TEMA 2: LES DISCIPLINES I ELS MÈTODES D’INVESTIGACIÓ I ANÀLISI DE

LA LITERATURA.

1. És possible l’estudi de la literatura?

Els estudiosos de la literatura han d’expressar en termes intel·lectuals la seva
experiència del fet literari. L’estudi de la literatura no pot reduir-se a opinions
subjectives o una activitat creativa. La teoria literària neix al s. XIX, arrel dels
formalistes russos, i hi ha diverses actituds davant l’estudi de la literatura:
A) La literatura no es pot estudiar, només gaudir. “La pràctica de la literatura és allò que
ensenya què és, el que mostra la seva substancialitat.” (Jordi Llovet). Estudiar la teoria
literària sense llegir llibres literaris seria com no conèixer res de la literatura.
B) L’estudi de la literatura es limita a la recollida d’informació entorn d’aquesta, però és
impossible explicar com o per què un text és literari (definir la literarietat). Estudia allò
relacionat amb l’obra (autor, context històric), però no l’obra en si mateixa.
C) Només pot ser una recreació o traducció de l’obra estudiada. És una divagació
gratuïta, creació arrel d’una creació, i sense rigor.
D) L’estudi “científic” (en sentit ampli) de la literatura sí és possible i es du a terme
mitjançant el llenguatge, esdevé un metallenguatge. En cas de ser un estudi acadèmic,
necessitem instruments (conceptes, temes, mètodes...) per aproximar-nos al fet literari.
Diverses conseqüències:
1) Literatura com a acte creatiu ≠ Estudi de la literatura.
2) La teoria de la literatura forma part del conjunt de teories sobre la realitat i està
lligada a corrents d’altres ciències.
3) No es poden aplicar mètodes científics de ciències experimentals o de la naturalesa.
Es distingeixen tres tipus de ciències:
-Deductives pures (lògica, matemàtica...): lleis generals.
-Físico-naturals (física, biologia...): dedueixen lleis a partir de l’observació de la realitat.
-Humanes (història...): estudien fets únics dels quals treuen lleis generals; dualisme
entre detalls i generalitzacions.

2. Divisió dels estudis literaris: Tomashevsky (1928) distingia tres:

a) Història de la Literatura: estudia l’obra literària diacrònicament.
b) Teoria Literària (o Poètica): estudia els principis de la literatura sincrònicament.
c) Preceptiva Literària (o Retòrica): normes sobre com s’ha d’escriure (s. XVIII, XIX i
principis del XX). Avui en dia és un anacronisme. Només estudia figures i recursos
literaris per caracteritzar el llenguatge literari, no com a norma.
Entre la Història de la Literatura i a la Teoria Literària hi trobem una altra disciplina: la
Crítica literària, que estudia obres concretes amb una finalitat valorativa, i es troba a
mig camí entre un estudi acadèmic i el periodisme literari.

Crítica Literària.
Allò que diferencia la feina i la funció del crític literari de la pura teoria literària és
l’actitud valorativa, a la qual és molt difícil escapar per molt asèptica que sigui la
postura de l’estudiós. En aquest sentit, la crítica seria una tasca social útil i necessària,
però no una disciplina científica que descriu i explica el seu objecte. (Vicent Salvador).
La sovint denominada crítica militant, quan presenta postulats estètics i ideològics, es
caracteritza per la seva funció sincrònica, però amb el temps pot assolir un diacrònic. Es
converteix en una referència per a l’historiador de la literatura perquè permet l’estudi de
la recepció de les obres: com varen ser considerades i interpretades en cada època o
moment històric. Quant més actual és, més fàcil comprovar-la (s. XIX, XX: premsa).
To criticize the critic (Criticar el crític), de T. S. Eliot, diu que hi ha quatre tipus de
crítics:
1) El professional: en la seva obra, la crítica ocupa l’aspecte més important, per davant
de l’obra de creació, si és que en té.
2) El crític “de gust” o “per afecció” (the critic with gusto): actua d’advocat defensor
d’autors oblidats o menysvalorats. Caràcter divulgatiu i més recreatiu.
3) L’acadèmic o teòric: la seva obra és producte de la dedicació professional a l’estudi o
ensenyament de la literatura.
4) El crític-poeta: en la seva obra, la crítica ocupa un lloc secundari respecte de la seva
obra de creació. Escriptor que es desdobla i també fa crítica i divulga la literatura.

