Literatura clàssica

Alumna: Ariadna Felix Menjíbar

Estudis: Estudis Literaris
Assignatura: Literatura clàssica
Grupo: G1
Professor: Adolfo Egea

GÉNERES
- Gramaticus. S’estudiaven els autors. Es feia una lectura lenta i comentada
dels principals autors de la literatura antiga. En primer lloc, Homer pels
grecs, i en segon lloc Virgili pels romans. Era un comentari estilístic i
retòric. Es tractaven autors poètics.

Els antics no tenien una paraula pel terme literatura, el que si s’utilitzava poetae.
A l’antiguitat la manera de gaudir la literatura era en veu alta. Els gèneres tenien
una jerarquia en l’Antiguitat, en el punt “top” de la qual es trobaven la tragèdia i
la història, mentre que gèneres com la comèdia, la sàtira, la mímica i l’epigrama
es trobaven en el punt més baix (Adam, 2014: 30). Aquesta divisió jerarquia es
fa seguint uns criteris que atenen a la seriositat del tema a tracta, la riquesa del
llenguatge, la solemnitat del to empleat, etcètera.

Quintilià va escriure una obra molt important que es un manual per l’educació de
l’orador, que era una part fonamental de l’educació grega. Una de les coses que
ha de tenir molt dominat un futur orador és el lèxic perquè segons a quin públic
vagi adreçat un discurs cal utilitzar un vocabulari o un altre. Des del punt de vista
de les paraules, el sentit més pur el tenien els poetes.

Institutio Oratòria, de Quintiliano:

Divideix en 4 gèneres la literatura:

- Poesia. Dins d’aquest grup és la èpica qui ocupa el lloc més elevat.
- Història i Geografia.
- Oratòria
- Filosofia
La civilització clàssica: entres dues Etapes Fosques

Un període literari és una eina que utilitzen els estudiosos i no s’ha de confondre
amb l’objecte d’estudi.

El període clàssic es desenvolupa entre dos períodes que s’anomenen “Edat

Fosca”. Es diu fosc perquè són èpoques en què els nostres testimonis escrits o
desapareixen o cauen. La primera s’anomena Edat fosca grega, que es
desenvolupa entre l’Hel·làdic i la Grècia arcaica1 (s. XIII – X aC- període de
transició entre l’edat de bronze i l’edat de ferro) i una segona anomenada Edat
fosca europea, que es desenvolupa entre l’Antiguitat i l’Edat Mitjana (s. VI – VIII
dC). Hi ha un període de crisi en què es pateixen unes transformacions
profundes.

Periodització del món clàssic

A) Grècia arcaica i clàssica. Aquest període dura del segle VIII – IV Ac2.
- És el període on es el creen els gèneres poètics majors que es troben
associats a celebracions i ocasions públiques o privades concretes. Com
bé comenta William Adam (2014: 22):

The word “archaic” should not be taken to imply “primitive” since this is one of
the most dynamic and experimental periods of Greek literature, and the epic
and lyric poetry that survives is among the most impressive and sophisticated
ever written.

D’aquesta manera, sorgeixen noves formes poètiques com la tragèdia i comèdia,

representades en els festivals dramàtics que patrocinava l’Estat, l’oratòria, pròpia

1 És una etapa que va des de el col·lapse del món micènic (1.200 aC) fins l’època arcaica i es caracteritza
per ser un període en què l’escassetat de fonts i testimonis no permeten traçar una reconstrucció històrica
del moment. En aquest període, la pràctica de l’escriptura era desconeguda, tot i així, es un moment en que
sorgeixen i prenent força la poesia i narracions de tipus orals. Es pot dir que la literatura grega comença en
el s. VIII aC, moment que els grecs prenen com a model l’alfabet fenici per desenvolupar el seu propi
sistema d’escriptura. El redescobriment de l’escriptura coincideix amb l’aparició d’un dels grans autors de
l’època grega, Homer, amb les seves dues grans èpiques: La Ilíada i l’Odissea (Allan, 2014: 21)
2 William Allan (2014) perioditza aquest període en dues etapes diferenciades. En primer lloc, tindrem
l’època arcaica que comprendria el període que va des de la celebració dels primers Jocs Olímpics l’any
776 aC fins a la fi de les Guerres Perses l’any 479 aC; en segon lloc, l’època clàssica, que aniria des de la
derrota de Persia fins la mort d’Alexandre el Gran.
dels tribunals i les assemblees, i finalment, la historiografia, concentrada
majorment en el cercles intel·lectuals i polítics de la polis (Adam, 2014: 22).

- La transmissió i creació és inicialment oral. Al principi, la creació de les

obres poètiques es fan per tècniques purament orals i es transmet per la
memòria. Poc a poc els primers autors aniran ajudant-se de l’escriptura i
alguns governants també ho faran per fixar les lleis. Això no substituirà
mai la idea que les obres literàries són poètiques, principalment. En tot
moment les obres poètiques d’aquest període estan pensades per ser
escoltades.
- Des del punt de vista sociopolític, el punt central de l’activitat cultural és la
polis. La forma de govern era inicialment aristocràtica, però a partir de
certes transformacions socials s’obren a formes de govern més
democràtiques. El nou estatus polític i militar que adquireix Grècia en la
seva victòria sobre els perses, sumat a l’aparició d’una cultura molt més
democràtica, fa que molts intel·lectuals i artístiques se centrin atrets i
decideixen instal·lar-se a Atenes, la qual cosa fa d’aquesta polis un dels
grans centres culturals de Grècia. Tant és així que Pèricles, en un dels
seus discursos funeraris pronunciats després de la Batalla del Peloponès,
anomenarà Atenes l’escola de Hellas, és a dir, l’escola de tota Grècia.

Des del punt de vista literari, aquí entra la literatura grega arcaica i la literatura
grega clàssica.

L’inici de l’època grega clàssica i de l’hegemonia atenesa està relacionada amb

un esdeveniment històric important: Les Guerres Perses. Aquests van intentar
una invasió de Grècia, però una unió en les diferents ciutats-estats (Lliga dèlica),
comandada per Atenes, va poder aturar la invasió persa. Tant mateix, al final del
segle V es produeix un conflicte entre grecs, perquè no hi havia una unió política
i no totes les ciutats estaven d’acord amb aquesta hegemonia d’Atenes. Esparta
va crear una aliança per afrontar la hegemonia atenesa. En la Guerra del
Peloponès, entre Esparta i Atenes, Atenes queda derrotada.

En aquest context, Macedònia, comandada pel rey Felip II, comença un projecte
d’expansió que va acabar amb la incorporació de la gran majoria dels territoris
grecs al regne de Macedònia. Alexandre va iniciar una expansió territorial cap a
l’Est, aconseguint un gran contingent de estats-nació amb relació entre ells, una
espècie de “globalització” moderna. Després de la mort d’Alexandre, els seus
amics divideixen el territori en petits regnes. Un dels regnes més duradors va ser
el Regne de Ptolomeu. Progressivament, les elits d’aquesta zona es van
hel·lenitzant i es creen moltes ciutats que reprodueixen l’estil grec.

B) GRÈCIA HEL·LENISTICA I MÓN ROMÀ

- En aquest context, la recreació dels gèneres tradicionals es fa en un
context culte i erudit. A partir d’ara podem parlar de literatura, ja que abans
teníem poesia en tant que associada a la tradició. Els gèneres tradicionals
pateixen certes modificacions i es van remodelant. Sorgeixen les primeres
biblioteques, al igual que la idea de “cànon”. Tot i que al principi aquesta
cultura literària es reduïda, progressivament es va expandint cap a la part
occidental, i més tard a la part oriental.
- Es desenvolupen escoles filosòfiques que es preocupen molt més de la
figura de l’individu, filosofies molt més cosmopolites. Entre aquestes
noves filosofies, es troben l’epicureisme i, sobretot, l’estoïcisme.
- Això correspon a la literatura grega en dos períodes:
o Literatura grega hel·lenística (III-I aC)
o Literatura grega d’època romana (- IV aC)
C) ANTIGUITAT TARDANA
- Període considerat com a decadent, i tampoc era objecte d’estudi, ja que
entrava directament en la part fosca medieval. Des de mitjans del segle
XX s’ha tornat un objecte d’estudi autònom. Un motiu pel qual no es molt
estudiada aquesta etapa és perquè la producció literària es dividia en dos
grups: a) autors cristians (?)
- El cànon escolar que es configura en aquesta època determinarà en gran
mesura quines obres es conservaran. Els textos utilitzats pels gramaticus
són aquells que ens han arribat fins ara.
- Des del punt de vista filosòfic, l’epicureisme i l’estoïcisme deixen de tenir
importància i son substituïts pel neoplatonisme, convertint-se en una de
les escoles de major importància.

Alguns esdeveniments importants de l’Antiguitat tardana són:

 • 330. Fundació de Constantinoble
• 395. Divisió de l’Imperi Romà en dos.
• 476. Caiguda de l’Imperi Romà Occidental.
• 529. L’emperador Justinià tanca l’Escola Platònica d’Atenes.

LITERATURA GREGA

Durant l’època hel·lenística, es va desenvolupar un moviment anomenat

sofistica. Es guanyaven la vida donant discursos. Entre les decisions estètiques
d’aquests sofistes és que els seus discursos no es feien en el seu grec actual,
sinó que prenien com exemple el grec dels clàssics. Això va a tenir com a
conseqüència que els textos o autors que s’utilitzaven per l’educació eren
precisament els que estaven en grec àtic. Els textos que no s’escrivien en aquest
tipus de grec àtic, no eren considerades aptes per l’estudi. Això va passar
precisament amb les obres de Polibi. Molts textos hel·lenístics de l’època s’han
perdut.

LITERATURA LLATINA

Va passar per dos moments crítics, que són a) La Crisi del III d.C. i l’b) Edat
Fosca VII- VIII d.C. En la primera crisis, moltes biblioteques es van destruir i
moltes escoles es van descuidar a causa de les continues invasions.
Posteriorment, es viu un Renaixement en el segle IV-V dC en què es comença
la substitució del volum de papir pel còdex, amb la qual cosa moltes obres són
recopiades en aquest nou format. Les que no ho són, no passaran el següent
període d’inestabilitat.

Després de la Caiguda de l’Imperi Romà i la formació dels regnes bàrbars,

entrem els segles VII- VII d.C., a l’Edat Fosca. Durant l’activitat tardana, es
produeix un canvi en el suport del llibre i s’utilitza el pergamí. No totes les obres
són copiades, sinó que moltes han de ser seleccionades. Altres, per exemple,
eren molt extenses.

EL MÓN HOMÈRIC : Van existir els indrets i esdeveniments

tractats a la Ilíada i l’Odissea?

Canta, deessa, la ira funesta d’Aquil·les Pelida,

ira que obrí als aqueus el camí d’innombrables sofrences

i Hades avall estimbà d’herois mil ànimes fortes,

fent d’aquests mateixos herois pastura de gossos

i àpat de tots els ocells, mentre de Zeus son designi acomplia.

Canta primer de tot la baralla que féu que l’Atrida,

cap de guerrers, i d’Aquil·les diví renyits se n’anessin.

Els primers versos de la Ilíada ja ens situa en un món d’herois. De seguida, es

precisa un personatge: Aquil·les, fill de Peleu. El tema es veu clarament que es
bèl·lic, és un poema de guerra. El grecs mai van posar en dubte que els temes
tractats a l’Odissea i a la Ilíada fossin certs. Sí que es van adonar que hi havia
un canvi de to entre la Ilíada i l’Odissea. La única cosa que van arribar a l’elaborar
d’una manera més sistemàtica és que segurament la Ilíada era un poema de
joventut d’Homer i per això tota el tema de la guerra estava ben remarcat, i
l’Odissea, en canvi, una obra de maduresa, que remarcava la bellesa.

Tot això va canviar quan el cristianisme es va tornar la visió dominant, perquè

segons els cristianisme hi ha una única història vertadera, i la resta eren mites.
Encara que hi havia una visió més radical, que avocava per destruir-ho tot,
aquesta no van ser la visió dominant i es van conservar molts textos clàssics, ja
sigui perquè creien que es podria extreure alguns tipus de veritat o bé per
prendre com a exemple els recursos estilístics.

Schliemann: descobriment de Troia i de Micenes

Schliemann forma part d’aquesta generació en què l’accés a l’antiguitat es feia

per mitjà del món grec, i que estava obsessionada pels valors que transmetia la
literatura clàssica. Creia, a més, que tots els episodis narrats per Homer eren
certs. Va descobrir una ciutat emmurallada en les seves excavacions. En un dels
nivells del jaciment, el de Troia VI, tenia evidències que havia sucumbit després
d’un atac o un incendi: era una evidència que s’havia produït un assalt violent a
la ciutat. Els antics situaven aquesta guerra el 1200 aC i al fer les proves les
dates de l’esdeveniment no estaven molt allunyades de la Guerra de Troia. Es
va demostrar, doncs, que en època dels grecs sí que hi havia una ciutat antiga
que es deia Troia. A més, és un punt geogràficament estratègic. La qual cosa
sustentaria la teoria que, efectivament, es va produir un conflicte bèl·lic
d’importants dimensions en aquella zona.

Un cop descobert això, Schlieman va pensar que també Micenes va existir. En

el cas de Micenes, va ser molt més fàcil de trobar, perquè hi ha manuscrits que
indicaven la seva situació. Al igual que Troia, es troba en un lloc geogràficament
estratègic per ser defensat, rodejada de muralles. Aquí també es va trobar una
màscara en or d’un rei, que Schlieman va batejar amb el nom de “Máscara
d’Agamenon”.

Arthur Evans va fer el descobriment de Cnossos a Creta. Allà va trobar un

complex palacial molt important. És una mica més antic que Micenes. Com la
planta de Micenes era una mica laberíntic, per aquells antropòlegs no podia ser
una altra cosa que el Palau de Cnossos. També es van trobar documents escrits,
amb tauletes d’argila i ideogrames sil·làbics. El que es van trobar a Creta encara
no es van poder desxifrar, però el d’Atenes sí, perquè estaven escrits en grec.

Civilitzacions del període hel·làdic

- Correspon a la civilització grega del període de l’Edat de Bronze.

o Civilització minoica (Creta i Altres illes de l’Egeu): 2700 – 1450 aC
o Civilització micènica (Peloponès i Grècia continental): 1600 – 1000
aC. Es la civilització on s’hauria produït la Guerra de Troia (1194 –
1184 aC).

Diferències fonamentals entre minoics i micènics

L’arqueòleg que va descobrir la civilització minoica, Arthur Evans, en la

reconstrucció de la ciutat potser va abusar moltíssim de la seva imaginació i de
la campanya de màrqueting que ell va mateix va fer per atraure a la gent a visitar
la ciutat. D’aquesta manera, alguns dels objectes trobats van ser modificats.
Encara així, es poden observar algunes diferències notables:

- Els jaciments minoics es troben pràcticament al costat del mar i sense cap
tipus de fortificació de defensa, a diferència dels jaciments micèniques.
 - A les representacions artístiques minoiques hi ha una prevalença dels
motius festius i naturalístics. També hi ha motius fortament femenins, hi
ha molta més representació de deesses femenines.
- Només els micènics són “grecs”, com va quedar demostrar amb el
desxiframent del lineal B; l’escriptura dels minoics, el lineal A, no s’ha
desxifrat gaire.

Edat de Bronze tardana

- Món interconnectat a partir de rutes comercials

- La riquesa dels micènics sembla que procedia principalment dels
saquejos i expedicions. Hi ha manuscrits que es conserven dels egipcis
on es demana que es realitzi un embargament dels tresors micènics,
anomenats akhizawa (aqueus). Sembla que va haver-hi un conflicte
bastant gran pel control de les ciutats dels voltants, sota el control hitita.
Una d’aquestes ciutats sembla ser que era Wilusa.
- També sabem que aquest món va patir una crisis important (problemes
ambientes, econòmiques, saquejos ...) que va fer que sucumbís. Algunes
d’aquestes civilitzacions van perdurar, però mai van tornar a l’esplendor
passat: Egipte o Macedònia. Altres es van perdre, como Hitita.
- La poesia aquea no es codificava per escrit, va quedar com un “passat
millor”. Només gràcies a la melancolia dels jònics, es van recordar aquests
esdeveniments.

Tenim dos moments: a) un moment en què se situen les gestes d’una tradició
oral, una “edat heroica” i b) període llarg de reelaboració d’aquestes llegendes
fins que arriben a la culminació en una figura, que no sabem si va existir, que es
Homer. En els textos que conservem de la tradició germànica, es parla d’un tal
Dietrich van Bern i d’un Etzi. L’origen és el mateix, però la reelaboració comporta
que se situen els fets en una narrativa pròpia.

Qüestió homèrica

La qüestió homèrica consisteix en una quantitat de preguntes menors, entre les

quals les més rellevants són: En primer lloc, ¿va existir veritablement Homer? I,
en segon lloc, ¿I la informació que ens dóna Homer en la Ilíada i l’Odissea reflexa
l’Edat de Bronze o alguna cosa que es troba a mig camí?

1. Qui va ser Homer?

No se sap massa d’Homer ni de la seva vida. Els antics el tenien en alta

consideració com a bard. Segons es diu, el seu geni consistiria en compilar,
combinar i potser fins i tot posar per escrit la història de la Guerra de Troia.
Tampoc hi ha un acord sobre quan i on va viure. Heredot pensava que Homer
havia viscut 400 anys abans de la seva pròpia època, és a dir, a mitjans del IX
a.C si tenim en compte que Heredot va viure cap el 450 a.C. Tot i així, els
especialistes situen ara a Homer casi un segle més tard, entorn el 750 a.C. No
està clar on va viure: alguns el situen a la ciutat d’Esmirna, altres en l’illa de
Quios...

2. Va existir realment Homer?

No sabem a ciència certa si Homer era coneixedor de l’escriptura o si, en

qualsevol cas, va fer ús d’ella en alguna mesura per a dictar algú que l’ajudés en
la ingent tasca de composar llargs poemes. En qualsevol cas, la veritat és que
els poemes homèrics pertanyen a una poesia de composició i transmissió oral,
un tipus de literatura tan apartat dels ideals «clàssics» de la composició literària,
tan allunyat de l'estètica classicista, que va fer concebre François Hédelin, abat
d'Aubignac, en temps de Lluís XIV, la teoria segons la qual les contradiccions,
les omissions, els projectes abandonats i els plans incomplerts que es
trasllueixen al llarg de la Ilíada s'han d'explicar considerant aquest poema com
el resultat de la compilació de diversos poemes independents, compostos no
necessàriament pel mateix poeta, i sotmesos després, al segle VI a.C., a la cort
de Pisístrat, a una recopilació per a fixar-los en un text únic. El text que ens ha
arribat és la darrera fixació per escrit del conjunt.

I anys més tard Friedrich August Wolf, tornant a prendre els arguments de l'abat
d'Aubignac i donant-los suport amb rigoroses observacions filològiques, va iniciar
amb les seves Prolegomena ad Homerum la «Qüestió homèrica» i va inaugurar
la línia de recerca analítica del segle XIX, en la qual es considera que l'Ilíada i
l'Odissea, poemes compostos en una època en què es desconeixia l'escriptura,
resultaren no de la inspiració d'un únic poeta, sinó a partir d'obres menors
compostes per diferents autors. Això va separar els crítics en dos grups: a)
analistes: els que estaven d’acord amb aquesta teoria i feien un anàlisi i
classificació de les balades, i b) els unitaristes, els que creuen que ambdues
obres són d’un sol autor.

