.
5. Producció o estudi d’obres literàries, especialment com una ocupació. En realitat, els
creadors del textos literaris no els escrivien perquè sí, sinó que feien un tipus de
crítica cap a les seves pròpies obres.
6. Escrit o parlament que divulga entorn d’un tema concret, del qual desatén la part
pràctica.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6206574

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
 1.4. “Criteris històrics de definició” (Wellek i Warrem).

Wellek i Warren proposen una teoria literària on trobam 4 criteris imprescindibles que s’han
de seguir per a definir què és la literatura (això no vol dir que estiguin d’acord amb tots
quatre):

1. Tot el que està en lletra impresa. Inconvenients: tot el que hi ha abans de l'impremta

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
no es consideraria literatura: deixa de banda la literatura oral i els manuscrits. A més,
és un criteri molt inclusiu ja que entra absolutament tot el que està en lletra impresa.
Aquest criteri actualment no el comparteix ningú ja que implica considerar la
literatura a partir de la invenció de la impremta.
2. Les “grans obres”, aquelles que són notables per la forma o l'expressió literària.
Inconvenients: no es pot dir quines són les grans obres, ja que cada literatura d’una
determinada cultura (literatura anglesa, alemanya...) es reduiria a unes determinades
obres; és un criteri selectiu que parteix d’una valoració estètica ja que, per exemple,
moltes obres segons l’època es poden considerar excel·lents o no.
3. Un determinat ús del llenguatge oposat a l'ús corrent o al llenguatge científic.
Inconvenients: el problema és que la literatura no té un mitjà d'expressió propi i
autònom. La literatura es construeix amb la mateixa llengua que empren
normalment. No és fàcil discernir el llenguatge literari del llenguatge científic.
4. Les obres imaginatives, de fantasia. Inconvenients: el quart criteri és el de
ficcionalitat. És un criteri que també s’ha usat per discriminar que és literari i què no
ho és. El problema és que hi ha diferents percepcions sobre què és ficcionalitat. Per
exemple, un llibre de memòries també pot ser una obra literària (Anna Frank).

Aquests criteris no serveixen per a dir què és literatura i què no ho és, però històricament
són els que s’han emprat.

2. Dos corrents de percepció del fet literari.

1. Les que parteixen del fet que la litetura té unes característiques intrínseques
(essencials) que la diferencien de la resta dels textos. Teories objectives o
immanents.
2. Els que defineixen la literatura a partir de la configuració social, com a convenció
social. Teories anti objectives o pragmàtiques.

2.1 TEORIES OBJECTIVES O IMMANENTS.

● Els textos literaris comparteixen unes característiques intrínseques específiques.

Parteixen de la idea que hi ha una essència literària comparada. → No tots poden fer
poesia.
● Hi ha textos més literaris que d’altres. Això passa perquè tenen un valors més
perdurables que altres. Ex: literatura popular, culta… “No tots són igual de bons”.
● Les obres pròpiament literàries tenen un valor autònom universal. Aquestes
transmeten uns valors únics, permanents i perdurables en el temps. Una frase que

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6206574

si lees esto me debes un besito

Introducción a los Estudios...
Banco de apuntes de la
 defensa aquesta idea és “Els clàssics no es posen mai de moda, per això mai
queden anticuats”.

FORMALISTES RUSSOS

No s’interessen tant per la naturalesa de la literatura com pel funcionament de l’obra