Teoria de la Literatura o teoria literària:

Pretén aclarir què és la literatura, com funciona i establir tècniques per aproximar-se a
les metodologies del seu estudi. Es proposa tres tasques:
a) Descriure l’obra literària universalment: de tots els temps i en totes les literatures.
b) Elaborar una gramàtica del text literari a partir de les característiques comunes.
c) Definir-se i delimitar-se a si mateixa. Fer un metallenguatge del llenguatge literari per
descriure i explicar textos.
Segons Sebastià Serrano:
1) L’expressió en aquest llenguatge té l’explicitud pròpia de tot discurs científic.
2) La univocitat (monosèmia) permet un igual enteniment per a l’investigador i els
lectors.
3) El llenguatge formal facilita la correspondència entre un univers semàntic i un text.
4) Permet diferenciar abstraccions científiques: “univers semàntic”, “tema”,
“mecanisme d’expressivitat”..., del text literari real.

La Història de la Literatura:
És una de les històries especials o especialitzades (Història de l’Art, el Dret, la Religió,
la Filosofia...), i, a diferència de la Història, la historiografia literària neix molt tard, al s.
XVIII, i es desenvolupa ja en el XIX, per diverses causes:
a) Esperit enciclopèdic del s. XVIII: interès per tots els terrenys del saber.
b) Romanticisme: interès pel passat medieval; van néixer les literatures nacionals
actuals.
c) El positivisme aporta a l’estudi del passat literari una metodologia científica.
Sorgeixen les teories d’Hippolyte Taine sobre la relació autor-obra-entorn social.
L’estudi de la literatura des d’un plantejament històric presenta dos problemes
principals:
1) La literatura és un fet parcialment històric: pertany a un moment, la concepció del
qual pot canviar. Planteja si és possible fer Història literària, i si cal reescriure-la a cada
època.
2) El mètode que l’historiador ha d’emprar: els aspectes externs de la literatura
(producció, difusió, consum...) són històrics; mentre que l’obra literària, anhistòrica, i
no objecte pròpiament de l’historiador. El que cal estudiar són els factors que
condicionen l’obra, i el seu valor ha de ser jutjat en relació al seu temps.
La Història de la Literatura no es pot considerar només una relació de fets, sinó una
reflexió sobre el fet literari i la seva relació amb la societat. Es pot considerar que hi ha
una història interna de la literatura (relacions entre textos literaris d’un moment donat) i
una externa (relacions obres - context social i històric), que els estudis literaris
combinen.

-El cànon literari:

L’altre gran problema de la Història de la Literatura és la selecció d’obres. Antigament,
s’incloïen poetes, narrador, autors teatrals, i també historiadors, periodistes, filòsofs...
Les històries de la literatura evolucionen a l’especificitat: s’imposa la necessitat d’un
cànon. En restringir l’estudi del fet literari d’un moment a uns pocs autors i obres,
tergiversem el coneixement d’aquella època. El debat està entre fer una història global
de la producció literària de cada moment o només de les grans obres, atenent al seu
valor i la transcendència que han tingut.
Harold Bloom, The Western Canon (1994), va popularitzar el terme, però és una idea
que és implícita en totes les històries de la literatura i en l’elaboració d’antologies.
Bloom redueix tota la literatura occidental en una vintena de llibres.
El cànon i la Història de la Literatura Universal xoca amb diversos problemes i
crítiques:
• Implica una selecció que pot ser subjectiva i discutible.
• Es trien obres amb repercussió dins la literatura culta, però s’obvia la popular.
• Excessivament lligat a la tradició nacional i les nacions amb més pes cultural i
econòmic. Juxtaposició d’històries nacionals de la literatura.
• Si abandona la perspectiva del context social de cada lloc, es perd la perspectiva
pròpiament històrica.
• Es construeix des d’una perspectiva occidental o europea.
El concepte de cànon ens imposa una uniformitat cultural en un món ple de diversitat
(lingüístiques, culturals, racials, sexuals, etc.), i elaborar una Història de la Literatura
Universal és un projecte més bé utòpic, de molt difícil realització.
Les històries de la literatura solen ser nacionals (centrades en un país o una llengua),
però les relacions entre autors i obres són internacionals; hi ha escriptors que escriuen
en dues llengües. Les literatures nacionals no són compartiments estancs, sinó vasos
comunicants.
Pierre Bourdieu, el monopoli de l’universal. Tots els valors són valors particulars
universalitzats (la cultura universal és la dels dominants), i tot allò que els dominants
celebren només té la seva funció simbòlica de legitimació pel seu reconeixement
universal. La unificació cultural i lingüística ve donada per la imposició de la llengua i
la cultura dominants com a legítimes, i del rebuig de totes les altres en la indignidat
(patois). L’accés d’una llengua o cultura particular a l’universal té com efecte relegar les
altres a la particularitat. Com que a la universalització de les exigències no correspon la
universalització dels mitjans per complir-les, s’afavoreix la monopolització per part
d’alguns i la despossessió de tots els altres.