Una altra possibilitat, tal i com comenta Eric H. Cline (2014), és que Homer no
fos un individu, sinó més bé una professió que equivaldria a la de “bard” itinerant.
D’aquesta manera, no va haver-hi un Homer com a tal, sinó diversos homers que
cantaven les epopeies de Troia i d’aquesta manera es guanyaven la vida. Un o
més d’aquests professionals va poder haver posat per escrit la història quan el
segle VIII a.C., es va inventar un nou sistema d’escriptura.

3. Edat de Bronze o d’Edat de Ferro? El món dels poemes homèrics, la

“Heroic Age”

La recitació que fa Homer de la Guerra de Troia i els petits detalls dels guerrers,
els seus equips i modes de combat contenen una combinació de pràctiques que
pertanyen tant a l’Edat de Bronze com a l’Edat de Ferro. Aquesta barreja reflexa
probablement els canvis que es van introduir en la història original a mesura que
es va transmetre durant segles. D’aquesta manera, els aedes aconseguien que
la història es mantingues fresca i amb la seva transcendència intacta. Entre els
detalls que cal mencionar, es troben:

- Edat del Bronze tardana (apogeu), anterior a l’època del col·lapse.

Cants d’origen micènic. Hi apareixen objectes i/o tàctiques que ja no es
feien servir en època de la Guerra de Troia (finals del XII a.C.).

o Escut de set capes de pell i casc decorat amb dents de senglar. Els
cascs d’ulls de porc-senglar que porten els guerrers de la Ilíada
havien deixar d’utilitzar-se durant l’Edat de Bronze.

o La descripció que Homer fa d’Ajax i del gran escut de la torre es

suposa que es d’un període anterior a la Guerra de Troia,

- Edat del Bronze tardana, època coincident amb la Guerra de Troia

(nivell VII a del jaciment, 1220-1185 a.C.). Constitueix el gruix dels
poemes: allò immediatament anterior al col·lapse de la civilització
micènica, allò que els supervivents van recordar “d’un passat millor”.
 o Les gamberes dels aqueus són de l’Edat del Bronze, no s’ajusten
a l’armament de l’època d’Homer (s. IX-VIII a.C.).

o Les muralles que intenta escalar Patrocle s’ajusten a les de Troia

VI, però la ciutat va ser abandonada durant l’Edat Fosca). Per la
qual cosa és molt probable que durant l’època d’Homer aquestes
muralles estiguessin soterrades per sota de la superfície , sense
que ningú les hagués contemplat durant segles.

o Els Guerrers fan servir sempre armes de bronze. En època

d’Homer eren de ferro.

- Elements posteriors (Edat Fosca), inclosos anacrònicament en el relat

(p.e., tàctiques o costums característics de l’Edat del Ferro). L’Odissea
en particular mostra més elements d’aquest estadi.

o Els carros d’Homer tenen 8 radis i 4 cavalls, i s’utilitzen com a “taxi”

de batalla (perquè el guerrer sigui portat a la línia de batalla), però
els de l’Edat del Bronze tenien 4 radis i dos cavalls, i s’utilitzaven
per combatre.

o Els herois utilitzen sovint dues llances: això és una tàctica de l’Edat
del Ferro; l’habitual a l’Edat del Bronze era fer servir una llança per
atacar des de certa proximitat.

o Pràctica de la cremació que s’utilitza per incinerar a Patrocle i

Héctor (incinerats en pires) és més habitual a l’època de l’Edat de
Ferro, que no pas a la de Bronze.

En l’estadi lingüístic, també vèiem que hi ha algunes paraules que no poden ser
jòniques, sinó que són micèniques.

25/12/2021

APUNTS ÈPICA J.A LÓPEZ FEREZ, P. E. EASTERLING I WILLIAM ALLAN

1. J.A. López Ferez

Homer com a gran font de coneixement: formació de línies de combat, les virtuts
guerreres i les modalitats dels armaments masculins. Segons el mateix Plató,
Homer va tractar tan magistralment no només assumptes bèl·lics, sinó també
assumptes de convivència dels homes amb déus, dels successos que
succeeixen en el cel i l’Hades, i la generació d’herois i de les divinitats.

Oralitat. Homer per expressar-se va fer ús d’un número de fórmules que s’havien
anant formant al llarg dels segles i va emprar un material tradicional elaborat per
generacions d’aedes i/o poetes que composaven i cantaven aquests poemes
èpics. Les formules són frases o membres de frases que es repeteixen adaptats
a l’hexàmetre, encaixen amb altres similars i són part d’un grup de frases o
membres de frases semblants i mètricament equivalents, tot i que proveïts d’un
significat totalment diferent en virtut d’un criteri d’economia: formules de
caracterització del personatge (2 epítets i un nombre propi).

El poeta oral aprèn d’oïda a combinar expressió i contingut de la seva poesia:

cada nom té el seu epítet segons el cas gramatical, el seu lloc al vers i la
combinació amb altres membres de frase; hi ha expressions fixes que assoleixen
la dimensió d'un vers sencer o de part d'un vers, que poden emprar-se sense
més ni més en nombrosos contextos: la posta de sol, la triple invocació de Zeus,
Atenea i Apol·lo, l’acció de rentar-se i untar-se el cos amb olis perfumats... El
poeta oral adapta tot aquest material a la temàtica, al repertori; juga al seu gust
amb les frases fetes i amb les fórmules i revela la seva capacitat combinant
epítets constants, girs preestablerts i frases fetes, amb més o menys perícia o
sensibilitat.

La Ilíada:

Aristòtil deia amb tota raó que la poesia és més filosòfica i moralment més
positiva que la història (Poètica 9, 1451 a 5-6). En efecte, la Ilíada és més que
una ininterrompuda sèrie de batalles i episodis bèl·lics entre aqueus i troians
davant Ilió; i tampoc és només la narració de la còlera d'Aquil·les i els seus
nefastos efectes primer sobre el mateix bàndol (mort de Patrocle entre moltes
altres) i després sobre el contrari (mort d'Hèctor, el millor dels troians). Davant el
teló de fons d'una guerra, d'una campanya empresa pels grecs contra Troia,
destaca poderosíssima la idea de la debilitat de l'home, efímera criatura sotmesa
a poders superiors, però capaç d'assolir el renom de l'heroisme a força de valor,
coratge, patiments i renúncies.
Els herois homèrics són de carn i ossos: generosos i despresos unes vegades,
altres interessats i egoistes; molt valents en general, encara que no alliberats de
la por per sempre. Són excepcionals homes d'antany, d'una raça que ja no
existeix, però éssers humans, però, proveïts de tots els seus connaturals
defectes i flaqueses, si bé dotats, alhora, d'areté, una preeminència que es basa
en un conjunt de qualitats: bellesa física, virtut, virilitat...

Els dos poemes homèrics se centren en herois. La Ilíada narra la còlera de l'heroi
Aquil·les davant el teló de fons de la guerra de Troia i és un poema de contingut
pessimista que culmina en tragèdia; l'Odissea narra les aventures d'Ulisses en
el seu retorn a casa davant el teló de fons del que passa al seu palau durant la
seva absència, i és un poema optimista, proveït de happy ending com les
comèdies.

En la Ilíada els déus són culpables de les faltes dels homes3 (Il X IX 86; 116;
270), mentre que a l'Odissea, que és el poema de l'afany humà per sobreviure,
els déus es declaren per boca de Zeus no responsables de les desgràcies que
sobrevenen als mortals (Od. I 32-43) i que, segons el pare dels déus, es deuen
únicament als seus propis excessos i delictes. A la Ilíada no se salva ni el mateix
Aquil·les, a qui el seu cavall prediu la imminent mort (II. XIX).

Comparació Ilíada i Odissea

- Major senzillesa i economia en la construcció de la Ilíada. Acció més

concentrada i tensa en la Ilíada i més difusa i laxa en l’Odissea (s’entreveu
l’estructura del folktale i els successos duren més de 30 dies).
- Interès per la psicologia femenina en l’Odissea.
- Escenari més monòton i senzill en la Ilíada i més variat i ampli en
l’Odissea.

27/09/2021

3El desè any de la guerra de Troia esclata la còlera d'Aquil·les, jove rei tessali, cabdill dels
mirmidons, que s'enfronta al rei de reis Agamèmnon en violenta baralla. Després de la disputa
hi ha Apol·lo i, per descomptat, la voluntat de Zeus
L’ÍLIADA: ANÀLISI DELS TEXTOS

Text 1. Hi ha dues idees principals: 1) ment instruïda d’Aquil·les (Μῆνιν) i 2)

designi de Zeus (Διὸς βουλή). En el cas de la Ilíada hem observat que el tipus de
societat que es representa es una societat que molts antropòlegs anomenen
shame society, un tipus de societat on preval la conservació del honor (timé).
La societat de la vergonya en termes antropològics és diferent de la societat
de la culpa. En la societat de la culpa, tenim una responsabilitat sobre les nostres
accions i, en conseqüència, hem de rebre un “càstig”. Tot això no està present
en els poemes homèrics. El que caracteritza una societat de la vergonya seria 1)
que tot està predeterminat i 2) totes aquelles accions que nosaltres fem que
estan fora d’allò més normal, qualsevol tipus de predisposició o estat psicològic,
no és cosa nostra, sinó que es troben influenciades per un ens extern. Això està
en el nucli argumental de la tragèdia. Els integrants de les shame society
regeixen el seu comportament segons l’honor, i no tant la por al càstig.

Això ho podem exemplificar a partir del conflicte entre Aquil·les i Agamenon a la

Ilíada. Els grecs no formen una unitat: anax i basileus. Agamenon eren l’anax i
la resta basileus.

El setge d’Atenes, que va durar deu anys, es finançava a través de botins. En el

repartiment, l’anax es quedava la seva part i poc importava que Agamenon
hagués contribuït poc o res. En un d’aquests botins, es van portar també captives
a Criseida i Briseida. Criseida se la va quedar Agamenon. Però aquesta era filla
de Crises, un sacerdot. Crises va anar a visitar el camp dels grecs i va demanar
el rescat de la seva filla. Tothom estava d’acord en retornar-li la seva filla a
Crises, però deixar a Agamenon sense la seva captiva era per ell una falta al seu
honor i es va negar de forma violenta. Crises demana ajuda a Apol·lo que llença
una pesta sobre l’exèrcit. Accedeix a retornar a Criseida, però a canvi de quedar-
se amb la captiva d’Aquil·les. Aquil·les i Agamenon s’enfronten, fins a tal punt
que estan a punt d’arribar a les mans, però Atenea ho impedeix i Aquil·les se’n
va plorar a la platja. La seva mare el consola i li assegura que Júpiter li té
assegurada una glòria segura (kleos). Finalment, Aquil·les accepta, cedeix a
Briseida, però en conseqüència es retira de la lluita. La qual cosa resulta un greu
problema, perquè els grecs dificultosament podien guanyar la guerra sense
Aquil·les.

Quan finalment Agamenon accedeix a demanar perdó, Agamenon sent

vergonya, però no se sent culpable, ja que el dia de la baralla es va veure afectat
per la até (entitat exterior). Qui pot enviar aquest até? Això ho pot enviar el propi
déu suprem (Zeus) o inclús per la moira. És a dir, un pot realitzar accions que
estan fora de lloc, però aquestes accions sempre es troben justificades per un
agent extern. També succeeix el mateix amb les accions coratjoses (el menos).
Això canvia una mica amb l’Odissea, i el daimon com a geni personal pren més
importància (entrem en una transició cap una cultura de la culpa). De la mateixa
manera, Helena no parteix per voluntat pròpia, sinó que és enganyada per
Afrodita, que li fa veure Paris amb una gran bellesa.

Text 2. Moment on els micènics estan a punt de perdre front els troians i
Agamenon acorda amb els altres d’enviar una ambaixada per convèncer a
Aquil·les de tornar a la lluita. Aquil·les valorarà per sobre de tot la kleos i no voldrà
retornar al combat. Només retornar-hi quan Petrocle, el seu amic, mor. Quan
Aquil·les coneix la mort de Petrocle, la ira per la mort del seu amic és molt més
forta que la ira anterior (provocada pel conflicte amb Agamenon) i mata d’una
manera poc honorable a Hèctor.

Text 3. Proemi de l’Odissea. El tema principal es l’andra polítropon (home de

molts recursos). Els herois no només son forts, sinó que també són intel·ligents
i tenen una gran capacitat per l’assemblea. Odisseu a la Ilíada sempre es
destaca que tot i ser molt fort no està al nivell d’Aquil·les i que es destaca sobre
els altres per l’astúcia i dur a terme algun tipus d’engan: “dolos”, la qual cosa no
està molt ben vist a la Ilíada. Això deixa de ser així a l’Odissea, és una època en
què l’heroi s’ha d’afrontar perills estranys en què l’espassa no és suficient: 1)
l’enemic és massa monstruós per poder derrotar-lo amb la força i 2) el perill és
més sibil·lí.

A partir del nucli de la Guerra de Troia es conformen altres poemes – que

composen el conegut cicle troià – que relaten episodis anteriors a la Ilíada i el
retorn de cada heroi a la ciutat (nóstos), com l’Odissea. En l’Odissea ja no hi ha
un heroi militar com a la Ilíada. Els episodis de l’Odissea tenen paral·lels en altres
obres i responen a contes de la tradició oral. L’autor selecciona certs episodis
per mostrar el caràcter de l’heroi. Hi ha altres episodis que recorden a l’epopeia
de Gilgamesh. Gilgamesh inicia un viatge per tal de trobar un remei a la mort,
fins que es troba una curandera que l’intenta convèncer de desistir. No
convençut, la curandera li presenta un barquer que el portarà a veure
Utaonapisti, un personatge al qual els déus havien fet immortal. Li parlarà, doncs,
d’una planta que li podrà atorgar l’eterna joventut4. Després d’aconseguir la flor,
es queda adormit i una serp es menja la flor.

S’ha especulat moltes vegades s’hi ha hagut una influència directa d’aquest
poema amb l’Odissea:

- Episodi de Calipso.
- Ishtar transforma els amants en animals tal i com ho fa Circe.
- Emborratxar un monstre Enkidu → polifem

La Ilíada es pot categoritzar como un poema de guerra i militar i l’Odissea des

del punt de vista modern és més novel·lesca i alguns capítols de l’Odissea es
poden trobar paral·lela en una altra obra èpica que es Gilgamesh. L’Odissea
dintre d’aquest entramat de l’èpica clàssica és el que es coneix com un nóstos,
que vol dir retorn. Tots els herois que no van morir a la guerra de Troia, tenen el
seu nóstos que, en el cas de l’Odissea, és el d’Odisseu. Un dels nóstos més
desgraciats, que és el de Agamenon, el coneixem a través de la tragèdia grega.
Una de les principals preocupacions que tenia Ulisses era el retorn dels seus. Ell
volia que tots tornaren a Ítaca i no ho van poder fer, tot i això, es culpa seva per
provocar la ira dels Déus. Odisseu es va quedant sense coses materials que li
arravaten part de la seva identitat.

L’aede es un personatge recurrent en aquesta èpica. És representat amb llum

positiva, com un personatge amb molts recursos, i fins i tot Ulisses arriba a fer
d’aede. Aquil·les també canta a la Ilíada, però no té cap funció orgànica. L’aede
és un personatge recurrent i és presentat com un creador amb molts recursos.

4 L’èpica es pot dividir en dos grups: èpica heroica i màgico – xemàntica (els herois han de
trobar un objecte màgic)
Per a Ulisses, fer d’aede li permet tornar a recuperar part de la seva identitat
d’heroi i la glòria.

L’ODISSEA: ESTRUCTURA I EXPLICACIÓ

L’Odissea es pot considerar el primer cas del món occidental d’una relat/narració
en què s’insereixen diferents narracions curtes. La narració principal és la que
domina en tot moment i la que justifica tota l’estructura i del petits relats que
s’insereixen. L’obra es pot dividir en dues meitats de dotze llibres/capítols
cadascuna. Una primera part, més a prop de l’èpica tradicional, estaria
conformada pels capítols I-XII i una segona pels capítols XIII – XXIV. La primera
està conformada per la Telemàquia (aventures de Telemac) i el nostós d’Odisseu
i la segona part es el retorn i la venjança d’Odisseu a Ítaca.

Primera part

I-IV. Telemàquia. Quan comença l’Odissea assistim a com està Ítaca en

absència d’Odisseu. Els nobles volen aprofitar el fet que Odisseu no està per
obligar a Penélope a casar-se amb un d’ells. Penélope, tot i ser una figura forta i
audaç, es troba sola davant els pretendents. L’audàcia de Penélope es revela en
l’enginy que utilitza per retardar el casament: amb la promesa de casar-se amb
un dels pretendents un cop finalitzi de bordar un sudari pel rei Laertes, Penélope
desteixeix per la nit allò que ha teixit durant el dia, de manera que la tasca es
prolongui indefinidament.

V-VIII. Se’ns presenta a Odisseu en el moment més baix del seu viatge, després
d’haver perdut els seus companys. Està retingut amb la deessa Calipso . Atenea
envia un missatger i la nimfa Calipso el deixa marxar. Més tard, arriba a Esqueria,
on hi viuen els feacis. Es produeix el relat de les aventures prèvies d’Odisseu
(analèpsia).

IX – XII. Un cop revelada la seva identitat, Odisseu explica tots els vagareigs pel
Mediterrani des del principi fins al final.
Segona part

XIII – XVI. Odisseu no revela directament la seva identitat a l’arribar a Ítaca.

Abans de dur les accions corresponents, vol saber quina és la situació al seu
regne i al seu palau.

XVII – XX. Arribada al palau com a captaire. La seva mestressa l’identifica a

través d’una cicatriu. Hi ha un altre personatge que també el descobreix, el gos,
que està molt vell i mor.

XXI -XXIV. Darrer bloc on es produeix la venjança d’Odisseu i el reconeixement

(anagnòrisi) de Penélope.

XXIV. A vegades alguns estudiosos han proposat que el llibre XXIV és una edició
posterior. Els pretendents descendeixen a l’Hades, on es troben amb Agamenon
i Aquil·les. Odisseu marxa a casa del seu pare, Laertes, que està treballant a
l'hort. L'home es troba envellit i afligit per la llarga absència del seu fill. Per a ser
reconegut, Odisseu li mostra la cicatriu i recorda els arbres que en la seva
infància li regalà el pare. Mentrestant, els familiars dels pretendents s'uneixen en
assemblea i demanen venjança per la mort dels seus estimats. Odisseu, el seu
fill i el seu pare, que es troben a casa d'aquest, accepten el repte, i dona lloc a
una lluita. Laertes dispara una llança que mata el pare d'Antínous, però en aquell
moment s'atura la lluita. Hi intervé la deessa Atena, que anima els habitants
d'Ítaca a arribar a un pacte, perquè plegats visquin en pau durant els anys
propers.