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
literària. Proposen descobrir com funcionen els discursos literaris: Què fa que unos
discursos determinats funcionin com a textos literaris?
També es proposen descobrir la forma específica de manifestar-se del llenguatge literari.
Recorrien a la paraula “Literarietat”, (l’objecte de la ciència literària no era la literatura, sino
la literarietat, és a dir, allò que fa que un text sigui literari).
Rebutjaven la idea d’inspiració i consideraven la creació literària com una qüestió d’ofici, és
a dir, científica: escriure és una feina i escriure bé és dominar les tècniques pròpies
d’aquesta feina.
Fins i tot, qüestionaven la idoneïtat del terme artista i arribaven a proposar la seva
substitució pel d’especialista.
Enfrontaven la llengua literària amb la comuna. D’aquesta confrontació van concloure que:
“La literarietat està present quan a la paraula se la sent com a tal, i no com a simple
representació de l’objecte anomenat, o com a expressió de les emocions; quan les paraules
i la seva composició, el seu significat, la seva forma exterior i interior adquireixen un pes i un
valor autònom en comptes de referir-se simplement a la realitat”, -Roman Jakobson, Dassier
FG3.
La literarietat deriva de la transgressió de l’ús del llenguatge (violació de la norma). De la
violació de la norma deriva l’ estranyament: provocar un efecte de raresa al lector,
consistent a combinar paraules de manera inusual (metàfora) o crear nous termes,
abundància de paralel·lismes contra l’economia del llenguatge ordinari, ja que es buscava la
bellesa i no l’eficàcia comunicativa i ritme (especialment a la poesia).

OBJECCIONS:
1. En moltes obres en prosa la desviació pot ser molt poc rellevant (no es necessària).
2. L’ús de recursos retòrics és usual en el llenguatge no literari.

2.2. TEORIES ANTI OBJECTIVES O PRAGMÀTIQUES.

● La literatura té moltes característiques en comú amb altres formes de comunicació

humana.
● La literatura es una entre moltes altres manifestacions de l’imaginari humà.
● L’atribució de qualitat literària i de valor poètic a una obra es modifica històricament i
en diferents entorns culturals.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6206574

si lees esto me debes un besito

 3. MÈTODES I DISCIPLINES D’APROXIMACIÓ AL FET LITERARI. Mirades
sincròniques i diacròniques.
1. Aproximació al text.
- Informació sobre el text.
- Expectatives de lectura (competència literària).
2. Lectura del text.

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
- Depèn del tipus. Normalment es llegeix en silenci encara que cada subjecte
ho pot fer de la manera que vulgui. ¿Silenciosa, en veu alta, en veu baixa...?
3. Interpretació del text.
- Donar un sentit al text.
4. La mirada crítica.
- Implica haver de respondre fonamentalment dues preguntes: m’ha agradat?
Per què? (No només ens hem de basar en l’opinió personal, sinó també en
un judici, una argumentació).
5. La mirada històrica.
- Intentar situar l’obra al seu context de producció.
6. La mirada comparativa.
- Relacionar obres literàries amb altres.
7. La mirada creativa. - Incidir-se en una tradició determinada. Des d’una
tradició determinada, crea una poesia que entra a formar part d’aquesta
tradició.

Aquestes mirades comporten uns coneixements, unes habilitats, unes lectures i unes
interpretacions que es tradueixen en un seguit de disciplines, que conformen els estudis
literaris:

● Història de la literatura → contextualització d’obres i interpretació de les obres.

● Crítica literària → interpreta i valora.
● Teoria de la literatura → opera a un nivell molt més abstracte i fa explicites quines
són les característiques més pròpies dels textos.
● Literatura comparada → Relaciona els textos amb altres textos i també amb altres
manifestacions / disciplines artístiques.
● Mirada creativa → queda fora dels estudis literaris. Bàsicament imaginació.

3.1 DISCIPLINES D’ANÀLISI LITERÀRIA. LA CRÍTICA.

És una disciplina que té com a objectiu l’avaluació de l’obra literària. Per això, s’ha d’opinar
amb arguments, contrastant els nostres coneixements amb l’obra i racionalitzant les nostres
opinions. Després d’avaluar i argumentar l’obra, es valora (jutja) l’obra literària, amb cert
caràcter de veredicte.

(W.H. Auden) Estableix cinc funcions de la crítica literària.

1. Introduir l’obra literària al lector.

2. Mostrar les relaciones entre les obres.
3. Mostrar les estratègies de construcció.
4. Mostrar les relacions entre l’art, la política, la societat…
5. Suggerir lectures de l’obra.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6206574

si lees esto me debes un besito

 Quan parlam de crítica literària, parlam de dos grans fenòmens que son antitètics o que
tenen una gran connexió:

- La crítica literària periodística: es publica periòdicament.