-Problemes metodològics de la Història de la literatura:

a) Delimitació geogràfica: les literatures estan sotmeses a l’àmbit geogràfic; però, com
es considera aquest? Lloc de naixement de l’escriptor/ On viu/ On publica/ Literatures
regionals dins les respectives literatures nacionals.
b) Delimitació lingüística: els trobadors catalans de l’Edat mitjana escrivien en occità i
s’estudien dins la literatura catalana medieval. Escriptors catalans que han escrit en
català i castellà, però sols se’ls considera autors catalans.
c) Delimitació històrica: els criteris històrics poden relacionar-se o no amb el fenomen
literari. “Narrativa de l’exili”, però no “de la República” o “de la Restauració”.
A més dels problemes de delimitació, en sorgeixen altres de sistematització.
- Sistematització en etapes tergiversen la realitat. Les evolucions estètiques són
graduals, no dràstiques. L’ordenació en períodes no deixa veure l’evolució real del fet
literari.
- Sistematització per gèneres (poesia, novel·la, teatre...) és arbitrària.
• Sistematització per escoles o tendències no permet encabir perfectament els autors.
La división en períodos se ha hecho tradicionalmente de modo empírico. Su análisis
revela la ausencia de un criterio rector, la confusión entre historia literaria e historia, la
vacilación entre historia colectiva e individual. Unas veces parece entenderse que las
épocas hacen a los poetas, otras viceversa. Si las épocas atienden a su contenido, siguen
pautas no cronológicas (unidad de estilo, generación, principios); y si prescinden de él,
resultan vacuas, arbitrarias e inadecuadas. Óscar Tacca: La historia literaria, 1968.
La Història de la Literatura té la funció d’estudiar la literatura en relació amb la història
de les idees i el pensament; de la civilització; de les altres literatures (literatura universal
/ literatura comparada); i de la política o social. Funció principal: relació passat -
present.
Per a l’estudi del passat literari (i no-literari, també) és necessari:
• Una contextualització que permeti una valoració justa, distància entre el passat i el
present des del qual l’estudiem. Estudiar-ho en la seva autèntica dimensió,
objectivament.
• Abandonar les actituds nostàlgiques envers el passat.
• Veure el passat com el límit del qual parteixen tendències que duen al present.
• No aplicar al passat la nostra visió actual del món, ni manipular-ho per dir el que
volem.

-La literatura comparada o comparativisme:

Estudi de les relacions, contactes, influències i préstecs entre autors i obres de dues o
més literatures nacionals. No es por considerar un corrent o una tendència de la crítica,
sinó una metodologia. Es denomina pejorativament crítica hidràulica i va néixer al s.
XIX. Avui també comprèn l’estudi de les relacions entre literatures i altres arts: el
cinema o la pintura. La literatura comparada s’ha vist reforçada per l’estudi de les
traduccions.
Es donen dues grans tendències:
 Comparació dels fenòmens literaris a dues o més cultures en un moment de la
història.
 Estudi de les convergències entre dues o més literatures en general.
És necessari tenir probes vàlides d’aquestes relacions entre obres, autors, cultures:
estudi de biblioteques, referències entre ells... Treball d’investigació que cerca
evidències, però també formula hipòtesis.