Explicació cants

Cant IV:

- Enárgueia/ evidentia → procediments narratiu dels aedes per a

l’organització narrativa
- Kseníon, escena d’hostalatge, això és important perquè els pactes
d’hospitalitat eren molt importants (facilitat del viatge). Tenia un valor de
civilització, ensenyava als grecs com comportar-se en l’hostalatge a
través de la tradició oral.
- Kleós (glòria) i genós (llinatge). El tema del kleós és recurrent en els textos
homèrics. A la Ilíada, per la seva banda, es relata com cobren kleos els
 herois en el camp de batalla. En l'Odissea, a Telèmac li preocupa que el
seu pare, Odisseu, pugui haver mort al mar i no el camp de batalla, ja que
d'aquesta manera es veuria desfet la seva kleos.

Hi ha un debat entre els intel·lectuals per determinar si Homer utilitzava

l’escriptura per elaborar el poema. El que si tenim clar, és que són producte de
la tradició oral. Hi ha un construcció marcada per tècniques orals de
memorització. Als poemes homèrics les mateixes accions se solen expressar
amb les mateixes paraules, és el que anomenem dicció formular. Els poemes
homèrics combinen la narració directa del poema amb el diàleg dels
personatges. El donar pas als personatges, els canvis de diàlegs entre
personatges, es fa sempre amb les mateixes formules o expressions. Aquestes
expressions signifiquen el mateix, però tenen fórmules mètriques diferents per
poder-les combinar amb el text com calgui.

Altra tècnica per emplenar versos que fan servir els aedes son epítets: molts
noms propis porten un epítet al costat (paraules o frases per referir-se algú) i es
van repetint. A més, es troben fixats: sempre apareixen a la mateixa posició del
vers. Aquests epítets tenen significats diferents, ara bé l’aede no l’escull pel seu
significat sinó per la seva forma mètrica: segons necessiti omplir més o menys
un vers. Un exemple seria els versos 502-503 de l’Odissea del cap. IX:

»—Cíclop, si cap dels homes sotmesos a mort et pregunta d’on és que et

ve la lletja ceguesa de l’ull que tenies, digues-li que és Ulisses, que Troia
ha esvaït, qui va fer-t’ho, 505 sí, aquell fll de Laertes que a Ítaca té les
estades.

La mètrica dels antics no és accentual ni té ritmes. La mètrica antiga és

quantitativa i es basa en la successió/ repetició de síl·labes llargues i breus. Hi
ha versos que són més lliures i que admeten substitució, com es el cas del
hexàmetre. També es habitual que per expressar la mateixa idea s’utilitzi la
mateixa paraula i mateixos versos que s’han fet servir abans. Són aquestes les
coses que els renaixentistes interpretaven com errors, però que es tracta
simplement de recursos retòrics de composició oral. No són falles i tenen sentit
dins del marc de composició grega.
 »Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l'Aurora5,

jo aleshores, després d’exhortar els companys, vaig manar-los

que pugessin en nau i amollessin els cables de popa.

I ells, embarcant-se a l’instant, es van asseure als escàlems

i, de rengle asseguts, batien l’escuma amb les pales.

565 I des d'allí naveguem endavant, amb l’ànima trista,

ben escapats de la mort, però sense uns companys que estimàvem (v.
560-566).

Un altre element important és la comparació, on sempre s’utilitza un símil.

S’utilitza molt més a la Ilíada que a l’Odissea i té dues metes: 1) que el públic
pugui visualitzar millor l’escena que s’està produint i 2) retardar el moment
climàtic de connexió. En la Ilíada la majoria de comparacions són de caça. A
vegades sembla que la comparació s’independitzi, de manera que es va allargant
fins que es perd el tema principal. Quan Odisseu es troba amb Nausica la
compara amb una palmera.

Les comparacions i epítets es converteixen posteriorment en recursos estilístics,

però en el seu origen no ho eren pas, eren més bé mètodes per facilitar la ficció
i la improvisació dels poemes.

LITERATURA GREGA ARCAICA

Context històric – polític

El període arcaic de la literatura grega avarca aproximadament els segles VIII-VI

a.C., per bé que algunes produccions del s. V a.C. mostren un univers conceptual
encara arcaic6. Aquest període es caracteritza per:

1. Polis com a unitat bàsica política. No hi ha cap unitat política que

englobi tot el territori grec. En aquestes unitats les formes monàrquiques

5 Es un vers que sempre es fa servir per indicar que es un nou dia

6 Des del punt de vista artístic, coincideix amb l’època de la ceràmica.
 (basileus) no s’acaben d’imposar en cap moment i allò que predomina són
formes de poder de caire aristocràtic o oligàrquiques
2. Pluralitat cultural del món grec, que es manifesta en l’existència de
diferents dialectes (els més importants: jònic, dòric i eòlic). Els únics
símbols d’unitat són de caire cultural (p.e. els Jocs Olímpics, o la paideia,
basada en els poemes d’Homer). Els habitants d’aquests assentaments
negaven els costums polítics i mantenien el dialecte local.
3. Recuperació de l’escriptura (adaptada del model fenici7) i ràpida
expansió del seu ús. A Itàlia, va servir de model per a l’alfabet etrusc (i
llatí).
4. Expansió econòmica. Recuperació del comerç, expansió econòmica i
expansió colonial8. El desenvolupament econòmic progressiu d’aquestes
ciutats-estat va forçar, per l’escassetat de terres fèrtils, una onada de
colonització pel Mediterrani i pel Mar Negre (sobretot, pel Mediterrani
Oriental, i Sicília i el Sud d’Itàlia): aquests nous assentaments eren de
caire comercial i mantenien una relació afectiva-espiritual amb les seves
metròpolis (p.e.: institució de codis legals o cultes religiosos ).

Aquest augment del comerç dóna lloc a un excedent de població, que

desembocarà en una tensió a les metròpolis entre la classe comerciant i la classe
aristocràtica. El ràpid desenvolupament d’una classe enriquida comerciant causà
problemes d’estabilitat a algunes de les polis, i com a conseqüència va provocar
el sorgiment momentani de tiranies. Tanmateix, aquestes no van prevaldre i
l’evolució política, que cercava un punt d’equilibri entre les classes en conflicte,
desembocà en l’aparició del sistema democràtic a l’Atenes del s. V a.C.

Literatura grega d’època arcaica

- Tradició èpica. Cicle èpic (κύκλος). La tradició èpica es desenvolupa

entorn la Ilíada i l’Odissea. Els poemes homèrics no van perdre la seva
popularitat; existiren altres poemes èpics que continuaven o tractaven fets

7 L’escriptura fenícia, a diferència de la resta de sistemes d’escriptures d’Orient, no era un sil·labari, sinó
un alfabet i requeria una casta sacerdotal. Cada so li corresponia una lletra. Era més imperfecte que el
grec perquè en el grec s’inclouen [entre els espais] les vocals. Ja no es requereix d’una casta i és més
fàcil d’aprendre.
8 L’expansió territorial no es basava en conquistes de caire territorial, sinó que més ve servien a l’expansió

comercial.
 anteriors als narrats en l’Ilíada i l’Odissea (cicle èpic), no conservats. Sí
que hem conservat una col·lecció d’Himnes Homèrics i dos poemes èpic-
didàctics adscrits a Hesíode (La Teogonia i Els treballs i els dies). Aquests
últims es defineixen com a poemes didàctics – es vol transmetre un
ensenyament. Amb Hesíode apareix per primera vegada el jo poètic en
la seva obra Els treballs i els dies, on hi ha una explicació de com ell
s’introdueix a la poesia. Esdevé d’aquí una convenció, en la qual el poeta
és un mestre i algú ha d’estar-hi present, en el cas d’Hesíode, el seu
germà.
- Poesia lírica “arcaica”. el conjunt més significatiu de la producció
literària. Tanmateix, només una part de tota aquesta producció ens ha
arribat per la tradició manuscrita (una part de l’obra de Píndar, els Epinicis,
i una aparent selecció o antologia de poemes elegíacs de Teognis). De la
resta només conservem relíquies, que ens han arribat per cites d’altres
autors, o per troballes més recents en papirs egipcis (p.e., una bona
col·lecció de poemes de Baquílides).
- Filòsofs presocràtics. Dos grups:
o Els que han de fer servir els mitjà de la poesia (vers) per comunicat
el seu missatge (Parmènides, Xenofanes). El principal inconvenient
és que t’obliga a utilitzar les convencions/maneres d’explicar-te de
l’èpica.
o Els que s’inicien a la prosa (presocràtics: Heràclit).

La lírica grega arcaica

1. Sobre el concepte de lírica

Per convenció, nosaltres apliquem la lírica a un conjunt que els grecs

diferenciaven totalment (per a nosaltres la poesia és lírica en vers 9) . Els antics
feien un ús més precís del concepte “lírica”, el que nosaltres anomenem “lírica
grega arcaica” engloba almenys tres gèneres clarament destriables des de la
perspectiva antiga: la lírica, pròpiament dita, l’elegia i el iambe.

9 Durant el Renaixement, distingim entre la poesia èpica, la poesia lírica, i la poesia dramàtica
(teatre Isomètrica). És a partir del Romanticisme que a la lírica li atribuïm una dimensió
emocional.
 - Iambe. Gènere no gaire conegut, la percepció del qual ha canviat al llarg
de les èpoques. Utilitza una forma mètrica més propera a la prosòdia de
la llengua parlada (el iambe); es recita amb acompanyament de l’aulós
(flauta doble). A diferència de l’epopeia, els protagonistes de la qual són
personatges elevats (i.e.: herois i déus) d’un passat remot (Heroic Age),
els del iambe són sovint personatges reals del món contemporani i de
qualsevol condició. El iambe és la forma poètica del ψόγος (psógos) o
vituperi, i en conseqüència admet un llenguatge vulgar i inclús agressiu.
— Autors: Arquíloc de Paros, Semònides, Hipponax; àrea jònia.

En Arquíloc de Paros crida l’atenció l’ús del jo poètic en alguns dels seus
fragments. Tenim un fort jo poètic i una crítica/ contrast amb els valors homèrics
(“he perdut l’escut i m’és igual”). Alguns intel·lectuals connecten Aquíloc amb el
naixement del jo poètic.

Pel que respecte al iambe en forma de vituperi, trobem l’Epode de Colònia que
es presenta en forma de diàleg. Segons les bibliografies d’Arquíloc, la seva
promesa es va casar amb un altre i en l’Èpode de Colònia es realitza un atac cap
a ella, retractant-la com una dona sense cap tipus de moral, fins al punt que,
segon la llegenda, la porta al suïcidi. Per alguns autors, això no s’ha d’interpretar
de manera bibliogràfica, sinó que els personatges són de “catàleg”. Tot i així, es
va descobrir una inscripció d’una tomba a la ciutat d’Olicarpes, per la qual cosa,
la seva promesa sí va existir. Ens quedem, doncs, amb una teoria mixta, per la
qual aquestes composicions (1) formaven part d’una tradició estereotípica – la
persona a la qual atacaven no existia realment i (2) tot així no deixa de ser una
forma de vitupendi.

- Lírica. De λύρα (lyra), lira, instrument de corda que, primitivament, es

fabricava amb la closca d’una tortuga. No es recitava, sinó que es cantava.
Segons la interpretació, es pot dividir en:
o Monòdia: cant a una sola veu; estructures estròfiques més
senzilles, aptes per a ocasions privades. Monòdia eòlica: Safo i
Alceu; monòdia jònica: Anacreont.
o Lírica coral: cantat per un cor (que també dança): estructures
estròfiques més complexes, pensades per a ocasions públiques.
 Tradició de poesia elevada dòria: Alcman, Estesícor, Íbic,
Simònides, Píndar i Baquílides.
- Elegia. Utilitza una forma mètrica (el dístic elegíac) basada en
l’hexàmetre dactílic; es recita amb acompanyament d’aulós (flauta doble).
Al contrari del que ens suggereix el seu nom, la temàtica es caracteritza
per la varietat (política, moral, eròtico-amorosa, mitològica...). — Autors:
Cal·lí, Tirteu, Mimnerm, Soló, Teognis (els iambògrafs també van escriure
elegies); dialecte homèric-jònic.

2. L’incipient individualisme. La producció lírica es caracteritza per la irrupció

del jo poètic (inexistent a l’èpica). Però cal tenir en compte:

- El jo poètic pot pertànyer a un personatge convencional (existeix una

discussió sobre aquest punt, sobretot pel que fa a Aquíloc).
- En qualsevol cas, la individualitat, vista amb ulls grecs, no és subjectiva,
sinó que existeix en relació al seu entorn, polític i físic. Allò que l’individu-
poeta canta és allò susceptible de ser universal.

3. Poesia i ocasió. Tot i la existència de l’escriptura, aquestes obres són

pensades per ser interpretades en una ocasió concreta i per a un públic concret.
Tanmateix, donat el caràcter fragmentari de moltes de les peces, a vegades no
queda clara l’ocasió concreta per a la que van ser composades.

- Ocasió pública: festivals (iambe), algunes elegies (contio poètica,

autojustificació política), lírica coral (epinici, cant de victòria als vencedors
en jocs atlètics; ditirambe, cant en honor a Dionís; pean, cant en honor a
Apol·lo; encomi, elogi d’un personatge públic, etc.)
- Ocasió privada: banquet (συμπόσιον, symposion), que pot reunir
persones d’un grup socio-polític concret (p.e. la monòdia eòlica, o l’elegia
de Teognis).

Comentari Sobre Safo: comparació amb Sòcrates (Max. Tyr. 18.9) (trad.
Aurora Luque)

- Interessant perquè ens dona una idea de com es perceben les relacions
amoroses → relació subjugació
 Sócrates] reprocha a Jantipa que llore porque él va a morir; Safo también hace lo
mismo con su hija:

Pues lícito no es que en la casa de aquellas

que dan culto a las Musas

haya un canto de duelo.

No es cosa que a nosotras nos convenga.

En la comparació entre Safos i Sócrates, ens trobem en ambdós casos davant

un intel·lectual. Safos podia mostrar-se com intel·lectual en aquest grup de dones
que gaudien la lírica, sense parar-se a pensar que era una escola de preparació
per al matrimoni.

Comentari Lírica coral: Píndar (c. 518-438 a.C.), fr. 108 Campbell: fragment
d’un Encomi (trad. cast. J. L. Calvo Martínez).

- L’original segurament era el triple de llarg, però en conservem només una

estrofa
- Mostra moltes de les idees que tenien els antics sobre la bellesa i
l’enamorament: qui no queda captivat per la bellesa de Teoxè, té un cor
de pedra

Preciso fuera recoger a su debido tiempo

la wor de los amores, alma mía, en plena juventud.

Quien contempla los rayos de Teóxeno

que en sus ojos verberan

y no siente un oleaje de deseo, tiene su negro corazón

forjado de diamante o hierro,

a fuego helado; y alejado del honor de Afrodita,

la de inquietos párpados,

pasa trabajos de violencia por dinero,

o, sirviendo a la insolencia femenina, [punt de misogínia]

lleva arrastrando el alma todo el viaje.

En cambio yo, como cera de sagradas abejas,

me derrito por culpa de Afrodita, mordido [Afrodita com a deessa de l’amor]

por el calor del sol, cuando pongo mis ojos [desfent de la bellesa d’Afrodita]

en los tiernos miembros de los mozos en wor de juventud.

[idea del kairós: l’ésser humà té un breu moment de plenitud física i espiritual,
però aquest moment no es pot postergar. Els antics consideraven que la bellesa
exterior havia de concordar amb la bellesa interior, per això tenien un concepte
anomenat kalokagathia que es una paraula composta kalos (bell) i agathos (bo).
Sòcrates seria com la primera excepció: era una persona espiritualment potent,
la qual cosa contrastava amb el seu aspecte lleig. La bellesa antiga era molt
breu: una persona de 17 anys podia estar a la meitat de la seva vida. També
vèiem aquí un altre element important que té a veure amb l’impacte de
l’enamorament: eras (agent enamorat) i eromenas (figura passiva: amant). En
l’Antiguitat no existia distància d’edat entre l’edat adequada per tenir relacions
sexuals i la maduresa sexual]

En Ténedos, Persuación y Gracia

instalaron al hijo de Agesilao.

[Aquest Teoxè és fill de Agesilao, d’un polític important. Gracia es refereix a la

gràcia de l’aspecte i persuasió a la bona tècnica de la parla].

TEATRE GREC: TRAGÈDIA I COMÈDIA (LITERATURA GREGA DELS

PERÍODE ÀTIC (V-VI a.C)

És un gènere que sorgeix a l’època clàssica atenesa (V-IV a.C.) El període es

diu àtic perquè el centre de la cultura grega es Atenes. El marc històric d’aquest
període esta limitat per dos grans enfrontament bèl·lics (1) les Guerres Perses
o Mèdiques (el grup ètnic que governaven eren els menes) i (2) Guerra del
Peloponès (Atenes – Esparta). Estem en un moment de tensió entre les
oligarquies i les classes que s’han enriquint i volen participar més, la qual cosa
porta a tiranies. Les reformes legislatives i socials de Soló (594 a.C.) tracten de
donar solució a aquest problema, sense gaire èxit.
 - El 561 a.C. tenim la tirania tova de Pisístrat. Ens interessa pel suport al
culte d’Atena i de Dionís, gràcies al qual s’instaura el teatre. S’introdueix
la moneda i la Institució de les Panateses.
- El 546 – 10. a.C. Govern dels Pisistrátides. Al 514 a.C.: Harmodi i
Aristogitó (els Tiranicides) assassinen Hiparc, un dels Pisistràtides
- 508 a.C. Clístenes, pare de la democràcia Atenesa (ἰσονομία). Reforma
administrativa i substitució del patronímic pel demonímic; reorganització
de la Βουλή (bulé, assemblea o consell d’Atenes) i del sistema judicial.
Introducció de l’ostracisme.

Cal destacar un seguit de coses: (1) hi havia grups exclosos del govern (dones,
esclaus, estrangers), (2) el vot valia el mateix, (3) ostracisme → per vot popular,
algú podia ser fet fora de la ciutat (10 anys), (4) no hi havia separació de poders.
El cos de ciutadans d’Atenes era un cos bastant restringit, en canvi, a Roma un
llibert passa a portar els cognoms del seu amo i passa a ser ciutadà romà.

Món grec durant les Guerres Mèdiques. Els perses inicien una campanya de
conquistes de les costes jòniques. Els grecs s’alien i aconsegueixen detenir
l’avanç dels perses i mantenir-los fora de Grècia, al continent asiàtic. El 477 a.C
es funda la Lliga de Delos, que agrupa els aliats de Atenes. És un pacte d’unió
sobretot contra agressions externes. La victòria sobre els Perses va tenir com a
conseqüència un moment d’expansió cultural i econòmica d’Atenes sota el
govern de Pèricles.

Tot aquest projecte cultural es va finançar amb els diners de la Lliga de Delos i
va crear fortes tensions, conflicte intern que va ser aprofitat per Esparta 10 → La
Guerra del Peloponès. Atenes es derrotada: perd la seva hegemonia política,
però no cultural.

[continuar amb el Power Point]

El teatre grec del segle V a.C.

Aristòtil classifica els gèneres poètics a partir de la producció de la seva època,

la del teatre. És un període on la tragèdia havia quedat esgotada, ja no es

10Esparta era una ciutat culturalment molt conservadora, on encara les formes poètiques de l’edat arcaica
estaven vigents, i que no tenien una xarxa comercial com les que tenia Atenas.
produeixen més clàssics. La última cosa que esperava fer Aristòtil amb la seva
organització és una preceptiva, el seu interès és purament polític.