- La crítica literària acadèmica: s'exerceix des de les universitats o grans centres de
recerca i que té unes altres dinàmiques de funcionament.

Principals diferències:

1. La crítica literària acadèmica planteja una valoració molt més aprofundida que la
periodística i a més no necessàriament ha de tenir el caràcter de veredicte que té la
crítica periodística.
2. La crítica acadèmica se sol conrear en àmbits acadèmics i se sol difondre per
publicacions especialitzades (revista especialitzada, literatura, tesi doctoral...).
3. La crítica literària acadèmica te com a objectiu donar resultats d'una investigació
prèvia, que proposa una interpretació que es posa a conèixer entre estudiosos de la
literatura i el públic a que s'adreça és aquell que coneix molt bé de què tracta, és a
dir, que té antecedents, per tant aquest tipus de crítica utilitza un llenguatge molt
més especialitzat.
4. La crítica acadèmica es mou dins uns paràmetres o regles que no tenen res a veure
amb la crítica periodística que se mou pels interessos.

3.1.1 Funció dels crítics.

● Ha de ser capaç de ser imparcial, és a dir, no jutjar pels seus

gustos.
● Ha de saber interpretar la complexitat de l'obra -Ha de dotar d'un sentit el
text, però des la consciència que no hi ha una sola lectura vàlida, i que
aquella que ell proposi, no ha de pretendre que sigui l’única vàlida.
● No ha de manifestar cap prejudici en cap dels dos significats de la
mateixa paraula: judici o opinió preconcebuda/ aversió no raonada cap a una
altra cosa.
● No ha de privilegiar la imposició del seu estil a l'anàlisi.

3.1.2. Quins perills ha d’evitar una bona crítica literària. (M-L. Vallejo)

● L'interès desmesurat pel que és nou, pels èxits novedosos i deixin de banda altres
obres que possiblement tinguin un èxit més llarg.
● La falta de creativitat, no s’ha de parafrasejar la mateixa obra.
● La superficialitat.
● El suport tècnic pobre, és a dir, que la crítica s’ha de elaborar amb les eines
adequades.S'ha de fer un servir un registre adequat i el llenguatge propi de la crítica
literària: el llenguatge tècnic.
● El desconeixement del públic, s'ha de tenir present el públic al qual s'adreça. En
funció del destinatari.
● El llenguatge críptic, s'ha de ser capaç de modular el registre i ha d'evitar que sigui
massa tècnic.
● Els prejudicis i els tòpics, és a dir, estar condicionats. Dos grans exemples a la
literatura espanyola: Mario Vargas Llosa i Gabriel García Márquez.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6206574

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
 ● El relativisme, que consisteix en ocupar-se d'aquells autor que no plantegen riscos.
Això implica moltes vegades intentar dissimular els defectes que poden arribar a
tenir els autor de prestigi i per tant no se comprometen.
● L'amiguisme, com per exemple pactes entre autor i crític.

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
3.1.3. Com es poden establir els criteris de la valoració crítica.

Wayne Booth proposa cinc criteris que els crítics literaris han de tenir en compte:

1. Formalització lingüística del llenguatge (si l’obra està ben construïda).

2. Expressiu i biogràfic: Booth considera que hi ha obres literàries que s’han de valorar
positivament o bé per l’època o bé per la manera que està escrita. (Valorar
l'originalitat de l’obra i si s’adequa a la biografia de l’autor).
3. Retòric: ús d’una determinada configuració retòrica (disposició dinàmica de les
paraules).
4. Ideològic: pot arribar a tenir un fort poder de convicció. Segons la ideologia del llibre,
l’hem de valorar d’una manera o d’una altre.
5. Històric: hi ha obres que mereixen una valoració positiva pel fet històric ja que
mostra una determinada cultura a un període de temps.