3. La lectura crítica: anàlisi i interpretació.

La lectura crítica (diferent a la realitzada per plaer) és, segons Carlos Reis, “una activitat
sistemàtica que, tot partint del nivell de l’expressió lingüística, és assumida com a
procés de comprensió i valoració estètica del discurs literari”.
Com que el discurs literari es caracteritza per l’ambigüitat, la connotació i la
superposició de diversos codis, permet també la diversitat de lectures d’un mateix text.
Això garanteix que el text pugui ser llegit al llarg del temps i adquireixi valoracions i
sentits diferents.
La investigació literària ha de revelar els sentits més ocults de l’obra, que qualsevol
lector, sense més informació que la que el text proporciona, no podria descobrir. Es
tracta de desxifrar el text. Aquesta comprensió varia segons el nombre de lectures i la
capacitat pròpia de cada lector.
Carlos Reis distingeix entre anàlisi i interpretació.
-Anàlisi: descomposició en parts de l’obra. Activitat descriptiva que pretén aclarir les
relacions establertes entre els elements constitutius, pel que és completament objectiva.
És una operació sistemàtica que s’efectua d’acord amb un model metodològic
determinat. Els diversos mètodes d’anàlisi provenen de corrents o tendències teòriques
diferents.
-Interpretació: investigació, fonamentada més o menys explícitament en l’anàlisi, d’un
sentit que cal atribuir al text literari, i va més enllà. És essencialment hermenèutica i a
partir de les dades revelades per l’anàlisi pretén descobrir sentits coherents. Sovint és
influïda per la subjectivitat de l’estudiós, que proposa una hipòtesi.
Anàlisi i interpretació són fases complementàries de la lectura crítica.

4. Principals corrents de la teoria literària contemporània. Cal distingir dos tipus:

-Estudis essencials: intenten definir la literatura a partir del que és l’obra literària i les
seves característiques internes. Formalisme rus, new criticisme, estilística, teoria de la
deconstrucció, estructuralisme, semiòtica...
-Estudis funcionals: intenten definir la literatura per la seva funció en la societat.
Corrents o tendències interpretatives amb bases teòriques filosòfiques, morals,
psicològiques, polítiques... Crítica literària marxista, feminista o estudis culturals.
Abans del s. XX, l’estudi de la literatura s’entenia com una disciplina filològica (edició i
estudi dels textos). Llavors, es desenvolupen diverses escoles teòriques, que solen ser
conseqüència de corrents filosòfics i pensaments, i desenvolupen metodologies pròpies:
1) Formalisme rus: inici del s. XX, parteix de les noves teories en lingüística (el signe
lingüístic). Cal estudiar la literarietat, en funció de l’estudi del llenguatge literari. Se
centren en l’estudi dels mecanismes lingüístics, formals i tècnics de la literatura.

2) Estilística: sobretot als països de parla hispànica, es basa en l’estudi de les figures
estilístiques i els seus efectes semàntics; en la sonoritat del text i el què pot provocar.
3) New Criticism: EEUU, anys 30 del s. XX. Oposició als estudis erudits (les dades) i
historicistes de la literatura. Parteixen de la idea que s’ha d’estudiar el text i
introdueixen la idea de close reading (“lectura atenta” o crítica). Estudia la relació forma
i contingut, forma verbal i sentit del text. Ambigüitat, connotació, ironia, imatges
poètiques...
Teories de la recepció: producte del desenvolupament de la filosofia de Bertrand
Russell, la fenomenologia, que concep la literatura i el seu estudi com un conjunt de
fenòmens. L’obra literària existeix perquè algú la llegeix, és l’experiència del lector, i
s’ha d’estudiar com a tal. Ha donat lloc a l’estètica o estudi de la recepció, que
considera que cal estudiar com foren rebudes les obres en relació a l’estètica de cada
època, al llarg de la història.