Distingeix, doncs, entre:

- Tragèdia: gènere dramàtic d’estil sublim, que fa μίμησις (mímesi) de

personatges “millors del comú”, és a dir, herois (del mite, ocasionalment
moderns, p.e.: cabdills militars) i déus.
- Comèdia: gènere dramàtic d’estil còmic, burlesc, participa dell ψόγος o
invectiva, que fa mimesi de personatges “per sota del” comú.

La tragèdia és un gènere atenès i la comèdia va existir en altres indrets fora de

Grècia.

TRAGÈDIA

¿Què s’han conservat de la tragèdia grega?

Una selecció dels tres grans poetes tràgics atenesos (cànon alexandrí): Èsquil
(7 tragèdies), Sòfocles (7 tragèdies), Eurípides (17 “tragèdies” i un drama satíric
—el cànon n’havia seleccionat 10, però se n’han conservat set més d’una altra
selecció).

- Èsquil: Els Perses, Els set contra Tebes, Les suplicants, Orestea (trilogia:
Agamèmnon, Les Coèfores, Les Eumènides), Prometeu encadenat.
- Sòfocles: Àjax, Les dones de Traquis, Antígona, Èdip rei, Electra, Filoctetes,
Èdip a Colonos
- Eurípides: Alcestis (tragicomèdia o drama romàntic), Medea, Els heràclides,
Hipòlit (i.e. Fedra), Andròmaca, Hècuba, Les suplicants, Electra, (La follia d’)
Heracles, Les troianes, Ifigènia a Tàuride, Ió, Helena, Les Fenícies, Orestes,
Les Bacants, Ifigènia a Àulida + un drama satíric: El cíclop + una tragèdia
d’autor desconegut atribuïda a Eurípides: Resos

Orígens de la tragèdia

Etimologia: de la unió de tragós (boc) i odé (“cant”). El nom ens remets als
orígens religiosos d’aquest cant, que s’interpretava amb màscares i amb vestits
de boc.
En l’antiguitat, va ser Aristòtil qui de manera més definida va tractar d’explicar
com es va originar la tragèdia. En la Poètica postula un origen a partir del
ditirambe cantat per un cor de sàtir i comptant amb un únic solista. És d’aquesta
manera que molts estudioses han tractar de demostrar un vincle de la tragèdia
amb el culte Dionís ja que 1) el ditirambe era una composició lírica en honor al
Déu Dionís i que habitualment formava part dels seus rituals, interpretada pel cor
2) les tragèdies sempre es van representar en el teatre de Dionís d’Atenes.

Wilamowitz, per la seva part, té la tesis de que la tragèdia seria una creació
formada a partir del cant dori i de la iambogràfia, per la qual cosa quedaria
explicat la diferencia entre la part coral i la part recital.

Altres estudiosos s’aparten de la tesis de Wilamowitz i decideixen buscar el seus

orígens en altres cultes: en primer lloc, el culte a la vegetació, l’anomenat com el
eniatos daimon (Miss Harrison) i, en segon lloc, el culte als morts/herois
(Ridgeway)

Altres aposten per situar els seus orígens en el ditirambe. H. Patzer, per exemple,
identifica a Arión de Metimna com aquell que va convertir el ditirambe de tema
heroic no mimètic en mimètic a partir dels cors dels sàtirics.

Per la seva banda, Del Grande nega que en el ditirambe dels sàtirs es pugui
trobar l’origen de la tragèdia, i busca en la independència del solista respecte del
cor la possible base para la formació de la tragèdia.

Finalment, Webster ens dirà: “L’evidència per la primitiva història de la tragèdia

es tan escassa que tot intent és insatisfactori”.

Les Grans Dionísies

Davant de tot, convé no perdre de vista un fet important: els autors dramàtics no
podien representar les seves obres quan ells volien, sinó que només els hi era
possible durant les festes en les que estaven previstes aquestes
representacions. Això ocorria a les Lenees, Dionísies rurals i les Grans Dionísies,
sent aquesta última les més importants de totes.

Pisístrat, tirà d’Atenes (VI a.C.) va ser responsable de

o Creació dels jocs panhel·lènics (566 a.C.)

 o Primer pas de la fixació del text d’Homer.
o Grans Dionísies (534 a.C): incloïen Recitacions d’Homer, i
concursos de comèdies, tragèdies i ditirambes.

Les festes tenien lloc a començament de primavera, a finals de març, quan el

mar era navegable i, per tant, els aliats i estrangers podien trobar-se en Atenes,
amb la qual cosa la festa cobrava major importància.

Aquestes celebracions duraven 9 dies, en els que es celebraven sacrificis

(moment en el que es menjava carn vermella), processons, i agones (concursos)
dels tres gèneres. Pel que fa als concursos, hi havia 3 dies reservats a la
competició de tragèdies: 3 autors, cada un presentava una trilogia i un drama
satíric. No era un literal qui componia, sinó un ciutadà d’Atenes. No es veien a sí
mateixos com a “poetes”.

Un col·legi designat expressament escollia als tres candidats; tal selecció

comportava la concessió d’un cor i la designació dels ciutadans rics als quals
se’ls encarregava la litúrgia (sufragi dels costos de representació). Els poetes,
normalment, havien de representar tres tragèdies i un drama satíric. El poeta
presentava la seva obra en forma de trilogia (tres peces relacionades entre sí)
que es completaven amb un drama satíric. El guanyador se’l coronava amb una
corona d’heura.

Rols com el de corega11 tenien un gran prestigi; era ell qui seleccionava els
cantors professionals que constituïen el cor i, alhora, els actors. El director
(didáskalos) era el mateix poeta, però podia comptar amb un ajudant que
s’encarrega d’aquestes funciones (hipodidáskalos)

Finançament: L’Assemblea es reunia i designava els ciutadans rics als quals

encarregava la litúrgia o contribució especial que consistia en encarregar-se de
sufragar els costos de representació (chorēgia).

Més endavant, quan la posada en escena es generalitzés obres de teatres, el

preu de l’entrada era sufragat per l’estat, que tenia establert un pressupost per a
això.

11 Era l’encarregat d’organitzar a les seves expenses el cor i els figurants de la representació
teatral. Una cosa així com un coreògraf.
El teatre un teatre provisional de fusta. Alguns elements a destacar:

- Skēnē (2 plantes):
o proskēnion¸que comptava amb una plataforma, el logeȋon, des d’on
parlaven els déus
▪ El proskēnion + la skēnē = teló de fons
o episkēnion (pis alt)
- Orchēstra

Característiques formals i evolució

La tendència general en l’evolució de la tragèdia es basa en:

- Disminució progressiva de la importància del cor en la trama (encara que

augmenti el nombre d’integrants). La trama individual adquireix més
importància i deixa d’ocupar espai en la tragèdia.
- TEPSIS: només un actor que dialoga amb el cor.
- ESQUIL: 12 coreutas
- SÓFOCLES: 15 coreutas*

Pel que fa a la vestimenta:

- QUÈRIL: innovació en màscares i vestimenta (permet una trama més

complexa, ja que li permet profunditzar amb l’element mimètic)
- FRÍNIC: introducció de màscares de personatges femenins.

Al llarg de l’evolució de la tragèdia, el número d’actors també es va modificar. Al

principi només era un12. Posteriorment:

o ÈSQUIL (525 – 456 a.C.): introducció d’un segon actor. Això multiplica
l’aparició de personatges.
o SOFÒCLES (496 – 406 a.C.): introducció d’un tercer actor i augment
(de 12 a 24) del nombre d’integrants del cor. Existència de personatges
muts (esclaus, per exemple).

12Cal assenyalar a més que els actors devien ser homes. L’ús de la màscara (prósōpon)
serviria a l’actor per representar diversos personatges, entre els que s’inclouen els femenins.
Encara que la ciutadania grega podia ser analfabeta, això no volia dir que no
estigués educada en la literatura oral. Tenim constància d’escridassades al
públic quan l’actor s’equivoca en la col·locació del accent.

Contingut

‒ El públic ja coneixia la història que anava a veure. No s’esperen moltes

innovacions a la trama; el públic apreciava d’una banda els elements que es
decidien donar rellevància de l’obra i, per altra banda, valora a més un
enfocament patriòtic. Tenim també un públic que potser està més interessant
en un nivell més superficial com pot ser el desenvolupament de la trama i un
altre tipus de públic més preocupada per l’enfocament filosòfic.
- Hi ha una primacia dels temes mitològics, especialment del cicle troià i
del cicle tebà. Ocasionalment, hi havia obres de temàtica històrica, de la qual
només se’n conserva una: Els perses d’Èsquil
- L’essencial: un cop que rep la figura heroica protagonista; com a
conseqüència d’una “falta” (ἁμαρτία/hamartía), que pot ser heretada, sovint
per ὕβρις (hybris, ‘desmesura’) o per l’enveja dels déus (φθόνος/phthonos)—
o bé perquè ha d’escollir entre dos extrems que comporten, tots dos una
conseqüència fatal (fatalisme; impotència, ἀμηχανία).
- N.B.: final tràgic no es produeix sempre (Eurípides)

Hi ha una evolució a la tragèdia. Estem en un moment en què es desenvolupa la

individualitat, el lloc que ocupa cada individualitat en el marc humà i en el marc
del món físic. Aquest interès no va associat a un descobriment immediat: no
comporta que es deixin de creure en déus o s’apaguin certs fatalismes, ja que
les forces de la natura continuen sent desconegudes. Aquest destí tant prefixat
deixa d’existir i, per tant, els déus tenen major capacitat per jugar amb la vida
dels homes. Els mites, doncs, van mudant per acomodar-se a aquests noves
idees. Apareixen nous conceptes amechania, que vol dir literalment impotència:
els déus ho poden tot i el ésser humà es feble davant la voluntat dels déus.
Aquests déus a més a més estar caracteritzats per passions humanes i una
d’elles és la enveja. El pitjor que li pot passar a un humà és que un déu li tingui
enveja. El fet d’alegrar-se massa i de promulgar que un és feliç, això ja pot causar
l’enveja dels déus. Aquest estat d’estar satisfet amb un mateix (koros) provoca
un estat anomenat hybris (supèrbia), però no ho hem d’associar a una actitud
desafiant. Això causa doncs la phtonos dels déus. L’antídot que es presenta a
les tragèdies és la sophrysine (sensatez).

L’acció comporta conseqüències perquè aquí és on neix el concepte de “culpa”:

un és responsable de les seves accions. Es desenvolupa també una dicotomia
entre la virtut personal i la culpa. La virtut s’aprèn, però la culpa es hereditària;
així s’expliquen aquestes sagues de tragèdies clàssiques perquè la taca de la
culpa va passant de generació rere generació.

Elements estructurals

• Una tragèdia es basa en la successió (de 3 a 5 cops) de:

• Ἐπεισόδιον (episodi): part parlada, en dialecte àtic i generalment

trímetres iàmbics, es fa servir el tipus d’estructura mètrica que té una
estructura més semblada a la prosòdia parlada. El cor pot intervenir
com a personatge addicional a través d’una persona: del corifeu. A
vegades parla directament, a vegades dialoga amb si mateix... Moltes
vegades expressa la idea o sentiment popular.
o Πρόλογος (pròleg): discurs previ d’un personatge o escena
prèvia; s’hi anuncia la trama. Exemple: text 30 (pag. 35): Èsquil,
Agamènon. El pròleg correspon al personatge del guaita, qui
vigila el palau. És un dels personatges secundaris millor traçats.
o Ἀγῶν (agōn): combat dialèctic entre el protagonista i un
antagonista, sovint en forma d’esticomítia (diàleg: un vers per
personatge).
o Deus ex machina: el final de la trama es resol per la intervenció
d’un déu. Aquest apareixia a la part superior de l’escena, per
mitjà d’una grua.
• Στάσιμον (estásimon): part coral [entrada del cor], en dòric i amb la
mètrica de la lírica coral. Surt poc a poc mentre comença la música,
efectua un moviment de dansa i es situa en la seva posició. Tracta
aspectes importants per entendre moments factuals de la tragèdia, per
exemple, narrar la presa de Troia i altres vegades reflexionen sobre
 les accions que s’estan cometent. És la part més difícil d’adaptar en
els temps moderns perquè pot veure’s com una espècie de “tall”.
o Πάροδος (Párodos): primera aparició del cor, mentre es situa
al sou lloc a l’orchestra.
o Ἔξοδος (Éxodos): sortida final (parlada o cantada)

La tragèdia es va intercalant entre parts parlades i parts cantades. En les

tragèdies succeeixen actes violents, però aquests per convenció no es
representen en escena. L’habitual és que un personatge o el cor expliqui un fet
violent: com quan hi ha un crit, com és el cas d’Agamenon.

Amb el temps, l’estructura de la tragèdia es va fent més flexible: els personatges

poden interpretar un cant monòdic, el cor intervenir enmig d’una escena, diàlegs
de personatges amb el cor (diàleg d’Electra amb el corifeu, text. 31):

• Complementació o substitució del stásimon per un diàleg entre un

personatge i el cor, en forma de κῶμος (kōmos) o lamentació.
• Μονῳδία (monòdia): cants solistes d’un personatge.

Adaptació de la matèria mítica al context democràtic de l’Atenes del s. V

a.C.

- L’Orestea d’Èsquil. Una sèrie d’assassinats familiars originats pel sacrifici

d’Ifigènia (filla d’Agamèmnon i Clitemnestra) i altres esdeveniments encara
anteriors (culpa hereditària):
o Agamèmnon: mort del protagonista, en tornar de Troia, a mans de
l’amant de Clitemnestra, Egist. La seva hybris es haver participat en la
Guerra de Troia. Hi ha un element simbòlic i és quan Agamèmnon baixa
del carro, i Climestreta posa un tapís dedicat a les cerimònies religioses.
Ell es nega ja que pot ser interpretat com un insult al déus, però al final
acaba cedint.
o Les coèfores (“portadores de libacions”): venjança d’Electra i Orestes,
fills d’Agamèmnon i Clitemnestra; Orestes mata a la seva mare
Clitemnestra i a l’amant Egist.
o Eumènides. Representen la tentativa de resolució d’aquest conflicte des
del punt de vista del context democràtic d’Atenes. Les Erínies
persegueixen Orestes, i ni el déu Apolo pot lliurar-lo d’elles. Orestes fuig
 a Atenes, per sometre’s al judici d’Atenea. Institució de l’Aeròpag13 a
instàncies de la deessa, que jutja el crim d’Orestes. Las Erínies passen a
ser les Eumènides (les que vetllen pel cumpliment de la justicia)
- Cicle d’Èdip i Antígona, de Sòfocles: conflicte entre les lleis naturals i les lleis
de la ciutat.
- Les Troianes i altres tragèdies “bèl·liques”: efectes i possibles
conseqüències de la Guerra del Peloponés a Atenes.
- La diferència d’edat entre Sofòcles i Eurípides es important a nivell qualitatiu:
Influència, sobretot a Eurípides, de la sofística i del qüestionament dels valors
tradicionals (cf. debat Hècuba - Helena a les Troianes, basat en l’Elogi
d’Helena del sofista Gòrgies). A Eurípides se’l pot considerar com a poeta, ja
que s’apropa a la idea de creador que tenim avui en dia. A vegades s’ha dit
que és el poeta més tràgic perquè és el que millor mostra la tortura interna
dels personatges i el menys tràgic perquè les seves tragèdies acaben de la
manera menys ortodoxa. A més, és un dels autors tràgics que més interès
mostra per la psicologia femenina i qui millor els construeix. Moltes vegades
les mostra com a víctimes: les decisions les prenen els homes i elles només
han d’assumir les conseqüències d’unes accions que no són directament
responsables. A més, també l’interessen les heroïnes joves.
- Les Bacants, sobre la introducció de religions i cultes orientals

DRAMA SATÍRIC

Tancava la trilogia que presentava cada poeta tràgic; només se’n conserva El
cíclop d’Eurípides.

- Format per un cor de sàtirs.

- Personatges heroics (els mateixos que a la tragèdia), però tractament poc
heroic de la trama

COMÈDIA GREGA

Què conservem

- Comèdia Antiga (Atenes s. V-IV a.C)

13Funciona com una institució democràtica capaç d’aturar els mals derivats d’aquesta culpa
hereditària
El cànon dels alexandrins consistia en tres autors: Cratí, Èupolis i Aristòfanes:
només ens han pervingut 11 comèdies del darrer.

o Aristòfanes: Els acarnesos, Els cavallers, Els núvols, Les vespes, La

Pau, Els ocells, Les tesmofòries, Lisístrata, Les granostes, Les dones
a l’assemblea, Plutó (La Riquesa)
- Comèdia Mitjana (Atenes, s. IV a.C.): És la que menys coneixem, perquè
desprès de la Guerra del Peloponès, Esparta va instaurar un nou govern i la
llibertat de paraula es va acabar. En conseqüència, es produeix una
desaparició de personatges “reals” a favor de personatges-tipus; paròdia del
mite(cf. Plutó d’Aristòfanes).
- Comèdia Nova (s. IV-III a.C., època hel·lenística). És la que va mantenir el
seu èxit i es va continuar reproduint durant l’època hel·lenística. Han sigut
molt influents en el teatre europeu. Els tres autors més importants foren Dífil,
Filemó i Menandre. Tot i que les seves obres es van perdre, la comèdia
europea posterior segueix aquest model a través dels imitadors romans
(Terenci i Plaute). Tanmateix, també les hem conservat gràcies a les troballes
en papers egipcis, les quals han restituït abundants fragments de Menandre,
fins i tot una comèdia completa. La Comèdia Nova utilitzava un llenguatge
vulgar i solien tractar temes polítics.

Orígens de la comèdia

Κωμῳδία (Comoedia) – Etimologia:

- κῶμος (cṓmos): la processó fàl·lica de seguidors ebris en honor del déu

Dionís. Existeixen representacions en ceràmica: els celebrants porten
màscares i van vestits de feres, amb fal·lus sobredimensionats. (Els títols de
les comèdies es refereixen sovint a l’animal” del cor).
- ῳδή (ōdḗ): “cant”
- La introducció del gènere teatral als festivals de Dionís (les Grans Dionísies
i, a partir del 440 a.C., les Lenees) i l’evolució posterior és paral·lela a la de
la tragèdia.
o La competició durava un dia; competien cinc poetes, cada un amb una
comèdia.
 o Les característiques formals de les comèdies es van perfilar
progressivament amb la introducció de dos actors i la disminució
progressiva del cor.

Característiques formals

CONTINGUT

L’oposició epopeia – iambe és similar a la que s’estableix entre tragèdia i

comèdia:

‒ En comptes de temes mítics, el present de la polis. Els personatges són

ciutadans atenesos i, fins i tot, personatges coneguts.
‒ Elements fantàstics, sobretot al cor. També hi ha elements fantàstics al
cor. En La pau d’Aristòfanes hi ha una escena en la qual el protagonista
dona de menjar a un escarabat gegant.
‒ Varietat temàtica (inventiva a la trama): utopia14, paròdia del mite15, crítica
literària i filosòfica16, qualsevol cosa del dia a dia d’Atenes.
‒ Sense tabús, el poeta fa ús de la παρρησία (parrhēsía: llibertat de paraula,
característic del règim democràtica atenès), característica del règim
democràtic atenès: fins i tot se’n pot fer befa dels déus.
‒ Es important assenyalar allò que la comèdia grega antiga no és. En la
comèdia àtica es concep la crítica als governants. La comèdia es pot
caracteritzar com una manera d’advertir sobre les injustícies que
s’estaven succeint (Sòcrates i la seva mort). Per això, no és tan
carnavalesc com algú podria pensar. És una característica de la Comèdia
Antiga, però no la Mitjana ni la Nova.