3.2. La literatura comparada: intertextualitat i interdisciplinarietat.

La mirada comparativa és una disciplina d'anàlisi de la literatura en relació amb altres

tradicions literàries, però també amb altres productes culturals. És una branca de la
investigació literària que s'ocupa de l'estudi sistemàtic de conjunts supranacionals. Neix
amb voluntat de transcendir les limitacions nacionals i lingüístiques respecte de
l'aproximació a una determinada obra literària. El comparatista ha de promoure “la
consciencia de unas tensiones entre lo local y lo universal; o si se prefiere entre lo particular
y lo general” (Claudio Guillén).
A partir del segle XVIII i cap al XIX, es creen les històries de la literatura que contribueixen a
la definició de la nació mateixa. És en aquest mateix context en què es produeix l'associació
entre nació i llengua i l’associació entre llengua nacional i literatura nacional. Perquè puguin
existir la literatura comparada cal que existeixin les literatures nacionals i que hi hagi una
voluntat de cosmopolitisme, de superació de les fronteres nacionals de les literatures. J.W.
Goethe crea el terme “Weltliteratur” que defineix la literatura mundial. Era inconcebible que
una literatura nacional pugui ser autosuficient.
A partir de quins criteris definiries el concepte de literatura nacional? Bàsicament tres:

● La llengua en que està escrita (la literatura de cada lloc està escrita amb la llengua
d'aquell lloc).
● Tradicions.
● Situació/límits geogràfics.

La literatura comprada es consolida amb el “comparatisme de les càtedres”: Fernand

Baldensperger i Paul Van Tighem. Aquests autors posen èmfasi en l'estudi de les fonts i de
les influències, dels préstecs i de les limitacions. La literatura comparada estudia les
relacions binàries entre dues literatures o dos elements de dues literatures en oposició a la
literatura general, que s'ocupa dels fets comuns a diverses literatures.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6206574

si lees esto me debes un besito

 ❖ Concepte d’intertextualitat → Els autors situen la literatura comparada dins l'òrbita de
la història de la literatura. La literatura comparada té una metodologia i uns
especialistes. Al segle XX apareix una idea per apropar-nos a la idea de literatura
comparada que és el d’intertextualitat, la qual supera el comparatisme binari. Aquest
considera la literatura comparada com a identificadora de fonts i influències entre
productes literaris. Una altra manera de concebre i analitzar les semblances és per
mitjà de la intertextualitat. És la relació que en un text literari manté des del seu

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
interior amb altres textos, siguin aquests literaris o no. “Qualsevol text es construeix
com a un mosaic de citacions, tot text és absorció i transformació d'un altre text”,
Julia Kristeva.
❖ Replantejaments → La literatura comparada va conèixer un replantejament
important al final dels 50 i principis dels 60, dels segle XX, perquè a partir d'aquest
moment es deixa de banda la idea del comparatisme binari entre literatura nacional
lligada amb la història de la literatura per lligar la literatura comparada amb la teoria
de la literatura (supranacional). No només és contacte entre literatures, hi ha
influències entre autors i literatures. René Wellek participa en aquests
replantejaments. Un altre autor que participa en aquest replantejament és Henry
Remak i un tercer autor, en aquest cas francès, René Etiemble. Per a Henry H.
Remark, la literatura comparada ha de permetre una comprensió més àmplia de la
literatura, entesa com un tot i no com un fragment compartimentat.

3.2.1. La literatura comparada. Un nou paradigma.

● El vell paradigma estudia (s.XIV):

- Els contactes literaris
- Les relacions entre les literatures nacionals.
- Els autors, obres gèneres, per tant es centra estrictament a l’àmbit literari.
● El nou paradigma (s. XX):
- Més vinculat a la teoria de la literatura que no a la història de la literatura. Es
proposa anar més allà de la pura influència entre autors.
- Es proposa elaborar tipologies de relacions.

3.2.2. La literatura comparada d’avui.

És una de les disciplines que més ha contribuït a analitzar la literatura des de punts de vista
més moderns i diversos.
És una xarxa interdisciplinària. Fa ús de metodologies crítiques diverses. Estudia els
processos d’interrelació entre camps semàntics. Pren en consideració els elements
identitaris, polítics i econòmics que hi contribueixen. Repensa les possibilitats d’anàlisi de la
configuració plural de l’objecte literari.