4) Estructuralisme: França, arrel de l’aparició de la lingüística estructural, es

desenvolupa en terrenys més amplis com la filosofia o l’antropologia, i incorpora
corrents com la psicoanàlisi o el marxisme. Concep la realitat com una estructura que es
relaciona amb ella mateixa, i on cada element té una funció. Certes estructures
produeixen fets; en la literatura seran les lingüístiques, socials i psicològiques.
Comprendre com es produeixen els significats en l’obra literària. Es dilueix en altres
corrents posteriors, com la semiòtica o la teoria de la deconstrucció, i abandona la idea
que els fenòmens culturals es basen en una estructura o sistema rígid. En canvi, l’obra
artística va canviant al llarg del temps.
També va promoure una crítica centrada en l’estudi de la literarietat. Les obres literàries
es consideren manifestacions concretes d’una entitat abstracta que reuneix obres amb
característiques comunes.
L’estructuralisme parteix de dos principis bàsics:
a) El text literari és un tot acabat, el centre d’interès es desplaça cap al text i la seva
composició i es deixen de banda les causes o las normes que l’han produït.
b) Els elements del tenen entre si en unes relacions específiques i relatives i
s’insereixen en estructures més àmplies, pel que l’estructura literària és dinàmica.
Estrats fònico-lingüístic, recursos expressius; unitats de significació; objectivitats
presentades, elements temàtics intencionals; aspectes esquematitzats, percepció del text.

5) La teoria de la deconstrucció: Jacques Derrida, el pensament occidental està basat en

una sèrie d’oposicions: cos/ment, presència/absència, forma/significat, natura/cultura...,
i intenta descobrir les forces de significat en l’interior d’un text. No el trencar, el
desxifra. El desmunta i després o torna a crear des d’una forma de pensar diferent, ho
interpreta.
6) La psicoanàlisi: teories de Freud com a mètode d’anàlisi de la literatura. El
llenguatge reflecteix el nostre pensament, pel que el subjecte és efecte del llenguatge.
Qui crea la novel·la és el narrador, i el seu llenguatge diu molt de la manera de pensar,
l’interior, ell mateix: l’obra literària és efecte del subjecte. Els personatges es poden
estudiar des d’una perspectiva psicològica. Jacques Lacan: relacions anàlisi psicològica
- llenguatge.

7) El marxisme: analitza la realitat en funció de les estructures econòmiques de

producció i de domini econòmic. Karl Marx dona molta atenció a la literatura i a l’art, ja
que formen part de les estructures de poder de la societat i condiciona part d’aquesta,
pel que és un signe de domini que cal controlar per poder canviar la societat. La
literatura està influenciada per les estructures socials i econòmiques, i denota les
relacions de poder i domini d’uns sobre els altres. A més, és exclusiu, ja que no tothom
pot accedir a ell. A l’art burgès, luxe i signe del seu domini, s’oposa un art proletari, que
ha de mostrar la lluita de classes. Louis Althusser combinà les teories marxistes amb la
psicoanàlisi, i va explicar com el fet social determina el fet individual.
L’escriptura implica un circuit autor-lector. Rebutja el formalisme, la literatura com a
forma de creació pura (avantguarda) per l’art compromès amb un model social proletari.
Tres elements essencials a analitzar: text, autor i societat. S’ha d’esbrinar la interrelació
entre aquests. Considera dues vies de penetració en el text: progressiva, del text a la
societat; i regressiva, de la societat al text. Finalitza amb una síntesi o conclusió general.

8) El nou historicisme americà: la literatura no és una imatge o reflex de la realitat

social, sinó una pràctica més entre totes les que produeix la societat. Fet social que
evoluciona.

9) La crítica postcolonial: parteix de la idea de domini i colonització que Occident va

exercir sobre Orient. Només aplicable a la literatura de països colonitzats, encara que és
una estructura adaptable a altres àmbits (món laboral, cultural, cànons...), i reflexiona
sobre la relació de poder de països dominants i colonitzats. Estudien els discursos de la
societat occidental com una forma de domini i subjecció de l’individu. La literatura
forma part d’aquests discursos, tant pels diversos pobles com pels mateixos individus.