Característiques formals: estructura

L’estructura, al contrari que el contingut, sí que és més fixa i repetitiva.

‒ Pròleg. Diàleg (absurd, moltes vegades) entre personatges. En aquesta

mateixa escena o la següent, el protagonista presenta un pla per

14 Les comèdies que es van escriure d’Aristòfanes es van escriure durant la Guerra de Peloponès,
en un context dur, i per tant persistia molt aquest desig utòpic de l’estabilitat, l’abundància, i la
pau.
15 Els núvols
16 Les Granotes
 solucionar un problema. En Lísistrata el pla de les dones es no tenir sexe
amb els seus marits. Es posa el centre en l’ocupació del tresor de la ciutat
per tal que no puguin utilitzar-ho per a les guerres.
‒ Primera aparició del cor, que sol expressar si es mostra favorable o no
al pla anunciat. En el cas de la Lísistrata, hi ha dos semi-cors: un de dones
velles i un altre d’homes. Les dones aproven el pla, mentre que els homes
no.
‒ Ἀγῶν: agōn (un o diversos), un personatge “aixafaguitarres”, es mostra
contrari al pla del protagonista; normalment és vençut en un combat
dialèctic pel protagonista. Combat dialèctic entre Lisístrata i el magistrat.
‒ Molts cops, el protagonista aconsegueix resoldre positivament el pla tot
just a la meitat de la comèdia, i és llavors quan, a vegades, una sèrie de
personatges més o menys paràsits o contrari volen participar del seu èxit
i per tant aprofitar-se’n d’allò que ha aconseguit el protagonista.
o El cor ja no té cap paper dramàtic, és limita a interpretar breus cants
entre les diverses escenes.
‒ Fi de comèdia en una gran festa o banquet. En aquestes escenes li son
presentades joves, donzelles o noiets vestits de figures al·legòriques com
la Collita, Reconciliació o Reina.

El cor de la comèdia té una estructura basada en 4 elements, dos cantats i dos

recitats:

1. Oda (cantada) del cor

2. Epirrhema: part parlada d’un adversari
3. Antoda (cantada), como 1.
4. Antepirrhema: part parlada d’un altre adversari contra 2 (que és vençut).

Paràbasi: element característic de la Comèdia Antiga: els personatges

abandonen l’escena i el cor parla al públic en nom del poeta, normalment atacant
els rivals del concurs. Fa servir una forma mètrica específica i després es reprèn
de nou.

Lisístrata

Lisístrata es presenta l’any 411 a.C en un moment important de la Guerra del

Peloponès. L’Assemblea havia aprovat una proposta de Alcíbiades de dur a
terme una exploració naval a Siracusa (tendència imperialista d’Atenes
d0impedir que Esparta els prengués com aliats) posant tot el seu poder polític
però es va produir una derrota completa i sense pal·liatius. El 413 a.C es va
processar Alcibíades per impietat, perquè havia fet paròdia dels misteris
d’Eleusis (santuari de Demèter), la qual cosa estava prohibida. Arrel d’això, totes
les ciutats jònies es van passar a la Lliga del Peloponès i Alcibíades va intentar
canviar de bàndol.

És una comèdia de dones i es situen a les ciutats i no hi ha cap moment de

nostàlgia per la vida urbana, a diferència de les comèdies ateneses.

Agon entre Lisistrata i magistrat

v. 614 cor paràbic → els homes defensen que les dones s’han aliat amb un tirà

Més endavant, les dones velles (ermes) es dirigeixen al públic i s’inventen els
noms de càrrecs polítics femenins i es fa un tribut als fills que moren a la guerra.

S’ha debatut molt sobre quina es la profunditat política d’aquesta obra. Però hem
d’entendre que la influència política d’aquesta era imitable, és a dir, forma part
de les convencions del gènere teatral.

PERÍODE HEL·LENÍSTIC

En l’època que se succeeix després de la Guerra del Peloponès i les conquestes

d’Alexandre el Gran, la producció literària principal és en prosa i és una producció
recent. La literatura en prosa de la Grècia clàssica grega se centra en tres grans
gèneres: la historiografia, l’oratòria i la discursiva.

La historiografia té com a objectiu testificar allò que s’ha vist, es necessita de

testimonis. Des d’un principi, la historiografia es dedica a esdeveniments
testimonis, tot i que els historiadors s’ocupin del passat per posar en qüestió el
que la història ens ha donat a través de la poesia èpica. El primer historiador
important va ser Heròdot i va escriure encara en el dialecte joni i la seva obra se
centra en la guerra dels grecs contra els perses. Tot i així, la primera part recullen
moltes llegendes i es poden llegir com un antecedent llunya de Les Mil i una nits.
Es un dels llibres més antics que conté un tractat sobre la cultura egípcia. Però
com a veritable historiador, que té un pensament política i deixa de banda les
llegendes, només podem parlar de Túcides. La historiografia té molts elements
purament narratius i de fet és un gènere que ha influït molt com a font de trama
per obres de ficció i drama. Una de les coses que més en criden l’atenció és la
introducció dels discursos per part del personatge, l’objectiu del qual és explicar
el pensament d’aquest personatge polític. Aquests discursos podien utilitzar-se
com a model per les classes de retòrica. Un tercer historiador important es
Xerofon i es un contemporani de Plató i Aristofanes. Políticament era un escriptor
polític atenès, afí al món persa i espartà. Era un admirador de la cultura
espartana i de la monarquia perses.

En l’ambient d’ebullició de l’Atenes del s. V molts mestres de la paraula van a

trobar el lloc ideal perquè l’art de la paraula era necessària en la carrera política
en la democràcia. Fins i tot, en el sistema judicial era l’acusat qui s’havia de
defensar a si mateix. Aquells professors cobraven per les seves classes. En
aquell moment, semblava com un tipo de perversió. Aquí comença aquesta
animadversió entre filòsofs i sofistes, ja que mentre els primers estaven
preocupats per la cerca de la veritat, els segons es preocupaven molt més per
ensenyar les tècniques oratòries imprescindibles per poder fer valdre un
argument. Més enllà dels sofistes, els alexandrins van establir un cànon de 10
oradors i aquestes obres es van convertir en la base de la gramàtica grega.

De tots aquests oradors àtics mereix una menció especial Isòcrates, que més
que orador, va ser iogògraf (escriptor de discursos) i es va centrar en la
epidíctica, un tipus de discurs públic de lluïment, que res té a veure amb els
discursos de l’assemblea o judicials. Desenvolupa dues idees important per la
historiografia posterior: 1) la idea de què és ser grec, associada a la paideia: és
grec aquell que ha sigut educat com un grec. És el desenvolupament de la cultura
hel·lenística posterior; 2) intent de resoldre el conflicte entre l’antonímia del
model educatiu que proposaven els sofistes i els filòsofs. Com a conseqüència
de l’assassinat de Sòcrates, Plató no veia l’oració com un element integral de la
educació grega, a diferència dels sofistes. Per Isòcrates, l’educació no podia
basar-se només en les tècniques oratòries dels sofistes, sinó que proposa és
una educació amb contingut i desenvoluparà posteriorment l’educació
enciclopèdia.
Els presocràtics utilitzaven la poesia i prosa, però la Grècia clàssica és
preponderant la prosa. El gènere més comú són els diàlegs socràtics, formen
part d'un gènere en prosa literària desenvolupat a l'Antiga Grècia a finals del
segle IV a. C. i que van ser preservats en els diàlegs platònics i l'obra socràtica
de Xenofont - tant dramàtica com narrativa - en les quals els personatges
discuteixen problemes morals i filosòfics per il·lustrar el mètode socràtic. La
filosofia era considera una pràctica de vida molt important. Hi havia també els
tipus d’escrits esotèrics, pensats pels integrants d’aquest grup. Els que nosaltres
hem conservat d’Aristòtil eren escrits interns del Liceu, fet d’apunts dels seus
alumnes. Aristòtil va ser cridats pel rei de Macedònia Filip II per educar el seu fill
Alexandre. Demòstetes el més gran orador representava la política de la polis,
però no l’escullen a ell, sinó a algú que té una filosofia més oberta cap altres
àmbits de coneixement.

La confluència d’aquests elements va resultar en un personatge polític amb un

ideal grec molt allunyat de la polis grega tradicional. Alexandre un cop va
assegurar el seu poder sobre Grècia, va iniciar una conquesta cap l’Orient, amb
l’objectiu de venjar els grecs després de les invasions perses. Va conquerir tota
Àsia Menor, el Llevant i després Mesopotàmia, arribant fins al Indus, en un
moment on la religió tradicional, l’hinduisme, es veia desplaçada pel budisme. En
la seva política de conquesta, la idea no era substituir la classe governadora,
sinó crear una cosa nova a partir de la unió matrimonial entre les elits gregues i
locals. Durant tot aquest viatge de conquesta, va fundar moltes ciutats importants
anomenades Alexandria i les van convertir en centres de la cultura grega. Durant
els estatges finals del seu final, va patir molts intents de pillatge per part dels
seus soldats que volien retornar a casa, però Alexandre no va retornar a
Macedònia, ja que va morir a Babilònia. Quan va morir, els seus soldats no van
respectar la línia hereditària, i van decidir repartir-se els diferents territoris.
Aquesta part del món va a passar a estar governada per una elit fortament
hel·lenitzada.

Quan parlem d’aquesta època, parlem d’època hel·lenística, una creació que ve
donada per l’historiador Droy Jen. La cultura grega deixa de ser la cultura grega
local d’unes ciutats concretes i passa a ser la cultura d’aquests grans imperis. El
període hel·lenístic el podem situar entre la mort d’Alexandre el Gran fins la
conquesta de Roma d’Egipci, tres segles de cultura hel·lenística. Els romans mai
van imposar el llatí a aquesta part de l’Imperi perquè la llengua en aquesta part
de l’Imperi estava molt més desenvolupada. Així, l’hel·lenisme ampliat arribaria
fins el regne d’Adrià.

Dins del període hel·lenístic, podem establir tres moments importants:

- Segle II. 323 – 188 a.C. Període més àlgid culturalment del període
hel·lenístic. Els regnes queden fixats en les seves fronteres. De l’univers que
va sortir de les conquestes d’Alexandre destaquen tres: Egipte, regit pels
ptolomeus, ja que un dels general d’Alexandre es deia Ptolomeu. Un
esdeveniment important en Egipci, que va establir la seva capital en
Alexandria, va ser la fundació del Musaeum, com un centre d’estudis
avançats. La joia de la corona d’aquest centre era la biblioteca d’Alexandria.
Aquí va néixer la disciplina filològica i la crítica literària, derivades de l’activitat
de còpia i comentaris dels textos antics que s’intentaven preservar. Els diners
proveïen dels mecenes. Els ptolomeus era una dinastia de cultura grega, però
van adoptar els vestits i formes de fer egipcis.
- Àsia, part més extensa del territori, primer conquerida per i després per
Seleucida. Aquesta cultura es diferenciava de l’anterior perquè les elits van
mantenir més el caràcter de la cultura persa.
- Macedònia. Hi havia aquestes ciutats que mai van a entrar a formar part
nominalment de l’Imperi macedònia, però que formaven aliances.

Atenes a partir d’aquest moment va decaure la seva importància política, front

Alexandria, que es converteix en el principal centre cultural grec. Però Atenes va
mantenir la seva importància com a centre de la filosofia, amb dos grans escoles:
La Stoà i l’hort d’Epicur.

Quan Roma venç Cartago, és que es comença a sentir la seva supremacia.

Aquests regnes antics es van anar convertir en províncies de Roma. En aquest
context, pren importància la ciutat de Pèrgam, per la influència que exercia en el
flux comercial: era un gran mercat d’esclau. En Pèrgam, s’inventa el pergamí
com a conseqüència del conflicte pel monopoli egipci de la planta del papir.
Egipte prohibeix la venta de papir a Pèrgam i, en aquest context, Pèrgam crea el
context. El pergamí és un suport molt més resistent, en contraposició amb el
papir.

27/1017

El període més important d’Alexandria va ser al s. III, ja que va funcionar com a

ciutat d’atracció de molts intel·lectuals. Això afecta molt al món literari i filològic i
alhora al món filosòfic, amb l’aparició de noves escoles, com la de Filemó.

El concepte de paideia grega adquireix un concepte cabdal. Com deia Teòcrates,

és grec tot aquell que adquireix una cultura grega. En aquest moment, la idea de
Teòcrates pren major importància i la majoria d’autors grecs resulten ser de molts
llocs diferents. La Grècia s’imposa com a cultura dominant de la Ecumenen.
Totes aquestes ciutats importants eren una rèplica: hi ha una sèrie d’elements
que s’intenten repetir. Moltes ciutats de nova planta segueixen el urbanisme grec.
Molta de la població rural d’aquests regnes va mantenir la seva cultura, tot i així
van haver-hi casos de rebel·lió contra aquesta cultura, com és el cas de la cultura
jueva. Hi ha una part de jueus hel·lenitzats i en l’altre extrem hi havia grups
partidàriament contraris que arribaven a dur accions violents contra grecs i
romans.

Per altra banda, també s’instaura un cànon literari grec. En aquella època no
tenia la importància que tenia abans per dos raons: 1) La tecnologia de
conservació era més rudimentària. Era important establir una llista de clàssics de
llegir perquè el material podia fer-se malbé i 2) l’educació estava basada en el
comentari gramatical i estilístic dels textos. Era necessari imitar la forma
lingüística d’aquests textos per aprendre a parlar a les assemblees. Ningú ara
sent com a necessari imitar un to determinat al parlar.

Les característiques generals de la cultura també s’apliquen a la literatura.

Comencen a aparèixer formes artístiques produïdes per a grans masses de la
població. Cal matisar-lo. És cert que la gran part de la cultura estava destinada

17 Harold Bloom: Cànon occidental: Helenistic ruins

a la població grega, però només per una part determinada de la polis. En les arts
plàstiques trobem reproduccions d’estàtues i morals, moltes de les quals no són
originals, sinó que reprodueixen un original antic. Això indica que hi havia un
sistema de producció d’aquest tipus de còpies que després s’utilitzaven per
guarir les propietats privades. Com a conseqüència del èxit del teatre, es van
modificar els espectacles de tipus musical-dramàtic*. El que més es
representava és tragèdies gregues, i es deixaven de banda aquells autors més
antics. Euròpides era un del text més estimats, ja que al ser més modern
representava millor la mentalitat i sensibilitat de l’època. També es va fer comú
la posada en escena de la comèdia nova (no aristofànica). La poesia es concep
com a producte de la escriptura, no de la representació. Hi ha nous interessos,
com l’interès per allò exòtic, dels elements orientals. També és característica
l’explotació del pathos, la sentimentalitat. Buscar tocar el sentiment del lector. No
es que sigui un element absent en la literatura anterior, però només està present
en uns marcs concrets. En aquesta època els gèneres majors introdueixen més
aquest element*. Apareixen també temes escapistes: el marc polític és un estat
territorial i l’individu és un més sense capacitat d’actuar que està exposat als
embats de la fortuna (deessa grega que pren importància). Augmenten en
importància les religions que es preocupen per la salvació de l’ànima individual
o també les escoles filosòfiques s’interessen per l’esser humà en tant que esser
individual (escola epicúria). A més, hi ha personatges més marginalitzades en el
períodes anteriors que prenen més rellevància: com les dones, la infància...
Tenim representació de personatges molt humils i escenes quotidianes. Trobem
representacions de personatges més aviat humils, sense deixar d’estar
representats amb gèneres baixos, però la seva representació no es burlesca,
sinó amb certa dignitat.

Evolució de les formes literàries

1. Teatre

1.1. Comèdia

La comèdia grega té tres fases: (1) Antiga, (2) Mitjana i (3) Comèdia Nova. La
característica nova és que prescindeix totalment de l’atac polític i del element
fantàstic i es caracteritza per una representació més naturalista dels
personatges. Es basen més en personatges tipus. Màscares. El físic va associat
a un caràcter determinat. Teofrast va escriure un petit opuscle sobre els
caràcters: una descripció dels diferents tipus de personatges que hi ha. Aquestes
descripcions coincideixen moltes vegades amb els personatges que es
representen en aquestes comèdies. Pren importància la pintura psicològica dels
personatges. Menandra o la vida. Hi havia novel·les d’amor que habitualment
acabaven bé. Cal destacar que tot i ser el gènere més popular va ser un gènere
que es va perdre, però si es van conservar les comèdia d’Aristòfanes. Les
comèdies d’Aristòfanes pel contingut semblen menys adients per l’educació i
imitació que no pas la comèdia nova. Això està relacionat amb la moda que es
va introduir a partir del s. I a.C: neoaticisme (escriure artificialment en la forma
grega del segle antic). Tot i que pel contigut Aristòfanes era poc apte, per l’ús de
la llengua era considerat un model lingüístic.

Van existir altres gèneres: com breus escenes curtes atribuïdes a un tal Herodes,
que prenen el nom de miniambes, amb personatges del dia a dia quotidià,
especialment dones. El més famós és el número VI. La tragèdia, tot i no ser un
gènere productiu, hi van haver-hi autors que si en van escriure. Hi destaca una
obra anomenada Cassandra (??), un monòleg dramàtic. Pren importància la
fama dels actors virtuosos que reciten escenes famoses d’Euripides. Aquesta
obra s’adiu a la idea de virtuosisme per part dels autors. Tenim altra obra d’un
autor jueu anomenada Èxode, d’Esequiel.

2. Poesia

La poesia d’aquesta època va tenir un gran representant anomenat Cal·límas.

Moltes de les seves obres s’han perdut i només hem conservat dues. També
s’han conservat els seus himnes. Les seves obres importants i que van influir en
la poesia hel·lenística s’han perdut: ( )

Va formular els que havien de ser els nous principis de la poètica d’aquest
moment: (1) Un gran llibre es un gran mal. Apunta als poetes imitadors homèrics
que fan obres més mals. Els poetes s’han de concentrar en obres més petites,
ja que cal aplicar una extrema i exquisida cura per la forma, en llatí labor limae,
cosa que si l’obra és molt llarga, no es pot aplicar; (2) poeta i alhora criticós. El
poeta es també crític literari. El mitjà poètic s’utilitza per teoritzar com ha de ser
la poesia. Si miren en èpoques anteriors, vèiem com es lloa la figura del poeta,
però no teoritzen sobre com ha de ser la poesia.