3.3. La filología i l’edició de textos.

L’ús del terme “filologia” és un poc ambigu ja que ha anat canviant al llarg de la història. El
terme s’ha emprat sovint per definir tots els estudis literaris i lingüístics, un ús que té l’origen
en l’Alemanya del s. XIX. En d’altres tradicions, el terme filologia se sol vincular a l’estudi
lingüístic en la vessant històrica, a l’estudi de les formes pretèrites del llenguatge.
Tanmateix, hi ha un altre sentit del terme “filologia” que és el que actualment s’empra:
disciplina de l’estudi literari que s’ocupa de preservar els textos en el temps, de
reconstruir-ne la forma originària corregint els errors i les deformacions degudes a la
transmissió i ubicar-los en el context històric de producció i recuperar-ne al màxim els
significats originaris (arqueologia o restauració textual).

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6206574

si lees esto me debes un besito

 Així, el filòleg seria l’encarregat de “restaurar el text” desfigurat durant els processos de
transmissió. Per múltiples motius, des de les errades d’impremta fins a la censura, els textos
pateixen variacions. Es tracta, doncs, d’eliminar aquelles interferències que hagin modificat
el missatge.
Per a fer-ho, el filòleg ha de conèixer el temps, la cultura i els usos lingüístics del moment de
creació del text. La filologia, per tant, no és una simple tècnica de reconstrucció, requereix

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
d’un coneixement profund sobre els factors lingüístics i la tradició en què se sustenten els
textos.

La tasca filològica no es limita únicament a la fixació del text, sinó que també tracta d’aclarir
el significat del text. Des d’aquest sentit, avui dia entenem la filologia com un estudi de les
circumstàncies culturals i històriques que envolten una obra literària, i també l’estudi des
d’un punt de vista lingüístic. De fet, reconstruir un text implica també conèixer-ne el
significat: no es pot reconstruir amb seguretat un text sense comprendre’l adequadament.
La recuperació textual no sempre s’identifica amb els textos molts antics (cas vicissituds
editorials de les obres de Villalonga).

FASES DE L’EDICIÓ CRÍTICA

Karl Lachmann va establir al s.XIX les quatre fases que constitueixen un procés d’edició i
restauració textual d’una obra literària:

1. La recensio, recollida de tots els testimonis existents de l’obra: tant de la tradició

directa (edicions i manuscrits) com de la tradició indirecta (mencions al text,
traduccions i citacions).
2. La collatio, o examen intern dels testimonis d’una obra per establir-ne l’originalitat
i la garantia.
3. L’eliminatio o supressió d’aquelles reproduccions que són c pia d’altres. Amb
totes les dades es forma l’stemma o arbre genealògic de testimonis d’un text
respecte de l’original. Quan no tenim l’obra original, se sol cercar l’arquetip, el
testimoni més antic conservat d’una obra, i reconstruir l’obra a partir d’aquest
arquetip.
4. En cas que el text no sigui complet, o que no n’estiguem segurs de la integritat, una
darrera tasca de l’editor és l’emendatio, que suposa suplir els buits, corregir errors,
puntuar i fins i tot canviar mots en cas que els existents siguin incomprensibles (mots
“hapax”, paraules que només estan documentades una vegada i que molt sovint són
degudes a errors del copista).

El resultat final d’aquestes fases és l’edició. Hi ha quatre models principals d’edició d’un text:

1. Edició mecànica: reproducció d’un text com a facsímil o fotografia o digitalització,

en la qual no hi ha cap tipus d’intervenció per part del filòleg més enllà de la
compilació.

2. Edició diplomàtica, que reprodueix mitjançant la impremta un text conservat en un

manuscrit respectant-ne íntegrament les característiques, les grafies, les
abreviatures, les errades…

3. Edició crítica: és la més complexa de totes les modalitats, ja que comporta

reproduir de la forma més correcta possible un text en la transmissió del qual s’han

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6206574

si lees esto me debes un besito

 produït nombroses alteracions i del qual tot sovint posseïm testimonis divergents.