10) La crítica feminista: formes i tendències molt diverses, però que tenen la lluita per la
igualtat de la dona com a eix central. Enllacen amb la deconstrucció (oposició home/
dona), la psicoanàlisi, el marxisme... Es confon amb la literatura escrita per dones.

11) L’estudi de l’alteritat: de les teories del filòsof lituà Emmanuel Lévinas, estudia
l’altre i com el jo veu l’altre. Canvi de perspectiva del jo per l’altre. Aquesta relació es
dona sempre en l’obra literària sota formes molt diferents i mecanismes molt diversos.
 5. El comentari de text:
Anàlisi d’una obra, generalment breu, o d’un fragment unitari mitjançant procediments
que permeten comprendre, descriure, caracteritzar i donar una valoració crítica. Lectura
comprensiva del text que ens permeti explicar com funciona.
Va néixer a França cap al 1880 com una pràctica escolar. Per tant, és més aviat un
mètode didàctic, el que no significa que no pugui tenir una gran utilitat per afrontar
l’estudi d’una obra des d’una actitud investigadora. No hi ha un únic model de
comentari de text; cada tendència crítica ha anat formant el seu. Cal tenir en compte que
el comentari de text:
• No pot ser una paràfrasi (reescriptura) del text.
• No és un pretext per explicar altres coses relacionades amb el que diu el text.
• Ha de ser coherent en el seu conjunt (sense contradiccions, que no paradoxes).
• No es poden dissociar el fons i la forma (si un canvia, l’altre també).
• A més informació sobre el text o el seu entorn, millor podrem comentar-lo.
• No és una simple relació de dades del text (figures estilístiques, tècniques narratives).
No hem d’enumerar, sinó explicar el perquè de les seves característiques en relació amb
la voluntat. Es pot dir el mateix, però el sentit del text canvia completament.
El comentari de text no és activitat mecànica, sinó que cal que tingui una certa
flexibilitat. Es podrien considerar tres nivells de comentari: comprensiu (entendre
correctament), interpretatiu (trobar un sentit profund) i integrador (veure com els
diversos nivells es combinen formant un text artístic).

6. Les edicions de textos: filologia o crítica textual:

Segons Alberto Blecua, és «un arte que ofrece una serie de consejos generales extraídos
de una práctica plurisecular sobre los casos individuales de naturaleza muy diversa, que
tiene como fin presentar un texto depurado en lo posible de todos aquellos elementos
extraños al autor». És una branca del saber formada a partir de l’experiència pràctica de
moltes generacions anteriors a la nostra. Es realitza pràcticament des de l’Edat Mitjana,
per les edicions de manuscrits grecs i romans, però no es considera com a tal fins a
mitjan s. XIX, quan la tècnica d’edició de textos (ecdòtica) va experimentar un gran
creixement per l’interès que va produir-se per publicar textos antics, sobretot medievals.
Tasca pròpiament filològica.
Té dos objectius:
a) Arribar a conèixer la forma més fidel possible a l’original (com fou escrit per l’autor).
b) Recopilar dades que permetin conèixer el text com el va concebre l’autor i com
l’entenien els seus contemporanis.
Tipus d’edicions:
a) Edició crítica: reconstrucció del text perdut o presumptivament deformat pels procés
de transmissió per tal d’aproximar-se a la voluntat de l’autor.
b) Edició facsímil: reproducció exacta un manuscrit o edició anterior, conservant o
reproduint les característiques tipogràfiques i materials del tex originalt.
c) Edició paleogràfica: reproducció d’un text respectant-ne els trets gràfics. La
manipulació és mínima i és d’una gran utilitat per als filòlegs.
d) Edició modernitzada: modernització de tots els aspectes lingüístics de l’original per
accedir a un públic més nombrós.
e) Edició actualitzada: adequació de la llengua del text (gràfic, ortogràfic, sintàctic i
semàntic) al llenguatge actual.