2.1. Èpica

No deixa de ser el gènere principal de la poesia, per sobre de la tragèdia. Neix

en un context d’oralitat però en l’hel·lenisme es perd. Segueix tres línies
possibles d’evolució: 1) epopeia de tema històric; sabem que el tema preferit
d’Alexandre era la Ilíada, ell volia ser com un nou Aquil·les. Referint-se als
poemes èpics dirà: “Preferia ser el tercites de la Ilíada, que no pas els
personatges principals de l’èpica”; 2) epopeia mitològica: poema èpic que gira
entorn el mite. El tractament del mite no sorgeix la ideologia heroica de l’èpica,
és a dir, de la Ilíada i l’Odissea. L’exotisme fa primer uns mites sobre altres. Hi
ha un tractament antiheroi d’aquesta matèria per introduir l’erotisme. En
Argonàutiques (text 7) d’Apol·loni de Rodes, l’heroi sembla que es deixi emportar
pels esdeveniment i per triomfar en la seva gesta principal si no és perquè Medea
l’ajuda. (3) Epil·li: un poema èpic, en hexàmetres naturalment, de tema mític,
però menys llarg que els grans poemes èpics, i freqüentment de tema amorós.

Hi altres gèneres nous com la poesia bucòlica, creada per Teòcrit de Siracus, el
seu conjunt d’obres rep el nom dels Il·lidis. Es un diminutiu d’Il·lis, i vol dir “petits
quadres”. Les escenes estan ambientades en un paisatges pastoral, molt més
idíl·lic que els passejos. És una bombolla, un món apartat de la vida humana i la
història. La geografia simbòlica es Arcàdia. Alguns també són de temàtica
urbana, com per exemple, uns dels il·lidis que mostren a dues amigues que
assisteixen juntes a un festival. Text 37: lamentació del ciclop, pertanyent a un
fragment èpic de Teòcrit. Aquesta poesia va ser imitada per Virgili, Ovidi ...

També adquireixen importància els epigrames. Es convertiran en la forma de la

lírica grega a partir d’aquest moment. Els epigrames eren escrits a tombes,
primer es va recuperar els lírics i després es van començar a produir
separadament. Es va anar fent antologies d’epigrames i la que es va fer a l’època
bizantina és el que s’ha conservat. P. 24

24. Selecció d’epigrames de l’Antologia Grega (trad. cast. M. Fernández-

Galiano)
(α) Cal·límac (AP XII 43): poètica alexandrina

‒ Cants dels cicles → Odissea, Il·líada ..., coneguts per tothom

‒ “Y tampoco me gusta la senda que a muchos acá y conducte”: No li
agraden els camins que estan trillats, més tradicionals. Una cosa selecta
que només està a l’abast d’un públic més selecte. Això també s’aplica al
amant.
‒ No bebo en la fuente: Tothom en beu de la font
‒ Ens interessa l’imaginari literari que utilitza per fer lligar-ho amb l’amant.

δ) Leònides (AP VI 4): epigrama votiu

‒ Són una espècie de recreacions, un exercici literari per recrear objectes.

‒ Aprofita un personatge tan mundà com es el pescador per introduir
objectes de pesca.
‒ Allò esperable hagués sigut entregar les eines al fill, no al déu perquè es
tracta d’una feina humil.
‒ Nasa: utilitza un epítet per referir-se als pescadors
‒ Trident: eina que un déu va inventar i a partir d’aquí regalar als pescadors.
o Idea tradicional que es tenia a l’Antiguitat. Els grans invents de la
humanitat havien estat producte d’una acció benefactora dels déus
envers els homes. És gràcies a la deessa Atenea que tenim
oliveres per fer oli.
o Respon a la idea tradicional segons la qual la raça humana abans
era millor i ha anat degradant: abans tenien molta més relació entre
ambdós.
o Leònides era seguidor de la filosofia dels cínics: es troben contra
les convencions socials. Carlos Garcial Dual, La secta del perro.

(ε) Leònides (AP VII 455): epitafi d’una vella beguda

- Epitafis: destinats a un difunt

- Poema burlesc → evoca la vella molt amiga de beure, és un personatge
habitual de la Comèdia Nova i un tema de l’escultura hel·lenística.

η) Meleagre (AP V 8): promeses trencades d’enamorats

 ‒ El poema està en boca d’una noia que espera en casa dels pares al seu
amant
‒ Poemes escrits en l’aigua: promeses que no duren. Tema dels poemes
de Càtul. Això després mutarà en l’elegia eròtica romana.

La característica del epigrama és la varietat temàtica.

HISTÒRIA DE ROMA

És un poble que al principi no era més que un poble situat a la regió del Laci i
que posteriorment es va anant expandint. La producció cultural del llatí té menys
abast que la producció en grec, perquè continua sent la llengua predominant i la
importància com a llengua franca. Es reconeix la superioritat de la literatura grega
sobre la llatina i s’adopta la cultura, la qual cosa resulta sorprenent que siguin els
vencedors els que assimilin la cultura del que posteriorment passaran a ser
províncies de l’Imperi Romà: “Graecia capta ferum victorem cepit”. Políticament
va ser captada, però culturalment va ser Grècia qui va conquerir a Roma. Amb
l’entrada de l’Imperi Romà, el món hel·lenístic culturalment no va patir grans
canvis.

El món romà sol dividir-se en tres fases segons les formes polítiques que va
adoptar Roma:

- Monarquia (753 – 509 a.C). Monarques escollits pel Senat. Des del punt de
vista llegendari, els primers 4 reis són una combinació de sabins i llatins.
Altres 3 reis van ser etruscos. Violació de Lucrecia: caiguda de la monarquia
romana.
- República (509 – 27 a.C).
o Època de la república primerenca (509 – 264 a.C). Magistratura amb
limitació temporal i compartida (2 cossos). Es va configurar un element
important de la ideologia política romana: la precaució contra l’afectatio
regni. La intenció d’aquells de convertir-se en monarques; les normes
tenien el principal objectiu d’evitar que ningú pogués poder fer-se amb
el poder i convertir-se amb rei. Per a situacions d’emergència sí que
es podia anomenar a algú “dictator”, però era una limitació de caràcter
militar → César.
 o Època de la republicana mitjana (264-78 a.C.). Conflicte amb l’altra
gran potència del Mediterrani: els cartaginesos. Expansió territorial
que debilita la idea de l’afectatio regni. Moltes famílies van començar
a voler fer-se amb el poder, com els escipions.
o Època república tardana (78-27 a.C.). Es produeixen dues guerres
civils internes. Primacia de Pompeu (78-62), Cèsar (60-44) i August
i Marc Antoni (44-27 a.C.)
- Imperi (27 a.C.- 476 d.C.). El període de l’Estat s’engreixa molt, causa
principal de la caiguda de l’Imperi romà d’Occident.

Segons la literatura romana, ho podem dividir en:

- Roma primitiva (752 – 241 a.C.). No hi ha una literatura formada. La literatura

romana té una data d’inici: 241 a.C. Data final de les Guerres Púdiques. Els
romans van demanar a Livi Andronic se li encarrega que posi en escena una
obra de teatre com les gregues, però en llatí. També se li encarrega fer una
oda per festejar la victòria. El seu nom ens indica que era un esclau anomenat
Andronic i que va ser alliberat i llavors pren el nom de la família de la que era
esclau. Era un esclau format i molt valorat econòmicament, segurament
servia per ser preceptor pels fills de la classe alta. El ser alliberat comporta el
gran desavantatge d’haver de buscar-se la vida, i segurament va acabar sent
professor de gramaticus de llatí. Per tenir un llibre de referència per fer les
classes tradueix l’Odissea a llatí. La poesia era una àrea reservada als
estrangers, i estava molt mal vist que un ciutadà romà es dediqués a elaborar
èpiques gregues. La literatura i la llengua llatina, doncs, la van crear els
estrangers a Roma. La literatura llatina comença doncs per la èpica i el teatre
(contacte amb els pobles del Sud).
- Roma potència del mediterrani antic (s. III- II a.C)
- Antiguitat tardana (III- IV d.C).

LA COMÈDIA ROMANA

- EPOCA ARCAICA (III-II a.C)

- EPOCA CLÀSSICA / EDAT D’OR (I a.C)
o Final República (80 – 43 a.C.)
o Principat d’August (43 – 14 d.C.)
- ÈPOCA POSTCLÀSSICA / EDAT DE PLATA (I – II d.C)

La literatura romana comença amb l’èpica, conservada fragmentàriament, i la

comèdia.

Teatre a Roma

- El període àlgid del teatre romà és el període arcaic.

- Romà s’adopten les formes teatrals de moda al món hel·lenístic.

Els gèneres teatrals a la Roma arcaica

- Comèdia o faula palliata. Argument i ambientació en una ciutat grega.

Còmics romans

- Nevi. Pel que comenten els antics, es veu que va poder incloure elements
polítics. Va escriure el segon poema èpic de la literatura romana i es un
poema èpic de tema nacional que tractava la Guerra Púdica i tractava també
el tema de l’Eneida.
- Plaute.

Algunes característiques de la comèdia romana

- Contaminatio. Barreja de l’argument principal d’una comèdia grega amb una

trama secundària d’una altra.
- Recitació. Pel que fa a la interpretació vocal, el panorama de la comèdia
romana és més ric que el de la Comèdia nova hel·lenística.
o Cantica. Parts líriques interpretades a una veu per un actor, en forma
d’àries de solista.
o Cor. A penes existent a Roma; es passa de diverbium (diàleg entre
persones) a canticum (part lírica cantada).

PLAUTE

Conservem 20 comèdies (les 21 Varronianae, la darrera fragmentària, perquè no

ens ha arribat per via manuscrita, sinó gràcies a un palimpsest); excepte Amfitrió,
de tema mític-burlesc (tragicomèdia), la resta es basa en obres de la Comèdia
Nova.
El públic de la Comèdia Nova estava acostumat a la pintura psicològica dels
personatges i al tractament orgànic de la trama, a mig canvi de les tragèdies
novel·lesques d’Euròpids i a la incipient tragèdia grega. En canvi, el públic de
Plaute que era menys refinat no estava per aquests matisos i per tant, demanava
afectivitat còmica en cada escena per separat i això es fa a través del personatge
servus callidus i el servus stultus.

Aquests tipus de comèdia tot i que té elements d’origen grec, introdueix molts
elements d’origen romà que no solien ser molt acceptats per la societat romana,
però es camuflen com a elements grecs per a poder introduir-los. Asinària (esc.
III, v. 646-682), p. 39.

Plaute va ser un dels dramaturgs amb més èxit, però poc estimat pels
grammatici, per ser considerat poc adequat per l’educació. Montaigne, de fet,
també criticarà a Plaute.

TERENCI

Terenci és d’origen cartaginès, arribà a Roma amb 25 o 36 anys i va ser esclaus

a casa de Terentius Lucanus; alliberat ob ingenium et forma, és a dir, era molt
gest i atractiu. Va tenir poc èxit, atès que es mantenia molt fidel a l’esperit de
Menandre (profunditat psicològica i fina ironia). La fidelitat a Meandre va provocar
acusacions de plagi per part d’alguns erudits (que hi van afegir altres rumors
sobre l’autèntica autoria de les seves obres). Però això sembla anar més allà.
Terenci va formar part de l’anomenat cercle dels Escipions, que es van destacar
perquè molts dels seus membres van ser generals militars destacats a la II
Guerra Púnica. Aquest cercle era un dels cercles de personatges més afins a la
introducció de la cultura hel·lenista a Roma. Molts crítics van acusar-lo llavors de
plagi i fins i tot que el veritable escriptor de les seves obres estaven escrites per
algun dels membres del cercle dels Escipions. Era molt bé considerat, tot i així,
pels grammatici, per la puresa del seu llatí, gairebé clàssic.

LÍRICA I ÉPICA

Capítols corresponents del manual de Literatura Romana de Fuhrmann.

ÈPICA
Comença com a traducció de l’èpica grega. La primera obra èpica de la tradició
romana s’atribueix a Nevi, que va inscriure un poema sobre la Guerra Púnica. Es
basa en un principi d’autòpsia. La originalitat d’aquest poema és que introdueix
la història llegendària de Roma i la fundació de Roma, a més de tractar episodis
històrics més contemporanis. Sembla que aquests elements estaven lligats de
forma complexa, a partir d’una el·lipsis. S’utilitza la forma mètrica indígena dels
romans, no la d’Homer. Els primers dos poemes es consideren com una cosa
prehistòrica, i el pare de la mètrica romana es considera Enni. Enni també és
important per la tragèdia romana, i va produir el poema grec en hexàmetres.
Adapta la fraseologia, l’estil, i vocabulari de l’èpica homèrica. La seva obra èpica
rep el nom d’Annales. Seguia el principi de composició dels annales compositio,
(rep el nom de l’anotació dels esdeveniments més importants anys per anys i del
nom que van rebre les primeres obres historiogràfiques en llatí any per any). Se
centra sobretot en la II Guerra Púnica, perquè s’incorporen els llibres segons va
viatjant amb els seus protectors.

Els anals en llatí era una obra interna, pensada per un públic romà. Les primeres
obres historiogràfiques estan escrites en grec, i no en llatí per tal de poder
difondre als pobles estrangers la grandesa de Roma i fer-ne propaganda.

L’estil de Enni és molt característic de l’època hel·lenística. Per les escenes més
completes que hem conservat, deduïm una certa influència de la tragèdia grega.
La influència d’Enni va ser molt important perquè molts escriptors van imitar-lo
durant l’època de Ciceró.

Càtul és molt més rellevant per la lírica romana, però tot i així conservem d’ell un
epil·li, que es la forma que segons Cal·límac deu seguir la poesia èpica. Els
epil·lis tractaven episodis antiheroics. Pertany a un grup poètic anomenats
“poetes nous”. Eren ciutadans importants que s’atrevien amb una poesia de tema
lleuger. La seva activitat principal és la poesia, i no tant els seus deures amb la
ciutat. Poesies, de Catul, text 8, p. 9

Eneida de Virgili

Virgili neix al 70 a.C i mor al 19 a.C. La seva activitat poètica coincideix en el

conflicte entre Octavià i Marc Antoni, després de l’assassinat de Julio Cèsar. És
moment polític de forta tensió i violència. Un cop assassinat Juli Cèsar. Marc
Antoni donava per fer que ell seria designat com hereu del seu llegat. La sorpresa
va ser quan a l’obrir el seu testament, el hereu era un jove desconegut, anomenat
Octavi. En un primer moment, es van repartir les àrees d’influències. Marc Antoni
es queda la part oriental – la qual cosa queda reforçada amb la relació que
mantenia amb Cleopatra – mentre que Octavi es va quedar amb la part
occidental. Fixeu-nos que Marc Antoni es va quedar amb la part més rica i que
tenia una relació més directa amb l’abastiment alimentari d’Itàlia; gran part dels
cereals proveïen d’Egipte. Octavi inicia un programa cultural segons el qual es
presentava com el portaveu dels petits comerciants i del poble romà,
contraposant-la a la figura imperial de Marc Antoni, que a més estava “regalant”
el regne a una reina d’Egipte. Ens trobem amb tota una sèrie de poetes tenien
un desig autèntic de pau i honest, basat a més en les experiències traumàtiques
que havien viscut. No es tractaven, doncs, d’obres de propaganda. Així que quan
diem que les obres de Virgili son agusteas, ho hem de prendre a través d’una
interpretació cronològica. Virgili es va convertir en l’àmbit roman en cànon de la
mateixa manera que Homer en l’àmbit grec. Hi destaquem les obres següents:
Eneas, Bucòliques, Geòrgiques.

El sistema que va intentar imposar August es basava en la següent idea: que ell
intentaria tenir el mínim de càrrec possibles, però sempre respaldat per l’autoritas
(dubte), de tal manera que les seves accions sempre revessin el beneplàcit
general de la societat romana. Des del punt de vista romà aquest poder de facto
ha d’estar respaldat per l’autoritas, és a dir, el Senat. Les grans crisis socials
posteriors en el món romà van estar donat per aquest trencament entre l’autoritas
i la potestas.

Montaigne es referirà a les Georgiques com el poema millor acomplit. Ha estat

un dels poemes més importants i influents de la literatura europea. Està dividit
en quatre llibres, d’uns seixanta verbs cadascú, i agrupats en dues parelles. Els
dos primers són els que coincideixen en el tipus i tracten en l’agricultura en
general i la meteorologia i la seva afectació a l’agricultura. El primer llibre acaba
amb un elogi al poeta anterior a ell que va tractar aquest tema, que és Lucreci:
“feliç aquell que ha conegut la causa de les coses” (De rerum natura). També
mostra cert interès per la religiositat tradicional del camp. L’afany que mou a tots
dos es el mateix, però Lucreci es decanta per un mètode filosòfic que es basa en
fer tabula rasa i Virgili, en canvi, mostra molt més respecte per la tradició romana
(*). En el segon llibre, vèiem també una lloança als pagesos, en què es mostra
un contrast entre la vida de ciutat/camp. En el ciutat, la vida està subjecta a una
sèrie de relacions jerarquies – molt hipòcrites en el rere fons – que en el camp
no es donaven. En el tercer llibre, es parla de la granaderia en general. El quart
llibre és un llibre molt concret dedicat a l’apicultura, en el qual la societat de les
abelles és interpretat com el model ideal de societat. Hi ha un tòpic que Virgili
utilitza recurrentment que és “l’Edat d’Or”. L’objectiu és exalçar el treball
personal, ja que l’Edat d’Or no és una cosa que ens ve donada, un s’ha
d’esforçar. Aquesta Edat d’Or ve donada per l’agricultura perquè el comerç té
una visió negativa: porta riqueses, però al mateix temps grans desigualtats
socials. “Labor omnia vincit”: el treball ho venç tot. Cal esforçar-se per poder
aconseguir la pau i la llibertat filosòfica. En el cas De Rerum Natura de Lucreci
teníem un llibertador que ens obre les portes als misteris de la natura, la qual
cosa se’ns presenta com una cosa ja donada. El tema de la mort també està molt
present en aquest poema; en el llibre III, per exemple, en les pestes que afecten
els animals. Epizoothia → els animals no poden deslliurar-se de la mort
espiritualment, cosa que l’humà si pot fer a través d’un treball de pensament.
Contrast entre els animals i els ésser humans.

Retòrica romana

- Inventio
- Dispositio
- Elocutio.

Text 10. 10. Virgili, Eneida, 1.1-11 (Proemi e invocació a la Musa) — Trad.
Miquel Dolç.

Armes canto i l’heroi que el primer, de la costa de Troia, [barreja entre una Ilíada i
Odissea, armes ens posa en un context bèl·lic i “costa” al viatge d’Odissea]

feia cap a Itàlia, empès pels destins, i als ribatges [viatge desconegut, a diferència de
l’Odissea/ fusió de la llegenda de Troia amb la llegenda de Roma. La necessitat d’unir
la tradició llatina i romana és una cosa molt antiga que es remet al s. VI a.C. L’origen
dels llatins es remet també als fills de Circe i Ulisses]

de Lavini. Llarg temps el llançaren pel mar i la terra

la puixança dels déus i la ira implacable de Juno; [Juno fa un paper essencial de Déu
que causa els treballs de l’heroi. En el cas de l’Odissea és Posseidó].

va endurar moltes guerres, també, fins a tant que fundava

l’urbs i entrava els seus déus en el Laci, d’on la llatina [ens presenta un heroi que haurà
de patir moltes guerres per a dur a terme una funció primordial. Moltes vegades els seus
deures com heroi estaran per sobre dels seus desitjos personals → Dido].

gènera, els pares abans i, al cim, el reducte de Roma. [La situació política del moment
portava de manera apremiant a escriure una obra que exalcés el treball pacificador
d’August, la qual cosa comportava un gran perill. Era una obra que havia de cantar els
èxits i victòries de l’emperador, la qual cosa només hauria sigut només un panegíric. Per
aquest motiu, situa l’acció en un passat anterior, perquè la lloança mai sigui directament
a August. August no apareix mai, sinó com a petita menció cap al futur.]