4. Edició anotada: no es tracta de reconstruir un original sinó d’afegir al text

editat les dades, els aclariments i les informacions complementàries que permetin al
lector entendre’n el significat.

La filologia hauria de ser sempre, per tant, històrica i interpretativa i no limitar-se a la simple
reproducció dels textos.

3.4. La història de la literatura.

És una disciplina diacrònica el propòsit principal de la qual és situar les obres dins un eix
temporal, cronològic.
Té fonamentalment tres objectius bàsics:

● Il·luminar i aclarir la lectura del text (de vegades no són entenedors). Donar al lector
tots els elements contextuals que poden ajudar a fer una lectura més completa dels
textos literaris (qui va ser l'autor, el context, quants de manuscrits hi ha, quina edició
té...).
● Estudiar l'autor i justificar l'obra en la seva biografia, és a dir, té com a objectiu
explicar perquè un autor determinat ha creat una obra amb unes característiques
determinades.
● Veure com un moment històric ha produït unes obres determinades i no unes altres,
on es tenen en compte els conceptes de cànon periodització literària (te a veure amb
la qüestió de les generacions que ja estan associades a moviments literaris
concrets). Aquestes categoritzacions poden condicionar la concepció dels textos
literaris.

Hi ha dues concepcions de la història de la literatura, que estan relacionats amb els dos
conceptes dels fets literaris:

1.Concepció culturalista (història de la literatura=història cultural). Concep la

història literària com un subapartat (d'un capítol) de la història de la cultura on es
concep les obres com a documents.

● Història literària = història nacional.

- Té un impuls unificador cronològic o geogràfic. (Ex: segle d’or, literatura
catalana).
- Les grans obres es consideren representatives d’allò que diem l’esperit
nacional. (Ex: Quijote).
- La història de la literatura és una història de la consciència nacional.
- Les històries literàries estan condicionades en la selecció i en l’evolució per
la construcció nacional.
● Història literària = biografia.
- És lícita la interpretació biogràfica? No, no és imprescindible.
- New Criticism: rebuig de la “fal·làcia intencional”: les suposades
intencions que tenia l'autor quan va escriure l'obra són les que determinen la
lectura i la interpretació de l'obra → T.S. Elliot. El significat no depèn de la
intenció que l'autor va prendre. (Fal·làcia internacional: és imprescindible
conèixer les suposades intencions que tenia l’autor quan va escriure l’obra
per interpretar aquesta obra de manera actual.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6206574

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
 - Quina és la base de l’anàlisi biografista? De que partim quan decidim
emprendre l’anàlisi de l’obra literària a partir del que caracteritza a l'autor.
- Biografisme i psicoanàlisi. La base d’anàlisi de les obres literàries es basa
en el mon interior, aleshores s'intenta explicar les obres a partir de la
psicologia interna dels autors, on la majoria viuen en un mon interior
turmentat i ho plasmen al paper.

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
2. Concepció estética (història de la literatura = història de l’art): Entén que
la història literària no està vinculada a la història cultural, sinó amb la història de l’art.
Concep les obres no com a document, sinó com a monument. La història de la literatura és
concebuda com a una part integrant de la història nacional. Aquesta concepció neix a final
dels segle XVIII, principis del segle XIX amb l'auge del romanticisme que segueix vigent fins
avui dia. Aquesta concepció estètica parteix dels valors intrínsecs, objectius. Es concep com
una part de la història de l’art en general, i les obres es conceben com a monuments. Neix a
partir del s. XX, com a forma de rebuig a aquests tipus d’historiografia nacional o
biogràfica/psicoanalista.

● Història literària = història de les formes.

- Exclou de manera absoluta la possibilitat d’entendre la literatura en termes de les
intencions històricament específiques de l’autor.
- Possibilita una història estilística de la literatura.
- Pretén traçar les línies de l’evolució de les formes estilístiques.

● Història literària =història dels temes.

- La literatura és un tramat intertextual en què un text està determinat per les
recreacions que s'han fet d'un tema determinat.
- El tractament d'un tema deriva de les recreacions que se n'han fet en les obres
literàries.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6206574

si lees esto me debes un besito