Musa, recorda’m per quina afronta causada al seu numen,

per quin greuge, la reina dels déus un home forçava, [eludeix als esdeveniments/causes
pels quals Juno odia als troians]

altament pietós, a provar tants de dols, a escometre [insignem pietate : característica

principal d’Eneas → respecte reverenciat pels pares. Es pot visualitzar amb una de les
imatges icòniques de l’Eneida de Eneas fugint de Troia amb el seu pare i el fill]

tants d’afanys. ¿Poden cabre al cor celeste tals ires?

17/ 11

Llibre I-IV. Posa en marxa l’acció. Explica els motius de la ira de Juno. És un odi
que procedeix del judici de París, però Virgili afegeix a un altre que el lliga amb
el mite de fundació de Roma: i és que Juno la seva ciutat Samos, i a partir de
cert moment, aquesta va ser substituïda per Cartago, amb la qual Roma tindrà
conflictes bèl·lics, anomenats Guerres Púniques. Juno demana ajuda als déus
del vent perquè desencadenin una tempesta que agafa als troians quan Eneas i
els seus sortien de Troia. Naufraguen a una illa i més tard aconsegueixen arribar
a Cartago.

- Tema central: L’allunyament o pèrdua del nord d’Eneas. Eneas es un

personatge que ha quedat desproveït d’una pàtria, sap que té una missió que
complir, però poc a poc es va oblidant d’aquesta missió que els deus li tenen
 encomanada. Ell es allunyat d’aquest destí físicament (naufragi) i
espiritualment (l’enamorament amb Dido). Juno, llavors, intenta provocar
l’enamorament de Dido i llavors així allunyar físicament a Eneas a Itàlia i
espiritualment. D’aquesta manera, es proposa que la nova pàtria d’Eneas
sigui fundada a Cartago.

Característiques d’Eneas:

1- Heroi èpic
2- Heroi modèlic
3- Personatge virgilià

Llibre I. Arriba finalment a Sicília, on mort el seu pare. Surten de Sicília en direcció
a Itàlia i llavors succeeix la tempesta.

Enmig, trobem els llibres II-III. Analepsi. Explicació dels viatges d’Eneas després
del banquet. Es troba comprès en dos llibres perquè Virgili ha de complir amb la
idea de sintetitzar i fer més curt un poema èpic.

En el llibre II, sortim de la història d’Eneas i se’ns narra la part fosca i cruel de la
guerra. És el moment en que la guerra entra i afecta a tothom. Virgili retracta als
guerrers grecs amb una crueltat que no mostraven a la Ilíada. L’altra obra grega
que s’assembla més al to d’aquest llibre II es de Eurípides, Les troianes. Virgili
narra la caiguda com un fet provocat pels déus, mitjançant l’engany que ens
remet no només al cavall de Troia, sinó també a l’episodi de l’assassinat de
Lacoont i els seus fills.

El llibre II també és important per les premonicions que hi ha: En el moment de

l’assalt, Eneas és avisat per Hèctor a través dels somnis de fugir amb els seus.
Virgili necessita que Eneas estigui solter, però està casat amb Creusa. Aquesta
desapareix i més tard se li apareix a Eneas com un “fantasma” i li diu que no pot
acompanyar-lo.

Com a mode d’advertència, es recorda el final d’Andromaca → element negatiu

de la nostàlgia

Llibre IV, 1-29 “Dido enamorada”

Mes la reina, d’immens neguit ja ferida, la nafra

amb ses venes nodreix i es consum en flama secreta.

L’alt valor de l’heroi i el preu de la seva nissaga

l’obsedeixen. Clavats aquells trets i paraules li resten

[5] dins el cor, i l’amor no li dóna el repòs ni la calma.

L’endemà, quan a l’Aurora aclaria la terra amb l’encesa

torxa de Febus i treia del cel les ombres humides,

a sa germana, meitat de l’ànima, deia febrosa:

«Quins malsons m’han colpit i m’esveren, Anna germana!

[10] Saps quin hoste potent ens ha penetrat per la llinda!

Quina planta és la seva, quin pit i quines proeses!

Crec, de fet, i no puc errar, que és de raça divina.

Signe d’humil bressol és el pànic. Ai las! quines proves

l’han malmès! Quins combats, endurats del tot, referia!

Si no tingués al cor el ferm i perenne designi

de no cedir mai més amb fe conjugal a lligar-me,

des que la mort m’enganyava l’amor primer i el traïa,

si no tingués al jaç i als brandons un odi ferotge,

em vinclaria potser solament a aquesta feblesa.

[20] Anna, d’ençà que el meu pobre marit Siqueu, ho confesso,

va morir i els Penats de sang fratricida es tenyiren,

sols aquest m’ha blegat els sentits, i l’ànima incerta

m’ha sacsejat: del foc que em cremà conec els vestigis.

Ara, vull que als meus peus sos abismes obri la terra,

[25] que amb el llamp el Pare suprem a les Ombres em llanci,

pàl·lides Ombres de l’Èreb, i dins la tenebra profunda,

si et violo, Pudor, i les teves lleis no respecto.

Mos amors, aquell que un jorn per primer se m’unica,

me’ls prengué: que els tingui i amb ell els guardi la tomba.»

Hi ha dos temes importants. Hi ha diferents perspectives dels enamorats: Dido

dóna per fet que ja és el seu nou marit, i actua com si ja estigués casada.
D’aquesta manera, trenca la seva promesa de no tornar a casar-se. Però, això
des de la moral romana, això està molt mal vist: que un romà visqui “com en
matrimoni” amb una reina estrangera. Eneas sap íntimament que aquell
matrimoni no és real i en cap moment trenca la seva promesa de complir amb el
designi dels Déus. Eneas mai cau en la temptació de dir-li que la estima. Es deixa
portar pel desig, però mai s’abandona completament a l’amor com si ho fa Dido.
Això es pot veure com una crítica a Marc Antoni i la seva relació amb Cleòpatra.
A la literatura romana hi ha moltes analogies d’aquest tipus.

Això s’arregla amb un deus ex-machina en tota regla. Mercuri baixa del cel per
tal de recordar-li la missió a Eneas. Hi ha un enfrontament entre Eneas i Dido i,
finalment, Eneas se’n va. Un cop se’n va Eneas, es produeix el final tràgic del
suïcidi de Dido, la qual cosa Eneas no arriba a distingir bé, només una llum que
surt d’una pira.

Llibre V-VI. Retrobament amb el pare d’Eneas.

Llibre V. Recuperació espiritual sota la influència d’Anquises. Es celebren

un joc fúnebres en honor a Anquises, el pare d’Eneas. Episodi d’amistat entre
Nisos i Euríal. Juno torna a intentar obstaculitzar el viatge enviant a Iris perquè
enfondeixi en les dones troianes el desig de no voler viatger més. Iris, prenent la
forma de l’anciana Beroe, convenç a les dones troianes per cremar les naus.

Més endavant, a Eneas se li apareix en somnis el seu pare (Anquises) que li

recomana que faci el que diu Nates: en el Laci, haurà de derrotar a un poble
bel·licós.

Llibre VI.

Eneas visita al seu pare al Inframón (Elisis). Es troba molta a gent, entre ells els
que han mort abans de temps, i es troben a aquells que han mort per amor; entre
aquests es troba Dido: l’ignora i no el parla. El pare d’Eneas està contemplant un
gran grup de gent que són herois del passat i que es disposen a ser una nova
personalitat en la vida quotidiana: han oblidat la seva entitat passada i estar
preparats per sortir al món futur i adquirir una nova identitat que es correspon
amb els personatges importants de la Història de Roma. És un punt clau
d’ancoratge entre el passat mitològic i la història de Roma. Altres punts
importants d’ancoratge serien: el llibre I (vaticini de Júpiter) i el llibre VIII (quan
es descriu l’escut d’Eneas). Aquest passatge té una gran ressonància per un
lector contemporani: veia com el gran destí d’Eneas es compliria. És una part del
poema que té un gran contingut polític i per tant, analitzar com s’expressa cada
cosa té un pes important.

13. Verg. Aen. 6.847-853 (Als inferns; Anquises revela a Eneas la missió dels
romans en la història):

D’altres, ho crec, seran més bons a encendre en el bronze [els grecs: excel·lència
artística]

tot un alè de vida, extrauran cares vives del marbre,

pledejaran millor, traçaran a compàs les carreres [retòrica/eloqüència – astrologia ]

de l’univers, prediran com cal la naixença dels astres:

tu no t’oblidis, romà, d’imposar pel món ton imperi;

arts per a tu són dictar les lleis de la pau sobre els pobles,

perdonar-los, vençuts, i domar les races superbes

En el camp de l’esperit, hi ha molts pobles que son superiors al romans. Quina

és la tasca del romans, doncs? La tasca o funció de Romà és que aquests béns
de la civilització arribin a la major part de la humanitat gràcies a la paxes romana
(estabilitat). És una pau construïda sobre la guerra, perquè és necessari que el
romà imposi el seu govern. S’ha de regir pels pobles febles i dels abusos dels
més poderosos al més dèbils. Hi ha la consciència de superiorat dels altres. I per
això en l’Edat Moderna pels molts imperis moderns. Però la diferència es ben
òbvia en el cas romà: hi ha un reconeixement de la cultura del altre, cosa que en
el cas de la colonització dels pobles indígenes no es dona (hi ha una superioritat
cultural, per la qual cosa es legitima la invasió i destrucció de la cultura del altre.
Cal civilitzar l’altre).
De cop i volta, Eneas interromp al seu pare perquè d’entre tots els personatges
rellevants de Roma li ha cridat l’atenció un. Es tracta d’un personatge que ha
mort justament quan s’estava redactant l’Eneida: Marcellus, el fill d’Octavia
(germana d’August). August i Lidia no tenia un fill, però l’hereu que tothom
suposa era Marcellus. Era el personatge clau per portar a l’extrem la glòria de
Roma. Però, Marcellus va morir. Segons les biografies de l’època, aquesta era
una de les lectures que va llegir davant un petit comitè selecte davant d’August,
Lidia i la pròpia Octàvia, germana d’August (qui es va desmaiar en l’acte).

14. Verg. Aen. 6.860-887 (Tu Marcellus eris)

I l’interromp Eneas, veient tot plegat que s’atansa

un jovencell gallard de beutat, amb les armes brilloses;

mes tenia el front trist i els ulls enclins a la terra:

«Pare, ¿qui és aquest que acompanya els passos del pròcer?»

¿Un fill seu o un rebrot sortit de la soca robusta?

Com l’aclama l’escorta al costat! Mira com li retira!

Negra, però, la nit d’una ombra sinistra l’envolta.»

«Fill, els dolors enormes dels teus, no vulguis saber-los!

El mostraran, el noi, els destins només a la terra,

i res més! És que hauríeu cregut massa gran la romana

gènera, déus, si fos perdurable el do que li féreu!

Quants de gemecs del Camp de Mart colpiran la puixança

de la ciutat de Mart! Quins honors funeraris, oh Tíber,

quan passaràs vora el seu sepulcre recent, has de veure!

Cap jovencell de sang d’Ílion no portarà l’esperança

dels seus avis llatins més enllà, ni la terra de Ròmul

no tindrà més orgull per un altre fill que nodreixi.

Ai! pietat, ai! honor antic i braons, en la guerra,

invencibles! Ningú contra ell, armat, no es mouria

impunement, si devers l’enemic a peu es llançava

o d’esperons brocava els costats escumosos d’un poltre.

Ai, jovencell planyívol, si els fats inflexibles trencaves!

Tú seràs Marcel. Doneu-me a mans plenes els lliris,

que jo li vessi flors fulgurants, que almenys una ofrena

tal jo consagri a l’ombra del nét i li reti un estèril

homenatge!» Talment van errant ci i lla per l’Elisi,

dins els plans emboirats i pertot passegen la vista.

Hem de reflexionar sobre la importància d’acabar un dels moments àlgids de

contemplació de la visió futura de Roma, amb un passatge tan trist: des de la
visió d’un lector romà contemporani es pot interpretar fàcilment com un moment
d’estroncament de la glòria de Roma. Virgili no sempre és complaent amb el
govern d’August ni amb la paxes agustea. Per alguns intel·lectuals, l’Eneida
hauria de ser una glorificació en efecte del règim d’August, però qui sap llegir
entre línies seria tot el contrari. No seria pas una cosa tan exagerada, sinó que
més bé mostrari la part negativa d’aquesta pax agustea: els fonaments d’aquesta
pau estaria basats en la sang, en guerres i conflictes, que deixen lliure la pitjor
cara de la naturalesa humana.

Aquesta part acaba amb la sortida d’Eneas de l’Infern per la Porta dels Somnis.
Eneas, tot i que no saps els detalls d’allò que ha vist, es retroba amb el seu destí.
Recordem:

Llibre I – IV: Eneas s’allunya del seu destí

Llibre V-VI: amb la guia d’Anquises recupera la seva determinació

Ara hi haurà una altra invocació de la musa, perquè s’inicia un nou poema. El
bèl·lic: la part il·liàdica. Els dos primers llibres són importants perquè ara és quan
Itàlia i Roma queden introduïdes en la tradició èpica. Abans teníem escenaris
que no estaven ni a Itàlia ni a Roma. S’inclourà els pobles indígenes d’Itàlia en
la tradició de la península itàlica i revisa aquells pobles que s’alinearan amb els
troians. Entra al poble dels latins. La filla del rei, Lavinia, està promesa a un dels
principals guerrers del poble veí, els rutuls. El pare de Lavinia, al veure l’arribada
d’Eneas, recorda una profecia que deia que la seva filla s’havia de casar amb un
estranger. El fill d’Eneas, Escani, mata a un cérvol sagrat i d’aquesta manera
comencen les hostilitats entre els pobles indígenes i els troians. Eneas encara
haurà de reviure un cop més episodis de guerra. Aquest catàleg de contraris i
aliats és la manera d’introduir els pobles itàlics. Eneas s’ha d’apartar dels seus,
precisament, per buscar aliats (llibre VIII).

El llibre VIII és el llibre de Roma, ciutat que encara no existeix. Eneas amb la
seva cerca d’aliats arriba a una muntanya, on troba el rei Evandre. S’introdueix
una escena en aquells terrenys que en un futur seran Roma. Eneas aconsegueix
tancar una aliança amb aquest rei. Li entrega el seu fill, Pel·lant, perquè li
acompanyi a la guerra. Aquí ja tenim presentats els personatges de l’escena
bèl·lica posterior. En aquest llibre VIII, també es produeix el gran ancoratge amb
el passat de Roma a través de la descripció de l’escut d’Eneas. La part il·liàdica
es redueix a 4 llibres, del IX al XII. Tenim una concentració i unes poques
escenes de combats singulars. Això queda reduït a la mínima expressió, a
diferència de la Ilíada. Aquí tenim descripció de batalles en què Virgili mostra la
seva empatia pel personatge vençut i de tal manera que el perdedor no és
representat de manera tan heroica. Hi ha un trencament de l’objectivitat pròpia
del poeta èpic. Eneas és mostrat com algú que es deixa emportar per la ira. És
una pintura que no és del tot positiva del furor de la guerra, i és una manera que
té Virgili per no celebrar aquesta carnisseria que representa la guerra.

En un moment determinat, apareix una guerrera: Camil·la. Allò que passa amb
Camil·la és un anunci de com anirà la cosa, perquè perdre-la suposa un gran
afebliment del bàndol contrari. En l’obra de Virgili, es configura un triangle similar
a la Ilíada:

• Aquil·les – Eneas
• Patròcle – Pal·lant (mort per Turn)
• Hèctor – Turn (assassinat per Eneas per venjar a Pal·lant)
Mort de Camil·la: “i la vida li fuig indignada, gemint, a les ombres”. És descrita
com una mort indigna, el contrari a una mort heroica. Es retracta el seu assassí
com un llop que fuig i es barreja entre la multitud.

Les morts a l’Eneida tenen una carrega de pathos (passió). En aquest cas, cal
destacar com cadascuna d’aquestes morts Virgili les tracta amb un matís que
permet seguir les convencions del gènere bèl·lic, però afegint un matís personal.

Eneas, Pal·lant i Turn seran els personatges que portaran l’acció de l’obra. Al
final, Eneas fa saber que és convenient acabar amb la pròpia guerra i que en el
seu lloc és millor per la població solucionar-ho a través de un combat singular
entre dos contrincants. Turn s’hi nega diverses vegades.

Turn és el guerrer que més característiques homèriques té però que serà el més
allunyat de la tradició. És un guerrer mogut per l’impuls de defendre els seus
interessos personals. Alguns dels seus actes no se adeqüen al seu rol com a cap
de la resistència, ja que es molt individualista. Compta a més amb la protecció
de Juno.

La mort de Pal·lant és una peça important en la resolució de l’Eneida.

Eneas és un personatge complex, la qual cosa resulta difícil sentir simpatia per
ell i això és perquè Virgili en la seva figura ha de conjugar tres coses: 1)
personatge èpic; 2) personatge romà; 3) personatge creat per Virgili, qui no es
mostra molt a favor de la guerra. Hi ha un conflicte: com adaptar la poesia èpica
a un context més filosòfic, més pacífic. Virgili no el retracta sempre com un
personatge noble, ja que es deixa portar per la seva ira. És un personatge que
incorpora certes virtuts filosòfiques i que es deixa emportar per les seves
emocions. Això vol dir que les accions no són en si innobles (matar l’enemic);
l’art de Virgili consisteix en com presenta aquestes accions.

Combat entre Turn i Eneas i entre els déus. Júpiter ha d’aconseguir que Juno
deixi d’intervenir, per aconseguir la victòria d’Eneas. En molts casos Virgili ha
tractat que Turn retractar-lo com un heroi homèric, tot que és el que més s’allunya
per ser estranger a la pròpia Roma i la herència literària originària de Grècia.

Abans del combat final, Virgili imita un tòpic homèric basat en que els herois
poden aixecar una pedra deu vegades més pesada que ells mateixos (v. 896 y
ss.). No és capaç d’aixecar la pedra, i queda en evidència que no és un heroi
homèric, no és més que un home. Hi ha un rebaixament de l’expectativa a la
realitat: allò de la glòria és mite. Aquesta és la imatge que precedeix al final de
l’Eneida (text 15, p.12). L’últim vers és el mateix que utilitza Virgili per la mort de
Camil·la: “el fred de la mort els membres li gela i la vida li fuig indignada, gemint,
a les ombres...” (vv. 950-951). Ursula K. Le Guin: Lavinia.

Dificultat de Virgili de cara a lectors contemporanis.

“Publio Virgilio Marón: La Eneida”, J.L. Borges. Analitza la qualitat estètica

d’alguns versos de l’Eneida:

‒ Virgili no condemna [no directament] la guerra

‒ Virgili com a poeta barroc: cura de la paraula, no carrega estilísticament
el text.
‒ Virgili veu la seva gesta representada en una gesta: moment visual, en
detriment de la tradició oral. Paral·lelisme amb Homer, qui “escolta”
l’Odissea recitada pels rapsodes.
‒ Influència posterior en la literatura europea → Dante Alighieri.
‒ No menciona el vers més famós de l’Eneida, encara que relata el que
passa quan Eneas veu Cartago, la representació de les seves pròpies
gestes i diu: “sunt lacrimae rerum”. Hi ha llàgrimes de les coses (traducció
literal). Té certa ambigüitat. Les coses, el món, provoca les llàgrimes. Es
percebeix un to melancòlic a tota aquesta gesta èpica que en un altre
temps era gloriosa, però ara ja no és possible aquesta glorificació de la
guerra perquè les conseqüències de la guerra són desastroses.

Ovidi (43 a.C – 17/8 d.C)

Gaudeix de la pau instaurada per August. Últim autor que van excel·lir en un
subgènere que és l’elegia eròtica romana. Només es pot pensar com a producte
agustea per l’època d’estabilitat (i que facilita la creació literària) que va permetre
la pax agustea, però pel tipus de moral que intentava instaurar el seu règim. És
un gènere que contrasta en aquests dos aspectes. És un dels poetes llatins dels
que més obres hem conservat. Va destacar en aquest tipus de poesia més
lleugera. Des del punt de vista clàssic, el tipus de poema més valorat era l’èpica.
Ovidi es proposa escriure una obra èpica, però tenia 2 problemes: 1) ja existia
un gran clàssic èpic romà i 2) els seus propis interessos i ideals polítics, està en
contra de la guerra. Ha de trobar doncs un tema que s’allunyi completament del
tema principal de l’èpica i, en aquest sentit, realitza una inventio; aconsegueix
reinventar les llegendes de la tradició èpica.

L’obra d’Ovidi es divideix en tres grans blocs:

- Obra de joventut: elegia amorosa. Ars amatoria / Remedia Amoris / Cartes a

les heroïnes.
- Obres de maduresa.
o 1- 8 a.C. Metamorfosis i Faustos (va quedar inacabada perquè August
va ordenar l’exili d’Ovidi)
o Metamorfosis:
▪ Únic poema escrit amb hexàgons
▪ El tema no és un heroi ni un episodi concret de la saga heroica,
sinó formes/figures caracteritzades per una metamorfosis i de
un gènere especialment estimat durant la literatura hel·lenística
grega.
▪ És una poema llarg, a l’estil de l’èpica, però alhora és una
col·lecció de petits poema de tipus alexandrins (epil·lis).
▪ No hi ha una trama concreta. L’ordre és clarament cronològic.
Hi ha una descripció del món i s’estén fins l’apoteosi de Juli
Cèsar. El relat dels mites, tot i així no és cronològic: hi ha moltes
narracions explicades per un dels personatges directament o
indirectament que remeten a diferents moments de la història.
▪ Entre les característiques d’aquest poema cal retenir un
concepte clau. La manera de sobrepassar la limitació dels
gèneres literaris consistia en enriquir un gènere amb
característiques d’altres gènere. L’exemple més clar és l’obra
Argonàutiques d’Apolonio de Rodes, una èpica amb motius
amorosos. El concepte és “kroizung der gattungen”, que
significa creuament de gèneres. Això s’eleva al màxim a les
Metamorfosis, perquè és una mena de poema èpic que resum
les tendències de tota la literatura.
 ▪ Estructura: pròleg (explicació de la creació del món), gruix de
mites centrals i finalment un episodi, en que una musa, Calíope,
canta a una deessa, Ceres, tot explicant-li mites. Ceres acaba
de perdre la seva filla i llavors els 6 meses que està sense
veure-la l’han d’entretenir d’alguna forma. La musa en si no
explica una història que ella conegui, sinó una història que ha
sentit d’una altra (una altra musa a Minerva): ens remet a un
tercer nivell. Es com un resum. La musa acaba el relat que li fan
les muses a Minerva en el llibre V. En el llibre VI, s’obre amb el
mite d’Aracne. Continuem en aquest fil narratiu en que Demèter
escolta passivament. Llibre XI: mort d’Orfeu. En l’episodi
d’Aracne, Ovidi mostra simpatia per Aracne. Hi ha alguns dards
que es deixen caure durant el relat cap August (Heus aquí la
faç camperola de Febus que ara amb ales d’astor es vesteix →
al·ludint aquí potser a la forma senzilla de vestir d’August, i que
té a veure amb la seva política de promoció de l’agricultura). Els
dards i els petits atacs cap August que trobem a les
Metamorfosis va ser possiblement el motiu del seu exili.
▪ Una majoria d’episodis tenen conflictes amorosos i aquests són
l’objectivació eròtica de molts poemes eròtics del moment. Es
burlen dels que lloen l’època àuria pastoral de Roma. Ell
s’interessa per allò urbà, les festes, l’actualitat... Eleva la vida
moderna i llibertina al rang d’èpica a través de les Metamorfosis,
presentant situacions psicològiques modernes
(contemporànies a Ovidi) aplicades al món del mite. Cal
remarcar que el mite en sí ja no es creia verídic, la qual els dota
d’aquest aire de faula, conte a les Metamorfosis, tot i que el
contingut pugui ser molt modern.
- Elegia de l’exili.

Poesia lírica romana y personal en Roma

Introducció a Catul, Antonio Ramirez

Introducció a Horacio, Cátedra

Fourmann

Formes de la poesia lírica i personal

Pels antics, el concepte de lírica té a veure amb un tipus de mètrica i recitació

oral. Nosaltres el fem servir com a paraigües que avarca tota la poesia. En el cas
de Roma, tenim la lírica pròpiament dita que es barreja amb el iambe. El iambe
a Roma sempre es una forma arqueològica i no té l’element de vitupendi. És una
recreació literària d’inspiració hel·lenística. Catul i Horaci.

Per altre banda, tenim l’elegia eròtica, que és un desenvolupament de certs

elements que ja trobem a Catul.

L’epigrama també es imitat a Roma, i una part de l’obra de Catul s’escriu en

epigrama i posteriorment s’especialitza en una obra satírica (Marcial).

Una forma menor que es desenvolupa es una poesia d’ocasió, anomenades

silves: imitacions, descripcions d’obres d’arts, poemes d’invitació... Mostra
diferents aspectes de la vida de les elits de l’Imperi.

El concepte antic de la poesia subjectiva

La poesia lírica es basa en la presència d’un jo poètic a partir del qual es

construeix les experiències. Aquest jo poètic pot ser tan creïble i ben formulat
que podem caure en un biografisme extrem. La poesia lírica antiga, com bé diu
William Allan, ens pot semblar una cosa molt propera. La poesia lírica neix a
Grècia en el moment que es descobreix la individualitat, però és una individualitat
que s’interessa pel individu en el seu àmbit social-natural. El jo poètic té valor
només en el sentit que pretén fer una identificació simbòlica amb qualsevol lector
i té un caràcter molt fictici. La construcció d’un jo poètic segurament es basa en
experiències reals del poeta, però en el moment que ell fa l’exercici de
construcció artística ja perd el caràcter subjectiu i es converteix en una obra
fictícia.

Aquest grup de gèneres es desenvolupa principalment al llarg del segle I a.C,

coincidint amb el període de crisis polítiques i guerres civils a Roma.
Anteriorment, l’activitat poètica tot i que era apreciada pels romans no era
considerat del tot digne que un romà es dediqués a això. De fet, Catul va rebre
la qualificació pejorativa de poetae novi. No era una activitat prou seriosa per un
civis romanus, que el que ha de fer es dedicar-se a la política. L’únic àmbit literari
en què un ciutadà podia dedicar-se dignament era la historiografia o la oratòria.
A partir del segle I a.C, amb els esdeveniments de les guerres civils, això canvi.
La política s’associa a la mort per les diferencies polítiques i es desenvolupa un
rebuig a la vida tradicional romana (el cursus honorum) i una retirada a un tipus
de vida més privada (otium).

Els poetes alexandrins eren sobretot universitaris. No eren de l’estrat de bona

família d’Egipte ni tenien a la seva disposició tota aquesta vida cultural. En canvi
els romans eren persones que havien rebut una educació molt cuidada i
cultivades, però no eren professors ni bibliotecaris. Aquest aprenentatge literari
el podien posar al servei de la seva experiència vital autèntica. La poesia
alexandrina és massa erudita i li falta vida.

És el moment de maduresa de la poesia llatina, però d’altres arts també. Triclini

de Livia. La part de l’otium canvia totalment i cada vegada l’otium ocupa més
espai i sense l’existència d’aquest otium no s’entendria la producció artística ni
poètica d’aquesta època perquè tota activitat artística requereix de temps lliure.
Els autors d’aquesta època es podria dedicar a aquesta activitat perquè eren de
bona família. Ja en època d’August, això canvia una mica. Horaci, per exemple,
era fill d’un llibert.

Catul (84 a.C – 54 a.C)

El seu llibre es composa d’aquests subgrups:

- Poemes 1-60. Són poesia curtes en metres variats (hendecasíl·labs). Ja

tenim un primer intent d’adaptació de la eolia grega, és a dir, de l’estrofa
sàfica grega.
- Poesies llargues 61-68. Responen al caràcter de poesia docta i erudita
alexandrina. Son poemes llargs que segueixen la lògica de la erudició
extrema.
- Epigrames. Són els mateixos temes que la primera part, però en comptes de
fer sevir hendecasíl·labs fa servir dístics elegíacs.

La temàtica es pot dividir en:

 ‒ Poesia amorosa: cicles sobre Lèsbia (Clodia) i Juvenci. El jo poètica
aporta un to subjectiu a aquests poemes. Lesvia és un pseudònim en
honor a Safos, que era de Lesbos.
‒ Poesia de circumstància. Sobre amics i events relacionats amb la vida de
la noblesa romana.
‒ Poesia de to iàmbic (invectiva): atacs contra enemics (personals, polítics
i literaris).

Anàlisi textos

Contra Aureli i Furi (p. 25)

- Una de les característiques de la poesia de Catul és que pot passar de les

paraules més suaus als insults més forts:

Us la fotré pel cul i me la xuclareu,

parell de maricons mamons, Aureli i Furi

- Leporem. Tradueix el terme grec “leptón” (ligero). Era un tipus de to que els
poetes alexandrins creien que devia de ser el característic de la poesia nova.
Catul afirma que vol fer un nou tipus de poesia romana de tipus alexandrins,
que parli sobre amor i no només sobre temes històrics.

Poemes amorosos

- Carl Orff té una obra basada en els poemes amorosos de Catul.

- Els poemes de Catul no estan ordenats cronològicament. Per tant, no sabem
ben bé com evoluciona la seva relació amb Lèsbia.
- Els dos moments principals, l’inici (enamorament) i el final (trencament) estan
poetitzats en dos peces claus que ja el trobem en l’estrofa sàfica: Petons per
a Catul i Ruptura amb Lèsbia.
- En els seus poemes inclous termes tradicionals romans, com en el poema 51
quan utilitza el termes si fa est.
- Lèsbia es representada com el personatge fort, i Catul com el personatge
dèbil que, tot i sentir-se abandonat, sempre hi va darrere.
- Ruptura amb Lèsbia. El missatge que li dona ens mostra, d’una part, aquest
barreja d’un vocabulari suau (Safos) amb un vocabulari més groller (Aquíloc)
 i, d’altra, aquesta personificació de Lèsbia com un monstre sexual i a Horaci
com un sant, patidor i cast.

Poemes vitupedi

- Contra un celtíber de dents lluents

Enemics literaris

- Hi ha un poema dedicat a Ciceró

Poemes d’imitacions

- Poema 32. S’imita una posició d’interlocutor. En aquest poema, adopta la

figura d’una dona, demanant a Ipsitilla que la convidi per fer la migdiada.

L’elegia eròtica el que farà es codificar les situacions sexuals en un codi establert.
S’evita un llenguatge més gràfic. És molt normal que l’amant, doncs, que no arribi
a consumar. L’horitzó és sempre carnal.

Horaci

Una de les primeres diferencies que presenta amb Catul es la seva època: n’és
posterior. Estem en un altre moment cultural diferent: el moment final de la guerra
civil entre César i August. Des del punt de vista cultural és aquesta generació
que va viure la guerra civil de Roma, està més compromès per trobar una forma
de pau. En això està prop de Virgili.

15/12

Dístic elegíac – Hexàmetre pentàmetre. La mètrica és el que caracteritzava

l’elegia arcaica grega, no pel tema. Els poetes alexandrins li van donar una nova
forma, i el gènere elegíac es va convertir en un recurs per parlar d’històries
amoroses. El to i la forma va ser modificada i es va crear un gènere nou i
característic d’aquesta època, donant lloc a l’elegia amorosa. 4 autors d’aquest
gènere serien: Corneli Gal, Tibul, Properci i Ovidi. Corneli Gal pertanyia a la
mateixa generació que Ovidi i Horaci.

És un gènere que té un naixement ràpid i curt en el període de la pax agustea.

En l’època agustea es converteix en el gènere preferit per la temàtica amorosa.
L’amor viscut com una passió personal es viu de manera important. La diferència
amb Catul i amb Lucreci es que mentre amb Catul i Lucreci teníem una paleta
blanca perquè mai havien tractat aquest tema, amb els poetes elegíacs es
treballa amb una llista limitada de tòpics: els poetes fan variacions continues
sobre aquests tòpics. Llavors, tot i el que problema es fa evident amb Lucrecia i
Ovidi, això es fa evident amb els poetes posteriors: el tema està més que esgotat.
Es fan repeticions.

Un element important i problemàtic és el contrast amb el moment que es

produeix. Es desenvolupa en època d’August, tot i que amb la seva política
aspirava a una renovació de la moral a partir de la recuperació de les virtuts
romanes tradicionals. El tipus de producció d’aquest gènere és contrari als
pressupostos augusteus. August va promulgar moltes lleis per forçar als joves
de classe alta a cassar-se i evitar que es decantessin pel vici. August, per altra
banda, s’enorgullia/es ventava d’haver creat una Roma tan moderna: una ciutat
tota de marbre i luxosa. El propi Ovidi té una part de l’Amatòria on s’enorgulleix
de viure en la Roma actual, luxosa i plena de mèrits. A més, és un gènere literari
que només es podria haver desenvolupat en la pax agusta: s’ha pacificat el món
romà i s’ha garantit una certa estabilitat. Això es veu en la producció: utilitzen
tòpics d’aquests estimats promoguts per August però aplicats a un estil de vida
totalment oposat.

Tíbul, Elegies, p. 29:

- Militia amoris. Es pren un element bèl·lic o tradicional, però al servei d’un altre
tipus de propòsit: l’amor. La conquista de l’amada.
- Servitium amoris. Desenvolupament d’una cosa que vam veure amb Catul:
Catul és sempre arrossegat per Lèsbia i aquesta sempre el menysprea.
L’amant és com un esclau de la seva estimada que el tracta malament.

Properci, Elegies, p.30

- Imatge de Cintia al llit comparada amb tres mites: a) Ariadna-Teseu, b)

Andròmina-Perseu, c) l’edònia (sinònim de vacant, després del ritus es
queden adormides). Hi ha contradiccions en cadascuns dels mites: Teseu
abandona a Ariadna i Perseu rescata a Andròmina. S’anuncien una sèrie
d’elements. Properci vol abalançar-se sobre Cintia, però no s’atreveix: podria
reaccionar com la vacant.
- Es compara amb Argos: és un ésser passiu. Tot això prefigura la reacció
agressiva de Cintia. Cintia replica que només ve a veure-la després que una
altra l’hagi rebutjat.
- Paraklausythira
- Cintia es compara amb Penélope, fidel, contràriament a Properci.

Ovidi, Amores, p. 31

- Descripció de l’escena: ajagut al seu llit, front a la finestra, d’on entra una llum
tènue.
- Comparació mitològica: Semíramis i Lais
- Relació sexual al migdia.

Sulpícia, 1.

Elegia va acabar significant un poema trist perquè en els poemes escrits per
homes que posen el seu esforç en aconseguir una dona i són rebutjats. El jo
masculí fracassa al intentar obtenir la seva conquesta.

- Al·lusió a Safos de Lesbos (diosa de Chipre)

- Jo poètic masculí (Ovidi) en contrast amb Sulpicia: “si hay de quien digan que
no pudo los suyos tener” (vv. 6)
- Canvi de perspectiva: la dona surt victoriosa en la seva conquista. Ja no és
un plany per l’amada.

Poesia bucòlica

És un gènere creat per Teòcrit de Siracusa (s. III a.C). L’obra de Teòcrit no era
purament més bucòlica, sinó que la seva obra, anomenada els Idil·lis, tot i estar
ambientada en paisatges més bucòlics, no tots seguien aquesta temàtica.

La generació de Catul no va tractar aquest gènere. La vida idealitzada del camp

no era de gran interès per aquests poetes de l’època agustea, més interessat en
l’ambient festiu de Roma. Va ser Virgili qui va reprendre aquest gènere. Tot allò
bucòlic que en Teocrit és una conquesta de l’erudició, no ho és tant en Virgili i
això apunta a una de les novetats de Virgili: la seva naturalitat a l’hora de
d’incloure elements no bucòlics en aquest tipus de gènere. Potser no hi ha tants
elements bucòlics en els seus poemes, però a plena vista si ho és. En Teòcrit els
personatges estan fora de l’espai temporal. En les poesies de Virgili el món real
i les seves problemàtiques irrompen.

Està situada en un lloc ideal bucòlic que s’escriu en un moment cru de la història
romana: després de la mort de Juli Cèsar (42-39 a.C).

Virgili, Bucòliques, 1.

- De tipus dialogat: dos personatges que dialoguen entre sí. Es va representar

de manera actuada en els teatre de l`època.
- Personatges: Títir i Melibeu.
- La poesia comença amb el tòpic bucòlic “sub bare quadam”: els pastors es
troben ajaguts sota l’ombra d’un arbre.
- El paisatge escollit és la del nord d’Itàlia: a diferència del pi i les garrides, el
faig és un arbre caduc, que acompanya les estacions. Els seus idil·lis no
estan ambientats en el paisatge ideal mediterrani, la qual cosa és una
novetat.
- Es mostra una preocupació: Melibeu ha d’exiliar-se.
- Llibertat: 1) pla privat: deixar de ser esclau. Ha aconseguit comprar-se la
llibertat anant a Roma. 2) pla públic: Libertas era el lema d’August, el bàndol
polític oposat a Marc Antoni. Marc Antonia volia convertir els romans en
súbdits d’Egipte.
- Personificació dels elements del camp
- Al·lusió a Octavi (August):

Allí he vist aquell jove heroi, Melibeu,a honor del qual dotze dies

cada any els nostres altars fumegen.

És allí que ja de bell principi ha respost a la meva demanda:

«Pastureu com abans els bous, minyons; acobleu els vostres toros».

Els veterans de guerra se’ls van atorgar terrenys de terra. La família de Virgili va
ser una de les afectades per aquestes expropiacions. Elogi de Virgili a August
per haver-li retornat les seves terres.

- La poesia bucòlica de Virgili es desenvolupa en 1 dia

- La geografia en que se situen els poemes de Virgili és l’espai entremig del
bosc salvatge i la part civilitzada humana, un espai difuminat entre una cosa
i una altra.